divendres, 28 de juny del 2013

Eugeni Gay Montalvo

En mans de qui estem?


L’exvicepresident del Tribunal Constitucional (aquell que garanteix el bon compliment de la Carta Magna, lliure expressió de tots els espanyols) acaba d’afirmar a Catalunya Ràdio que els referèndums no són expressió de democràcia sinó que són propis de les dictadures, perquè no representen la diversitat d’opinions de la ciutadania.

D’una altra manera, fa poques setmanes, però això mateix va venir a dir el primer secretari del PSC, i exalcalde de Terrassa, Pere Navarro.

Més o menys, el mateix que va dir en el seu moment l’exvicepresident del govern espanyol, Alfonso Guerra, quan, comentant el de l’OTAN, va afirmar que els referèndums els carrega el dimoni.

Llevat del senyor del ribot, és clar que les altres afirmacions corresponen a epidèrmiques reaccions a la campanya sobre el dret a decidir del poble de Catalunya que els espanyolistes intenten frenar per tots els camins possibles.

Si no fos així, arreu del país s’haurien aixecat guspires per enaltiment a governs dictatorials i per fugir de la democràcia popular més estricta. Si el poble no és lliure de triar el seu destí, ja em direu en què consisteix la democràcia...

Si no fos perquè ens hem acostumat a declaracions de tot tipus contra el procés d’independència de Catalunya, hi hauria una exaltació popular en contra de declaracions d’aquest tipus. Per antidemocràtiques. Però, avui per avui, sembla que tot s’hi val.

De totes maneres, com que el procés cap a la independència és irreversible, valdrà la pena que anem apuntant totes aquestes declaracions perquè quan demanem el suport dels demòcrates europeus de debò, els que consulten la ciutadania sempre que és necessari, sàpiguen amb qui s’estan jugant les garrofes.

Si a l’exvicepresident del Tribunal Constitucional no li cau la cara de vergonya després de sentir les seves pròpies declaracions, quan les fem circular pels nostres veïns democràtics europeus veurem a qui acabaran fent cas.


És qüestió que ho anem apuntant, que ens anem preparant. I, en això, hi incloc els membres dels auditoris privats del senyor Duran i Lleida, és clar!

diumenge, 23 de juny del 2013

Neocentralisme i gàngsters

O mafiosos... De seguida que els he vist a la tele, m’ha vingut al cap la imatge d’Al Capone & cia. Perquè la tàctica és ben coneguda: “ja sé que el que tens és teu i ben teu, però si no fas el que vull i em dónes el que et demano, prepara’t perquè te les faré passar magres...”


Sí, no té cap altre nom: se’n diu xantatge mafiós.

Resulta que l’Aznar ha construït un imperi en què ha col·locat tots els seus companys de pupitre i de pis en llocs especialment significatius per remenar els fils de la política i de l’economia espanyola, i des de la ben subvencionada FAES ha generat una estratègia que pretén retornar a la realitat centralista del franquisme (España, una!) des de la manipulació dels organismes pretesament democràtics.

I, si no pot ser per reial decret o per l’article 25, ho serà per la via del xantatge i l’ofec econòmic, sense que importi a aquests governants el patiment que provoquen als seus ciutadans.

En Wert ho va explicitar: “espanyolitzar els alumnes catalans”; però la resta segueix la mateixa estratègia sense ser tan explícits.

Ara resulta que han elaborat un pla d’estalvi que consisteix a eliminar duplicitats administratives. És clar que, segons ells, sempre sobra l’administració més propera a la ciutadania, que s’ha d’eliminar en favor de l’administració central. O sigui: més despotisme “il·lustrat”.

I encara que l’estalvi sigui mínim comparat amb la magnitud de la tragèdia (65M€ a Catalunya) estaran ben contents perquè suprimiran el consell de garanties estatutàries, les delegacions de la Generalitat, el CEO (i així mai no podrem saber quants catalans votaríem a favor de la independència), el servei de meteorologia... És a dir: tot allò que és més útil perquè és més proper.

Per què el Govern de l’Estat no elimina els seus serveis a Catalunya i utilitza els organismes propis de la Generalitat? Per què no elimina les delegacions del Govern, per què no suprimeix el Senat o les Diputacions? Això sí que seria un gran estalvi.

La resposta és clara: centralisme i voluntat de control contra l’autonomia de Catalunya.

El més trist, però, és que ho voldrien fer directament (com la llei d’Ensenyament d’en Wert) però no ho poden fer perquè no és legal: les autonomies han de renunciar voluntàriament a les seves competències. I què fan? Doncs recorren a Al Capone! “Si no suprimiu tot el que us demanem, no us donarem pressupost i no us relaxarem el sostre de dèficit”. És trist, molt trist.


