dilluns, 30 de desembre del 2013

2014: cent anys de Joan Vinyoli

A banda d’altres efemèrides, el 2014 es compleix un segle del naixement de Joan Vinyoli, i trenta anys de la seva mort. Sempre és un bon moment, però una efemèride com aquesta encara ho és més, per recordar l’obra d’un dels poetes cabdals del segle XX. Repassant-ne alguns poemes, m’ha vingut a les mans un que, com el vull llegir, és tot un avís per a navegants adreçat especialment a aquells que, el 2014, encara pensen a predicar la concòrdia, la tercera via, el concert o vés a saber quines sortides de bomber. Potser Vinyoli no pensava en el que jo estic pensant en aquests moments..., o potser sí!, però la força de la poesia té aquestes coses. Avancem, i no ens deixem devorar! Bon Any de la llibertat per a tots!


Un Poema d’Ara que és tard, publicat el 1975:

ELS CORBS

Grallant a les fosques
els corbs retornen cada vespre.
Vés amb compte amb els becs
privilegiats.
                     Ens hem d’anar fornint
de llums i de defenses.
                                          Desconfia,
que ja has perdut altres vegades
en el joc de pactar-hi.
                                       Tot al més
accepta un peremptori compromís
però fuig-ne, si pots, no et deixis devorar.

divendres, 27 de desembre del 2013

300 anys sobrevivint entre borbons

La nissaga del rei Sol s’ha perpetuat a la península malgrat els diversos intents de desfer-se’n. Primer vam ser els catalans i els altres territoris de la Corona d’Aragó: ja sabem com va acabar... Potser val la pena de recordar, però, l’existència de botiflers que, en totes les èpoques, se n’han volgut aprofitar: alts funcionaris, empresaris, militars o, fins i tot, simples cercadors de fortuna.


Napoleó els va descavalcar per primera vegada per posar-hi el seu germà tot inventant-se, ex novo, el Regne d’Espanya. Per cert, potser també val la pena que recordem que la Catalunya ibèrica no formava part d’aquest regne sinó que, després de cent cinquanta anys, Napoleó va reunir-la amb la Catalunya gal·la. Tot plegat va durar poc, però arran d’aquest pas la reinstauració borbònica va aprofitar per instaurar-hi el seu Regne d’Espanya i incloure-hi, sense cap distinció, els regnes de la Corona d’Aragó. Poc després, el 1833, la divisió provincial volia ser el darrer cop per desfer la seva personalitat.

M’estalvio baralles, picabaralles, conflictes dinàstics, revoltes, cops d’Estat i dictadures, perquè els borbons sempre han acabat traient el cap... A França, però, no els va anar tan bé!

El cas és que l’actual borbó hispànic, hereu de les Leyes Fundamentales franquistes, sospitós d’organitzar el complot del Tejerazo, mataelefants en moments de crisi, i callo altres temes que qualsevol que estigui mínimament informat coneix sobradament, es permet donar lliçons a un poble sobre quina voluntat ha de tenir.

És clar que, com sempre, trobarà alts buròcrates, grans empresaris, vividors i descastats que volen fer fortuna, que li riguin les gràcies i que intentin frenar els desitjos de llibertat del poble català. De botiflers, per dissort, sempre n’hi ha. L’”establishment” és molt poderós i té massa interessos per mantenir-s’hi al marge.

Però les coses han arribat al punt que han arribat i ja no hi ha marge de retorn. Com deia el poeta: serem allò que vulguem ser. Com deia un altre poeta: ens han bombardejat cada cinquanta anys per evitar-ho, però ara ja no ho poden fer. Ja no ens poden trepitjar el coll perquè callem, ja no ens poden tallar les mans perquè no treballem, ja no ens poden esquarterar perquè no caminem...


Tres-cents anys després, caminarem, treballarem i cridarem la nostra llibertat. I ja pot anar dient l’hereu del Borbó, perquè la força de les urnes finalment ja no la podrà aturar la feblesa dels seus canons, com antany. Ho devem a tots els que ens han precedit en la lluita i a tants que hi van deixar la pell.

dilluns, 23 de desembre del 2013

300 anys després, guanyarà la democràcia!

