dissabte, 30 de juliol del 2011

Retallades

Entre les preguntes i precs que es van fer en el passat Ple de l’Ajuntament d’Olot, la Clara Casanovas en va fer un sobre una mancança que sembla increïble i que és possible atribuir a l’actual crisi econòmica i a la llei d’oferta i demanda: sembla que en tota la Garrotxa no hi ha cap benzinera oberta durant la nit. O sigui: si els garrotxins arribem una mica justos de benzina a altes hores de la matinada, val més que ens encomanem a sant estalvi o ens trobarem amb pana de burro.


Les retallades, doncs, no són només a nivell públic, com les que ja vam comentar que han portat a la supressió de la residència d’estudiants de la torre Malagrida que feia una vintena d’anys que funcionava.

Encara més greus, però, són les retallades en qüestió de sanitat. No és cap novetat perquè els diaris en van plens i les lluites sindicals dels treballadors de la sanitat són al cap del carrer, però de vegades els usuaris no en fem prou cabal.

A la Garrotxa, desapareixen els serveis d’urgències descentralitzats i  ambulàncies nocturnes. O sigui: si tenim una necessitat urgent (un accident, per exemple), i l’ambulància de guàrdia ja ha sortit a fer un servei, ens haurem de tornar a encomanar a algun sant que ens ajudi perquè vés a saber a quina hora arribarà l’ambulància o quin servei d’urgències estarà obert.

La crisi és la crisi, però hi ha serveis essencials que no es poden retallar. El més trist és que els calés de més que paguem els catalans serveixen per construir trens de gran velocitat espanyols (entre Madrid i Ourense, entre Madrid i Badajoz, entre Madrid i...) que al cap de quatre dies han de tancar perquè no els agafa ningú.   

divendres, 29 de juliol del 2011

Ple de juliol

Primer Ple ordinari del nou consistori i la veritat és que hem tractat uns quants temes més que interessants i transcendentals per la ciutat.


En primer lloc, s’ha aprovat la contractació d’un gerent com a càrrec de confiança. Nosaltres hem insistit en la idea que això comporta un canvi de model important en la gestió municipal, derivat del fet que no hi haurà cap polític de l’equip de govern que es dediqui en exclusiva a l’Ajuntament d’Olot (hi ha vuit membres de l’equip de govern que mantindran les seves respectives feines –ja vaig comentar la qüestió dels increments de les retribucions en una entrada del mes de juny-, el primer tinent d’alcalde és alhora vicepresident del Consell Comarcal, i l’alcalde també és diputat provincial i encarregat del Dipsalut) i, per tant, la feina del dia a dia l’haurà de fer essencialment el gerent. Com que és un model que acaba encarint el pressupost dedicat a “govern” (pagarem més que amb l’anterior equip de govern, que tenia més dedicacions exclusives), vam votar-hi en contra. Un cop més, ens vam quedar sols.

En canvi, on tots els grups vam estar d’acord va ser a no concórrer a l’ampliació de capital d’Olot TV. Després d’insistir-hi molt, tant Consell Comarcal com Ajuntament van poder sortir del Consell d’Administració de la societat, de manera que aquests ens públics deixen de ser partícips de les pèrdues d’OTV. Són uns anys difícils per als mitjans de comunicació i la televisió privada de la Garrotxa haurà d’estalviar molt si vol ser viable. Evidentment, des dels organismes públics no ens podem dedicar a sostenir empreses privades.

Contracte de recollida de deixalles: aquest any s’ha de renovar per vuit anys el contracte. Com que hi ha diverses empreses interessades, la licitació va ser prou important. Després de la valoració, hi va haver al·legacions d’última hora, de manera que no es va poder aprovar la concessió. Tocarà fer un Ple extraordinari perquè la concessió del contracte és prou important per resoldre el concurs sense dubtes.

Finalment, els dies de festa local per al 2012 (gairebé per aclamació de les entitats vinculades amb les festes del Tura) seran el 8 i el 10 de setembre. De fet, des del nostre punt de vista, intentar fer altres invents queda, de moment, fora de tota lògica.

