dijous, 29 d’abril del 2010

Orgullós de ser del Barça!

Ho deia aquest matí el president del Parlament, Ernest Benach, i m’ha fet canviar el títol que tenia pensat per aquesta entrada perquè m’hi he sentit més identificat, he pensat que s’adeia més amb el to del que hi volia escriure que no pas l’original: “el gust amarg de la derrota”.


Ahir el Barça va guanyar un partit que va implicar no passar a la final de la Champions.

Bé: no passa res. Els que hem jugat molts partits d’algun esport, sabem què significa guanyar i perdre. Quan arribes a aquest nivell, quan has demostrat tot el que has demostrat, el pas que hi ha de la derrota a la victòria és tan insignificant, tan incontrolable, que s’ha de tenir el cap fred i valorar les coses en la seva mesura.

Si la temporada passada l’Iniesta no arriba a fer aquell gol in extremis, ens hauríem trobat en les mateixes condicions que ara. Si l’àrbitre de Milà no hagués donat el tercer gol de l’Inter, si no hagués xiulat..., si...

El plantejament d’una temporada, l’orgull d’un equip, no pot dependre d’entrar la pilota en l’últim minut o de no entrar. Les coses s’han de fer ben fetes, hi ha d’haver una bona planificació, una bona línia... Una anàlisi d’allò que s’ha fet ben fet i d’allò que s’ha fet mal fet. I, sobretot, treball i propòsit de millora.


El Barça d’en Guardiola és això. I ha d’estar per sobre d’un resultat. I, a més, té un valor afegit que és el de comptar amb jugadors de la casa. Probablement, un dels errors de les últimes temporades és el de no haver fitxat els jugadors que necessitava. Evidentment, s’ha de millorar aquest aspecte.

Ara: no sé si l’Eto’o o en Mourinho ironitzaven quan, després del partit, insistien a repetir que havien guanyat contra el millor equip del món.

Ahir el Barça no va estar bé: no va saber trencar la tàctica més antiga del món que consisteix a col·locar onze jugadors dins de l’àrea perquè no et facin cap gol. Només en vam fer un i l’Inter va passar a la final.


Però jo segueixo pensant que el Barça segueix tenint l’equip que fa el millor joc del món, que compta amb més jugadors fets a casa, i això no treu que hagi de millorar moltes coses. És més: si ahir jo hagués estat seguidor de l’Inter (o si haguéssim jugat amb els papers canviats), no hauria acabat gens content amb el joc del meu equip, encara que el 22 de maig arribéssim a Madrid potser no voldria ni mirar un espectacle d’aquest nivell.

I, en canvi, estic orgullós de ser del Barça!

dimarts, 27 d’abril del 2010

25A: una reflexió més...


La primera qüestió que em ve al cap sobre el tema és que, després del 25A, les reflexions, les anàlisis, els comentaris i les valoracions s’han multiplicat i multiplicat. Suposo que a ningú no se li ha escapat que molts d’aquests “opinadors” i “valoradors” estaven ben calladets, ben parapetats, abans de diumenge. Motiu? Fàcil!: com més en parlessin, com més demandes de prohibició o menysteniment de l’opinió popular se sentissin, més s’engrescaria el personal a anar a votar. Consigna: no digueu res i prepareu els ganivets ben esmoladets per l’endemà.

I, efectivament, l’endemà tothom crida, tothom hi diu la seva, ja no hi ha perill de mobilitzar la gent. Fins i tot aquells que s’havien mantingut més reservats (especialment els polítics del PSC), vinga a analitzar críticament les consultes, a treure’ls importància, a fer-ne una valoració negativa...


Com diu aquell, ja li agradaria a qualsevol partit polític tenir els vots que ha tingut la independència de Catalunya en aquesta consulta no oficial!

Després de deixar passar les hores, no em puc estar d’intentar escriure quatre ratlles del procés que ens ha portat a poder consultar sobre la independència de Catalunya a tota la Garrotxa: tots els garrotxins hem pogut expressar lliurement la nostra opinió i això –deixeu-m’ho dir d’entrada- és un fet d’un enorme pes democràtic. (Un agraïment molt especial a tots els voluntaris que, d’una manera o d’una altra, han contribuït amb el seu esforç a fer-ho possible!)

