dimarts, 29 de novembre del 2011

Cridar "Viva Ejpaña!"


M’han inspirat les últimes declaracions de les “forces vives” del PSOE (Guerra, Bono...) posant el crit al cel sobre les opcions que té la Carme(n) Chacón de ser Secretària General del partit majoritari de l’esquerra espanyolista.

Rajoy, reunit amb els grans empresaris de Barcelona i Madrid

Quants anys fa que molts intel·lectuals catalans s’entesten a trobar una solució federal per a Espanya? De fet, el segle passat, bona part del catalanisme s’emmirallava (en un moment difícil) en una hipotètica Ibèria. Ho explicava, per exemple, J. V. Foix en els articles de La premsa nacional que vaig tenir la sort d’editar (http://www.fundaciojvfoix.org/wp-content/uploads/2010/01/Llengua-Literatura.pdf).

Pot ser que, en ple segle XXI, ni els teòrics progressistes espanyols arribin a poder entendre que un Estat pot ser tot el contrari d’uniformista i uniformitant? A Espanya, el feixisme ha fet molt feina. De fet, ha tingut segles i més segles per treballar-hi. De vegades, em sembla que hi ha uns pobles irreductibles (com l’Astèrix) que a la península ibèrica es resisteixen a l’assimilació.

Però és evident que els espanyols no podrien arribar a entendre mai pobles com els belgues (que, amb totes les seves diferències, defensen el francès i el flamenc), els canadencs (amb l’anglès i el francès), els suïssos, etc.

L’estima a Espanya només es pot cridar “Viva Ejpaña!”, segons Pepe Bono. Què punyetes hi pinten, encara, els polítics del Partit dels Socialistes de Catalunya, que s’entesten a defensar la utopia de l’”Espanya plural”, en contra dels seus propis col·legues?

Ho deia algú que ara mateix no recordo: Catalunya només té dues opcions; desaparèixer com a poble, integrada en una Espanya uniformitzadora (com en els temps del franquisme), o avançar cap a la independència.

diumenge, 27 de novembre del 2011

Resultats 20N


Finalment, després de pensar-hi molt i de sentir moltes interpretacions diverses, em decideixo a fer-ne una valoració.


Sempre és difícil analitzar, des de Catalunya, unes eleccions espanyoles. Són unes eleccions que no voldríem haver de fer, unes eleccions en què, al capdavall, només acabem triant el botxí...

I d’això es tracta: després de les tristes promeses del govern “progressista” d’en Zapatero, només ens faltava saber quan tornarien les hordes blaves per acabar-nos de trepitjar. Però anem al gra:

Primer: augment de l’abstenció. Sí, és veritat, no sembla que ningú tingui la solució per a tots els problemes que ens assoten, però això ja ho vaig comentar en una altra entrada: només serem lliures en democràcia, amb la lliure expressió de tots plegats; qualsevol altre sistema és pitjor. Així doncs, només ens queda un camí, encara que llarg i feixuc: convèncer, convèncer i convèncer. En això tenim avantatja als espanyols: ells només saben “vèncer”, quan poden... (espero que, més de cent anys després, no em passi allò del Cu-cut!)

El PP va guanyar... Quina novetat! Però la novetat és que només va obtenir 400.000 vots més. Potser Espanya no és tan blava com alguns mitjans de comunicació volen fer veure.

El PSOE va naufragar... Quina novetat! Perdoneu, però tres anys enrere ja havia naufragat i només va poder resistir gràcies als 25 diputats catalans obtinguts apel·lant l’home del sac. Què en va obtenir Catalunya?: 25 diputats inexistents que es limitaven a votar allò que deia el PSOE, encara que fos votant en contra del que el PSC havia votat al Parlament de Catalunya.

IU... Evidentment, a pescar en els problemes del rival. Allò que ho perd el PSOE bé ho ha de recollir algú, no? (El mateix pretenia Equo i es va quedar amb un pam de nas...) En el fons, el mateix que ha portat UPyD (quants oxímorons!) ha incrementar suports (bàsicament a Madrid i a València). Els uns i els altres no tenen res més a oferir que “noves glòries a Espanya”, com diu l’himne de les tres províncies del sud. Els uneix l’anticatalanisme, com ja passava amb l’Aznar i l’Anguita!