Modificació de crèdit (destinar partides del pressupost, estalvis o superàvits a conceptes no previstos en els pressupostos anuals): és clar que és un punt important, però en aquest cas encara ho era més. D’acord que hi ha d’haver una partida d’alcaldia (sembla que la pressupostada per tot l’any ja l’havia exhaurit el govern anterior: ja ho vam dir, massa “Can Joanetes”!), d’acord que han aparegut possibilitats de subvenció a què s’han de concórrer i d’acord que hi ha algun tema concret sobrevingut que s’ha de resoldre, però no estem gens d’acord a incloure una nova partida dedicada a “la ciutat dels detalls” (120.000€), ni sobretot a un pla de Govern i de comunicació que ens portarà a la contractació d’una empresa externa per 35.000€ (de moment, ja s’ha contractat UNDATIA per 9.000€). No hi estem d’acord i vam votar-hi en contra. Una altra vegada, ens vam quedar ben sols.

Finalment, vam tractar tres mocions. La que havia presentat ApG sobre la retransmissió dels plens per internet: és interessant perquè facilita l’acostament de la ciutadania a la política municipal, però no pensem que tingui gaire seguiment, a la pràctica. De totes maneres, és un tema que ens agrada i hi vam votar a favor, remarcant sobretot que els costos del sistema no fossin gaire elevats i que en cap cas comportés la contractació d’un servei extern.

El PSC també havia presentat la proposta de demanar a la Generalitat que reobrís la residència d’estudiants de la torre Malagrida. És clar que no podem deixar que es perdi un servei per a la ciutat sense dir-hi res, però el cert és que la situació dels últims anys no en permetia la continuïtat per la manca d’usuaris. Hi vam votar a favor, amb la idea que potser en un futur proper pot ser interessant si acabem ampliant els estudis universitaris que s’ofereixen a la nostra ciutat.

Per acabar, no podem fer res més que agrair al PEHOC i a ACUGA la moció que van presentar referida al reconeixement de la maternitat d’Elna com a espai del Memorial Democràtic. Ens va permetre recordar els centenars de milers de catalans i espanyols que van haver de fugir de l’exèrcit franquista i que es van trobar que la República Francesa els havia preparat unes platges despullades per passar-hi l’hivern. La maternitat d’Elna va ser un oasi d’acollida en un món que estava esperant l’expansió del feixisme i que no sabia ben bé com se’n sortiria. És important que ho recordem. Vaig aprofitar per aconsellar la lectura de la novel·la d’Agustí Bartra, Crist de 200.000 braços, que s’inspira en la seva experiència en aquests camps.

M’estalvio les preguntes del regidors perquè encara em fitxaran per fer l’acta del Ple.

diumenge, 24 de juliol del 2011

Duran, ministre

Com que corren veus de totes bandes clamant per l’avançament de les eleccions espanyoles, aquests dies tothom està agafant posicions, no fos cas que ens agafessin descol·locats.


I, és clar, com que els catalans vam donar el govern al senyor Rodríguez (Zapatero) gràcies als vint-i-cinc diputats que va treure la Carme Chacón, el senyor Pérez (Rubalcaba) va venir al Principat per explicar que ell tenia la solució del “problema catalán”, no passés que algú el deixés de votar. Es veu que està molt preocupat per l’augment de l’independentisme i no es cansa d’amenaçar que econòmicament la independència seria un fracàs per a Catalunya (és clar que no s’ho creu ni ell!). Mentrestant, els 25 diputats del PSC segueixen votant amb el PSOE encara que sigui a costa de votar diferent a Madrid que a Catalunya, per exemple ni tan sols són capaços de votar a favor de l’assignació del fons de competitivitat que reclamen els grups catalans.

En Rajoy, després d’haver passat el tràngol del sastre de Camps, s’acosta a la senyora Sánchez (Camacho) i li recomana que digui que sí a tot el que proposa CiU. Malgrat les traves a l’Estatut de Catalunya, malgrat la persecució de la llengua a tots els territoris de parla catalana, el PP serà el “soci preferent” de la majoria de CiU al parlament de Catalunya.

