diumenge, 30 de setembre del 2012

Ara no toca?


Algunes de les reticències respecte a les demandes de llibertat del poble català em recorden l’”ara no toca” que va fer famós el president Pujol, recentment reconvertit a l’independentisme (per la força de la raó i la dura realitat).


Què vol dir ara no toca? Amb l’excusa que són temps de crisi econòmica, que l’important és superar aquestes dificultats i que la millor manera de sortir-ne és “todos juntos”, molts pretenen esborrar les reivindicacions catalanes i disfressar-les d’egoisme i d’insolidaritat.

Doncs no se’n sortiran, perquè els barruts no se’n surten mai. Com si no portéssim tres-cents anys intentant sobreviure malgrat els bombardejos i els intents genocides. Com si no haguéssim intentat construir un Estat diferent després de la dictadura franquista perquè els catalans ens hi sentíssim còmodes defensant la nostra cultura, la nostra idiosincràsia. I només hem rebut rebuig i insults.

Com si no haguéssim fet la prova del cotó amb la reforma de l’Estatut!

És que el 2005 hi havia crisi? I la resposta va ser no, com ara: passar el ribot fins que no es reconegués gens allò que havia aprovat el Parlament. I, per postres, la campanya de recollida de signatures del PP, les impugnacions davant del constitucional, i la sentència del 2010. Tampoc no tocava, llavors? I quan ha de tocar?

Però és que a més a més el govern espanyol (ni tampoc l’oposició) no té cap interès a complir la llei. Ens acusen, als independentistes, de reivindicar un referèndum il·legal (com en una dictadura, segons ells, la gent ha de callar); i els primers que incompleixen la legalitat són els governs del PP i del PSOE. Avui mateix, els pressupostos de l’Estat del 2013 confirmen que el govern incomplirà una altra vegada la disposició addicional tercera de l’Estatut (sí, fins i tot incompleixen l’Estatut que el constitucional va aprovar!) que obliga a invertir en infraestructures el percentatge del PIB de Catalunya respecte al conjunt de l’Estat. Catalunya té un 18,8% i l’Estat només hi vol invertir un 11,9%

En Montoro diu que no hi ha diners per complir la llei (que “ara no toca”). Jo no sóc economista, però a mi em sembla que complir una llei que parla en termes de percentatges no ha de ser tan difícil, no? Si tens un pressupost per a infraestructures, doncs el primer que has de fer és apartar el 18,8% i dedicar-lo a inversions a Catalunya. És fàcil, no? Doncs ni això.

Això vol dir que els gironins ens seguirem matant a la N-II perquè l’Estat no vol desdoblar la carretera: s’estima més seguir construint AVEs que no porten enlloc.

No, no és una qüestió d’”ara no toca”. És una qüestió de “volem ser LLIURES!” Ara, i sempre. I ho serem!

dijous, 27 de setembre del 2012

#Referèndum


Avui ha estat un dia històric... D’aquells que, els que el podem viure, ens podem sentir ben orgullosos.


Doncs sí: finalment, “alea iacta est”! I Cèsar va passar el Rubicó. No hi ha marxa enrere...

I no hi ha marxa enrere perquè milions de catalans ho estem esperant! Des d’aquell que et para pel carrer per dir-te: “No afluixeu. Hi tenim totes les esperances.” Al company de feina que et somriu i et deixa anar un “Ja ho tenim! I semblava impossible...”

El nostre Parlament ha votat una resolució ineludible: el poble de Catalunya decidirà el seu destí en un referèndum durant la propera legislatura.

I, si no fóssim com som, resultaria que total no hem fet més que defensar la democràcia. Qui ha de decidir el seu destí sinó el conjunt del poble? No patiu: el camí, passat el Rubicó, és irreversible. I, el final, serà bo; molt bo.

Per això, la conferència de la Rita Marzoa que inaugurava la tardor a Òmnium Garrotxa ha estat especialment concorreguda, i especialment interessant. El nombrós auditori ja donava per suposat que érem en un Estat independent i que calia decidir com volíem que fos aquest Estat.

Moltes intervencions i molt interessants... Perquè aquest és el camí. Ara que ja tenim molt clar que volem un Estat Català independent i que l’aconseguirem, perquè a més a més ens ho estan posant molt fàcil, ens cal pensar com volem que sigui aquest Estat.

