Gent valenta (i 3)

Poso “i 3” perquè, de moment, he d’acabar la sèrie; però no em resisteixo a mantenir la idea de la “gent valenta” que necessita aquest país per tirar endavant.

Els resultats en aquestes eleccions han estat nefastos; no cal buscar-hi eufemismes. El Parlament és menys independentista que en els últims anys i això, per a mi, no deixa de ser una decepció.

En tot cas, només puc felicitar el treball que ha fet la Gent Valenta i encoratjar-los a continuar treballant, demà mateix, per avançar cap a la independència.

Això només ha estat un revés, la lluita continua! En el moment de la victòria final, ens hi retrobarem!

Ara!

Avui és un dia gran per al país! Neix un nou diari amb el repte d’augmentar el pluralisme informatiu en el món de la comunicació català.

De moment, la visió nacional desacomplexada encarada a donar-nos a conèixer el món i donar-nos a conèixer al món em sembla impecable, encertada.

Saludem, doncs, la seva aparició i desitgem-los els millors èxits.

Com a apunt, aprofito el poema que Carles Duarte, un dels impulsors d’Ara, dedica al nou diari en aquest primer número per recuperar els comentaris poètics del meu bloc:

ARA

Hi ha una hora justa on tot és imminència,

on el silenci de la nit s’esquinça

i l’albada es va encenent de foc;

s’hi eixampla l’horitzó

i un blau cisell de llum va dibuixant les formes.

Hi ha una hora justa on tot és un batec

que creix i que il·lumina l’aire

perquè amb les mans escriguis nous presents,

perquè amb els ulls, assedegats de somnis,

ens aboquem, plens de futur, a ser.

Hi ha una hora justa, que és en aquest moment,

un ara que és precís i inajornable,

on som sense cap límit que no sigui el nostre,

un ara que ens uneix i que ens convoca.

Josep Irla, president (i 7)

Fa dies que em vaig plantejar acabar aquesta sèrie d’entrades sobre les memòries del president màrtir, mort a l’exili occità, de la mateixa manera que ell les acaba.

Com ja he dit, Irla assumeix la presidència de la Generalitat en els seus moments més difícils, quan els franquistes han assassinat Companys i els seus aliats nazis s’han ensenyorit de la República Francesa. No era gens fàcil acceptar un oferiment que, en aquells moments, no deixava de ser una complicació afegida a les circumstàncies de l’exili i al perill de la guerra mundial.

Malgrat tot, Irla, ja gran, assumeix la seva responsabilitat i fa el que bonament pot per mantenir la flama de la Generalitat de Catalunya. Catorze anys de presidència a l’exili i multitud de contactes amb polítics exiliats dels diversos partits republicans catalans li van permetre arribar a unes conclusions que, llegides des del 2010, semblarien premonitòries; semblaria que Josep Irla ens parlés de la situació que estem vivint.

I no, no ho són, de premonitòries. Són, simplement, la constatació d’haver viscut en la pròpia pell allò que sempre ens ha fet anar de mal borràs als catalans. És clar que, constatades des de les penúries de l’exili, després d’haver patit una guerra dolorosa i suposades revolucions eixorques i repressives, les paraules del vell i malalt Josep Irla són especialment traumàtiques.

Però traumàtiques són també quan les podem llegir més de cinquanta anys després i constatem que els catalans no hem avançat ni una polzada des de la situació que Josep Irla relatava el 1954.

Els màrtirs, els presidents màrtirs, no són només per recordar-los com a testimoni emotiu del que vam ser; el seu exemple, les seves vivències, els seus pensaments i les seves constatacions ens han de servir de lliçó per intentar fer les coses millor.

Només d’aquesta manera arribarem a retrobar la llibertat!

Diu Irla, a la pàgina 112 de les seves memòries:

“Potser no hi ha altre poble com Catalunya, per la seva formació política, per la compenetració dels catalans de les seves necessitats tant polítiques com econòmiques i socials, per a, sense gran esforç, situar-se a l’altura d’una gran nació. Al meu entendre, cal només voler-ho, cal solament prescindir de les ambicions personals. Convé que tots els catalans pensin únicament en la seva Catalunya i en el benestar dels  catalans.

Referint-nos solament a les esquerres de casa nostra, no hi ha cap dubte que l’Esquerra Republicana de Catalunya és el partit polític més arrelat en totes les nostres comarques i el més compenetrat de llurs necessitats i sentiments. Doncs per què els altres partits esquerrans no poden ingressar als seus rengles, creant un sol partit que donés satisfacció a tots els catalans? No dubteu que si arriba el moment que els diferents partits polítics pleguessin els seus banderins, els seus programes polítics, socials, culturals i econòmics, trobarien acolliment en la carta política de l’Esquerra Republicana oberta a tota millora compatible amb els sentiments dels catalans, perquè l’Esquerra és un partit democràtic i porta una ànima catalana.”

