dissabte, 30 de juny del 2012

Construir l'Estat: Joan Manuel Tresserras


Ahir vam tenir a Olot el goig d’escoltar durant dues hores una de les millors reflexions sobre la independència de Catalunya que he sentit mai. De fet, la qualitat estava més que assegurada. En Tresserras va arribar a la conselleria de cultura de la Generalitat de Catalunya com a independent, encara que més endavant va acabar afiliant-se a Esquerra Republicana de Catalunya. És d’aquelles persones que tenen un discurs tan diàfan, una visió de futur tan clara, que la capacitat de convicció  sobre els qui l’escolten és espectacular.


Tan espectacular, que m’ha acabat de convèncer d’una evolució ideològica que jo mateix havia començat a tenir en els últims mesos. Alguna vegada havia escrit que cal assegurar la unitat dels independentistes en primer lloc i que després ja parlaríem de com havia de ser l’Estat català. Més que res perquè confiava en la possibilitat de la independència de Catalunya, però la veia encara relativament llunyana.

La situació actual, l’evolució ideològica del poble de Catalunya, les darreres enquestes, però, ens marquen que aquest procés es pot accelerar de manera imminent. I és aquí on el discurs d’en Tresserras convenç. No podem esperar que la independència ens caigui com el mannà del cel i que ens agafi desprevinguts com l’adveniment de la República a Macià-Companys. Cal que estiguem preparats.

Segons Tresserras, cal que, des de la nació, construïm aquests tres pilars que ens portaran a l’Estat: 1) un entramat jurídic, constitucional, que ens permetrà conèixer quin país volem ser, que acabarà d’obrir els ulls a aquells que encara no n’estan prou convençuts. 2) una estructura institucional basada en el suport social: volem un Estat que sigui decisió de tot el poble i que sigui prou integrador perquè tot aquell que ho vulgui hi pugui pertànyer; és la nova visió exemplar de l’Estat integrador. I 3) una acció diplomàtica que ens garanteixi el suport del món a la constitució del nou Estat: Catalunya té un paper decisiu en l’Europa futura perquè, per les dimensions, no és enemic de ningú i alhora en pot ser un pol de dinamització.

Per una vegada, estic en part d’acord amb les interpretacions espanyoles d’en Josep Antoni Duran i Lleida: D’acord, un 51% votaria afirmativament en un referèndum sobre la independència; però només un 34% s’estima més un Estat propi, o sigui que un 60% preferiria seguir formant part de l’Estat espanyol (un 6% no s’hi pronuncia). Cal molta pedagogia per explicar-ho, cal tenir clar quin Estat construirem perquè aquests percentatges segueixin canviant, perquè representin una majoria absoluta els catalans que aposten voluntàriament per l’Estat propi.

Ens falta poc, ho tenim a tocar, però encara haurem de treballar-hi molt.

divendres, 29 de juny del 2012

Revetlla de Sant Pere: el Ple de juny


Ahir, diada de la tradicional revetlla de Sant Pere, que s’està perdent com tantes altres tradicions ben nostrades..., vam fer un Ple llarg i poc interessant.

Els punts de l’ordre del dia eren importants i alguns ben transcendentals, però la majoria responien a qüestions tècniques que donen poc joc, com per exemple l’aprovació inicial dels reglaments de terrasses i de fires i festes.

Hi va haver un parell de punts sobre la plaça Mercat en què, seguint la línia que han adoptat, el PSC es va abstenir i els altres grups hi vam votar a favor.

De tots els punts de l’ordre del dia, només ens vam abstenir, per coherència amb el que havíem votat, en l’aprovació definitiva de la cessió dels terrenys d’accés per ambulàncies al nou hospital.

Interessant l’aprovació dels dos noms de carrers que hi vam incorporar: Bernat Desclot en una zona de Sant Miquel envoltada de referents medievals i escriptors, i Generalitat de Catalunya en la zona de la Guardiola en què els carrers tenen el nom dels presidents republicans de la Generalitat.

