Correbou a Olot

Avui hi ha hagut ple extraordinari a l’Ajuntament d’Olot. En principi, només s’havia d’aprovar el resultat de la licitació de la recollida d’escombraries. Presentades totes les al·legacions per les empreses licitants, per unanimitat hem aprovat adjudicar el contracte d’acord amb les puntuacions obtingudes per cada empresa. La guanyadora del concurs és l’empresa que presentava una oferta econòmica més favorable, de manera que hi haurà canvi d’empresa encarregada de recollida de deixalles i neteja viària a partir de principis d’any.

S’ha aprofitat el Ple per incorporar un tema amb què no hi comptàvem. L’aprovació per Ple de la celebració del correbou per les Festes del Tura, d’acord amb la nova Llei de regulació de festes tradicionals amb bous.

Nosaltres hi hem estat sempre en contra, però ja ens temíem que ens tornaríem a quedar sols.

Hem explicat que els correbous són una forma més de maltractament d’animals, que regula la llei de protecció dels animals. La nova llei que regula aquest tipus d’espectacles es va haver de fer perquè hi ha algunes poblacions catalanes en què aquests actes constitueixen un element substancial de les festes. Nosaltres hi seguim estant en contra, però pensem que la llei obre la possibilitat que siguin les mateixes poblacions les que prenguin consciència de la necessitat de prohibir aquests actes.

En el cas d’Olot, hem defensat que el fet que en els últims anys hi hagi hagut correbous no implica que hagin de ser considerats com a part consubstancial de les Festes del Tura. Per entendre’ns: si no n’hi hagués (com ha passat molts anys), no passaria res. Calia, doncs, aprofitar la nova llei per ser ferms en la defensa dels animals i no aprovar la celebració del correbou. Resultat: ens hem quedat sols! El grup de CiU ha donat llibertat de vot i només un representant hi ha votat en contra. La resta del consistori ha votat a favor.

M’ha fet gràcia l’argumentació del grup de PxC: han explicat que estan en contra de les prohibicions; segons ells, aquests actes no s’han de prohibir perquè acabaran desapareixent per si sols!

També m’ha sorprès el PSC, argumentant que aquest tema ja s’havia debatut en el seu moment i que no hi tenien res més a dir!

Total: 18 a favor; 3 vots en contra. Hi haurà correbou per les Festes.

El nou desafiament

En l’última entrada vaig intentar explicar, amb un símil històric, la posició absurda que de vegades ha seguit el poble català al llarg de la història, entestant-nos a demostrar en camp advers qui sap quins mèrits tenim o deixem de tenir.

 

És evident que aquesta posició acaba generant topades que no són gens bones. El cas dels duels esportius Barça-Madrid en són un clar exemple perquè ho són tot menys esportius. Però trobarem tants exemples com vulguem.

Aquests dies, ho ha exemplificat a la Universitat Catalana d’Estiu l’expresident Pujol amb la metàfora del xoc de trens. Malament rai si el destí d’uns pobles s’ha de resoldre mitjançant un xoc de trens. Com deia en Pep: “Vigilem, que algú acabarà prenent mal!”

Aquestes referències m’han recordat el darrer assaig d’un entès en la matèria com l’Antoni Batista, Catalunya i Euskadi. Nació còncava i convexa. No em va acabar de fer el pes perquè recreava el tòpic de la Catalunya societat d’acollida, acomodatícia, enfront de l’Euskadi a la defensiva, que rebutja els canvis. Penso que no és ni una cosa ni l’altra; no es tracta ni de concavitat ni de convexitat.

Com a nacions, cal que defensem la nostra posició, la voluntat de ser, amb fermesa i convicció, intentant convèncer l’altre o exigint que “partir peres” és la millor solució per a tots. Mentrestant, si no prenem mesures coherents, podem prendre mal.En l’última entrada vaig intentar explicar, amb un símil històric, la posició absurda que de vegades ha seguit el poble català al llarg de la història, entestant-nos a demostrar en camp advers qui sap quins mèrits tenim o deixem de tenir.

És evident que aquesta posició acaba generant topades que no són gens bones. El cas dels duels esportius Barça-Madrid en són un clar exemple perquè ho són tot menys esportius. Però trobarem tants exemples com vulguem.