I és un tema engrescador, molt engrescador! Convido tothom a participar-hi plenament; penseu que en tota la nostra vida no tindrem una altra oportunitat com aquesta. Aprofitem-la!

dissabte, 22 de setembre del 2012

Setembre: el Ple de l'estelada


El Ple d’aquest mes era essencialment tècnic. S’hi presentaven punts molt i molt importants, però que per les necessitats econòmiques de l’època que estem vivint no generaven gaires discrepàncies.


L’Ajuntament d’Olot té actualment un deute que sobrepassa lleugerament el 75% que la llei d’Estabilitat Pressupostària marca com a límit. Això implica haver de presentar un pla d’ajustament i la possibilitat que l’Estat intervingui els comptes. En el Ple se’ns proposaven un seguit d’actuacions per rebaixar el deute per sota del 75% i, lògicament, tots els grups hi vam estar d’acord.

Nosaltres vam lamentar que l’Estat imposés uns criteris homogenis per a tots els municipis, pels que havien fet bé les coses i pels que les havien fet malament. L’Ajuntament d’Olot té, des de fa temps, un deute del tot controlat perquè no s’han fet despeses que no es puguin cobrir a mig termini i, per tant, no caldria fer aquest tipus d’ajustaments. D’altra banda, també vam lamentar que, d’acord amb les imposicions del govern de l’Estat, qui acabés rebent les conseqüències de la crisi fossin els més febles, els treballadors. Tot i així, és clar, vam votar a favor del pla.

També vam aprovar per unanimitat els ajustaments en el contracte de neteja d’espais municipals i el plec de clàusules del concurs per l’enllumenat públic, així com el suport de l’Ajuntament a la candidatura de la cuina catalana a patrimoni immaterial de la humanitat.

Només ERC va discrepar de l’ampliació per sis anys del contracte del TPO. Representa una reducció de l’aportació municipal, cosa que és positiva; però nosaltres ja ens vam abstenir en l’adjudicació, ara fa cinc anys, perquè hi havia alternatives que potser haurien millorat el servei i l’haurien fet més atractiu. L’allargament de la concessió implica que el sistema de TPO també es mantindrà i que les millores seran més complicades. D’altra banda, la renúncia al biodièsel torna a recordar el debat sobre les motoritzacions dels busos i la possibilitat de vehicles híbrids o elèctrics que ja vam tenir el 2007. Ara, fins al 2025, no en podrem tornar a parlar. Ens vam abstenir.

La part de més contingut polític va venir amb la defensa de la moció sobre la no prohibició de banderes estelades en espectacles públics d’Olot. ERC vam presentar la moció per evitar que determinades actuacions poguessin generar tensions en la nostra ciutat. Defensem la llibertat d’expressió des del respecte a la diversitat, a Olot l’estelada no ha de ser cap problema i, per tant, el criteri del Ministeri de l’Interior no s’ha d’aplicar a la nostra ciutat. El PP hi va votar en contra amb l’argument que no li agraden les mocions que no es refereixen a Olot (s’havien llegit la moció?), PxC es va abstenir amb l’argument que l’estelada s’havia inspirat en la revolució cubana comunista de Fidel Castro (el google del senyor Mulleras estava espatllat!); amb reticències, el PSC hi va votar a favor (el company Rubirola es va referir a Mahoma per dubtar sobre la llibertat d’expressió en termes absoluts: potser sí que aquest exemple s’ha de debatre, però en el cas que ocupa la nostra moció aquests dubtes del PSC són prou indicatius) i CiU es va mostrar plenament d’acord.

En el torn de preguntes, el PP (i ens consta que el grup municipal del PSC) va lamentar la presència d’estelades durant les Festes al balcó de l’Ajuntament, a Sant Francesc i a les cercaviles. La Clara Casanovas va aprofitar la possibilitat d’intervenir per tornar a defensar la llibertat d’expressió i que tothom pugui posar les banderes estelades on creguin convenient.

L’estelada com a protagonista a l’Ajuntament d’Olot en aquests temps tan engrescadors per al futur del nostre país.

dijous, 20 de setembre del 2012

Estelades


Doncs, sí: crec que l'estelada és un símbol de llibertat i de democràcia. Per això, em molesta que algú pugui impedir que un ciutadà onegi lliurement la bandera. En el Ple de Setembre, presentarem aquesta moció perquè a Olot això no pugui passar:


MOCIÓ  EN  FAVOR  QUE  NO  ES  PROHIBEIXI  LA  PRESÈNCIA D’ESTELADES  EN  ESDEVENIMENTS  PÚBLICS.




