diumenge, 31 d’octubre del 2010

Apel·les Mestres: "No passareu!"


Els amics del Pim, pam, pum... ens van recordar la figura d’Apel·les Mestres amb la seva versió de Liliana. La teoria diu que Mestres era un d’aquells joves modernistes que defensaven “l’art per l’art” maragallià. A la pràctica, però, com en el cas de Maragall, trobem en aquests joves (i ja no tan joves!) un compromís inqüestionable amb la societat i amb el país. D’aquella època han passat prop de cent anys, i la realitat textual ens ensenya que avui per avui ens pensem haver avançat molt, però una comparació amb els textos d’aquella època (per exemple els d’Apel·les Mestres mateix) ens deixa en un paper més trist que no ens semblava.

Ho exemplificaré amb dos poemes de Mestres. El primer és un famosíssim poema pacifista contra la invasió de Bèlgica durant la Guerra Gran. Més endavant, els defensors de Madrid contra els feixistes en la Guerra d’Espanya en van utilitzar una versió. Per aquest poema, Mestres fou investit cavaller de la Legió d’Honor francesa.

LA CANÇÓ DELS INVADITS
 
No passareu, i si passeu
serà damunt d’un clap de cendres;
les nostres vides les prendreu;
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà per més que feu,
          no passareu.

No passareu, i si passeu,
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà per més que feu,
          no passareu.

No passareu, i si passeu,
decidirà més tard la història,
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà per més que feu,
          no passareu.

A sang i foc avançareu
de fortalesa en fortalesa;
però, què hi fa! si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa.
Per ço cantem: per més que feu,
          no passareu.


Semblaria, doncs, que Apel·les Mestres tingués una visió europeista i fraternal i deixés de banda la lluita nacional del seu país. Però, evidentment, com en Maragall, això no era així. Efectivament, pacifista i europeista, i també demòcrata, però sobretot català. I que no ens ho amaguin. Mestres va morir l’endemà de la revolta militar del 18 de juliol de 1936. El seu record oficial estaria més que justificat, però sembla que això no serà així i ens estimarem més recordar lluitadors per la llibertat i la democràcia que no siguin tan provincians com per escriure en català i per defensar la llibertat de Catalunya.

HIMNE A CATALUNYA
Dolça terra catalana,
noble terra on hem nascut,
torna a ser la sobirana
que altres dies has sigut.
Catalunya primer morta
que enjunyida per ningú,
seràs lliure perquè ets forta,
seràs forta perquè ets tu.

Quatre pals de sang roenta
barren l’or de ton escut.
És la sang que et fa valenta
contra el jou de servitud.
Catalunya primer morta
que enjunyida per ningú,
seràs lliure perquè ets forta,
seràs forta perquè ets tu.

El teu nom, llegat dels avis,
per nosaltres és sagrat.
Catalunya en nostres llavis
vol dir Pàtria i Llibertat.
Catalunya primer morta
que enjunyida per ningú,
seràs lliure perquè ets forta,
seràs forta perquè ets tu.

Dignes fill de tes entranyes
et volem més alta encar,
forta i gran com tes muntanyes,
clara i bella com ton mar.
Catalunya primer morta
que enjunyida per ningú,
seràs lliure perquè ets forta,
seràs forta perquè ets tu.
 

divendres, 29 d’octubre del 2010

150 x 2

Ja vaig utilitzar aquest recurs en l’entrada del record a en David Vilaseca (23x2), que és una de les entrades més visitades del meu bloc. Els companys més propers a en David estan treballant en tota una sèrie d’activitats d’homenatge. Confio que tindran una bona acollida.

Ara les xifres del títol podrien semblar encara més enigmàtiques, però tenen un sentit ben senzill:

Aquesta setmana, quan fa un any que vaig encetar aquest bloc, he penjat l’entrada que fa 150. La veritat és que no m’havia arribat a imaginar que és interessant i fins i tot divertit poder escriure quatre ratlles sobre un tema que et preocupa i deixar-ho penjat per si a algú mai l’interessa. O a mi mateix...: de vegades m’he sorprès repassant alguna entrada que no recordava haver escrit. És el fet de deixar testimoni que havia escrit en les primeres entrades del bloc.

I l’altre 150 correspon a l’entrada que vaig penjar la setmana passada sobre la meva elecció a candidat a l’alcaldia d’Olot pels companys de la Secció Local d’Esquerra: no em pensava pas que seria un text tan seguit fins al punt de superar de molt la mitjana de lectures que sol tenir el meu bloc i arribar a sobrepassar la xifra de 150 lectures!

 cap

En fi: coincidint amb aquests esdeveniments, he obert el bloc oficial del candidat d’Esquerra com a eina de contacte interactiu. No sé ben bé com aniré compaginant tots dos blocs, però em penso que ja me’n sortiré.

Si alguna cosa positiva ens ha comportat l’avenç tecnològic, és que ens ha facilitat el contacte interpersonal i la transmissió d’informació. Cada cop menys depenem dels mitjans tradicionals per donar a conèixer les nostres idees i interconnectar amb els altres.

Veurem fins on arribem!

