divendres, 30 d’octubre del 2015

4% d'IBI

Llarguíssim, gairebé maratonià, ple de pressupostos i ordenances fiscals. Vorejant les quatre hores, i això que no hi havia gaires més temes, pressupost a banda.



En primer lloc, es va donar compte de la resolució aprovada a la Junta de Govern Local en suport als imputats en la causa del 9N. En Quinto va aprofitar per remarcar que ni és un tema del 9N (tot plegat va arrencar amb la consulta popular d’Arenys i les que van continuar a la majoria de poblacions catalanes) ni només afecta els encausats (Mas, Ortega i Rigau) sinó a tots els catalans que hem anat participat i autoinculpant-nos en tots aquests processos de participació democràtica, amb un especial record als olotins implicats, com en Joan Cañada.
Tot seguit, jo mateix vaig fer la intervenció sobre les ordenances fiscals. Continuistes, com va dir l’equip de govern, però vam fer especial incidència que, per recuperar la davallada d’ingressos que ha provocat la revisió del cadastre, s’incrementa en un sol exercici en un 4% l’Impost de Béns Immobles. No hi estem d’acord i hi vam votar en contra. De fet, però, ens ha estranyat moltíssim que ni la premsa ni els altres grups de l’oposició hi hagin fet un esment especial. Una puja del 4% de l’IBI no és poca cosa, encara que segons els informes tècnics només acabi suposant un increment de 20 euros. No ho veiem gens clar, i així ho vam manifestar.
I pressupostos: tant d’uns i dels altres, una exposició llarguíssima. D’acord que els pressupostos són el moment en què s’observen les directrius del proper exercici, però tampoc no cal entrar en el detall de totes les partides (que si dediquem 5.000 aquí o 8.000 allà...) ni repetir els posicionaments electorals que ja hem sentit en la campanya del mes de maig. En fi, cadascú és lliure de gestionar les seves intervencions com vulgui. Nosaltres ens vam abstenir amb la voluntat de visualitzar que no volem fer una oposició que hagi de dir que no a tot el que proposa el govern, encara que tingui majoria absolta, sinó que tenim moltes ganes de poder pactar les nostres propostes perquè entre tots plegats puguem proposar un Olot millor per a tots. En aquest cas, però, en Lluís va ser molt explícit a l’hora d’explicar que, de tot el que nosaltres proposàvem, l’equip de govern es posava molt bé en aquells aspectes que coincidien amb les seves intencions inicials, però que en els aspectes que no coincidíem no tenien cap intenció de recollir cap punt de les nostres propostes. Valgui com a exemple la partida del correbou que, malgrat que s’ha acabat la concessió, tornen a incloure-la en els pressupostos.

I, per acabar, l’Anna va exposar la nostra opinió sobre la moció del col·lectiu la Dalla en denúncia de la violència masclista i en demanda d’un major interès des de les instàncies municipals per acabar amb aquesta xacra social. Evidentment, vam agrair la presentació de la moció i ens hi vam sumar, com la resta de grups municipals. Vam recordar que ERC i les JERC sempre han lluitat com qui més i que, sempre que el col·lectiu Alba ha impulsat actuacions a la ciutat d’Olot i ens ho ha fet saber, els hem donat suport. I, per tant, donàvem suport a la moció de la Dalla. Ara: no ens vam poder estar que ens sorprenia que presentessin una moció amb una visió hispanocèntrica en uns moments tan importants de desconnexió del nostre país amb Espanya. Bàsicament, la moció partia de dades de violència masclista a Espanya, demanava el suport a la marxa de Madrid i acabava demanant que l’acord municipal es traslladés a la Delegación del Gobierno de la província. Tot i així, evidentment, com va dir l’Anna, donarem suport a qualsevol manifestació d’aquest tipus, sigui a Madrid, a Roma, a París o a Lisboa. Com diu la Dalla, la defensa de la lluita feminista no coneix fronteres.

dijous, 22 d’octubre del 2015

Divisió

Com si els humans no fóssim prou lliures per poder tenir criteri propi quan pensem i prenem decisions, un dels arguments que esgrimeixen més reiteradament els “unionistes” a l’hora d’analitzar el procés independentista és que genera divisió en la societat catalana.



