dijous, 31 de desembre del 2015

Balanç 2015: 4U9525

Començava l’any amb el dolor per la desaparició de benvolguts coneguts, amics, parents… Mal presagi.


I, com passa sempre, al llarg de tot aquest any han passat un munt de fets memorables:

Aquest 2015 no el recordarem perquè el Barça va tornar a guanyar el triplet, el mundial de clubs i, en total, cinc copes més per a la col·lecció; ni perquè en Messi hagi tornat a ser el que era per guanyar la seva cinquena pilota d’or i esdevenir indiscutiblement el millor futbolista de la història.

Tampoc no el recordarem pel munt de conteses electorals que hem hagut de suportar. Això sí: totes elles amb uns resultats històrics i, per tant, memorables.

No cal dir que estic enormement agraït als 2833 olotins que ens van donar suport a les eleccions municipals del maig perquè finalment ERC pogués passar a ser l’alternativa del govern municipal. L’alcaldia…, evidentment, no va ser possible.

I agraït també als gairebé dos milions de catalans que van apostar el 27S per opcions independentistes, fent que, per primera vegada en la història, el nostre Parlament tingui una majoria de diputats independentistes. Servirà de res? Ja ho veurem!

I també a les eleccions espanyoles del 20D, que malgrat la mesella insistència en el tàndem PP-PSOE van demostrar que alguna cosa pot estar canviant també a nivell espanyol… O potser no?

Ës clar que els pujols, els bàrcenas, els mercuris i els palaus, els correas i els borbons pesen molt i molt, però… No podem acomodar-nos a la corrupció. Ens hi juguem molt i l’hem de combatre amb totes les forces. I les portes giratòries? Doncs encara més.

Tampoc no el recordarem perquè, gairebé quaranta anys després, tornem a viure la victòria de la República sobre el tenebrós Imperi a l’episodi VII d’Star Wars, el despertar de la força. En necessitarem molta, de força!

Ni el recordarem pels centenars de milers de refugiats que volen arribar a Europa.

Ni el recordarem pels centenars de guerres que assoten encara el nostre planeta, ni pels centenars d’atemptats terroristes, ni per la incapacitat de solucionar els conflictes i les discrepàncies democràticament…

Ni tampoc perquè el trasbals climàtic que patim ens evidencia que ens estem carregant el planeta i que, per moltes cimeres internacionals que muntem, som incapaços de posar-nos d’acord per aturar-ho definitivament. Ho suportatem gaire més?

Només tindrem memòria per recordar-lo tràgicament pel vol 4U9525, l’avió estavellat als Alps un trist matí del mes de març, que va segar les vides persones estimades i que va destrossar irremeiablement les seves famílies. Seguim sense poder dir res més.

I, malgrat tot, com deia Galileu: Eppur si muove.


La vida continua i ens caldrà molta força per superar-ho. Que la força ens acompanyi i que puguem viure el triomf de la República catalana aquest 2016, per tots nosaltres i per tots aquells que hi han lluitat sempre, i que no ho podran veure! Que deixem un món millor per als qui vindran!

divendres, 18 de desembre del 2015

Sant Francesc

Darrer Ple de l’any. Un parell de qüestions delicades i que mereixen argumentar amb precisió la nostra posició.



No cal que insisteixi en la nostra oposició a les ordenances fiscals del 2016 perquè inclouen l’increment del 4% de l’IBI: vam tornar a votar en contra de l’aprovació definitiva de les ordenances fiscals.

Un tema delicat era la unificació de les concessions dels aparcaments de la plaça Mercat i de l’antic Hospital. Com que han acabat sent un sol aparcament, és de lògica unir les dues concessions, especialment després que les dues empreses que les gestionaven s’han posat d’acord. Ara: no ens sembla bé que això impliqui que una de les dues concessions es prorrogui gairebé cinc anys més. Segur que la construcció de la nova plaça ha estat un encert, sempre ho hem dit així, però també és veritat que hem hagut de pagar algun peatge, com la construcció d’un nou supermercat Mercadona a l’espai de l’antiga fàbrica de can Domènec; i també estem convençuts que aquesta ampliació de la concessió de l’aparcament és un serrell que havia quedat penjant.

En tot cas, serrells o no, no pensem que els avantatges que implica el nou aparcament per l’actual empresa concessionària justifiquin aquesta unificació en els terminis de la concessió i, per això, van estar molt convençuts de votar-hi en contra.

Una altra cosa és el tema del projecte del fortí de Sant Francesc. ERC-JuntsxOlot hem estat sempre en contra (i hi hem treballat tant com hem pogut des de la nostra posició minoritària) de fer un projecte de turisme volcànic massificat, hem estat sempre en contra de desvirtuar l’entorn natural que caracteritza la nostra ciutat, hem estat sempre (i hi estarem) en contra de tots aquells projectes que, en comptes de posar en valor el nostre patrimoni natural, el desvirtuïn o el perjudiquin.

Ara: també és una veritat evident que l’equip de govern de la ciutat d’Olot té una clara majoria absoluta. Podríem optar per dir que no a qualsevol projecte que ens presentessin. Molt bé, defensaríem la nostra posició testimonial, però fins aquí arribaríem.

Pel que fa al punt de l’ordre del dia, hem intentat ser presents en les propostes per poder-hi fer les nostres aportacions, perquè els projectes que s’aprovin siguin al més respectuosos amb l’entorn que puguem i perquè no hi hagi una explotació que pertorbi la naturalesa de l’espai. Volem ser-hi, per poder incidir en la millora dels projectes.

En el darrer ple no es va aprovar cap projecte concret, es va aprovar demanar una subvenció d’altres administracions per fer una intervenció que millorarà l’atenció als visitants de Sant Francesc: adequació del fort, amb la incorporació d’uns lavabos i d’un petit espai de restauració. El projecte, però, encara s’ha d’aprovar. I volem ser-hi presents per poder-hi fer aportacions que puguin millorar-lo, saben que, amb el nostre vot o no, s’acabarà aprovant.

La nostra posició, des d’una minoria a l’oposició municipal, no serà la d’oposar-nos a tot el que proposi l’equip de govern, perquè pensem que és una posició que no portaria enlloc, sinó que intentarem col·laborar en tot allò que pugui millorar la nostra ciutat i la situació dels olotins. Pensem que això és el que ens van demanar els ciutadans que ens van votar i els ho agraïm. No podem adoptar posicions maximalistes que queden molt bé, però que no porten enlloc. Sigui com sigui, però, segur que no aprovarem cap proposta que traeixi els nostres principis i les propostes amb què ens vam presentar a les passades eleccions municipals.


Per cert, aquest projecte, ni de bon tros, correspon als 682.075€ que li ha atribuït alguna informació. Aquesta quantitat correspondria a tots els projectes turístics comarcals per què es demana la subvenció.

diumenge, 6 de desembre del 2015

Referèndum o el retorn del rei Artús (o Sísif)?

Si aquest apunt fos l’inici d’una aventura d’Astèrix, diria: “Són bojos, aquests catalans!” El tema de fons seria: “Com és que aquests ximples de romans s’entesten irreflexivament a xocar contra els gals sabent que, una volta darrere l’altra, topen contra un enemic implacable que els deixa ben baldats...; i així, com Sísif, fins la propera!”



Doncs, aquesta setmana (sí, precisament aquesta setmana!) hem tornat a sentir veus defensant que la línia que ha de mantenir l’independentisme-sobiranisme-catalanisme és la demanda de la celebració d’un referèndum legal sobre la independència.

Som bojos, nosaltres, els catalans!

Després de tot el que hem viscut aquests anys i totes les dècades que ens han precedit, després de tot el que hem sentit i ens han dit des de l’altra banda de l’Ebre, després que espanyolistes de dretes, d’esquerres i de centre i de no se sap ben bé què hagin dit i reiterat que la celebració d’un referèndum d’aquest tipus és impossible, encara es publiquen veus de catalans ben intencionats que tornen a sortir amb el tema que, allò que ens uneix, és la reivindicació del referèndum..., o potser era la confiança en l’arribada del messies o en el retorn del rei Artús un cop guarit de les ferides a Avalon o...?

Per a alguns (i ho dic amb tot el respecte del món), sembla que el temps no passi mai o no n’aprenguin mai... Sembla que no hàgim reivindicat un referèndum com l’escocès des de fa anys, que no s’hagués arribat a un acord de govern el 2012 per la celebració d’un referèndum al llarg del 2014, sembla que no es va intentar fer un referèndum legal el 9 de novembre del 2014 i que va ser impossible, que només s’hi va poder fer un simulacre (important, sí, però simulacre), i que es va haver de fer un altre simulacre aquest 27 de setembre, que es va guanyar.