CiU i PNB... Què faran? És clar que el seu objectiu és governar els respectius territoris; però, quan el nou PP comenci a retallar autonomia, què faran? Se sumaran al gran projecte? El temps dirà.

I Compromís, i ICV? Cal veure si segueixen en un projecte eixorc com Equo o es plantegen un futur de llibertat nacional.

ERC, Amaiur, BNG (i fins i tot CC) no podran fer res a Espanya. Ja ho sabíem. De fet, no podrà fer res ningú amb la majoria absoluta del PP. Però aquests partits tenen l’opció de continuar el pols amb l’Estat opressor; tenim la possibilitat de sumar esforços per avançar cap a un nou horitzó, cap a un naixement nacional; tenim la possibilitat de mantenir la lluita per la llibertat.

ERC (amb RCat i CatSí) hem retornat al 2008, a la situació anterior al congrés de la divisió. Esquerra Republicana de Catalunya ha de ser el partit de la lluita per la independència des d’una esquerra nacional integradora. Això ha de ser inqüestionable. Si les diverses conteses electorals ens permeten establir coalicions amb altres formacions independentistes, benvingudes siguin. Benvinguda sigui la unió de forces. Però el posicionament ideològic d’ERC ha de ser inqüestionable. La nova Esquerra ha encetat una etapa amb un objectiu molt clar; no ens en podem desviar perquè arribarà el dia que l’assolirem!

dimarts, 22 de novembre del 2011

Nou èxit del patinatge olotí


Avui hem tornat a rebre les noies, tècnics, directius, pares i mares del CPAO que han tornat del Brasil amb el subcampionat del món. Vuit anys consecutius a l’elit ja és per si sola una fita envejable; segons com, irrepetible. Sensacional, no podem dir res més: sensacional.


Però, a mesura que vas sabent més coses d’aquest grup formidable, l’admiració augmenta. Avui, en els parlaments commemoratius, s’hi han sumat detalls significatius al que ja ens havia arribat periodísticament: les dificultats afegides d’un campionat que se suspèn per degoters i que s’ha de reprendre gairebé de matinada...

Mantenir el to, el nivell competitiu, en aquestes condicions, ja és una meravella. A més, però, pel que anem sentint, hi ha anècdotes meravelloses: per exemple, animar des de la grada les seves rivals del Reus Deportiu, quan estava en joc un lloc al podi. La competitivitat no està renyida amb l’esportivitat.

Una altra anècdota: quan la interrupció del campionat s’allargava i s’allargava, en aquell moment que a l’esportista li baixa la tensió competitiva, quan el retard fa augmentar el nerviosisme, la intranquil·litat, quan el més fàcil és enfonsar-se, resulta que les noies del CPAO van ser les primeres a animar tot el públic, ballant i engrescant-se, superant la tensió del moment i intentant fer passar l’espera de manera més o menys distesa. La competició no està renyida amb la distracció i la companyonia.

Exemples que any rere any ens van donant aquestes noies i que només poden merèixer la nostra admiració i la nostra felicitació.

A nivell més purament esportiu, però, voldria remarcar una qüestió molt important: vuit anys a l’elit no els ha fet adormir-se als llorers, no els ha fet enquistar-se amb el treball i, sobretot, s’ha anat produint un relleu constant de patinadores que els permet mantenir aquella frescor que tenien en l’inici i que fa preveure que els èxits continuaran. La regeneració és fonamental per a qualsevol entitat, per a un club esportiu és vital. Gent nova, nous triomfs!

Moltes felicitacions a totes!

dissabte, 19 de novembre del 2011

Acte final de campanya i "abstenció"


Ahir al vespre, la coalició independentista formada per Esquerra Republicana de Catalunya, Reagrupament i els independents de Catalunya Sí va fer l’acte final de campanya a Girona. Més de mil persones emplenaven la sala gran del Palau de Congressos en un acte ple d’il·lusió i esperança en el retrobament de la unitat independentista.


