divendres, 30 de setembre del 2011

Olot avança cap a la independència



Mogut Ple ordinari, el d’ahir a l’Ajuntament d’Olot. Cinc cèntims dels punts més destacats, segons la meva visió, és clar:

El debat va començar amb la proposta de creació de l’Associació de Municipis per la Independència. Com vaig explicar, no es tracta de declarar Olot municipi independentista, sinó de constituir una entitat municipalista que treballi per la independència. Vaig aprofitar per remarcar que la independència la decidirà el poble de Catalunya en referèndum. Votem a favor ERC i CiU. El PSC s’absté perquè diuen que ells són “federalistes”; es veu que encara en queden..., a Catalunya!

També ens va agradar que aprovéssim per unanimitat l’adhesió a la Carta Internacional del Caminar. Esperem que no sigui només foc d’encenalls i que potenciem els desplaçaments alternatius.

Aprovem una reforma dels estatuts de Transversal. Què passarà amb la Xarxa? De moment, sembla que els municipis membres hi segueixen estant interessats.

TDT! Es veu que la llei ha canviat i que no es pot fer una ampliació de capital si hi ha un ens públic que té interessos en dos canals de TDT. En aquest cas, Olot té una part molt petita d’accions a OTV i també forma part del Consorci per a la gestió de la televisió local pública de la Garrotxa. Nosaltres comentem que hauria estat millor desfer-nos de les accions d’OTV: al capdavall, és una entitat privada, no? La proposta de l’equip de govern és separar-nos del Consorci i mantenir les accions a OTV. ERC i PSC hi votem en contra.

Entrem en l’apartat de mocions: el PSC demana que s’estudiï l’ampliació del carril bici del carrer Pou del Glaç i la possibilitat de fer aparcaments en el solar de ca l’Alzamora. Nosaltres ens hi mostrem a favor però amb reticències perquè l’anterior equip de govern ja havia estudiat totes les possibilitats de bicicarril i molt ens temem que condicionar l’aparcament serà molt costós. Respon en Josep Ferrés, de l’equip de govern, i efectivament ja han fet números i tot plegat resultaria caríssim. Demanem que el PSC retiri la moció donades les explicacions i, com que la mantenen, ens abstenim. PSC i CiU hi voten a favor. Farem, doncs, un estudi que ja sabem que no durà enlloc!

Moció conjunta d’ERC i PSC demanant al govern que no apliqui les reduccions de les subvencions anunciades a les escoles bressol i a l’escola de Música. Aprofito per recordar que la crisi que tenim a Catalunya no és perquè s’hagin gestionat malament els pressupostos, ni els governs anteriors, ni l’actual. No ens hem de fer retrets entre nosaltres. El problema són les balances fiscals. Fins que els catalans no puguem gestionar, recaptar i liquidar els nostres impostos seguirem tenint un problema de finançament que ens empobreix respecte a altres comunitats.

L’últim punt de l’ordre del dia és la moció de PxC en contra de les negociacions del govern espanyol i del marroquí per la reciprocitat electoral. Comento que no podem deixar de tenir dubtes sobre la realitat democràtica del Regne del Marroc, un govern que empresona periodistes i que impedeix el referèndum d’autodeterminació del poble saharaui. De la mateixa manera que podríem dubtar de la realitat democràtica del Regne d’Espanya, que tanca diaris, que empresona polítics que busquen la pau i que impedeix un referèndum sobre la independència dels Països Catalans o d’Euskal Herria. En tot cas, nosaltres pensem que “primer són les persones”, i que tots els olotins tenen dret a escollir els seus representants polítics. De fet, en la consulta popular sobre la independència, l’entitat Olot Decideix ja va fer l’experiència que poguessin votar tots els majors de 16 anys empadronats a Olot, i no va passar cap dels cataclismes que la moció preveu. Volem garantir, doncs, que tots els olotins puguin exercir el seu deure democràtic per sobre de la “nacionalitat” que marca el seu carnet d’identitat.

Per tot això, hi vam votar en contra. I també CiU i PSC. La moció, doncs, es va desestimar. Per cert, que PxC ens va amenaçar dient que ho farien saber. Només faltaria, per això estem!

Per no acabar amb mals rotllos, m’he deixat pel final el punt que em va agradar més de tot el Ple. Vaig tenir l’honor de poder votar favorablement a la proposta d’anomenar Pep Mora la sala d’assaig del teatre Principal. Els que el vam conèixer sabem que era una persona d’una vàlua incalculable i que la seva desaparició va significar un cop molt fort per al món cultural olotí. Què menys que recordem la seva persona amb un detall com aquest! Felicitats, doncs, als que van tenir la bona pensada.

I m’estalvio la ronda de precs i preguntes perquè va ser inacabable! (si algú vol saber què vam dir, ja li passaré l’acta!)

dimecres, 21 de setembre del 2011

Hipocresia


A mi em ballava pel cap el concepte “demagògia”, però ja veia que era massa tou per acabar de definir tot el que volia dir. Avui, parlant amb un company de feina, ha emprat el concepte “hipocresia”. I he trobat que tenia tota la raó.


Sentir els candidats dels grans partits espanyols (PP-PSOE) en la seva “tournée” per la colònia catalana només em fa pujar la vergonya a la cara. Vergonya “aliena”, és clar. I vergonya per tots aquells catalans a qui encara els poden arribar a entabanar aquest parell d’”hipòcrites”.

Com pot ser que en Rajoy, que ha estat el braç executor de l’anticatalanisme a Espanya, que ha presentat la recollida de signatures contra l’Estatut (“contra Catalunya”, deia la gent que feien signar...), que ha presentat els recursos al tribunal constitucional, que ha mantingut els jutges que han retallat per tots costats el text, que ha impulsat els recursos contra la immersió lingüística, etc., pugui venir a Catalunya, en precampanya, cantant les excel·lències dels catalans, afirmant que s’ha magnificat el tema de la immersió, etc. Demagog i hipòcrita. Perquè l’endemà de les eleccions ja no se’n recordarà.

I en Rubalcaba (o la Chacón)...; què dir d’en Rubalcaba (o la Chacón)!

Ara resulta que surt amb allò tan famós del “prometo aprovar el text que aprovi el poble de Catalunya...” Us sona? Ara surt amb la defensa de la llengua (el bilingüisme, és clar), que els catalans som la repera, que defensarà els nostres interessos, que...

I la ministra de defensa? Després de quatre anys d’exili, torna a Catalunya per afirmar que defensarà a capa i espasa els interessos dels catalans!

Demagogs i hipòcrites! Perquè l’endemà de les eleccions ja no se’n recordaran.

I, mentrestant, els catalans deixant-nos aixecar la camisa! Fins quan?

dilluns, 19 de setembre del 2011

Notícia!?


Feia dies que en tenia ganes, especialment diumenge després del “superdissabte” d’ERC quan el TN migdia no en va dir res ni en els titulars ni en la primera mitja hora. I suposo que a l’Iu Forn no li farà res, o sigui que copio l’article d’avui a l’Ara:

Quan és notícia una notícia?
IU FORN 

Onze del matí d'ahir. Catalunya Informació. La 2a notícia més important és la convocatòria d'una mani que s'havia de celebrar al migdia a BCN. Està clar que aquest estatus informatiu no està a l'abast de qualsevol notícia i que va aconseguir-lo perquè, a criteri de qui va decidir l'ordre de les informacions, era més important que, per exemple, la morbosa trobada (políticament parlant) Chacón-Rubalcaba a la Festa de la Rosa que organitzava el PSC a Gavà.
Quatre de la tarda. Ordre dels titulars a Catalunya Informació: 1/ referència a l'entrevista que l'emissora havia fet a la vicepresidenta Joana Ortega, 2/ declaracions de Rubalcaba i Chacón a la Festa de La Rosa, 3/ Obama i el nou impost al rics, 4/ immigrants i ensenyament i 5/ una cadena francesa emetrà hores després una entrevista amb Strauss-Kahn. Deu haver notat que la mani que al matí era tan important, a la tarda havia mort (informativament parlant). Havia deixat de ser notícia? Doncs no, perquè el TN migdia de TV3, on aparèixer-hi va tan car, li va fer una peça i tot. Un vídeo en què, per cert, vam veure que, amb una gran generositat, la manifestació havia reunit unes 200 persones que, segons van dir-nos, representaven 400 entitats. Però el tema no és ni el motiu pel qual van fer la mani, ni tampoc la quantitat de gent que hi va anar, ni tan sols el criteri informatiu de situar dalt de tot una notícia que es veia que no seria notícia. La reflexió que volia compartir amb vostè és la que vaig fer-me a les set de la tarda mentre una mani amb moltes més de 200 persones col·lapsava el centre de BCN.
L'important d'una manifestació no és aconseguir grans assistències, sinó que els mitjans en parlin. 200 persones sent notícia durant un minut, existeixen. 500 no sortint a cap mitjà de comunicació, no són res. O sigui que, si vol dedicar-se a l'activisme, li recomano fer un curset de màrqueting mediàtic.