Sí, quan es va dir que només unes eleccions al Parlament de Catalunya podrien substituir el referèndum impossible, ja era clar que el que es buscava era una majoria d’escons, en cap cas una majoria de vots que mai no serien equiparables als obtinguts en un referèndum, que els resultats amb una llista única necessàriament serien inferiors dels que es podrien obtenir amb llistes separades. I així va ser. I vam guanyar!

I tot el món ho va veure..., menys alguns catalans ben intencionats que encara esperen el retorn del rei Artús o que s’emocionen amb el mite de Sísif.

I tenim un mandat democràtic (si finalment hi ha un acord entre Junts pel Sí i la CUP...) per tirar endavant un full de ruta que culmini amb un referèndum (sí, aquell referèndum que els catalans ben intencionats encara reclamen) sobre la constitució de la nova República. I sí, aquesta serà l’única manera de convocar un referèndum legal perquè els catalans opinin sobre la constitució política del seu país. Però, abans, hem de tenir un govern que avanci en les estructures d’Estat que ens permetin deixar de banda les imposicions del tribunal constitucional...


La resta, per moltes veus autoritzades que en parlin, és un conte d’Astèrix.

dimarts, 24 de novembre del 2015

Govern!

Doncs sí, i ja sabem que no és cap novetat perquè portem dos mesos així: hem gunyat!, sí, però ens cal un govern que compleixi l’acord del Parlament de Catalunya! I ja podem anar marejant la perdiu i ja podem anar discutint, que si tomba que si gira…



El 9 de novembre del 2014 havíem de fer el referèndum: Esquerra Republicana va apostar tot el que tenia i més perquè pogués ser possible… D’altres jugaven a la puresa o a la impossibilitat, i xiulaven! Però ERC va apostar fermament per tirar-lo endavant. Els catalans ho necessitàvem.

Després va anar com va anar Vam poder fer un procés participatiu, però no n’hi havia prou. Calia fer el referèndum d’una altra manera, perquè el govern espanyol no ens el deixaria fer mai de la vida. I els que pensen que encara és possible és que no han entès mai en què consisteix el poder espanyol, o ho entenen prou bé però ho volen amagar per vés a saber quin fosc interès.

Era evident que l’única manera de guanyar unes eleccions que configuressin un referèndum alternatiu era presentar-se amb una llista paraigua que englobés totes les opcions independentistes, però CiU no hi estava disposada i, a més, volia seguir marejant la perdiu fins arribar a les municipals sense trencadissa. Primer, el poder municipal, pensaven, i després ja en parlarem… I què va fer ERC? Doncs el de sempre: posar davant de tot el país i lluitar perquè els catalans poguessin votar.

I, després de les municipals, amb el trencament d’Unió, el president només convocarà eleccions si es fan com ell pensa que s’han de fer… I què fa ERC? Doncs, endavant: no és la millor opció electoralment parlant, això ho tenim claríssim, però el més important és que els catalans puguem votar.

I ningú no qüestiona que CDC i ERC puguin polaritzar les eleccions a base de fidelitzar els votants convençuts de Junts pel Sí; però, alhora, provocant l’efecte contrari que era de preveure: la mobilització del no a l’entorn de Ciudadanos. I ningú no qüestiona que CDC i ERC s’ajuntin en una sola llista, però que la CUP vagi per lliure…

I què fa ERC? Doncs assumir el que pot passar: que JxSí guanyi les eleccions sense majoria absoluta, que amb la CUP sumin majoria d’escons, però que no arribin al 50% de vots. I què diu ERC? Doncs el mateix que durant la campanya, que són unes eleccions i no pas un referèndum. Doncs hem guanyat! Endavant! I si algú no hi està d’acord, en parlarem quan el govern espanyol proposi un referèndum vinculant.

Ara: també era evident que la CUP, que seria necessària per formar govern i avançar en el procés, no ho posaria fàcil. Algú se’n sorprèn? No va entrar en la “llista única” i tothom ho va acceptar, no? Doncs, de què ens queixem, ara? Doncs ara passa que no només necessitem un govern, sinó que necessitem una estabilitat parlamentària per poder tirar endavant el programa de desconnexió amb l’Estat.

Sí, però no hi ha res de nou sota el sol. No hi ha res que no s’hagués dit, però que alguns opinadors no havien volgut veure o havien volgut amagar per vés a saber quin fosc interès...

Com tampoc no ens pot sorprendre que CDC ja pensa a “construir un nou partit” que sigui el partit hegemònic del catalanisme, hereu del pujolisme…

Mireu: si és el preu que hem de pagar per ser independents en 18 mesos, endavant! ERC serà el primer a acceptar el que sigui i, quan tinguem la República Catalana, ja en parlarem.


Ara: si algú pretén tornar-nos a enganyar…

divendres, 20 de novembre del 2015

40 anys del 20N

Ahir, Ple de novembre de l’Ajuntament d’Olot. La Clara ho va aprofitar per recordar que gràcies a un treball intens de fa anys, la ciutat d’Olot és lliure de símbols franquistes. Però és un bon moment per recordar que això no és així, ni de bon tros, en totes les poblacions de l’Estat i, cosa que encara és més greu, ni els governs del PP ni els governs del PSOE han estat capaços o han volgut condemnar la dictadura franquista i anul·lar les seves lleis i sentències. No és casualitat: l’actual règim polític del Regne d’Espanya és fill de la dictadura franquista i moltes de les seves lleis i actuacions encara són vigents.



La casualitat va voler que en el mateix Ple d’ahir, l’equip de govern donés compte del resultat del concurs per fer un memorial a Olot que recordés la figura de Lluís Companys. En Quinto va comentar que, tot i que la iniciativa del memorial va ser del nostre grup, era un deute que tenia la ciutat d’Olot amb el president màrtir, afusellat pel règim franquista pel que representava per a Catalunya.

Vam celebrar que es tiressin endavant les ajudes per pagament d’IBI a aturats de llarga durada de més de 40 anys i que s’executessin els plans d’ocupació. El patiment de les famílies és molt gran i tota ajuda és poca per intentar pal·liar aquesta situació.

Un tema curiós va ser la demanda de retorn a l’Ajuntament de l’espai que ocupa l’antiga caserna dels bombers. Nosaltres pensem que si hi hagués un projecte específic, el retorn per part de l’administració de la Generalitat seria més fàcil. Cal treballar-hi i posar-nos d’acord per fer la pista poliesportiva que ha d’ocupar l’espai de l’actual camp de futbol de les Mates (i, per tant, desenvolupar el projecte dels camps de futbol de formació) i que serveixi per als joves d’aquest barri i de Sant Miquel; alhora, també hem de treballar sobre l’actuació que es pot fer a la caserna dels bombers, recordant que la idea electoral d’ERC era fer-hi un viver d’empreses, vinculat al servei d’ocupació del mas les Mates.

Una moció en suport a la declaració del Parlament: en Lluís va recordar que està molt bé tot el que recull aquesta declaració i l’addenda de temes socials, però que per poder-ho tirar endavant cal que hi hagi govern. I una moció en contra de la implantació del TTIP (el Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions entre els EUA i la UE), que va defensar l’Anna, tot explicant que ERC no està en contra del comerç lliure ni de la internacionalització de la nostra economia, però que cal ser molt curosos perquè totes aquelles regulacions que han millorat la situació de treballadors i de consumidors no siguin perjudicades i, pel que sembla malgrat la foscos amb què es fan les reunions, aquest tractat les posa en perill.

En l’apartat de preguntes, en Lluís va donar suport al control dels gossos perillosos i a la sol·licitud que els propietaris d’animals se’n responsabilitzin com cal. Que no ens tremolin les cames a l’hora de fer complir les normes de convivència.


I en Quinto, per acabar, va felicitar la feina feta amb el festival Lluèrnia i va lamentar que pugui desaparèixer el festival Olot.doc alhora que va reclamar que l’Ajuntament no se’n desentengui. Tot plegat, dues hores i mitja molt més digeribles que els interminables detalls sobre els pressupostos que vam tenir el mes passat.

diumenge, 15 de novembre del 2015

8 apelldos... i Gabriel Rufián!

Aquesta setmana em vaig proposar de mirar la pel·lícula més taquillera de la història del cinema espanyol. La veritat és que ho feia amb moltes prevencions, amb molts prejudicis... I els vaig confirmar!


Algú que se la va mirar sense tants prejudicis em va comentar que li havia semblat una pel·lícula “de l’Ozores”... I la va clavar! Per als joves que no han hagut de suportar l’infumable cinema espanyol de la transició, Ocho apellidos bascos deu ser una novetat, però és un clar símptoma que en quaranta anys aquest país no ha canviat gens.