Ple de Pressupostos (octubre 2010)

Avui era un d’aquells dies importants, transcendentals per al futur de la ciutat: al Ple de l’Ajuntament d’Olot hi votàvem els pressupostos i les ordenances fiscals que regiran l’any vinent.

Per a un any com aquest, evidentment el concepte “eleccions” havia de sortir més d’una vegada: pel maig, eleccions municipals!

És normal que cada grup municipal intenti fer-se veure, començar a posicionar-se. En aquest cas, però, el grup municipal d’Esquerra hem optat per mantenir una posició coherent sobre com pensem que s’ha de governar un ajuntament.

Des del mes de juliol, l’equip de govern ens ha donat la possibilitat d’incorporar aportacions a la seva proposta. En aquest sentit, hem pogut intervenir en el detall d’algunes partides. No podem deixar de dir que, malgrat que som oposició, hem trobat diàleg i atenció per part de l’equip de govern. Evidentment, no ens han incorporat una partida per la consulta sobre la reforma del Firal que volem tirar endavant durant el proper mandat. Una altra vegada serà.

En general, són uns pressupostos de contenció, amb menor despesa que els anteriors i amb un increment de la càrrega impositiva sobre els ciutadans que, en cap cas, no supera l’increment de l’IPC (2,1%).

Esquerra hem votat a favor de les ordenances fiscals i ens hem abstingut en el pressupost, sobretot perquè pensem que els pressupostos són el reflex de l’acció de govern i, per tant, en aquest sentit nosaltres no en som partícips. També ens ha valgut l’afirmació de l’alcalde en el sentit que no tiraran endavant la reforma de la plaça mercat i que, en tot cas, els passos que se seguiran aquests propers mesos s’intentaran consensuar amb els grups de l’oposició.

També hem aprovat el Pla d’Habitatge: la gent de l’Oficina Municipal d’Habitatge està fent molta feina i és un element essencial per rebre les subvencions necessàries per mantenir-la.  Esquerra hem manifestat, però, que avui per avui les polítiques d’habitatge només es poden fer des de la incertesa sobre el futur i que no ens podem comprometre amb actuacions que, donada l’oferta actual d’habitatge, no ens portarien enlloc.

També hem estat molt crítics amb les iniciatives relacionades amb les masoveries urbanes i amb les cooperatives d’habitatge. No perquè no siguin uns plantejaments carregats de bones intencions, sinó perquè la dinàmica actual de l’habitatge a Olot no els ofereix cap possibilitat de reeixir. Tot i així, hi hem votat a favor donat que ens convé especialment mantenir la dinàmica de l’Oficina d’Habitatge.

Ha estat un Ple llarg, però interessant per les posicions que han anat marcant tots els grups municipals.

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Joan Solà: adéu al mestre!

Començaré amb un record personal: tinc la immensa fortuna d’haver estat alumne de Joan Solà. Com que jo em vaig especialitzar en literatura, només el vaig poder gaudir a l’assignatura d’Història de la Filologia Catalana. No cal dir que em va fer suar, però que vaig poder aprendre’n moltíssim i també agradar-me un camp que no és precisament el que m’interessa més de la Filologia.


Del professor Solà, només en puc destacar el treball i el rigor. La immensa feina que li comportava la matèria no és més que un mínim exemple de l’ingent treball que ha fet en diversos camps de la lingüística. Treball, rigor, exigència; però també amabilitat: era d’aquells professors universitaris que feien hores de feina al despatx, però que atenien amb exquisida correcció els estudiants que li havien de fer consultes lingüístiques.  Evidentment, la Filologia Catalana del present i del futur li deu i li deurà molt a la seva obra.

Per això vaig estar molt i molt content quan li van oferir ser la primera personalitat que s’adrecés al Parlament de Catalunya. El seu discurs va ser pulcre, immaculat, i quedarà emmarcat en els annals del Parlament.

No cal dir que en Solà, erudit intel·ligent, va acabar defensant aquests últims anys la necessitat de la independència de Catalunya com a única possibilitat per a la supervivència de la nostra cultura.

Al costat de l’obra de Pompeu Fabra i de Joan Coromines, la de Joan Solà ha d’acabar tenint el mateix reconeixement. Caldrà pensar amb quines fórmules podrem perpetuar la seva memòria. Els països han de poder enaltir els seus savis.

dimarts, 26 d’octubre del 2010

"Hem d'estar orgullosos del país que tenim!"

He llegit el llibre de converses de Joan Puigcercós amb emprenedors i “valents” que ha editat Jordi Llavina.


Encara que pugui ser un tòpic, no és el típic llibre de polític que es presenta a unes eleccions i publica un llibre sobre la seva visió del país que ves a saber qui l’ha escrit.

Pel que el conec, en Puigcercós és una persona treballadora, emotiva, que es creu el que defensa i que li agrada el contacte amb la gent. Sempre ho he dit: a desgrat de les deformacions televisives, en les distàncies curtes, millora.

El país que tenim converteix en protagonista no pas en Joan Puigcercós, sinó els setze interlocutors que li expliquen com han estat capaços d’obrir-se camí en la vida.

Entre les diverses veus, hi desfilen en Roger Mas, que defensa el paper de l’SGAE, el científic Lluís Torner, que ha renunciat a continuar obrint-se camí a Florida per tornar a Catalunya, per patriotisme i per desenvolupar l’I+D del país.

