dimarts, 28 de febrer del 2012

Pa per avui, gana per demà


“Viva las Vegas!”


Som en una crisi, vivim immersos en la crisi, aquesta crisi ens aclapara, la crisi econòmica ens ofega... Cal sortir de la crisi!

Uns percentatges d’atur insostenibles, un endeutament irresistible, unes perspectives fosques... Cal superar-ho!

I llavors ve aquest senyor dels EUA i, com nou mister Marshall, ens posa sobre la taula l’hòstia de milions de dòlars i ens diu que, si no li busquem les pessigolles i li deixem fer el que li doni la gana, donarà feina a tots els catalans i més, i sortirem de la crisi!

És difícil dir que no!

Però, de sobte, ens assalta un dubte: no és això el que havíem fet, nosaltres nous rics, quan vam decidir llançar la casa per la finestra i abraçar el “totxo”? Vam créixer i créixer... Vam enriquir-nos allò de no dir... Vam ser els abanderats d’Occident...

Però amb peus de fang!

Sempre he sentit dir que una crisi és una oportunitat perquè t’obliga a replantejar-te les coses. Què volem ser? El casino de la Mediterrània (fins que mr. Marshall decideixi plegar veles i ens abandoni deixant-nos ben empantanegats)?

Hi posaré només un exemple: Bilbao va patir, ara fa trenta anys, una crisi econòmica encara molt més greu. Havia de reconvertir la siderúrgia, les drassanes, la seva ocupació gairebé ancestral. I va triar bé!: va triar la qualitat, el Guggenheim. Podia haver triat el “totxo”, podia haver triar el turisme de xancleta, però va triar l’art, i la va encertar. Encara en viuen... És clar que, al costat d’això, hi té el concert econòmic, la independència fiscal, que ajuda cosa de no dir... Però, tot i així, cal triar bé.

Ara que hi sóc: a Catalunya no tenim una crisi d’ingressos, tenim una crisi de dependència. Amb els 20.000M€ que regalem els catalans per fer aves a les Espanyes, en tindríem prou i de sobres per eixugar el dèficit i plantejar-nos com hem de repensar la nostra economia perquè sigui puntera i serveixi per donar sortida als nostres joves.

Sense això, potser aconseguirem que algun milionari americà contracti quatre crupiers a precari, i ja veurem què ens dura la feina!

Per moltes voltes que hi doneu, acabareu arribant sempre a la mateixa conclusió: només tenim una sortida si no volem enfonsar-nos en el fang (i ens costarà sortir-ne!)... Junts, i democràticament, ho farem!

dissabte, 25 de febrer del 2012

Aparcament al Barri Vell


Com vaig anunciar en l’entrada anterior, transcric la moció que vam presentar al darrer ple i que va ser aprovada per unanimitat; tota una satisfacció donada la diversitat de la composició de l’actual consistori olotí:

MOCIÓ D’ERC PER MILLORAR L’APARCAMENT AL BARRI VELL

El Barri Vell és un actiu molt important per a la nostra ciutat; el centre de la ciutat és allò que ens confereix personalitat, el punt de referència per a la gent que ens visita.

Pensem que cal millorar les condicions de vida al barri perquè torni a ser un pol d’atracció per a la vida olotina. En aquest sentit, en els últims anys s’han anat fent tota una sèrie d’actuacions (moltes d’elles relacionades amb el “Pla de Barris”) per millorar-ne les condicions i facilitar la vida dels veïns.

Un dels problemes tradicionals que suposa un fre perquè els ciutadans vulguin viure en aquest barri és la dificultat d’accés i d’aparcament dels vehicles particulars. Els veïns del barri tenen un greu problema d’aparcament que, de vegades, també és compartit per la resta d’olotins que hi ha d’accedir.

La rehabilitació del Barri Vell és un tema molt complex que ens haurà de preocupar permanentment. Més concretament, però, també val la pena intentar resoldre aquest problema concret d’aparcament.

En el darrer acord de “Continuïtat del Contracte de Barri”, aprovat pel Consistori l’abril del 2010, es va proposar l’espai de can Tané per ubicar-hi, almenys provisionalment, un aparcament pensant sobretot en les necessitats dels veïns del barri.

Les circumstàncies actuals fan que les inversions del Contracte de Barri s’endarrereixin o s’hagin de desviar a altres actuacions també necessàries per al futur de la nostra ciutat i que s’ajorni l’actuació concreta sobre can Tané. Aquestes circumstàncies impliquen que el problema d’aparcament segueix sense resoldre’s.