Les diverses mocions presentades van fer que el Ple s’allargués força. En primer lloc, ApG presentava una moció de reconeixement de la tasca de les cooperatives. Tothom hi va votar a favor un cop ApG va rectificar el punt on demanava la priorització de les cooperatives en els concursos públics. Evidentment, això és il·legal i va quedar formulat com a “valorar”.

En segon lloc, ApG i el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans va presentar una moció en defensa de l’ensenyament públic aprofitant les mobilitzacions de la comunitat educativa. Nosaltres vam demanar-los que retiressin la moció (i també ho van fer el PSC i CiU) perquè presentar-la significava una politització de la mobilització que el grup impulsor havia defugit en benefici de la unitat de la reivindicació. De fet, jo mateix els vaig comentar que si haguessin volgut presentar una moció ja ho haurien fet ells mateixos i que estaven molt dolguts perquè ApG presentés la moció. Com que no la van voler retirar, el resultat va ser que només ERC hi va votar a favor i que la moció no va prosperar pels vots en contra de CiU i del PP.

L’Assemblea de l’Esquerra Independentista va presentar una moció en contra de la repressió policial als Països Catalans. Ens hi vam abstenir, encara que compartim la seva preocupació per les darreres accions policials i el grup parlamentari d’ERC n’ha demanat explicacions, pensem que no podem aprovar una declaració en què dóna per suposat que hi ha una repressió policial organitzada.

Finalment, tots els grups vam votar a favor de la defensa de l’Arc Mediterrani. La Júlia Sala, del PP, va enorgullir-se dels 11 milions d’euros que l’Alicia Sánchez-Camacho havia obtingut en els pressupostos de l’Estat per al corredor mediterrani. És clar, li vaig haver de dir que si la inversió necessària són els 2.000 milions pressupostats en l’AVE Madrid-A Coruña d’aquí a 200 anys potser hi arribarem. Vaig insistir que el coll d’ampolla Tortosa-Castelló és una vergonya i que respon a un criteri espanyol de no connectar convenientment Catalunya i València i que això de l’arc mediterrani està molt bé però fins que no siguem independents  no ho aconseguirem mai. Com sempre, les meves referències a la independència no van agradar al grup del PSC.

En el torn de precs i preguntes, la Clara va demanar per l’aire condicionat de la sala el Torín i va suggerir fer una placa explicativa de la ceminònia que es va fer la setmana passada amb el moai de la plaça de l’illa de Pasqua. 

dimarts, 26 de juny del 2012

Eurovegas: el preu d'una carxofa


Poques coses podré afegir a l’intens debat d’aquests mesos sobre la implantació de l’Eurovegas a Catalunya.


Per a mi, el tema clau és la pregunta “us agrada el projecte?” Si la resposta no és un sí contundent, sinó que respon a allò de la crisi, els llocs de treball, l’atur, etc., la conclusió és fàcil: no ens podem vendre per un plat de llenties. Val més ser pobre, però honrat.

Per incorporar al debat una idea que fa temps que em balla pel cap, el meu plantejament respon al preu del sòl agrícola. En aquest nostre país, sembla que l’agricultura no tingui valor, el terreny rural, el rústic, el podem regalar a cap preu. Però quan no tinguem un metre quadrat de territori sense asfaltar o construir serà quan ens penedirem de debò de la nostra poca estima pel medi.

Jo que he nascut al Prat de Llobregat puc donar fe de la importància que té l’agricultura i l’entorn rural per a la qualitat de vida. Les coses es veuen molt diferents lluny de la fressa urbana (imagineu-vos que ja ho deia Horaci fa més de dos mil anys!). I ara que ja fa dècades que he esdevingut olotí imagineu-vos el plaer!

De la meva infantesa-adolescència recordo la cohesió, l’orgull de ser baixenc, que vam tenir els habitants del pla del Llobregat quan, a finals dels 70, va començar a plantejar-se el desviament del tram final del riu. Hi va haver les mobilitzacions ciutadanes més grans que mai no s’han vist al Baix Llobregat.