També m’agrada especialment la defensa que es fa dels valors del món agrari: tots plegats hem de ser conscients que el país es juga molt en la defensa de la seva singularitat si és capaç de mantenir amb bones condicions la seva relació amb el camp. I, al costat d’això, les visites a les Illes i al Rosselló no deixen d’evidenciar la totalitat del país. El referent nacional per a Esquerra és ben clar: els Països Catalans.

Finalment, però, l’apartat que em sembla més singular és la visita a Perpinyà després de les nevades del març. Llavina hi explicita el contrast entre el sud i el nord: la companyia elèctrica del sud, completament dependent de Madrid, ha deixat el país totalment a les fosques; la republicana del nord, en canvi, malgrat que les nevades han estat encara més intenses, ha mantingut el subministrament sense més entrebancs. Tot i així, però, en aquesta conversa al Rosselló, s’evidencien les mancances de la centralista República Francesa: les traves racistes que els republicans imposen als gitanos autòctons per poder-se obrir camí com a advocats!

Els Països Catalans independents han de poder millorar tot això, han de saber trobar el millor de cada cas! Més tard o més aviat, Joan Puigcercós hi tindrà molt a veure. N’estic convençut!

dissabte, 23 d’octubre del 2010

Los catalanes no son españoles

No ho dic jo (que també!; i, de fet, ho he repetit moltes vegades ja fa una colla d’anys...) ni els catalans (encara que cada cop siguem més els que ho anem tenint ben clar...), ho diuen ells.

Ho diuen ells i cada cop més clar. Ja ho he dit més d’una vegada, però em sembla que els exemples que van apareixent reiteradament no està més de subratllar-los, per si algú encara necessita algun exemple més per acabar-se de definir.

Enguany ha reblat el clau el president de la Federación Asturiana de Fútbol (un senyor que, tot sigui dit, no recordo ni com es diu!) quan s’ha despenjat afirmant que en Jose Mourinho i en Pep Guardiola no valoren prou els premis internacionals Príncipe de Asturias perquè són igual d’estrangers.

I sí: té tota la raó.


La raó li dóna, per exemple, l’Esperanza Aguirre quan va afirmar que el control de l’electricitat no podia marxar fora del “territorio nacional” quan Gas Natural pretenia fer-se amb el control d’Endesa. Evidentment, quan va marxar a mans italianes, ho va trobar el més normal del món. Com la resta d’espanyols que no van dir res.


Aquesta setmana mateix he llegit un article de cuina d’en Jaume Fàbrega (no acostumo a llegir articles sobre cuina, però els de Fàbrega els trobo especialment educatius i assenyats) comentant l’aparició de Antología del paladar español, del doctor en filologia hispana Juan Luis Suárez Granda, on tot allò que fa referència a les tradicions catalanes queda bandejat com a referent estranger.

No és gens estrany: tots els temaris d’història d’Espanya o d’història de la Literatura Española que són obligatoris per als alumnes catalans i de la resta de l’Estat tracten la història des d’un punt de vista castellanocèntric. Catalunya, si hi és, sempre és una anomalia, un pedaç. Allò català és tan estranger com allò portuguès.

El president de la Federació Asturiana, doncs, no va gens errat. Potser, com sempre, ens seguim equivocant els catalans.

dijous, 21 d’octubre del 2010

L'estranyesa de ser titular de premsa...

Doncs sí, m’agrada que sigui una notícia que Esquerra-Olot hagi triat el seu candidat a l’alcaldia.

Se’m fa estrany veure’m als diaris o a les notícies, però m’hi hauré d’anar acostumant. I se’m fa estrany sentir talls de veu o extractes de declaracions meves.

Molt content per com ha recollit les meves declaracions en Ramon Esteban a El Punt. Però les matiso: ell diu que vaig dir que seria un bon resultat millorar els resultats anteriors, i ho confirmo: qualsevol millora seria un bon resultat. Però també vaig dir que un molt bon resultat seria que jo fos el primer alcalde republicà de la democràcia, que per això m’han triat els meus companys de partit!

Em permeto recollir la notícia que ha sortit a El Punt:


ERC vol una consulta sobre el nou Firal


ERC, si governa Olot en el proper mandat, es compromet a consultar els ciutadans sobre les qüestions més transcendents del municipi, va anunciar ahir Pere Gómez, que dilluns havia estat elegit candidat a l'alcaldia per l'assemblea local dels republicans. Atesa la controvèrsia provocada per la recent reforma del Firalet, una d'aquestes consultes –va assenyalar Gómez– serà sobre la reurbanització del passeig d'en Blay, el popular Firal. “Volem que la gent se senti seu l'Ajuntament”, va manifestar el candidat d'ERC, que es va mostrar preocupat per l'“escissió” entre els polítics i la resta de ciutadans, un símptoma de la qual seria la discreta participació a les últimes eleccions municipals d'Olot, del 57 %. Pere Gómez, catedràtic d'institut de 46 anys, és regidor d'ERC des del 2007 i, des del mes de juny, portaveu del seu grup municipal. A les darreres eleccions, els republicans van aconseguir el 10,5 % dels vots i, amb dos regidors, es van mantenir com a tercera força del consistori, darrere de PSC i CiU. Per a Gómez, un bon resultat seria millorar les xifres de fa quatre anys, va dir.
R. E.