dissabte, 17 de setembre del 2011

Jornada electoral a la Garrotxa


Aquest dissabte, els militants d’Esquerra hem pogut escollir per sufragi universal els propers president i secretari general del partit, així com el cap de llista per a les properes eleccions al Congrés.



A totes les comarques dels Països Catalans, els militants del partit hem organitzat els col·legis electorals. A la Garrotxa, durant tot el dia es podia votar al local de la Secció Local d’Olot.

El resultat d’aquestes eleccions ha comportat un canvi de dirigents i de representants en els diversos àmbits que calia escollir: el nou president d’Esquerra serà l’Oriol Junqueras, la secretària general serà la Marta Rovira i el cap de llista a Madrid serà l’Alfred Bosch. A tots ells, les felicitacions i els desitjos que tinguin (que tinguem) molta sort. Així com al candidat que no ha estat escollit, en Joan Ridao, l’agraïment per la gran feina que ha fet aquests anys com a portaveu a Madrid i com a secretari general.

Corren aires de renovació, la societat ens demana als partits polítics que responguem a aquests aires, que els representants polítics no s’enquistin, que no s’aferrin a la cadira. Penso que aquests resultats corresponen a aquesta idea. Penso que la gent d’Esquerra ha donat resposta a aquest corrent.

Poden dir el mateix els altres partits polítics que repeteixen com a candidats Duran i Lleida, Carme Chacón o Jorge Fernández Díaz?

dijous, 15 de setembre del 2011

Ple Extraordinari a Olot


Avui fèiem a l’Ajuntament d’Olot un Ple Extraordinari en defensa de la immersió lingüística. Algú pot pensar que hi ha hagut sorpreses? Doncs sí!

D’entrada, el PP ha coincidit amb el president del tribunal suprem (això no és cap novetat, evidentment) a l’hora de reclamar que les decisions judicials s’han de complir. Sobretot si el màxim responsable ets tu mateix i estan en la teva línia ideològica (aquest sistema judicial captiu d’una visió centralista d’Espanya, per no dir feixista directament, que només defensa els interessos d’uns...)

PxC, potser seguint aquests mateixos principis ideològics, s’ha escapat per la tangent afirmant que aquest és un tema que respon a una picabaralla electoral entre el PP i el PSOE, sense cap interès per a la ciutadania, que només serveix per distreure dels temes realment importants! I s’han abstingut. Nosaltres, els ulls com taronges...

La gran sorpresa ens ha vingut de la banda del PSC (de fet la moció tenia el suport, a banda de l’equip de govern, d’ERC i del PSC, a més d’altres formacions extraconsistorials, i per tant no podia haver-hi sorpreses...), quan han començat la seva intervenció lamentant que s’hagi convocat un Ple Extraordinari per un tema que no era urgent. Hem acabat posant-hi uns ulls com plats!!!! En fi, tothom té les seves prioritats.

L’equip de govern ha defensat la seva posició favorable que, en línies generals, coincidia amb la nostra. Us copio una part del que hem comentat:

“Haver de defensar d’aquesta manera el sistema educatiu català seria inaudit en un país normal. Un sistema que busca la cohesió social, que defensen la gran majoria dels pedagogs i que fins i tot ha rebut elogis de la comunitat internacional; un sistema que fa més de trenta anys que funciona, que és plenament acceptat per la comunitat educativa i per la gran majoria de la societat, un sistema que fins i tot ha superat el cop d’estat d’en Tejero a diferència d’altres temes que van patir una sotragada uniformitzadora... Doncs ara resulta que la decisió d’uns jutges, amb el suport d’alguns partits molt minoritaris a Catalunya, pot tirar per terra aquest sistema que tots tenim ben assumit.

Val la pena remarcar que la immersió lingüística no va contra ningú, i especialment no va en contra del castellà. Ben al contrari: és el sistema que millor garanteix que tots els alumnes catalans acaben la seva escolarització sabent castellà i que la gran majoria també saben català. A nosaltres ens agradaria que també es garantís que sabessin anglès. Potser és un sistema que s’ha de polir, ampliant les hores de llengua o reduint el nombre d’alumnes per aula, però és el sistema més vàlid per garantir el domini d’aquestes llengües.

En canvi, anar en contra de la immersió sí que va en contra del català, no garanteix que els alumnes dominin el català al final dels seus estudis obligatoris. Vol dir trencar el procés de normalització de la nostra llengua.
Acabem amb una cita del president Pujol: donat el procés recentralitzador de l’Estat, o plantem cara i ens hi enfrontem, o Catalunya desapareixerà com a poble.”

dimecres, 14 de setembre del 2011

S'ha mort Jordi Pere Cerdà


O Antoni Cayrol que, a efectes poètics, és el mateix. I havia de ser un Onze de Setembre. El mateix dia que un grup de representants d’ERC-Garrotxa anàvem a portar un ram de flors a Joan Pere Fontanella, el jurisconsult versionat per Miquel Blay, que havia estat mut testimoni de les commemoracions garrotxines de la data fatídica en les últimes dècades.


Joan Pere Fonanella, l’olotí il·lustre que havia arribat a ser Conseller en Cap del Consell de Cent durant  la guerra de Secessió (la dels Segadors) i que es va haver de refugiar en terra catalana, afrancesada arran del fatídic Tractat dels Pirineus.

La catalaníssima Perpinyà va haver de sebollir l’olotí Fontanella, la capital de les terres que van veure néixer Antoni Cayrol i que també l’hauran d’enterrar. Els catalans, entre francesos i espanyols, no passem de ser l’ase dels cops des de fa segles. Potser vindrà el dia que sabrem canviar les tornes. Ben segur que Fontanella i Cayrol es remouran, contents, en les seves tombes.

De moment, i per recordar-ho, no està de més que us adjunti un poema de Jordi-Pere Cerdà!:

QUAN LA MUNTANYA CANTA...

Quan la muntanya canta,
en el recer del cor
s'esmuny sa veu secreta.
Com al nial del roc,
la falguera hi penetra.

Tota la vall respira;
els vessants alliberen
un pit que puja i baixa;
la ribera que el talla
fa un niu de roques blaves.

M'estemordeix el ritme
d'eixa vida pregona,
s'apoderant de mi
l'enterbolit desori
d'ésser tan poca cosa.

D'ésser menys que el penyal
que assalta la ribera;
d'ésser menys que l'herbei
que cus els raigs de sol
en el cor de les ombres;

menys que aquell doble joc
d'avellanetes verdes
guardant sota la pell
la caritat oferta
d'un mossec, a les dents;

menys que l'arbre que es cria
una vida interior,
riera on els secrets
de l'aire i de la terra,
creuant-s'hi, s'escanvien.

Quan la muntanya canta
s'apoca el meu orgull,
s'enrenoua mon ànima
a la mida dels altres,
i en mi tot s'asserena. 

dimecres, 7 de setembre del 2011

Immersió?


Ho deia l’Eva Piquer en alguna piulada: cansa molt haver d’insistir argumentant en defensa de temes tan trivials.


Ho deia l’Antoni Bassas en un article a l’Ara: no ens podem permetre mantenir aquest estrès amb tot allò que afecta les relacions entre Catalunya i Espanya.

Aquest dilluns, a la plaça dels gegants d’Olot ens hem aplegat tres-cents olotins en defensa del sistema educatiu català. Cal? Sí que cal! Sembla mentida, però sí que cal: trenta anys després, els catalans encara hem de justificar que allò que fem està bé. Per què? Perquè als espanyols no els agrada. Perquè, encara que la immersió a l’ensenyament hagi rebut els elogis del Parlament europeu, com que no garanteix la màxima falangista de l’”Espanya, una!”, a Espanya no ho poden permetre.

I, efectivament, haver de continuar argumentant allò que no només s’ha argumentat, sinó que ja s’ha aplicat, s’ha valorat i s’ha elogiat, ja cansa...

Perquè el tema no és aquest. El tema és que els espanyols somien “una grande y libre”. I Catalunya no hi té lloc.

Els catalans, més enllà de justificar-nos, hauríem de començar a plantejar com volem el nostre sistema educatiu en uns Països Catalans independents. Hauríem de tenir clar que la llengua vehicular de l’ensenyament ha de ser la llengua pròpia. Que el domini d’altres llengües (especialment l’anglès i el castellà) és imprescindible, però que això no passa per limitar el coneixement de la llengua pròpia. Hauríem de tenir clar que és molt important que tots els catalans coneguin la llengua del país, cosa que avui per avui encara no passa.

Totes les matèries que ha d’aprendre un alumne s’han de presentar en català, en la llengua del país; alhora que el sistema (i la societat) ha de poder garantir que els catalans tenen prou domini de les llengües més importants del món per poder-s’hi moure.

Si no ho fem així, si no som prou contundents, els catalans potser parlarem moltes llengües, però acabarem perdent la nostra (com ha passat en tantes i tantes llengües del món), i potser acabarem desapareixent com a país.

Per això és tan important que defensem el nostre ensenyament!

dissabte, 3 de setembre del 2011

L'Heribert vist per en Marçal

Com que suposo que no tots heu pogut llegir l'article d'en Marçal Casanovas en record de l'Heribert Barrera, em permeto el luxe de copiar-lo en el bloc. Suposo que ningú hi tindrà inconvenient:



Heribert Barrera, el polític i l’ amic

El proppassat divendres moria a Barcelona el polític i amic Heribert Barrera i Costa.
Tots el mitjans informatius s’han fet eco de les grans virtuts polítiques, com a català íntegre, defensor de la seva pàtria, de la seva nítida visió  sobre el país, sense caure en concessions polítiques de cap  mena (ell fou l’únic polític català, que no brindà per l’aprovació a Madrid de la constitució espanyola, perquè creia que lligava els catalans de manera massa estreta a les conveniències del centralisme espanyolista).
Ha estat un gran President del Parlament català. En aquella primera legislatura, en què tot s’havia de fer, ell sabé donar una gran dignitat al nostre òrgan legislatiu. La figura del President del Parlament agafà una magnitud política que molts no esperaven.

Be, podria parlar llargament de  la seva acció política amb visions d’home d’Estat. Deixo aquesta tasca als mitjans informatius, que en coneixen la trajectòria potser millor que jo. Em fixaré més en la persona de l’Heribert, amic, el seu caràcter i el seu tarannà.

Home provinent del món de les ciències exactes, era llicenciat en Química inorgànica, era un home molt ordenat. Les seves exposicions eren sempre amarades per la lògica i la raó, difícils de rebatre, les mantenia a ultrança, amb nous arguments que anul·laven els raonaments dels seus oponents. Home molt racional, quan assumia una causa la mantenia contra vent i marea, i era molt difícil fer-lo canviar de plantejament. La seva fermesa anava lligada al mateix temps d’un parlar suau i afable que et desmuntava.

Com a persona, era d’una integritat total incapaç d’accedir al més mínim joc brut. Home molt frugal i auster, feia una vida personal gairebé d’anacoreta. No acostumava a veure altra cosa que no fos aigua, o cafè amb llet. I, de menjar, mai cap excés (als dinars del restaurant del Parlament,  li solien preparar una verdureta, i un xic de carn de segon i fruita per postres)

Era un home exigent, tot havia d’ésser perfecte sobretot amb ell mateix, a les altres persones els perdonava les seves limitacions.
Malgrat aquest quadre que podria representar una persona completament esquerpa,  en realitat no era així. Més aviat baix d’estatura, et trobaves amb un homenet amable que et somreia i feia tot el possible per atendre els teus problemes.
Com podeu deduir, jo admirava la seva actitud personal davant la vida, encara que alguna vegada m’irrités la seva tossuderia.

Heribert, amic, reposa en pau, sàpigues que has sabut deixar escola darrere teu. Espero que algun dia des d’allà on siguis puguis contemplar la Catalunya que tu vas somiar.


Marçal Casanovas i Guerri, exdiputat
ERC Olot