I, mentrestant, CiU segueix jugant amb dues cares: la de Madrid i la de Barcelona (o la Convergència de dia i la Convergència de nit, que deia en Puigcercós al Consell Nacional d’Esquerra). La de Barcelona segueix fent veure el to “sobiranista” de quan eren a l’oposició, però mirant de rebaixar l’entusiasme popular, no fos cas que es passessin de frenada.

La de Madrid, comandada per l’espanyolista senyor Duran (que fa tot el que pot i més contra l’independentisme –ho demanin a la gent d’Unió...-), ja comença a perfilar el discurs. En l’entrevista que publica l’Ara, Duran torna a la càrrega: “Si s’accepta el pacte fiscal, ens plantejarem entrar a govern”, insinua. Per fi, Duran serà ministre?

1) O bé CiU té clar que això del “pacte fiscal” és impossible, però és la carta que utilitzen perquè els catalanets els tornem a votar.
2) O bé realment volen entrar al govern espanyol i ens faran passar bou per bèstia grossa: el reiterat “pacte fiscal” serà com les retallades de l’Estatut. Zapatero, Mas i Duran al palau de la Moncloa i, com sempre, els catalans pagant les conseqüències.

La gran diferència és que l’augment de l’independentisme a Catalunya és imparable i que ni Rajoys, ni Pérez (Rubalcabas), ni Durans ens aturaran.

dijous, 21 de juliol del 2011

Víctor Torres

Aquests dies que els nostres mitjans de comunicació s’han dedicat a recordar trajectòries personals tot silenciant algun episodi escabrós, he recordat que tenia pendent el meu petit recordatori a la figura de Víctor Torres.


Només em cal dir una cosa: va dedicar tota la seva vida a la defensa del seu país, de la llibertat i de la democràcia. I mai no li va caldre canviar de bàndol o de partit.

Amb això, n’hi hauria ben bé prou, però com que en l’anterior entrada m’havia referit a les cròniques de guerra de Lluís Capdevila, no està de més que em remeti a un article que Capdevila va publicar el 6 de febrer de 1938 a La Humanitat: “El comissari Víctor Torres i Pereña”. Amb 21 anys, no dubta a complir el seu deure encara que signifiqui sacrificar la seva carrera: “L’amic Torres, amb títol d’advocat flamant a la butxaca, quan estava preparant els estudis de doctorat, que anhelava començar una vida de lluita civil de cara al progrés material i espiritual de Catalunya, quan s’anava a dedicar plenament a defensar els drets del poble per les vies del Dret, es veu sorprès per la monstruositat de l’alçament feixista i dut per aquell seu entusiasme característic s’enrola a la Columna Macià-Companys i surt directament al front, en aquells moments en què tants d’altres, temerosos, cercaven mil i un arguments per creure’s insubstituïbles a la rereguarda. Ell, home de Dret, sortia amb el fusell cap a les terres aragoneses, per a defensar precisament el Dret i la Justícia. Ell que havia cregut haver de defensar la raó de la Llei amb el Codi en una mà i la bona voluntat en l’altra, es veu obligat a defensar-la amb la fe en els destins de la Pàtria en el més pregon del cor empunyant amb coratge el fusell de la Llibertat.”

La lluita d’en Víctor Torres va cessar el mes passat després de noranta-sis anys. A ell, millor que a cap altra, li escauen els versos del seu germà Màrius:

PARAULES DE LA MORT

Tu, jove moribund que ara m’has dit Amarga,
amargs són els teus llavis per comprendre el meu gust!
Si em trobessis al fons d’una vida més llarga,
quan em diries Dolça també fóres injust.

El meu sabor és fet de milions de vides
que ha apagat el meu bes, obscur en la fredor:
astres, ànimes, déus. I ara que ets tu que em crides,
seré un instant amarga de la teva amargor...

Gran ocell de silenci, indiferent i muda
germana de la Nit, sobre la carn vençuda
el meu vol és profund i pàl·lid, però breu.