Tot per defensar els aqüífers, el parc agrari, les carxofes i els melons.

No vull ser au de mal averany, però el resultat d’aquestes mobilitzacions va ser...: que van acabar desviant el riu! Potser es va modificar lleugerament el projecte, potser hi va haver alguna contrapartida, potser... Però van desviar el riu.

Molt em temo que passi amb Eurovegas, i el mal ja estarà fet. Pa per avui, gana per demà. I no hi fa res que xafem alguna carxofa; com pot passar també, per exemple, amb la variant de les Preses-Olot, o amb la planta de gestió de residus a Sant Jaume de Llierca.

Com deia en algun altre escrit, algun dia haurem de posar el preu que es mereix al nostre sòl agrícola.

dijous, 21 de juny del 2012

Lenguas aragonesas orientales


Segons com, em comença a fer molta mandra tractar les qüestions “identitàries”. Aquests dies, per exemple, algú ha qüestionat el concepte “Països Catalans” i, per mandra, no m’ha interessat d’entrar-hi.


Pel que fa a la llengua, també he acabat tenint la mateixa sensació; sobretot perquè, com a filòleg, hi ha principis que em sembla que no cal ni tractar. Una cosa ben diferent seria qüestionar-se l’organització administrativa de les llengües, perquè no és una qüestió filològica, sinó política o social.

Però avui no he pogut resistir el fet de comentar les paraules de la metgessa ripollenca Dolores Serrat i Moré, “consejera” d’Educació, Universitat, Cultura i Esport del Govern d’Aragó. El seu govern deroga la llei de llengües pactada en la legislatura anterior i decideix que a l’Aragó, a banda del castellà, es parlen unes llengües pirinenques i unes llengües orientals, que no tenen res (però res de res) a veure amb les que es parlen en altres comunitats autònomes.

Si no fos perquè és absolutament ridícul (i posa en el seu lloc els polítics que fan afirmacions d’aquest tipus –per cert, polítics del Partit Popular i, per tant, no s’hi val que els polítics del Partit Popular de Catalunya es posin a xiular!-), seria molt preocupant. És clar que, per a la gent d’aquestes comarques aragoneses és preocupant. Però que carreguin amb la responsabilitat de votar el partit que voten!

De fet, quantes vegades el discurs de la FAES no ha generat lemes d’aquest tipus que, des de la lògica, són insostenibles, però que, amb la repetició des de la lògica goebblesiana acaben fent forat: “agua para todos”, “la parte no puede jugar contra el todo”, “libertad de elección de lengua”, “unidad de mercado”, etc. De fet, tot plegat es redueix a “España, una!” O sigui: menteix, menteix, que alguna cosa queda!

Però potser sí que arribar a defensar públicament (i intrernacionalment) conceptes com els de “lenguas aragonesas orientales” els posa en el lloc que els correspon i ens fa avançar cap a la independència i cap a la cooperació de tots els territoris de llengua catalana.

Però hem de ser ferms i no deixar-nos endur per cants de sirena o per botiflers del nivell de la Dolores Serrat i Moré, que n’hi ha molts, i amb interessos molt importants!

diumenge, 17 de juny del 2012

Prou retallades


Aquest matí, la secció local d’ERC s’ha sumat a la concentració de la comunitat educativa de la Garrotxa davant l’edifici consistorial d’Olot.


En aquests moments de crisi, ens hi juguem molt i no s’hi val a badar: cal ajustar pressupostos, cal eliminar despeses supèrflues, però hi ha partides que no es poden rebaixar així com així. Evidentment, la dotació de suport a les famílies amb problemes econòmics és important que no es rebaixin, però també és fonamental plantejar el futur: ens hi juguem molt! L’educació és el fonament del país.

