dissabte, 28 de setembre del 2013

Ple de festes del Tura


De Festes del Tura per dos motius: primer, perquè l’ordre del dia era molt escàs; i, després, perquè hi va haver moltes intervencions referint-s’hi.


Es va prorrogar el Pla d’Igualtat del període 2009-12, bàsicament perquè cal tenir-lo actualitzat per demanar subvencions. Som conscients que s’està elaborant un nou pla, però vam aprofitar per demanar que el nivell de participació ciutadana sigui semblant al del Pla que vam aprovar el 2008. Se’ns va contestar que aquell era un Pla molt ambiciós en aquest sentit, amb la participació d’Idesga, però que ara... Veurem!

Vam aprovar una modificació de crèdit de mig milió d’euros (bàsicament perquè la dotació del PIE va ser molt més alta que la pressupostada). Em sembla que és important explicar què és això: quan s’acaba l’any, es repassen les diverses partides pressupostades i, per una sèrie de motius molt concrets, resulta que disposem d’uns recursos que no es podien preveure (i que no són consolidats; és a dir, que no tindrem en exercicis posteriors). La modificació de crèdit serveix per aplicar aquests recursos eventuals a actuacions concretes que no han estat pressupostades però que s’ha comprovat que són necessàries. En aquest cas, s’ha hagut d’aplicar a algunes expropiacions, a la construcció dels nous vestidors de l’Estadi municipal, a la Fira Orígens, etc. Hi ha algunes partides menors que podríem discutir, però com que les dotacions més importants corresponen a aspectes amb els quals sempre ens hem manifestat d’acord, vam votar-hi a favor. PSC i PxC es van abstenir.

També es va aprovar inicialment (sense cap al·legació) el projecte d’aparcament de barri de Benavent. Tant de bo l’actuació inicial es pugui ampliar perquè molts més veïns n’acabin veient la viabilitat.

I, fins aquí, l’ordre del dia del Ple. Després van venir els precs i preguntes que ens van allargar considerablement.

ERC vam demanar si hi havia hagut cap modificació en l’adscripció d’alumnes de P3 i se’ns va contestar que enguany s’havia fet com sempre i que, com sempre, hi ha una comissió que revisa periòdicament el procés.

La Clara va fer tot un seguit de demandes: si s’havia fet el seguiment en els primers dies d’obertura de la zona verda de can Tané com havíem demanat, i se’ns va contestar que tot funciona correctament. També va demanar pel parc de Martí i Pol i la possibilitat de mediació perquè l’entorn no quedi brut (ens van confirmar que mirarien de solucionar-ho), sobre la possibilitat d’endarrerir el semàfor de la plaça Clarà (i se’ns va contestar que ho van desestimar per no perjudicar el trànsit), sobre el tancament de l’exposició de la Faràndula a la Sala Oberta 2 (i se’ns va dir que s’havia fet perquè els elements exposats havien de participar en una altra activitat) i també va aprofitar per aplaudir el seny de l’empresa encarregada de la demolició de la plaça Mercat: vam lloar la priorització de la seguretat per sobre dels terminis.

Els que em seguiu, suposo que heu pogut comprovar que normalment no acostumo a explicar detalls que afecten a altres grups municipals, però aquesta vegada no me’n puc estar.

He silenciat totes les intervencions del grup municipal de PxC que tenien a veure amb les seves crítiques a les posicions independentistes, amb els seus escarafalls a l’hora de condemnar el règim franquista..., perquè em semblava donar-los més importància que no tenen. L’últim Ple, però, la seva actitud clarament racista va passar de mida i no puc fer altra cosa que referir-m’hi. El portaveu del grup de PxC va gosar atacar l’ofrena floral a la Mare de Déu del Tura de les passades Festes perquè es va permetre que un “personatge amb un turbant” hi oferís un ram.

Em sembla absolutament intolerable. Quan el mateix capellà convida un membre de la comunitat sikh a participar de les celebracions cristianes en el marc del diàleg interreligiós que ens convé a tots plegats, resulta que el representant de PxC ho considera una ofensa a la seva fe.

Actituds com aquesta no ens convenen, no fan cap bé a la convivència, no són ni tolerants ni democràtiques. Tan difícil és respectar l’opinió dels altres?


Mal regust de boca al final del Ple. A veure si el d’octubre (on s’aprovaran els pressupostos) serà millor.

dilluns, 23 de setembre del 2013

Ni que 2 milions fem el pi

“Ni que dos milions de catalans ens posem d’acord el proper Onze de Setembre per fer tots alhora el pi, no ens faran cas...!” Ho va deixar anar l’Oriol Amorós en l’acte que vam organitzar sobre la universalitat del Dret a Decidir.


Ho he volgut citar perquè em sembla que l’Oriol té tota la raó del món. De fet, jo mateix ho vaig manifestar enmig de la immensa manifestació que va col·lapsar el centre de Barcelona l’11S del 2012: si algú que no sabés res de res veiés això, el primer que diria és com pot ser que aquesta gent encara no sigui independent!