Més encara: la societat ha demostrat que té prou nervi per mobilitzar-se i per organitzar un referèndum que molts haurien volgut impedir. No estem adormits, doncs.


Sovint he pensat que hi ha un conjunt de poders fàctics que pretenen, sigui com sigui, adormir la societat, aculturitzar-la, desmotivar-la per qualsevol qüestió que no sigui pròpiament la de mantenir l’statu quo.

(Ara mateix em ve al cap una qüestió que he observat aquests últims dies, però que lliga amb l’anàlisi que ja he fet alguna vegada sobre el Grup Godó: evidentment, qui té un mitjà de comunicació l’utilitza segons els seus interessos. Doncs bé, aquests dies he anat sentint en diversos programes de Rac1 -l’emissora del Grup Godó-, fins i tot en programes que no hi tenen cap mena de relació possible, diverses informacions taurines! Com si fos la cosa més normal del món, com si interessés tant el personal que s’obre la temporada a Barcelona, que enguany hi ha un cartell impressionant, que si...)


La despolitització és un punt més d’aquesta idea: com més desmobilitzada estigui la societat, com més puguem introduir la idea que tots els polítics són iguals, que tots són corruptes, que hi són per guanyar-hi molts diners, que no serveix de res anar a votar, que no es poden canviar les coses, que..., molt millor per a aquests poders fàctics.

Així, evidentment, les coses no canviaran de cap de les maneres. Les coses només canvien quan hi ha una autèntica voluntat popular al darrere, que les vol canviar i que es manifesta obertament.

Per això, deixant de banda totes les anàlisis més detallades que se’n puguin fer, aquest gest de radicalitat democràtica que és posar una urna al carrer i que tothom hi digui lliurement la seva em sembla d’un valor polític incalculable.


Tant m’és el resultat final, tant m’és la participació; només aquest gest ja és un camí.

Impensable fa uns anys, pura cienciaficció fa molts més anys... Avancem, doncs, amb la implicació política de tots!

diumenge, 25 d’abril del 2010

25A: qüestió de democràcia

Visualitza la imatge a mida completa

Demà és una jornada històrica per al nostre país.

I no només perquè es compleixen tres-cents tres anys del començament del desastre, de l’inici de la voluntat de destruir una nació: Almansa! Les tropes francoespanyoles borbòniques van obtenir el primer gran èxit militar sobre les terres catalanes partidàries dels àustries i de mantenir la independència dels diversos regnes peninsulars.

Després d’això, decrets, imposicions i guerres han intentat destruir la personalitat del nostre poble!

Enguany, aquest 25 d’abril incorpora la possibilitat d’opinar sobre el destí de la nostra nació per a més d’un milió de catalans. Els olotins en som uns dels privilegiats.

Després d’haver portat el referèndum a tots els pobles de la comarca, La Garrotxa Decideix acaba la feina amb la celebració de la consulta a la capital.


No cal dir que els motius per votar-hi a favor són múltiples i variats. S’ha demostrat a bastament en les diverses campanyes que hem anat fent els partidaris del Sí, però també en la incapacitat dels partidaris del No de fer una campanya mínimament decent. Com que no hi ha arguments per al No, els que volen seguir formant part d’Espanya es limiten a dir que la gent no voti perquè tot plegat és una manipulació dels independentistes.

No en feu cas: l’únic argument a favor del No és purament sentimental, la voluntat de seguir formant part d’Espanya encara que això impliqui uns costos personals i socials insostenibles. En el moment que es pot recórrer al raonament, només hi ha arguments per al Sí.

En tot cas, i per no insistir-hi, com vaig tenir l’oportunitat d’explicar per Sant Jordi a les escales de Sant Esteve, gràcies als amics d’Òmnium Cultural de la Garrotxa, fins i tot podem apel·lar a una qüestió tan peregrina com -ja que molts han escampat la idea que la gent està cansada del govern, dels polítics, de la deriva del país i...- val la pena votar pel Sí perquè si no es va a votar, si es vota en blanc o si es vota No, les coses seguiran igual (les disputes amb el Tribunal Constitucional, l’aprovació de l’Estatut, els problemes de finançament, els Borbons...); només si votem Sí no sabem ben bé què passarà l’endemà.