Ja ho he escrit en alguna altra entrada, però hi torno especificant determinats problemes amb què ens hem trobat:

No pot ser que reduïm la subvenció per a les escoles bressol perquè deixarà fora d’aquesta etapa moltes famílies i perquè reduirà l’actuació dels professionals. Una escola bressol no és un aparcament.

No podem tractar les escoles concertades de manera diferent de les públiques: si són escoles sostingudes amb fons públics són el mateix sistema, no poden tenir característiques diferents. No pot ser que la consellera afirmi que no hi ha cap escola pública amb 30 alumnes per aula i, en canvi, accepti que n’hi hagi de concertades. El sistema ha de ser igual per a tots o, en tot cas, que allò que no és públic sigui completament privat. No era això el que deia el Pacte Nacional per a l’Educació.

Continuant amb la consellera: no es pot ser tan frívol afirmant que no passa res per ampliar la ràtio d’alumnes als ensenyaments secundaris. I tant que passa!: el servei empitjora. I reculem més de trenta anys en les condicions que oferim per als nostres joves.

Més de dos-cents membres de la comunitat educativa ens hem reunit avui davant l’Ajuntament d’Olot i hem fet arribar les nostres reivindicacions als representants de l’equip de govern.

És clar que només és competència municipal l’etapa 0-3, però la reducció de la subvenció de la Generalitat (de 1.800€ a 875€ per alumne) no fa preveure res positiu...

Haurem de seguir lluitant.

Ho vaig manifestar (amb el suport a les famílies desplaçades del Morrot) en roda de premsa:

http://elgarrotxi.cat/WEB/AR/118.html

dissabte, 16 de juny del 2012

Alliberament


Poc després d’acabada la 2a Guerra Mundial, Sándor Márai va publicar un text que havia escrit en els últims dies de la guerra i que, significativament, va publicar “alliberament”.

 

El text no s’ha traduït al català fins fa ben poc; de fet, Márai és un escriptor que ens ha arribat ben tardanament. I ha rebut elogis ben merescuts.

Ara que arriba l’estiu i que podem trobar una mica de temps per llegir allò que no hem pogut llegir durant l’hivern, no està de més acostar-se a algunes lectures que són d’allò més interessants i que, com aquesta, fins i tot tenen un punt de lleugeresa.

Els catalans podem identificar-nos en alguns aspectes amb els hongaresos, però a Alliberament la identificació penso que és més “universal”. No es tracta només d’un poble oprimit, envaït, per una gran potència i que lluita per mantenir la seva identitat, sinó que es tracta dels desastres de la guerra.

Alliberament és una novel·la breu que explica els últims dies de guerra a Budapest. Hi veiem els nazis, els col·laboracionistes, els feixistes hongaresos que exerceixen vilment la violència assassina, els hongaresos indefensos que no gosen intervenir-hi, i els russos “alliberadors” que exerceixen eventualment d’exèrcit d’ocupació.

La guerra és un desastre, els últims dies són terribles, el moment de l’”alliberament” és encara més perillós... I, malgrat tot, com expliquen les cròniques del 12 de setembre del 1714 a Barcelona, l’endemà cal fer funcionar el país si no volem que desaparegui per sempre.

Alliberament, de Sándor Márai, una novel·la per tenir en compte aquest estiu.

divendres, 8 de juny del 2012

Zeba Produccions: Operació Garzón XX


Sí, ja fa vint anys de la terrible “Operació Garzón” contra l’independentisme català. S’acostaven les olimpíades i calia posar la por al cos al moviment d’alliberament nacional, no fos cas que el món s’acabés assabentant de la veritat que amagava la “modèlica transició” espanyola.


Dels desastres d’aquella època, n’hi ha uns quants que han estat coberts per la pols de la història a causa d’una certa “omertà” que domina el Regne d’Espanya des del “fracassat” cop d’estat d’en Tejero: ningú no vol recordar els GAL, ningú no vol recordar les amnisties als colpistes, ningú vol saber res de Mr. X, ningú no vol recordar l’Operació Garzón...