Segons ells, els independentistes dividim la societat; segons ells, Catalunya i Espanya eren fins ara una bassa d’oli en què tota la ciutadania pensava “com un sol home” (recordeu “La croada” de Pere Quart?) i no hi havia cap divisió d’opinió: tothom pensava igual, quin món tan feliç! (recordeu Aldous Huxley?) Com en els temps heroics de la dictadura franquista, segons ells, tots els espanyols tenien clar que la societat era UNA!, i, per tant, GRANDE!, i, és clar (oh paradoxa!) LLIURE!

Doncs això: resulta que, quan la gent comença a pensar per si mateixa i acaba perfilant un criteri propi, va i consideren que això és dividir la societat, fragmentar-la, tensionar-la... Com si no fóssim un món plural, com si encara visquéssim en la monolítica societat unànimement catòlica, apostòlica i romana preconciliar.

Ara el Partit Popular Europeu ha aprovat una resolució que defensa la integritat territorial dels estats europeus en contra de la independència (amb Kòsovo, en canvi, no van tenir el mateix tracte; potser demanen que Catalunya faci com el Kòsovo?). Segons el PPE, què hauríem de fer els catalans quan la majoria d’electors hem decidit que volíem la independència, després d’anys i panys d’aguantar les imposicions unitaristes dels governs espanyols? Què hauríem de fer quan el govern espanyol va contra l’ús de la llengua catalana (la posició dels polítics espanyols en el parlament europeu és ben coneguda per tothom), quan es limita l’autogovern, quan no rebem les inversions d’acord amb el nostre esforç fiscal, quan el ministre d’Educació manifesta que cal espanyolitzar els alumnes catalans?

Doncs la resposta és que hem reaccionat i hem dit prou. I ara resulta que això divideix la societat. Ben al contrari: el debat i la diversitat l’enforteix. Ara: el que sí que és clar és que els polítics espanyols que viuen del qüento comencen a veure que potser hauran de donar explicacions i, és clar, tremolen...

Però llavors passa que quan ells mateixos arriben a creure’s tant l’”argument” que s’acaben de treure de la màniga acaben portant-lo a l’absurd: la vicepresidenta del govern espanyol s’exclama tot dient que la Carme Forcadell no pot ser presidenta del Parlament perquè no representa tots els catalans... O sigui, que ara resultarà que en Jesús Posada o la Celia Villalobos em representen! I jo que fins ara estava tranquil quan pensava en els meus representants polítics i em diuen que Posada o Villalobos, que compleixen l’obligació d’impedir que els polítics parlin en català al Congrés, per exemple,  representen tots els catalans... I s’ho creuen de debò? No pot ser!

Com no pot ser que la mateixa Soraya Sáenz de Santamaría (la triple S) afirmi que els catalans ens hem tornat bojos perquè votem a favor de la independència. En fi, deu ser que els centenars de milions de ciutadans que han viscut la independència dels seus països al llarg del segle XX eren tots bojos i potser en comptes d’un Estat modern han fundat un frenopàtic...

Molt lamentable tot plegat, si no fos perquè entenc que els qui són a la ratlla de la bogeria són ells, els polítics de l’establishment espanyol que veuen trontollar la seva moma... I, si convé, es posen a ballar o a fer el ximple allà on convingui!

I per això no ens volen deixar votar. Jo que fa molts anys que defenso la independència de Catalunya (dels Països Catalans) com a sortida a l’atzucac espanyol, sempre havia pensat que seria molt difícil aconseguir una majoria de catalans favorable a la independència. Era com un somni, però era clar que, si això arribés a ser així, els valors democràtics haurien d’imperar i que Europa ens faria costat. De fet, els mateixos governs espanyols ho deien del dret i del revés quan lluitaven contra el terrorisme d’ETA: amb les bombes, no es dialogava; només es faria cas a la democràcia.

És clar que es pensaven que això no passaria mai, però ara va i es troben que sí, que la majoria de catalans volem la independència. I per això mateix ara resulta que no ens volen deixar votar, que no ens deixen fer un referèndum, que fer-ne un simulacre és un delicte terrible, pitjor que el terrorisme. I quan votem a les eleccions i guanyen els independentistes resulta que no s’hi val, que si els vots o que si el percentatge o que si la majoria silenciosa o que si... Que no es pot anar contra les lleis democràtiques. “Atado y bien atado”.


Doncs res: és clar que no ens ajudarà ningú, que aquest camí l’hem de fer sols, però també és clar que ens en sortirem i que ho farem bé. Vivim una època increïble!