Ara toca votar Esquerra!

Aquesta legislatura, des del Govern, la gent d’Esquerra ha estat prou valenta per endegar una sèrie de lleis i de propostes que han fet avançar nacionalment Catalunya.

Malgrat la crisi econòmica, hem tirat endavant uns serveis socials que no tenen comparació amb els que hi havia; hem avançat en la defensa legal del català, amb la llei del cinema i amb la llei d’Educació, que blinda el català com a llengua vehicular de l’ensenyament. Hem aprovat la llei que prohibeix les curses de braus; hem internacionalitzat la nostra economia. I no continuo per no cansar, però aquest repàs a l’acció de govern d’Esquerra no és gens sobrer.

En aquests moments, mantenir el ritme de tots aquests avenços en qüestions de vital transcendència nacional passa per votar Esquerra aquest diumenge. En aquestes eleccions, ens hi juguem molt com a país. Si Esquerra no és prou forta, si pateix un revés tan gran com pronostiquen algunes enquestes, moltes d’aquestes millores quedaran frenades, com ja han manifestat els que es presenten com a possibles guanyadors.

Aquest dimarts, el candidat d’Esquerra, Joan Puigcercós, va oferir formalment un acord a Artur Mas, que no és un acord de pacte sinó d’actuació conjunta: Esquerra farà pinya a Madrid per defensar el concert econòmic que proposa CiU; però, si no ens en sortim, si Espanya ens diu no, llavors Esquerra demanarà a CiU que es comprometi a convocar (si és al govern, com diuen les enquestes) el referèndum sobre la independència.

Només per aquesta possibilitat, ja val la pena votar Esquerra per enfortir la seva posició. Si no ho fem, d’altres seran els àrbitres de la situació.

Josep Irla, president (6)

Em fa molta il·lusió poder anar acabant aquesta sèrie de textos, motivats per la lectura d’aquestes breus pàgines de memòries del president màrtir. Que a ningú no se li escapi: Josep Irla és l’únic president de la Generalitat contemporània que va morir a l’exili. I, malgrat tot, va mantenir la flama de l’autogovern de Catalunya en els moments més difícils, fins que la seva edat i la seva salut ja no li ho van permetre.

Els catalans no podem oblidar la memòria i el testimoni de Josep Irla. Sense el seu sacrifici, probablement avui per avui el nostre país no seria com és: ves a saber on seria Catalunya!

Després de superar els moments més difícils de l’exili, Irla ja no es veu amb forces de mantenir la seva posició i es veu obligat a cedir la presidència de la Generalitat:

“El que us parla, delicat de salut, a setanta-vuit anys, quan hom no pot gallejar per trobar-se a la posta de la vida, vaig adonar-me que no podia, per manca de forces físiques, portar a terme el recobrament de les llibertats catalanes; que les institucions havien de sostenir-se, perquè en cap moment hem d’oblidar que som els hereus dels inoblidables presidents Macià i Companys. I vaig creure que era precís que un català de prestigi fos nomenat president de la Generalitat, elegit per tots els diputats al Parlament de Catalunya que visquessin en país lliure.

Era pel mes de maig de l’any 1954 que vaig cursar la meva renúncia al conseller delegat D. Josep Tarradellas.”

Poesia al Palau!

Ahir la Gent Valenta d’Esquerra vam emplenar el Palau! A banda dels discursos de rigor, en Xavier Vendrell va tenir l’encert d’incloure-hi interludis poeticomusicals. Grans referents, bona poesia.

Tan bona i tan encertada, que m’ha donat peu a reprendre les meves entrades poètiques. Què millor que recordar els amics del sud, Al Tall, en el marc incomparable del Palau de la Música!

Per si a algú se li escapa la referència, l’Oriol Amorós va acabar de subratllar-la: “Hem omplert el Palau, però ningú se n’endurà res quan sortim per la porta!”

No s’hi val fer veure que ens preocupem pel destí del nostre país, que defensem les nostres institucions, però només les volem de tapadora, per aprofitar-nos-en. Mentrestant, a les nostres escoles, com diu la cançó de El Tall, encara no s’hi ensenya la història del país!

LLADRES 

Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d'ella governeu.

Governeu de lladrocini
i rapinyeu governant;
sou fartons de vida llarga
que mai voleu acabar. 

El nostre plat cada dia
ens el torneu a llevar;
l'aparteu amb elegància
com si no tinguérem fam.

