dimarts, 26 de març del 2013

La independència i els "progres" espanyols


Poso això de “progres” entre cometes perquè, d’entrada, no m’ho acabo de creure (potser “progressista” i espanyol segueix sent un oxímoron, en ple segle XXI), però també perquè m’ajuda a distorsionar una mica el sentit profund del terme “progressista”: per entendre’ns, fora d’algun honorable representant d’IU, a Espanya els polítics que van de “progres” no fan honor a l’etimologia del concepte, “progressar”; al contrari, la majoria són d’allò més estantissos, reaccionaris, vaja.


Recupero el tema de l’última entrada, perquè l’entrevista a l’Ana Pastor a què feia referència m’ha recordat declaracions de la Carme Chacón i d’en Marcelino Iglesias (“progres” que, per més inri, no serien ben bé allò que anomenaríem “espanyols” de l’Espanya profunda sense dubtar ni un segon...).

Potser els catalans no ho entenem perquè tenim una mentalitat que correspon al tòpic de “cruïlla de civilitzacions”, de “terra de pas”, de “territori de frontera”: defensem les nostres tradicions, la nostra manera de fer; però, malgrat les crítiques, vivim oberts al món, a les cultures, a les llengües, a fer camí fora de casa, a obrir-nos als que arriben, als canvis... Des del petit triangle de la “perfecta estructura”, que deia J. V. Foix sobre la geografia de Catalunya, hem sortit al món: petits com ens reconeixem (que deia Llach), necessitem estar connectats amb la resta.

Els espanyols, ni els més “progres”, no semblen ser d’aquesta manera. Potser és el tancament geogràfic, potser és la grandesa o l’imperi, potser és l’idioma, potser és l’orgull, o els toros o la raça..., però ells no ho entenen.

Recordo en Marcelino Iglesias, que pretenia afirmar que ell era aragonès perquè havia nascut a l’Aragó i el seu cosí era català perquè havia nascut a Catalunya. Segons ells això era immutable i no ho havia pogut triar ningú! Natalici determinista, en diríem. És clar, ell no volia que el seu cosí fos estranger si Catalunya s’independitzava. Els catalans, que de fa temps que hem defensat allò de “és català qui viu i treballa a Catalunya..., i ho vol ser!”, no podem entendre l’argumentació (per dir-ho d’alguna manera) del senyor Marcelino.

També m’ha fet recordar el que deia la Carme(n) Chacón: ella no volia haver de triar si el seu fill havia de ser català o espanyol. Aquesta “idea” no és que no la puguem entendre els catalans (a nosaltres, en un moment donat, ens van obligar a ser catalans i espanyols, o catalans i francesos, perquè no podien impedir que fóssim catalans), és que no ho pot arribar a entendre ningú de cap part del món civilitzat. En un món “globalitzat” (avui tot són cometes...) com el nostre, qüestionar la possibilitat de la doble nacionalitat no només és increïble, és ridícul. Qualsevol ciutadà del món que ho sentís es faria un panxó de riure, si no fos perquè l’“argumentació” ve d’una aspirant a presidir el Regne d’Espanya...

Però és que tot plegat m’ha vingut al cap després del que deia l’Ana Pastor: no volia ni sentir parlar del dret a decidir dels catalans perquè ella tenia bons amics catalans i es negava a haver-los de tenir allunyats si Catalunya fos independent!

O sigui: una “progre” com l’Ana Pastor defensa que els països independents no poden tenir relacions entre ells; que la ciutadania de dos països independents perd el contacte inevitablement; que aquells que són amics, quan viuen en països independents, perden l’amistat; que una frontera administrativa estatal és un mur infranquejable que fa viure d’esquenes els habitants i els governs de tots dos territoris, etc.

O sigui: els espanyols, ni els més “progres”, no poden entendre res de res. No poden entendre que la independència de Catalunya no va contra ningú, que no ens volem allunyar de ningú; al contrari, que volem seguir mantenint les relacions humanes i econòmiques que tenim i, si pot ser, incrementar-les, com ho fem amb la resta del món; no només amb els veïns més pròxims, sinó amb tot el món. En un món globalitzat com el nostre, la interdependència és inevitable, malgrat la independència dels diversos estats que configuren el planeta. Nosaltres només volem ser un estat més en aquest món interdependent.

