dilluns, 30 de desembre del 2013

2014: cent anys de Joan Vinyoli

A banda d’altres efemèrides, el 2014 es compleix un segle del naixement de Joan Vinyoli, i trenta anys de la seva mort. Sempre és un bon moment, però una efemèride com aquesta encara ho és més, per recordar l’obra d’un dels poetes cabdals del segle XX. Repassant-ne alguns poemes, m’ha vingut a les mans un que, com el vull llegir, és tot un avís per a navegants adreçat especialment a aquells que, el 2014, encara pensen a predicar la concòrdia, la tercera via, el concert o vés a saber quines sortides de bomber. Potser Vinyoli no pensava en el que jo estic pensant en aquests moments..., o potser sí!, però la força de la poesia té aquestes coses. Avancem, i no ens deixem devorar! Bon Any de la llibertat per a tots!


Un Poema d’Ara que és tard, publicat el 1975:

ELS CORBS

Grallant a les fosques
els corbs retornen cada vespre.
Vés amb compte amb els becs
privilegiats.
                     Ens hem d’anar fornint
de llums i de defenses.
                                          Desconfia,
que ja has perdut altres vegades
en el joc de pactar-hi.
                                       Tot al més
accepta un peremptori compromís
però fuig-ne, si pots, no et deixis devorar.

divendres, 27 de desembre del 2013

300 anys sobrevivint entre borbons

La nissaga del rei Sol s’ha perpetuat a la península malgrat els diversos intents de desfer-se’n. Primer vam ser els catalans i els altres territoris de la Corona d’Aragó: ja sabem com va acabar... Potser val la pena de recordar, però, l’existència de botiflers que, en totes les èpoques, se n’han volgut aprofitar: alts funcionaris, empresaris, militars o, fins i tot, simples cercadors de fortuna.


Napoleó els va descavalcar per primera vegada per posar-hi el seu germà tot inventant-se, ex novo, el Regne d’Espanya. Per cert, potser també val la pena que recordem que la Catalunya ibèrica no formava part d’aquest regne sinó que, després de cent cinquanta anys, Napoleó va reunir-la amb la Catalunya gal·la. Tot plegat va durar poc, però arran d’aquest pas la reinstauració borbònica va aprofitar per instaurar-hi el seu Regne d’Espanya i incloure-hi, sense cap distinció, els regnes de la Corona d’Aragó. Poc després, el 1833, la divisió provincial volia ser el darrer cop per desfer la seva personalitat.

M’estalvio baralles, picabaralles, conflictes dinàstics, revoltes, cops d’Estat i dictadures, perquè els borbons sempre han acabat traient el cap... A França, però, no els va anar tan bé!

El cas és que l’actual borbó hispànic, hereu de les Leyes Fundamentales franquistes, sospitós d’organitzar el complot del Tejerazo, mataelefants en moments de crisi, i callo altres temes que qualsevol que estigui mínimament informat coneix sobradament, es permet donar lliçons a un poble sobre quina voluntat ha de tenir.

És clar que, com sempre, trobarà alts buròcrates, grans empresaris, vividors i descastats que volen fer fortuna, que li riguin les gràcies i que intentin frenar els desitjos de llibertat del poble català. De botiflers, per dissort, sempre n’hi ha. L’”establishment” és molt poderós i té massa interessos per mantenir-s’hi al marge.

Però les coses han arribat al punt que han arribat i ja no hi ha marge de retorn. Com deia el poeta: serem allò que vulguem ser. Com deia un altre poeta: ens han bombardejat cada cinquanta anys per evitar-ho, però ara ja no ho poden fer. Ja no ens poden trepitjar el coll perquè callem, ja no ens poden tallar les mans perquè no treballem, ja no ens poden esquarterar perquè no caminem...


Tres-cents anys després, caminarem, treballarem i cridarem la nostra llibertat. I ja pot anar dient l’hereu del Borbó, perquè la força de les urnes finalment ja no la podrà aturar la feblesa dels seus canons, com antany. Ho devem a tots els que ens han precedit en la lluita i a tants que hi van deixar la pell.

dilluns, 23 de desembre del 2013

300 anys després, guanyarà la democràcia!

Vivim uns anys insospitats en el nostre país: si, uns anys enrere, algú ens hagués vaticinat aquesta situació, tots ens hauríem pensat que no hi era tot. D’acord que la data del 2014 és especialment simbòlica, i que més d’un l’havia utilitzat per intentar fer un cop de força, un capgirament de la situació: tres-cents anys de submissió no són pas pocs i val la pena de lluitar per canviar-ho. Tot i així, però, ben pocs hauríem afirmat que estaríem en disposició de fer-ho, de canviar el destí de la història, encara que al llarg de tants anys de submissió havíem anat acumulant prou indicis de capgirament, de revolta.


Ben pocs van ser els catalans que no es van alegrar de veure els “quatre de la xancleta” (com els va anomenar la unionista Sánchez-Camacho) sortint plegats per anunciar que, finalment, s’havien posat d’acord per consultar el poble de Catalunya. Tres-cents anys després de la desfeta més gran, els catalans podrem decidir el nostre futur, la nostra organització política, encara que a molts panxacontents els representi que els trepitgin algun ull de poll. I val més que aprofitem plenament aquesta conjuntura inusitada.

