dilluns, 28 de febrer del 2011

Allò que sí diu "La Vanguardia"

No sé si el mateix Foix s’acabaria de creure l’anunci més esperat de La Vanguardia i potser ell també acabaria modificant el títol del seu recull d’articles de La Publicitat.


De fet, J. V. Foix, catalanista i republicà, només coincidia amb La Vanguardia del comte de Godó en la seva posició antitaurina dels anys 30. Són molt conegudes les seves crítiques a la premsa en castellà a Catalunya i la seva posició d’escriure sempre només en la seva llengua, tot i que era un àvid lector de tota la premsa europea i que, gran erudit, entenia perfectament diverses llengües.

Diuen, també, que el grup Godó és especialista a navegar entre dues aigües, o a acostar-se al poder de cada època, i per això ha sobreviscut durant cent trenta anys.

En aquest cas, però, jo em decanto perquè al senyor Godó, monàrquic i anticatalanista, no li ha quedat altre remei que moure fitxa: ja va estar a punt de fer-ho quan El Periódico va treure la seva versió catalana. L’en va desdir el fet que els del grup Z no van augmentar la tirada; simplement, van dividir els seus lectors en dos. Tot i així, va intentar entrar en la premsa en català amb la compra parcial de l’Avui. És clar que la jugada no els va sortir bé.

Si La Vanguardia es planteja un canvi d’actitud lingüística, és perquè l’aparició de l’Ara, un producte fresc, innovador i interessant, li ha fet trontollar els seus esquemes i ha sabut reaccionar.

Sigui com sigui, és una gran notícia que el grup Godó aposti per la llengua catalana (cal recordar només la campanya contra la llei del cinema, per exemple). De ben segur que no és de grat, però és un indici més que rellevant del canvi de voluntat del poble català. Si no havia tingut la necessitat en 130 anys, vol dir que en un futur immediat les coses poden canviar radicalment.

Ho haurem de seguir amb detall i explicar-ho a en J. V. Foix. Potser sí que s’ho acabarà creient!

diumenge, 27 de febrer del 2011

Darrer cap de setmana de febrer

Qui diu que a Olot no es fa res?


Divendres vespre: a les set, concentració amb coca i fuet per protestar contra la visita del príncep d’Espanya a la Garrotxa. Pacífica, evidentment, tot i que l’enorme desplegament policial no s’ho acabava de creure. Fins que els catalans no siguem independents, no ens desempallegarem d’aquesta trepa.

Quarts de nou: primer memorial Ernest Lluch organitzat per la penya Barcelonista, amb sopar inclòs. Vaig estar tot el vespre imaginant-me com hauria estat de feliç el meu pare si hagués pogut gaudir d’aquests fantàstics anys amb en Pep! Ell va morir per causes naturals, però a l’Ernest li ho van impedir una colla de bojos que s’havien arribat a pensar que, matant-lo, defensaven no sé què... Bona gent, els amics de la penya!

Dissabte matí: inauguració de la Fira de l’Embotit i de la botiga al carrer. I, cap al migdia, espai de jocs del parc de Bonavista. M’ho vaig perdre: a Barcelona teníem el Consell Nacional d’Esquerra, que aprovava la designació dels caps de llista de les ciutats més grans de vint mil habitants.

Quarts de vuit del vespre: xerrada sobre entitats olotines, organitzada per Idesga. Interessantíssima: la presentació d’en Pere Soler, i les intervencions d’en Toni Moreno (AV Sant Roc), en Marc Muntanya (Greda) i en Tané (Aoapix – Pim pam pum).

Sortim abans del final, escopetejats, perquè a les 9 comença el concert Barroc Avançat 3.0 : Tolosa de Llenguadoc-Osca-Olot, agermanades per la cultura.

I, diumenge, tot el dia Fira de l’Embotit. Aquí sí que em vaig poder recuperar de l’absència obligada de dissabte. Molta gent i bona organització. Moltes felicitats a tots.

I comencem el mes de març!

dijous, 24 de febrer del 2011

Ple del mes de febrer

S’ensuma el final de mandat. De fet, per primera vegada en Lluís Sacrest ha fet referència al fet que només falten dos plens ordinaris (març i abril) per acabar el període.