Amb la brillant excusa que tot plegat no és més que humor, que no hi ha res de la pel·lícula que s’hagi de prendre seriosament, tot s’hi val: des del tòpic més tronat a l’astracanada sense solta ni volta... Com l’Ozores!

Ens poden caure molt bé els actors, podem entendre que la clau de tot és la diversió sense malícia, però el cert és que els tòpics sobre bascos sempre els deixen mal parats: el tancament de considerar basc només aquell que en té vuit cognoms (el protagonista l’erra quan li surt “Clemente” i ja no és prou basc), la kaleborroka més insípida, menjar fins a rebentar, en fi... Fins al punt del curiós ús lingüístic: sempre parlen castellà (que és el normal, és clar) i només parlen euskera com a prova (ja se sap, no parlar castellà és per ser diferent o, pitjor, “per fotre”).

És clar que, al final, tornen a Sevilla i recuperen els tòpics andalusos: el passeig en calessa i los del Río. Però aquests tòpics no només són amables sinó que són els que triomfen. Això sí: tot és de per riure. Sí, una mica com “La escopeta nacional”, però sense voluntat crítica.

Tot plegat, molt significatiu. Ja m’estic imaginant el gag de l’arribada a Catalunya a Ocho apellidos catalanes: “Cómo son los catalanes: en vez de frontera nos ponen peajes!” I llavors aniran en cerca d’algú que pretengui que només és català aquell que tingui vuit cognoms catalans. I faran els típics acudits sobre la gasiveria ancestral, l’adoctrinament de la immersió lingüística (els catalans parlaran castellà de manera natural i només es passaran al català per molestar...), o reclamaran que els retornem els extremenys  i els andalusos que ens van deixar per fer rutllar la nostra economia. Però, això sí, sempre amb humor i sense voluntat crítica.

Ben curiós aquesta obsessió dels espanyols pels cognoms: jo mateix m’he trobat que més d’un espanyolista m’ha demanat com és que sóc d’ERC, si em dic Gómez...

I ara em ve al cap que el cap de llista d’ERC a les eleccions per al parlament espanyol es diu Rufián. A Madrid es posaran les mans al cap i ho remataran amb un clàssic de la capital: “segur que és un xarnego agraït”. I és que Madrid ha recuperat un qualificatiu que a Catalunya ja no fa servir ningú.


Ep!, però no en feu cas perquè tot plegat no és més que una broma!

divendres, 30 d’octubre del 2015

4% d'IBI

Llarguíssim, gairebé maratonià, ple de pressupostos i ordenances fiscals. Vorejant les quatre hores, i això que no hi havia gaires més temes, pressupost a banda.



En primer lloc, es va donar compte de la resolució aprovada a la Junta de Govern Local en suport als imputats en la causa del 9N. En Quinto va aprofitar per remarcar que ni és un tema del 9N (tot plegat va arrencar amb la consulta popular d’Arenys i les que van continuar a la majoria de poblacions catalanes) ni només afecta els encausats (Mas, Ortega i Rigau) sinó a tots els catalans que hem anat participat i autoinculpant-nos en tots aquests processos de participació democràtica, amb un especial record als olotins implicats, com en Joan Cañada.
Tot seguit, jo mateix vaig fer la intervenció sobre les ordenances fiscals. Continuistes, com va dir l’equip de govern, però vam fer especial incidència que, per recuperar la davallada d’ingressos que ha provocat la revisió del cadastre, s’incrementa en un sol exercici en un 4% l’Impost de Béns Immobles. No hi estem d’acord i hi vam votar en contra. De fet, però, ens ha estranyat moltíssim que ni la premsa ni els altres grups de l’oposició hi hagin fet un esment especial. Una puja del 4% de l’IBI no és poca cosa, encara que segons els informes tècnics només acabi suposant un increment de 20 euros. No ho veiem gens clar, i així ho vam manifestar.
I pressupostos: tant d’uns i dels altres, una exposició llarguíssima. D’acord que els pressupostos són el moment en què s’observen les directrius del proper exercici, però tampoc no cal entrar en el detall de totes les partides (que si dediquem 5.000 aquí o 8.000 allà...) ni repetir els posicionaments electorals que ja hem sentit en la campanya del mes de maig. En fi, cadascú és lliure de gestionar les seves intervencions com vulgui. Nosaltres ens vam abstenir amb la voluntat de visualitzar que no volem fer una oposició que hagi de dir que no a tot el que proposa el govern, encara que tingui majoria absolta, sinó que tenim moltes ganes de poder pactar les nostres propostes perquè entre tots plegats puguem proposar un Olot millor per a tots. En aquest cas, però, en Lluís va ser molt explícit a l’hora d’explicar que, de tot el que nosaltres proposàvem, l’equip de govern es posava molt bé en aquells aspectes que coincidien amb les seves intencions inicials, però que en els aspectes que no coincidíem no tenien cap intenció de recollir cap punt de les nostres propostes. Valgui com a exemple la partida del correbou que, malgrat que s’ha acabat la concessió, tornen a incloure-la en els pressupostos.

I, per acabar, l’Anna va exposar la nostra opinió sobre la moció del col·lectiu la Dalla en denúncia de la violència masclista i en demanda d’un major interès des de les instàncies municipals per acabar amb aquesta xacra social. Evidentment, vam agrair la presentació de la moció i ens hi vam sumar, com la resta de grups municipals. Vam recordar que ERC i les JERC sempre han lluitat com qui més i que, sempre que el col·lectiu Alba ha impulsat actuacions a la ciutat d’Olot i ens ho ha fet saber, els hem donat suport. I, per tant, donàvem suport a la moció de la Dalla. Ara: no ens vam poder estar que ens sorprenia que presentessin una moció amb una visió hispanocèntrica en uns moments tan importants de desconnexió del nostre país amb Espanya. Bàsicament, la moció partia de dades de violència masclista a Espanya, demanava el suport a la marxa de Madrid i acabava demanant que l’acord municipal es traslladés a la Delegación del Gobierno de la província. Tot i així, evidentment, com va dir l’Anna, donarem suport a qualsevol manifestació d’aquest tipus, sigui a Madrid, a Roma, a París o a Lisboa. Com diu la Dalla, la defensa de la lluita feminista no coneix fronteres.

dijous, 22 d’octubre del 2015

Divisió

Com si els humans no fóssim prou lliures per poder tenir criteri propi quan pensem i prenem decisions, un dels arguments que esgrimeixen més reiteradament els “unionistes” a l’hora d’analitzar el procés independentista és que genera divisió en la societat catalana.



Segons ells, els independentistes dividim la societat; segons ells, Catalunya i Espanya eren fins ara una bassa d’oli en què tota la ciutadania pensava “com un sol home” (recordeu “La croada” de Pere Quart?) i no hi havia cap divisió d’opinió: tothom pensava igual, quin món tan feliç! (recordeu Aldous Huxley?) Com en els temps heroics de la dictadura franquista, segons ells, tots els espanyols tenien clar que la societat era UNA!, i, per tant, GRANDE!, i, és clar (oh paradoxa!) LLIURE!

Doncs això: resulta que, quan la gent comença a pensar per si mateixa i acaba perfilant un criteri propi, va i consideren que això és dividir la societat, fragmentar-la, tensionar-la... Com si no fóssim un món plural, com si encara visquéssim en la monolítica societat unànimement catòlica, apostòlica i romana preconciliar.

Ara el Partit Popular Europeu ha aprovat una resolució que defensa la integritat territorial dels estats europeus en contra de la independència (amb Kòsovo, en canvi, no van tenir el mateix tracte; potser demanen que Catalunya faci com el Kòsovo?). Segons el PPE, què hauríem de fer els catalans quan la majoria d’electors hem decidit que volíem la independència, després d’anys i panys d’aguantar les imposicions unitaristes dels governs espanyols? Què hauríem de fer quan el govern espanyol va contra l’ús de la llengua catalana (la posició dels polítics espanyols en el parlament europeu és ben coneguda per tothom), quan es limita l’autogovern, quan no rebem les inversions d’acord amb el nostre esforç fiscal, quan el ministre d’Educació manifesta que cal espanyolitzar els alumnes catalans?

Doncs la resposta és que hem reaccionat i hem dit prou. I ara resulta que això divideix la societat. Ben al contrari: el debat i la diversitat l’enforteix. Ara: el que sí que és clar és que els polítics espanyols que viuen del qüento comencen a veure que potser hauran de donar explicacions i, és clar, tremolen...

Però llavors passa que quan ells mateixos arriben a creure’s tant l’”argument” que s’acaben de treure de la màniga acaben portant-lo a l’absurd: la vicepresidenta del govern espanyol s’exclama tot dient que la Carme Forcadell no pot ser presidenta del Parlament perquè no representa tots els catalans... O sigui, que ara resultarà que en Jesús Posada o la Celia Villalobos em representen! I jo que fins ara estava tranquil quan pensava en els meus representants polítics i em diuen que Posada o Villalobos, que compleixen l’obligació d’impedir que els polítics parlin en català al Congrés, per exemple,  representen tots els catalans... I s’ho creuen de debò? No pot ser!

Com no pot ser que la mateixa Soraya Sáenz de Santamaría (la triple S) afirmi que els catalans ens hem tornat bojos perquè votem a favor de la independència. En fi, deu ser que els centenars de milions de ciutadans que han viscut la independència dels seus països al llarg del segle XX eren tots bojos i potser en comptes d’un Estat modern han fundat un frenopàtic...

Molt lamentable tot plegat, si no fos perquè entenc que els qui són a la ratlla de la bogeria són ells, els polítics de l’establishment espanyol que veuen trontollar la seva moma... I, si convé, es posen a ballar o a fer el ximple allà on convingui!

I per això no ens volen deixar votar. Jo que fa molts anys que defenso la independència de Catalunya (dels Països Catalans) com a sortida a l’atzucac espanyol, sempre havia pensat que seria molt difícil aconseguir una majoria de catalans favorable a la independència. Era com un somni, però era clar que, si això arribés a ser així, els valors democràtics haurien d’imperar i que Europa ens faria costat. De fet, els mateixos governs espanyols ho deien del dret i del revés quan lluitaven contra el terrorisme d’ETA: amb les bombes, no es dialogava; només es faria cas a la democràcia.

És clar que es pensaven que això no passaria mai, però ara va i es troben que sí, que la majoria de catalans volem la independència. I per això mateix ara resulta que no ens volen deixar votar, que no ens deixen fer un referèndum, que fer-ne un simulacre és un delicte terrible, pitjor que el terrorisme. I quan votem a les eleccions i guanyen els independentistes resulta que no s’hi val, que si els vots o que si el percentatge o que si la majoria silenciosa o que si... Que no es pot anar contra les lleis democràtiques. “Atado y bien atado”.


Doncs res: és clar que no ens ajudarà ningú, que aquest camí l’hem de fer sols, però també és clar que ens en sortirem i que ho farem bé. Vivim una època increïble!

divendres, 25 de setembre del 2015

Setembre: el ple de Fontajau

Doncs sí, tocava Ple de l’Ajuntament d’Olot i, encara que en el nostre esperit érem més donant suport a l’altre ple, el de Fontajau, tampoc no era qüestió de canviar el d’Olot amb motiu d’un acte electoral: encara ens haurien denunciat a la Junta Electoral Central i ens haurien imposat un Ple compensatori...!


I, de fet, va semblar que érem més a Fontajau, participant de la revolució democràtica més important d’Europa, que no pas al Ple d’Olot. En l’ordre del dia, diverses qüestions de tràmit i altres detalls administratius i de personal. Tot aprovat per unanimitat.

ERC-Olot vam presentar una moció en relació a les indemnitzacions dels regidors. La qüestió és molt simple: els regidors que no tenen una retribució mensual (gairebé tots), perceben indemnitzacions per l’exercici de les nostres funcions, unes indemnitzacions que s’apliquen per assistències a les reunions d’alguns organismes: Ple, Junta de Portaveus, Junta de Govern i Comissió Coordinadora de Grup. Per la resta de reunions, no es percep cap tipus de retribució.

La nostra moció feia notar que la indemnització per la Comissió Coordinadora es limina a una per setmana, però que les altres no tenen límit. Tenim molt clar que la intenció no és fer més reunions de les que corresponen, però ERC-Olot pensem que és bo estipular també un límit en les indemnitzacions de les altres reunions. Concretament, nosaltres proposàvem una indemnització mensual per als plens i les juntes de portaveus, i setmanal per a les juntes de govern.

Sorpresa: l’equip de govern de CDC-UDC-PSC hi vota en contra perquè diu que no se superaran. I, doncs, si no se superaran, per què no determinar-ho explícitament, diem nosaltres? I la CUP s’absté perquè està en contra que els representants polítics rebin cap tipus de retribució. En Lluís Juncà, que és qui va defensar la moció, va deixar clar que aquesta no és la posició d’ERC: nosaltres pensem que l’activitat política ha de ser suficientment retribuïda, però això no treu que defensem que es pugui simplificar el mecanisme perquè la comprensió del sistema sigui més senzilla.

Total, que la nostra moció no va prosperar!

I, després, algunes preguntes: la Clara va demanar pels nous senyals lluminosos i per la seva col·locació (sembla ser que ja els teníem i que la col·locació depèn dels tècnics), per les places de geriatria (si no canvia la situació econòmica és difícil que s’ampliïn les places públiques) i per la manca de plaques senyalitzadores de carrers (sembla ser que s’està elaborant un pla). L’Anna va demanar per la informació que havia sortit a la premsa de construcció d’un passeig vora-riu i si s’havia parlat amb experts en el tema (la resposta va ser que no hi ha tal pla, que ara es fa una neteja del riu que ja s’havia aprovat, i que el tema del passeig es tractarà dins del pla de mandat). I jo vaig fer notar que no havíem felicitat en el ple a en Nan Oliveras per la seva medalla de bronze en el mundial de Triatló sub-23, a qui ja s’havia fet una rebuda en la sala de plens aquest dilluns.


I ja està, tot pensant en el ple de Fontajau i a fer també el ple aquest diumenge pel vot de les nostres vides!

diumenge, 20 de setembre del 2015

#nouPaísnovaBanca

Comença la setmana decisiva per fer “el vot de les nostres vides”. Tot el que hem arribat a sentir aquests dies, les múltiples malvestats que provocarà la independència, serà broma comparat amb les barbaritats que ens esperen per a aquesta setmana.

Tenen por, molta por. No saben què fer i ens volen afeblir atacant-nos amb totes les armes que tenen al seu abast. Però no poden fer res perquè ara ja només és vàlida una arma i prou: la força de les urnes. I aquí només depenem de nosaltres mateixos perquè guanyem.
El 27 de setembre tenim unes eleccions que no són les habituals. Fins i tot el mateix Obama, amb les seves declaracions acordades amb el govern espanyol, ha reconegut que els catalans ens hi juguem el futur. Ens hi juguem poder construir un nou país.
I, com que volem construir un nou país per a tothom, més just, més transparent, més ric..., tots els poders fàctics, tot l’establishment que depèn de l’statu quo, ha corregut a defensar els seus privilegis amb ungles i dents.
No hi ha res: si la banca resultant d’haver destruït el sistema català de caixes de proximitat, d’haver enganyat els seus clients amb productes infumables, d’haver creat un immens forat amb deutes insostenibles que s’han hagut de cobrir amb les aportacions de fons públics que hem pagat entre tots..., amenaça amb vés a saber què, la resposta és ben clara: construirem un nou país amb una banca millor!
Si algun empresari gosa tractar els seus treballadors com si fos un cacic del segle XIX extorquint-los perquè votin el que convé als interessos particulars de l’empresari, la resposta és ben clara: la democràcia no es compra, el sistema laboral del nou país serà molt millor!
Si la Junta Electoral gosa imposar uns determinats programes polítics a les televisions públiques per influir en el vot dels ciutadans, la resposta és ben clara: no només els mitjans de comunicació seran millors i més lliures, sinó que el nou país construirà una Junta Electoral independent de les influències polítiques.

El 27 de setembre tenim l’oportunitat de construir aquest nou país. Els catalans que hem sortit al carrer tots aquests últims 11S no ens equivocarem pas. La majoria absoluta de JuntspelSí ens farà imparables!

dimarts, 1 de setembre del 2015

4,5M€

Ple extraordinari a l’Ajuntament d’Olot. Es veu que urgia contractar un crèdit (amb unes condicions ben favorables, és cert) i s’havia de fer abans no s’acabés el mes d’agost...



