dilluns, 18 de gener de 2016

No sóc ningú... (2)

Es veu que vaig agafant el gustet a això de publicar entrades amb aquest títol, potser perquè, com que ja aviso, em permet deixar-me anar i explicar simplement la meva opinió personal. Com que no sóc ningú... Ara: ben conscient que el que hi digui, de vegades, pot fer enfadar algú, i especialment en el tema que vull tractar avui.


Començo a intuir que vindran uns dies en què assistirem al panegíric hagiogràfic del president Mas. Com quan es recorda una persona recentment traspassada, tot són elogis i meravelles, i s’intenten deixar de banda els aspectes més tèrbols de la seva figura. Però és que el president Mas no és difunt, ni molt menys, ni tan sols ha plegat de la política, ni s’ha “enretirat” com havia manifestat el seu mentor, quan va deixar el càrrec, sinó que “ha fet un pas al costat” tot assumint una missió política ben concreta. Cal tenir-ho ben present.

Evidentment, no he estat mai, ni ho sóc, ni ho seré, “masista”. Sense deixar de reconèixer que en els últims anys ha sabut encarrilar políticament els anhels de la majoria de la societat catalana, no puc deixar de retreure-li’n molts aspectes de les seves actuacions polítiques. Ja sé que molts catalans no hi estaran gens d’acord, però així és com jo ho veig, i ho explico (i espero que em sapigueu perdonar la prolixitat del text...).

D’entrada, la trajectòria política de Mas està completament vinculada a Convergència, CiU i els governs de Jordi Pujol. De fet, el mateix Pujol el designa com a hereu en el moment que el tria com a Conseller en Cap. Per tant, tot allò que afecta a la hipotètica corrupció dels governs de Pujol, al 3% que li va retreure el president Maragall, als casos Palau, Pretòria, etc., tenen a veure amb la gestió del partit que va fer Artur Mas (no debades, després de diversos càrrecs orgànics, l’any 2000 ja és Secretari General). Tots aquests casos encara estan judicialitzats i no hi ha hagut cap sentència ferma que afecti CDC més enllà dels avals econòmics que ha hagut de presentar i, per tant, cal posar-ho entre cometes, però… per alguna cosa deuen voler fer la “refundació” de Convergència, no? Per cert, l’enorme endeutament de CDC i de CiU també s’ha anat mantenint al llarg de la presidència d’Artur Mas… Ja veurem com s’ho faran, els uns i els altres!

No puc oblidar que Artur Mas va ser qui, a començaments del 2006 es va plantar a la Moncloa, d’esquenes a tothom (Duran i Lleida inclòs), i va pactar amb José Luis Rodríguez Zapatero l’aprovació d’un estatut retallat (el del “cepillo de carpintero” d’Alfonso Guerra).

Tampoc no puc oblidar que, en les eleccions del 2010, Mas va tornar a encapçalar la llista més votada i que va buscar el suport del PP d’Alícia Sánchez Camacho per governar (quan, evidentment, tenia altres opcions, encara que provinguessin dels tripartits...). De fet, CiU va seguir donant suport al PP en tot el que va necessitar a Madrid (d’acord: els tentacles de Duran i Lleida eren poderosos, però no se n’han desfet fins al passat juliol), però també a Catalunya: si García Albiol va acabar sent alcalde de Badalona va poder ser per la connivència de CiU (uns i altres havien pactat la Diputació de Barcelona, per exemple).

Només després que el poble de Catalunya es manifestés l’11 de Setembre del 2012 (sense la presència de Mas al carrer; de fet, sempre ha defensat que el president no s’havia de manifestar al carrer...) va accelerar la demanda del concert econòmic i, davant la negativa de Rajoy, va convocar unes eleccions en què demanava un resultat excepcional per a CiU, amb l’objectiu de convocar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya (durant la campanya electoral, en tot moment, els polítics de CiU evitaven pronunciar la paraula independència).

Però els resultats electorals no van ser els que Mas volia. No té la majoria excepcional i ha de pactar amb ERC el suport al govern. L’acord explicita que durant el 2013 s’ha de convocar un referèndum sobre la independència. I Mas espera fins al mes de desembre per fer-ho (amb la famosa doble pregunta per poder incloure-hi Unió i ICV) i el convoca per al 9N del 2014!

Durant el mes d’agost del 2013 és quan comencen les desavinences més fortes amb ERC. Bàsicament perquè ERC entén que Mas no tirarà endavant el referèndum si el govern espanyol no l’accepta. I, efectivament, quan arriba el 9N s’ha convertit en una jornada popular de participació ciutadana (que, per cert, encara cueja judicialment) que, com ens temíem, no ha servit per a res.