Calmo, amb dits de repòs, la seva última alarma;
però, més que l’angúnia, m’allunya d’aturar-me
la llum de l’alba de l’àngel que ve darrere meu.

diumenge, 17 de juliol del 2011

75 anys lluitant per la democràcia

Demà farà 75 anys que una bona part de l’exèrcit de la República es va revoltar contra el govern legítimament constituït. La majoria de militars i de les forces faccioses de la República espanyola no podien suportar que les esquerres haguessin guanyat les eleccions; en definitiva, no podien suportar que s’imposés la democràcia, el parer de la majoria.


Des de Catalunya, sufocada la revolta militar, de seguida es van organitzar milícies per anar a donar suport als defensors de la democràcia contra l’exèrcit, format majoritàriament per tropes africanes i també en bona part per soldats italians enviats per Mussolini.

Els combats que es lliuraven en terres hispanes serien el preludi de la lluita entre feixisme i democràcia.

Molts catalans no van dubtar a agafar les armes i marxar al front, com l’escriptor Lluís Capdevila, famós entre altres coses per haver estat coautor de la conegudíssima Cançó d’amor i de guerra, que la gent cantava pels carrers.

Lluís Capdevila seria allò que avui en diríem “periodista de guerra”; les seves cròniques des del front es converteixen en un testimoni de primera mà de com van anar les coses. Són unes cròniques que comencen ben aviat, a principis del mes d’agost, i que només acaben amb la fugida cap a la frontera francesa. Ara tenim la sort de poder-les llegir, en l’edició que n’ha fet el doctor Josep M. Figueres.

Una lectura imprescindible, que ens ha d’enriquir sobre els desastres de la guerra, des de l’òptica d’un Capdevila, compromès des del primer moment. Com a exemple de la seva posició, un fragment de la crònica del 10 de febrer de 1937 que elogia la presència al front d’un voluntari, alhora que critica allò que sempre hem de criticar: la desunió.

“Narcís Lloveres ha donat, en aquest front d’Aragó, proves d’una gran valentia. I ha donat, sobretot, exemple de dignitat. Si tots –en lloc de dedicar-se des de la rereguarda a fomentar dissensions i divergències i a satisfer odis i venjances personals i a envilir la Revolució amb actes d’arbitrarietat, de pillatge i de bandidatge- haguessin fet el que ha fet ell, tal vegada ja hauríem guanyat la guerra.”

dijous, 14 de juliol del 2011

Art emergent a RdG

Revista de Girona és garantia de feina ben feta. El número dels mesos d’estiu d’enguany presenta molts detalls que l’omplen d’interès. A banda de l’entrevista a Salvador Macip i del record a Jordi Pujiula que fa en Jesús M. Gutiérrez, dedica el dossier central als nous valors artístics de les comarques gironines.


És clar que m’ha agradat trobar-hi un bon grapat de joves olotins i, especialment, en Job Ramos, que conec personalment perquè l’havia tingut com a alumne a l’Institut. Li he vist alguna obra i sempre m’ha semblat prou interessant; m’agrada coincidir amb els “entesos”, i que gent d’altres comarques també el valori.

El dossier comença amb uns articles introductoris de diversos artistes, estudiosos i programadors gironins. M’he quedat –escombrant cap a casa- amb el d’en David Santaeulària que destaca el paper tradicional del triangle Girona, Figueres, Olot; però que es manté inalterable en els últims anys, sense la incorporació de nous focus, llevat de casos puntuals.

Santaeulària reclama un interès perquè les obres exposades en les diverses programacions temporals puguin tenir una presència perdurable. “Ni tan sols és un problema específic de les comarques gironines. Només cal veure les erràtiques, fragmentàries, escasses (i sovint contradictòries) polítiques que s’han dut a terme en l’àmbit català. És un mal endèmic que temps enrere podíem atribuir a la joventut de les institucions culturals, però ara ja no sabem si dimitir davant la seva insubornable incapacitat de pensar en demà passat.”

