dimecres, 28 de juny del 2017

Novel·lant el nostre segle XX

Aquesta primera part de l’any he llegit tres novel·les prou interessants que tenen en comú la presentació, des d’una òptica molt propera, molt vital, les vicissituds per què ha passat el nostre país en alguns moments transcendentals del segle XX.

Vaig començar amb una novetat, Argelagues, la primera novel·la de la periodista cultural Gemma Ruiz. No cal dir que tenia les meves aprensions, però la intensitat amb què ella mateixa explicava que bona part de la història partia de testimonis de la seva família m’hi va acabar de decidir. I la veritat és que val la pena poder llegir, gairebé de primera mà, les moltes penalitats que van haver de suportar la gent treballadora que va ajudar a tirar endavant aquest país, malgrat les dificultats i les arbitrarietats dels diversos règims que es van succeir.
En segon lloc, em vaig acabar de decidir per La senyora Stendhal d’en Rafel Nadal. No havia acabat de trobar el moment d’endinsar-me en les anteriors novel·les d’aquest periodista que s’endinsa en el gènere novel·lístic al final de la seva carrera professional. No perquè en tingués reticències, ni perquè no estigués convençut que la seva prosa fos excel·lent, sinó perquè volia tenir prou temps per analitzar-lo distanciadament. I, finalment, vaig tenir el temps necessari i només puc dir que val la pena: per la intriga, pel context, pel llenguatge, per la història... Torna a ser la duresa de la postguerra, les arbitrarietats del règim i la revolta sorda de les víctimes. Una altra gran novel·la que val la pena de llegir. Ara ja podré posar-me amb les seves obres anteriors.
I, per últim, torno a recomanar una història dramàtica, l’última novel·la d’un escriptor que sempre m’ha agradat i que penso que no ha tingut l’èxit mediàtic que es mereix: La sorra vermella, de J. N. Santaeulàlia. Amb un no sé què que em recorda la Incerta glòria d’en Joan Sales, però des de l’òptica cenetista, hi presenta una història tremenda sobre el paper de llibertaris i comunistes a la guerra del 36. Sorprèn per polièdrica, polifacètica, poliglota, política, polimòrfica..., però amb una història que se segueix amb intensitat i interès i, sobretot, perquè no es mossega la llengua. Una història de bons i dolents, com no podia ser d’una altra manera, però també amb moltes ombres i que posa el dit a la nafra de moltes ferides encara sense tancar. Fins i tot m’ha fet saltar de la butaca quan li fa dir a un dels protagonistes el que jo mateix he defensat moltes vegades: si algú ordena atacar travessant l’Ebre, en comptes de resistir i mantenir les posicions que tenim, serà un veritable crim.
Doncs això: tres recomanacions. I espero que, com a mínim, la novel·la d’en Santaeulàlia acabi tenint el mateix suport que el de les anteriors.

dissabte, 24 de juny del 2017

En Manel ja és regidor

Dijous passat, Ple de l’Ajuntament d’Olot. Després de 10 anys, puc tornar a veure’l des de la perspectiva del públic. I no se m’ha fet estrany: segueixo pensant que la política l’hem de fer entre tots i que el període com a regidor sempre ha de ser transitori. Tot va bé, doncs. A més, dijous vaig tenir la satisfacció que un company com en Manel Mitjà, que sempre ha estat donant el suport que ha calgut, a les verdes i a les madures, finalment ha pres l’acta de regidor que mereixia per la seva trajectòria a ERC.

El Ple, per variar, va ser poc dens, però es va acabar intensificant a l’hora de les mocions i preguntes i, com últimament, mitjana de tres hores i mitja.
Una primera satisfacció: sembla que el contenciós per l’antic parc de bombers va pel bon camí. Ha de ser un espai molt important per la ciutat i no podem badar: jo sempre he defensat que l’entorn del mas les Mates ha de ser el nostre 22@
Més bones notícies: es consolida la matrícula a les quatre escoles bressol municipals. És molt important que les famílies hi puguin accedir i que s’universalitzi l’etapa 0-3, que ha de ser gratuïta. Però això només ho podrem fer quan siguem independents.
En les mocions, juntament amb les entitats, vam demanar la defensa del Sí en el pròxim referèndum de l’1 d’octubre. Després de l’editorial del New York Times, encara el tenim més a prop.
Nosaltres vam presentar la moció per dedicar el 0.5% de la recaptació de l’IBI a la conservació del Medi Natural i la biodiversitat local, d’acord amb els agents i institucions més implicats. Encara que la defensa que va fer-hi l’Anna Barnadas va ser excel·lent, com no podia ser d’una altra manera, l’equip de govern hi va votar en contra perquè no volien que la decisió de l’aplicació d’aquest pressupost (menys de 50.000€) no estigués en mans dels polítics de l’equip de govern sinó del consens d’una taula tècnica. És molt sorprenent, perquè l’alcalde va acabar defensant que ells no estan en contra del consens però que les decisions pressupostàries les han de prendre ells... Dic que és sorprenent perquè últimament han copiat moltes iniciatives que nosaltres ja havíem defensat en exercicis anteriors, com els pressupostos participatius de joventut o per barris. Ves que no ho acabin aplicant i que després diguin que és una idea seva... Ja ens estarà bé, perquè la intenció és que les polítiques locals millorin, les apliqui qui les hagi d’aplicar.

Finalment, la Clara va preguntar que se’n feia de les llambordes basàltiques que s’havien tret del carrer Serra i Ginesta. La resposta és que estan guardades perquè en queden poques. I fins aquí la meva visió del Ple, si no fos perquè em va sorprendre enormement que, en una de les respostes finals, en Mia va afirmar sense venir massa al tema que ell és “de dretes”. Bé, cap problema, és clar. Sobretot perquè justifica del tot per què, fa dos anys, ERC va intentar liderar un govern municipal “d’esquerres”. Llavors no ens en vam sortir..., potser la propera!