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Candidat a l'alcaldia d'Olot


Els companys de la Secció Local m’han escollit com a candidat per a l’alcaldia d’Olot. És una sensació estranya perquè mai no m’ha agradat encapçalar res, però també perquè no deixa de ser una satisfacció personal que una bona colla de companys pensin que tu ets la persona més adequada per encapçalar la llista d’Esquerra Republicana de Catalunya a les properes eleccions municipals. Una satisfacció i un honor.

Esquerra és un partit amb una trajectòria històrica, amb uns polítics que s’han deixat la pell pel país; anar al capdavant d’una llista per Olot no deixa de ser una responsabilitat que assumeixo amb totes les seves conseqüències.

No cal dir que compto amb uns companys de treball en què hi tinc tota la confiança del món: treballadors i preparats. No podia ser d’una altra manera. Des dels que fa més temps que s’hi barallen com en Manel, la Clara, la Meius o l’Arnau; o els que demostren dia a dia la seva implicació, com en Llorenç o la Sònia; fins als que les circumstàncies només els permeten ser-hi quan poden com en Jordi, en Lluís, en Quim, en Pep o en Nats. I, encara, em deixo aquells als quals gairebé els hauríem de fer un monument com en Marçal i en Josep. I d’altres que em deixo en el tinter... A tots ells, és clar, el meu reconeixement.

En un moment de desprestigi de la política, tots plegats, des de la generositat més absoluta, treballarem perquè la ciutadania es torni a engrescar, perquè vegi la importància de les decisions que es prenen des de l’Ajuntament, perquè faci sentir la seva veu, perquè s’hi impliqui: la democràcia és el govern de tots, la resta només és la dictadura.

En aquest sentit, farem una sèrie de propostes per incrementar la participació ciutadana en el govern de la ciutat, començant per la consulta popular que plantejarem per a la reforma del Firal. Evidentment, la llista d’Esquerra és oberta (com sempre ho ha estat) a aquells olotins “independents”, no vinculats a cap partit, que pensen que una candidatura d’esquerres, catalanista i independentista és la seva candidatura.

Temps hi haurà per fer propostes i consideracions. Vull aprofitar aquestes línies, però, per estendre la mà a aquells amics que es poden sentir identificats amb la meva candidatura: hi teniu les portes obertes!

diumenge, 17 d’octubre del 2010

Joan Mercader, poeta

L’olotí Joan Mercader ocupa un lloc destacat en l’esplèndid atles literari de la Diputació de Girona (http://www.ddgi.cat/atlesWeb) i no és casualitat perquè és un gran poeta, reconegut per moltíssims premis literaris i per una bona colla de lectors que en destaquen la seva fina sensibilitat poètica.


Nascut a la capital de la Garrotxa el 1932, va abandonar la ciutat després d’haver-hi viscut fins al 1957 quan, un cop casat, va haver d’anar a treballar primer a Figueres i després a Barcelona.

Tot i uns intents primerencs, Mercader comença a explotar la seva vessant poètica quan és a prop de la jubilació, a començaments dels 90, fregant ja els seixanta anys.

A partir d’aquí, i especialment quan el 1997 retorna a la seva ciutat natal, els seus èxits poètics seran ja imparables. Infinitat de premis, tretze poemaris i dos llibres de narrativa publicats avalen amb total solvència la seva prolixa producció.


Entre els seus poemes destaquen especialment els que reflecteixen el xoc entre l’Olot que va conèixer en la seva joventut i la realitat contemporània de la ciutat. Llocs i tradicions s’hi barregen amb un mestratge exemplar, un meravellós domini del llenguatge poètic i una visió enyoradissa que, malgrat tot, mira inefablement l’horitzó del futur amb un bri d’esperança.

M’ha fet gràcia citar dos poemes seus: el primer, perquè m’ha sorprès trobar-hi la imatge tan actual dels aparcaments al barri vell; el segon, perquè avui he pogut assistir prop d’ell a la presentació del magnífic documental que els amics de Zeba Produccions han fet sobre l’aiguat del 40.

Que la memòria no ens abandoni mai!

PLACETA DE CAMPDENMÀS

Avui t'he vist tan trista i desolada 
com una runa al pati del meu cor. 
Es pot llescar la llum que ara penetra 
mansa, filtrada per un fum cendrós. 
Aquí visqué una noia d'ulls maragdes, 
ulls tacats de verd fulla i cabells bruns, 
amb un brancam de sines temptadores. 
Embenat d'ulls la veia en somnis blaus 
de desig -oh pecat mortal-, impuls 
que desfermava el sexe adolescent. 
Avui, la plaça és un quadrat obscur: 
sis cotxes aparcats en bateria 
i les deixalles mortes d'un record.




LA FORÇA DE L'AIGUA

He viscut la follia de les aigües 
quan perden el caliu del llit que les escalfa. 

Oh Fluvià de tantes albes roses, 
quina és la fellonia que t'obliga 
a ser botxí d'uns fills que tant t'estimen?

Liliana!