I amb rabosera elegància
ens heu forçat a oblidar
que si sentim buit el ventre
és per manca de menjar.

No s'ensenya en les escoles
com va esclafar un país,
perquè d'aquella sembrada
continuen collint fruits.

Hi ha un licor en la resina
dels antics oliverars
que fa tendra la memòria
i aclareix la veritat.

Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d'ella governeu. 

Lligats de mans

Acabat de tornar del míting central de campanya d’Esquerra, al Palau de la Música, no em ve de gust de parlar-ne, tot i l’èxit evident de la trobada, sinó que vull parlar d’en Toni Clapés. Sí: sóc un dels valents! I puc dir-ho amb la cara ben alta!

En Clapés era el comunicador estrella de les tardes de Catalunya Ràdio i jo mateix vaig lamentar en el seu moment quan van rellevar a la Corporació i va fitxar pel Grup Godó.

Suposo que a ell mateix també li va saber greu; de fet, s’hi jugava les garrofes! Ara: d’aquí a jugar al pim pam pum, hi ha un pas molt gran que cap comunicador honest no pot travessar.

Ja estic avesat als atacs indiscriminats d’en Clapés contra una marca que ell mateix ha contribuït a crear: “el Tripartit”. I ja se sap que el nom no fa la cosa, però ajuda a crear-ne una imatge, evidentment deformada... Però, per a algú que vol ser considerat com a periodista, no tot s’hi val!

Ahir, 19 de novembre, en Clapés va tornar a jugar al joc de desqualificar tots els polítics: “tots són iguals!” D’aquesta manera s’evitava parlar de les darreres imputacions pel cas Palau o del trist paper que CiU ha fet aquests dies al Parlament espanyol, demanant que el govern espanyol –amb els calés de tots, també, i sobretot, dels catalans- compensi els gestors de les autopistes de peatge de Madrid (ACS, Ferrovial..., ens sonen?) per les pèrdues que tenen perquè no hi passen prou cotxes. Com diu en Puigcercós, “com que no hi ha catalans, ningú no paga peatge!”

No, Clapés, no tots són iguals!

I llavors, per acabar de reblar el clau, va en Clapés i justifica que en Mas sigui l’únic polític que no ha fet pública una declaració de béns (en Montilla tampoc, però diu que la farà aquests dies). I, a més a més, comenta el que han declarat l’Herrera i en Puigcercós i dóna a entendre que no se’ls creu: el primer, un cotxe de gamma baixa i un pis d’uns 120.000€ de valor cadastral; el segon, un pis de 90.000€ i, curiosament, el mateix cotxe.

Què diu en Clapés? Que no pot ser! I fa una diatriba sobre els preus dels habitatges sense tenir en compte que una cosa és el preu de mercat i l’altra el valor cadastral! Però ja està dit: tot s’hi val. I, no content amb això, diu que, és clar, com que tots van amb cotxe oficial no els cal tenir-ne un de bo! I, una altra vegada, ja està dit. La mentida “cola” i la gent es pensa que això és una festa i tothom gasta calés a cabassos.

Com que tots els polítics fan política “per forrar-se”, com en Zaplana, en Clapés no pot acceptar que l’Herrera i en Puigcercós puguin ser polítics honestos.

En canvi, va en Clapés i justifica la Camacho i en Rivera dient que aquests, com a mínim, són més honestos: l’Alícia Sánchez-Camacho declara tenir un habitatge de més de mig milió d’euros de valor cadastral i un cotxe de gamma alta. I en Clapés ho troba ben normal! Però el súmmum és quan parla de l’Albert Rivera: declara dos habitatges a la Garriga per valor de més de 400.000€, més un cotxe i una moto de gamma alta. I en Clapés ho torna a trobar el més normal del món! En cap moment no es planteja com un paio, que acaba de fer 31 anys i que ha estudiat fins als 23 la llicenciatura de Dret, pot haver acumulat tot aquest patrimoni!

Però a les ones del grup Godó tot s’hi val!

No debades el mateix Artur Mas va afavorir-los amb les llicències de ràdio i televisió dos mesos abans de les eleccions del 2003 que van acabar fent president Pasqual Maragall.

En aquest nostre pobre país hi ha molta gent que està lligada de mans i peus, que ha de tornar molts favors.

Per sort o per honestedat, la gent d’Esquerra podem anar amb el cap ben alt. Podem actuar amb valentia i no ens fa res enfrontar-nos a grups Godó, Balañà, Ferrovial, ACS, majors del cinema, empresaris taurins..., i el que calgui si amb això defensem les nostres idees, defensem un millor futur per a Catalunya.