El Grup Municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya de l’Ajuntament d’Olot




EXPOSA


Que arran de la pregunta 184/006694 al Govern espanyol, formulada pel diputat del Congrés, Alfred Bosch i Pasqual, representant de la coalició electoral d’Esquerra Republicana de Catalunya, Reagrupament Independentista i Catalunya Sí, sobre la confiscació i prohibició de banderes estelades en recintes esportius,

Que donada la resposta del Govern espanyol (datada a Madrid, 28 de juny de 2012, i amb registre d’entrada al Congrés, número 25157, del 30 de juliol de 2012) que remet a l’article 14 de la llei 19/2007, d’11 de juliol, contra la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l’esport, segons el qual correspon al Coordinador de Seguretat de l’esdeveniment esportiu (el membre responsable de l’organització policial) vetllar perquè es compleixin els principis que marca aquesta llei, i per això conclou: “Si bien es cierto que hay banderas o emblemas, que no constituyen en sí y de forma separada ningún tipo de infracción, cuando se trata de un espectáculo deportivo de masas donde convergen otras circunstancias como pueden ser, la rivalidad deportiva y/o regional, ideologías políticas de los distintos grupos de aficionados, lugares de exhibición, etc., su exhibición puede provocar una reacción adversa y violenta por parte de unos sectores de aficionados. En virtud de ello, el Coordinador de Seguridad, en ciertas ocasiones, puede determinar que no se permita la introducción a los recintos deportivos de dichas banderas y/o emblemas”.

Que entenem que, en cap cas, a la ciutat d’Olot es pot considerar la bandera estelada com un símbol que pugui provocar reaccions violentes (i si es poguessin produir pensem que el que caldria seria perseguir aquestes accions violentes, i en cap cas imputar-les a la presència de banderes estelades), ans al contrari: la bandera estelada és un símbol de catalanitat, de llibertat i de democràcia; un símbol que és present de manera habitual en la nostra ciutat i en els actes que s’hi desenvolupen (siguin esportius, culturals, lúdics o de qualsevol altra índole), i que el conjunt de la ciutadania no veu com una ofensa o com una incitació a la violència.



Per tot això, proposem al Ple, l’adopció dels següents




ACORDS


1. Manifestar el rebuig d’aquest consistori de qualsevol prohibició a la presència de banderes estelades en recintes esportius.


2. Instar els possibles Coordinadors de Seguretat dels esdeveniments que tinguin lloc a la ciutat d’Olot a no prohibir ni posar cap altra mena d’obstacle a la presència de banderes estelades en els recintes esportius, culturals i espais públics de la nostra ciutat.


3. Trametre aquests acords al Parlament de Catalunya, a la Conselleria de Governació, al Ministerio del Interior espanyol i a tots els clubs esportius, entitats culturals i associacions de la ciutat d’Olot.

dimarts, 18 de setembre del 2012

No és (només) l'economia, estúpids!


Amb perdó pel títol, però tothom sap que és una cita...


Però també, és clar: hi ha moltíssims motius econòmics que ens fan anhelar la independència. Per posar-hi només un exemple que aquests dies, amb tantes i tantes dades, ha passat més o menys per alt: és concebible que un català, després de passar per caixa, passi a tenir menys diners que un altre que ha rebut els calés dels catalans?

D’això se’n diu colonialisme.

Dimarts passat, en la històrica Diada d’aquest 2012, els catalans no vam sortir al carrer clamant pel pacte fiscal, per un tracte just.

Possiblement, en els caps del milió i mig de catalans manifestant-se pels carrers de Barcelona, hi planava aquesta injustícia. Però les banderes estelades que enlairaven anaven molt més enllà de reclamar un tracte fiscal just.

Els càntics només responien a una idea: ja n’hi ha prou!

Molts catalans havien apostat per construir una Espanya integradora un cop van sortir de les tenebres de la Dictadura. Trenta-cinc anys després, però, la majoria ho han vist clar: el poder de Madrid treballa per recentralitzar l’Estat; els catalans i allò català només els és una nosa; Catalunya només serveix per augmentar els ingressos de l’Estat; l’endemà de la Diada, el ministre Wert es despenja amb la voluntat de recuperar els exàmens “nacionals”; els esportistes catalans només reben el menyspreu de la premsa espanyola si no és que defensen els colors “nacionals”; les manifestacions culturals catalanes són bandejades dels mitjans de comunicació espanyols; la llengua catalana només és una nosa que s’imposa per impedir que l’espanyol es parli amb normalitat a tot l’Estat... En fi, els catalans només som “polacos”. I, des de Franco, no s’ha canviat gens ni mica.

