divendres, 26 de maig de 2017

Darrer Ple. Comiat.

Us deixo el text que vaig llegir al final del Ple de maig, com a comiat. Gràcies per seguir-me!!!!



Avui llegiré el que volia dir perquè no em vull allargar...
Ara fa 10 anys, prometia per primera vegada el càrrec de regidor d'aquest Ajuntament. Evidentment, només em movia la voluntat de servei a la societat i la convicció que la política l'hem de fer entre tots.
Per això mateix penso que ha arribat el moment de deixar pas a altres companys amb més il·lusió, amb més empenta.
D'aquest meu pas per l'Ajuntament em queden un munt d'experiències, de bones paraules i d'agraïment. Agraïment començant pels treballadors, pels alcaldes i regidors que han ocupat aquestes cadires durant aquests anys; agraïment pels companys que m'han donat suport, pels que ens han deixat...
Després d'aquests 10 anys he corroborat allò que ja intuïa: la bona política i el bon to que es respira a l'Ajuntament d'Olot.
Per sobre de les discrepàncies naturals, per sobre del fet que cada regidor ha de defensar amb convicció, i si convé amb vehemència com hem vist avui mateix, les posicions de les seves formacions, penso que en política ha de primar el respecte i el bon tracte personal, cosa que en general hem estat capaços de mantenir al llarg d'aquests anys.
Per anar acabant i no allargar-me més, em permeto deixar un parell de consells (és el que té haver estat deu anys...):
El primer, que sigueu capaços tots plegats de mantenir i defensar les discrepàncies des del respecte a tots els companys del consistori. Si perdem el to, les formes, acabem perdent credibilitat.
El segon consell, per no trencar un tret que m'ha caracteritzat aquests anys, és un consell poètic (en aquest cas no d'un olotí com Joan Teixidor -entre les moltes satisfaccions personals que et permet el fet de ser regidor hi ha la de contribuir ni que sigui amb un petit granet de sorra que Joan Teixidor ens contempli des de la galeria d'olotins il·lustres-). No: el consell poètic em ve d'en Pere Prat, exalcalde de Manlleu, que tenia al seu despatx d'alcalde aquest poema de Salvador Espriu que em permeto llegir com a consell final als que us quedeu. L'agnòstic Espriu hi posa Déu; els ateus com jo podem llegir-hi el destí o les circumstàncies:
Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions,
aparta l’or
la son i el nom.
També la inflor
buida dels mots,
la vergonya del ventre
i dels honors.
Imposaràs la veritat
fins a la mort,
sense l’ajut
de cap consol.
No esperis mai
deixar record,
car ets tan sols
el més humil
dels servidors.
El desvalgut
i el que sofreix
per sempre són
els teus únics senyors.
Excepte Déu
que t’ha posat
dessota els peus
de tots.
I això és tot. Moltes gràcies a tots. Us deixo amb bones mans.