I encara no ho som (i ja ha passat un any) perquè el poble català és mesell i poruc (de fet, es justifica històricament parlant, perquè cada cop que els catalans han intentat reclamar els seus drets, com diu la dita castellana, la seva capital ha rebut un bombardeig –més o menys cada cinquanta anys-) i perquè molt difícilment la casta política espanyola que governa aquest Estat des de temps immemorials, difícilment voldrà perdre els privilegis que els han entronitzat i mantingut durant anys i panys...

La “Via Catalana” va ser un èxit espaterrant, inèdit, incomparable... Vam posar la reivindicació democràtica del poble català en el punt de mira de tots els estats del món! Però, desenganyem-nos, no servirà de res si no continuem amb fermesa el camí que hem endegat.

Des del món, no mouran un dit: el mateix Alex Salmond mira de marcar-hi distàncies afirmant que la lluita escocesa porta més de cent anys (no saben que els catalans patim la uniformització espanyolista des del 1714! I que, en els últims anys, els greuges són continus: educació, llengua, presència catalana al món, seleccions esportives –qui és que va dir que, si no fos per l’oposició irracional de l’Estat espanyol, la llengua catalana ja seria oficial a la UE?-)

Des d’Espanya intentaran posar-hi totes les traves que puguin: ja els coneixem, però ens fan por perquè fins i tot n’hi ha que han tornat a recordar allò que he dit abans sobre bombardejar Barcelona cada cinquanta anys... N’hi ha que parlen de fragmentació social: l’Aznar i el mateix Felipe González s’hi han referit. I no s’adonen que són els principals responsables que els catalans no ens sentim còmodes en el Regne d’Espanya que han construït. Ni se’ns compta, ni se’ns valora; només ens volen pels diners i per la simbologia: allò que els falangistes deien “unidad de destino”...

Des de Catalunya, ens fa respecte que hi pugui haver molts catalans que es vulguin vendre per un plat de llenties...


Però ara és diferent: sabem que, fem el que fem, no ens faran cas (no cal esperar a un altre Onze de Setembre en què dos milions de catalans facin el pi); sabem que no ens ajudaran, però que si no ens en sortim ens faran desaparèixer (ho ha dit el mateix Jordi Pujol, però sempre ho han tingut al cap els espanyols: “Espanya, una!”). Només tenim una sortida, la sortida que històricament hem volgut sempre però que mai no hem pogut obtenir, i ara més que mai és la sortida que ens farà a tots una mica més lliures i una mica més responsables de les coses que hem de fer. I ja ens pot venir el senyor Felipe González a dir missa...

diumenge, 22 de setembre del 2013

Quim Domene. Ex Machina

Segur que no sóc pas jo el millor per comentar una exposició d’un artista del nivell d’en Quim. Però avui m’he proposat comentar part de l’enorme activitat que es desenvolupa a Olot al llarg d’aquest cap de setmana (aquest, com qualsevol altre).

 

Divendres: comencen les festes de Sant Ferriol, però també el cicle de xerrades “Els grans interrogants de la ciència” que s’inauguren amb les exposicions dels alumnes guanyadors del premi Jordi Pujiula. Un gran moment per conèixer els grans investigadors del futur i, com que hi ha la Roser Obrador, no en tinc cap dubte: cap al Casal Marià.

Dissabte al matí, el plat fort de la setmana: en Quim Domene fa una visita guiada a la seva exposició “Ex Machina. Arqueologia postindustrial d’Olot”. M’agrada el risc en art, m’agrada la innovació, però sobretot m’agraden els artistes que no “van d’artistes”. En Quim és un artista extraordinari. Jo, que no hi entenc, penso que és el més destacat entre els artistes olotins vius; però sempre que l’he escoltat he trobat que, malgrat l’enorme profunditat de les seves propostes, és capaç de presentar-se amb una senzillesa que l’honora. (Com fa el meu amic Punset, un altre gran referent per a mi!) Avui ens ha fet present (amb la col·laboració d’un magnífic text de la seva filla Maria) els motius subjacents de la seva instal·lació a l’Arxiu (aprofito per agrair la ingent tasca que hi fan tots els tècnics, dirigits per en Toni Mayans i l’Anna Bonfill o ho deixo per un altre dia?), citant Duchamp, Warhol, etc., com qui no diu res... No cal dir-ho: un plaer immens!

A la tarda: calia triar entre activitats esportives ordinàries, el ball de l’àliga de Sant Ferriol, la presentació del llibre “Els pobles perduts” que feien en Quim Monturiol i en Joan Sala... Però he escollit l’inici del cicle de xerrades d’Idesga. En aquest cas, en col·laboració amb el Col·lectiu de mestres de la Garrotxa, presentaven en Jaume Cela comentant la recent llei d’Ensenyament de la Wertgonya...

I m’he deixat la concentració en suport als ensenyants que fan vaga a les Illes, els olotins que han recordat en Xavier Tondo a Sant Joan, i etc.! I encara ens queda el diumenge, amb la Unió a 2aB, etc.

És ben bé que a Olot no s’hi fa res... (I encara perquè ERC-Olot hem anul·lat la xerrada que teníem prevista d’en Joan B. Culla, per indisposició de l’autor!)