De debò algú es pot sorprendre que, finalment, els catalans haguem dit prou i que ens arrisquem a enfilar un camí que ningú no sap on ens portarà?

L’estel de la llibertat ens hi acompanya!

diumenge, 16 de setembre del 2012

Bàsquet intens


Avui he tingut per primera vegada en la vida (als meus 48 anys!) una experiència inoblidable! I això que només ha estat una breu intervenció...



En el món del bàsquet em pensava que ho havia fet gairebé tot: jugar amb taulers de fusta, de vidre, de plàstic, de ferro...; amb cistelles rígides, flexibles, amb xarxa i sense xarxa...; en pistes descobertes, semicobertes, tancades, pavellons, naus industrials, escoles... (d’acord, Mac!, no he jugat mai a la plaça de toros...!); sobre parquet, sintètic, enrajolat, asfalt, terra...; al sol, amb vent, plovent i fins i tot nevant...

Però mai no havia jugat amb cadira de rodes!

I la veritat és que és una experiència increïble. Una experiència que dec a la gentil invitació que em va fer la nova presidenta del C. B. Olot, la Gemma Prat.

Avui, al nou pavelló municipal, hem viscut una gran jornada de bàsquet:

Hem començat uns quants veterans fent quatre passades amb la gent del Mifas que ens han intentat ensenyar els secrets de les cadires de rodes per mirar de jugar una mica a bàsquet (tot s’ha de dir que després s’hi ha afegit el jovent i que ho ha fet molt millor que nosaltres, és clar!).

I tot seguit, per fi, hem pogut gaudir d’un equip ACB per primera vegada a la nostra ciutat: la nova Penya ens ha fet xalar amb un amistós de pretemporada amb el B. C. Kiev.

A la mitja part, s’ha fet la presentació de tots els equips del CB Olot: gairebé dos-cents practicants de bàsquet en el club insígnia de la nostra ciutat! Caldrà veure la progressió, sobretot, dels sèniors masculí i femení.

I com a cirereta final, l’homenatge més que merescut als germans Ferrer. I que per molts anys puguem gaudir d’un pavelló ple a vessar com avui!

dijous, 13 de setembre del 2012

Radicals!


Doncs sí: radicalment independentistes. La qual cosa només vol dir que, d’una manera pacífica i democràtica, assolirem la llibertat del nostre poble. No hi ha qui ens guanyi a ser radicals en això.


El sentit violent del terme no va amb nosaltres. Ni volem barallar-nos amb ningú, ni volem destrossar res de res, ni ens agrada solucionar les coses amb violència.

Aquesta Diada, un milió i mig de catalans hem passejat pels carrers de Barcelona per reclamar la independència de Catalunya. Radicalment! La resta, no va amb nosaltres.

I, mentrestant, enllà de les nostres fronteres, des de la resta de la península, no n’han fet ni més ni menys: els telenotícies de la televisió pública n’informen tangencialment, els ministres de l’Estat no en volen parlar, els tertulians més estrafolaris tornen a treure el sant Crist: per als catalans, ni aigua!

I ho veuen, però no entenen res de res...

I l’endemà el ministre de (in)cultura i (des)educació diu que té un pla d’exàmens nacionals perquè tots els espanyols passin pel mateix sedàs. I el ministre d’exteriors (!) espanyol ens diu que el que demanen aquesta gent és una cosa del segle XX o pitjor, del XIX! Però no es vol adonar que la seva Espanya és del XVIII, que ja el segle XIX van viure sense adonar-se’n un 1898, i que mai no han tingut clar què vol dir democràcia. La seva Espanya del segle XXI és la que no accepta la veu del carrer; la que nega els referèndums democràtics; la que empresona i il·legalitza polítics, partits i periodistes; la que censura i manipula la informació des de la televisió pública; la que vol difondre la tortura dels animals entre els més joves; la que ha canviat el vell eslògan de l’”España, Una” pel de “mejor todos juntos”; la que escolta impertèrrita: “Cataluña pide, y Extremadura paga!”...

Perdó!: només en volem baixar... Gràcies!

President: faci el que s’ha de fer.