Vivim uns anys insospitats en el nostre país: si, uns anys enrere, algú ens hagués vaticinat aquesta situació, tots ens hauríem pensat que no hi era tot. D’acord que la data del 2014 és especialment simbòlica, i que més d’un l’havia utilitzat per intentar fer un cop de força, un capgirament de la situació: tres-cents anys de submissió no són pas pocs i val la pena de lluitar per canviar-ho. Tot i així, però, ben pocs hauríem afirmat que estaríem en disposició de fer-ho, de canviar el destí de la història, encara que al llarg de tants anys de submissió havíem anat acumulant prou indicis de capgirament, de revolta.


Ben pocs van ser els catalans que no es van alegrar de veure els “quatre de la xancleta” (com els va anomenar la unionista Sánchez-Camacho) sortint plegats per anunciar que, finalment, s’havien posat d’acord per consultar el poble de Catalunya. Tres-cents anys després de la desfeta més gran, els catalans podrem decidir el nostre futur, la nostra organització política, encara que a molts panxacontents els representi que els trepitgin algun ull de poll. I val més que aprofitem plenament aquesta conjuntura inusitada.

Més d’un diu que no ens deixaran (bé, ja veurem com ho impedeixen), més d’un diu que cal tornar a fer pedagogia (com si no sabéssim de fa molts anys quin pa s’hi cou, com si no haguéssim provat reiteradament, com si la cosa ens vingués de nou...), d’altres ens anuncien totes les apocalipsis imaginades des que el món és món, sense adonar-se que la seva opció encara és més apocalíptica... És que no hem patit prou, els catalans? És que no hem vist que l’única manera d’organitzar-nos com volem és que siguem nosaltres mateixos, sense traves externes, que ens imposem les nostres pròpies lleis, que siguem els únics culpables dels nostres propis errors?

L’aplec de greuges és immens. Però encara és més immens el llistat de personatges que ens han caigut al cim, que sembla l’elenc dels àngels caiguts: Aznar, Botella, Rajoy, Margallo, Wert, Aguirre, Ruiz-Gallardón, Margallo, Montoro, De Guindos... I els altres no se’n salven: Díez, Rubalcaba, Bono, Guerra, Ibarra... I no vull seguir perquè al sofert lector no li agafi mal de panxa abans d’hora.

(Per si de cas, per si encara no en tenim prou, dedicaré una propera entrada a un poema de Joan Vinyoli que és ben il·lustratiu del tarannà d’aquest personal i de la prevenció amb què els hem de tractar.)

Tot i així, ara tenim una oportunitat històrica que potser no tindrem mai més: el referèndum es farà perquè tothom n’ha vist la necessitat democràtica, i només construirem un Estat nou si guanya clarament l’opció “vull que Catalunya sigui un Estat independent”. Qualsevol altra opció, el sí però no, no deixa de ser tornar a posar-nos en mans d’aquells que van en direcció contrària (no us espanteu: ja fa trenta-cinc anys que ens ho demostren dia a dia. Detall?: encara hi ha un munt de competències de l’Estatut del 1979 que s’han de transferir! I, és clar, tampoc no ho van fer quan manaven tots aquests pseudofederalistes que han nascut darrerament.)

Ho podem fer, però hem de ser prou tenaços per no caure en provocacions ni en mitges tintes. El futur és nostre: només hem de ser valents, i aferrar-lo! És clar que no serà fàcil, però no podem defallir  perquè és a les nostres mans. O independents o ens faran desaparèixer definitivament.

dissabte, 21 de desembre del 2013

Desembre: 30 anys perdent eleccions

Dijous vam fer el darrer Ple municipal a Olot. En general, molt bones vibracions malgrat els temps de crisi: moments de felicitacions perquè el nou hospital va tirar endavant i també la nova plaça Mercat. Si tot va bé, l’any vinent es podran inaugurar.

També vam aprovar una modificació de crèdit de més d’un milió d’euros, en bona part per les mesures d’estalvi energètic, però també per l’estalvi en personal. Vam felicitar els treballadors municipals per l’esforç que estan fent en tots els sentits, però també vam insistir en la idea que ja havíem apuntat en el Ple de pressupostos sobre la reducció excessiva de personal. Vam incidir en els 90.000 € d’ingressos per la recollida selectiva d’envasos gràcies a l’esforç de tothom. Finalment, ens en vam abstenir perquè la modificació s’aplicava a unes partides tancades, sense que nosaltres hi haguéssim pogut incidir: les més importants per a la urbanització del carrer de l’Estadi i per als vestidors de l’estadi de futbol.