En qüestió d’art, no només hem de veure “retrospectives”; l’art, sobretot, és futur, avançar-se en el temps, gairebé diria que hauríem de poder muntar “prospectives”. És clar que tot això topa amb les modes i els gustos tradicionals, però si no tenim aquest punt d’”agosarament”, si no ajudem la creació, com podem demanar seguir sent un punt de referència, un dels vèrtexs del triangle artístic de les comarques gironines?

dimarts, 12 de juliol del 2011

Llorente: València i Barcelona

L’altre dia em referia al centenari de la mort de Teodor Llorente, i ho feia amb un dels poemes més coneguts del poeta valencià. Vaig voler fer l’apunt per intentar reflectir una altra vegada fins a quin punt seleccionem els referents col·lectius i ens deixem endur per tòpics i modes. En el nostre cas, des del Principat, solem no tenir prou presents els personatges dels altres països del domini lingüístic, tot i que ens emplenem la boca parlant de nació comuna.


El cas d’en Llorente n’és un més. Segur que no el coneixem prou bé, però si en sabem alguna cosa, a banda dels poemes característics de la Renaixença valenciana, és que era un polític del partit conservador, director del diari Las Provincias i això ja ens el fa reprovable.

Com passa amb en Maragall, si ens quedem només amb això i ho analitzen amb uns ulls contemporanis, ens sorprendrà llegir segons quins textos i segons quins poemes. I és que la realitat és més complexa que quatre tòpics i tampoc no és tan fàcil d’analitzar els referents a partir de les distàncies.

Els poemes de Llorente, com els de Maragall, amaguen una visió del país ben diferent dels tòpics moderns. Fa 150 anys els catalans encara podien creure en una Espanya integradora i diversa, però alhora tenien clars quins eren els seus referents nacionals. Llorente passava per ser (i ho era) un valencianista conservador; segons com, llegit per un valencianista espanyolista contemporani, algun poema de Llorente comportaria que el cremessin a la foguera com a traïdor catalanista.

En fi, sorprenguem-nos, doncs, amb un poema com aquest (és una mica llarg, però val la pena):

VALÈNCIA I BARCELONA
 
Salut, ciutats volgudes! València! Barcelona!
Com llavi humil vos besa los peus la mateixa ona,
portant-vos les memòries de temps bells i llunyans.
Jo a vostres fronts gloriosos done també iguals paumes:
los fills enyoradissos dels Berenguers i els Jaumes
               serem sempre germans.

Un mateix cau tinguérem en la mateixa soca;
els uns, en separar-nos, buscàreu l’aspra roca,
i els altres acampàrem en lo flairós jardí;
mes, sempre que els cors junta de nostres mans l’estreta,
los pensaments s’envolen, com au que al niu va dreta,
               al vell tronc llemosí.

Los pensaments s’envolen als temps en què la glòria,
en les daurades fulles de la immortal història,
donava per exemples al món nostres records;
quan verds llorers brotaven lo Llobregat i el Túria,
i mostrà nostra llengua a tots los pobles Llúria
               i March a tots los cors.

Roger, nostre hom de ferro! Ausiàs, nostre poeta!
Glòria que l’una a l’altra s’unix, i que completa
lo nostre distint geni; perquè, sent tots germans,
rius brolla, per nosaltres, de llet i mel la terra,
i en ses dures mamelles vos va nodrir la serra
               dels antics laietans.

Forts, com los faigs i els roures nascuts en ta muntanya,
de la mar, Barcelona, que tes muralles banya,
tos fills en amples veles els vents feren captius;
i ocupats nostres pares en més tranquil·les lluites,
colliren a mans plenes les ensucrades fruites
               en los vergers ombrius.

Mes, aixís que les hores de batallar venien,
valerós l’un com l’altre, i ab igual pas, sortien
de l’hort i la muntanya dos guerrejants estols;
i ab lo mateix coratge, les hosts agermanades,
del cavall de sant Jordi seguien les petjades
               entre núvols de pols.