El futur és nostre, perquè nosaltres no paguem aquests peatges!

Gent valenta (2)

Aquests dies de fragor electoral estic repassant fragments significatius de les memòries de Josep Irla. Al llarg dels anys, els catalans hem anat construint el nostre país amb valentia, sovint dirigits per valents com Francesc Macià, Lluís Companys o el mateix Irla.

No puc evitar de comentar en aquest espai la perla de la campanya d’enguany: Puigcercós afirma que a Andalusia no paga impostos ni Déu. I tot Espanya s’alça en armes contra Esquerra!

Ja ho sabem, ja ho sabíem perquè ja ens havia passat; com també sabíem que no trobaríem cap veu amiga a Catalunya: la cançó de sempre, la cançó dels mesells de sempre afirma que hi estan d’acord, però que ens perden les formes...

O sigui: o seguim la cançó de l’enfadós –la de la queixa permanent que no porta enlloc- o demanem perdó sempre que obrim la boca, no fos cas que molestéssim els nostres amics espanyols!

Doncs bé: a Esquerra no som així! Som gent valenta que volem deixar les coses clares i no enganyar més els catalans de bona fe. I ho poso en negreta perquè es remarqui: després de les olimpíades de Barcelona, Espanya va elaborar un pla per recentralitzar l’Estat; políticament, però sobretot econòmicament. Els catalans paguem més impostos que ningú, i en rebem molt menys a canvi; i, a sobre, totes les empreses importants –incloses les catalanes de tota la vida- se’n van a Madrid. Només amb un exemple en farem prou: tots els acords signats pel govern espanyol amb altres estats perquè tots els vols que arribin a Espanya hagin d’aterrar a Barajas. Si algú vol amagar aquest fet als catalans, és que alguna fosca intenció deu tenir.

De tota la història que s’ha muntat amb la frase d’en Joan Puigcercós, insults a banda (el president d’Extremadura li ha dit imbècil –potser en Sandro Rossell li anirà a demanar perdó-; en Chaves li ha dit feixista -?-), em quedo amb les paraules d’una consellera de la Junta d’Andalusia: “Puigcercós no només ha insultat tots els que vivim a Andalusia, també ha insultat el milió d’andalusos que viuen a Catalunya!”

Però què s’ha cregut? Curiosament, en Puigcercós ha explicat  aquests dies el mateix que em va venir al cap: a Catalunya vivim set milions i mig de catalans, independentment del seu origen; pensar-se que aquells que –o ells o els seus pares o els seus avis- van néixer a Andalusia no són catalans com els altres sí que és feixisme. Bàsicament perquè el nacionalisme català és inclusiu, perquè Catalunya la tirarem endavant tots plegats, perquè els perjudicats pel centralisme i per la incoherència de les balances fiscals som tots els catalans, independentment d’on hàgim nascut. Perquè la independència l’aconseguirem tots plegats.

Però això la consellera andalusa no ho pot entendre...

Josep Irla, president (5)

Tornant a les memòries del president, amb la distància temporal de vegades no som prou capaços de posar-nos en la pell de les circumstàncies concretes d’un moment històric.

Ja ho he dit: Josep Irla va assumir la presidència de la Generalitat des de la França ocupada, afusellat Lluís Companys. Evidentment, s’hi jugava la vida: allò que li havia passat a Companys era perfectament possible que li passés a ell. De fet, Franco tenia espies que col·laboraven amb ell intentant trobar exiliats republicans a França. Alguns els van detenir, els van fer passar la frontera i els van afusellar. Irla en podria haver estat un.

Amb la por de la guerra, dels alemanys i dels feixistes espanyols, des de la situació precària de l’exiliat, Irla va mantenir la institució que ens podria fer lliures.

Llegint Irla, podem recordar els moments d’eufòria quan tots els demòcrates europeus van celebrar la victòria dels aliats sobre les forces de l’eix. Evidentment, catalans i espanyols esperaven que les democràcies occidentals acabessin la feina i desocupessin Franco del seu poder dictatorial.

Irla, però, home prudent, no llança les campanes al vol i decideix esperar. El trist paper dels aliats en tota aquesta història farà que torni a tocar de peus a terra. Ens escriu la desil·lusió del moment i els dubtes sobre el futur:

“Els nostres entusiasmes es van afeblint. El temps passa, Espanya continua sotmesa al jou del Caudillo. On són les democràcies mundials? I comencem a veure perdudes totes les nostres il·lusions. Els grans, que eren la nostra esperança, donen crèdit al papu creat per Franco, i, malgrat els acords i declaracions fetes contra la seva Espanya, de dia en dia hem vist acostaments, ajuts econòmics, i finalment li han obert les portes de les institucions mundials, creades en nom del dret de l’home i dels pobles lliures. Actituds que, podem dir-ho, són de ferida de mort als nostres ideals, i un desengany per als homes que havien sacrificat llur vida per la llibertat i per la justícia humana.

