divendres, 25 d’abril del 2014

Ple d'abril: vetlla d'Almansa

Doncs sí, l’endemà de Sant Jordi és la vetlla de la batalla d’Almansa (l’inici del desastre), esdevinguda el dia de Sant Marc del 1707. I, enguany, teníem Ple de l’Ajuntament d’Olot. Un Ple que es preveia curt, però que, com sempre, va acabar sent molt llarg. N’explico alguns punts interessants:

Se’ns va notificar l’estat dels diversos plets interposats en contra de l’Ajuntament en relació a la plaça de Braus. Doncs bé, fins i tot el Suprem ens ha donat la raó. Ho celebrem, tot i que encara no s’ha acabat, i potser va sent hora d’explicar a la ciutadania la quantitat de diners que ens han arribat a costar a tots els olotins i les olotines. N’hi ha que van pel món de salvapàtries amb l’argument que tot ho fan en benefici de la gent i que, en canvi, no tenen cap inconvenient a fer gastar miserablement els diners dels contribuents. És evident que a ells també els ha costat els seus calés..., però en deuen tenir molts. Veurem fins on volen arribar i quants euros ens acabarà costant tot plegat!

Precisament, un dels temes importants era la modificació de crèdit per poder aplicar romanents de l’exercici anterior a noves partides. Nosaltres ja vam treure el tema quan vam felicitar els tècnics de la FES pels bons resultats econòmics i acadèmics obtinguts durant el curs. Vam remarcar, però, que això feia pensar en actuacions de millora i ampliació de l’edifici. Com ja sabíem, es va comentar que la intervenció total és caríssima i que només podem fer-hi intervencions puntuals. Ho trobem bé, però vam insistir que tot allò que féssim estigués d’acord amb el projecte final de tot plegat.

I més que res ho vam fer notar perquè pensem que s`ha de treballar així sempre. Pensem que actuacions puntuals sobre un espai en el qual s’hi ha de fer un projecte global més ambiciós només tenen sentit si es fan d’acord amb aquest projecte. I llavors va ser quan vam topar amb les intervencions puntuals sobre el Montsacopa. L’equip de govern segueix insistint (ja ens ho va respondre a la pregunta que vam fer en el Ple del mes de març) que no tenen un projecte definitiu acabat però que els agradaria tenir-lo abans d’acabar aquest mandat. La realitat, però, és que destinem 46.000€ en la millora de determinats camins i espais del volcà en aquesta modificació de crèdit. Quan nosaltres insistim que aquestes intervencions són prou importants per ser incloses en el projecte general i que, abans de destinar-hi aquesta dotació, caldria veure si aquestes intervencions puntuals encaixen el projecte, ens responen que s’han de fer perquè ho ha demanat el Parc Natural. Insistim: no ho veiem clar, voldríem poder col·laborar en el projecte definitiu i llavors ja veuríem si hi estaríem d’acord o no. Resultat: hi votem en contra, però som els únics.

Amb això el debat ja s’havia allargat prou i vam tenir una petita treva fins a les dues mocions que s’hi havia presentat.

La primera era una moció de la CUP per fomentar l’ús del programari lliure. Com que ja s’havia aprovat el 2005, vam demanar prèviament si ja s’estaven aplicant els acords de fa nou anys i, efectivament, se’ns va comentar que s’havia estat incorporant tot el que s’havia pogut. Pensem que l’obligatorietat d’ús que pretenia la moció acabaria sent perjudicial per a l’agilitat de l’administració cosa que pensem que és imprescindible per donar un bon servei a la ciutadania. Vam votar-hi en contra. Paradoxa: només hi ha votar a favor el grup de PxC, amb l’argument que tot plegat no costaria un euro. Sense tenir en compte les hores de dedicació del personal, ni la distorsió en el servei a la ciutadania. En fi...

També hi va haver una moció en suport d’un multireferèndum que es vol fer el dia 25 de maig a diverses poblacions catalanes; el presentava el cap de llista d’ApG (actualment CUP Garrotxa) en les passades municipals, Raül Massanella. De fet, només demanaven el suport moral de l’Ajuntament perquè no és més que una consulta/enquesta. Nosaltres vam dir que estàvem a favor de la participació ciutadana i d’aquest tipus de consultes (de fet, ERC-Olot ja ho va fer l’any passat preguntant sobre els possibles usos de l’edifici de l’hospital), però que ens semblava que un referèndum requeria una preparació més consistent (com el que demanàvem en el nostre programa electoral sobre el Firal). Vam comentar que no crèiem que el moment fos el més indicat per aquest tipus de referèndum perquè en tenim un en què ens hi juguem molt, el del 9N sobre la independència; i pensàvem que un pas molt important per fer-ho seria obtenir un resultat molt favorable en les eleccions europees del 25 de maig. Fer-hi coincidir aquest “multireferèndum” només col·labora a distorsionar el procés electoral. Hi vam votar en contra. No ho vam dir, però a ningú no se li escapa que la CUP no es presenta a aquestes eleccions europees...

Finalment, en l’apartat de preguntes, la Clara va demanar per les jardineres que s’han penjat a la plaça de l’Àngel. En fi, moltes flors i poca cosa més. 

dimarts, 22 d’abril del 2014

Per Sant Jordi, posem-hi un Vinyoli!

No en dubtem, encara que fa mesos que hem entrat al 2014, és de debò que ha arribat el moment decisiu. Joan Vinyoli va néixer amb la Mancomunitat, el primer reconeixement administratiu de l’existència del país, després de 200 anys de bandejament i destrucció.


Enguany, doncs, centenari del naixement de Vinyoli, no perdem de vista la commemoració del tricentenari de l’abolició de les nostres institucions, de l’intent d’absorció del nostre país per Espanya. No siguem porucs, és hora de commemorar tot el que calgui i de mantenir el pols ferm per guanyar-nos el futur.

Molts han lluitat abans que nosaltres, en condicions molt pitjors, perquè ara puguem fer, tres-cents anys després, el que hem de fer. No podem refiar-nos de res ni de ningú (ho vaig escriure el desembre a partir del poema “Els corbs” de Vinyoli); però no podem fer-nos enrere, ara que ho tenim tan bé. Posem-hi, doncs, un Vinyoli!:

            LES FOGUERES

Maldestres, ranquejant, corren els negres
cavalls per les planúries
del vespre, retallant-se
contra el cel groc amb sols fluorescents.

I cada lluminària de la terra,
cada foguera encesa, significa
la insensata esperança
de la unió darrera en un sol foc
o la total destrucció.


dijous, 17 d’abril del 2014

Crònica d'una mort anunciada

Doncs sí, finalment, ha passat el que feia temps que s’anunciava i m’ha permès parafrasejar una dels títols més repetits de la història (i perdoneu-me la vulgaritat), avui 17 d’abril, Dijous Sant, s’ha mort en Gabo.


Gabriel García Márquez feia temps que estava malalt i tots els seus fidels seguidors n’esperàvem la mala notícia un any o un altre. I, com no pot ser de cap més manera, ha acabat passant; malgrat que en les obres de García Márquez la frontera entre la vida i la mort és molt més fina que en el món real.

En la meva trajectòria acadèmica i professional, l’obra literària de Gabriel García Márquez ocupa un lloc central. És clar que abans de començar a llegir-lo ja m’havia introduït en altres grans autors, però de ben jove vaig començar a meravellar-me’n i fins aquí... La meva decisió de dedicar-me als estudis literaris en bona part la dec a l’admiració per les obres d’en Gabo.

I els catalans n’hauríem d’estar especialment interessats perquè una part important de la seva producció té a veure amb les nostres terres. L’èxit de Cien años de soledad l’agafa a Barcelona, i les terres catalanes són el marc privilegiat de Doce cuentos peregrinos.

No crec que hi hagi gaire res més a dir, només un llistat de les seves magnífiques obres és un epitafi perfecte en aquests moments laudatoris: La hojarasca, El coronel no tiene quien le escriba, Los funerales de la Mamá Grande, La mala hora, Cien años de soledad, Relato de un náufrago, Ojos de perro azul, El otoño del patriarca, Crónica de una muerte anunciada, El amor en los tiempos del cólera, El general en su laberinto, Doce cuentos peregrinos, Del amor y otros demonios, Noticia de un secuestro, Memoria de mis putas tristes...

I, és clar, Vivir para contarla... No deixem de llegir-lo, encara que ja sigui passat.

diumenge, 6 d’abril del 2014

8A: La pela és la pela

Després de dècades de compartir estat, els polítics de Madrit només entenen del català una expressió com aquesta; és clar que també la poden reduir a “tot per la pela”, que els és una fórmula molt més propera...


I, és clar, s’han acabat creient el tòpic que ells mateixos han creat i s’han pensat que els catalans només ens movem per tenir més calés. De manera que els senyors del PP potser creuran la seva lideressa a Catalunya i, el 8 d’abril, pensen arreglar-ho amb un nou finançament i santespasqües.

No els entra al cap que els catalans ens hem cansat de provar de trobar l’”encaix” del país a l’Estat espanyol. No entenen que no és una qüestió de calés sinó de dignitat; que els catalans volem decidir les nostres pròpies lleis, sense tenir l’espasa del Tribunal Constitucional sobre el cap; que volem que els nostres infants tinguin la millor educació, que els faci créixer i ser com vulguin ser, sense ningú que els pretengui “espanyolitzar”.

O potser sí que ho entenen, i veuen que ja no poden seguir la seva màxima de sempre: la qüestió catalana s’acaba bombardejant Barcelona cada cinquanta anys. Per això parlen de diàleg, quan de fet no pretenen parlar de res. Per això parlen de democràcia, quan de fet només escolten les veus tardofranquistes d’algun arquebisbe tronat. Per això ens amenacen amb voltar per l’espai pels segles dels segles, si no és encarregant informes sobre la suspensió de l’autonomia i l’ocupació militar.

Tot, menys deixar votar els catalans.

Ho farem, perquè al segle XXI només valen les urnes. I, si volen, els polítics espanyols poden seguir escoltant els seus amics del Puente Aéreo... No s’adonen que aquests sí que només es mouen per la pela...