Feia molts anys que els pressupostos municipals eren de contenció i de reducció de l’endeutament municipal. Havíem arribat a un 98% del pressupost i, d’acord amb la nova llei de règim local, el vam anar reduint, fins als 68% Però es veu que ara ens vénen les presses per fer coses i hem de demanar un crèdit sense saber ben bé a què el dedicarem!
I no ens hi posem pas per poc, el demanem per 4,5 milions (l’endeutament actual és de 18M€, o sigui que ja us en podeu fer al càrrec...)! Motius? Es veu que volem finançar les obres del Firal, els camps del Morrot i la reforma de l’Hospital Vell (perquè les actuacions a l’estadi municipal de futbol es veu que han “caigut” a última hora...).
Tot plegat, molt poc lligat. I no és perquè els grups de l’oposició no en tinguéssim cap notícia fins a última hora, no; sinó perquè ens deixen moltes incògnites: quin és el pressupost d’aquestes actuacions i on són les propostes definitives?, aquestes són les úniques actuacions que pensa tirar endavant l’equip de govern?, on és la dotació per tirar endavant la reconversió del museu dels volcans i el nou estadi municipal?, podem parlar de piscina o d’auditori?, etc.
Evidentment, els grups de l’oposició no en sabem res de res. Entre altres coses perquè encara no ens han presentat la proposta de pressupost per al 2016. Ara bé: l’equip de govern ens tira en cara que som els grups del no perpetu.
Home!, doncs si no ens tenen en compte per a res o no se’ns informa de res o no se’ns consulta res..., potser sí que haurem de dir sempre que no. Potser és el que estan buscant.
En Lluís Juncà, en la seva intervenció defensant la posició d’ERC, ja els ho va dir: no desesperin, que no som el partit del no i confiem que puguem aportar coses en aquest mandat.
Ens sorprèn, però, que ens demanin el nostre suport quan ens assabentem de coses per la premsa o fins i tot quan ja estan fetes...
L’equip de govern ens demana que votem a favor d’un crèdit per 2,5M€ per la reforma del Firal quan no hi ha projecte definitiu ni se sap res de la consulta ciutadana a què s’havien compromès i que ERC sempre ha demanat. I, en canvi, l’equip de govern anuncia a la premsa una consulta sobre la celebració de correbous quan, de fet, es vol consultar sobre un dret fonamental (en aquest cas dels animals) que simplement s’ha d’aplicar. No en teníem cap coneixement i, per descomptat, en som contraris.
O, per exemple, després que l’equip de govern votés negativament a la moció de l’ANC perquè s’alcés una estelada després del pregó de festes, ens assabentem que han decidit posar-la el 31 d’agost. Molt bé! Ens en felicitem! Però segueixen sense informar o consultar res als grups municipals, almenys a ERC-Olot.
ERC-Olot no tenim la intenció de ser els del no perpetu, però és clar que si l’equip de govern tripartit no ens té en compte per a res, després que CDC-UDC-PSC no es queixin.

(A la foto, els cinc regidors d’ERC-Olot per la Via Lliure cap a la independència)

diumenge, 16 d’agost del 2015

Puja a casa?

Després de l’eufòria que manifestava El talent, Jordi Nopca s’hi ha tornat a posar amb un recull de contes, Puja a casa, que no hi té res a veure..., o sí?

Un conjunt d’històries de parella que no et deixen indiferent i que només tenen en comú la urbanitis..., i potser la incertesa que genera el futur!
El títol del recull correspon a l’exhortativa (o no) del primer conte: “Puja a casa”. A partir d’aquí, se succeeixen situacions extremes de parelles incipients, primerenques o consolidades que no fan més que sorprendre el lector. No saps mai per on et sortirà (malament)!
Ara: potser hi ha un element comú en la incertesa, la sorpresa, la insatisfacció... i fins i tot la fantasia que ja ens havia impressionat a El talent.
Nopca ens torna a sorprendre amb una prosa fresca i decidida que no et pot deixar indiferent. Situacions que poden ser més o menys quotidianes (o no), amb les quals el lector “urbanita” es pot sentir identificat... (o no), que a diferència de El talent acaben generant un extrem regust d’infatisfacció.
Real com la via mateixa..., Nopca s’està obrint pas a marxes forçades en el panorama de la narrativa contemporània amb una veu pròpia que, més enllà de les anècdotes argumentals, presenta un discurs congruent que colpeix el lector i que l’obliga a analitzar la realitat canviant del seu entorn de confort.
Com diu el narrador d’un dels últims contes de Puja a casa, en el món del facebook, el twitter i les xarxes socials:
“-A la via real no hi ha cap àngel que et faci entrar en raó, el dia que vols suïcidar-te –va dir en mandarí, recordant la base argumental de la pel·lícula: la criatura del més enllà que visitava James Stewart el convidava a observar com d’important era per als altres passejant per alguns moments de la seva biografia.”

Esperant, ansiosament, la propera!

divendres, 31 de juliol del 2015

I, ara, les plebiscitàries!

Primer Ple del mandat a Olot, estrenant un govern curiós de CDC, UDC i PSC... I ERC com a grup majoritari de l’oposició. Confiem que sigui un mandat ben curt, perquè arran de les properes eleccions del 27 de setembre la independència és a tocar.



Pocs punts destacats en l’ordre del dia, llevat de les mocions... Aprovem el concurs per dues places d’agent i una de sergent de la policia. Tenim clar, menys i menys tothom ho té bastant clar, que tenim una plantilla curta. ERC vam demanar d’estudiar la possibilitat d’ampliar la plantilla per millorar la seguretat a Olot, la policia de proximitat, les campanyes de sensibilització... Veurem! L’alcalde ha reconegut un fet que vam anar destacant al llarg de l’anterior mandat: els treballadors de l’Ajuntament han hagut de patir moltes retallades i multiplicar-se per cobrir les justeses de personal; ha reconegut que potser ara comença a tocar revisar plantilles per analitzar quines necessiten ampliar-se.
En Lluís Juncà va fer el nostre particular al·legat anual en contra dels correbous. En aquest cas, però, per fi no ens vam trobar sols i els grups d’OeC i la CUP també hi van votar en contra (ens agrada especialment, perquè la CUP, quan era ApG, havia defensat els correbous). Malgrat això, la majoria CiU-PSC es va acabar imposant i seguiran havent-hi correbous per les festes, almenys per aquest any.
L’altre punt destacat de l’ordre del dia era una nova modificació de pressupost, de 748.000€! Ni ho vam poder debatre prèviament, ni vam tenir tota la informació. Hi ha molts aspectes clarament opinables i fins i tot, amb una dotació tan important, calia haver pogut plantejar dedicar una part de la dotació a aspectes socials, com les escoles bressol o l’escola de música. En fi, malgrat l’oposició, el vot a favor de la majoria de govern va tornar a ser determinant.
En l’apartat de mocions, vam aprovar per unanimitat el suport al Correllengua, però es va desestimar la proposta d’enlairar una estelada per festes del Tura, malgrat els diàfans arguments defensats per en Quinto en el sentit que vivim uns moments excepcionals que requereixen posicionaments excepcionals: només ERC i CUP hi vam votar a favor.
ERC havíem presentat dues mocions: la primera per declarar plebiscitàries les eleccions del 27S i la segona per ingressar els impostos municipals a través de l’Agència Tributària de Catalunya. OeC i PSC hi van votar en contra en el primer cas i es van abstenir en el segon. CiU hi va votar a favor i la CUP va fer un Sí-crític. Total: l’Ajuntament d’Olot reconeix el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27S i tan aviat com sigui possible ingressarà els impostos a través de l’ATC.
En l’apartat de preguntes, la Clara Casanovas va demanar per l’estat del carrer del Rengle i va recordar el dia mundial contra el tràfic de persones. L’Anna Barnadas va demanar sobre la separació d’aigües pluvials i fecals en les obres de l’avinguda de Santa Coloma i sobre el tancament del punt d’informació turística del museu dels volcans.

Bé, tot plegat, per ser el primer ple ordinari del mandat, prou interessant! I tothom a treballar pel 27S!

dimarts, 28 de juliol del 2015

Entre Lerrú i Josentonio..., votarem pel Sí! (i3)

Aquesta última entrada de la sèrie hauria de ser ben breu: no n’hem tingut prou? No hi ha prou exemples històrics que ens han demostrat que no hi ha res més a fer? No hem pogut comprovar que a la resta del món tothom qui ha pogut ha anat per feina?