Sobre el 9N, només un apunt personal: mentre que els militants d’ERC vam rebre una notificació perquè ens impliquéssim tant com poguéssim, a la ciutat d’Olot CiU no va penjar ni un cartell i es van fer algunes intervencions a títol personal, sense implicar-hi els partits (tot i que em consta que els regidors de CiU d’Olot van ser voluntaris, com els d’ERC, a les diverses meses participatives). Vull pensar (però és suposició) que les instruccions “de dalt” eren diferents...

Curiosament, davant l’èxit de la jornada, dels resultats, i de la presència de mitjans de comunicació nacionals i internacionals, Artur Mas surt el mateix dia a valorar-ne els resultats, per comptes de fer-ho l’endemà, com estava previst.

I llavors l’Artur Mas es treu de la màniga aquella proposta estrambòtica de fer una llista electoral sense polítics i ERC no ho accepta. Jo crec que va ser un error per part d’ERC, perquè estic convençut (i ho vaig dir en aquell moment) que era un farol que no haurien acceptat ni els mateixos companys de CDC ni, per descomptat, els d’Unió. Mas i Junqueras comencen unes converses per triar la millor manera d’anar a les eleccions. Mas diu que s’ha d’anar junts i les convocarà pel març, però està clar que els precedents diuen que és millor la “llista paraigua” que proposa Junqueras. Ni per tu ni per mi, llista paraigua i eleccions pel setembre...

Pel mig, després de la derrota a les eleccions europees, Mas ha aconseguit arribar a la convocatòria d’eleccions municipals del maig del 2015, sense trencar CiU, i amb la possibilitat d’obtenir uns bons resultats.

Vull entretenir-me aquí una mica perquè em sembla que aquest fet és el fonamental de tot el que ha passat: ja s’ha vist que la part majoritària d’UDC era furibundament antiindependentista i que tot aquest procés implicaria el trencament de la federació; i també hem vist que, des del cas Pujol, CDC estava pensant a refundar-se... Doncs bé: malgrat tot, Mas aconsegueix fer arribar CiU a les municipals del maig del 2015. Digueu-me malpensat, però estic convençut que això era el que volia aconseguir des del 2013. La dilació del “procés” no té cap més sentit!

I això què vol dir: doncs que no obté uns resultats excepcionals, però sí uns bons resultats que permeten a CiU mantenir algunes alcaldies importants, consells comarcals i diputacions. Sí, a CiU, i encara avui en dia, malgrat l’escissió de la federació, tots aquests grups són CiU: encara que pel mes de juny Demòcrates de Catalunya ja s’havia escindit d’UDC, encara que en les dues últimes eleccions l’enemic més agressiu de Convergència hagués estat la UDC de Duran i Lleida, el cert és que avui per avui, gener del 2016, la gran majoria de grups municipals, comarcals o de les diputacions segueixen anomenant-se CiU (potser el problema és que encara no s’han repartit el deute de 16M€ que sembla que té la federació).

I ja s’ha acabat la història? Doncs no, encara ens queden un parell d’episodis. CDC es presentarà per primera vegada com a independentista i sense UDC, però Mas comença a dir que no convocarà les eleccions pel setembre del 2015 si no es fa una llista única, com ell havia demanat. L’objectiu és no enfrontar-se electoralment amb ERC perquè hi ha la possibilitat que torni a perdre, com va passar a les europees del 2014. Junqueras torna a posar el país davant del partit, amaga que Mas ha trencat el pacte, i accepta fer “Junts pel Sí”, encara que imposa que hi hagi independents al capdavant de la llista. Els analistes saben que és gairebé impossible obtenir una majoria absoluta, però amb la suma de la CUP és possible tenir majoria independentista. Tot i que Mas insisteix en la idea del plebiscit, Junqueras sempre manifesta que el que es busca és una majoria de diputats independentistes per poder continuar amb el full de ruta.

Arriben les eleccions i passa el que havia de passar... Amb el que no es comptava era amb la intransigència de la CUP a l’hora de no voler votar Artur Mas com a president. Al costat d’això, Mas es nega fermament a accepta el xantatge (això ho vaig trobar honest i lògic, i sempre havia pensat que a última hora la CUP seria prou intel·ligent i es trauria un as de la màniga: al capdavall, la seva posició era ideal per poder influir en aquests propers mesos i Mas havia manifestat que no es tornaria a presentar i que promouria una qüestió de confiança al final de l’estiu).