Pere Gómez Inglada

L’ordre del dia d’avui era poc rellevant, però hi aprovàvem el Mapa d’Instal·lacions Esportives Municipals i el Pla Local d’Esquipaments Culturals. Ens hi hem posat d’acord, la qual cosa sempre és d’agrair.

Evidentment, es tracta d’un full de ruta, d’un llistat de mancances que s’hauran de cobrir quan es puguin (i ara per ara no sembla veure’s quan serà aquest moment), però que són compartides per tothom. Nosaltres hem destacat, pel que fa als esports, la piscina coberta, l’edifici de serveis dels pavellons i la zona integrada de camps de futbol; i, pel que fa a cultura, la nova biblioteca, el centre cultural i el museu del paisatge.

En el fons, però, com deia més amunt no és més que un llistat d’intencions per quan les condicions econòmiques permetin tirar-les endavant.

Amb tot, el punt culminant del Ple, ha estat quan en Joaquim Trincheria ha utilitzat el to futeta habitual per carregar per enèsima vegada contra els pavellons esportius. Ha arribat a dir que “per guanyar quatre vots” s’acaben fent nyaps per tenir contents els clubs usuaris.

El millor és no fer-li gaire cas, però en Lluís Sacrest no se n’ha pogut estar (suposo que ja venia encès del Ple anterior, quan en Trincheria havia afirmat que el català havia sortit com si res després dels anys de franquisme) i li ha etzibat, sense manies, que estava fart d’aquest to futeta i perdonavides que adopta en Trincheria en els plens, que no s’hi val sempre agafar-s’ho tot amb frivolitat i deformar la realitat, que “en els dotze anys que porta fent d’alcalde l’ha sentit queixar-se reiteradament de moltes coses, però que no ha fet cap proposta en positiu!”

La tensió ha crescut per moments, però jo m’he reiterat en la meva idea que en Lluís Sacrest ha estat un bon alcalde per Olot.

dimecres, 23 de febrer del 2011

Joan Margarit a Olot

En la sèrie de conferències del cicle “Les veus de la societat” que organitza la FES, avui tocava un dels poetes contemporanis més importants, Joan Margarit. Tot un luxe per a un tebi vespre de divendres...


Després d’una exquisida presentació de la Rosa Torrent, en Margarit deu haver quedat una mica “tocat” perquè no ha fet gens d’honor a la idea que és una persona distant i freda. Ben al contrari, des del primer moment s’ha acostat al públic i ens ha regalat un recital esplèndid, selecció d’alguns dels seus millors poemes, que ens ha deixat completament bocabadats des del primer vers.

Els poemes de Margarit són durs i clars, fets amb aquells maons sòlids que fàcilment ens arriben a copejar en el moll de l’os del nostre esperit més personal. Margarit és intens quan parla dels temes més universals, però especialment ho és quan s’acosta a la mort, tan propera...

Entre l’universal i el particular, m’ha recordat amb intensitat aquest poema en què els infants morts a l’Holocaust són la seva filla morta, són tots els infants del món... Dir-ho millor, ens seria ben difícil!


MUSEU DE L'HOLOCAUST, JERUSALEM

Vaig entrar dins la fosca dessota la gran volta
on totes les llumetes dels nens morts
tremolaven igual que un cel de nit.
Una veu recitava, interminable,
la llista dels seus noms, una pregària
tan trista com cap Déu no ha escoltat mai.
Vaig pensar en la Joana. Els nens morts
són sempre dins la mateixa fosca
on els records són llums i els llums són llàgrimes.
Sóc massa vell per no plorar per tots.
He bastit edificis com vagons
amb esquelets de ferro. Grans vagons
que un dia tornaran a arrossegar
la gent cap a un final que ja imaginen.
Perquè tothom ha vist la veritat,
només un llampurneig a un bassal d'aigües brutes.
La sala dels nens morts és dintre meu.
Sóc massa vell per no plorar per tots.

diumenge, 20 de febrer del 2011

Allez! Allez!

Durant moltes i moltes dècades, els catalans ens vàrem creure les interpretacions que ens volien fer empassar els ideòlegs del franquisme. En el cas que ens ocupa, el de la “retirada” dels republicans arran de l’ocupació de Catalunya per l’exèrcit nacional, el tòpic que ens hem anat creient durant generacions ha estat que l’exili, per a alguns republicans, va ser una mena d’”exili daurat”.