No ens queda altre camí que acceptar la desventura i canviar els nostres projectes, no pensar més en situacions interines. Som obligats a l’enyorança de la pàtria, procurant situar-nos definitivament a l’exili, i a pensar constantment que som privats de petjar-la per haver-la estimat tota la nostra vida.”

Quan escrivia això, Irla ja tenia seixanta-nou anys i sabia que molt probablement moriria, com així havia de ser, a l’exili.

Oriol Illa, a Olot

Oriol Illa ens ha fet un repàs del seu llibre sobre la situació actual de l’independentisme. Ja m’hi havia referit en una altra entrada del meu bloc, però la seva presència a Olot em dóna peu a tornar-hi.

Llàstima que qüestions logístiques dels amics d’Estelada 2014 han fet que poc públic el pogués escoltar, perquè la seva anàlisi m’ha semblat encertadíssima, impecable.

Illa s’ha referit a la diferència evident entre la situació actual de l’independentisme i la tradicional: fins fa poc, l’independentisme partia d’una posició maximalista. O eres independentista o no ho eres. I, evidentment, això només generava una fracció entre dues posicions en què la rupturista quedava en minoria. Els independentistes ho teníem molt clar, però ens costava molt estendre el missatge.

Contràriament, segons Illa l’accés de l’independentisme a les posicions de govern dels últims anys ha fet que les seves posicions anessin adquirint una presència més àmplia que ha anat impregnant tota la societat catalana. L’independentisme ha passat a veure’s com una opció ben normalitzada que té moltes coses a dir com a solució a la majoria de problemes de la nostra societat. Fins al punt que molts catalans que sentimentalment no s’arriben a sentir independentistes poden acabar apostant per la independència com a millor sortida per obtenir les compensacions socials que el nostre país mereix.

En aquest sentit, Illa ha subratllat que les posicions maximalistes, aquells que pretenen obtenir la independència d’avui per demà, que aquells que han acabat dividint l’independentisme, aquells que es deixen endur per les presses sense tenir una posició consolidada, no fan cap bé al procés cap a la independència.

Caldrà construir moltes complicitats, caldrà assentar bé els peus a terra, caldrà avançar pas a pas i fermament per arribar-hi. Només així farem que la majoria de catalans es pronunciïn a favor de la independència en el referèndum que ens donarà la llibertat!

El Firal 00:00 12/11/10

Doncs sí: l’inici de campanya olotí de les eleccions al Parlament de Catalunya.

Al capdamunt del Firal un grup molt nombrós de militants i simpatitzants de CiU penja els primers cartells de  campanya: foto d’Artur Mas sobre fons blanc. Lema ben simple: “Una Catalunya millor”. Res  més. Fa tota la impressió que la Federació es veu guanyadora i que no volen obrir boca, no fos cas que provoquessin un efecte negatiu.

Una mica més avall, la plana major dels socialistes olotins, encapçalats per l’alcalde, enganxen cartells del PSC. En Joan Albesa és el gran protagonista perquè té possibilitats d’entrar al Parlament. Cartells amb la cara de José Montilla en blanc i negre sobre el fons vermell tradicional del partit. Més pensat per fidelitzar el vot del “cinturó roig” que una altra cosa. Lema: “Garantia de progrés”. Cap referència a Catalunya, llevat de la C del logo del partit.

Finalment, la gent d’Esquerra ens trobem una mica més avall, acompanyant l’alcaldessa de Riudaura, l’Eulàlia Massana, que ocupa un lloc destacat en les llistes per Girona. Cartells amb les cares de Joan Puigcercós, de la Carme Capdevila i d’”anònims” valents, i també cartells de les JERC. El de Joan Puigcercós amb la foto del candidat de mig cos sobre el fons d’un cel meravellosament blau, amb el lema “Valent”  i la promesa de fer un referèndum sobre la independència. Ja sé que sóc partidista, però definitivament és el que m’agrada més dels tres.

I prou. Cap altre partit enganxant cartells a aquella hora.

Més endavant trobo uns companys de Reagrupament que pengen pancartes i els saludo amistosament. Algú em diu: “Independència!” I jo que responc “La tenim a prop..., de mica en mica!” A la qual cosa em respon: “De mica en mica, no: la volem ara!” I jo que penso: “Sí, jo també. I fa vint anys també! Però cada cop som més a prop”.

Josep Irla, president (4)

Seguint amb la sèrie de les memòries del president, em sembla interessant destacar-ne alguns passatges que ens il·lustren sobre les vicissituds que va viure i sobre la valentia que va tenir en els moments més difícils. Per sort, difícilment tornaran uns temps com els que va viure el president. Difícilment, uns militars es revoltaran contra el govern democràtic i tindran el suport de governs feixistes a Europa. Difícilment, assassinaran un president de Catalunya legítimament escollit a les urnes...

Però el coratge i la valentia d’Irla no deixaran mai de ser un exemple per als nostres governants!

Un fragment de les memòries de Josep Irla ens evidencia quina era la situació dels exiliats en els anys de la guerra mundial, amb França ocupada pels nazis i el govern titella de Vichy donant-los tot el suport que podien. Malgrat tot, i malgrat que Lluís Companys havia estat assassinat per ser president de Catalunya, Irla accepta la successió en la presidència a risc de costar-li la vida. I no estem parlant pas d’un jovenet: el 1940 Josep Irla ja havia fet els seixanta-quatre anys!

“En aquest moment s’havien canviat les coses. La nostra situació política era agreujada, vivíem amb el perill d’una denúncia, d’una acció nostra mal interpretada, per més que tinguéssim tota la cura en els nostres actes.

En aquesta situació, l’exalcalde de la Bisbal, el bon amic Josep Molla, pot dir-vos el difícil que és viure ocupats per l’enemic per a evitar caure a les garres dels súbdits de Mussolini, i amb la por que ens enviessin a la frontera espanyola, camí de Montjuïc.” (p. 93)

I, tot i el perill, Irla va mantenir el compromís de preservar les institucions democràtiques de Catalunya.

Capdevila a l'auditori Irla

Per si algú no se n’havia assabentat, el 28 de novembre hi ha eleccions al Parlament de Catalunya i tots els partits fa setmanes que comencen a escalfar motors.

Des d’Esquerra, ja fa dies que anem defensant la idea del referèndum sobre la independència: la propera legislatura ha de ser la del dret a decidir; si no ho volen així, amb nosaltres que no hi comptin.

Avui, la cap de llista d’Esquerra per Girona, la consellera d’Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila, ha defensat la posició del meu partit a l’auditori Irla de la nova seu de la Generalitat de Catalunya a Girona.

M’ha fet especial emoció ser present en aquesta presentació de l’auditori Irla: fa uns quants dies que estic destacant fragments de les memòries del president de l’exili i trobo que des d’Esquerra Republicana de Catalunya s’està fent una feina imprescindible pel record de la seva persona, especialment des de la Fundació Irla que en garantirà sobradament la seva presència.

Capdevila s’ha referit reiteradament als indecisos. Jo mateix fa temps que em capfico pels indecisos o pels que se separen de les eleccions democràtiques. I precisament per això, perquè ens hi juguem molt, perquè a Esquerra Republicana de Catalunya som demòcrates i republicans, perquè pensem que la ciutadania ha d’intervenir en els afers polítics -que són els seus, com ja deia Aristòtil-, perquè som radicalment demòcrates i pensem, com Fuster, que la política, si no la fas, te la fan.

Volem que els catalans participin dels afers polítics, que són els que governaran els destins de la nació. Volem que opinin i que votin: als uns o als altres, però que s’hi impliquin. Sense la participació de la gent, la democràcia és morta. I no en tingueu cap dubte que la gent d’Esquerra Republicana de Catalunya, des de la nostra valentia, som radicalment demòcrates! 

Josep Irla, president (3)

Les memòries del president “oblidat” ens acosten molts fets que van ser transcendentals per a la història del nostre país des d’un punt de vista molt particular.

Com xalaríem amb unes memòries semblants signades per en Lluís Companys! Irla les va fer possible al final dels seus dies, quan ja havia hagut de renunciar a la presidència de la Generalitat.

Entre els diversos episodis significatius que relata, per la seva transcendència intemporal (perquè no ens n’oblidem, ja que es poden repetir quan menys ens ho esperem!), vull destacar especialment el paràgraf que explica l’eufòria del febrer del 36: victòria del Front d’Esquerres; llibertat per als empresonats dels Fets d’Octubre! I, malgrat tot, els perdedors no s’hi resignaven...

“El 16 de febrer de l’any 1936 fou l’assenyalat per a celebrar les eleccions legislatives. El triomf ens impressionà; encara que esperat, havíem retornat a l’any 1931, de tal manera que cap esquerrà deixà de complir el seu deure, i per l’entusiasme del poble, i per la força que significava el resultat de les urnes, s’obriren les portes de totes les presons als condemnats pels fets del mes d’octubre, ocupant tot seguit llurs carrers. I, pel que es refereix a Catalunya, actuà tot seguit el mateix govern i obrí el Parlament català, tancat des de l’octubre pel govern de Madrid.

El treball d’agitació es convertí en actitud de vigilància: els fets passats ens havien alliçonat, i calia viure desperts; de moment no passà res, però la resposta de les dretes al 16 de febrer fou un treball subterrani, l’esclat popular els arribà a l’ànima, recolliren la seva significació i comprengueren que a l’interior d’Espanya no tenien la força que necessitaven, i optaren per sol·licitar-la a l’exterior, sabien que el feixisme italià els esperava.”

I, evidentment, el que no van poder obtenir per les urnes ho van voler aconseguir per la força de les armes.

A finals del 1938, el president del Parlament, Joan Casanovas, ha de fugir de Catalunya; tot i el perill evident, Josep Irla no dubta a assumir la presidència del Parlament:

“En l’any 1938 eren pocs els optimistes. Solament el resistir del president Negrín ens donava una esperança que no arribà mai. Doncs bé, estimats bisbalencs, en aquest moment, el govern de Catalunya va pregar-me que acceptés la presidència del Parlament català per reemplaçar Joan Casanovas, que es trobava a París i havia dimitit.

Altra vegada una lluita en mi mateix. Era el govern que insistia pregant-me que acceptés, i els seus arguments m’obligaven a un nou sacrifici en el moment que la guerra no oferia cap esperança d’èxit.”

Josep Irla, president (2)

Ahir parlava de la necessitat de recordar aquelles personalitats que ho van donar tot per la supervivència del país.

Encara podem sentir comentaris sobre la suposada posició privilegiada d’aquells polítics que es van poden exiliar... La història i les memòries d’Irla ens exemplifiquen, un cop més, que aquests comentaris són ben lluny de la realitat.

Josep Irla podria haver tingut una vida ben acomodada i reposada des de la seva posició de productor de suro a Sant Feliu de Guíxols; el cert, però, és que es va deixar la pell per la llibertat de Catalunya, que es va haver d’exiliar en una situació ben precària, quan ja tenia seixanta-quatre anys, i que va assumir la presidència de la Generalitat a l’exili quan aquest fet li podia haver costat la vida.

De fet, els va costar la vida a pràcticament tots els càrrecs públics d’Esquerra Republicana de Catalunya (alcaldes, diputats, regidors...) que, a diferència de Josep Irla, no van travessar la frontera el febrer del 39.

Repassant amb una mica de deteniment les memòries d’Irla que acaba d’editar el santfeliuenc Jordi Gaitx i Moltó, vull destacar-ne alguns paràgrafs que em penso que haurien de servir per remarcar la importància del posicionament de Josep Irla.

Començo amb una reflexió sobre la situació d’eufòria que va provocar a Catalunya la proclamació de la República i la possibilitat que el país tornés a recuperar les seves llibertats... La realitat hispana, però, es va acabar imposant; com sempre. Diu Irla:

Teníem instaurada la República a Espanya i també la Generalitat de Catalunya, les dues amb la seva Constitució i el seu Parlament, i governaven amb tots els respectes i benevolència els enemics polítics. Sentiment i tàctica observada des del dia que fou proclamada la República; però hem de convenir que fórem uns càndids, la llibertat catalana continuava amb els seus enemics de sempre, la unidad de la patria, i el nostre respecte al lliure pensament, el fanatismo clerical, i tot seguit ens adonàrem que la quietud observada el 14 d’abril no era submissió ni respecte al canvi de règim, fou que temien una Bastilla espanyola, i aquesta temença els aconsellà encauar-se, i a poc a poc sortiren del seu cau i, abusant dels bons sentiments dels governants, no perdien ocasió d’actuar descaradament contra els poders constituïts. (p. 80)

Caldria que notéssim que la posició de Catalunya en la República distava molt d’allò que en la monarquia democràtica actual hem anomenat “l’Espanya de les autonomies”. El govern de Catalunya era una administració amb un poder específic, l’únic govern autònom de l’Estat. Els catalans tenien clar que la Generalitat era la seva manera de decidir lliurement aquells aspectes que influïen més en la seva vida quotidiana. Com diu Irla, els que s’havien amagat, porucs de no se sap ben bé què, aquell 14 d’abril, ja començaven a treballar en la foscor.

Quantes vegades no ens ha passat en aquest país que, aquells que perden el poder polític a les urnes, empren totes les armes fàctiques que tenen al seu abast per continuar decidint el destí de la nació en funció del seu profit personal.

Cal omplir Catalunya de valents com Josep Irla per lluitar contra aquests mesells!

Josep Irla, president (1)

Josep Irla és un d’aquells polítics compromesos que han marcat la història d’aquest nostre país. Evidentment, eclipsat per les figures enormes de Francesc Macià i de Lluís Companys, i fins i tot per la pertinàcia de Josep Tarradellas, el record d’aquell que va ser prou valent per agafar el testimoni del president màrtir tradicionalment no ha ocupat el lloc que la seva transcendència mereix.

Irla va ser prou valent per ocupar la presidència del Parlament de Catalunya, el 1938, quan Joan Casanovas hagué de fugir de Catalunya, amenaçat en plena guerra pels assassins descontrolats. Josep Irla va assumir el càrrec sabent que això li podia costar molt car...

I va tornar a ser prou valent per agafar el relleu de Lluís Companys quan aquest va ser detingut per la Gestapo a França i enviat a Espanya perquè el fessin afusellar als fossats de Montjuïc per a escarment de patriotes. Irla, també a la França col·laboracionista i amb seixanta-quatre anys, va assumir la seva responsabilitat amb valentia i va prendre el relleu de la presidència de la Generalitat de Catalunya que li podia costar, una altra vegada, la mort!

Ara, la Fundació Irla, vinculada a Esquerra Republicana de Catalunya, ens ofereix unes breus memòries inèdites que ens acosten el pensament del president en aquests anys d’exili en què, malgrat les penúries de les circumstàncies, dedica la majoria dels seus esforços a mantenir ben viva la flama de la Generalitat.

I això fins al 1954, que amb setanta-vuit anys es veu incapaç de mantenir la seva posició i cerca el millor relleu per poder perpetuar la institució, malgrat el desencís de les circumstàncies i l’abandó dels governs democràtics occidentals.

Unes memòries que ens acosten la grandesa i la tragèdia del personatge, que ens revelen les dificultats de l’època i que, malgrat tot, ens esperonen a tirar endavant perquè es configura com l’única possibilitat de pervivència per al país.

Una tasca més de les importants empreses que endega la Fundació Irla perquè no perdem del punt de mira el país que ens van deixar aquests grans personatges i que tinguem ben clar els esforços que haurem de fer per mantenir la continuïtat en el futur.

Democràcia tutelada

Per més que hi dono voltes, i tot i que ja fa anys que vaig arribar a aquesta conclusió, no puc menys que pensar que el sistema polític que governa l’Estat espanyol des de la mort del dictador no és més que una democràcia “tutelada”.

D’una manera o d’una altra, amb uns mitjans o amb uns altres, segueixen havent-hi els mateixos poders fàctics que s’acaben enduent el gat a l’aigua, que controlen amb mesura que res no canviï.

En els començaments d’allò que en van dir la “transició”, hi havia l’amenaça de l’exèrcit. De fet, la mateixa constitució espanyola en dóna bona prova.

En entrar a la Unió Europea, aquesta amenaça militar va quedar inservible, obsoleta. I llavors es van empescar un sistema judicial que perpetuava la ideologia dominant d’èpoques pretèrites.

El Partit Popular ho té clar i en sap treure profit per guanyar als tribunals allò que perd a les urnes: a Catalunya, sabem que tant és que el 90% dels parlamentaris decideixi votar el que sigui; a la pràctica, pesa més l’opinió d’un jutge que no pas la dels representants de la voluntat popular. Per a l’Estatut d’Autonomia, per a les lleis de defensa de la llengua catalana, per a les lleis de protecció dels animals...

Evidentment, ells saben que això no ho poden allargassar eternament. Però no hi fa res; ara preparen l’assalt al quart poder perquè sigui el veritable canalitzador dels obstacles als canvis. En els últims anys, el control dels mitjans de comunicació ha passat a mans d’aquest clan que sabrà fer-ne l’ús que els garanteixi la seva posició dominant.

Ho vaig sentir a l’Enric Juliana (sotsdirector de La Vanguardia) en una entrevista de la Sexta: “ara hi ha uns que volen forçar la separació de Catalunya i uns altres que volem que no es produeixi... Veurem qui guanya!”

Doncs jo n’estic convençut! Senyor Juliana, costarà més o menys; però, quan s’hagin exhaurit els recursos de l’exèrcit, dels jutges i dels mitjans de comunicació, què els quedarà? Finalment, donar la veu al poble.

I els catalans fa segles que ho estem esperant, que ho estem desitjant, i que ho estem defensant amb les armes que tenim: la convicció i l’honestedat. Finalment, serem el que vulguem ser! No deixarem de ser valents!