Començaré amb un record personal: tinc la immensa fortuna d’haver estat alumne de Joan Solà. Com que jo em vaig especialitzar en literatura, només el vaig poder gaudir a l’assignatura d’Història de la Filologia Catalana. No cal dir que em va fer suar, però que vaig poder aprendre’n moltíssim i també agradar-me un camp que no és precisament el que m’interessa més de la Filologia.
Del professor Solà, només en puc destacar el treball i el rigor. La immensa feina que li comportava la matèria no és més que un mínim exemple de l’ingent treball que ha fet en diversos camps de la lingüística. Treball, rigor, exigència; però també amabilitat: era d’aquells professors universitaris que feien hores de feina al despatx, però que atenien amb exquisida correcció els estudiants que li havien de fer consultes lingüístiques. Evidentment, la Filologia Catalana del present i del futur li deu i li deurà molt a la seva obra.
Per això vaig estar molt i molt content quan li van oferir ser la primera personalitat que s’adrecés al Parlament de Catalunya. El seu discurs va ser pulcre, immaculat, i quedarà emmarcat en els annals del Parlament.
No cal dir que en Solà, erudit intel·ligent, va acabar defensant aquests últims anys la necessitat de la independència de Catalunya com a única possibilitat per a la supervivència de la nostra cultura.
Al costat de l’obra de Pompeu Fabra i de Joan Coromines, la de Joan Solà ha d’acabar tenint el mateix reconeixement. Caldrà pensar amb quines fórmules podrem perpetuar la seva memòria. Els països han de poder enaltir els seus savis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada