divendres, 29 d’abril del 2011

Miquel Badia, màrtir

La història dels catalans està plena de personatges que han tingut una vida dissortada per defensar les nostres llibertats. És clar que els hauríem d’honorar, que n’hauríem de servar la memòria; però sovint desconeixem tant la nostra història, ens l’han amagat des de fa tants anys (com deia el poeta), que no els tenim prou presents.


Els germans Badia van ser assassinats tal dia com avui, ara fa setanta-cinc anys (un 28 d’abril de 1936), per catalanistes.

Encara no s’ha demostrat completament l’autoria de l’assassinat, però tot apunta que les ordres van sortir dels àmbits propers a la CNT.

Durant la guerra, en nom de la revolució, els crims contra catalanistes van continuar fins que no es va poder posar una mica d’ordre. Curiosament, també s’apunta que molts que havien constituït brigades que anaven pels pobles assassinant a tort i a dret, pocs anys després, durant la postguerra, van passar a engrossir les files dels comissaris polítics del franquisme.

Els extrems es toquen o, potser, l’enemic en el fons era el mateix. El que representava en Miquel Badia.

Avui per avui, però, i comptant que el passat s’ha de recordar i homenatjar, no ens calen màrtirs. Ens cal la fermesa de la convicció i ens cal la unitat per poder reclamar i obtenir allò que ens portarà la llibertat.

I que tinguem en Miquel Badia (i d’altres) en la memòria!

dimarts, 26 d’abril del 2011

Fukushima, 25 anys després...

La sort ha volgut fer coincidir l’episodi de Fukushima amb els 25 anys de la catàstrofe de Txernòbil.


Llavors la cosa es va tapar amb l’excusa que la URSS no era un país democràtic, que era un imperi a punt de caure (com així va ser), que no protegia prou els ciutadans, que tenia una tecnologia obsoleta i bla bla bla...

La sort, deia, ha volgut que 25 anys després es repeteixin els mateixos esquemes en un país modern, amb tecnologia avançada, que cuida els seus treballadors, que és l’exemple d’organització econòmica i empresarial... i bla bla bla...

Però ara no ens sona estrany que la informació no flueixi com voldríem, que des de moltes bandes es digui que no es creï alarmisme, que l’energia nuclear fa una funció imprescindible. Què en faríem, sense?

Mentrestant, resulta que les grans empreses productores d’energia elèctrica callen..., i deixen passar dies, no fos cas...! Mentrestant, tot el món occidental calla, no fos cas...!

I, mentrestant, no sabem què fer amb els afectats de Txernòbil, no sabem què fer amb Txernòbil mateix, i d’aquí a uns anys no sabrem què fer amb Fukushima ni amb els afectats de Fukushima...

I no n’aprenem!

Potser és ben veritat que a la tercera va la vençuda i llavors potser sí que acabarem fotent un pet com una gla!

I mira que ja ho deia en Charlton Heston al planeta dels simis! I no n’hem après! Però potser serà d’aquí a 25 anys més i, llavors, ves a saber on serem?

El proper dissabte, 7 de maig, l’olotí Marcel Coderch, màxim entès en la matèria, ens en farà cinc cèntims a l’IMPC d’Olot. Veurem què ens diu!

divendres, 22 d’abril del 2011

Finalment, 9 llistes a Olot!

En les properes eleccions municipals, els olotins podrem triar, per primera vegada, entre nou opcions. Malgrat les aparences, però, el panorama que en resulta és força semblant al que teníem fa quatre anys.


PSC: ha canviat el cap de llista i bona part dels actuals regidors. En Lluís Sacrest ha complert amb la voluntat de no tornar-se a presentar, per la qual cosa és ben segur que, a partir del juny, tindrem nou alcalde. El 2007 va tenir 4.994 vots, el 38,37%, i 9 regidors.

CiU: manté el cap de llista de fa quatre anys i incorpora diversos canvis a la llista. Ha patit l’escissió de la seva regidora Llum Adell que es presentarà de cap de llista a la candidatura de Nova Catalunya Independent. CiU va tenir 3.848 vots, el 29,57% i 7 regidors.

ERC: nosaltres hem canviat el cap de llista, però mantenim el conjunt de persones que hem estat treballant aquests anys. El 2007 vam tenir 1366 vots, el 10,50% i 2 regidors.

ApG: s’ha dividit en tres opcions. 1) La Margarita Verdaguer, cap de llista al 2007, va amb Solidaritat; 2) En Llorenç Planagumà, actual regidor d’ApG, amb Iniciativa, i 3) Finalment, en Raül Massanella s’ha quedat amb ApG. El 2007 van tenir 802 vots, el 6,16% i 1 regidor. Amb el mínim de representació situat en el 5% és molt difícil que tots tres puguin obtenir representació.

PxC: ? El 2007 van tenir 800 vots, el 6,15% i 1 regidor.

PP: ha permutat els primers llocs de la llista. Van tenir 775 vots, el 5,95%, i 1 regidor.

Qui serà el proper alcalde d’Olot?

dijous, 21 d’abril del 2011

Miquel Pairolí al cicle de l'ICCO sobre Maragall

Ahir dimarts vaig fer la presentació del ponent de la nova xerrada de l’”Abril, temps de paraules” que organitza l’ICCO.


Miquel Pairolí és un dels periodistes més rellevants del diari El Punt i, per tant, un personatge prou conegut a les nostres comarques. El que potser no és tan conegut és que és autor d’una gran quantitat de llibres de temàtiques i gèneres ben diversos.

L’any passat va publicar, per l’octubre, un dietari titulat precisament Octubre; però a mi m’interessa especialment remarcar les seves dues últimes novel·les: El manuscrit de Virgili i Cera, que destaquen per un estil i un llenguatge ben ric i per uns arguments prou enigmàtics que t’atrauen i t’endinsen en un món literari curiós i sofisticat.

Un gran novel·lista que, com la majoria de grans novel·listes, es pren el seu temps per polir la pròxima novel·la. Ara ja fa tres anys de la publicació de Cera i no sabem quants anys més haurem d’esperar per tornar a gaudir de la pròxima.

En la seva xerrada, Pairolí analitzava els articles periodístics de Joan Maragall com a reflex de la societat del canvi de segle. Del XIX al XX, evidentment. Tot i que, com va subratllar al final, aquest tombant de segle de fa cent anys manté unes característiques semblants al tombant de segle que hem viscut aquests anys.

Maragall també s’entestava a fer entendre als espanyols que l’Espanya futura havia de ser una Espanya plural, que donés cabuda a les diverses nacions que la configuraven...

Cent anys després, n’hi ha que encara segueixen igual, intentant l’impossible. Maragall, mesell i intel·ligent, amb cent anys picant contra una paret infranquejable n’hauria tingut prou i de sobres per entendre que només hi ha una solució. Al president Pujol, no li han calgut cent anys per veure-ho!

dimecres, 20 d’abril del 2011

Joan Ridao i les llistes d'ERC a la Garrotxa

Avui hem fet una sessió doble, com les d’abans...


En primer lloc, m’ha correspost presentar el darrer llibre del nostre Secretari General, Catalunya i Espanya, l’encaix impossible. En Ridao ha escrit molts llibres sobre les relacions entre Catalunya i Espanya; mai, però, ho ha pogut fer des del coneixement de més de tres anys de treballar a Madrid i de trobar-se amb les dificultats centralistes de comprensió de la diversitat. En aquest llibre, Ridao reflexiona sobre la impossibilitat de fer viable qualsevol altre camí per a Catalunya que no sigui el de la independència, sobretot arran de la sentència del tribunal constitucional sobre l’estatut.

La manifestació del 10 de juliol en va ser una evidència flagrant que cap formació no podrà bandejar.

Tot seguit, hem presentat les set llistes electorals que Esquerra-Acord Municipal presenta a la Garrotxa. Són menys que les que presentàvem el 2007, però estem convençuts que totes elles són llistes ben sòlides, que plantegen un futur millor per a les seves respectives poblacions i que, n’estem segurs, gaudiran de la comprensió i de la recompensa dels seus conciutadans.

A banda de la llista d’Olot, presentem les llistes de Riudaura, la Vall d’en Bas, Castellfollit, Argelaguer, Santa Pau i Sant Jaume de Llierca.