Jo ho tinc clar: un horitzó sense límits s’obre davant nostre l’endemà mateix d’haver votat majoritàriament per la independència de la nostra nació!

dissabte, 24 d’abril del 2010

Recomanació de Sant Jordi: Ofidi

Encara que ja sé que faig tard, no m’he pogut estar d’escriure aquesta recomanació.

De Josep Lozano m’havia agradat fa molts anys Crim de Germania, una interessant novel·la històrica ambientada a València en els temps de revolta del segle XVI. Però, després d’això, li havia perdut la pista, fora d’alguns títols que no vaig acabar de llegir.


Enguany, aquest Sant Jordi, Bromera ha continuat amb la reedició de les novel·les de Josep Lozano i ha incorporat el Premi Prudenci Bertrana del 1990, que jo no recordava.

Ofidi. Els habituals de Txoria txori haureu entès ràpidament l’interès!

Copio en part el comentari de l’Alícia Toledo a “L’illa”, revista de l’editorial Bromera:


“S’hi barregen elements, com ara la natura, mite i màgia, en un relat que comença ambientat en el Mèxic de principi del XX i que conta la història d’una família d’ascendència catalana que té un clar component matriarcal i una relació especial amb els ofidis. La predestinació, la zoofília, les relacions humanes, el culte a allò desconegut, l’incest, l’animalitat, els límits de l’existència humana: tots aquests temes són presents en Ofidi i representen, en molts casos, una trangressió explícita de la moral dominant.”

divendres, 23 d’abril del 2010

Sant Jordi i la poesia


Com que ja fa dies que tinc l’esperit poètic oblidat (i la història d’en Samarach no me l’ha recuperat prou...), aquí teniu un poema de Salvador Espriu que fa per la Diada d’avui.

Bon Sant Jordi!




LES ROSES RECORDADES 

Recordes com ens duien 
aquelles mans les roses 
de sant Jordi, la vella 
claror d'abril? Plovia 
a poc a poc. Nosaltres, 
amb gran tedi, darrera 
la finestra, miràvem, 
potser malalts, la vida 
del carrer. Aleshores 
ella venia, sempre 
olorosa, benigna, 
amb les flors, i tancava 
fora, lluny, la sofrença 
del pobre drac, i deia 
molt suaument els nostres 
petits noms, i ens somreia. 

dijous, 22 d’abril del 2010

El jou, les fletxes i les anelles olímpiques


Encara que sigui una anotació a destemps, perquè avui o demà hauria d’escriure alguna cosa sobre una de les diades més significatives de la nostra cultura, no vull deixar de passar aquests dies sense un petit comentari arran de les mostres de consternació i dolor per la mort d’un franquista.

Juan Antonio Samaranch, franquista fins a la medul·la.


Alguns pretenen esborrar la realitat ideològica d’aquest senyor prenent com a referent el fet que, durant la seva etapa de president del COI, Barcelona va ser escollida seu dels Jocs Olímpics, la qual cosa va fer canviar el destí de la ciutat i va comportar la possibilitat que Catalunya es reivindiqués internacionalment com a nació.


No vull recordar-ne absolutament res. Només vull referir-me a un sol fet: Samaranch va ser l’impulsor i va lluitar fins al final per aconseguir-ho perquè, després de les olimpíades de Barcelona, el COI aprovés una normativa de no incorporar cap més comitè olímpic que no fos representant d’un Estat reconegut per l’ONU. En el fons, Samaranch aconseguia barrar la possibilitat que el COC (Comitè Olímpic Català) fos reconegut internacionalment.

Descansi en pau (si pot...).

dilluns, 19 d’abril del 2010

La setmana de Sant Jordi

Aquest dissabte es van lliurar els premis Ciutat d’Olot de literatura. Una polida i interessant posada en escena d’alguns contes de El millor dels mons de Quim Monzó, per la companyia Essaela, em va recordar que en Quim, ara absolutament mediàtic, fa temps que no publica  un llibre de creació literària.