Més d’un diu que no ens deixaran (bé, ja veurem com ho impedeixen), més d’un diu que cal tornar a fer pedagogia (com si no sabéssim de fa molts anys quin pa s’hi cou, com si no haguéssim provat reiteradament, com si la cosa ens vingués de nou...), d’altres ens anuncien totes les apocalipsis imaginades des que el món és món, sense adonar-se que la seva opció encara és més apocalíptica... És que no hem patit prou, els catalans? És que no hem vist que l’única manera d’organitzar-nos com volem és que siguem nosaltres mateixos, sense traves externes, que ens imposem les nostres pròpies lleis, que siguem els únics culpables dels nostres propis errors?

L’aplec de greuges és immens. Però encara és més immens el llistat de personatges que ens han caigut al cim, que sembla l’elenc dels àngels caiguts: Aznar, Botella, Rajoy, Margallo, Wert, Aguirre, Ruiz-Gallardón, Margallo, Montoro, De Guindos... I els altres no se’n salven: Díez, Rubalcaba, Bono, Guerra, Ibarra... I no vull seguir perquè al sofert lector no li agafi mal de panxa abans d’hora.

(Per si de cas, per si encara no en tenim prou, dedicaré una propera entrada a un poema de Joan Vinyoli que és ben il·lustratiu del tarannà d’aquest personal i de la prevenció amb què els hem de tractar.)

Tot i així, ara tenim una oportunitat històrica que potser no tindrem mai més: el referèndum es farà perquè tothom n’ha vist la necessitat democràtica, i només construirem un Estat nou si guanya clarament l’opció “vull que Catalunya sigui un Estat independent”. Qualsevol altra opció, el sí però no, no deixa de ser tornar a posar-nos en mans d’aquells que van en direcció contrària (no us espanteu: ja fa trenta-cinc anys que ens ho demostren dia a dia. Detall?: encara hi ha un munt de competències de l’Estatut del 1979 que s’han de transferir! I, és clar, tampoc no ho van fer quan manaven tots aquests pseudofederalistes que han nascut darrerament.)

Ho podem fer, però hem de ser prou tenaços per no caure en provocacions ni en mitges tintes. El futur és nostre: només hem de ser valents, i aferrar-lo! És clar que no serà fàcil, però no podem defallir  perquè és a les nostres mans. O independents o ens faran desaparèixer definitivament.

dissabte, 21 de desembre del 2013

Desembre: 30 anys perdent eleccions

Dijous vam fer el darrer Ple municipal a Olot. En general, molt bones vibracions malgrat els temps de crisi: moments de felicitacions perquè el nou hospital va tirar endavant i també la nova plaça Mercat. Si tot va bé, l’any vinent es podran inaugurar.

També vam aprovar una modificació de crèdit de més d’un milió d’euros, en bona part per les mesures d’estalvi energètic, però també per l’estalvi en personal. Vam felicitar els treballadors municipals per l’esforç que estan fent en tots els sentits, però també vam insistir en la idea que ja havíem apuntat en el Ple de pressupostos sobre la reducció excessiva de personal. Vam incidir en els 90.000 € d’ingressos per la recollida selectiva d’envasos gràcies a l’esforç de tothom. Finalment, ens en vam abstenir perquè la modificació s’aplicava a unes partides tancades, sense que nosaltres hi haguéssim pogut incidir: les més importants per a la urbanització del carrer de l’Estadi i per als vestidors de l’estadi de futbol.

I, seguint en la línia de les bones perspectives per a l’any vinent, ERC, CiU, RCat i CUP vam presentar una moció conjunta en favor de la celebració d’un referèndum sobre la independència de Catalunya. Tot i que, en general, la premsa s’ha fet ressò que els representants del PSC hi van votar a favor, no ha canviat gens la seva posició i els ho vam retreure: estan a favor només d’una consulta pactada amb l’Estat. Per ERC, això només és una estratègia per amagar el cap sota l’ala perquè saben perfectament que no ho acceptaran mai, de fet, ni tan sols els del seu partit ho acceptaran, com ha afirmat reiteradament Pérez Rubalcaba.

El que sí va recollir NacióLaGarrotxa.cat  va ser el meu comentari arran de l’enèsima negativa de la representant del PP perquè els catalans puguem decidir el nostre futur. A banda dels arguments tradicionals en el sentit que no hi ha res en el dret internacional que impedeixi el referèndum, vaig fer notar que, personalment, porto trenta anys votant democràticament en les diverses eleccions que s’han anat succeint i sempre he perdut; el que no és èticament democràtic és que, ara que hi ha alguna possibilitat que perdin, els que estan acostumats a guanyar ens vulguin impedir de votar a aquells que ens hem mantingut demòcrates malgrat que sempre hem estat, fins ara, en minoria.


Fora de les habituals notes racistes de PxC, res més a comentar en el darrer ple de l’any a banda de desitjar unes bones festes a tothom i que l’any vinent, 300 anys després, ens retorni la llibertat perduda.