Aquests dies, ho ha exemplificat a la Universitat Catalana d’Estiu l’expresident Pujol amb la metàfora del xoc de trens. Malament rai si el destí d’uns pobles s’ha de resoldre mitjançant un xoc de trens. Com deia en Pep: “Vigilem, que algú acabarà prenent mal!”

Aquestes referències m’han recordat el darrer assaig d’un entès en la matèria com l’Antoni Batista, Catalunya i Euskadi. Nació còncava i convexa. No em va acabar de fer el pes perquè recreava el tòpic de la Catalunya societat d’acollida, acomodatícia, enfront de l’Euskadi a la defensiva, que rebutja els canvis. Penso que no és ni una cosa ni l’altra; no es tracta ni de concavitat ni de convexitat.

Com a nacions, cal que defensem la nostra posició, la voluntat de ser, amb fermesa i convicció, intentant convèncer l’altre o exigint que “partir peres” és la millor solució per a tots. Mentrestant, si no prenem mesures coherents, podem prendre mal.

El desafiament de Bordeus al segle XXI

Diuen les cròniques més llegendàries que Carles d’Anjou i Pere el Gran van pactar solucionar les seves desavinences amb un combat personal acompanyats dels seus cent millors cavallers. Com que volien un jutge “imparcial”, se’n van anar a trobar el rei d’Anglaterra. És clar que això volia dir que el rei dels catalans havia de travessar sense protecció bona part dels dominis del rei de França.

Diuen els cronistes que Pere el Gran, amic d’heroïcitats llegendàries, es va disfressar de majordom i es va presentar d’incògnit a Bordeus davant el senescal del rei d’Anglaterra.

Evidentment, Carles d’Anjou no hi era, encara que algunes cròniques l’hi situen tramant un parany amb el rei de França i d’acord amb el rei d’Anglaterra per poder vèncer el comte de Barcelona.

Aquesta història m’ha vingut al cap arran de les darreres experiències que hem viscut en els duels èpics entre el Barça i el Madrid d’aquest any (amb algun tripijoc infantil inclòs, que hauria fet enfurir el gran Pere, per ridícul i impropi...).

Els catalans ens seguim entestant a voler batre’ns en duel, esportivament, travessant camp enemic, amb tothom en contra i amb un jutge molt hipotèticament imparcial.

I potser no caldria. El segle XXI no és un temps per a heroïcitats èpiques. Amb la premsa manipulada, amb l’entorn mediàtic, econòmic i polític que ens vol perdedors, amb tot el món retut al nostre joc, però amb tot l’Estat en contra, no és moment per desafiaments de Bordeus moderns.

Ho deia en Xavi després de l’últim partit: “lamentable”. Ho deia en Piqué: “S’estan carregant el futbol espanyol. Després que no diguin, com sempre, que els catalans en tenim la culpa.” Vist tot el que va passar, l’atac mediàtic al rival que no sap perdre, que agredeix violentament, que arriba a fer el ridícul infantil, hauria de ser furibund a tot Espanya. I no és així: els catalans ens hem de tornar a defensar com si fóssim criminals perquè sempre hem de travessar terreny enemic.

I mira que ho tindríem fàcil!

Un amic molt bon amic em deia un dia: “I amb qui jugaríeu la lliga si fóssiu independents?” A la qual simplicitat, un altre molt bon amic responia sorneguer: “Potser seria la manera que el Madrid pogués guanyar-ne alguna!”

I el cas és que no és qüestió de guanyar o de perdre, sinó de dignitat. És evident que en els enfrontaments Barcelona-Madrid hi ha subjacent un conflicte nacional que només genera antiesportivitat i que només es podrà superar (i així finalment ens podrem limitar a parlar de futbol) quan la nostra situació nacional es normalitzi. Fins que Catalunya no sigui independent, l’odi, l’agressivitat, l’heroisme, dominaran el que hauria de ser un simple partit de futbol. I potser serà la manera que el Madrid torni a ser un club “senyor” i que l’esport espanyol es dignifiqui, més enllà de victòries o de derrotes.

Amb una Catalunya independent, Barcelona i Madrid podran limitar-se a jugar a futbol, a extreure el millor que té l’esport. Mentrestant, cada cop que s’enfrontin repetirem “el desafiament de Bordeus”.

Sobre la figura del gerent i la Fira de Sant Lluc

(Publicat a La Comarca, 18 d'agost de 2011)

En el passat Ple del mes de juliol, l’equip de govern va aprovar la contractació d’un gerent a l’Ajuntament d’Olot. Es tracta d’un càrrec de confiança nou, que no havia existit mai a l’Ajuntament, i que implica uns canvis essencials que pensem que els olotins han de conèixer. 

Com que els regidors de l’equip de govern han decidit no tenir dedicació exclusiva a l’Ajuntament d’Olot –i així poder continuar la seva activitat professional fora de l’Ajuntament o compaginar-la amb altres administracions-, l’equip de govern creu que és necessària la figura del gerent per gestionar el dia a dia. Nosaltres pensem que això és, simplement, designar una persona de confiança perquè faci el que haurien de fer els polítics que ha escollit la ciutadania. A la pràctica, pot representar un entrebanc perquè la gent pugui parlar directament amb els regidors de l’equip de govern.

A més a més, aquesta figura suposa un encariment important de costos, que implica la desaparició total de la rebaixa del 25% de despesa que havia presentat el govern de CiU. Ben al contrari: el cost de l’actual equip de govern, amb l’afegitó del gerent, és superior al del govern anterior. Per tant, el grup municipal d’ERC es va oposar a la creació de la figura del gerent.

D’altra banda, també vam votar en contra de la modificació de crèdit que introduïa unes partides tan ambigües com destinar 120.000 euros no pressupostats a “la ciutat dels detalls” i 35.620€ a “estudis i treballs tècnics”, que comportaran la contractació d’una empresa externa per difondre un hipotètic Pla de Govern. En els temps que corren, les administracions públiques han de ser exemple d’austeritat. Cal revisar amb molt de compte actuacions d’aquest tipus.

D’altra banda, aquesta setmana també s’ha fet públic que se suprimirà el pavelló de mostres de la Fira de Sant Lluc. Estem completament a favor d’aquesta decisió. Pensem que l’equip de govern ha estat prou valent per prendre una determinació que ja feia alguns anys que s’havia d’haver pres i que el nostre grup havia proposat. De fet, en la passada campanya electoral, ERC ja suggeria que calia revisar el model de Fira multisectorial. Nosaltres pensàvem en algun model de Fira especialitzada en innovació o recerca. Sembla ser que, en aquests moments, ha sorgit la possibilitat de fer una Fira centrada en les denominacions d’origen. Esperem que signifiqui un rellançament de la Fira de Sant Lluc. En tot cas, benvingut sigui aquest nou plantejament.

De totes maneres, també demanaríem a l’actual equip de govern que fes els passos necessaris perquè les entitats que tenien una plataforma de difusió durant la Fira puguin tenir altres formes de fer arribar les seves activitats al conjunt de la ciutadania.

Dones d'Esquerra

Ja ho he explicat altres vegades, però convé que no ens cansem de repetir-ho: no ens podem permetre el luxe d’oblidar el passat; qualsevol intent de recuperar la nostra memòria històrica és lloable, perquè ens enforteix, perquè fonamenta arguments en què continuar basant la nostra lluita.

En l’estudi Les dones d’Esquerra. 1939-1979, l’Elena Masó ens recupera breus biografies d’una trentena de dones que van dedicar la seva vida a la lluita per uns ideals. No hi falten les garrotxines Maria Dolors Tresserres i l’encara activa i amb molta empenta Margarida Colldecarrera, i per molts anys!

En aquestes ratlles només vull recollir alguna cita de l’estudi de l’Elena Masó que m’ha semblat especialment rellevant. Començo amb un record del que va significar la guerra i la persecució franquista per a la gent d’ERC i, per extensió, per a tot el país:

“Amb la derrota de la República als camps de batalla molts dels 70.000 militants d’Esquerra han mort al front, s’exilien, són empresonats o executats. En un clima generalitzat de represàlies, la gent vinculada a Esquerra va ésser especialment perseguida. En primer lloc perquè havia estat la força política hegemònica, en segon lloc, perquè representava l’anhel de les classes mitjanes i populars per aconseguir l’ideal d’un país més pròsper, just i lliure.”

Amb el franquisme, la situació de la dona pateix un retrocés respecte als avenços obtinguts en els pocs anys de vida republicana:

“Les dones tornaven a ser considerades éssers inferiors a qui calia tutelar en tot moment.

El matrimoni es va tornar a convertir en una presó: les dones podien ésser condemnades per adulteri o per “abandono del hogar”, cosa que no passava amb els seus esposos. La violència domèstica no era considerada com a tal sinó com a “crimen pasional” que moltes vegades es presentava com una reacció a una provocació femenina.”

Quaranta anys de dictadura no s’esborren així com així, però després de molts anys de democràcia ja hauríem d’haver pogut començar a canviar. Les reticències a anul·lar les sentències del franquisme o a retornar els papers robats de Salamanca no en són més que un exemple.

“Hem passat quaranta anys de por i encara hi ha persones que no se l’han treta de sobre. El silenci va caure sobre la nostra lluita.”

Per això cal que seguim lluitant per recuperar la memòria de tota aquesta gent i per obtenir l’anul·lació legal de totes les sentències aprovades per un règim dictatorial, com de fet passa a qualsevol part del món civilitzat:

“La derrota a la guerra havia comportat l’exili de milers de militants d’Esquerra i de la pràctica totalitat de la seva direcció política. L’únic diputat d’Esquerra que no va marxar, Josep Fàbrega, de Palamós, fou detingut, jutjat i afusellat pel règim franquista. Com també ho foren prop de quaranta alcaldes i més de set-cents militants, del partit hegemònic de la Catalunya republicana.”, com afirmen Josep M. Solé i Sabaté i Oriol Dueñas en el seu estudi El Franquisme contra Esquerra.

Pintades, aldarulls, murs i altres fams...

Perdoneu-me la frivolitat, però és que aquests dies hem anat veient com la nostra realitat més o menys idíl·lica malgrat la crisi s’ha vist pertorbada per diversos fets.

Després dels crims a Noruega, dels aldarulls i robatoris a Londres i altres ciutats angleses, de l’esclat anunciat de la fam a Somàlia, dels cinquanta anys del mur de Berlín i el record de tots els altres murs que aixequem contínuament en aquest nostre planeta, aquest cap de setmana algun ximplet ha vingut a la Garrotxa per fer-hi quatre gargots.

Algú ha arribat a pensar que empresonant l’assassí, que perseguint els culpables, que enderrocant la paret, que portant-hi quatre sacs de farina, que tapant els gargots acabarem amb allò que ho provoca?

Evidentment, que se’ls ha d’empresonar, de perseguir, d’enderrocar, d’ajudar i de tapar al més ràpid possible; però també és evident que aquests actes no són més que la punta de l’iceberg, que cal atacar el problema d’arrel, que no ens podem posar una bena als ulls que ens tapi la visió i, com que no ho veiem, ens pensem que el problema ja no hi és.

En el nostre país, a més, també ens cal lluitar contra la ceguesa de quaranta anys de dictadura que ha acabat inoculant un verí en la nostra societat del qual encara no ens n’hem pogut desempallegar del tot. Ho recordava l’insigne catedràtic Borja de Riquer en el seu article a l’Ara del 13 d’agost: “Amb motiu del 75è aniversari del començament de la Guerra Civil hem pogut comprovar com la dreta espanyola continua repetint els arguments franquistes per justificar l’aixecament militar. Així, a Telemadrid el 12 de juliol s’inicià l’emissió d’una sèrie, assessorada per l’historiador Alfonso Bullón de Mendoza, en la qual es presentava la rebel·lió militar dels dies 17-19 de juliol de 1936, com la resposta a l’assassinat del polític dretà José Calvo Sotelo pels “socialistes”.

Sobretot ens cal molta pedagogia. Cal entendre que el nostre sistema educatiu hi té molt a dir, que el nostre teixit social hi ha d’actuar, que les condicions econòmiques han de ser més justes...; ens cal un canvi profund, més enllà de les actuacions policíaques, per fer un món millor. I, sobretot, evitar paternalismes quan estem parlant de persones que han de ser lliures i tenir tots els drets, com marquen els principis republicans. I, sobretot, no ens vulguem posar la bena als ulls: amagant el problema, no solucionem res de res!

Andreu Dameson

Llegint la biografia de l’Andreu Dameson que publica la Fundació Josep Irla, m’ha tornat a venir la idea del desastre social que va arribar a comportar la dictadura: unes víctimes (morts, empresonats, exiliats...) o unes altres (l’anomenat ”exili interior”) no van poder desenvolupar les seves activitats amb normalitat.

La societat catalana, que apuntava a un progrés enorme durant el primer terç del segle XX, va perdre gairebé tots els seus actius, va veure frenada la seva evolució, va haver de tornar-se a recloure (com després de la revolta dels segadors, al segle XVII, com després de la guerra de Successió, al segle XVIII, com després de...), de tornar-se a tancar Catalunya endins, sobrevivint miraculosament malgrat els intents infructuosos de genocidi cultural, de manera que tot aquell esplendor que es presagiava va caure en un pou sense fons.

Ara, en aquests inicis tèrbols de segle XXI en què socialment hem recuperat una certa normalitat, tornem a tenir un futur ple d’esperances i ens podem permetre el luxe de mirar cap enrere i de veure quants llençols es van perdre pel camí. En bona part, la Fundació Irla fa aquesta tasta de recuperar personatges que haurien de ser un referent constant en la nostra imatgeria col·lectiva, però que el silenci de la dictadura i de l’exili els ha anat esborrant.

Els dibuixos d’Andreu Dameson, un altre independentista proper a ERC que va acabar exiliant-se a l’Argentina, no es poden perdre. Ni l’excel·lent caricatura de l’Avi, ni, per exemple, aquesta tan sinistra d’Adolf Hitler, en un primerenc 1934. Què signifiquen l’un i l’altre queda perfectament retratat en poder-los confrontar d’aquesta manera:

Víctor Balaguer

L’altre dia parlava de símbols, banderes i altres draps... Resulta que, als catalans no ens calen, perquè els símbols, les banderes, els referents..., ens són ancestrals, pesi a qui pesi.

Llegint la biografia de Miquel Badia, a banda de constatar que això de la divisió del catalanisme és un mal endèmic, també he subratllat la idea que els referents populars dels catalans ens vénen d’antany, però n’hi ha que treballen tant com poden perquè es vagin perdent. Badia recorda uns versos que atribueix a Joan Maragall, però que en realitat són de Víctor Balaguer.

Balaguer és potser l’exemple més definitiu que desvirtua la idea que el catalanisme del segle XIX bàsicament era un moviment conservador. Com que l’any vinent es compliran 150 anys de la publicació del poema de Balaguer i com que, a diferència del record d’en Miquel Badia, sembla ser bastant oblidat, em va bé de recordar-lo en aquesta entrada. Més que res perquè advocats de la renúncia, com Branchadell & Co, no ho tinguin tan fàcil...

ELS QUATRE PALS DE SANG
 

Jo tenia en la muntanya
un castell emmerletat
que n’era el rei de la serra
i n’era el rei de la vall.

En ell mos pares guardaven,
de llurs avis heretat,
un panyo groc i vermell
i llistat per quatre pals.

Mes el drap era d’or fi
i los pals eren de sang,
de la sang d’un noble comte
el Pilós anomenat.

Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!

«El gonfanó de les barres»,
deien els uns en passar;
altres deien: «El penó
de les quatre llibertats.»

Perquè los pals eren quatre
i eren quatre los senyals,
essent cada barra un símbol,
essent un nom cada pal.

Dret es deia lo primer,
i lo segon Llibertat;
Justícia era el nom del terç,
Indústria lo nom del quart.

Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!

El pal del Dret trossejaren
aquells que a Casp congregats
a la llum quedaren cegos
per les prèdiques d’un sant.

La barra de la Justícia,
sota la llosa restà
d’una tomba on se llegeix:
«Carles de Viana aquí jau.»

I els canons de Felip Quint
deixaren la Llibertat
soterrada entre les runes
de Barcelona fumant.

Ai, Castella castellana,
no t’hagués conegut mai!

Si lo drap d’or de mos pares
n’és avui un esvoranc,
i en la torre del castell
n’hi tinc el penó arborat;

si al peu dels merlets en runa
sols ressonen entre planys
les llastimeres esparses
del trobador català;

si ja sols me’n queda un
de mos quatre pals de sang,
és per tu, la de les torres
i dels lleons afamats.

Ai, Castella castellana,
ai si em trenques el quart pal! 

Símbols i banderes

Fa uns anys, era tradicional sentir la crítica que els catalanistes, especialment els independentistes, només es preocupaven pels símbols, per les banderes. Era l’època dels “ciutadans del món” (una mica com a l’anunci de la cervesa...). Com sempre, la truita s’acaba girant i, tal dia com avui, els Ciutadans són els primers a fixar-se en l’ús de la simbologia, els espanyols són els primers a regular els draps, les banderes.

Mentrestant, l’independentisme creix i creix, i no pas pel motiu de les banderes; ben al contrari, cada cop més catalans se sumen a la causa independentista perquè reconeixen el tracte discriminatori que l’Estat espanyol dóna als catalans, perquè veuen que són tractats com a “ciutadans” de segona, com la mamella que raja i raja i que no rep res a canvi.

Els espanyols, en canvi, només miren els símbols (i la pela que ens poden treure, és clar!). Un parell d’exemples d’aquesta setmana:

Ara resulta que la Federació Espanyola de Futbol ha decidit que els futbolistes no podran exhibir cap bandera o símbol que no sigui l’espanyol quan vagin a recollir premis (fins ara, com que no guanyaven mai, no hi havia gaire problema). El seleccionador de la sub-19 s’ha fet famós per arrencar del coll d’un jove asturià la bandera que li havia lliurat la seva mare. És clar que el perill no és Astúries, sinó la meitat dels jugadors seleccionats, que són catalans, i que si comencen tots a treure la seva bandera, algú s’adonaria que continuem sent la mamella. No hi fa res, evidentment, que un dels jugadors es passegi amb un toro enganxat enmig del vermell i el groc.

I l’altre: un bon “ciutadà” de Calonge es va adonar que a l’Ajuntament no hi lluïa el drap dels estancs i, nostàlgic ell, ho va comentar al Defensor del Pueblo (el seu) que ho va notificar al delegat del Govern espanyol a Catalunya, l’il·lustre secretari de Política Institucional de l’executiva del PSC Joan Rangel. El delegat, com no podia ser de cap més manera, va córrer a requerir l’Ajuntament empordanès que complissin diligentment la normativa estatal de símbols, banderes i altres draps.

D’exemples com aquest, en podríem posar molts més; per exemple, com informa l’Ara avui mateix, la croada contra els noms “catalanistes” dels carrers del País Valencià (ara “comunitat valenciana” en la major part d’ajuntaments governats pel PP). Però vull acabar recordant la fanfarronada del portaveu del Govern català, Francesc Homs, afirmant que ell porta les enganxines del CAT al seu cotxe perquè, segons ell, això no és motiu de sanció. Com que ens consta que no és així, el grup parlamentari d’Esquerra ha impulsat una moció perquè tots els cotxes oficials del parlament també les hi duguin. Què hi dirà CiU? I què votarà el grup de Joan Rangel?

Cristòfor

“Tal dia com avui de fa 519 anys van salpar del port de la vila de Pals un estol de mariners catalans amb l’objectiu de descobrir una nova ruta a les Índies. L’expedició, sufragada pel rei d’Aragó, Ferran, comte de Barcelona, senyor de Pals, va tornar carregada de trumfes, tomates, fesols..., tot un món desconegut fins llavors pels habitants d’aquesta vella Europa.”

No sóc historiador, però he volgut començar aquestes ratlles amb un paràgraf que podria ser la presentació de la figura de Cristòfor Colom en una classe d’ensenyament secundari a Catalunya.

Doncs bé, si algú fes cas de les paraules del president de la Comunitat Autònoma de Múrcia, Ramón Luis Valcárcel (paraules que, com sempre, han passat una mica inadvertides, però de les quals segurament “algú” ja n’ha pres bona nota...), com que en aquesta introducció no es parla de les grandeses dels Reis Catòlics, de la “unidad de destino para lo universal”, de la perennitat intemporal d’Espanya, etc., “s’haurien de retirar les competències en matèria d’ensenyament a la Comunitat Autònoma de Catalunya!”

I jo hi afegeixo: i, de pas, depurar mestres i professors catalans i substituir-los per “especialistes” formats en els campaments de joventut castellans. No sé ben bé per què però és una història que em sona...

Per sort, tanta ceguesa i tant d’autoodi que ens ha tenallat durant dècades (el franquisme va aconseguir en bona part tots els seus propòsits) va desapareixent de mica en mica i molts catalans ja gosen fer front a tanta animadversió.

Ahir mateix, sense anar més lluny, el conseller de cultura Ferran Mascarell va fer un pas més en aquest sentit. Pas a pas...