Per tots aquests motius, proposem al Ple de l’Ajuntament d’Olot l’adopció dels següents acords:

  1. Que, en el cas que, circumstancialment, no es pugui tirar endavant l’actuació de can Tané amb l’habilitació d’un aparcament pensant en les necessitats dels veïns del barri, es plantegin espais alternatius que puguin fer aquesta funció. Apuntem, com a exemple d’aquest tipus d’espai, els terrenys de l’antiga farinera o l’entorn de can Jombi.

  1. Estudiar la possibilitat de crear una Àrea Verda, com tenen altres ciutats del nostre entorn, amb una quota reduïda o del tot gratuïta per als veïns del barri.

  1. Intentar arribar a acords amb els diversos concessionaris dels aparcaments subterranis de la ciutat sobre la reducció del preu/hora o la creació d’abonaments per als usuaris habituals o per a tots els empadronats a Olot.

  1. Habilitar espais d’aparcament “perifèrics” per facilitar l’accés al Barri Vell a treballadors i visitants esporàdics.







Grup Municipal ERC
Olot, 17 de febrer de 2012

divendres, 24 de febrer del 2012

Ple de Quaresma


Si més no, pel futur que ens espera als treballadors d’aquest país, molt adequat això del temps de Quaresma...

El Ple d’avui no tenia temes especialment rellevants: aprovació definitiva del ROM (incrementant la participació ciutadana: sorprenents el vot en contra de PxC i l’abstenció del PSC, criticant la modificació per la voluntat de notorietat de “determinats” grups polítics).

També s’ha donat compte del conveni de col·laboració amb l’Associació de Comerciants d’Olot i s’ha aprovat la incorporació d’Olot al projecte del pacte d’Alcaldes per l’eficiència energètica. No cal dir que ens hem manifestat molt a favor de la reducció del consum energètic i de l’increment d’ús d’energies renovables.

En el torn de mocions, Esquerra hem presentat una proposta de millora dels aparcaments al Barri Vell. Hi hem incorporat observacions que ens han fet els altres grups, però podem estar satisfets perquè la nostra moció s’ha aprovat per unanimitat.

Finalment, UGT i CCOO van presentar una moció sobre la Reforma Laboral. El PP ha votat en contra, PxC i CiU s’han abstingut i nosaltres i el PSC hi hem votat a favor, cosa que ha permès que la moció prosperi. No seria cap novetat si no fos perquè els companys del PSC havien anunciat en el Ple anterior (ho podeu llegir en aquest mateix bloc) que s’abstindrien en qualsevol moció que fos de temàtica general, que no presentés un tema que afectés directament els olotins i les olotines. És clar que ho van dir quan es tractava de la moció per homenatjar el general Moragues... Els deu preocupar més el seu vot sobre la Reforma Laboral, però quan parlem d’independència arrufen el nas i diuen que no en volen saber res.

Nosaltres hem defensat obertament la posició dels sindicats, i hem remarcat la idea que no s’hi val aprofitar una crisi financera per minvar els drets dels treballadors.

En tot cas, la moció ha resultat aprovada.

En una propera entrada, transcriuré la moció sobre els aparcaments que hem aprovat per unanimitat.

dimarts, 21 de febrer del 2012

Espai Zer01: bona feina!


Em sap greu la desaparició de l’Àrea de Creació Contemporània. Copio el text que hem enviat a la premsa local:



ERC, en contra de la supressió de l’àrea de Creació Contemporània

Finalment, no ha estat el Museu dels Sants. L’equip de govern de la ciutat d’Olot ens ha comunicat la supressió de l’àrea de Creació Contemporània de l’Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot.

La justificació que donen és clara: és una àrea que basa gairebé la totalitat del seu pressupost en les aportacions d’altres administracions; amb l’actual conjuntura econòmica, moltes d’aquestes subvencions han desaparegut i l’àrea esdevé poc viable econòmicament.

Des del grup municipal d’ERC-Olot podem entendre la justificació, però no compartim de cap manera la decisió.

Tothom sap que estem parlant d’una àrea que organitza unes activitats amb un seguiment minoritari, difícilment atractives per a la majoria de la població i, per tant, és fàcil que en èpoques de crisi siguin les primeres activitats que rebin les retallades pressupostàries.

Però el cert és que les activitats d’aquesta àrea havien posat Olot en el mapa del país com a centre de difusió de l’art contemporani. Més d’un cop hem afirmat que, com tothom, treballem perquè Olot pugui ampliar l’oferta d’estudis d’art de rang universitari en la línia de poder tenir una facultat de Belles Arts. És clar que mantenir plataformes que permetin la difusió de l’art contemporani faciliten aquesta possibilitat. La supressió de l’àrea de Creació Contemporània no va, doncs, en aquesta línia.

D’aquesta decisió, lamentem especialment l’acomiadament del director de l’àrea, en David Santaeulària, que ha demostrat al llarg de tots aquests anys l’enorme tasca que és capaç de fer perquè Olot sigui un referent de la creació artística contemporània. Lamentem que l’Ajuntament prescindeixi, després de quinze anys de dedicació, dels seus serveis, tot i que estem convençuts que en David, amb la seva capacitat, podrà seguir desenvolupant la seva tasca lluny d’Olot. Per nosaltres, el seu acomiadament no deixa de ser un factor que empobreix la ciutat.



Grup Municipal d’ERC-Olot

dijous, 16 de febrer del 2012

Més llençols perduts


I van...


Afegitó a la darrera entrada del bloc (i em penso que no seguiré per aquest camí perquè no acabaria mai!):

La necessitat peremptòria de calés per poder sortir del pas obliga el govern a llançar-se en mans del Partit Popular encarnat en la histriònica Sánchez-Camacho. Resultat? Anem eliminant el poc que l’administració catalana ha pogut anar incorporant en aquests anys d’agònica pseudoautonomia.

De passada, però, els partits del govern paguen el favor que deuen a determinats grups de comunicació (i que hauran de continuar pagant perquè les múltiples queixes sobre la política econòmica no tinguin el ressò mediàtic que haurien de tenir) i assenten les bases per destruir la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. L’emissió del reportatge sobre la monarquia espanyola acabarà sent el cant del cigne?

Com acceptem que CiU destrossi els mitjans de comunicació que han pogut salvar el país tots aquests anys? Sense TV3, què ens queda?

El cas de TV3 és paradigmàtic del futur catastròfic que ens espera. Però encara és més simptomàtic l’engany d’infraestructures.

A Catalunya no tenim més remei que retallar i retallar, diuen. No hi ha diners, però aquest any hem enviat a Espanya un mínim de 16.000M€ que no ens han retornat. De fet, anem a rebre la ministra de torn i acceptem, capcots, que ens digui que havien d’invertir a Catalunya 5.700M€ però que no ho faran. I, llavors, se’n torna a Madrid i diu que cal invertir a les rodalies catalanes perquè són penoses, però que no ho faran perquè els diners no els arriben (amaga que, per exemple, el sistema de control de rodalies que el govern espanyol no pot pagar a Catalunya ja fa temps que l’han pagat a Madrid).

I ara ve la bona: l’Ana Pastor, la senyora ministra, surt amb un pla faraònic per construir el corredor ferroviari del Pirineu, que només entén Espanya, per defugir el corredor mediterrani (no fos cas que enllacéssim de manera digna Catalunya i País Valencià) que demana tot Europa.

Mentrestant, recuperen el Plan Hidrológico Nacional i l’Artur Mas els riu les gràcies tornant a parlar del transvasament del Roine. Voleu dir que, amb la crisi que tenim, el que ens faltarà és aigua?

dimarts, 14 de febrer del 2012

A cada bugada perdem un llençol


Doncs sí: la dita és prou clara.


Com més va, pitjor. M’hi referia de passada en l’última entrada: no només han donat pel sac tots els treballadors amb la nova reforma laboral, sinó que han aprofitat per treure competències a la Generalitat.

En els últims temps, cada dia que passa serveix perquè el nostre Govern es deixi treure competències: la patètica gestió dels trens de rodalies (semblava que només podíem gestionar l’operador i resulta que la Renfe és intocable; l’última ha estat que va la ministra del ram i accepta que no han invertit, ni ho pensen fer, 5.748 milions d’euros!), la gestió centralitzada dels aeroports, les reformes educatives, el poder judicial...

Quan semblava que estàvem d’acord que l’Estatut ens permetria fer un pas endavant, no només no avancem, sinó que reculem.

El Parlament va legislar sobre els toros a Catalunya. Doncs, com que a Espanya no els agrada, ens canviaran la norma pel darrere.

I, ara, amb la crisi, comencen a córrer veus que cal aprimar l’administració i, per tant, reduiran les funcions dels Consells comarcals.

No puc estar-hi més d’acord. Cal aprimar l’administració: cal reestructurar els consells comarcals, i fins i tot puc estar d’acord que no s’acabin d’impulsar les vegueries fins que no es tingui clar com han de ser.

Ara: nosaltres, els catalans, sempre som la punta de llança de la renovació, de l’estalvi... Hem fet els deures.

Però, què voleu que us digui, a mi se’m torna a quedar la cara de tonto...

I els altres? Han fet els deures? Han aprimat o restringit els pressupostos de les diputacions provincials, han reduït províncies, han aprimat o suprimit els ministeris que no tenen cap sentit, han reduït el pressupost de la monarquia i de les altres institucions sobreres, han estalviat tot el que han pogut en ambaixades, consolats, representació internacional, pressupost militar, etc.?

La resposta és òbvia: banyuts i pagar el beure. I ara sembla que el següent pas del pacte CiU-PP serà la reducció de les aportacions a les entitats catalanistes.

diumenge, 12 de febrer del 2012

Reforma laboral


Ja som al cap del carrer!


Ja som on volien. Aprofitar la crisi, aprofitar les demandes de la Merkel, per llimar els drets que, després de sang-suor-i-llàgrimes, havíem obtingut els treballadors.

Primer van ser les retallades als treballadors públics (que continuen i continuen, però com que ja s’han encarregat de generar mala premsa als “funcionaris” ningú no en fa ni més ni menys), després van ser les retallades dels serveis públics (ja se sap que els pressupostos manen), i ara ve la reforma laboral que facilita l’acomiadament de treballadors en benefici d’una hipotètica reactivació econòmica.

I, tot plegat, com que tenen la paella de la informació pel mànec (incloent-hi falsos “off the record” davant de les més altes instàncies econòmiques i polítiques europees), no acaba de generar les reaccions contràries que mereixeria.

I, per postres, un cop mires la lletra petita, va i t’adones que el Govern de Catalunya perd el control dels ERO, que passarà exclusivament a instàncies judicials, la qual cosa en facilitarà la tramitació. I amb aquesta reforma pretenen reduir el nombre d’aturats?

Resultat: la festa la pagarem els treballadors.

Ja té nassos que una crisi financera, provocada essencialment per les entitats bancàries, una crisi provocada per facilitar el crèdit excessiu (tant públic com privat), descontrolat; una crisi provocada per demanar que tothom (empreses i particulars) gastés allò que no tenia, resulta que l’hem de pagar els treballadors amb retallades de drets socials.

Mentrestant, n’hi ha hagut que, malgrat la crisi (o potser gràcies a això) s’han enriquit: la distància entre les grans fortunes i la majoria de la població ha augmentat considerablement en els últims anys.

Els governs de dretes no volen augmentar els impostos a les grans fortunes (ben al contrari, eliminen l’impost de successió per a les rendes altes mentre s’inventen taxes que haurem de pagats tots)... Això sí: limiten el sou dels directius dels bancs (que els han posat ells mateixos) amb problemes econòmics: a partir d’ara, només podran cobrar 600.000€ l’any! I fusió per aquí, fusió per allà, ens estem quedant sense entitats financeres amb seu fiscal a Catalunya.

I l’atur segueix pujant, i els nostres joves més ben formats han de marxar fora de Catalunya per poder trobar feina. No sé per què, però em fa l’efecte que tot això  no està passant a Euskadi...

dimarts, 7 de febrer del 2012

"Proyecto común"


Ves per on, han canviat els temps, i molt!: ara de la “Unidad de destino” en diuen “Proyecto común”, i canvien els uniformes blaus per les disfresses demòcrates... Però la ideologia és la mateixa.


Una sola llengua, una sola nació, un sol ideal, un sol govern, una “unitat de destí”.

Exagero?

Doncs, no: s’han queixat de la llengua a les escoles, han impedit la llengua al Parlament (espanyol i europeu) i als jutjats, han atacat les seleccions esportives, han fuetejat els mitjans de comunicació propis, han bombardejat els 2,5 milions d’euros que costen les delegacions catalanes a l’estranger, i fins i tot han lamentat els 6.000 euros que costaven les millores en el cotxe oficial de la segona autoritat del país.

I tot per què?

Fàcil!: “Espanya, una!”

Una sola llengua, una sola nació, un sol govern, una imatge única! Segons ells, Espanya només ha de tenir una imatge de cares a l’estranger: cal potenciar la marca “España!”; que té un sol idioma, una sola bandera, un sol govern, una unitat de destí.

I, per tant, benvingudes siguin les despeses de les ambaixades espanyoles: els 300.000 euros en banderes o en tovalles, el mig milió de la piscina de l’Aràbia Saudí, els milions que costen els jardins de les de París o del Vaticà, els més de 6 milions de la nova residència de l’ambaixador a Rabat... Continuo?

No!: la culpa és dels catalans, que hem estirat més el braç que la màniga. De res no serveix publicar les balances fiscals que comproven els 22.000 milions d’euros que paguem els catalans a Espanya (i, encara, m’imagino que les despeses de les ambaixades no hi són incloses...). Hem gastat massa!

Autoodi?

Deixeu-nos, com a mínim, que siguem els responsables dels nostres malbarataments. Llavors sí que la culpa serà només nostra.

Mentrestant, si volem anar pel món, haurem d’afegir una N al nostre patronímic. I ja veurem fins on arribem...

dissabte, 4 de febrer del 2012

"Lengua común"


Han passat trenta anys des del famós “manifiesto d’en Pedro J” i més de trenta-cinc des de la mort del dictador, però Espanya segueix entestada a voler ser “una unidad de destino para lo universal”.


Pot semblar mentida des de posicions democràtiques, però els espanyols continuen tenint la mentalitat del franquisme feixista que vol esborrar les nacions i els països del mapa hispànic i, com Felip V, reduir-les a les normes de Castella. Ho amaguen sovint sota la defensa de la llibertat i de la diversitat; en el fons, però, es tracta d’imposar el castellà (allò castellà) a tot l’Estat, confiant que allò que no és castellà tingui una presència residual.

José Ignacio Wert, famós contertulià d’Intereconomia, recent triministre espanyol de Cultura, Educació i Esports, i “hooligan” del Real Madrid fins a la mort, torna a la càrrega amb la voluntat que l’idioma dels castellans sigui “la llengua comuna de tots els espanyols” (les llengües “regionals” són per a la intimitat, però que no empipin gaire), que tothom tingui l’obligació de saber-lo i que s’utilitzi sempre (si algú vol compaginar-lo amb algun altre, allà ell!). Per alguna cosa, el castellà és la llengua comuna de tots els espanyols, i la que (segons un altre gran demòcrata i defensor de les llibertats com Alejo Vidal-Quadras) han d’emprar tots els espanyols per comunicar-se amb el món amb una sola veu: “una grande y libre”.

Catalans, gallecs i bascos, tenim la gran sort de poder-nos acostar a allò que és universal gràcies a la grandesa del castellà. Si no fos per la llengua comuna de l’imperi, seguiríem sent només uns pobres provincians que no podríem sortir de casa.

I és que els espanyols ens volen fer creure una cosa que ningú se la creu, ni ells mateixos. Que les llengües nacionals no serveixen per a res, que només són importants les llengües imperials, les llengües “comunes” imposades. No ho creuen ni suïssos, ni belgues, ni canadencs, ni fins i tot els britànics ni els russos... Ni, per descomptat, els espanyols: encara no he vist cap espanyol que renunciï a l’ús del castellà a les institucions europees en benefici de l’anglès com a “llengua comuna” de tota la Unió Europea.

Per què els catalans hi hem de renunciar?

Segurament algú em retraurà que tots faríem igual en les mateixes circumstàncies, que els catalans també volem una llengua única de cohesió nacional, etc. Potser sí, està per veure què dirà la constitució de l’Estat Lliure de Catalunya o la de la Confederació dels Estats de Catalunya, del País Valencià i de les Illes. Però jo estic convençut que les coses seran diferents... Com a mostra, l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya incorpora l’occità com a llengua oficial en tot el país i com a llengua vehicular de la Val d’Aran. Per cert, aquest articulat de l’Estatut aprovat a Catalunya va ser declarat anticonstitucional pels espanyols perquè no preveu la primacia de la llengua castellana.

Digueu-me ingenu, però estic convençut que la Catalunya independent serà ben diferent a l’uniformisme espanyol i que tots els ciutadans de llengua materna no catalana tindran garantits plenament tots els seus drets.