I quan les que els havien dictat los antics segles
per a bé dels reialmes prudents i sàvies regles
menysprear maquinaven reis mal aconsellats,
coberts ab la gramalla, valents, lleials i dignes,
«Contrafur!», els cridaven tos Consellers insignes
               i nostres grans Jurats.

I així units romanen d’una i altra germana,
de la Ciutat comtessa i la Ciutat sultana,
los noms, per a memòria de l’esdevenidor;
i avui jo vinc a dir-los en profètiques trobes
que gojaran unides també les glòries noves
               d’un pervindre millor.

Dels vells palaus caigueren per terra els murs de marbre,
i en los durs blocs s’estenen les arraïls de l’arbre
a qui en les branques pengen càndids fruits de la pau;
colliu-los, d’eixe glavi trencat que el temps rovella
fent, oh ciutats glorioses!, tu del forcat la rella,
               tu el timó de la nau.

Fills dels boscs i les ones, hòmens de pit de ferro,
los que en llunyanes platges no us mireu en desterro,
perquè viva la pàtria porteu sempre en lo pit;
poble que a totes hores, cants entonant alegres,
del sant treball aixeques l’encens en núvols negres
               fins al cel, dia i nit;

i vosaltres, vosaltres, als que lo front vos crema
en les brusentes planes lo sol de la verema;
los que feu de la terra brotar les garbes d’or;
los que, puntejant destres la cítara moresca,
feu l’eixam de fadrines ballar a l’ombra fresca
               dels tarongers en flor:

vingau los uns i els altres, i oixcau lo que vos diga
de les comunes glòries i la grandor antiga
lo Trobador, que encara guarda l’antic parlar;
i demprés, junts armant-vos en la més santa guerra,
desgarreu les fecondes entranyes de la terra,
               solqueu la immensa mar.

Enjamai disputeu-vos, germans, vostra corona:
les dos podeu ser reines, València i Barcelona:
la corbella és un ceptre lo mateix que el trident.
Déu, per a que al port tornen les vostres naus lleugeres
i per a que net caiga lo gra en les vostres eres,
               envia el mateix vent.

Sigau, puix, sempre unides, de cent pobles enveja;
cascun segle que passe, més ditxoses vos veja,
i creixcau en fortuna i en glòria sense fi;
les mans fraternes juntes, com convé a les bessones,
i sentades a l’ombra que tu a les dos els dónes,
               gloriós tronc llemosí!

1864

dissabte, 9 de juliol del 2011

Pairolí

Aquesta setmana s’ha mort Miquel Pairolí.


Em sap greu però jo deuria ser un dels últims presentadors d’un acte públic d’en Miquel, com podeu comprovar per l’apunt que vaig fer en aquest mateix bloc.

Va ser en el cicle Abril, temps de paraules que organitza l’Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot. Encara que estàvem en període preelectoral, els organitzadors em van trucar (gairebé d’avui per demà) per si podia fer-ne la presentació. I, evidentment, hi vaig accedir amb molt de gust perquè considerava Pairolí com un dels novel·listes més sòlids del país.

Em sap greu perquè s’ha acabat. Ara només ens quedarà el seu record i, sobretot, els seus textos.

Com que Pairolí era un periodista amb una anàlisi ben aguda de la realitat, potser seria un bon moment reclamar que no quedés marginat i que algú amb prou empenta es dediqués a recollir els diversos articles que va anar publicant en la premsa diària i en fes una publicació que de ben segur ha de ser d’allò més interessant.

De la vàlua i l’interès de les seves novel·les, ja en vaig parlar en l’entrada de l’abril.

