Tothom gosa...!

Sí, hem arribat a un punt que fins i tot el més beneit es complau a atacar la llengua dels catalans. Ho subratllo perquè em sembla que no és ni anècdota ni un fet minoritari o puntual.

D’un temps ençà, l’Espanya unitària, l’Espanya Una, s’ha tret la careta i ha retornat als mítics temps de la “Una, Grande y Libre”; que, com bé sabem, no era ni una, ni gran, ni molt menys lliure. Però sembla que és el que volen els espanyols, i potser també alguns catalans (per sort –bé: per intel·ligència-, cada cop menys!).

Només tres exemples sobre el tema, per ordre d’importància.

Primer: les declaracions de Sergio Ramos quan ha de compartir roda de premsa amb un company que parla en català. Evidentment, el que empipa un milionari com en Sergio Ramos no és que parli en una llengua que no entén (si al costat hi hagués tingut un company del seu equip que parlés en portuguès, en alemany, en anglès o en el que sigui no hauria dit absolutament res de res) sinó que els catalans ens puguem expressar amb normalitat, sense haver d’acotar el cap i demanar perdó per no ser castellans, com passava en èpoques pretèrites. És l’esperit del feixisme: el que accepto per a un portuguès no ho accepto per a un català.

D’acord: també és ignorància!

Segon: la gent del PP de les Illes continua la seva croada  contra el català. Resulta que volen treure el català de l’ensenyament primari i secundari perquè pensen que s’haurien d’ensenyar les diverses varietats menorquina, mallorquina, eivissenca..., al costat del castellà. Evidentment, el que val per a uns no val per als altres. O sigui: no acceptem que el català tingui un estàndard comú aplicable per a totes les varietats de la llengua, sinó que volen potenciar el localisme; en definitiva, com més local és una varietat menys útil ens serà. A Formentera, en formenterenc. Precisament, l’estàndard català garanteix que el formenterenc tingui una utilitat que vagi més enllà de la plaça del poble. Però és això el que el PP no vol. I, per tant, proposa que la llengua de l’educació sigui el castellà. Molt bé: quin castellà? L’andalús, l’extremeny, el lleonès? No: evidentment, l’estàndard! Com si no, pots implantar una llengua estrangera a les Illes? Feixisme, una altra vegada.

D’acord: també és colonialisme!

I tres, per acabar: el flamant premi Nobel de literatura, Mario Vargas Llosa, va ser un dels signants del “Manifiesto por la lengua común”. He gaudit durant molts anys de la lectura de les novel·les de Vargas Llosa i les segueixo recomanant. Ara: també recordo les bertranades que deixava anar quan intentava ser president del Perú. No el van votar ni els seus compatriotes. Vargas Llosa, peruà acomplexat, no dubta a defensar a capa i espasa la llengua dels colonitzadors castellans que van ensorrar les civilitzacions americanes. Fugit del Perú i implantat a la capital d’Espanya, no recorda que va passar una temporada a Barcelona i que, fins i tot, hi va fer un elogiós estudi del Tirant lo Blanc. Vargas Llosa, peruà de soca-rel, té molt clar que això de la “lengua común” és feixisme pur i que, a la llarga, significarà la mort de català i euskera.

D’acord: també és voluntat genocida!