Quin gran espectacle el de Liliana! Realment, ha valgut la pena esperar tots aquests mesos per poder assistir a aquest muntatge que els amics del Pim, Pam, Pum han preparat a partir d’un text clàssic d’Apel·les Mestres (per cert que un dia hauria de penjar algun poema decadentista d’aquest gran poeta de tombant del segle passat...).

Més de tres mil persones hem pogut assistir a un espectacle extraordinari per a un espai com el de la pista d’atletisme d’Olot: em penso que mai no hi ha hagut tantes persones en aquest equipament!

A partir d’un text amb força contingut líric, la música de quaranta intèrprets en directe, més la impactant actuació (amb força efectes de llum i colors) de la gent del Pim Pam, acompanyat –com no podia ser d’una altra manera- de la pirotècnia i els enginys de foc que ja són marca de la casa, han captivat en tot moment l’atenció i l’interès del públic assistent.


Estic convençut que tot aquest nombrós públic ha sortit ben sorprès i satisfet per l’espectacle i ha marxat amb la convicció que havia valgut la pena la caminada fins a les pistes.

Això sí: “Pim Pam Pum, pluja segura!” Per sort, però, avui només roinejava!

divendres, 15 d’octubre del 2010

70 anys de l'assassinat del President

Avui fa setanta anys, el President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys i Jover, va ser vilment assassinat per ordre del govern espanyol de Francisco Franco Bahamonde després d’una paròdia de judici sumaríssim.

Esquerra Republicana de Catalunya ha defensat sempre la nul·litat dels judicis franquistes contra els represaliats republicans. I ho ha fet quedant-se sola votant en contra de la Llei de la Memòria Històrica justament per aquest motiu. Quan vénen eleccions, els mateixos que van criticar Esquerra per no votar a favor d’aquesta llei, que els van criticar per maximalisme i que van fer tot un paperot arran de tota aquesta lamentable història ara demanen la nul·litat del judici...

Justament el mateix per què havien criticat Esquerra... Evidentment, hem passat uns anys que tot s’hi valia per criticar les posicions d’Esquerra, encara que fossin tan lògiques com aquesta, encara que uns pocs mesos després hagin de dir el mateix que el que deien des d’Esquerra Republicana.

En fi, el temps posarà tothom en el lloc que es mereix. Més tard o més aviat...

Salut, Companys!


dijous, 14 d’octubre del 2010

Canvi de portaveu al Consell Comarcal

Avui tenim Ple del Consell Comarcal. És el Ple en què s'estrena en Pep Garcia com a portaveu, donada la meva renúncia per no acumular innecessàriament responsabilitats. No cal dir que estic convençut que serà un bon portaveu i que no cal que li desitgi la millor de les sorts perquè no li caldrà, encara que li hagi tocat fer el seguiment del tema de la planta de gestió de residus. Transcrit la nota que m'ha publicat La Comarca:


Han estat més de tres anys (com passa el temps!) de servei a la comarca com a portaveu del Grup Comarcal d’Esquerra Republicana de Catalunya. Aquests tres anys m’han permès conèixer la realitat de la política comarcal, entendre el dia al dia dels pobles, les seves il·lusions i els seus neguits.

Són tres anys que m’han donat l’oportunitat de tenir contactes amb alcaldes i regidors de tota la Garrotxa i de tots els partits polítics amb representació en els diversos consistoris. En tots (o almenys en la gran majoria) hi he trobat comprensió i ganes de treballar per millorar el seu poble i la comarca en general. Tots ells hi aporten el seu granet de sorra, cadascú des de la seva posició. De vegades amb diversitat d’opinions, de vegades amb una posició unànime, però sempre des de l’honestedat de les seves idees.

La meva actual posició com a portaveu del Grup Municipal d’Esquerra a l’Ajuntament d’Olot em va portar a demanar la renúncia a continuar de portaveu al Consell Comarcal. En primer lloc, per poder-me dedicar més a la meva ciutat; però també perquè des d’Esquerra comptem amb gent prou qualificada com per no haver d’acumular responsabilitats polítiques.

Vull aprofitar aquestes ratlles per agrair el bon tracte i la dedicació que he trobat en tot moment entre els meus companys del Consell, sobretot per part dels diversos portaveus i també del president i del vicepresident i, especialment, dels diversos companys que han tingut l’honor de representar la Garrotxa com a consellers d’Esquerra Republicana de Catalunya i que m’han hagut de patir com a portaveu. A tots ells, doncs, el meu més sincer agraïment.

Continuaré com a conseller donant suport al grup fins al final del mandat si no hi ha cap més novetat d’aquí al mes de maig, i no cal dir que desitjo tota la sort del món a en Josep Garcia, de la Vall d’en Bas, que amb la seva excel·lent capacitat i encara millor actitud defensarà amb plena solvència els interessos de tots els garrotxins com a nou portaveu del Grup Comarcal d’Esquerra Republicana de Catalunya-Acord Municipal al Consell Comarcal de la Garrotxa.

Pere Gómez i Inglada
Esquerra-Garrotxa

dimarts, 12 d’octubre del 2010

Gent valenta

La celebració avui del Dia del Pilar, patrona de Saragossa, Fiesta Nacional de España, Dia de la Patria i de la Hispanidad, Dia de la Raza i del Desfile de las gloriosas Fuerzas Armadas..., m’ha fet pensar en la campanya que ha endegat Esquerra Republicana de Catalunya amb l’eslògan “Gent Valenta”.