I els catalans...? Doncs els uns per Lerroux (és un dir) i els altres per José Antonio (encara és un dir més gros) hem anat badant durant anys i panys.
I a hores d’ara, quan ho tenim ben a tocar, quan després d’anys de lluites i manifestacions multitudinàries i inimaginables tenim finalment l’opció de fer allò que tant havíem anhelat, correm el risc de tornar a badar.
Alguns perquè es deixen endur pels mateixos cants de sirena que ens han entrebancat durant dècades, d’altres perquè no es refien de l’honestedat dels que s’han ajuntat per defensar el Sí a la independència, d’altres... no se sap ben bé per què. El cas és que totes aquestes distorsions ens poden fer marrar el camí una altra volta.
I ara ho tenim fàcil. És clar que el govern espanyol farà tot el que podrà per impedir-ho, però si la gent té clar que vol la independència i que votarà per la independència el proper 27 de setembre, no hi haurà qui ens pari.
El 27S Junts pel Sí: “No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu!”

diumenge, 26 de juliol del 2015

Entre Lerrú i Josentonio, d'independències (II)

Volia titular l’entrada “Cants de sirena”, però em va agradar el títol de l’última entrada i he preferit mantenir l’amenaça d’escriure una segona part.



Doncs sí: només vull dir que vivim un moment històric, que ja hem trobat casos semblants en què ens hem deixat endur per “cants de sirena” (entre Lerroux i José Antonio...) i que, finalment, hem malbaratat vilment totes les oportunitats de trobar la llibertat!
I ho volia escriure no per res, sinó per remarcar que no som pas un cas singular (o potser sí, per mesells...), perquè al llarg d’aquests cent cinquanta anys a què em referia en l’escrit anterior hi ha hagut molts pobles oprimits (infinitat de pobles oprimits!) que han assolit la seva llibertat. I els catalans..., ens ho anem mirant, per massa “purs”.
Deixem-nos estar d’hòsties i de primmiraments i fem com tots aquests d’una vegada!:
L’”Imperi” espanyol es desfà definitivament el 1898 com és ben sabut: s’independitzen Cuba, Puerto Rico i les Filipines. Els catalans ho celebren, però no s’hi apunten... I així fins al 2015! Serem capaços de canviar la història?
A l’Àfrica, el Marroc no és plenament independent fins al 1956. I l’Espanya franquista va acceptant progressivament la independència de les seves colònies a Guinea (1968), Sidi Ifni (1969) i el més que lamentable cas del Sàhara Occidental (1975).
Algú pot considerar que tot això són colònies africanes i que el món “civilitzat modern” va per altres camins.
Res més lluny de la realitat: el Sudan del Sud és des del 2011, arran d’un referèndum d’independència, el país número 196 de les nacions unides. En els últims 20 anys s'han creat 33 nous estats a tot el planeta, encara que molts d'ells com a resultat de la desintegració de la Unió Soviètica i Iugoslàvia.
Amb la dissolució de la Unió Soviètica el 1991 es van crear 15 nous països: Armènia, Azerbaidjan, Bielorússia, Estònia, Geòrgia, Kazakhstan, Kirguizistan, Letònia, Lituània, Moldàvia, Rússia, Tadjikistan, Turkmenistan, Ucraïna i Uzbekistan.
El 1990 Iugoslàvia també es va reconfigurar en cinc nous estats: Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Macedònia, Sèrbia i Montenegro i Eslovènia.
A més, 13 nous països es van declarar independents per diverses causes: Namíbia esdevé independent de Sudàfrica i el nord i el sud del Iemen es fusionen en el Iemen unificat, Alemanya de l'est i de l'oest s'unifiquen (1990);  la República de la Micronèsia, que es coneixia amb el nom d'Illes Caroline, s'independitza dels Estats Units (1991), la República Txeca i Eslovàquia esdevenen nacions independents quan Txecoslovàquia es dissol (1993); el 1993 Eritrea també s’independitza d'Etiòpia i el 1994 la República de Palau s’independenitza dels EUA.
El 2002 Timor Est va aconseguir la seva independència d'Indonèsia i el 2006 Montenegro de Sèrbia.
17 de febrer del 2008, Kosovo declara unilateralment la seva independencia de Sèrbia.
En fi, casos i casos i casos..., que no esmentaré exhaustivament perquè seria terriblement cansat. I, nosaltres, badant! Deixeu-me només explicitar els casos de Noruega, independent de Suècia el 1905 després d’un referèndum o la declaració d’independència de Finlàndia respecte a Rússia el 1917.

Ara és a les nostres mans: no badem!

diumenge, 19 de juliol del 2015

Entre Lerrú i Josentonio

I sí, malgrat la indiscutible peculiaritat dels moments que estem vivint, sembla que es repeteixen i es repeteixen, com en un déjà-vu, imatges que ens han anat acompanyant al llarg de la història... Com era aquell adagi?: “Un català és l’únic tros d’ase que ensopega dos cops amb la mateixa pedra...”?



Per no fer-me pesat, em remunto al somni federal dels dos darrers presidents catalans de la República espanyola: el primer, Estanislau Figueras va durar cinc mesos en el càrrec, de febrer a juny de 1873; el segon, Francesc Pi i Margall, el va aconseguir superar perquè va durar tot just un mes (de l’11 de juny al 18 de juliol), quan s’anaren imposant les idees unitaristes. De República federal respectuosa amb l’organització política de cada territori res de res. No cal dir que, malgrat tot, tots dos van fer la seva activitat política a Madrid i que van acabar morint-hi (més que res per allò de la catalanitat i pel “federalisme”). Com deia, comencem amb els déjà-vu...

Paral·lelament a aquest protofederalisme, a finals del segle XIX es va anar configurant a Catalunya un moviment obrer de tipus internacionalista i de caire ideològic molt divers: des del socialisme que acabarà fundant la UGT a l’anarquisme de la CNT, passant pels romàntics de l’esperantisme. La UGT que es funda a Barcelona el 1888 i actua de manera descentralitzada, passa a establir-se a Madrid el 1899 quan és escollit president Pablo Iglesias... Ara, però, només són casualitats homonímiques... o no? Tot va acabar discutint-se a escopetades per la plaça de Catalunya sobre si primer calia fer la revolució o guanyar la guerra, mentre anaven apareixent cadàvers pels revolts de la Rabassada.

Però és reconegut com el súmmum de la manipulació espanyolista dels obrers catalans la intervenció del gran don Alejandro Lerroux. En un moment que la Solidaritat Catalana (la unió de dretes i esquerres catalanistes) amenaçava de defensar els trets característics de la nació catalana i la seva organització política autònoma, don Alejandro rep l’encàrrec de posar-hi remei: cridat a Barcelona el 1901 mena una política republicana anticatalana des de la Unión Republicana, i quan aquest partit comença a flirtejar amb el catalanisme no té cap inconvenient a crear-ne un de nou, el Partit Republicà Radical des del qual lluitarà contra el catalanisme amb un populisme que li va comportar el sobrenom de l’”emperador del Paral·lel”. Cap problema, sobreviurà diverses dècades i acabarà presidint la segona República Espanyola en els moments que es fa més forta la dreta espanyolista. Es veu que en els millors moments regalava entrepans de xoriç als obrers afamats...

Ja ho deia en J. V. Foix en un dels seus articles d’abans de la dictadura de Primo de Rivera: en qüestions nacionals, un monàrquic espanyol i un espanyol republicà sempre es posaran d’acord!

És clar que tot plegat són minúcies al costat de l’aparició de José Antonio Primo de Rivera, àlies Josentonio, el Ausente. Quan semblava que la República i la Generalitat podien ser una bona solució per a la península, arriba amb camisa blava i el jou i les fletxes el polític apolític que està contra tots els polítics que són uns corruptes que estan portant Espanya cap a la catàstrofe i que ell liderarà un moviment nacional que recuperarà les glòries passades i tornarà l’esplendor de la mare pàtria i non plus ultra...

No sé per què, però fins i tot per la foto també tinc un déjà-vu... I molts catalans que segueixen ensopegant amb la mateixa pedra.

En fi, ara només ens falta que la Carme Chacón vulgui reeditar el seu 45% de vots i els seus 25 diputats catalans perquè tornem a evidenciar que ni així, que no hi ha res a fer... Però hauran tornat a passar deu anys més.

(pròximament, 2a part!)

diumenge, 12 de juliol del 2015

Tots amb l'Escola d'Art!

Avui he llegit un article al diari El Punt Avui en què la direcció de l’Escola d’Art d’Olot reclamava un nou edifici per a l’escola.