Em va agradar que poguessin arribar a compartir escenari dues grans figures de la política catalana: en Joan Puigcercós i en Joan Carretero que, amb els seus encerts i els seus desencerts, pensava que seria impossible de reunir mai més.

El centre de l’acte, però, van ser l’Alfred Bosch, l’independent que ha cregut que aquest és el camí (per cert, com ell mateix va dir, l’únic dels candidats dels partits grans que va votar en el referèndum sobre la independència...), i l’Oriol Junqueras, que va acabar explicant què anem a fer a Madrid.

L’Alfred va aprofitar per comentar que, en un acte de campanya, se li havia adreçat una persona de més de vuitanta anys amb un únic argument: els meus pares van morir a la guerra, quan jo encara no tenia deu anys, perquè jo pogués votar...

Quan arribem a Olot, ens trobem que la seu d’ERC ha estat sabotejada i ens han fet unes pintades reclamant l’abstenció per al 20N. És curiós perquè fins al 20N del 1975 feia gairebé quaranta anys que els catalans no podien expressar la nostra voluntat política mitjançant les urnes...

Per una cosa i per una altra, jo sóc d’aquells que pensa que sempre s’ha d’anar a votar; que la voluntat popular expressada a les urnes no ha de fer por a ningú; que si no t’agraden els que es presenten, presenta-t’hi tu; i, sobretot, que si un dia no vas a votar o fas campanya per l’abstenció (penseu en les consultes sobre la independència) amb quina cara demanaràs el vot quan siguis tu el qui et presentes?

Salut i bona reflexió a tots!

divendres, 18 de novembre del 2011

Olot: ple de novembre


Plàcid, Ple molt plàcid i això que estem en campanya electoral. De fet, no hi havia cap tema especialment destacat; però és clar que sempre es decideixen qüestions importants.

Se suprimiran els tpo especialment desocupats. Res a dir-hi: no ens podem permetre passejar busos buits. Nosaltres hem demanat que la retallada no es quedi aquí, sinó que s’impulsin programes de difusió del transport públic i que es potenciïn els transports alternatius al vehicle privat. Hem recordat que en el seu moment ja havíem apuntat la possibilitat de comptar amb uns autobusos més petits i que seria bo tenir-ho present per quan s’hagi de renovar la concessió.

Ampliació de possibles usos comercials de can Domènech. Només nosaltres ens hi hem abstingut. No per res, però hi ha algunes coses que no veiem clares. És bo comptar amb una nova zona comercial quan hi ha espais buits al centre? Can Domènech queda fora de la Trama Urbana Consolidada i, per tant, ni s’hi pot instal·lar una gran superfície; això canviarà?, ens interessa? Bé, com que hi ha pros i contres i un model de ciutat de fons que no és prou clar, hem preferit abstenir-nos-hi.

L’equip de govern ha presentat una moció per prioritzar la compra de productes etiquetats en català. Només el PP ha donat la nota quan s’ha abstingut amb el novedós argument que això ara no preocupa la gent, que l’important és l’atur. Tant en Josep Ferrés com jo mateix, hem contestat que el PP mai no troba l’hora de tractar els temes que defensen la identitat de Catalunya i, en canvi, sempre troba el moment per fer lleis que hi vagin en contra. Esquerra hem vaticinat que vénen temps problemàtics en aquest sentit i que hauríem d’anar de bracet la majoria de grups polítics per defensar-la.

En el torn de preguntes, la Clara Casanovas ha fet el prec de repassar les darreres actuacions sobre accessibilitat viària.

S’ha parlat del futur de la FES, del museu dels Sants, dels passos de vianants, etc. Avui, però, hem acabat a una hora raonable.

dissabte, 12 de novembre del 2011

Acte central d'ERC-RCat-CatSí a la Garrotxa


Quarts de sis de la tarda, al costat de la màquina de vapor del tren d’Olot exposada a la ciutat pel centenari de la seva arribada a la capital de la Garrotxa, avui que en Xarli i en Tavi han presentat el catorzè conte de la faràndula, el casal Marià ple de gom a gom, com se sol dir. Més de cent cinquanta garrotxins ens hi apleguem per fer costat a la presentació de la coalició a la Garrotxa.


El cartell s’ho val. Però també es respira ambient d’il·lusió, de suma, d’anar “tots junts”, que deia jo en un altre moment. En aquestes eleccions ens hi juguem molt i, per això, la gent vol respondre, vol poder-hi confiar. Confiar per tornar a frenar l’ascens del Partit Popular a Girona, per tornar a deixar la circumscripció de Girona sense representació dels “populars”. ERC-RCat-CatalunyaSí tornarem a ser decisius perquè sigui així.

Amb aquesta empenta, amb aquesta il·lusió, en fèiem prou. Però és clar que tots tres oradors han estat esplèndids: la Teresa Jordà demostrant que mantindrà la veu ferma a Madrid que necessitem per defensar els nostres interessos i avançar cap a la independència; en Joan Carretero, apel·lant a la unió d’esforços per contribuir-hi i demostrant que només la nostra veu serà útil per a Catalunya; i l’Oriol Junqueras..., què dir de l’Oriol? Doncs que, per variar, a posat dret tot l’auditori celebrant amb aplaudiments constants una intervenció que, com sempre, ens ha fet vibrar.

Sortim, doncs, al carrer i expliquem-ho: diumenge vinent ens hi juguem molt!

divendres, 11 de novembre del 2011

Contra l'abstenció, mulla't!


Les causes són múltiples i ben diverses, però és innegable que l’augment de l’abstenció en totes les eleccions del país és un fet destacadíssim que caracteritza la nostra societat. És clar que els continus casos de corrupció desencanten al més motivat, però també és clar que s’ha volgut vendre la imatge que tots els polítics són iguals i que no serveix de res votar.


Doncs malament anem!: no, no tots els polítics són iguals (tot i que és cert que n’hi ha que hi són “per forrar-se”), i és clar que serveix anar a votar perquè és la base de la democràcia. El govern el triem entre tots, una altra cosa és que a alguns ja els agradaria que això no fos així. Com repeteixo sempre: “la política, si no la fas, te la fan!”

I no em valen posicions del tipus:

a) “Com que els meus ja no guanyen, ara m’he tornat abstencionista”. La democràcia és això; a les verdes i a les madures. Només la guineu, si no les pot haver, diu que són verdes.
b) “Sóc apolític”. Però m’apunto a totes les manifestacions contra les retallades del pressupost.
c) “Només serveix per enxufar la gent”. Aquí normalment s’amaga aquell que es pensava que ell seria l’”enxufat” i no ha estat així. D’aquests, en conec molts.
d) “No hi ha res a fer, tots els polítics són iguals”. Sí, però després ens queixem que no hi ha polítiques socials, que la banca ens domina, que... No, no tots els polítics diuen el mateix. Una altra cosa és que els que diuen coses diferents no guanyen. I si no guanyen és perquè no els votes.
e) “Visc en una cova”. Està molt bé. En aquest cas podria entendre que no volguessis votar. Ara: m’han explicat de molts casos que han volgut viure “apartats del món”, però que, quan baixen a la “civilització”, és per demanar alguna ajuda o algun subsidi públic. S’entén?
f) “Els meus no es presenten”. Doncs en votes un altre o t’hi presentes tu, però no et dediquis a fer campanya contra tots els altres si tu no t’hi vols presentar. Això és fer una política antidemocràtica. Una altra cosa és que el teu partit/formació estigués prohibit per la llei; llavors sí que tindria un sentit lluitar per la no participació (els referèndums en època franquista, per exemple), però si la llei et permet presentar-te i no ho fas, després no et queixis.