 
Ja fa una colla d’anys que això ho hem anat desmentint. No només van morir centenars de milers de catalans durant la guerra, sinó que l’enorme contingent d’exiliats va passar unes penúries extremes. Els francesos no sabien què fer-ne i lluitaven per fer-los fora tan ràpid com fos possible.

En les últimes dècades, hem pogut llegir testimonis del tràngol que van haver de patir aquells que més havien lluitat contra el feixisme a Catalunya.

Aquest dissabte, l’ICCO ens ha permès seguir de primera mà la presentació del recull de testimonis del pas de la frontera que ha fet la professora de Filologia de la UAB, Maria Campillo, titulat Allez, allez! : és a dir, les paraules amb què els soldats senegalesos acolliren els 460.000 exiliats que passaven la frontera. Després de tres anys patint l’avenç de les tropes feixistes, ara que passaven a terreny republicà, la rebuda era un camp de concentració sobre les fredes sorres de les platges rossellonenques durant el mes de gener!

Francesc Vilanova ha començat la presentació comentant l’”expulsió” planificada pel franquisme, de la mà de dos articles ofensius del periodista i polític Carles Sentís. Segons ell, els republicans no es mereixien cap mena de consideració.

Maria Campillo i l’olotina Mita Casacuberta han passat a llegir magistralment una colla d’exemples ben diversificats de testimonis escrits que relataren els fets.

Tràgic, terrible... Però, com deia aquell, si no en repeteixes els testimonis, al final resultarà que el fet no s’ha produït mai... I els feixistes se sortiran amb la seva!

dijous, 17 de febrer del 2011

Raül Agné com a exemple

Agné és un professional de futbol desacomplexat, que afronta els problemes a cara descoberta, sense manies. Respectuós i que alhora vol ser respectat. I, per tant, no té cap problema per anar pel món com el que és, sense cap més explicació.


El camí no el va encetar en Pep Guardiola, però és evident que la seva actitud ha ajudat molt perquè és un exemple a seguir, un referent.

En Raül Agné ha demanat que no es polititzin els fets de la roda de premsa d’Osca. Més que una demanda impossible, com molt bé sap en Raül, és un clam a la dignitat, a la normalitat lingüística i cultural.

Quan en Pep Guardiola i en Raül Agné contesten en català les preguntes que els formulen en català no fan res més que actuar amb naturalitat. Però això, a Espanya, és impossible.

Que en Pep contesti indistintament en català, anglès o castellà les preguntes que li formulen en una roda de premsa a Londres és el més normal del món.

Que en Raül Agné contesti en català després que els periodistes catalans esperessin que els periodistes locals preguntessin en castellà és una ofensa a l’espanyolitat, intolerable per a la premsa d’Osca. “Háblame en cristiano”, em deien quan era petit...

Que els espanyols actuen contra la normalitat, contra el sentit comú, despòticament, ho reconeixen ells mateixos: el club d’Osca va emetre immediatament una nota condemnant l’actitud d’Agné; però com que l’actitud d’Acné no és condemnable sinó que el que és condemnable és la posició de la premsa d’Osca, van haver de mentir dient que en Raül es va negar a contestar en castellà, quan la realitat era que ells no volien que parlés en català. La mateixa veritat els fa caure la cara de vergonya..., però ells van a la seva.

En alguna banda he sentit que no hi ha res a fer, que quan parles amb la gent de Madrid hi ha un ambient en l’aire que remarca que ells van guanyar la guerra de Successió i, per tant, nosaltres encara som els derrotats que hem d’acotar el cap. Per algun motiu ho recordem cada any l’Onze de Setembre!

Avui mateix, i en la mateixa línia, el president d’Extremadura s’ha queixat que s’utilitzi el català en algunes reunions del Senat. “España, una!”

diumenge, 13 de febrer del 2011

Són els impostos!

Potser no en fem gaire cas, però cal tenir present que les grans revolucions, les revoltes que han canviat el destí del món, tenen el seu origen en algun element econòmic: el preu del pa, els aranzels, les taxes abusives, les càrregues per mantenir un exèrcit... A la Catalunya del segle XXI hi som ben a prop.


Sempre he pensat (no cal ser gaire espavilat...) que les taxes i els impostos són importants per garantir la cohesió social: quan una comunitat vol uns determinats serveis comuns, s’han de pagar; quan la societat té unes necessitats determinades, s’ha de mirar de cobrir-les, s’han de pagar i és lògic que els que en tenen més contribueixin en major mesura.