I, seguint en la línia de les bones perspectives per a l’any vinent, ERC, CiU, RCat i CUP vam presentar una moció conjunta en favor de la celebració d’un referèndum sobre la independència de Catalunya. Tot i que, en general, la premsa s’ha fet ressò que els representants del PSC hi van votar a favor, no ha canviat gens la seva posició i els ho vam retreure: estan a favor només d’una consulta pactada amb l’Estat. Per ERC, això només és una estratègia per amagar el cap sota l’ala perquè saben perfectament que no ho acceptaran mai, de fet, ni tan sols els del seu partit ho acceptaran, com ha afirmat reiteradament Pérez Rubalcaba.

El que sí va recollir NacióLaGarrotxa.cat  va ser el meu comentari arran de l’enèsima negativa de la representant del PP perquè els catalans puguem decidir el nostre futur. A banda dels arguments tradicionals en el sentit que no hi ha res en el dret internacional que impedeixi el referèndum, vaig fer notar que, personalment, porto trenta anys votant democràticament en les diverses eleccions que s’han anat succeint i sempre he perdut; el que no és èticament democràtic és que, ara que hi ha alguna possibilitat que perdin, els que estan acostumats a guanyar ens vulguin impedir de votar a aquells que ens hem mantingut demòcrates malgrat que sempre hem estat, fins ara, en minoria.


Fora de les habituals notes racistes de PxC, res més a comentar en el darrer ple de l’any a banda de desitjar unes bones festes a tothom i que l’any vinent, 300 anys després, ens retorni la llibertat perduda.

dijous, 28 de novembre del 2013

Cançons d'amor i de fred

Dimecres, 27 de novembre, Olot, seu d’Òmnium Cultural, una trentena de persones ansioses per sentir les explicacions d’un gran escriptor, Sergi Pàmies, malgrat les temperatures sota zero que han arribar sobtadament al nostre país. Un honor que els companys d’ÒC-Garrotxa m’hagin demanat de presentar-lo.


Un compromís, és clar: amb la fama d’escriptor crític i de personatge una mica maniàtic que té, el presentis com el presentis sempre ets susceptible de ser reprovat. Però és una de les primeres espases dels nostres escriptors i val la pena d’arriscar-se. Vaja!, em sembla que, tractant-se de literatura, mai no he defugit el risc. Penso que la literatura (i l’art, en general) és allò que ens fa ser alguna cosa més que éssers vius i que, per ella, val la pena de lluitar-hi, de donar la cara.

Arriba en Sergi Pàmies i ens deixa anar: si et va bé, ho podem organitzar com una conversa, sempre és més àgil. I té raó, com la majoria de vegades. O sigui: faig un repàs mental en deu segons de tot allò que volia dir per veure si ho puc col·locar en una conversa. I sí: cap problema. Ho farem com una conversa.

Se’l veu còmode. Explica moltes coses del llibre que estic convençut que ha explicat moltes vegades en aquestes últimes setmanes. Jo aprofito per felicitar els companys de l’Òmnium pel cicle de xerrades que ens ofereixen a Olot: aquest mes, per exemple, hem gaudit dels dos autors més venuts del mes, en Sergi Pàmies i en Rafel Nadal. Recordo també la feina que fa la Irene, de la llibreria Drac, que ens ha portat, entre d’altres, en Lluís Anton Baulenes, i que sempre és al peu del canó pel que calgui. I deixo caure el nom d’en Cristian Segura, un dels joves Dimecres, 27 de novembre, Olot, seu d’Òmnium Cultural, una trentena de persones ansioses per sentir les explicacions d’un gran escriptor, Sergi Pàmies, malgrat les temperatures sota zero que han arribar sobtadament al nostre país. Un honor que els companys d’ÒC-Garrotxa m’hagin demanat de presentar-lo.

No cal dir que el darrer llibre d’en Sergi Pàmies és altament recomanable. A mi, m’ha interessat especialment per les referències familiars, dels seus pares (en Gregorio i la Teresa), però té molts altres punts d’interès literari, és clar. Les preguntes del públic, malgrat l’interès literari, lògicament deriven cap a l’actualitat política, cap al procés a la independència, del qual en Sergi diu no ser-ne partícip perquè no li arriba al cor.