Totes elles tenen uns caps de llista perfectament preparats per posar-se al davant dels seus respectius consistoris... Molt millors que els alcaldes que hi ha governat durant aquests últims quatre anys.

Tinc el ferm convenciment que aquestes llistes no són més que un camí perquè, en els propers anys, Esquerra recuperi i redimensioni la seva presència a la Garrotxa, com a primer pas per avançar cap a la independència del nostre país.

A tots, doncs, desitjo la millor fortuna i que els seus respectius conciutadans els facin tota la confiança del món.

Per cert, no puc deixar de constatar l’absència de les càmeres d’OTV... Ni amb la presentació de totes les llistes de la comarca, ni amb la presència del Secretari General d’ERC, pensen que mereixem la seva atenció! Potser haurem de fer arribar una instància en alguna conselleria?

diumenge, 17 d’abril del 2011

Mitja Marató del CNO i Turisme Esportiu

Avui, més de 750 esforçats corredors, han completat la magnífica Mitja Marató de la Garrotxa que ja compleix la seva dissetena edició. El dia era esplèndid i la jornada lúdica especialment recomanable.


És clar que els atletes no venien només atrets pel pernil que s’acabarien enduent si arribaven a la meta final, sinó per gaudir del plaer de practicar esport acompanyat d’altres corredors amb la mateixa voluntat de satisfacció personal. Els guanyadors són el menys important.

De ben segur que més de la meitat dels participants eren de fora de la comarca. I aquí és on des del grup d’Esquerra Republicana hem fet incidència en la idea de Turisme Esportiu.

Què volem dir amb “Turisme Esportiu”?

Doncs bé, entre altres opcions, es tracta que bona part d’aquests atletes aficionats, acompanyats de les seves famílies i amics, tinguin un programa lúdic que complementi la Mitja Marató. Si tants atletes són capaços de desplaçar-se fins Olot per córrer la Mitja Marató, potser una part important voldrien aprofitar per ser-hi tot el cap de setmana si se’ls oferís un conjunt d’activitats: entrenaments a les pistes d’atletisme o a la piscina; tennis o circuits de BTT; passejades a cavall o altres activitats lúdiques...

I qui diu la Mitja Marató, molts caps de setmana estan plens d’activitats d’una atracció semblant o encara més gran, com l’Embardissada, la cursa de la Fageda, la Terra de Remences, etc., i totes les activitats que s’hi podrien anar afegint.

Una opció per explotar, que ens pot acabar situant com a referent del Turisme Esportiu a Catalunya.

dijous, 14 d’abril del 2011

80 anys i Conseller Nacional!

Després d’un dia de visita a l’Autònoma (la guia ens ha recordat que la jugada franquista d’allunyar la nova universitat de la capital els va acabar sortint per la culata!), començo a llegir el retorn al passat que ens ha ofert avui el diari Ara.


El primer èxit d’aquell partit que, a corre-cuita, va relligar l’esperit independentista de Macià amb l’ideal federal de Companys (curiosament, més endavant Companys va tenir actuacions més independentistes que ningú...) es va anunciar tal dia com avui, ara fa vuitanta anys. “Proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació Ibèrica”, va cridar Macià...

En els pocs anys que va resistir els embats del feixisme, la República espanyola va demostrar que poc tenia a veure amb les ànsies de recuperació de la llibertat perduda que teníem els catalans. La tricolor republicana no és, en cap cas, garantia que els catalans recuperem l’Estat liquidat pel Decret de Nova Planta del primer Borbó. L’únic camí és la independència (com diuen a Portugal)!

En aquest precís moment, l’Eduard López em truca de la Seu Nacional d’ERC i em comenta (com ja m’havia insinuat en Jaume Cabanyes) que finalment em correspon un lloc en el Consell Nacional del partit com a electe del darrer Congrés.

Curiosa coincidència, poder celebrar l’èxit de fa vuitanta anys en paral·lel a celebrar que podré representar tots els militants del partit en el nostre Consell Nacional com a segon representant de la Garrotxa, al costat d’en Jaume, que ho és com a president comarcal.

Almenys, seré conseller fins al proper Congrés Nacional de la tardor, que haurà de ser l’inici d’una nova etapa plena d’èxits per al partit -80 anys després- i que ens haurà de conduir a la llibertat.

dimarts, 12 d’abril del 2011

PARAULES DE LLUITA: TRET DE SORTIDA

PARAULES DE LLUITA: TRET DE SORTIDA: "Opinió. (segons el DIEC)1 f. [LC] Manera de jutjar sobre una qüestió, concepte que hom té d’una cosa qüestionable.1 2 [LC] [CO] opinió públi..."

dilluns, 11 d’abril del 2011

10A: fi de la primera etapa

Potser algú s’havia pensat que això era bufar i fer ampolles, però és evident que la realitat no és així. La independència d’un país és un fet prou transcendental, prou important i decisiu perquè no pugui ser qüestió de dos dies.


L’èxit de les consultes sobre la independència no són més que l’inici del final d’un camí (un inici sòlid, un inici simbòlicament destacat, això sí) que ens ha de portar a la llibertat.

Veure tant i tants polítics de tan diferents partits exercir el seu dret democràtic de participar en una consulta popular i, majoritàriament, votant sí a la independència, no és un fenomen per menystenir. Potser abans d’Arenys no ho hauríem ni somniat.

Veure reaccionar la caverna amb tics del tot antidemocràtics, no ens ha de produir cap més efecte que el d’estar a l’aguait i mantenir-nos en la nostra fermança. Recordar que no ens ho posaran fàcil, que l’Estat espanyol té múltiples mecanismes per estroncar-nos el camí, que les complicitats a l’exterior només seran tèbies fins que no arribi el moment decisiu.

A partir d’ara ja no valdran mitges tintes, ja no valdrà allò de... “jo no crec en les fronteres, jo sóc ciutadà del món, jo...” L’actual crisi econòmica ha servit sobretot perquè tothom s’adoni de la importància de les fronteres i de qui té la clau de la caixa. Si vols poder decidir sobre com s’ha de gestionar la caixa, has de tenir-ne la clau ben a prop!

Sí: però després del 10A arriba l’11A i els que vindran. I hem de continuar treballant perquè el camí no s’aturi, per anar superant aquestes etapes decisives; des del respecte, però sobretot des de la democràcia. Aquest és el camí. És clar que en el moment definitiu caldrà un cop de força, una declaració unilateral d’independència, però només la podrem defensar si les urnes ens han legitimitat.

No podran estroncar la voluntat d’un poble. De moment, felicitar al prop del milió de catalans que han volgut exercir la seva llibertat; però hem de ser molts més, serem molts més!

divendres, 8 d’abril del 2011

Presentació de la llista d'ERC "Junts per Olot"

Avui ha estat un plaer poder presentar tots els noms que m’acompanyaran a la llista de les properes eleccions municipals. Gent de formació diversa, de professions ben variades, de barris ben diferents, de totes les edats i amb un equilibri gairebé perfecte de militants d’ERC, de les JERC i d’independents i paritat absoluta d’homes i de dones.



No només emplenem els 21 llocs obligatoris, sinó que emplenem els 10 llocs per a suplents i, encara, ens queden 13 persones que voldrien haver estat incloses a la llista si hi hagués hagut lloc per a tots. En total 44 i sense haver volgut estat exhaustius.

Tot plegat un bon indici per remarcar que la nostra llista vol il·lusionar i configurar-se com el canvi de debò que necessita la nostra ciutat.

Moltes gràcies a tots per voler-me fer costat!

1.                     1.  Pere Gómez i Inglada
2.                      2.  Clara Casanovas i Sarsanedas
3.                      3.  Lluís Juncà i Pujol
4.                      4. M. Jesús Ferrés i Fluvià
5.                      5. Manel Mitjà i Batlle
6.                      6. Anna Rius i Marsillach
7.                      7. Arnau Riera i Casanovas
8.                      8. Sònia Ricart i Rotllant
9.                      9. Joaquim Rocarols i Arrey
10        10. Ariadna Falguera i Puig
11        11. Pau Puigdevall i Costa
12        12. Alba Cabanyes i Roca
13        13. Llorenç Gallego i Mateu
14        14. Sònia Robles i Muñoz
15        15. Josep Granados i Serrat
16        16. Bea Roldán i Cívico
17        17. Joan Rocarols i Arreu
18        18. Laia Berenguer i Torres
19        19. Marçal Casanovas i Guerri
20        20. Mercè Gumbao i Alemany
21        21. Jordi Coma i Pujol