No m’ha suposat cap novetat perquè el nostre grup, durant la campanya electoral, ja hi havíem parlat, encara que llavors no en féssim difusió perquè aquest no és el nostre estil.
La veritat és que no feia pas gaire que havia anat a l’escola, però no m’havia adonat de les lamentables condicions en què es troba l’edifici. És clar que és un luxe tenir un centre educatiu en un edifici històric com el del convent del Carme, però també és una necessitat absoluta reclamar que un centre educatiu estigui en condicions.
De fet, si tots els olotins que exigim una millora de l’enrajolat del Firal, perquè el veiem en unes condicions lamentables, veiéssim l’estat de l’enrajolat d’algun passadís de l’escola d’art, ens posaríem les mans al cap. Lamentable. Malgrat els esforços que ens consta que estan fent l’equip directiu i tots els professors de l’escola, la situació és molt complicada. I, pel que ens van comentar, el problema de l’enrajolat encara és un dels més petits amb què es troben... Tot i així, és de lloar la feina formativa que s’està fent a l’escola, amb uns estudis atractius i diversificats que acaben donant una titulats amb una gran preparació, com demostren els diversos premis que han rebut en els últims anys.
Ho vam dir en campanya electoral i, per tant, no és cap novetat. http://www.elpuntavui.cat/article/3-politica/17-politica/854228-ciu-i-erc-dolot-duen-la-nova-escola-dart-a-la-campanya.html?tmpl=component&print=1&page= Però si de debò ens interessa l’escola d’art, si pensem que és un actiu per a la ciutat que ens singularitza i que ens fa mantenir una tradició artística de la qual ens enorgullim sempre que en parlem o ens ho recorden, si volem treballar amb la possibilitat d’estudis universitaris d’art, si defensem que l’escola d’art s’ha d’obrir a la ciutat, cal que la ciutat hi aposti definitivament.
És clar que estem parlant d’un centre que depèn de la Generalitat de Catalunya, que l’ajuntament només hi ofereix l’espai i que el manteniment és qüestió del titular administratiu, però des de la ciutat no ens podem quedar plegats de braços. Nosaltres ja parlàvem de començar a endegar el projecte de can Sacrest que pot ser un actiu molt important per al barri vell i per al barri de Sant Miquel.

Potser ha arribat el moment d’apostar-hi fermament i començar a posar fil a l’agulla!

dimecres, 8 de juliol del 2015

Curs d'estiu del PEHOC: la Catalunya del segle XVIII

Avui hem acabat el segon curs estival d’història organitzat pel PEHOC. No cal dir que és un luxe poder participar en aquests esdeveniments culturals que es produeixen a Olot, durant l’estiu i al llarg de tot l’any.


Vull donar les gràcies especialment al PEHOC i al seu director, l’amic Jesús Gutiérrez, per la possibilitat d’impulsar-lo; al company Josep Catà per dirigir-lo; i a la FES, i especialment a la Marta Fontaniol, per encarregar-se de gestionar-lo.

No cal dir-ho: ha estat tot un plaer participar-hi. I, en aquest cas, no només com a alumne del curs “La Catalunya del segle XVIII. De la desfeta política a la renaixença econòmica”, sinó col·laborant amb la Mita Casacuberta amb un diàleg crític sobre la novel·la Senyoria, de Jaume Cabré.

Ha estat un curs de tres dies, matí i tarda, rodó.  Historiadors especialistes en l’època ens han estat presentant la seva visió sobre la Catalunya del segle XVIII: Agustí Alcoberro, Francesc Roca, Àngel Casals, Jordi Miravet, Lluís Roura, Valentí Gual, Miquel Àngel Fumanal i Pere Gifre. No cal dir-ho, un altre cop: tot un luxe!

I, com deia, m’ha agradat especialment l’experiència a dues veus que vam fer la Mita Casacuberta i jo mateix sobre la Senyoria de Cabré. No sé si al públic li va agradar o no, però jo m’ho vaig passar molt bé rellegint una lectura que havia fet ja fa un quart de segle i que em va tornar records oblidats. Vam improvisar, amb la Mita, un debat sobre la novel·la històrica i sobre l’estil literari que em va motivar prou, un debat estilístic i literari que no sempre és fàcil de fer.

Com deia: no sé si a tots els participants del curs els va atreure prou la iniciativa, però a mi m’ha resultat una experiència altament estimulant.


Olot no es pot permetre renunciar a aquests fòrums. Per això, espero que la proposta de l’any vinent sobre el segle XIX encara sigui més engrescadora. I, per tant, animaré tant com pugui en Pep Catà, el PEHOC i la FES perquè no desisteixin de l’oferta.

divendres, 3 de juliol del 2015

Publicarem les retribucions als nostres regidors

Primer Ple del nou mandat, el que s’anomena col·loquialment “Ple del Cartipàs”. S’hi distribueixen les responsabilitats de cada regidor, el règim de sessions i les retribucions.

És clar que és un dia important perquè marca l’organització del govern de la ciutat per a tot el mandat. M’estalvio de comentar-lo perquè és el que convé al govern de CiU-PSC, i no hi ha res a dir. Com a oposició, seguirem treballant perquè es prenguin les millors decisions sobre el futur de la ciutat, però no deixa que ara el govern té una majoria absoluta.

El tema principal del dia és el de les retribucions als regidors. Des del nostre grup, vam comentar el següent:

Ens presenten un model de retribucions molt semblant al que ens havien presentat fa 4 anys.
En aquell moment ja vam manifestar que estàvem en contra del seu model i que el nostre model de retribucions s’acostava més al que havia presidit el govern socialista d’en Lluís Sacrest. La incorporació del PSC al govern, doncs, no ha canviat gens aquesta qüestió.
Ens canvien la dedicació parcial d’alcaldia per la del Delegat de Serveis Generals, cosa que ho deixa igual, i només s’amplia amb una mitja dedicació del Delegat d’ensenyament, fruit del pacte de Govern. Són, per tant, 2 dedicacions i mitja, quan la RSAL permet un màxim de 10.
D’altra banda, l’alcalde deixa de tenir la dedicació parcial del 95% quan nosaltres pensem que l’alcalde d’Olot hauria de tenir un salari fix, i únic, per part de la ciutat, com havíem manifestat en la campanya electoral.
Ja ho vam argumentar fa 4 anys i ja vam concretar que en cap cas dubtàvem de les hores de dedicació de l’alcalde i dels regidors, que són moltes i estem convençuts que ho seguiran sent, tant per part dels regidors de l’equip de govern com de l’oposició.
No és un problema d’hores de dedicació sinó de model retributiu.
Nosaltres pensem que els alcaldes i els regidors han de tenir unes retribucions com pertoca a les seves responsabilitats i en aquest cas, la llei de règim local ens marca uns criteris que veiem prou lògics i adequats a les responsabilitats dels governants. En aquest cas, un màxim de 55.000 euros bruts.
D’altra banda, pensem que les retribucions per assistència amb la suma de la JGL i de la Comissió de coordinació de grup ens donen una xifra molt elevada, com ja havíem comentat fa 4 anys.
Han modificat molt lleugerament a la baixa aquestes assistències, però la xifra resultant ens segueix semblant excessiva per ser unes percepcions compatibles al 100% amb altres salaris o indemnitzacions públics o privats.
No s’ha modificat la percepció per Ple ni per JP, cosa que considerem correcta.
No trobem bé, però, que no es posi un límit en el nombre de percepcions per assistències al Ple, a la Junta de Portaveus, a la Junta de Govern Local i a la Coordinació de grup. En aquest últim cas, es diu “com a màxim 1 per setmana”, però en les altres reunions no es posa límit. Seria tan fàcil com dir fins a un màxim de 12 o 48 percepcions, segons siguin mensuals o setmanals.
D’altra banda, ja que tindrem un portal d’administració oberta, vam demanar que mensualment hi figuressin les percepcions que hem tingut tots els regidors, en un exercici de transparència, ja que poden ser diferents d’un mes a un altre en funció del nombre de reunions. (Mentre no estigui en funcionament aquest nou portal, ERC penjarà a la seva pàgina web les retribucions mensuals dels seus regidors).
En total, doncs, la proposta és la següent:
Ple 475€ (mensual)
JGL 160€ (setmanal. Alcaldia i 7 tinents de govern)
JP 95€ (mensual)
Comissió de coordinació de grup 160€ (setmanal. Tot l’equip de govern)

I, per tant, hi vam votar en contra.

Pel que fa a la dotació per als grups municipals, fa 4 anys ja havíem lamentat un increment d’aquestes dotacions quan nosaltres havíem demanat que es congelessin. Són unes dotacions importants especialment per als grups que estem a l’oposició perquè ens permeten gestionar les despeses d’organització del grup i de difusió de la nostra tasca. L’equip de govern ja té altres canals per poder-ho fer.
En aquest cas, nosaltres havíem comentat la possibilitat de reduir en un 10 o un 15% les aportacions als grups municipals per a aquest mandat.
Finalment, la proposta que se’ns va fer comportava una reducció del 10% i, per tant, vam votar a favor.