I el cas és que sempre que surt el tema em va al cap el cas d’un company que coneixia personalment de la Facultat de Filologia. I penso que podia haver estat jo, que em podia haver tocat a mi si hagués estat en el lloc inadequat en el moment inoportú.

Perquè, com Maquiavel, només van tenir en compte l’objectiu i no van mirar res més. Es tractava d’escarmentar l’independentisme. En van “caçar” gairebé una cinquantena, i els van torturar. Els pocs condemnats van ser indultats poc després: el 1996 ja no en quedava cap a presó. Però el mal ja estava fet; l’objectiu, acomplert. Més endavant, els tribunals europeus van acabar condemnant l’Estat espanyol per aquests fets, però el cop a l’independentisme va ser dur, tan dur que va costar molts anys d’aixecar-nos.

I, sobretot, el mal físic i psicològic als reprimits de l’Operació Garzón va ser per tota la vida. Només faltaria que el país no els volgués recordar, que Catalunya no els homenatgés.

Mai no us podrem agrair prou el vostre patiment.

Gràcies, Zeba! No m’he pogut esperar a demà, a l’estrena del documental.

dijous, 7 de juny del 2012

Manolo Preciado


Només d’assabentar-me de la mort sobtada de Manolo Preciado, m’ha vingut al cap aquest clàssic poema de Joan Alcover, tocat per la tragèdia, com la vida de Preciado. Sobren els comentaris:



DESOLACIÓ
   
Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar ha vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.

I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort. 

diumenge, 3 de juny del 2012

La clau i la caixa


Avui a Esquerra hem tingut Consell Nacional. Ha estat un Consell dens, molt dens; però interessant, molt interessant, és clar.


Encara que la delegació de la Garrotxa la conformàvem la Meius Ferrés, en Lluís Juncà, en Ferran Puig, la Clara Casanovas i jo mateix, en tot moment he trobat a faltar la presència d’en Jaume Cabanyes. Jo fa més de cinc anys que assisteixo regularment als consells nacionals, i sempre ho he fet acompanyant-hi en Jaume. Aquest d’avui era el primer Consell en què en Jaume ja no n’era membre oficial perquè la presidència comarcal l’ha assumida l’alcalde de Sant Jaume de Llierca, en Ferran Puig.

He pensat que en Jaume ha dedicat més d’una dècada (i encara n’hi dedicarà més) d’esforços a lluitar per la independència i per la nostra comarca de la Garrotxa des d’Esquerra Republicana de Catalunya. Per sort, en Jaume no és d’aquelles persones que necessita “figurar”, que necessita un càrrec, per deixar la pell pel país. Estic plenament convençut, com passa en la secció local i en la federació comarcal, que en Jaume continuarà lluitant fins al dia de la independència i, si cal, més enllà. Perquè s’estima el poble, perquè s’estima la comarca i perquè s’estima el país. No l’hi perdrem pas!

En Jaume s’ha perdut un dels discursos més significatius d’aquest últim any en l’apartat inicial de “balanç de la presidència”.

L’Oriol Junqueras, que evidentment era present en la reunió dels partits amb presència al Parlament sobre el “pacte fiscal”, ha estat clar i decisiu. Vénen temps transcendentals. El país no es pot permetre cap reculada. ERC no recularà pas.

I, sobretot, Espanya ens ha donat mostres que no ens podem refiar (no us ho creureu, però l’Oriol m’ha plagiat... És clar que és broma, però això mateix vaig exposar a Olot quan ERC va presentar una moció a l’Ajuntament perquè la hisenda catalana recaptés tots els impostos –hi van votar a favor CiU, RCat, i el PSC!-): mai no compleixen els seus compromisos. I, per tant:

“Volem la caixa, i volem la clau de la caixa”. I no hi renunciarem!

Aquest és el camí. I no tingueu cap dubte que ni l’Oriol, ni Esquerra, no recularem.