S01. Anna Roca i Fernández
S02. Jordi Fosas i Colomer
S03. Judit Sánchez i Ortigosa
S04. Joaquim Masó i Sánchez
S05. Susanna Pagès i Jutglar
S06. Isaac Cos i Usano
S07. Imma Vilalta i Roca
S08. Xavier Gallego i Pujol
S09. Montserrat Colàs i Òrries
S10. Lu Planagumà i Vilalta

XX. David Sabaté i Culubret
XX. Laura Planagumà i Miguel
XX. Miquel Costa i Alsina
XX. Xavier Costa i Alsina
XX. Josep Vila i Subirós
XX. Fina Pau i Berenguer
XX. Mireia Ramos i Biguet
XX. Ariadna Ramos i Biguet
XX. David Moreno i Duran
XX. Teresa Sans i Pont
XX. Josep Colomer i Agustí
XX. Loi Congost i Caubet
XX. Elisenda Paluzie i Hernández

Maragall, "temps de paraules"

L’”Abril, temps de paraules” de l’Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot ha tingut la bona pensada de dedicar el Sant Jordi d’enguany a la commemoració de l’Any Maragall: cent anys de la fi del Modernisme, que tantes pàgines heroiques va donar a la cultura del nostre país. On seríem sense Gaudí, el cau Ferrat, les Aigües encantades, els Llimona, el Palau!


Dimecres em podia estrenar amb una xerrada sobre la relació de Maragall amb Espanya a càrrec del catedràtic de la Universitat de Barcelona, Adolfo Sotelo.

Sempre m’ha fet gràcia que polítics espanyols citessin els primers versos de l’Oda a Espanya: “Escolta, Espanya, / la veu d’un fill / que et parla en llengua / no castellana.” Com si fos un prec d’un català per fer escoltar la seva veu a Espanya i, per tant, afirmar-se com a espanyol; i, en canvi, no citessin el vers final del poema: “Adéu, Espanya!”, que denota la impotència de la veu poètica “clamant en el desert”. A l’altre costat del fil telefònic, no s`hi posa ningú...

I és que Maragall és un exemple del que ha passat en aquest país en aquests últims cent anys: Catalunya s’ha espremut per intentar que Espanya entengués el concepte d’inclusió i de diversitat, i a l’altre costat no s’hi ha posat mai ningú!

La veritat és que Adolfo Sotelo ha estat molt honest: ha explicat els clams de vençut, dramàtics, de Maragall i ha subratllat els moments de màxim distanciament, com que a l’altra banda de l’Ebre no hi ha ningú, la “nova Espanya” és només una utopia: “Adéu, Espanya”.

Evidentment, Maragall no era un independentista com ho entenem avui en dia. Però tampoc no era un espanyolista. Hem d’anar molt amb compte a l’hora de relacionar moments passats amb conceptes contemporanis. El món canvia i no podem simplificar amb etiquetes que, en el fons, no volen dir res (ho he escrit amb més detall en referència a la meva especialitat, l’obra de J. V. Foix).

Per això, tot i reconeixent l’honestedat en l’anàlisi d’Adolfo Sotelo, em va sorprendre que, en les preguntes posteriors a la seva lectura, es despengés afirmant que, actualment, la posició més propera a la de Joan Maragall seria la del PSC.

Primer, vaig trobar una falta de rigor massa gran per a un estudiós com ell (com he dit abans, no podem comparar allò que passava fa cent anys amb la realitat actual) i, segon: flac favor li va fer el bo de l’Adolfo Sotelo identificant la ideologia maragalliana amb el PSC actual (i m’imagino que ell pensava tot el contrari, per allò de l’immobilisme i de la incapacitat d’adaptar-se a la realitat fluctuant dels temps moderns), perquè és evident que una ideologia que pretén estavellar-se, cent anys després d’intentar-ho, en la mateixa paret, no té cap futur.