Evidentment, els d’Esquerra no hem estat els únics independentistes que, en els temps difícils, hem lluitat per la llibertat del país. No se’ns acudiria pas afirmar que la gent del PSAN, d’IPC, del BEAN, de Nacionalistes d’Esquerra, de Maulets, de l’MDT, de Catalunya Lliure, etc., no van ser també gent valenta, independentistes de pro, en el seu moment.

Ara: sí que som els únics que, des d’una posició minoritària sempre difícil, hem gosat intentar aplicar l’independentisme a l’acció de govern. No cal dir que som els únics que hem tingut aquesta possibilitat i hem estat prou valents, no ens han tremolat les cames, a l’hora d’intentar-ho.

I a fe que hem aconseguit fer avenços en la qüestió nacional que no hauríem pogut emprendre des de l’oposició: hem fet la llei del cinema, la llei d’Educació que garanteix l’ús del català com a llengua vehicular, hem posat delegacions de la Generalitat arreu, hem impulsat les seleccions internacionals catalanes, hem fet que el català sigui llengua oficial en l’Assemblea de les Regions d’Europa, etc., i hem fet la prova del nou a Espanya amb el desplegament de l’Estatut (que va aprovar per majoria el poble de Catalunya i a la redacció final del qual Esquerra s’hi va oposar), una prova que s’ha demostrat eficaç perquè ha evidenciat que l’única sortida per a Catalunya és la independència.

I tot això des d’una posició que ha situat la lluita per la independència en la normalitat política. I només amb 21 diputats independentistes. Això és “gent valenta”. És clar que no som els únics que ens podem atribuir l’expansió que ha tingut l’independentisme en aquests últims anys, però sí que la posició inequívocament independentista d’Esquerra hi ha contribuït decisivament.

Evidentment, aquests 21 diputats no han estat prou valents per sortir al balcó del Palau de la Generalitat a proclamar la independència del país. Haurien estat la riota de tots i, a més, només hauria servit per demostrar que l’independentisme només era capaç de fer accions eixelebrades, irrisòries.

I ara resulta que aquests 21 patriotes que, amb valentia, fa anys que defensen posicions independentistes i que són els que més han col·laborat en l’expansió del sentiment independentista, per a alguns (molts dels quals nouvinguts, encara que no tots, és clar) no ho són prou, d’independentistes, o que fins i tot potser no ho són, només ho fan veure...


En fi, que cadascú carregui amb les seves responsabilitats en el futur. La gent d’Esquerra Republicana de Catalunya seguirem homenatjant aquests lluitadors, aquesta “gent valenta” que surt cada dia al carrer a defensar el progrés de la nostra nació.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Pont del Pilar

Ja fa dies que tinc abandonat això de les pàgines poètiques i, ara que alguns gaudim del pont més espanyol dels que es fan i es desfan, va i m’hi poso!

Efectivament, una mica per trencar l’alegria immensa que ens donen les vacances, he volgut triar un poema una mica “tètric”. Més que res per recordar que si alguns gaudim d’aquestes vacances és perquè ens volen fer commemorar el dia “de la raça” (?), aquell dia que passegen la cabra per no sé quines avingudes.

Doncs això: en la negra nit del nostre poble, recordem que encara ens queda camí per recórrer, per poder fer festa en diades que recordin la nostra llibertat.


I, per a això, he triat un poema d’una vigatana (ara que tenim túnel sembla que els tenim més a prop) veritable dinamitzadora cultural de la capital osonenca: Pilar Cabot. Que els camins ens apropin per fer del nostre petit país un món més lliure!



Enllà de tot bressolarem mussols.

No diguis llum si saps que la foscor
ha esdevingut eterna i no té albada;
no parlis de clarors que no vindran
ni d´illes sota un sol que no hem de veure.
La nit s´ha ensenyorit de tots plegats:
al capdavall, bressolarem mussols. 

dissabte, 9 d’octubre del 2010

Tothom gosa...!

Sí, hem arribat a un punt que fins i tot el més beneit es complau a atacar la llengua dels catalans. Ho subratllo perquè em sembla que no és ni anècdota ni un fet minoritari o puntual.

D’un temps ençà, l’Espanya unitària, l’Espanya Una, s’ha tret la careta i ha retornat als mítics temps de la “Una, Grande y Libre”; que, com bé sabem, no era ni una, ni gran, ni molt menys lliure. Però sembla que és el que volen els espanyols, i potser també alguns catalans (per sort –bé: per intel·ligència-, cada cop menys!).

Només tres exemples sobre el tema, per ordre d’importància.


Primer: les declaracions de Sergio Ramos quan ha de compartir roda de premsa amb un company que parla en català. Evidentment, el que empipa un milionari com en Sergio Ramos no és que parli en una llengua que no entén (si al costat hi hagués tingut un company del seu equip que parlés en portuguès, en alemany, en anglès o en el que sigui no hauria dit absolutament res de res) sinó que els catalans ens puguem expressar amb normalitat, sense haver d’acotar el cap i demanar perdó per no ser castellans, com passava en èpoques pretèrites. És l’esperit del feixisme: el que accepto per a un portuguès no ho accepto per a un català.