Però tot té un límit.

De fet, perquè el sistema funcioni, és imprescindible que sigui fruit d’un acord, no d’una imposició. En cas contrari, el terme adequat és “colonialisme” o “explotació”; i aquesta situació sabem que sempre arriba a la seva fi, d’una manera o d’una altra.

El cas dels catalans és especialment singular: paguem, des de fa molts anys, gairebé un 10% del nostre PIB a les altres comunitats autònomes espanyoles. Més de 20.000 milions d’euros. Més de 10.000 euros a l’any per família.

La teoria es fonamenta en el fet que els catalans som més rics i, per tant, hem de contribuir al benestar dels més pobres.

D’acord! La paradoxa és (i no crec que es doni en gaires països democràtics del món!) que, un cop abonats els impostos, els catalans acabem sent més pobres que altres comunitats a qui hem aplicat els nostres impostos perquè, en teoria, no en feien prou amb els seus.

O sigui: jo sóc més ric que tu, però després de repartir els impostos resulta que tu tens més calés que jo.

I per a què necessitem aquests impostos? Per donar serveis als ciutadans. Ara ens diuen que Catalunya té un dèficit molt gran. Tan gran que alguns diaris europeus han estès la idea (induïts?) que el dèficit general espanyol prové de les comunitats autònomes. Una idea tan absurda que no té en compte que el dèficit de Catalunya s’eixugaria en menys d’un any si gestionéssim tots els nostres impostos (com Euskadi o Navarra), si no haguéssim de regalar el 10% del nostre PIB a Espanya!

I, encara, hem d’aguantar la ministra espanyola d’economia, Elena Salgado, dient que si els catalans tenen dèficit pels seus serveis, haurien d’apujar impostos, haurien de pagar més, per no perjudicar les finances espanyoles.

Tot just avui acabo de llegir una notícia: de tots és conegut que els estats federals alemanys van obtenir del seu tribunal constitucional el criteri que cap estat no pot contribuir més del seu 4% del PIB a les finances federals. La solidaritat interterritorial s’ha de limitar a aquest criteri perquè la contribució dels estats rics al finançament dels pobres és perquè aquests progressin, no perquè se n’aprofitin i prou.

Màxim, doncs, un 4%! (els catalans fa anys que paguem un 10% i, la ministra d’economia, encara gosa demanar que els catalans paguem més pels nostres serveis –un cop hem pagat els serveis de tot Espanya!- D’això, jo en dic colonialisme).

Doncs bé: finalment, malgrat aquest topall, els estats alemanys més rics n’estan fins al capdamunt de la seva “solidaritat interterritorial” i Baden-Württenberg, Baviera i Hesse han demanat que aquest límit del 4% es redueixi encara més.

A Catalunya, seguim pagant un 10% a Espanya, la ministra ens diu que paguem més per tenir els nostres serveis, i hem d’anar a pidolar a Madrid si ens garanteixen no sé quines inversions...

Fins quan?

dissabte, 12 de febrer del 2011

Joan B. Culla: anem sumant!

Doncs, sí: un efectiu més per a la causa de la independència del nostre país.


Avui, en el marc de les jornades sobre la història de la transició democràtica que han organitzat la FES i el PEHOC, Joan B. Culla ha centrat la seva conferència en la situació de l’Espanya de les autonomies i en l’encaix de Catalunya amb Espanya.

Que Culla tenia una visió nacionalista del país ja era sobradament conegut, però que hagi manifestat que l’única opció per a Catalunya és la independència, que la transició democràtica i l’Espanya de les autonomies no ha estat més que una fal·làcia, això és més nou. Benvingut a la causa!

Com Culla, cada dia en som més! I avui, en un dia excepcionalment capicua, quan la ministra d’Hisenda, Elena Salgado, ens ha aconsellat als catalans que paguem més impostos per solucionar els nostres problemes de finançament, encara ho tenim més fàcil perquè el sentiment independentista no pari de créixer.

