dissabte, 6 de febrer de 2016

Memorial Companys a Olot

Avui, a Olot, finalment hem pogut erigir un memorial en record del president màrtir. Després d’un concurs d’idees, els ripollesos Marta Milà i Marc Torrellas han estat els encarregats de fer una instal·lació impactant que ajudarà a mantenir viva la memòria de Lluís Companys.



Personalment, he d’agrair que l’actual equip de govern m’hagi permès adreçar unes paraules en l’acte d’inauguració, que ha comptat amb la participació de l’Anna Simó, una gran persona que ha estat sempre al peu del canó, a les verdes i a les madures.

En primer lloc, cal ser conseqüents amb la història: el llarg camí comença la matinada de la diada de Santa Teresa del 1940, “per Catalunya”, clama el president abans que el foradin els projectils de l’escamot criminal. Quaranta anys més de foscor, i els primers representants d’ERC al consistori olotí, Marçal Casanovas i Joaquim Danés, comencen un llarg viatge per eliminar de la via pública els homenatges a la dictadura franquista.

Pel juny del 2010, la Clara Casanovas i jo mateix demanem que es retirin els símbols franquistes que encara queden al cementiri d’Olot. El camí segueix sent llarg, però els consistoris socialistes (Lluís Sacrest, Joan Albesa, Joaquim Monturiol...) i els convergents (Josep M. Corominas, Josep Berga...) entomen el repte i, de mica en mica, amb la convicció d’en Josep Ferrés, Olot aconsegueix esdevenir una ciutat lliure de símbols franquistes a la via pública. Hauria de ser exemple a tot l’Estat, si és volen ser tan demòcrates!

Però els regidors d’ERC pensem que no n’hi ha prou portant els símbols franquistes als museus i als llibres d’història. Cal homenatjar els defensors de la democràcia, les víctimes del franquisme. I pensem que és una bona idea (una idea que ens aporta el magnífic artista Quim Domene, i no li ho podré agrair mai prou!) aprofitar el 75è aniversari de l’assassinat de Lluís Companys per recordar totes les víctimes innocents de la dictadura.

En aquest llarg camí, que encara continua, hi ha hagut formacions polítiques olotines que han manifestat la seva disconformitat amb la idea de dedicar una dotació pressupostària (ni que siguin 15.000 euros) a un memorial, i més en temps de crisi... Des d’ERC, hem hagut de mantenir-nos ferms per exigir que la defensa de la memòria històrica és un valor social. Ens ha costat, però hi hem reeixit.

I aquesta no és una qüestió gratuïta o capriciosa, sinó una necessitat imperiosa de la nostra societat. Hem de mantenir la defensa de la democràcia, de les llibertats humanes. Hem d’erigir homenatges simbòlics a les víctimes de la tirania i de la barbàrie. Perquè, si nosaltres ho oblidem, n’hi haurà que se n’aprofitaran.

He acabat el meu discurs en l’acte inaugural llegint un fragment de Francesc Canosa que recordava la votació del parlament autonòmic de Castella i Lleó, en què tots els partits de la cambra reclamaven a la Generalitat de Catalunya el retorn a Salamanca dels papers que no s’haguessin pogut lliurar als seus legítims propietaris...

I, això, després de l’espoli de les tropes franquistes. Després que la República Federal Alemanya i la República Francesa hagin demanat perdó per haver deportat Companys a Espanya, quan encara és hora que els diversos governs democràtics espanyols hagin demanat perdó per l’assassinat o que ni tan sols s’hagin plantejat anul·lar els judicis polítics del franquisme. Quan els ciutadans Joan Carles i Felip només han sabut xiular i mirar cap a una altra banda... Després que jutges mexicans o argentins hagin demanat l’obertura de fosses comunes per reconèixer les víctimes del feixisme, quan els jutjats espanyols les volen ignorar.

Milers d’afusellats, entre els quals els alcaldes de les Preses, de Sant Feliu o de Santa Pau, encara esperen el reconeixement que els hauria de retre un règim realment democràtic.


I, per això, el camí encara continua...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada