dimecres, 29 d’agost del 2012

Senyor Mas, no és això


Al llarg d’aquest mes he publicat un parell d’entrades en què manifestava que entenia la posició d’Artur Mas i el Govern de Catalunya.


Entenc que han d’explotar fins a l’últim esforç la possibilitat de pacte fiscal i que això no té res a veure amb estar a favor o no de la independència.

Avui mateix, entenc que s’hagin acollit al fons de liquiditat autonòmic: no hi ha ni un cèntim a la caixa i quan arribin els venciments tothom voldrà cobrar, no? Entenc també que cal retallar els pressupostos: si tenim menys ingressos, haurem de reduir les despeses, no? (Una altra cosa és què és retalla i què no i com es poden incrementar els ingressos).

Entenc també que l’Artur Mas hagi fet una crida al conjunt de la societat per sumar esforços en la reclamació de pacte fiscal.

Ara: el que no pot ser és fer una crida popular i, després, amagar-se.

Això és com aquell que llança la pedra i amaga la mà, com aquell que no ha fet res. Està molt bé demanar suport, però s’ha de ser el primer a donar la cara. No pot ser que Convergència s’afegeixi a la manifestació i que el Govern només hi vagi “a títol personal”; però, sobretot, que no hi vagi el president.

Si tots volem que sigui una manifestació històrica (que ho serà, segur). Si hem demanat que tot Catalunya surti al carrer per reivindicar la seva voluntat de ser. Sigui quin sigui el lema de la pancarta que encapçali la marxa unitària, el president hi ha de ser.

Acabo amb una metàfora marinera de les que tant li agraden: el capità sempre ha de ser l’últim a abandonar el vaixell.

dijous, 23 d’agost del 2012

Aprenent de "La guerra de Jugurta"


Aquest estiu, gràcies a la difusió que n’ha estat fent l’Ara al llarg de tot l’any, he pogut repassar alguns dels clàssics de la Bernat Metge. Entre les moltes lliçons que hi podem trobar (per això són clàssics, no?), m’he volgut aturar en el desencisat Sal·lusti. Un historiador que dóna una visió negativa i una mica peculiar de la política romana, un cop se n’ha aprofitat prou i ha acabat vivint com un rei.


Especialment significatius són els seus comentaris a La guerra de Jugurta, en què aprofita aquest episodi de conquestes romanes del nord d’Àfrica per mostrar l’ancestral idea que els polítics només hi són per aprofitar-se’n:

“Però ¿qui són aquests que s’han emparat de la república? Uns criminals a ultrança, de mans sangonoses, amb una immensa cobdícia, malignes i al mateix temps superbs fora de mida, per als quals la lleialtat, l’honor, la  pietat i, en definitiva, tot el que sigui virtut o vici és bo per a treure’n un guany. Una part d’ells tenen per salvaguarda haver mort els tribuns de la plebs; altres, els processos injustos, i la majoria, la mortaldat feta entre els vostres. Així, com pitjor s’ha comportat cada un, mes segur està; la por que haurien de tenir per llurs crims, us la fan sentir, a vosaltres, per covards; la coincidència en llurs desigs, en llurs odis i en llurs temences els ha ajuntats. I això entre la gent com cal és amistat; però entre la mala fent, facció. Si vosaltres, doncs, fóssiu tan sol·lícits de la vostra llibertat com ells estan abrandats pel desig de domini, no hi ha dubte que la república no seria, com ara, assolada, i els vostres beneficis recaurien en les persones millors, i no en les més audaces.”

En aquesta línia, Sal·lusti reporta la hipotètica idea de Jugurta que Roma no té principis, que només cal tenir diners per comprar els seus governants:

“Un cop hagué sortit de Roma, es diu que, girant-se de tant en tant a mirar-la en silenci, a la fi exclamà: “Ciutat venal, que no trigarà a desaparèixer, si troba un comprador!”

Curiosament, els encarregats d’acabar amb Jugurta, Mari i Sul·la, van ser més endavant protagonistes destacats de la primera guerra civil romana.

No hi ha com seguir els episodis de la història per anar ben calçats de cares al futur.

dimarts, 21 d’agost del 2012

Tots amb les festes de Barri!


Aquests dies d’estiu podem gaudir a Olot de les diverses festes de barri. Totes amb la seva personalitat, amb les seves tradicions i, gairebé totes, amb la seva faràndula.


N’hi ha de més noctàmbules, n’hi ha de més familiars, però totes tenen el seu interès. Perquè totes sobreviuen per l’abnegada dedicació d’una colla de veïns (normalment vinculats a les associacions de veïns) que penquen durant gairebé tot l’any per poder muntar unes activitats que siguin prou atractives per als veïns del barri i de la resta de la ciutat.

Aquesta setmana passada vaig poder gaudir d’alguna activitat de la festa del barri de Sant Roc, i el cap de setmana del pregó i del ball dels gegants del barri de Pequín.

No cal dir que són una mostra del dinamisme dels barris, de les ganes que té la gent que la convivència en l’entorn sigui agradable; una mostra que els humans hem decidit conviure en societat i que és essencial que tothom sàpiga on és i que tingui clares les normes perquè l’harmonia domini entre tots els veïns.

El pregó del barri de Pequín, a càrrec del periodista olotí Joan Manel Robles, em va agradar especialment perquè subratllava la idea que els veïns d’un barri solen tenir orígens ben diversos, provenir de llocs ben diferents, però que els uneix la voluntat de saber conviure en l’entorn que els acull. En aquest sentit, com tot Olot, el barri de Pequín és especialment exemplar.

Aquest proper cap de setmana, la cita és la festa del Barri Vell. Com sempre, tothom hi és convidat, i val la pena treure-hi el nas en alguna de les activitats que s’han programat per celebrar-ho.

Mirarem de ser-hi!

dilluns, 13 d’agost del 2012

Independentisme i "pacte fiscal" (i 2)


Continuo entenent la posició d’Artur Mas, del president de la Generalitat de Catalunya.
 
I, per si algú no em coneix prou o pensa que he perdut el cap aquests dies d’estiu, deixaré clar d’entrada que l’11 de Setembre em manifestaré per la independència de Catalunya, com he fet sempre.

Passa que, com he intentat explicar en el primer lliurament d’aquests apunts, vivim unes circumstàncies excepcionals per l’independentisme. I, sobretot, no podem malbaratar uns avenços que ens acosten al final del camí. Però, compte: ni està tot fet, ni estem en un procés irreversible.

Algú s’havia pensat que això seria fàcil?

Algú es pot imaginar que la independència arribarà un dia que es llevi amb prou empenta el nostre president de torn i es planti al balcó del Palau per proclamar-la?

D’això ja en tenim un precedent en la història, i tots sabem que no va anar bé. Quan el president surti al balcó, ha de quedar clar a tothom (i quan dic tothom vull dir tot el món) que no només el segueixen els seus, sinó que el segueix tot el poble de Catalunya.

No estem parlant de guanyar unes eleccions o de guanyar un referèndum. Encara que sembli mentida, amb això no en fem prou. Necessitem el suport internacional, necessitem instruments per fer efectiva la independència, necessitem gent que la defensi. Per això, per exemple, ens consta que hi ha molts col·lectius que estan treballant-hi arreu del planeta.

I aquí torna a aparèixer, per dos motius, el tema del “pacte fiscal”:
a)    Necessitem convèncer no només la majoria de catalans sinó també la majoria d’estats del món que la independència de Catalunya és bona i imprescindible.
b)    I l’endemà de la proclamació de la independència (el mateix dia no, perquè ho estarem celebrant) voldrem seguir treballant pel país, i voldrem seguir cobrant (empreses que treballen pel sector públic, treballadors de l’administració, pensionistes, becaris, aturats...) i les nostres empreses i els nostres treballadors voldran tenir una caixa on pagar els seus impostos que garanteixin l’estat del benestar a Catalunya, no?
L’Agència Tributària Catalana és imprescindible per garantir que, amb la proclamació de la independència, el país no s’aturarà. És la garantia de la viabilitat econòmica de Catalunya. És l’instrument que ens permetrà presentar-nos al món per obtenir el seu suport econòmic (els “mercats”, les organitzacions empresarials, els estats...). Per què ens pensem que bona part de la lluita per l’aprovació del redactat del “pacte fiscal” girava al voltant de l’existència de l’ATC?

El “pacte fiscal” no és imprescindible per a la independència, però és un pas més per arribar-hi sense entrebancar-nos-hi. El camí no és fàcil i trobarem molta gent que ens ho voldrà acabar de complicar tant com puguin. Les dificultats i les distorsions seran grans i tindrem molta gent que al final dubtarà de fer-se enrere. No podem fer una passa en fals. No podem mantenir-nos-hi ferms només els independentistes “convençuts de tota la vida”. Necessitem una majoria al parlament, necessitem una majoria social, necessitem un suport exterior perquè no ens hi entrebanquem. Si ens anem posant pals a les rodes nosaltres mateixos, no hi arribarem mai.

Tots junts, hi arribarem!

diumenge, 12 d’agost del 2012

Independentisme i "pacte fiscal" (1)


Per una vegada, entenc la posició d’Artur Mas.


Com que suposo que després d’uns dies de “vacances” he començat amb una afirmació que pot sorprendre, l’hauré de matisar molt i molt perquè se m’acabi d’entendre bé (si és que se’m vol entendre bé, és clar).

Els independentistes (els de tota la vida, com jo mateix, o els que sigui) hem de defensar la independència, sense matisos, sense dubtes. I no podeu arribar a saber el grau de satisfacció que m’omple quan llegeixo les darreres enquestes sobre el vot dels catalans en un hipotètic referèndum sobre la independència. Hem avançat molt des que els votants a favor no arribàvem ni al 15%, i d’això com qui diu en fa quatre dies.