No poden entendre que només volem governar-nos nosaltres mateixos, decidir quines lleis regulen la nostra societat i com distribuïm la nostra riquesa. El temps ens ha demostrat que això no ho pot fer Madrid (o París) perquè ens perjudica, perquè no entén ni vol defensar la nostra cultura, perquè ens tracta com una província colonial. Perquè no garanteixen la supervivència de la nostra llengua... O potser sí que ho entenen, també els “progres”; però ens continuen volent com a colònia...

Els catalans no volem construir un mur entre nosaltres, només faltaria. Ara, si són ells els que es volen aïllar..., pitjor per ells. A hores d’ara, qui recorda que el Marroc era espanyol fa 60 anys o Cuba i Filipines fa 120 anys? Els espanyols no volen tenir relacions amb el Marroc, Cuba, Filipines, etc.? Doncs això: quan ens independitzem (i tenim molta pressa), algú començarà a veure les coses diferents.

diumenge, 24 de març del 2013

No hi ha cap més camí... Ara toca!


Després de moltes setmanes, he pogut tenir una mica de temps per analitzar aquests mesos històrics que vivim. I hauríem d’estar molt i molt engrescats per formar part d’aquests moments decisius.


El poble de Catalunya ho ha vist clar: l’únic camí és la independència. N’ha arribat l’hora definitiva.

Com he dit moltes vegades, no només és un procés necessari sinó que serà un procés bo per a tothom: especialment, per als catalans; però també per als espanyols i, fins i tot, per a tots els europeus.

Ningú havia dit que seria bufar i fer ampolles. Cal tenir presents moltes situacions delicades, cal preveure com se solucionaran tots els temes que han d’anar sortint, cal tenir resposta per a tot perquè no es generi un col·lapse; però el procés ha de seguir, inevitablement, per sort.

I la clau de volta de tot plegat és que la independència és l’únic camí que garanteix la continuïtat dels catalans com a col·lectiu, com a poble. Potser no ho vol repetir, però ho va afirmar el mateix Jordi Pujol. Ara que comença a haver-hi un sector de la ciutadania que comença a dubtar, probablement per motius bàsicament econòmics o de xantatge personal, és quan no ens han de tremolar les cames i ho hem de tenir ben present.

Potser no tots els espanyols són iguals, però la majoria estan convençuts que voldrien allò que només ha gosat verbalitzar el ministre Wert: l’objectiu és espanyolitzar els nens catalans, i això només vol dir “castellanitzar-los”, acabar l’obra que s’havien imposat Felip V i, abans, Felip IV. Si no ens castellanitzem, no els servim.

Algú objectarà que no és així, que aquests són els espanyols de dretes (per cert, els que guanyen totes les eleccions a Espanya en els últims anys), que hi ha uns espanyols progressistes que ens entenen i tal... Potser sí, però la gran majoria no són així.

Avui mateix, llegeixo l’entrevista a l’Ana Pastor (periodista que passa per ser d’allò més progre) de l’Ara. Declaracions en la línia del folklorisme franquista: “Europa ha dit que no és possible i, per tant, no és possible; no hi ha debat en el dret a decidir: jo tinc una Catalunya que forma part d’Espanya i que m’encanta, Ferran Adrià, els germans Roca, etc.”

Quan els espanyols, fins i tot els més progressistes, pensen en Catalunya, només ho fan com un membre intrínsecament espanyol. No entenen que aquí tenim una cultura, una llengua, una tradició, unes organitzacions socials, uns àmbits propis de lleure, una manera de fer que és la nostra i volem tenir la capacitat legal de regular-ho.

Els espanyols no entenen què significava l’”autonomia” que els catalans defensaven en la transició, perquè per a ells Catalunya només són les províncies del nord-est, com Ceuta i Melilla són les places africanes. La permanència a Espanya significarà un nou Decret de Nova Planta: la castellanització de les províncies rebels. És el projecte de la FAES, però és el mateix projecte del PSOE, que no accepta que el PSC sigui un partit diferent ni que pugui votar diferent. Ja m’explicaran què és per a ells això que en diuen federalisme...

Si volem sobreviure com a poble, tenim pressa. No hi ha altre camí i ha arribat l’hora que havien esperat tots els nostres avantpassats després de la rastellera de derrotes que van patir. Ara no els podem fallar! Vénen unes setmanes decisives en què el govern espanyol ens collarà fins on podrà i després ens ensenyarà la pastanaga; uns mesos decisius en què els polítics catalans que tenen alguna cosa per amagar començaran a fer el ronso; unes hores finals en què ens vindran tots els dubtes, però ara és el moment: hem lluitat per arribar-hi i no defallirem.

dissabte, 23 de març del 2013

Arriba la primavera, al Ple d'Olot!


I, amb rècord!: tocaven les 11 del vespre (tres hores i mitja) quan l’alcalde donava el Ple per acabat. Molt de públic, molta expectació i molts temes prou interessants...

Liquidació del pressupost: malgrat l’escanyament (el xantatge, que diu el president Junqueras) del govern espanyol, l’Ajuntament d’Olot resisteix i tanquem (justet, però) en positiu: ara, caldrà insistir perquè no s’incrementi la càrrega impositiva sobre la ciutadania i es mantinguin els serveis; la reducció de personal comença a ser insostenible i la situació de les escoles bressol, de música i d’expressió, delicada (per no entrar en detalls...)

També vam aprovar inicialment l’ordenança de ciutadania... Veurem si té la viabilitat que ha de tenir, però se n’ha de fer un seguiment i, per exemple, en aquest punt la policia municipal i ha de tenir molt a dir. En canvi, vam deixar sobre la taula el pla d’usos del volcà Montsacopa: havíem tingut una setmana per fer-hi aportacions, però sembla que algun grup municipal o alguna associació de veïns demanaven una mica més de temps. Ens anirà bé per acabar de polir-ho.

Finalment, també vam poder aprovar una de les primeres resolucions de la taula d’habitatge: demanar que no s’apliqués l’augment d’IRPF a les persones que havien fet la dació en pagament dels seus domicilis. Són aquelles absurditat legals que s’hauria de ser molt àgil per rectificar però que la maquinària de l’Estat no respon amb la solvència amb què ho hauria de fer.

Tot seguit vam passar a l’apartat de mocions i preguntes al Ple. En aquest cas, per variar, prou interessant.

En primer lloc, la comunitat educativa de l’Escola Llar demanava la implicació del consistori per trobar les fórmules adequades per fer viable la continuïtat de l’escola. Vam insistir que és imprescindible la feina que fa qualsevol escola per l’entorn immediat i per tota la ciutat i, com no podia ser d’una altra manera, es va aprovar per unanimitat. Esperem que aquest pas signifiqui el compromís de l’equip de govern per no tancar definitivament l’escola.

Tot seguit, l’Associació Catalana d’Amics del Poble Saharauí va presentar una moció en repulsa de les darreres actuacions polítiques i judicials contra ciutadans saharauís. Va costar que s’acceptés la seva incorporació al Ple, però un cop presentada és evident que l’actuació del Regne del Marroc és lamentable i que el poble saharauí es mereix el suport absolut des de Catalunya. Nosaltres vam manifestar que arribarà el dia que catalans i saharauís podrem celebrar conjuntament la independència dels nostres pobles. Només el PP es va abstenir.

La CUP va presentar una moció per explorar la possibilitat de pagar els impostos a l’Agència Tributària Catalana que ja havíem presentat ERC pel març de l’any passat. En aquest cas, però, el PSC es va abstenir i només va rebre el suport dels grups municipals d’ERC i de CiU.
Finalment, representants de la policia municipal van presentar una pregunta en relació al conflicte laboral que mantenen amb l’equip de govern. Lamentem profundament que la situació hagi arribat a aquest extrem, però entenem les reivindicacions dels policies. Com a treballadors públics estan patint les mateixes retallades de la resta de treballadors de l’administració. En el seu cas, però, ho agreuja el fet de treballar per torns i de comptar amb una plantilla molt limitada. L’alcalde va apuntar la possibilitat de comptar amb un mediador per intentar resoldre el conflicte. Des d’ERC, pensem que és la línia que cal seguir. Quan un tema laboral s’enquista d’aquesta manera, és difícil de resoldre i, a més, acaba sent perjudicat tothom, però especialment els treballadors (en aquest cas, els policies municipals). Mirarem de fer-ne seguiment i treballarem perquè s’arribin a solucions positives, en la mesura que ens sigui possible.

I, és clar, tres hores i mitja donen per molt, però en síntesi aquesta seria la nostra visió. Per l’abril, més!

dimarts, 12 de març del 2013

Olot, lliure de símbols franquistes


Malgrat els temps que corren, ser representant polític de la ciutadania representa tot un orgull i, alhora, una gran responsabilitat.



És clar que el dia a dia és complex, molt més que no sembla: hi ha molta feina i la responsabilitat és gran. Mai no es prenen decisions correctes per a tothom i, per tant, sempre estem exposats al rebuig i a la crítica.  Segurament, la majoria de la feina que fem és fosca, no llueix. Però la fem amb la convicció de servir la comunitat, el bé comú. Ho farem més bé o més malament; no tothom hi estarà d’acord, però la gran majoria de regidors (a govern o a l’oposició) intenta fer-ho tan bé com pot. N’estic convençut.

Ara: hi ha moments especials en què la feina té una visibilitat extraordinària, en què se n’evidencia l’eficàcia, malgrat les distorsions. En tota aquesta colla d’anys que porto de regidor a l’oposició a Olot m’ha passat algunes vegades; i n’estic satisfet. Però, en el cas dels símbols franquistes, malgrat les crítiques, m’emplena absolutament de satisfacció.

Potser no tothom hi estarà d’acord, però jo tinc clar que els símbols de la dictadura feixista no han de ser al carrer, a la via pública. Estic d’acord que no s’ha d’esborrar cap període de la història, res més lluny de la coherència humanista que penso que em defineix, però una cosa és analitzar els processos que han seguit el devenir dels temps i una altra cosa ben diferent és acceptar allò que ens ha imposat un període dictatorial especialment cruent per al destí del nostre país. I, amb això, malgrat el dolor de les víctimes (de totes les víctimes), no s’hi valen excuses.

Per aquest motiu, el grup municipal d’ERC-Olot, atenent a la Llei de la Memòria Històrica, vam presentar el juny del 2010 a l’Ajuntament d’Olot una moció per la retirada dels símbols franquistes del cementiri municipal. Més de trenta anys de democràcia ens semblaven suficients per intentar suprimir l’elogi de la dictadura dels nostres carrers.

De fet, aquest pas ni tan sols era cap novetat: des del primer consistori democràtic, els representants d’ERC a Olot, Marçal Casanovas i Joaquim Danés, van lluitar per suprimir els símbols que elogiaven la dictadura. Potser no tothom ho entendrà, però des d’ERC pensem que en una democràcia la veu ha de ser del poble, de les urnes, i no pas dels canons. Ells van arribar fins on van poder, però ara ens emparava la nova Llei espanyola de la memòria històrica.

L’equip de govern del PSC-ApG va assumir l’acord consistorial, gairebé unànime. De fet, des del primer moment, el grup municipal d’ERC vam demanar en totes les propostes d’acord pressupostari amb els diversos consistoris que s’incorporés una partida per tirar endavant l’acord de supressió dels símbols de la dictadura de la via pública.

L’acord amb el govern d’en Lluís Sacrest va ser absolut i es van començar a assentar les primeres passes per tirar endavant el projecte, amb la col·laboració especial del cap del grup socialista, Joan Albesa. De fet, es va arribar a presentar un primer projecte, d’acord amb la direcció del Memorial Democràtic, que es va frenar amb les eleccions municipals del 2011.

Amb tot, el nou govern municipal de CiU i el nou alcalde, Josep M. Corominas, van tenir un paper essencial per continuar amb el projecte (sempre amb l’impuls dels acords pressupostaris amb el nostre grup d’ERC). No cal dir que el paper destacat del regidor de Reagrupament (a qui li ha tocar rebre les crítiques d’aquells que no veuen les coses d’aquesta manera), Josep Ferrés, va ser decisiu per no fer marxa enrere.

El resultat és que, després de 38 anys de la fi de la dictadura, s’han eliminat de la via pública d’Olot les referències elogioses a la dictadura franquista. No cal dir que des d’ERC n’estem especialment satisfets, com esperem que ho estigui el regidor del primer ajuntament democràtic després de la dictadura, Marçal Casanova. Lamentablement, en Joaquim Danés no ho podrà veure.

Tot i així, és clar que la desaparició d’aquests símbols no ens poden fer oblidar la barbàrie; ben al contrari: les víctimes del Triai han de ser recordades com a tal, així com totes les víctimes que va provocar el règim franquista. Esperem que, per sempre més, imperi la democràcia i que els olotins puguem decidir el nostre futur lliurement. Mai més ha d’imperar la violència, la imposició, per sobre de la voluntat democràtica. Des d’ERC, estem convençuts que és l’única manera que la convivència social sigui la que ha de ser, encara que no tothom estigui d’acord amb la nostra visió; però tenim la força de la democràcia, que és més forta que la de la violència.

I que mai més no tornin dictadures ni oligarquies, ni imposicions ni violències.

dissabte, 9 de març del 2013

Olot, colònia del Regne d'Espanya


Tot just fa un any, vaig escriure en aquest mateix bloc l’entrada “El barret del governador”. La nova delegada del Regne en el nostre país havia començat la seva croada per imposar els símbols colonials allà on calgués i més.

Des de llavors, la seva lluita paranoica ha anat en augment i, com no podia ser d’una altra manera, finalment sembla que també ha arribat a Olot.

Però aquesta vegada han fet tard. I no, no ens caldrà cap Tell que tingui preparada una segona fletxa per si fallem...

Ara ja no es tracta d’imposar uns símbols que ens són repressors, sinó d’imposar la democràcia. Ja no som en una època de lluita de banderes sinó de deixar que el poble parli. I això ho tenim ben guanyat, no us preocupeu.

Posarem tots els símbols que vulguin. Posarem ben grossa, si cal, la bandera espanyola tota sola a la façana de l’Ajuntament d’Olot, com si fos un estanc o una caserna de les forces d’ocupació.

Millor: el món veurà que som un país ocupat, que som una colònia. I, com tothom sap, el dret internacional empara tots els processos d’independència dels territoris colonitzats.

Som una colònia i les Nacions Unides abanderen la descolonització.

Aquest cop no ens caldrà cap revolta, cap guerra. Cada cop ens ho posen més fàcil. Només depèn de nosaltres.

dilluns, 4 de març del 2013

La falç i la rosa


Aquesta setmana he presentat a Olot el “thriller” del company Jaume Planas i Panadès, professor d’Ensenyament Secundari a Manlleu.


En primer lloc, he d’agrair a en Kim Domene (l’autor de la portada de la novel·la) que me n’oferís l’oportunitat.

La novel·la no vol ser més que un “divertimento”, tot i que planteja unes qüestions ben interessants per la situació política que vivim: la base de la novel·la, escrita a partir del punt de vista del protagonista, és el retorn de l’Humbert a Catalunya, després de vint anys fugit a l’Índia per causa de la seva lluita armada contra el franquisme.

El contrast entre allò que es podia haver esperat de la transició espanyola i la realitat que es troba l’Humbert en la Barcelona postolímpica és ben interessant: especulació urbanística, desnonament, minorització de la llengua, espanyolisme violent... Un xoc ben interessant per a algú que ha viscut molts anys en la calma budista.

Però el més interessant (segons la meva lectura de la novel·la) és l’aventura terrorista: bona part del llibre planteja la possibilitat de crear un grup que mantingui la lluita armada per alliberar el país i construir un món millor.

I és clar que aquesta no és la solució.

Vist en perspectiva, sobretot en la perspectiva d’aquests darrers anys, la via democràtica que ha seguit des de sempre el nostre país s’ha demostrat que és la més efectiva. Els catalans comencem a tenir clar que la independència només depèn de nosaltres. I això és així especialment perquè sempre hem apostat per la democràcia.

A hores d’ara, des d’Euskadi, es miren el procés català amb sorpresa i admiració. Si som prou forts, acabarà bé. I arrossegarem tots els pobles germans en aquest procés cap a la llibertat.