divendres, 20 de maig del 2016

Sí, els correbous són el passat

Ple de maig: comencem felicitant el CPAO pels seus èxits i animant la UEO en aquests moments complicats. Des d’ERC sempre hem defensat que l’esport és un actiu important per a la nostra ciutat i que s’ha de posar en valor. Si som capaços de generar un projecte atractiu, aquesta és una gran opció de futur: no només de cohesió social i de salut i benestar individual, sinó també de dinamització econòmica i de creació de llocs de treball. Olot no pot perdre una oportunitat com aquesta. Seguirem treballant-hi, tot i que des de l’oposició amb un govern amb majoria absoluta és més difícil.



I si l’esport, la natura, les energies renovables i la salut és el futur, “tradicions” com els maltractament als animals són el passat, un passat que cal suprimir al més aviat possible. La Fundació Fauna va presentar una moció al Ple perquè tots els regidors es posicionessin sobre la consulta que ha aprovat l’actual equip de govern per a la supressió dels correbous a Olot. En Lluís Juncà, com sempre hem dit, va explicar que fer una consulta era un acte de covardia de l’equip de govern per no haver de prendre una decisió que és necessària encara que pugui ser impopular. Tot i així, i com que la consulta ja està convocada, ERC-JxO farem una crida a la participació, perquè com sempre que demanem a la ciutadania que es posicionin volem que la participació sigui al més alta possible, i demanarem que el sentit del vot sigui SÍ a posar fi al maltractament dels animals. Una societat moderna, del segle XXI, no es pot permetre segons quins espectacles.

També vam aprovar la creació d’un espai de coworking (cotreball), amb la prioritat d’ubicar-lo al barri vell. Per fi comencen a donar-nos la raó després de molts anys de batallar-hi! Espais que fa anys que funcionen a tot Catalunya i que són un incentiu (si hi creus i intentes dinamitzar-ho al màxim) en la creació d’ocupació. És un primer pas, s’hi ha d’apostar, i s’ha de seguir en la línia del viver d’empreses perquè, des de les administracions, és absolutament imprescindible que ens capfiquem per ajudar els joves emprenedors que ho tenen difícil en els moments inicials dels seus negocis o de les seves idees. Aquí també tenim molt espai per recórrer i seguirem impulsant-ho. ERC-JxO sempre hem manifestat que l’entorn del mas les Mates i la caserna dels bombers pot ser un espai ideal per a un viver d’aquest tipus. No ens aturem, doncs, en el coworking.

I com que quatre hores donen per molt, van sortir molts més temes: el soterrament de línies elèctriques, la compra d’un terreny al barri de Sant Miquel, l’aprovació definitiva (un any després! Hi havia una certa paràlisi en les administracions catalanes?) del Pla de Mobilitat Urbana, etc.

Vam acabar demanant com estava el tema de la plaça de l’antic aparcament del supermercat de Sant Miquel i l’acord amb els veïns perquè l’entrada al nou basar fos per un altre carrer i es pogués suprimir la marquesina que ocupava la plaça. La resposta va ser que tot anava com estava previst i que a començaments de juny se suprimirà aquesta marquesina. Veurem...


I moltes coses més que podeu seguir fil per randa en els vídeos dels plens que podeu trobar en el web de l’ajuntament www.olot.cat

diumenge, 8 de maig del 2016

Ens perd l'estètica

(Modesta aportació al debat de la llengua)



Hem passat uns anys d’eufòria col·lectiva, de miraculosa unitat independentista (de fet, encara hi som, o almenys això volem creure…), de manifestacions multitudinàries, de posicions fermes i anhels irrenunciables.

Uns anys tan màgics que gairebé ja ens havien fet oblidar el rerefons caïnita que caracteritza el nostre país i que al llarg de les diverses vicissituds històriques ens ha posat en el tràngol on som. Ara ja no tenim els trets dels Fets de Maig, ni els mossos o els sometents aguaitant bandolers pels marges dels camins, maulets i botiflers, la busca i la biga… Però només ha calgut esmentar la llengua que ens defineix perquè aflori el nostre ADN de sempre. En la teoria bèl·lica diuen, com a mínim des de Cèsar, “divideix i venceràs”. Amb nosaltres, els catalans, la tàctica esdevé encara molt més senzilla, perquè no cal fer res, ja ens dividim tots sols.

Quan un grup d’escriptors, lingüistes, especialistes… decideixen publicar un manifest (més o menys oportú i afortunat, això ho deixo a la consideració de cadascú i als centenars d’articles que s’hi han referit) sobre la identitat lingüística reapareixen els ganivets fratricides que havíem anat esmolant clandestinament durant tots aquests anys de relativa pau.

I és que ens perd l’estètica.

M’explico: he llegit el manifest, he escoltat moltes declaracions i he repassat alguns dels articles que s’hi han referit. Hi he vist molts ganivets, moltíssims (metafòrics, és clar!), però gairebé sempre (excepte els enemics que ho estaven esperant i que hi han sucat tot el pa que han pogut sucar: recordeu l’Aznar? O els maximalistes de darrera fornada que acaben afirmant irracionalment que s’estimen més seguir en el Regne d’Espanya que en una República Catalana on el català no sigui l’única llengua oficial…) m’ha semblat intuir que la idea de fons que defensaven era la mateixa i que, de fet, em penso que és la que defensem la majoria dels catalans, hagin nascut on hagin nascut i parlin habitualment la llengua que parlin. És a dir: malgrat el rebombori mediàtic, el so de tambors de guerra, la majoria que ha intervingut en el debat, aferrissadament, ferotgement, està d’acord en el més essencial. Però ens perden les formes, els detalls, els matisos, l’aparença, els gestos, l’estètica…

Ras i curt: tots tenim clar que tenim una llengua que ha estat perseguida i que la volen minoritzada, que és un miracle que hagi sobreviscut i que encara tingui tanta vitalitat gràcies a la tossuderia dels seus parlants, perquè sabem que és el que més ens identifica, el que més ens uneix i cohesiona.

Tots tenim clar que la futura República Catalana defensarà millor la nostra llengua que no pas l’actual Regne d’Espanya (algú en dubta?).

Tots tenim clar que la llengua catalana (i l’occitana a la Vall d’Aran) és la llengua pròpia del territori (de fet, ho vam refrendar en l’actual Estatut d’Autonomia) i que, com a llengua minoritària (llengües minoritàries) en el context internacional l’hem de defensar (no és cap invent nostre, ho diu la carta europea de les llengües minoritàries) i potenciar especialment. Tots volem que el català sigui la llengua vehicular de la societat, allò que ens identifica respecte a les altres comunitats (i l’occità a Aran)…

Ara: també és important que tinguem clar que la nova República ha de significar una millora per a tota la ciutadania, i que no hi pot haver ciutadans que perdin drets que ara tenen. És més, no crec que hi hagi cap català (i menys encara cap signant del manifest en qüestió) que no vulgui dir ben alt que en la nova República Catalana “a ningú se’l va obligar a parlar en llengua catalana (o occitana)”. I, aquesta vegada, sense que ens hagin de caure les dents per mentiders!

D’altra banda, algú creu que no és un avantatge que els catalans tinguem un bon domini de la llengua castellana (i a la Catalunya del Nord del francès), que no només ens acosta a la llengua dels veïns, sinó que ens apropa a un mercat de centenars de milions de persones? No hem fet intents per entrar en el món de la francofonia? Ja voldríem que els nostres joves tinguessin el domini de l’anglès que tenen del castellà! Hi renunciarem? El futur és per avançar, no pas per recular. I això no està renyit amb la idea de defensar que la llengua catalana ha de ser la llengua habitual de l’administració i de les comunicacions ordinàries dels catalans (i l’occitana dels aranesos), la llengua que ens identifica com a poble i que hem d’utilitzar i preservar de manera natural.

I, si tots hi estem d’acord, per què ens seguim barallant per pura estètica. Deixem-nos de guerres fratricides, defensem la normalització del català, com a llengua pròpia, en tots els àmbits en què encara no està normalitzada. Deixem que els juristes estableixin quina és la millor fórmula legal per garantir allò que tots volem, i no ens emboliquem amb gestos que queden molt dramàtics, però que no són gens efectius. I que, malauradament, frenen el camí cap a la independència que encara ens hem de guanyar. Només faltaria que no hi arribéssim per culpa de l’estètica!


El català ha de ser la llengua d’ús habitual de la República (i l’occità a Aran), però és bo que el castellà sigui conegut per tota la població (com el francès a la Catalunya del Nord), i caldrà garantir que els nostres joves tinguin un domini també prou solvent de la llengua anglesa. I, sobretot, ningú s’ha de sentir exclòs de la República per no dominar la llengua, ningú s’ha de sentir obligat a parlar català, si no vol. La República Catalana no ha de caure en l’error comès per francesos i castellans: les imposicions sempre acaben sent perjudicials. I, al capdavall, als finlandesos tampoc no els ha anat tan malament que el suec també sigui llengua oficial a Finlàndia, no?