I molts altres casos que segur que coneixereu. En el fons, però, es redueixen a un: descrèdit de la política i impossibilitat de canvi. Però després demanem més carreteres, més seguretat, més hospitals, més polítiques socials, més escoles, més... O participem o no participem, però tinguem clar que l’única manera de canviar les coses és participant-hi i fent sentir la nostra veu allà on calgui. Amb l’abstenció, callem i atorguem.

divendres, 4 de novembre del 2011

Punt final a "Les Veus de la Societat"?


Divendres al Casal Marià d’Olot, 7 del vespre d’un començament de novembre plujós a tot el país. Una cinquantena d’esforçats lletraferits, molls per la pluja, esperem pacientment que la premiada Najat el Hachmi es recuperi d’una indisposició que li ha vingut sobtadament així que ha baixat del cotxe. La Najat està en un avançat estat d’embaràs i es veu que ho ha passat bastant malament. De fet, des del començament de la xerrada se la veu insegura, patint; fins que s’atura i no pot seguir.


El bon ofici d’en Xevi Casademont, que n’ha fet la presentació, permet canviar la xerrada per una tongada de preguntes. El públic està a l’alçada de les circumstàncies, entén l’esforç de la novel·lista i s’encarrega de plantejar un seguit de qüestions que la Najat pot contestar de manera més relaxada, fins que acaba amb les seves forces i concreta que, probablement, haurà de suspendre tots els seus compromisos fins que pareixi.

No ha estat una de les vetllades més productives ni engrescadores, però hi ha hagut una gran comunitat d’interessos que ens ha mantingut aferrats a la butaca.

Recordo moltes jornades meravelloses del cicle “Les Veus de la Societat”, com el dia que em va tocar presentar en Jaume Cabré o, sobretot, la gran actuació d’en Joan Margarit. Sembla mentida, però a Olot s’ha aconseguit mantenir un públic fidel que dóna sentit a cicles literaris d’aquest tipus.

Ens podem permetre el luxe que això s’acabi?

Jo, Bosch


Acabem de donar a Olot, al Firal, com és habitual, el tret de sortida a les eleccions del 20N. En aquests temps de crisi, ja entenem que ens fa una mica de mandra a tots plegats començar una campanya electoral. Però hem de tenir present que la democràcia és així, que hem d’escollir els nostres representants a Espanya per als propers quatre anys (uns anys decisius), i que ho hem de fer convençuts.


Des de les comarques gironines, hem de recordar que som l’única circumscripció estatal on no hi ha representació del PP, i això és gràcies a ERC. Enguany, amb la renovació d’aquests últims mesos, ERC es presenta amb una coalició amb RCat i amb Catalunya Sí; amb un candidat amb prou solvència com l’exalcaldessa de Ripoll, Teresa Jordà. Estem convençuts que ha de ser el complement imprescindible pel candidat per Barcelona, l’independent Alfred Bosch.

Aquests aires frescos, de plena renovació, que hem fet entrar en el partit degà de la política catalana (el partit de Macià i Companys, el partit de la República Catalana) han possibilitat fer una coalició amb aquesta plataforma d’independents, Catalunya Sí, que probablement ens ha permès comptar amb el suport d’un llistat de personalitats que, particularment, m’omple d’il·lusió.

No és menyspreable que donin suport a la candidatura d’Alfred Bosch per ERC-RCat-CatSí personalitats de la trajectòria de Lluís Llach, Agustí Alcoberro. Lluís Gavaldà, Armand de Fluvià, Gerard Quintana, Lluís Gavaldà, Joan Reig, Jordi Llavina, Ventura Pons... Jo, filòleg per vocació, valoro especialment que un company d’aules com en Màrius Serra s’hagi proposat fer el pas i també qui jo dic que serà el primer Premi Nobel de literatura, en Jaume Cabré.

No devem estar tan desencertats si tota aquesta gent ens vol donar el seu suport públic! (de moment, la llista completa al bloc de la plataforma: http://catalunyasi.wordpress.com ).

Ara toca campanya... I el 20N, la festa de la democràcia. Catalunya ha de fer un altre pas cap a la independència!