I, davant d’aquestes “propostes” tan avançades, algú ha sentit veus “federalistes” espanyoles criticant aquestes pressions centralitzadores? Els catalans seguirem perdent el temps buscant-les?

divendres, 21 de juny del 2013

Ple primerenc per acabar la primavera

Un altre cop a una hora poc habitual, el Ple d’Olot s’avança per la coincidència amb les festes de final de curs. Potser per l’astènia primaveral, o per les presses de l’hora, no va ser un Ple especialment intens.

Cada any s’ha d’aprovar la celebració del correbou de les festes del Tura i, per tant, cada any ens quedem sols (amb el regidor de RCat, Josep Ferrés) votant-hi en contra. No perquè una activitat sigui més o menys populars, l’hem de mantenir contra tota ètica.

De fet, el Ple va excel·lir per temes ètics: ICV-EUiA va presentar una moció perquè l’Ajuntament ajudés a difondre la banca ètica: vam manifestar-nos a favor, tot i lamentar que el nostre sistema bancari hagi derivat a posicions poc ètiques quan, de fet, l’origen del sistema de caixes prové d’aquí mateix. PP i PxC es van abstenir.

També d’ètica es pot qualificar la moció de PxC demanant l’eliminació de les penalitzacions pels descoberts en dipòsits bancaris. Sort que CiU va incorporar l’aclariment que es demanava en casos de persones en situació de vulnerabilitat social. En fi, encara que era un brindis al sol i amb molts matisos, hi van votar a favor. Només PP es va abstenir.

També vam donar suport a la moció presentada pel col·lectiu de suport a en Genís Martín que en demanava l’absolució. És clar que cal preservar la independència de la justícia, però si més no ens sembla del tot desproporcionada la possibilitat d’una pena de set anys de presó pels càrrecs que se li imputen i que no són gens provats. PP i PxC hi van votar en contra i PSC s’hi va abstenir.

Amb la incorporació d’algunes propostes d’Estelada 2014 i de la CUP es va aprovar definitivament l’Ordenança Municipal de Convivència. Vam recordar que el mes d’exposició pública després de l’aprovació inicial pel Ple serveix perquè la ciutadania pugui fer al·legacions i incorporar propostes a tot allò que ha aprovat inicialment el Ple. I, és clar, com sempre vam insistir que és bàsic que la ciutadania intervingui en les decisions polítiques de la ciutat.

I potser el punt més important de l’ordre del dia va ser la modificació del POUM per permetre que siguin els mateixos veïns de Benavent que puguin promoure la construcció de pàrquings (una mancança endèmica del barri) en una zona en què estaven previstos uns pàrquings de promoció pública i que, evidentment, l’Ajuntament no està en condicions econòmiques d’assumir.

I sense gaires més temes d’interès, vam poder sortir disparats cap a les festes de final de curs dels instituts d’Olot.

dimarts, 18 de juny del 2013

La política i les administracions vindicades

Ja sé que no està de moda (i potser per això mateix m’ha vingut al cap l’egregi Pròsper de Bofarull), però no penso renunciar als meus principis més bàsics: democràcia i servei públic.


Democràcia: i, si no és això, què ens queda? Entenc les protestes al carrer, entenc que hi ha sistemes polítics molt millorables, entenc que sovint les actuacions judicials frustren les expectatives de la ciutadania... Però no per això deixaré de defensar la democràcia i, per tant, la política.

Ara: estic d’acord que cal fer un sistema polític que compleixi totes les garanties democràtiques, en què els corruptes paguin les seves culpes, en què s’evitin els abusos de poder i el lucre personal, en què els polítics retin comptes davant dels seus electors, en què la participació ciutadana serveixi per modificar allò que la majoria creu que és injust...

Ens cal un sistema en què els representants polítics siguin escollits directament per la ciutadania i que la participació de l’electorat no es limiti a emetre un vot cada quatre anys.

Ens cal un sistema judicial completament independent, que apliqui les lleis que hem acordat de manera justa i equitativa.

Servei públic: l’Estat ha de garantir el benestar del conjunt dels seus ciutadans. Els treballadors públics són essencials per mantenir-los i, per això, hi ha col·lectius de treballadors que han d’estar per sobre de decisions polítiques conjunturals. Justícia, salut, educació, seguretat..., són els àmbits que garanteixen el bon funcionament de tot plegat. Segurament, cal revisar molts aspectes de l’actual funció pública, però això no vol dir una liberalització general que acabi provocant la inestabilitat del sistema i que el faci dependre en cada moment d’allà on bufi el vent. Ben simple: implantant uns bons mecanismes de control es permetria la regulació del seu correcte funcionament.

I compensacions econòmiques, evidentment. Una lluita que ve de fa més de cent anys i que llavors era ben clar: els polítics i els treballadors públics han de rebre la compensació econòmica que els pertoca. Si no és així, ningú no voldrà posar-s’hi o ho faran només aquells que viuen de renda o aquells que tenen interessos amagats.