Verba volant, scripta manent 

dijous, 7 de juliol del 2011

El "No" d'ERC a les noves retribucions dels regidors d'Olot

Després de la difusió pública que les retribucions de l’actual equip de govern suposen una rebaixa del cost total d’un 25% respecte al govern anterior, pot semblar estrany que el Grup Municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya s’hi hagi posicionat en contra. Per això pensem que és important aclarir-ho i entrar, si cal, en detalls.
Sempre hem pensat que els representants polítics han de tenir una compensació per la seva feina, però en aquests temps de dificultats econòmiques creiem que és fonamental donar exemple i, en qualsevol cas, no incrementar-ne les retribucions.
Aquest 25% s’obté per la reducció de les dedicacions exclusives i parcials dels regidors: les cinc dedicacions exclusives i dues parcials de l’equip de govern anterior, passen a una dedicació exclusiva del primer Tinent d’Alcalde i una dedicació parcial al 95% de l’Alcalde.
Si això no impliqués una rebaixa de la dotació de l’equip de govern seria molt sorprenent. És clar que aquí hi ha un canvi de model organitzatiu que implica una reducció de les dedicacions de jornada dels càrrecs polítics: el problema és que ens presenten un 67% de reduccions de dedicacions i, en canvi, només un 25% de reduccions de retribucions. Aclarim, doncs, com es produeix aquesta situació.
L’Alcalde mantindrà la retribució que hi havia fins ara, però cal tenir present que molt probablement serà membre de la Diputació de Girona i que, per tant, a més de sumar-hi la retribució corresponent també caldrà pensar que això implicarà alguns dies de dedicació setmanal. Certament, la retribució de la jornada exclusiva del primer Tinent d’Alcalde és inferior a l’actual, però com en el cas de l’Alcalde sembla que compatibilitzarà aquesta dedicació exclusiva amb la vicepresidència del Consell Comarcal, cosa que també implicarà que hi hagi de dedicar un cert temps, amb la seva retribució corresponent.
D’on ve, doncs, que només s’hagi reduït un 25% el cost de l’actual equip de govern de CiU? Doncs en l’augment considerable de la retribució dels regidors que no tenen una dedicació exclusiva o parcial. Fins ara, els membres de l’equip de govern socialista que estaven en aquesta situació percebien 1.092€ mensuals en concepte de la seva dedicació per les delegacions que els eren atribuïdes. L’actual equip de govern incrementa substancialment aquestes retribucions en tots els casos: el segon Tinent d’Alcalde percebrà 1.984€ mensuals (+81,68%), el tercer i el quart Tinents d’Alcalde percebran 1.666€ (+52,56%), i els altres cinc regidors tindran una compensació de 1.250€ cadascun (+14,46%). En tots aquests casos, vol dir que mantindran les seves respectives feines, que hauran de compaginar amb les seves responsabilitats a l’Ajuntament. I, si les informacions que tenim s’acaben confirmant, tres d’aquests regidors també compaginaran aquestes responsabilitats amb el govern de CiU al Consell Comarcal de la Garrotxa, per les quals percebran les respectives indemnitzacions econòmiques.
Totes aquestes dades probablement no acabarien de justificar el nostre “no” a aquesta rebaixa del 25% que planteja l’equip de govern. Però, com hem intentat explicar detallant les diverses responsabilitats que tindran els regidors en altres administracions i en les seves respectives feines professionals, aquesta distribució implicarà un canvi de model en el govern de l’Ajuntament que comportarà la contractació com a gerent d’una persona en règim de càrrec de confiança. Com que els polítics hauran de compatibilitzar les seves responsabilitats amb altres ocupacions, cal un gerent per gestionar el funcionament diari de l’Ajuntament. El cost econòmic d’aquesta nova figura, que nosaltres pensem que cal imputar a l’equip de govern, suposarà que aquest suposat estalvi del 25% quedi en no res, o fins i tot que finalment resulti que els costos totals de l’equip de govern acabin sent més elevats que els del govern anterior.
Ho sabrem quan hi puguem sumar els costos de la contractació del gerent, que ERC va demanar d’incloure en aquest primer Ple, però que l’equip de govern es va estimar més deixar-ho per quan la contractació es fes efectiva.
Grup Municipal d’ERC de l’ajuntament d’Olot
(Article publicat en els setmanaris de la Garrotxa)

dimarts, 5 de juliol del 2011

Teodor Llorente també fa 100 anys!

Per allò de la petitesa o del provincianisme, o de no saber ben bé qui som, o de vés a saber el què..., el cas és que enguany també fa cent anys de la mort de Teodor Llorente i potser no ens n’hem adonat.