Ara diuen que guanyaríem. Però això només són unes enquestes i cal plantar-s’hi ben preparat per quan vagi de debò. No podem errar el tret.

I per què dic, doncs, que entenc en Mas? Perquè ell és president del país després d’haver guanyat sobradament unes eleccions en què la seva proposta era precisament el “pacte fiscal”. Si, finalment, no presenta a Madrid la seva proposta, el votant de CiU que el va fer president pot al·legar que en Mas ha faltat a les seves promeses electorals. I, per tant, l’Artur Mas està obligat a plantar-se a Madrid amb la seva proposta i intenta exhaurir-ne totes les possibilitats.

Sempre podem dir: i què?, que s’ho faci! Sí, però ell va guanyar unes eleccions i, com que representa el partit majoritari de Catalunya, ens interessa que s’acosti més i més a posicions independentistes. No en farem res de llançar-lo a la boca dels lleons.

I a Madrid, què pot passar?

a) Com és previsible, a Madrid se’n riuran. Fantàstic! Ja tenim més arguments per acabar de convèncer els que encara no estan convençuts.

b) A Madrid ens diuen que sí a tot (per política ficció que no quedi...). Podem renunciar, en les dificilíssimes condicions que ens trobem, a millorar el benestar dels nostres compatriotes? Evidentment que no. Ens felicitarem per l’èxit assolit i els independentistes seguirem lluitant per la independència del nostre país, perquè els motius de la nostra lluita no són només econòmics.

c)La pitjor situació, evidentment, seria el sí però no. Unes engrunes per aquí, un peix al cove per allà..., per acabar quedant-nos com estem, però CiU i PP podent oferir “avenços” i fotografies al seu electorat.
És clar que cal lluitar per evitar aquesta última opció de totes totes. CiU ha cobert tota aquesta legislatura amb el suport del PP i pot tenir la temptació de mantenir-lo. Aquí és on ERC té un paper fonamental (i també ICV, si m’ho permeteu): cal donar suport al “pacte fiscal” precisament perquè no s’aigualeixi, perquè no ens passi com amb l’Estatut, perquè no s’aprovin uns mínims i fem veure que tot ha anat bé.

No cal que digui que aquesta fermesa encara no l’hem tingut en la nostra història recent. Sempre, uns o altres, hem rebaixat perspectives a Madrid. De moment, però, aquesta vegada ha començat lleugerament diferent: el PP i, sobretot, el PSC, no han pogut retallar el redactat al Parlament. Cal seguir vetllant perquè això continuï així. Però això només ho podrem fer si l’Artur Mas veu que té prou suport per fer-ho. Si no és així, l’Artur Mas anirà a Madrid i en tornarà amb la cua entre cames. I que ningú no es pensi que llavors haurem avançat molt en el camí cap a la independència.

La lectura serà la que es va fer amb l’Ibarretxe: si ni els teus no et fan cas, si els votants de CiU (62 diputats) segueixen més la línia d’en Duran, què demanen els independentistes (10 diputats d’ERC, 3 de SI, i 1 de DCat)? D’allò de l’Ibarretxe ja fa una colla d’anys i pel mig està governant (amb tots els matisos que vulguem) el PSOE amb el suport del PP.

M’acabaré d’explicar un altre dia, perquè em sembla que m’he deixat coses pel camí.

dissabte, 4 d’agost del 2012

El talent de Jordi Nopca


Lectures d’estiu: he pogut encarar un dels llibres que més m’intrigava d’aquests últims mesos. El talent, del periodista de l’Ara Jordi Nopca, és un llibre estrany, sorprenent, diferent.


A mig camí entre l’acció inversemblant de James Bond i el gore inquietant de Quentin Tarantino, se succeeixen tota una sèrie d’accions esbojarrades que ens porten a la Lisboa de Fernando Pessoa. No hi falten les corredisses, ni les persecucions; entre cops, crims, fantasmes i esperits, salts al buit inesperats i altres sorpreses...

Una parella d’editors aconsegueixen de la manera més quotidiana possible l’únic exemplar d’una màquina descobridora del talent literari. Conscients que l’invent els pot fer milionaris, marxen uns dies a Portugal en cerca d’escriptors potencials.

Entre el sarcasme burlesc d’un Boris Vian i els invents del TBO, els protagonistes aconsegueixen de la màquina que valori alhora el talent literari i l’èxit de vendes. En el seu accidentat periple per Lisboa, hauran de fugir de nombroses persecucions i evitar greus perills.

De retorn a Barcelona, ens adonem que més que una història inversemblant d’espies i altres maquinacions, Nopca ens parla d’un món en què l’edició literària topa amb les necessitats del mercat; ens parla de la impossibilitat de deixar de comptar el nombre de vendes a l’hora de plantejar-se l’edició d’un llibre; ens parla de la utopia de prioritzar “el talent” en una societat que només valora l’interès material.

El talent, una refrescant lectura estival per portar-la més enllà.