Rigor i transparència. Són les claus que han de regir qualsevol sistema polític. La construcció de la nova República Catalana és un moment únic per poder fer bé les coses, per poder deixar enrere les rèmores que llasten l’actual Regne d’Espanya.

dimarts, 11 de juny del 2013

EnigmàticMàrius

Deu ser la debilitat d’haver estat company d’estudis o de compartir el desastre del pelegrinatge a Sevilla quan la final dels penals..., però tendeixen a agradar-me molt les novel·les d’en Màrius. Vaja!, sempre he pensat que darrere el mestre de l’enigmística contemporània hi ha eclipsat un grandíssim novel·lista.


Com a mínim, la darrera novel·la d’en Màrius Serra li va valer el premi Sant Jordi, que ja és un gran què, però segueixo pensant que la seva vàlua com a narrador queda distorsionada pel seu excel·lent paper en la difusió de la llengua. Una de les meves més grans satisfaccions va ser quan en Màrius va ser nomenat membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans: ens calen molts erudits com ell en posicions de privilegi!

Plans de futur és una novel·la diferent. De fet, té tota la impressió d’una pseudonovel·la, perquè en Màrius no deixa de remarcar que és una obra de ficció inspirada en la biografia oblidada d’un gran matemàtic català, Ferran Sunyer Balaguer.

Explicada amb tota la tendresa de què és capaç, que recorda els millors moments de Quiet, Plans de futur presenta la hipotètica vida del gran matemàtic discapacitat, que recrea grans moments com la reiterada afirmació d’en Ferri (Ferran Sunyer) quan havia de rebre una distinció: “perdonin que no m’aixequi, però a casa sempre hem estat en contra de l’Alzamiento”...

Entre bromes, neguits i insatisfaccions, de mica en mica anem reconstruint la vida d’una família no només marcada per l’aparició d’un personatge tan singular com en Ferran Sunyer, sinó també per les vicissituds històriques que van viure, per la desaparició de l’omnipresent figura paterna i també per un enigmàtic quadre juvenil d’en Salvador Dalí.

De ben segur que la lectura de la novel·la no pot deixar ningú indiferent.

diumenge, 9 de juny del 2013

Podem ser independents?

Sí, és clar que ho podem ser! Però per poder refermar les nostres impressions, les nostres sensacions, hem de recórrer a l’autoritat de grans experts que ens garanteixin que seguim el camí correcte.


Aquest divendres vaig tenir el plaer de poder presentar a Olot en Joan Ridao, que venia a comentar les idees que resol en el seu darrer llibre, Podem ser independents?

Qui millor que un personatge de la trajectòria impecable d’en Joan Ridao per resoldre tots els problemes que se’ns poden plantejar sobre la viabilitat de la independència i, és clar, l’auditori en va sortir ben convençut. Només depèn de nosaltres.

Jo vaig poder aprofitar l’avinentesa per agrair a en Joan la feina feta en la direcció del partit. En aquests moments que sembla que comencen a posar-nos en el lloc que hem d’ocupar, mirar enrere i adonar-nos de la dura feina que van fer aquells que en els moments difícils van gosar assumir responsabilitats i intentar governar un partit que semblava desfer-se em sembla d’allò més important. Més encara: estic convençut que, si ara per ara som on som, en bona part es deu a l’audàcia d’en Joan Puigcercós i d’en Joan Ridao; els quals, a més, van saber fer un pas al costat en el moment més oportú, en el moment que el partit i el país ho necessitava més. Si no fem cap pas en fals, serà l’impuls adequat per arribar a assolir la llibertat que fa més de tres-cents anys que anhelem.

El llibre d’en Joan Ridao resol molts dubtes, però vaig aprofitar la presentació per referir-me a les darreres declaracions d’en Rajoy sobre les mides dels estats. Si el president espanyol hagués llegit el llibre d’en Joan, no hauria caigut en un ridícul com aquest:

“Els estats petits són més viables econòmicament ja que la seva dimensió afavoreix la seva obertura comercial i la seva adaptació als canvis dels mercats, especialitzant-se i internacionalitzant-se. Segons el Banc Mundial, les exportacions dels socis petits de la UE (menors de 15 milions d’habitants) han crescut un 50% entre el 2000 i el 2008, mentre que els grans no han passat del 35%. Vuit de les vint economies més competitives del món tenen una població similar a la catalana, com ara Suècia (9 milions d’habitants), Àustria (8 milions), i Finlàndia, Dinamarca i Noruega (5 milions). Les petites nacions juguen amb avantatge en els mercats internacionals.” (p. 234)


Joan Ridao resol aquesta i moltes altres qüestions en aquest llibre de lectura absolutament imprescindible per no tenir dubtes sobre el procés d’independència del nostre país.