El poc públic assistent (malauradament) ho va entendre ben ràpid: si cent anys després encara estem igual, potser ha arribat l’hora de fer un pas endavant, no?

diumenge, 3 d’abril del 2011

Presentació al Casal Marià

Ahir vam fer la presentació pública de la meva candidatura a l’alcaldia d’Olot. No puc més que estar agraït a tots els garrotxins i garrotxines que ens vam voler acompanyar en un dia tan important per a la nostra candidatura. El Casal Marià feia goig, gairebé ple, amb un públic il·lusionat i amb ganes de sentir el que els havíem de dir.


Vam començar presentant l’acte dos joves de les JERC, en Pau i la Judit. Quin gran esforç que van fer tots els joves de les JERC, volent acompanyar-me en la presentació i organitzant activament la semifinal del Destaca’t per primera vegada a Olot!

L’Anna Rius, com a cap de  llista de les JERC, va començar els parlaments. Lògicament, una mica nerviosa per les circumstàncies, però contundent i convençuda del que havia de dir. No es va estar de manifestar que en aquestes eleccions del 22 de maig els joves s’hi juguen molt. Els de les JERC tenen molt clar que en la nostra llista hi tenen un paper destacadíssim. Volem una ciutat jove!

Què dir per comentar el discurs de l’Oriol Junqueras? Potser si hi ha algú que no l’ha sentit mai el sorprendrà, però els centenars de milers de catalans que coneixem l’Oriol ja tenim clar que sempre ens impactarà, que fins i tot ens emocionarà, encara que sigui explicant fets històrics com sol fer per la seva formació. Doncs això: l’impressionant discurs sobre els 80 anys d’Esquerra em va deixar l’auditori completament preparat per sentir què els volia dir.

Doncs em va tocar. I evidentment tenia moltes coses a dir, però com que sempre em diuen que sigui breu, doncs vaig intentar escurçar al màxim. D’entrada, participació: hem d’aconseguir entre tots tapar la fissura entre ciutadania i representants polítics. Els demòcrates ens hi juguem molt. Hem de fer que la gent recuperi la il·lusió per la política, que continuï creient que és necessària per al bé comú, que no és patrimoni de cap “casta” sinó de tots. L’Ajuntament ha d’escoltar la veu de tots i ha de fer partícip tothom de les seves decisions. L’Ajuntament som tots.

Em va agradar poder-me explicar. Però aquests dies em sembla que m’hauré d’explicar moltes i moltes vegades, i no és qüestió de fer-se pesat...

divendres, 1 d’abril del 2011

Protagonista a l'IDESGA

Avui m’ha tocat a mi ser el protagonista a l’IDESGA, en el marc del cicle que xerrades que han organitzat per presentar els diversos candidats a l’alcaldia d’Olot.


No cal que digui que m’he sentit com a casa (bé: la butaca era una mica massa tova i em sentia com enxubat en un niu, però...): bons amics entre el nombrós públic assistent i tota la gent de l’IDESGA que són d’una capacitat i d’una solvència absolutament contrastada.

M’ha fet gràcia perquè feia de conductor de la xerrada-entrevista en Jordi Pujol (brillant i proper, com sempre) i de seguida he pensat que havia estat alumne meu (i ves on ha arribat!), però tot seguit he girat els ulls a la sala i, efectivament, entre el públic i sobretot entre la gent d’IDESGA hi he reconegut nombrosos exalumnes.

M’he sentit reconfortat i orgullós d’adonar-me que el món progressa, que el jovent s’obre camí i que el futur és ple d’oportunitats.

Com sempre, he explicat moltes coses, potser massa... Però si normalment que em passa això de l’exuberància verbal (quan em deixen...), quan parlo del futur de la meva ciutat encara se’m disparen més les idees i les explicacions.

M’ha agradat molt en Francesc Guinart quan m’ha demanat per un cert “cofoisme” olotí. Que lluny queden aquells dies tràgics de finals de l’any passat en què la nostra ciutat quedava immersa en un bany de sang i de desinformació! I és clar que hem d’estar contents, si “com Olot enlloc!” Hem de preservar el que tenim perquè som l’enveja del món, però sobretot hem de crear les estructures econòmiques necessàries perquè el jovent olotí pugui trobar el futur en la seva ciutat!

En seguirem parlant! D’entrada, dissabte mateix amb l’Oriol Junqueras.