D’acord: també és ignorància!


Segon: la gent del PP de les Illes continua la seva croada  contra el català. Resulta que volen treure el català de l’ensenyament primari i secundari perquè pensen que s’haurien d’ensenyar les diverses varietats menorquina, mallorquina, eivissenca..., al costat del castellà. Evidentment, el que val per a uns no val per als altres. O sigui: no acceptem que el català tingui un estàndard comú aplicable per a totes les varietats de la llengua, sinó que volen potenciar el localisme; en definitiva, com més local és una varietat menys útil ens serà. A Formentera, en formenterenc. Precisament, l’estàndard català garanteix que el formenterenc tingui una utilitat que vagi més enllà de la plaça del poble. Però és això el que el PP no vol. I, per tant, proposa que la llengua de l’educació sigui el castellà. Molt bé: quin castellà? L’andalús, l’extremeny, el lleonès? No: evidentment, l’estàndard! Com si no, pots implantar una llengua estrangera a les Illes? Feixisme, una altra vegada.

D’acord: també és colonialisme!


I tres, per acabar: el flamant premi Nobel de literatura, Mario Vargas Llosa, va ser un dels signants del “Manifiesto por la lengua común”. He gaudit durant molts anys de la lectura de les novel·les de Vargas Llosa i les segueixo recomanant. Ara: també recordo les bertranades que deixava anar quan intentava ser president del Perú. No el van votar ni els seus compatriotes. Vargas Llosa, peruà acomplexat, no dubta a defensar a capa i espasa la llengua dels colonitzadors castellans que van ensorrar les civilitzacions americanes. Fugit del Perú i implantat a la capital d’Espanya, no recorda que va passar una temporada a Barcelona i que, fins i tot, hi va fer un elogiós estudi del Tirant lo Blanc. Vargas Llosa, peruà de soca-rel, té molt clar que això de la “lengua común” és feixisme pur i que, a la llarga, significarà la mort de català i euskera.

D’acord: també és voluntat genocida!

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Qui té por de qui?

Com que ja tinc una certa edat, em costa trobar coses que em sorprenguin: les hem vistes de tots colors!

Ahir, però, vaig fer una excepció: em va sorprendre que un ministre d’un govern democràtic de l’Europa occidental amenacés el personal dient que no seria tan fàcil respectar sense reaccions violentes la decisió democràtica del poble.


Efectivament, el ministre espanyol de treball, Celestino Corbacho, número 3 a les llistes del PSC per la circumscripció electoral de Barcelona, va afirmar que la independència de Catalunya no seria pacífica. En què estava pensant el senyor Corbacho: en els tancs entrant per la Diagonal, en revoltes populars, en atemptats o franctiradors?

Com pot un ministre d’un país avançat fer una afirmació antidemocràtica com aquesta i quedar-se tan ample? Si fos com ha de ser, per comptes de fer comentaris d’aquest tipus (si realment se’l creu), hauria de dedicar-se en cos i ànima des d’avui mateix a democratitzar tots aquells en qui està pensant, si és que no ho deia per ell mateix...

Com pot ser ministre d’un govern que ha basat la seva argumentació sobre Euskadi en la crítica a la violència, que fins i tot ha prohibit partits polítics perquè no condemnen la violència...?

És cert: Corbacho no ha atiat la violència, només n’ha advertit del perill... Però enlloc no he sentit que immediatament després condemnés aquesta hipotètica violència i que es declarés ferm partidari d’evitar-la costés el que costés... Ben al contrari: la seva intenció s’ha de prendre en sentit d’avís per fer por. “Vigileu, que si defenseu la independència podeu provocar que “algú” reaccioni amb violència...”

I, tal com deia, no he sentit Corbacho dient: “Aquell que reaccioni amb violència contra la voluntat democràtica del poble de Catalunya ha de ser severament perseguit i castigat. Fins i tot aquell que no condemni aquesta violència i en sigui còmplice!”.


El que val per als uns, també ha de valer per als altres.

Però això només ho diu perquè té por, perquè sap que la gent en aquest país és demòcrata de debò, i perquè sap que els espanyols, amb les seves actuacions, estan obligant el poble de Catalunya a defensar unànimement la seva independència.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Ple de l'Ajuntament (setembre 2010)

Ja que tinc un bloc obert, he pensat que no explicar el que fem als plens de l’Ajuntament podria arribar a ser una desconsideració, així que començo ja sèrie citant els punts més destacats del ple de la setmana passada.


6. Festes locals: Enguany no hi havia discussió: dijous i divendres (8 i 9 de setembre). Vam aprofitar l’aprovació per recordar que ERC, contràriament al que s’havia fet córrer l’any passat, mai no havia dubtat que els dos dies de festes locals –de moment- s’han d’aplicar per les Festes del Tura.

7. Vam aprovar definitivament la cessió a la UE Olot del camp de futbol i el bar-restaurant. No hi vam dir res perquè pensàvem que no era el moment, però la gent que porta actualment les regnes de la Unió sap que tenen tot el nostre suport. A veure si, passet a passet, ens anem tornant a situar en el lloc que ens toca.