(Obro un parèntesi perquè no em puc estar de comentar el cinisme de la ministra: com pot demanar a uns ciutadans que estem pagant els serveis que reben totes les comunitats deficitàries, que estem pagant 22.000 milions d’euros a Espanya sense rebre’n compensació, com pot demanar a uns ciutadans que ja estem pagant uns impostos que d’altres comunitats autònomes no paguen que encara ens apugin més els impostos perquè nosaltres puguem seguir tenint els serveis públics que els altres poden tenir gràcies als calés que els estem pagant? Si no fos una aberració, si no tingués cap explicació, encara ens podria sorprendre. Però no ens sorprèn, perquè Espanya és així: només ens vol els catalans per pagar. Solució?: que els catalans paguem encara més! De què es queixen aquests catalans? Són uns insolidaris!)

Doncs, com deia, Culla ha fet allò que als historiadors els costa de fer: s’ha mullat en defensa de la independència del país.

I, com Culla, molts més. Em queda, però, una recança: els catalans que acaben assumint la independència com a única solució ho fan com ho faria l’apòstata, ho fan demanant disculpes per haver marxat del camí correcte, ho fan afirmant que ells no en tenien la intenció, que ells voldrien ser oberts i solidaris, però que els hi obliguen... Ho diuen amb la boca petita, capcots...

I no hauria de ser així!: la independència és un camí tan honorable com qualsevol altre, la independència és perfectament defensable i cal fer-ho amb el cap ben alt. El que no és defensable és la tirania, l’extorsió, la discriminació, el jou impositiu, la sabata que prem el coll del vençut...

Onejar la bandera de la llibertat és la joia més gran que pot mostrar un país. Enarborem-la, doncs, amb orgull.

dijous, 10 de febrer del 2011

Sobre el Projecte Educatiu d'Olot

Nou article a La Comarca d'Olot:

Dijous passat vaig poder assistir amb molta il·lusió a la presentació del Projecte Educatiu de Ciutat. Em va agradar molt la xerrada que hi va fer Joan Manuel del Pozo (efímer conseller d’Educació del govern catalanista i d’esquerres, substituït pel nefast Ernest Maragall -deixeu-me ser així de clar-, que vam haver de patir durant quatre anys el conjunt de la comunitat educativa d’aquest país. Sí: de vegades la gent que hi ha al teu govern fa una política patètica. Esperem que l’actual consellera ho faci millor, encara que no s’hi haurà d’esforçar gaire...).

Del Pozo va defensar uns plantejaments amb què coincideixo plenament: tota la vida ens estem educant i tot allò que ens envolta ens educa.
De fet, aquesta és la idea que inspira el Projecte Educatiu de Ciutat i, personalment, confio que la seva posada en marxa serveixi perquè tota la vida ciutadana s’impregni d’aquesta exemplaritat educativa.
Els que seguiu la marxa política de la ciutat potser us haureu sorprès en la lectura del paràgraf anterior perquè, com a portaveu del Grup Municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya, vaig defensar i argumentar la nostra abstenció en el moment d’aprovació del Projecte pel Ple de l’Ajuntament d’Olot. Potser us preguntareu “com pot ser que ara digui que hi està a favor si en la votació es va abstenir?”
No hi ha cap contradicció: tant el grup d’Esquerra, com jo mateix, pensem que la política forma part de la societat, pensem que el conjunt de la ciutadania és qui decideix la política de la ciutat i que els càrrecs electes són els representants de la ciutadania i es deuen als interessos comuns (això és una obvietat, però no està de més recordar-ho perquè tot sovint n’hi ha que se n’obliden).
És per això que (tot i reconeixent la bona fe dels bons companys que es van posar al davant del Projecte), quan se’ns va presentar el PEC com a grup polític representat al Ple de l’Ajuntament i no es van tenir en compte cap de  les nostres aportacions i suggeriments -seguint el criteri que els grups polítics no hi teníem res a dir, que era un projecte exclusivament “tècnic”-, vam pensar que la idea no començava ben enfocada.
Pensem que el PEC va adreçat a tota la societat (ho hem dit abans, “tot educa”), i que els grups polítics som els representants d’aquesta societat. Per tant, creiem que un Projecte que exclogui els representants polítics del conjunt de la societat neix inevitablement coix, neix allunyat de la societat.
Tot i així, confiem que el PEC tingui molt d’èxit en les seves intencions i que revisi els plantejaments que ens van provocar la nostra abstenció. Si els ciutadans ens fan confiança i tenim responsabilitats de govern en el proper mandat municipal, no dubteu que ens el farem nostre i que treballarem perquè assoleixi les fites que tots volem.
Pere Gómez i Inglada
Candidat d’ERC a l’alcaldia d’Olot

diumenge, 6 de febrer del 2011

Can Joanetes plaça Balmes

Dissabte passat volia anar a la inauguració dels pisos per a gent gran de la plaça Balmes. Totes les administracions hi han posat calers, però cal defensar que ha estat, en essència, una iniciativa municipal.


