Ple de final de curs: Jordi Mora

El Ple de juny va tenir clares connotacions de final de curs. D’entrada, vam canviar l’hora per compatibilitzar-lo amb diverses festes escolars, poc dens, sense mocions... Però per a mi, va ser el Ple més emotiu dels que he viscut al llarg d’aquests set anys com a regidors. De fet, va ser tan especial que, trencant el costum habitual en els plens, vam esclatar en un llarg aplaudiment després de poder aprovar, finalment, que una pista del pavelló dugués el nom de Jordi Mora. Recordat, quinze anys després del seu traspàs.

També es va aprovar iniciar els tràmits per atorgar la medalla de la ciutat a Pere Alzamora. Ben merescuda, és clar, però vam insistir, d’acord amb la proposta de l’equip de govern, que no fóssim tan escassos i penséssim a lliurar aquest tipus de reconeixement més sovint, perquè hi ha moltíssima gent que ha dedicat ingents esforços a treballar pels altres i s’ho mereix sobradament.

Va tornar a sortir el tema de la variant nord, ni que fos tangencialment. Com que ja és segur que la variant no pot passar per la dreta del Riudaura, vam desafectar els terrenys reservats per a aquesta possibilitat. El problema, però, segueix sent la possible renúncia al túnel de l’Hostal de Sol. Nosaltres, com sempre hem mantingut, en som fermament contraris a aquesta renúncia. En seguirem parlant.

I, després d’aprovar definitivament el Pla de gestió dels espais verds, amb la incorporació d’alguns suggeriments del nostre grup, vam passar a la ronda de preguntes en què la Clara va demanar com estava el Pla d’usos del Firal perquè en les últimes setmanes hi ha hagut moltes activitats que s’hi ha fet. És clar que és interessant que es facin activitats que dinamitzin la zona, però alhora cal treballar perquè l’afectació per al veïns sigui la mínima possible.

I, tot i que ja comença l’estiu, ens trobarem encara en el ple de juliol.

Espanyol monàrquic o republicà

Tant li fa!

La tradició atribueix a Pla la dita que espanyols de dretes i d’esquerres sempre es posen d’acord a frenar el procés català. El cas és que la referència concreta mai no l’he trobada enlloc.

Ara: com que el plet Monarquia-República és avui ben actual, m’ha vingut al cap una referència de Foix que vaig incloure en la meva tesi.

Diu J. V. Foix en un article de La Publicitat, del 17 de gener de 1923 (fa 91 anys, poc abans que Primo de Rivera es posés d’acord amb la monarquia i amb la dreta catalana per proclamar un govern dictatorial!), que els espanyols, siguin monàrquics o republicans, sempre van contra els interessos de Catalunya. (Per a l’anàlisi dels referents polítics i de la defensa del nacionalisme que fa J. V. Foix, em remeto al que ja vaig dir en la meva tesi i en els articles que vaig publicar posteriorment).

«Sovint encara el mot República, pres genèricament, permet mantenir entre els republicans històrics i els nacionalistes republicans un equívoc deplorable; adés en dir República, hom al·ludeix Espanya, adés Catalunya, segons el públic i les localitats. Aquesta política, però, és tanmateix perillosíssima. Heu’s ací Athos, a Renaixement, del Vendrell, com molt justament s’expressa:

“Fa poc que els nacionalistes érem encara titllats de retrògrades i d’antidemòcrates; avui, però, no pot arrelar a Catalunya un ideal sense ajuntar-hi la Pàtria. Jo, nacionalista radical de sempre, no podia comprendre com en nom de la llibertat i en nom de la democràcia i de la República se’ns podia combatre. ¿Com si a Catalunya no hi pogués haver llibertat i democràcia sota una República!”

Això és, sota una República Catalana. Puix que una cosa és la llibertat, la democràcia i la República espanyoles, i una altra la llibertat, la democràcia i la República catalanes. És per aquestes que els patriotes catalans poden demostrar llurs simpaties, unir els seus esforços, pugnar per la seva realització. Un republicà espanyol i un monàrquic, enemics a dins d’Espanya, poden, situats a Catalunya, formar un front únic espanyolista contra els republicans patriotes de Catalunya. L’espanyolista, doncs, heu’s ací l’enemic, sigui republicà, sigui monàrquic. La bandera tricolor dels republicans històrics no és, com dèiem ahir, la bandera dels republicans catalans, la qual no pot ésser altra que la gloriosa bandera de les quatre barres.»

(La Publicitat, 17 de gener de 1923)

Felip VI no serà Felip V

És una paradoxa, però és així: l’única demostració de credibilitat sobre els hipotètics canvis en l’estructura estatal que canten alguns arran de l’entronització del nou monarca hispànic seria que Felip VI assumís que també és Felip V.

Fa dies que insisteixo que la numeració tradicional de la monarquia hispànica des del matrimoni de Ferran i Isabel és, acríticament, la castellana: quan l’iniciador de la dinastia borbònica a la península jura els seus títols no existeix el de Rei d’Espanya (de fet, se l’inventarà Napoleó per al seu germà Josep, i ningú no gosarà contradir-lo!), de manera que el jove Borbó és Felip V de Castella i IV comte de Barcelona.

Si Felip VI volgués canviar les coses, si volgués distanciar-se de la monarquia hereva del franquisme, si acceptés la realitat plurinacional peninsular, si potenciés la personalitat històrica de Catalunya i dels altres països de la nació catalana, juraria el càrrec com a Felip V, comte de Barcelona... Però no ho farà.

I no ho farà perquè, com ens va recordar ahir mateix en Jesús M. Gutiérrez en la cloenda del curs de l’ACUGA a Olot, el germen de la dinastia borbònica ja arrenca del tractat d’Utrecht, el 1713. Felip V de Castella acceptava signar la pau amb els regnes aliats, però imposava que els catalans gaudirien dels mateixos drets que els habitants de Castella, els més estimats pel monarca catòlic. Això voldrà dir, evidentment, que els catalans perdran les seves constitucions i que l’Estat passarà a ser d’una confederació de regnes a un Estat unitari amb una monarquia absoluta.

I, a partir d’aquí, vénen 300 anys de reivindicacions catalanes i d’imposicions sobre Catalunya per tal d’impedir el lliure desenvolupament de la seva personalitat.

I Felip VI no podrà ser Felip V ni que ell ho volgués, perquè la mentalitat que s’ha anat inculcant en aquests 300 anys entre els súbdits de la corona impedeix una entesa entre Espanya i Catalunya.

Com a exemple, em serveixen dues simples anècdotes lingüístiques, però que són prou significatives perquè afecten els noticiaris del primer canal de la televisió espanyola. M’estalvio la vergonya de comentar-les:

a) el locutor que transmet, impertèrrit, les dades estadístiques dels noms que porten els espanyols aquest 2014, no es pot estar de comentar el fet extraordinari del mal que arriben a fer els programes de televisió perquè, segons ell, hi ha més de 500 espanyols que, per culpa del programa Operación Triunfo, porten el ridícul nom d’Ot...

b) en el panegíric del nou i preparadíssim rei Felip VI que emeten les notícies del canal oficial, s’hi inclou el fet que sigui un monarca políglota, preparat per anar pel món; literalment, parla diversos idiomes: “anglès, francès i català”...

I després se sorprendran del resultat que sortirà en el referèndum del 9 de novembre!

No tornarem a can Felip!

Avui, després de gairebé 39 anys de regnat, ha abdicat l’hereu de Franco. Joan Carles va jurar les Lleis fonamentals del Regne que havia imposat el dictador després de la derrota republicana. Mai no s’ha consultat a la ciutadania espanyola si volien tenir rei; sempre es va donar per fet que el successor que havia triat el dictador era qui havia de regnar.

Abans de l’aprovació de la Constitució, es va produir el retorn del president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, essent l’única institució de la República que sobrevivia a la dictadura i, si volguéssim, ho podríem esgrimir com a legitimació. La Constitució es va aprovar en referèndum, però sense alternativa i custodiada per totes les forces vives (especialment les militars) del franquisme, assegurant-se que les coses es farien com ells volien i sense que mai hi hagués la possibilitat de passar factura dels crims del franquisme.

Ara sembla que tancarem el cicle: començàrem amb Felip Quint i acabarem amb Felip V (VI, en diran a Espanya).

Sí, encara que per als catalans, el primer Borbó era Felip IV, el vam conèixer amb la numeració castellana de Felip V. Després de la guerra, el Quint va sotmetre els catalans a les lleis de Castella i va començar la històrica persecució de la llengua i de les llibertats catalanes.

En una eterna revolta popular sorda, els catalans van decidir que passar per la comuna a fer aigües majors seria, a partir de llavors, “anar a can Felip”.

Com que, malgrat els cants de cigne d’alguns ferroviaris desviats, el canvi de monarca no implica res més que un canvi de cromos (si no és que el nou rei Felip V decideixi fer com fa la reina d’Anglaterra i accepti que els seus súbdits triïn lliurement el seu destí com fan els escocesos o els quebequesos), no podem esperar cap novetat de la Sarsuela.

I, com que en ple segle XXI tampoc no ens podran muntar una guerra, llevat que els catalans vulguem fer el passerell i no siguem capaços de recordar tot el que ens han arribat a fer patir els Borbons durant més de tres-cents anys, aquest cop sí que no haurem de passar per can Felip. Si volen, els deixem la dita als nostres veïns espanyols, tot i que jo els recomanaria que fossin més diligents i que no badessin, ara que en tenen la possibilitat. I, també si volen, els ajudarem des de la República Catalana.