8. El consorci de les Vies Verdes impulsa la millora dels trams urbans dels carrils bici. Aquí també vam fer notar les dificultats per seguir la traça actual per Olot i el nostre interès especial per aprofitar la traça del Fluvià projectant un carril bici que travessi tota la ciutat arran de riu.

14 i 15. El Pla Local d’Habitatge va quedar posposat perquè vam demanar més temps per estudiar-lo detalladament i poder fer-hi esmenes o propostes.

17. També vam aprovar el projecte de Museu del Paisatge per unanimitat. Pensem que el Museu Comarcal necessita una remodelació per fer-lo més atractiu de cara al visitant. Les peces que es mostren actualment passaran a la sala que deixarà l’Arxiu Comarcal un cop es traslladi al nou edifici, i al tercer pis de l’Hospici s’hi exposarà el nou Museu del Paisatge de Catalunya. Calen reformes i cal dotació econòmica que no se sap quan arribarà, però pensem que cal apostar en aquest sentit perquè és un projecte molt ben pensat i elaborat per tota la gent que hi ha estat treballant. Caldrà també elaborar estratègies perquè la gent s’engresqui a pujar-hi!

En el torn de precs i preguntes, la Clara Casanovas va demanar què s’havia fet des de l’equip de govern per controlar l’obertura de la discoteca Xque; i jo mateix vaig demanar que, ja que no s’havien pogut mantenir les restes de la muralla com havíem demanat, que s’accelerés l’actuació prevista per al passeig per evitar que la gent s’acostumés a deixar-hi el cotxe com està passant actualment.

I aquí ho vam deixar...

dissabte, 2 d’octubre del 2010

Enquestes electorals (i 2)

Com vaig prometre en una entrada anterior, ara em toca comentar els resultats que les darreres enquestes publicades preveuen per a Esquerra.

Ho faig, evidentment, des de la meva visió personal i sense gaires “projeccions científiques” que limitin les meves sensacions.


Doncs bé: resulta que aquestes “enquestes” pronostiquen una davallada impressionant dels resultats d’Esquerra. En el pitjor dels casos, veuria reduïda a la meitat la seva representació parlamentària!

Bé: com que de les enquestes no te’n pots fiar, però acaben marcant tendències, deu ser que alguna cosa no devem haver fet bé. Ho intento analitzar a primer cop d’ull.

En l’apartat negatiu hi deuen haver pesat:

1)    Les tensions internes.
2)    La incapacitat de promocionar l’obra de govern.
3)    Haver fet president de la Generalitat en José Montilla.
4)    La dispersió del vot independentista.
5)    ?

De res no han servit, doncs, els esforços perquè el sentiment independentista creixés en el nostre país. I a fe de Déu que ha estat així, segons diuen totes les enquestes. Tot i així, però, la IX legislatura tindrà menys diputats independentistes que les anteriors, si aquestes primeres enquestes no s’equivoquen.

Que Esquerra no hagi estat involucrada en cap cas de corrupció política, a diferència d’altres partits catalans, no acaba tenint una influència positiva. Tenir els comptes clars sembla que no serveix per a res.

Que per primera vegada en aquest país s’hagi pogut comprovar que Espanya no vol canviar i acceptar la diversitat nacional, arran de tota la història de l’Estatut, tampoc no ha servit de res. Malgrat la històrica manifestació del 10 de juliol.

Que, en la seva obra de govern, Esquerra hagi posat Catalunya en el mapa internacional tampoc no ha servit: internacionalització de les nostres empreses, representacions polítiques internacionals, ampliació de les seleccions esportives catalanes, augment del pes de la Fundació Ramon Llull amb presència a la Fira de Frankfurt i altres esdeveniments internacionals...

Que s’hagin aprovat, gràcies a Esquerra, lleis que en més de trenta anys no havíem ni somniat: la Llei d’acollida, la nova Llei de política lingüística, la Llei d’organització territorial, la Llei de l’Oficina Antifrau, la Llei de Consultes Populars, la Llei de serveis socials, la d’Educació i la de successions i donacions... La Llei del cinema, l’obligació del coneixement del català al professorat universitari, les polítiques de joventut, l’aposta pel turisme de qualitat, i etc.

Lleis que han potenciat les polítiques progressistes, que han blindat la presència del català com a llengua pròpia i que han apostat pel desenvolupament de la nostra economia.

Per cert, gràcies a les demandes permanents d’Esquerra, s’ha arribat al finançament màxim que permetia l’Estatut (evidentment, menys del que voldríem, però el màxim del que es podia demanar amb l’Estatut retallat pel pacte de la Moncloa i que ERC no va votar a favor), s’ha arribat a la publicació de les balances fiscals i al reconeixement evident del perjudici que té el nostre país.


Doncs bé: tot això, tota aquesta feina, segons aquestes enquestes no ha servit perquè els resultats d’Esquerra siguin millors que els actuals. I tampoc no ha servit la promesa ferma als simpatitzants per part de Joan Puigcercós que la primera condició per a qualsevol pacte de govern és l’exigència de convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya.

En fi: segurament, alguna cosa es deu haver fet malament... Veurem que hi diu l’enquesta definitiva, el 28N.