Però arriben les assemblees de la CUP (que m’estalvio de comentar, perquè no són el tema d’aquesta llarga entrada), i el no és definitiu. La resposta de Mas és: doncs anem a eleccions pel març! I llavors ve quan l’Oriol Junqueras, davant l’Executiva Nacional d’ERC, el dilluns 4 de gener diu: d’aquí no es mou ningú fins que el termini s’hagi exhaurit definitivament. I això que han passat les eleccions espanyoles del 20D i ERC havia passat davant de DiL (CDC encara no s’ha presentat en solitari a unes eleccions...), cosa que el feia favorit en unes hipotètiques eleccions pel març; però torna a posar al davant el país al partit, perquè sap que unes noves eleccions serien fatals per al procés cap a la independència.

El dijous 7 de gener, Artur Mas es treu de la màniga la idea de fer un govern de Junts pel Sí en funcions. I l’Oriol Junqueras manifesta que de cap manera, que això seria un frau democràtic. Amb això aconsegueix fer evident que ERC no pensa reeditar una opció electoral perdedora com JxSí i llavors, malgrat que en el programa del vespre de TV3 Artur Mas manifesta que vol reeditar JuntsxSí, amb ell al davant…, tot canvia.

Les corredisses es precipiten i la tarda del dissabte 9 de gener, Artur Mas, el nostre heroi, manifesta que fa un pas al costat. Però, compte!, no es retira sinó que es dedicarà a la renovació de CDC, i diu que queda alliberat de la promesa que havia fet de no tornar-se a presentar a unes altres eleccions autonòmiques.

Sí, cal reconèixer que Artur Mas ha acabat fent un pas al costat en benefici del país... Però també cal tenir present que potser ha esperat una mica massa arribant fins l’últim segon, que aquest pas al costat beneficia el seu partit (jo estic convençut que així li ho van demanar els seus companys) i que la seva figura queda reforçada per poder-se tornar a presentar en unes properes eleccions...

I algú em dirà: si penses així, com és que defenses la presència d’ERC a la llista de JxSí. La resposta és evident: pel mateix que hi són tots els independents que la integren, perquè el que interessa ara és el país i la possibilitat de continuar el full de ruta cap a la independència que hem demanat tants catalans manifestant-nos reiteradament els últims onzes de setembre.


I, l’endemà de la independència, ja en parlarem! (la “refundació” de Convergència…, potser serà motiu d’un altre post!)

1 comentari:

  1. En el teu cometari personal, Pere, fas una valoració de la trajectòria política de Mas que, des de l'òptica partidista d'un militant d'ERC, em resulta comprensible però que no he trobat prou equànime. Les teves crítiques, oportunes algunes i altres més discutibles, responen a una evident confrontació política de fons, legítima i respectable. Però la guerra soterrada entre ERC i la vella i aviat la nova Convergència, en els moments històrics que vivim, a mi em causa més preocupació i patiment que res més, també t'ho he de dir.
    Sempre vaig pensar que mai no li perdonaria a Mas el pacte de La Moncloa amb en Zapatero per un nou Estatut devaluat. Crec, però, allò li serví de la lliçó definitiva per a saber com les gasta Espanya. De la mateixa manera, tampoc estava disposat a perdonar-li mai a ERC un segon acord tripartit que feia president en Montilla, el polític que l'endemà mateix que el nou Estatut fos aprovat al nostre Parlament ja anunciava la presentació d'esmenes en el tràmit al Congrés. Tot això em sembla aigua passada, tot ho he perdonat i això ara em fa sentir ara molt millor.
    El primer Onze de Setembre massiu del 2012 a Barcelona tot ho va capgirar i, en primer lloc, la política catalana. Els partits, empesos per la gent i la societat civil, s'han hagut de ressituar i hem iniciat una nova etapa històrica que ens ha de dur, si ho fem bé, a l'alliberament nacional. El gran mèrit de Mas (alguns ho consideren un demèrit) es haver-se posat al costat del poble i haver-se decantat progressivament, el seu partit inclòs, cap a la independència fins al punt de posar fi a l'autonomisme amb la desarticulació de la vella CiU, una coalició que fins llavors sempre guanyadora... Poca broma, eh? En Mas, que ha liderat el procés amb mà ferma malgrat que ha pogut cometre alguns errors de menor importància, serà recordat per la història com el primer president independentista de la Catalunya moderna. D'això no en tinc cap dubte. També estic convençut que el seu pas al costat i la tria de Carles Puigdemont com a nou president engrandiran, encara més, la seva figura... Amb sinceritat t'he de dir que Mas i Puigdemont tenen molt bon perfil presidencial, millor fins i tot que el propi Junqueras a qui sempre li haurem d'agrair la seva gran disposició a servir el país. Confio, doncs, que en això no us equivoqueu, eh? Les batalletes partidistes, com ja s'ha vist, no ens convenen gens fins que no tinguem assegurada la independència. First thing goes first, right?

    ResponElimina