Sant Jordi és una jornada especial, no només pel que representa per a la nació (que alguns no permeten que oficialment ho sigui; però no cal dir que això és només una qüestió de temps i de voluntat...), sinó perquè té una gran singularitat en el context mundial.

Per això, aquests dies ens sembla que cal fer un esforç patriòtic i triar lectures en la nostra llengua, per tal de fer aquell pas resistencialista que ens permeti mantenir viva la flama d’un país que s’apaga, o que n’hi ha que pretenen apagar.

Potser en altres camps pot ser així, però en el literari no cal subratllar que no ens calen posicions resistencialistes, maximalistes, no fos cas que desapareguéssim...


Ja fa molts anys que tenim una grandíssima plèiade d’escriptors que no només tenen un enorme nivell literari sinó que no tenen res a envejar a aquells que són punta de llança a tot el món. I no ens cal que ens expliquin que la literatura catalana està de moda des de la Fira de Frankfurt, ni que molts autors han estat traduïts a no sé quantes llengües, ni...


Tothom sap que faríem el ximple si ens perdéssim les últimes produccions de Jaume Cabré, Quim Monzó, Maria Barbal, Albert Sánchez-Piñol, Isabel Clara-Simó, Alfred Bosch, Ferran Torrent, Narcís Comadira, Francesc Parcerisas, M. Mercè Roca, Carme Riera, Carles Miralles, Jordi Galceran,  Joan Lluís Lluís, Julià de Jòdar, Joan-Daniel Bezsonoff, Màrius Serra, etc. etc.

Endavant, doncs!

diumenge, 18 d’abril del 2010

"Però..., qui viu?"

Divendres passat, nou lliurament dels actes del 40è aniversari del Montsacopa. En aquest cas, recordaven els temps del cine fòrum, les experiències cinematogràfiques que, entre el 1981 i el 1988, van engrescar bona part dels alumnes del centre i van ser capaces d’arribar a bona part de la població olotina.

El cinema sempre ha estat un gran entreteniment de masses des de la seva creació, però també ha estat una bona eina d’educació artística, literària i, per què no, fins i tot filosòfica.

Els companys del Montsacopa i exalumnes d’aquella època van decidir que seria una bona idea triar una pel·lícula que en aquells anys va esdevenir alguna cosa més que una pel·lícula.

I, en el meu cas, la van encertar de ple.


Recordo els meus primers anys universitaris quan, provenint de la saga de les galàxies, em vaig enfrontar a Blade Runner, una pel·lícula de ciència ficció que és molt més que una pel·lícula de ciència ficció.

Per no estendre’m i per no acabar fent crítica cinematogràfica: qui pot estar segur que els seus records són seus?

Una pel·lícula amb una aparença ben senzilla, però d’una profunditat en la imatge i en la reflexió que no et pot deixar indiferent.


Revisionar Blade Runner en versió original subtitulada no deixa de ser un plaer a l’abast de pocs, potser només d’aquells que vam tenir una experiència especial quan començaven a obrir-nos camí en aquest món.

Una altra vegada, un gran encert dels companys del Montsacopa.

dimarts, 13 d’abril del 2010

I, ara, què?

Avui tenia ganes d’escriure, més que res perquè el dia ha valgut la pena. Ara: quan m’hi he posat, de debò que no he sabut què triar.

Parlaràs de l’inici de campanya d’en Laporta, ara que es veu inflat perquè el Barça ha tornat a guanyar a Madrid? A hores d’ara, ja ningú no recorda que fa tot just un any i mig li van marxar més de la meitat dels directius i gairebé dues terceres parts dels socis que van votar en la moció de censura ho van fer contra en Laporta... Bé: no deu interessar prou.


Parlaràs del jutge més mediàtic de l’Estat espanyol? Ara que sembla que tot el món lliure fa una croada per alliberar-lo de les urpes dels feixistes (es veu que en aquest estat encara n’hi ha)? Es veu que ningú no recorda el seu tèrbol pas pel PSOE i, al nostre país, les seves actuacions abans de l’era olímpica... Bé: tampoc no deu interessar prou.


Parlaràs de l’anunci de la retallada definitiva de l’”Estatutet de la Moncloa” que vam votar, ni que sigui amb timidesa, el poble de Catalunya? Tothom sap que la via estatutària està acabada, però es veu que no interessa prou fer el pas necessari que hem de fer.


