L’olotí Joan Mercader ocupa un lloc destacat en l’esplèndid atles literari de la Diputació de Girona (http://www.ddgi.cat/atlesWeb) i no és casualitat perquè és un gran poeta, reconegut per moltíssims premis literaris i per una bona colla de lectors que en destaquen la seva fina sensibilitat poètica.
Nascut a la capital de la Garrotxa el 1932, va abandonar la ciutat després d’haver-hi viscut fins al 1957 quan, un cop casat, va haver d’anar a treballar primer a Figueres i després a Barcelona.
Tot i uns intents primerencs, Mercader comença a explotar la seva vessant poètica quan és a prop de la jubilació, a començaments dels 90, fregant ja els seixanta anys.
A partir d’aquí, i especialment quan el 1997 retorna a la seva ciutat natal, els seus èxits poètics seran ja imparables. Infinitat de premis, tretze poemaris i dos llibres de narrativa publicats avalen amb total solvència la seva prolixa producció.
Entre els seus poemes destaquen especialment els que reflecteixen el xoc entre l’Olot que va conèixer en la seva joventut i la realitat contemporània de la ciutat. Llocs i tradicions s’hi barregen amb un mestratge exemplar, un meravellós domini del llenguatge poètic i una visió enyoradissa que, malgrat tot, mira inefablement l’horitzó del futur amb un bri d’esperança.
M’ha fet gràcia citar dos poemes seus: el primer, perquè m’ha sorprès trobar-hi la imatge tan actual dels aparcaments al barri vell; el segon, perquè avui he pogut assistir prop d’ell a la presentació del magnífic documental que els amics de Zeba Produccions han fet sobre l’aiguat del 40.
Que la memòria no ens abandoni mai!
PLACETA DE CAMPDENMÀS
Avui t'he vist tan trista i desolada
com una runa al pati del meu cor.
Es pot llescar la llum que ara penetra
mansa, filtrada per un fum cendrós.
Aquí visqué una noia d'ulls maragdes,
ulls tacats de verd fulla i cabells bruns,
amb un brancam de sines temptadores.
Embenat d'ulls la veia en somnis blaus
de desig -oh pecat mortal-, impuls
que desfermava el sexe adolescent.
Avui, la plaça és un quadrat obscur:
sis cotxes aparcats en bateria
i les deixalles mortes d'un record.
LA FORÇA DE L'AIGUA
He viscut la follia de les aigües
quan perden el caliu del llit que les escalfa.
Oh Fluvià de tantes albes roses,
quina és la fellonia que t'obliga
a ser botxí d'uns fills que tant t'estimen?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada