1714: Catalunya perd la independència

Avui s’ha donat el tret de sortida als actes de commemoració de la desfeta de l’11 de setembre de 1714. Ja fa anys que els catalanistes tenim molt clar que el 300 aniversari ha de ser un dia especial. Malgrat això, com no podia ser d’una altra manera, han plogut les crítiques: en Navarro, en Millo, en Rivera... A Catalunya, la presència permanent de l’espanyolisme és un indici constant de la victòria de les tropes borbòniques, dels botiflers...

Com que no sóc historiador, em permeto ser més contundent i més explícit que de vegades no gosen ser els especialistes. Deixeu-me ser ben clar:

El Regne d’Espanya no existia el 1714. Catalunya era independent fins a la desfeta de la guerra, fins al Decret de Nova Planta.

Primer exemple: algú creu, en ple segle XXI, que el Canadà o Austràlia no són estats independents? Doncs resulta que comparteixen cap d’Estat: la reina de la Gran Bretanya... El 1714 aquesta era la situació de Catalunya.

Segon exemple: quan algú és rei d’Espanya, estampa la seva firma com a rei d’Espanya, no? Preneu-vos la molèstia de mirar en qualitat de què signa el Decret de Nova Planta el rei de Castella, comte il·legítim de Barcelona, Felip V, i entendreu per què Catalunya era independent el 1714.

Avui mateix he hagut d’escoltar de l’Enric Millo unes declaracions en el mateix sentit que els dirigents espanyols del seu partit, segons ells no s’ha de mirar el passat, s’ha de mirar el futur (és clar que això no ho diuen quan a Espanya celebren el Quinto Centenario, el Día de la Hispanidad, la publicació del Quijote, o la Guerra de Cuba...).

Senyor Millo (i senyors del PP i qui s’hi vulgui apuntar), precisament els catalans ens mirem el 1714 perquè lamentem tot el que ens hem perdut en aquests 300 anys de dependència d’Espanya. I tant que mirem el futur!, per això volem fer un referèndum per saber què volem els catalans (per cert, senyor Millo, és vostè qui mira el passat quan intenta impedir que la democràcia s’imposi a Catalunya; mira el passat i la butxaca dels espanyols, no dels catalans), perquè volem mirar Europa sense el llast ancestral d’haver de passar sempre per Madrid.

Ja entendrà que estem molt cansats d’haver de fer marrada per anar a Brussel·les i que, a cada pas de l’Ebre, hàgim de perdre algun llençol... Per això volem recuperar la independència del 1714, abandonar la monarquia i fer els pactes internacionals que ens convinguin més, sense passar per Madrid!

Abril, sant Marc, "no volem que es tanqui una escola bressol"

Bon títol per a un resum del Ple d’Olot!

Vam començar a una hora inusual perquè era l’únic moment que podia en Rafel Ribó, síndic, que venia a presentar l’informe d’actuacions relacionades amb Olot. Està molt bé que l’oficina del síndic tingui una presència descentralitzada: cal acostar la política als ciutadans. Vam coincidir completament amb el discurs d’en Ribó, com la majoria de grups municipals.

Aprovació del Pla d’Infància i Adolescència i de les normes d’ús del volcà Montsacopa. La Clara va fer una pulcra defensa de les nostres posicions. Se’ns va incorporar algun aspecte que havíem proposat en les normes d’ús i vam coincidir amb l’equip de govern de CiU, representat en aquest cas pel primer tinent d’alcalde Pep Berga, que cal prioritzar la infància i l’educació perquè és el futur de la nostra societat.

Vam aprofitar que aprovàvem una proposta perquè el nou reglament general de circulació que està impulsant la DGT facilités l’ús de la bicicleta, per recordar que caldria impulsar i facilitar a Olot l’ús de la bicicleta com a mitjà de transport ordinari. Alhora que també cal fer campanyes per difondre’n l’ús correcte, que eviti el conflicte amb els vianants; així com facilitar-ne la circulació amb un pla per acabar els itineraris de bicicarril que estan projectats per garantir-ne la continuïtat.

I, després, ja vam entrar en l’apartat de mocions: nosaltres presentàvem la nostra moció per un país lliure de retallades. Ens sembla increïble que algú reclami que el Govern de Catalunya pagui els seus deutes amb els ajuntaments sense tenir en compte que no té els diners, que els diners que paguem els catalans els gestiona el Govern d’Espanya i que dels 32.000M€ que ingressa només ens en retorna 19.000M€. Amb els 13.000M€ restants, no caldria fer cap retallada.

Pensem que des dels ajuntaments, els primers afectats per la crisi perquè hem de donar servei al conjunt de la ciutadania, hem de reclamar que el límit de dèficit que ens imposa el Govern de Madrid és injust i perjudica l’Estat del Benestar. Ens sembla increïble que algú es pensi que els diners vénen sols, o que hi ha una màquina que en fa tants com vulguem. De diners, els catalans en produïm prou, però a Madrid ens reclamen unes retallades que no es corresponen amb el servei que hem de donar i que ens mereixem.

En fi, en podríem dir moltes coses però la base sempre seria aquesta. Que no és un tema per tractar en un Ple municipal? Doncs, si els primers afectats no ens en podem queixar, ja em direu qui ho ha de fer! ERC, CiU i PSC a favor. PxC, abstenció; PP, en contra.

El ple, però, va acabar amb el tema més important del dia: després d’uns quants dies de reunions i de negociacions, un grup de famílies usuàries de l’Escola Bressol de Sant Pere Màrtir, tement el tancament de la llar, van presentar una moció per evitar-ne aquest tancament. Hi van haver moments de tensió, poc habituals en les sessions plenàries del consistori olotí. Nosaltres els vam donar suport: com havíem dit en referència al Pla d’Infància, per nosaltres l’educació és una prioritat. És evident que el problema de fons és un problema pressupostari, però nosaltres vam subratllar que, malgrat tot, intentaríem arribar a l’últim extrem, intentaríem trobar els diners on calgués, abans que tancar una escola bressol. Evidentment, si no hi hagués famílies interessades, l’Escola hauria de tancar; però pensem que aquest no és el cas. Gestionar un pressupost no és fàcil, però també és veritat que tothom té dret a posar la prioritat on creu més convenient. Nosaltres vam donar suport a les famílies. I també ho van fer tots els grups de l’oposició. La moció, però, no va prosperar perquè, per problemes de salut, faltava una regidora de PxC, la qual cosa va comportar un empat que va desfer el vot de qualitat de l’alcalde. Haurien estat 11 vots a favor de la moció i 10 en contra si no hi hagués hagut l’absència de cap regidor.

En fi, un ple ben mogut, per variar.

L'ogre d'en Baulenas

Dilluns vaig tenir l’oportunitat de presentar a Olot la darrera novel·la d’en Lluís-Anton Baulenas, Quan arribi el pirata i se m’emporti. Poc públic, molt poc públic, però els assistents vam poder gaudir d’un Baulenas molt poc “ogre”. Segurament els olotins estan saturats de l’acumulació de presentacions al voltant de la diada de Sant Jordi, o potser és un indici del poc que valorem els catalans els nostres grans autors, o... ves a saber!

En els últims anys, les novel·les d’en Baulenas han tingut molt i molt d’èxit: premis Ramon Llull (Per un sac d’ossos) i Sant Jordi (El nas de Mussolini) i versions cinematogràfiques de Ventura Pons (Anita no perd el tren, Amor idiota i A la deriva). Tot un luxe.

Com les anteriors, són novel·les que, a banda d’oferir una lectura distreta i interessant, no deixen de donar una visió crítica de diversos aspectes de la nostra societat que arrenquen d’alguns esdeveniments històrics del segle passat.

Com que gairebé érem en família, no vaig deixar passar l’oportunitat de tractar un parell de temes que podien ser polèmics i que seria interessant de conèixer l’opinió d’en Baulenas.

Vaig començar amb el tòpic que a Catalunya hi ha massa premis literaris. En Lluís-Anton va comentar que suposaven una mica d’oxigen per poder difondre amb una certa normalitat les publicacions d’obres catalanes perquè, sense els premis, la literatura catalana solia quedar en un segon terme en els mitjans de comunicació. Benvinguts siguin, doncs, els premis que permeten un mínim d’estabilitat als nostres grans escriptors.

L’altre tema em venia donat per una cita d’un columnista de La Vanguardia, que gosava criticar els escriptors catalans com a mediocres perceptors eterns dels ajuts públics. Segons ell, des de Salvador Espriu, no hi ha hagut cap gran escriptor en llengua catalana.

En Baulenas, amb molta moderació, va anar comentant que això era el que agradaria a una “intel·lectualitat” determinada que vol limitar la presència de la cultura catalana, però que la presència dels escriptors catalans arreu del món, en forma de fires de llibres o de traduccions a diversos idiomes, desmenteix completament maximalismes d’aquest tipus.

Quan arribi el pirata i se m’emporti pot ser una bona pensada per aquest Sant Jordi! L’últim que vivim sotmesos...?

Qui vol amagar els crims del franquisme?

Sí, és veritat que de vegades veiem fantasmes pertot arreu. De vegades ens obsessionem i trobem enemics i conspiracions a dojo, però se’m comença a pujar la mosca al nas quan es tracta d’evidenciar els crims, els desastres, del franquisme.

D’entrada, no hi ha discussió possible: el franquisme va ser un cop d’estat militar de tipus feixista contra un estat de dret, democràtic i republicà. Només la tenacitat de les organitzacions obreres i catalanistes van impedir que triomfés arreu i van poder plantar cara en una defensa que va implicar la lluita entre la major part de l’exèrcit revoltat i les forces populars que defensaven la democràcia en l’anomenada guerra civil. Això, és clar, no té res a veure amb la necessària denúncia dels desordres i dels crims que grups descontrolats van cometre a la zona republicana.

Però això no ha d’esborrar els crims organitzats que van cometre els franquistes.

I cal deixar-ho escrit i cal repetir-ho les vegades que calgui: la meva queixa ve sobretot pels últims reportatges periodístics que recorden el 75è aniversari dels bombardejos contra la població civil catalana i que insisteixen a atribuir a l’aviació italiana. Sí, és clar, als feixistes italians i als nazis alemanys que lluitaven en les tropes franquistes, igual que les divisions africanes i la resta de divisions. Italians i alemanys no venien a fer turisme i, de passada com qui no vol la cosa, bombardejaven algunes poblacions “rebels”; evidentment, havien vingut per lluitar amb les tropes feixistes per enderrocar la República i instaurar un altre govern afí a les ideologies reaccionàries que volien imposar el seu domini en l’ordre mundial, i a Espanya ho van aconseguir.

Franco i els franquistes, doncs, són els responsables directes de les massacres provocades contra la població indefensa, especialment a Euskalherria i als Països Catalans.

Qui té interès a amagar-ho? Doncs potser “els catalans de Franco” que encara remenen les cireres d’aquest país. Només cal recordar l’estudi de l’Ignasi Riera per comprovar que encara hi són, i que segueixen tenint tot el poder...

Només cal veure qui són els que lideren l’oposició a la independència de Catalunya. Perquè els catalans de Franco no tornin a guanyar, aquest cop els independentistes catalans haurem de ser més hàbils, ho haurem de fer millor. Però ara tenim la sort que impera la democràcia i que els estols nazis i feixistes no podran venir a bombardejar-nos per fer la feina bruta als catalans de Franco. Guanyar el futur és a les nostres mans.