De totes maneres, el primer que em va venir al cap va ser: “No els havíem inaugurat abans?” Doncs sí, el cas és que entre visites d’obres, primeres inauguracions, repartiment de pisos, presentacions de pisos pilot i no sé quantes coses més, hi hem anat unes quantes vegades.

Tot i així, hi volia tornar a anar perquè, des d’Esquerra, sempre hi hem estat a favor. El cas és que l’última inauguració coincidia amb la presentació del ball del Club de Patinatge i, és clar, com que no em puc partir, vaig haver de triar. El patinatge va ser un plaer: com sempre, la coreografia d’en Ricard Planiol, excel·lent. I, la interpretació de les patinadoes, ratllant la perfecció! Si hi ha la sort, que sempre és necessària, el CPAO tornarà a arribar lluny (al Brasil!, com a mínim...)

Avui, però, el tema dels pisos me l’ha recordat trobar aquesta tarda a la bústia el butlletí municipal de publicació “eventual” (especialment intens en períodes electorals) Can Joanetes. Tema estrella: presentació dels pisos de la plaça Balmes i tot el que fa l’Ajuntament relacionat amb la gent gran.

Calia?

Calia gastar-se uns calerons que, en aquests moments, van tan escassos? Encara recordo el Can Joanetes XXL de la primavera del 2007 (eleccions?). Tornarem a tenir una sorpresa com aquella, ara que, econòmicament, van maldades i cal mirar amb lupa l’últim cèntim que gestionem les administracions?

Per comptes de despendre aquests calerons en un butlletí que no interessa ningú (excepte a la propaganda de l’equip de govern), els podríem dedicar a potenciar la creació d’empreses, al suport als nostres emprenedors, a la promoció econòmica, el comerç i el turisme?

I no faig demagògia, la demagògia la fa qui, en aquests moments tan delicats, aprofita recursos públics en benefici propi (o de no se sap ben bé qui).

dimecres, 2 de febrer del 2011

S'ha acabat la festa!

Sí, senyors, “the game is over”! Ja no podem anar pel món amb les mans plenes a vessar de nous rics, i algú ha de pagar la festa!


Les balances fiscals ens han confirmat (sembla que ningú no se’n recordi, però es van fer públiques!) que els catalans paguem milers de milions d’euros a Espanya, sense que en rebem les compensacions corresponents.

I, tot i així, ara sembla que la culpa dels problemes econòmics d’Espanya ve de Catalunya.

De res no ens serveix que a Catalunya és on hi ha menys funcionaris per habitant, que els catalans paguem peatge per circular per les nostres autopistes, que paguem un cànon a la benzina per finançar la sanitat o que paguem uns impostos que la majoria de comunitats espanyoles no paguen.

De res no serveix que Catalunya hagi estat “la locomotora” de l’Estat, que sigui el lloc amb una economia productiva més destacada, lluny de l’especulació espanyola (i espanyolista) dels últims anys.

Més encara: els catalans estalviem, patim un IPC més alt que la resta, paguem per serveis que altres tenen gratis, patim el peatge de la centralització de les infraestructures (trens i aeroports), patim més inspeccions que ningú, paguem més que ningú... I, tot i així, som els culpables que Espanya tingui dèficit!

A bodes em convides!: S’expulsa Catalunya d’Espanya..., i tots contents!

Precisament avui he llegit que els escocesos (dels quals diuen que tenen una autonomia menor que els catalans) han frenat per a Escòcia el canvi horari que volen implantar els anglesos. Seríem capaços, els catalans, d’obtenir alguna cosa semblant? Malgrat que vam plantar-nos, un milió i mig, en ple juliol pels carrers de Barcelona?

No hem pogut evitar ni la centralització de les “xapes” dels cotxes! I, fins i tot, no ens hem desempallegat de les negligències de Renfe, encara que hagi estat un dels pocs traspassos de l’Estatut.

Avançarem?