Finalment, però, m’he decidit a escriure sobre un dels temes que m’ha interessat més en aquesta última dècada... L’Estat espanyol, amb l’excusa d’ETA, es carrega una empresa privada, perfectament legal, que només té com a pecat la defensa de l’ús normal de l’euskera.


Efectivament, avui s’ha conegut la resolució absolutòria sobre els encausats del cas Egunkaria. S’han carregat una empresa que funcionava, han empresonat i perseguit ciutadans que defensaven l’ús de la seva llengua, han passat de puntetes (per no dir, directament, ignorat) per les denúncies de tortures fins que no han intervingut els tribunals internacionals.

I ara resulta que res, que eren innocents i que no hi havia cap motiu per començar el procés judicial que van començar ja fa tota aquesta colla d’anys.

I...?

Res: l’Estat espanyol (com que són bascos) se’n renta les mans i tothom es queda tan ample!

Efectivament, no hi ha dret. Fins quan seguirem aguantant? EGUNKARIA, LLIURE!

diumenge, 11 d’abril del 2010

Premi a la feina ben feta

Hem de ser conscients que, de vegades, la feina ben feta no obté el premi que es mereix. El que està passant a can Barça en l’era Pep és extraordinari sobretot perquè, al final, la feina ben feta acaba obtenint els premis que es mereix.

Ahir vam tornar a guanyar al Bernabeu. Però el millor no és la victòria, el premi, sinó la feina ben feta:


Un Barça amb un joc ben travat, amb diverses possibilitats estratègiques, amb jugadors determinants i amb tothom fent la feina que li toca fer, des de la porteria als golejadors i a l’entrenador. On el premi, en primer lloc, és col·lectiu i de la resta ja en parlarem.

Un Madrid que no juga a res: quan la pilota la té l’altre, a córrer-hi al darrere i, quan no hi arriben, els tacs al turmell del contrari; quan la tenen, puntada endavant i si l’agafa un dels seus directe a barraca (la famosa “pegada”) a veure si agafen badant la defensa rival i es poden plantar sols davant del porter.

Però el més important de tot plegat és con s’han configurat aquests equips: els catalans van acabar el partit amb set jugadors fets a casa, els espanyols amb una quantitat brutal de milions invertits en jugadors que es passen les hores davant del mirall, a la banqueta o a la infermeria...

El que em va alegrar més ahir és que no sé encara qui guanyarà la lliga, però que aquests nois blaugranes van donar una lliçó a aquella teranyina de poder econòmic que ahir es reunia a la llotja del Bernabeu i que la televisió no feia més que ensenyar-nos: quina patxoca feien a començament del partit les cares del José M. Aznar, l’Esperanza Aguirre i la seva mà dreta Florentino Pérez!


Ep!, però no ens enganyem: en altres moments de la història de l’entitat (i en el funcionament de les altres seccions, com recordaria un amic meu), els dirigents barcelonistes també han caigut en la temptació de voler fer un equip a cops de talonari. De fet, fitxatges com els d’Ibrahimovic o de Txigrinsqui van en aquest sentit.


Els resultats de l’equip d’en Pep ens demostren que els diners s’han d’invertir en la formació, en el treball de la base, en la preparació de jugadors i entrenadors fets a casa, mimant els equips inferiors, els seus entrenadors, els monitors i professors de la Masia, les instal·lacions de la ciutat esportiva... No hi ha com gaudir dels resultats de la feina feta a casa!

I això no té res a veure amb guanyar o perdre un partit, guanyar o perdre un títol. 

dimecres, 7 d’abril del 2010

Olot negre!

Un any mes, l’Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot ens sorprèn amb una magnífica programació de l’”Olot, temps de paraules” que es desenvoluparà al llarg del mes d’abril, per emmarcar la diada de Sant Jordi i el lliurament del premis Ciutat d’Olot.

En aquest cas, el tema triat és el gènere negre, el giallo, les novel·les de detectius, policíaques o de lladres i serenos!


Com que potser és el gènere més popular de la literatura contemporània, suposo que l’èxit està garantit (malgrat que decisius esdeveniments futbolístics contraprogramin la celebració d’algun dels actes...). Tot i així, com cada any -però potser en aquest cas més- la qualitat del programa se’l mereix.

Xerrades de grans estudiosos o entesos en el tema (Jordi Canal, Paco Camarasa, Carles Quílez...), escriptors d’aquí amb un èxit consolidat (Andreu Martín, Josep Torrent, Albert Villaró...) i fins i tot novel·listes de ressò internacional (Donna Leon, Massimo Carlotto, Petros Márkaris...).


Actes complementaris, com les sessions de la filmoteca (La gran dormida, La jungla d’asfalt...), un Estilliterarilliure especial, exposicions diverses sobre el tema...

En fi, un cartell ric i inacabable. Els organitzadors, a més, han editat un llibret amb tota la programació i han obert una pàgina web www.olotnegre.cat per informació i gaudi de tothom.


Felicitats, doncs, i que sigui un gran èxit.

I no us perdeu el lliurament dels premis Ciutat d’Olot el dia 17 al Teatre Principal a dos quarts de nou!

divendres, 2 d’abril del 2010

De la cultura del nimby a la cultura del NO!

O què no és una oposició constructiva...

Mal m’estar posar-me on no em demanen, però de vegades les circumstàncies et generen un impuls interior irrefrenable que no et permet deixar-ho estar encara que sigui tot corrent el perill que et digui: i tu, què n’has de fer?

Recordo que fa uns anys es va posar de moda criticar una hipotètica cultura del nimby, utilitzant una expressió anglesa que, si no m’erro, respon a la frase: “not in my back yard”. És a dir: feu el que us sembli, però que no sigui a casa meva, que no m’afecti directament.


Responia a la idea que hi havia moltes necessitats, que la gent, la societat, demanava molts recursos, molts serveis, que requerien una sèrie d’equipaments, però que apareixien moviments que rebutjaven l’establiment d’aquests equipaments a prop de casa seva i, en canvi, volien els serveis que oferien: centrals elèctriques, abocadors, etc. (En certa manera, fa poc s’ha pretès desqualificar l’oposició al cementiri nuclear d’Ascó amb aquests arguments).

Bé: és evident que els consumidors han d’assumir la seva part de responsabilitat, han de veure que tot té un preu, que no ens podem posar una bena als ulls per no acceptar les connotacions negatives: el progrés no és un camí de roses.


Doncs bé: vaig al tema que, en aquest cas (i espero que em sabreu disculpar), és directament polític. Recordo els anys que CiU era aliada del PP d’en José M. Aznar... Entre les moltes coses que havia d’acceptar i que el seu president demanava als catalans que ho acceptessin era, per exemple, el transvasament de l’Ebre o la instal·lació de centrals tèrmiques.


Enguany, la mateixa CiU ha obert les portes a pactes a Madrid amb el PSOE d’en José Luis Rodríguez Zapatero, en pro de la superació de la crisi econòmica que ens absorbeix tots plegats. En Duran i Lleida en fa bandera tot sovint: responsabilitat, sentit d’Estat, hem d’estar tots units per superar la crisi...

Ara: a Catalunya, ni aigua! CiU ha passat directament a defensar la cultura del NO! Qualsevol iniciativa que es pretén engegar al Parlament de Catalunya, especialment si la promou ERC, rep el NO del grup parlamentari de CiU, fins i tot lleis històriques com la Llei del Cinema, com la Llei de Successions, com el nou finançament (encara recordo fa pocs anys el llavors Conseller Primer del govern, Artur Mas, afirmant que havia arribat a l’acord de finançament definitiu amb José M. Aznar!), com la Llei de Vegueries!


En fi: està clar que la gent de CiU ara defensa la divisió provincial espanyola, primer per no donar cap èxit a ERC, i després per no reconèixer que s’ha pogut fer allò que ells no van poder en vint-i-tres anys.

En tot cas, com sempre, qui hi surt perdent és el país. Però es veu que n’hi ha que posen davant els interessos del seu partit als interessos del seu país. No sé què passarà d’ara endavant, però jo recordo que quan ERC era a l’oposició votava amb el govern totes les lleis que suposaven un avenç nacional.

No pot ser d’una altra manera.