Finalment, es va aprovar la proposta de personal eventual (altrament dit, “de confiança”). També, com fa 4 anys, ens proposaven la contractació de la figura d’un gerent i d’una persona de comunicació adjunta a l’alcaldia.
Encara que en aquest apartat també estem molt per sota del límit que ens marca la llei (un màxim de 7 dedicacions), pensem, com fa quatre anys, que l’aparició de la figura del gerent és una derivada de l’organització de l’equip de govern, amb només dues persones i mitja amb dedicació parcial. Insistim que la incorporació del PSC al govern de CiU, no ha canviat gens l’estructura.

Ja ho vam dir fa quatre anys, pensem que els regidors són els que haurien de fer les funcions de gerència, que per això ens hem presentat a unes eleccions, i, per tant, estem en desacord amb la figura del gerent. I per això vam votar en contra, encara que sí que estàvem d’acord amb la necessitat de tenir un responsable de comunicació.

dissabte, 13 de juny del 2015

La nova ERC a Olot

Avui s'han constituït els nous consistoris municipals. Transcric la meva intervenció en el plenari olotí:

Gràcies, senyora presidenta; gràcies a tots els olotins que ens han volgut acompanyar en aquesta constitució del consistori d’Olot. Aquest és un moment molt especial per al futur de la nostra ciutat.
Els regidors d’Esquerra Republicana presentem el nostre cap de llista com a candidat a alcalde perquè pensem que el suport que hem obtingut en les passades eleccions municipals així ho requereix. A diferència del que vam manifestar en les eleccions del 2011, en què vam interpretar que la ciutadania no pretenia que presentéssim la nostra candidatura a l’alcaldia, els resultats d’enguany són ben diferents i per això pensem que hem de presentar el nostre candidat.
Les eleccions del 24 de maig van configurar un consistori olotí amb majoria de regidors d’esquerra. Esquerra Republicana, com a grup més nombrós d’aquest espectre, tenia l’obligació d’intentar articular una coalició de govern centrada en l’acció progressista que uneix totes les formacions d’esquerra amb representació en el nou consistori. Volem donar les gràcies a tots els olotins que van dipositar la seva confiança en Esquerra Republicana. Estem segurs que no els defraudarem.
És prou conegut perquè ho vam manifestar en la roda de premsa que vam fer el passat dilluns. No hi ha res a amagar: ho hem intentat i no ens n’hem ensortit. Però estem convençuts que hem obert un camí. Ara no ha pogut ser, però hem deixat una porta oberta perquè en el futur aquesta entesa sigui possible. Hem evidenciat que un pacte d’esquerres és possible. En aquests moments no ha pogut ser, però hem deixat el testimoni que això pot arribar a ser. Nosaltres treballarem perquè sigui possible i estem molt satisfets per haver-ho intentat en aquestes últimes setmanes.
Ara no ha pogut ser: en totes les converses que Esquerra Republicana ha mantingut amb els altres grups sempre hem estat molt clars i transparents: la proposta sempre ha estat asseure’ns totes quatre formacions per explorar les possibilitats d’arribar a un acord conjunt de totes quatre formacions d’esquerra per configurar un govern unitari i prou sòlid per afrontar uns anys tan transcendentals per a Olot i per a Catalunya. Ens havíem d’asseure i havíem de ser-hi tots. En cap cas, ens ha passat pel cap de fer un govern en minoria, inestable i probablement irresponsable. No tots els partits ho han vist prou clar, n’hi ha que s’han estimat més no asseure-s’hi i, per tant, han impossibilitat l’acord. No hi fa res. Ho entenem.
És clar que per Esquerra Republicana renunciar a assumir l’alcaldia d’Olot significa prendre una decisió històrica, dura i difícil. Em permetreu que ho expliqui a nivell personal: per mi, que ja he anunciat que no em tornaré a presentar en les properes eleccions municipals, renunciar definitivament (si no és que s’esdevé algun fet excepcional) a la possibilitat de ser alcalde de la meva ciutat és una decisió important. Però és el que hem de fer. A Esquerra Republicana mai no hem volgut la cadira per la cadira. Ni estem disposats a fer invents ni sumes insuficients i inestables per tal de tenir-ne. Nosaltres no estem en política per figurar, sinó per treballar pel benestar de tots els olotins. Per nosaltres, organitzar un govern d’esquerres minoritari era inestable i irresponsable. No ho podíem fer.
És curiós i singular perquè, parlant de cadires, en cap moment vam voler fer pactes amb CiU el 2011 ni amb el PSC el 2007. I, en canvi, les formacions que quedaven en aquell moment com a grup majoritari a l’oposició en algun moment ens van retreure de tenir un pacte amagat amb l’equip de govern: CiU en el mandat del 2007 i PSC en el del 2011. No era cert: ni en un cas, ni en l’altre. De fet, aquest 2015 també s’ha insinuat que ERC tenia un pacte amb CiU per configurar govern. Com sempre, s’ha demostrat que això no era cert. El més curiós és que aquells que ens havien acusat de tenir un pacte encobert, són els mateixos que sembla que ara han arribat a un acord per aquest 2015. És ben lícit. No ens en queixarem. Ho entenem. Però també demanaríem la mateixa comprensió que tenim nosaltres en aquests moments a tots els altres grups. I en tot moment. No només quan els interessa...
Els olotins ja ens coneixen. Tot i que hem intentat governar, ens tornarem a quedar a l’oposició. I, com sempre, intentarem fer una oposició constructiva, encara que hi hagi grups que ens tornin a criticar per fer una oposició tova o que insinuïn que tenim un pacte encobert amb l’equip de govern. Això no serà així perquè nosaltres sempre expliquem la veritat a la ciutadania. No ens n’amaguem.
Una oposició constructiva per nosaltres vol dir que intentarem posar-nos d’acord amb l’equip de govern en tots aquells temes en què puguem acostar posicions. I que serem molt ferms en aquells temes que per nosaltres són bàsics i que l’equip de govern vulgui tirar endavant sense la nostra col·laboració.
En primer lloc, demanarem que s’implantin les polítiques progressistes que requereixen els nostres ciutadans: cal ampliar l’oferta d’habitatge social, garantir l’abolició de la pobresa energètica i que tota la ciutadania tingui les necessitats més bàsiques ben cobertes.  Tots els nens han de poder tenir la seva escola bressol i accedir a les escoles de música i d’expressió; així mateix, cal garantir el sistema de beques socials perquè tots els nens olotins puguin accedir al lleure, a l’esport i a la cultura sense traves econòmiques.
En la campanya electoral, hem insistit molt que cal preparar Olot per ser una capital important de la nova República Catalana. Per això, cal garantir que hi hagi la possibilitat de crear uns llocs de treball adequats a la formació dels olotins. Insistirem en la creació d’un Centre d’Impuls Empresarial al mas les Mates i a la caserna vella dels bombers; un Centre d’Interpretació de la Vulcanologia, situat en l’entorn del Parc Nou, i un Centre de Tecnificació Esportiva, amb l’ampliació dels camps del Morrot i la reforma de l’Estadi Municipal.
Vetllarem pel respecte pel medi i pel benestar de tots els olotins. Ens caldrà insistir en la impossibilitat de fer la variant nord sense el túnel de l’Hostal del Sol, en l’aplicació estricta del pla del barri de Sant Miquel i en la configuració d’un pla del Barri Vell, amb el referèndum sobre la reforma del Firal.
Per tot plegat, continuem oferint la mà estesa als altres grups representats en aquest consistori i continuarem treballant amb l’equip de govern sortint d’aquest ple perquè aquestes nostres propostes puguin acabar tirant endavant.
Presentem la nostra candidatura a l’alcaldia, entenent que només és una candidatura testimonial. Si no ens hem pogut posar d’acord, no seria lògic que cap grup votés el nostre candidat. Però mantenim la nostra candidatura perquè pensem que podia haver estat possible aquest govern de coalició d’esquerres. I volem evidenciar la nostra voluntat de deixar una porta oberta perquè, en un futur, això sigui possible.
Com també estem convençuts que aquest serà un mandat electoral ben especial. Estem convençuts que participarem de la proclamació de la independència, de la creació de la República Catalana i que, en menys de dos anys, el president de Catalunya i el parlament independent ens cridi a unes noves eleccions municipals, que seran les de la llibertat. Ens hi hem de preparar, per fer-ho possible.

La primera estació serán les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre. Ens quedem cent dies i hem de fer molta feina per guanyar. Ara no ens podem equivocar. Des de la nova política cal començar a construer el nou Olot del nou país. Com hem repetit en la campanya electoral, hem de treballar per fer un ajuntament més obert, un Olot més just i un país més lliure.