És clar que Llorente no té l’alçada de Maragall, i que Maragall seria poeta nacional en qualsevol nació que tingués una mínima pretensió de ser-ho i que, per tant, es mereix tots els homenatges que se li facin i encara més...

Però Teodor Llorente també té dret a ocupar un espai especial en els referents literaris, patriòtics, nacionals del nostre poble.

Si la Renaixença va ser un moviment essencial, però difícil, per al Principat de Catalunya, quan parlem de reivindicació nacional per a les terres del sud de la nació, per al nostre País Valencià, les coses encara van ser molt més difícils.

Evidentment, tothom que vulgui hi pot trobar pegues, però la importància dels personatges que hi van participar és inqüestionable des d’una perspectiva històrica. Amb llums i ombres (quin episodi o personatge de la història no té ombres, si les hi busquem amb afany?), però amb una validesa inqüestionable.

Malgrat tot, Teodor Llorente és un personatge tan important que fins i tot és l’únic valencià que té un bust en el parc de la Ciutadella, erigit poc després de la seva mort. N’hi ha que es pensen que les relacions entre els diversos països de la nostra nació han millorat... La realitat és que, després de la mort de Llorente, algú va pensar que mereixia aquest bust. Avui per avui, passaria això mateix?

I Llorente s’ho mereix, ni que sigui per poemes com aquest (per cert, Llorente va ser un dels milers de participants del Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 1906):

VORA EL BARRANC DELS ALGADINS

Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire
que per a omplir d'aroma l'aire,
no té lo món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l'ànima presa
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc cels Algadins,
s'alcen al cel quatre palmeres;
lo vent, batent ales lleugeres,
mou son plomall i els seus troncs fins.
En ells, millars de teuladins
fan un soroll que el cor enxisa.
¡Qui ouir pogués sa xillerissa
vora el barranc dels Algadins!

Vora el barranc dels Algadins
l'aigua corrent los camps anega;
en sos espills lo sol llampega,
i trau l'arròs verdosos brins.
Sona el tic-tac en los molins;
i al caure el sol, caçadors destres,
a joca van d'ànecs silvestres
vora el barranc dels Algadins.

Vora el barranc dels Algadins
mourà demà les palmes l'aire,
li donaran los horts son flaire,
i sa cantúria els teuladins.
Lo mas demà guardarà dins
dolços records i imatges belles;
¡jo no podré gojar ja d'elles
vora el barranc dels Algadins! 

diumenge, 3 de juliol del 2011

Cornamusam XX

Primer cap de setmana de juliol, a Olot, Cornamusam!


Enguany hem tingut canvi d’escenari: amb la inauguració del Torín, ens hem traslladat cap a la nova sala. Personalment, trobaré a faltar el pati de l’Hospici. És evident que les possibilitats de so i de llums del Torín són incomparables amb les de l’Hospici, però costarà d’oblidar l’encant de les arcades i de la fonteta que molts ja lligàvem amb aquest ritual de començament d’estiu.

Divendres, “Els berros de la cort”, uns músics de carrer amb escenografia medieval i tot un muntatge que ens vol situar en aquells vells temps.

Dissabte, el plat fort: per fi arribava al Cornamusam en Carlos Núñez. La sala plena de gom a gom i la veritat és que no va decebre gens ni mica. El públic només es va inquietar quan vam tenir uns petits problemes de so en els compassos inicials del recital. A partir d’aquí, però, un Carlos Núñez molt proper i comunicatiu es va posar a la butxaca tothom.

Vam acabar tots saltant i ballant al so de la gaita!

Per mi, però, el gran moment del dia va ser quan en Núñez, elogiant la longevitat d’un festival que és capaç d’arribar als vint anys, va fer pujar a l’escenari en Xevi Batlle, en Pep Berga i en Joan Josep Mayans. Les ànimes del festival es mereixen aquest moment, l’aplaudiment unànime i encara més, per tot el que han treballat aquests anys i pels grans moments que ens han fet viure.

Que sigui per molts anys més que puguem veure el Cornamusam a Olot!