Me n’estic, és clar, però els seus motius són fàcilment rebatibles: encara que et sentis espanyol al 100%, això no vol dir que no estiguis a favor de la independència de Catalunya. Ben al contrari, penso que els espanyols que viuen a Catalunya (o els que se senten plenament espanyols) han de ser els primers a apostar per la independència del país. Estic convençut que un bon espanyol ha d’estar a favor de la lliure determinació dels pobles, que ha d’estar a favor que els catalans puguem decidir lliurement el nostre destí, i que la llibertat de Catalunya farà molt més lliure el país (Espanya) del qual diuen sentir-se vinculats emotivament. Ben clar: la independència de Catalunya no té res a veure amb el sentiment d’espanyolitat. Si Catalunya és lliure d’escollir el seu destí, Espanya serà molt més lliure d’organitzar el seu futur.

Però això no tocava en la presentació de Cançons d’amor i de pluja, un gran llibre!


divendres, 22 de novembre del 2013

Joan Teixidor, fill il·lustre d'Olot

Ser representant de la ciutadania en el consistori municipal és sempre un honor i una responsabilitat. Sovint tractem temes molt decisius que influeixen de manera determinant en el destí de la ciutat i en el futur del conjunt d’olotins. De vegades els temes són molt àrids, però no per això deixen de ser menors, encara que sovint costa de veure’n la transcendència.


Ara: també hi ha aquells moments en què més que un honor és un plaer com a regidor poder dedicar una estona a celebrar actuacions que, encara que siguin més simbòliques, no deixen de ser també molt importants. El reconeixement a la trajectòria d’un conciutadà és un d’aquests moments ben especials.

En el meu cas, a més, com a filòleg, encara és més emotiu poder participar de la votació per declarar fill il·lustre de la ciutat el poeta Joan Teixidor. I, de fet, en certa manera també vaig impulsar personalment aquest detall quan, en aprovar declarar l’any 2013 com a Any Teixidor en commemoració del centenari del seu naixement, vaig observar que en la “Galeria d’olotins il·lustres” només figurava un poeta, Jaume Bofill i Mates (important també com a polític, però sobretot gens vinculat a la nostra ciutat), i vaig demanar que s’estudiés la possibilitat d’incorporar-hi Joan Teixidor.

En la defensa de la posició del nostre grup, vaig afirmar sense dubte que Joan Teixidor és l’escriptor olotí més destacat i que també és un dels grans poetes catalans del segle XX, eclipsat per la força d’una figura universal com la de Salvador Espriu, contemporani i amic seu.

Per subratllar-ne la idea, em vaig limitar a llegir uns pocs versos de Teixidor; n’hi ha prou per justificar-ne la declaració. Primer, els quatre primers versos de Fluvià, el poemari del gairebé octogenari que retorna als orígens i simbolitza el pas del temps, la vida, amb el curs del riu:

La petita ciutat encara m’acompanya
i el riu que la travessa em farà de camí;
ara que ja arribo a l’última frontera
i només em tocava viure de record.

I, per acabar, els últims versos de El príncep, el tràgic poemari que escriu arran de la mort d’un fill:

Era un àngel que feia el seu camí
i sojornava uns anys a casa nostra.
Ens partírem el pa; tot era alegre.
Ara torna a ser fora.

La resta del Ple de novembre va ser menys emotiva, però igualment interessant. La sol·licitud del nomenament d’Olot com a Vila gegantera gironina va portar el nostra grup, de la mà de la Clara, a tornar a demanar que s’estudiï la possibilitat d’exposar permanentment els gegants de la ciutat. Sabem que la comissió de la faràndula n’és reticent, però nosaltres tenim clar que no deixa de ser un atractiu més de la nostra ciutat i que de ben segur seria un espai molt visitat. CiU va comentar que traslladarien la nostra petició, però PSC, PP i PxC es van mostrar prou reticents. En fi, nosaltres sí que ho tenim clar.

També va ser interessant l’aprovació del projecte per a utilitzar les energies renovables en els edificis propers a la nova plaça Mercat. ERC sempre hem volgut impulsar un pla seriós d’ús d’aquestes tecnologies i vam aprofitar per recordar-ho a l’equip de govern.

Finalment, també va ser interessant la moció de l’Associació de Comerciants per tal d’impulsar la creació de l’Àrea de Promoció Econòmica Urbana. És un tema que ha de tractar el parlament espanyol, però pensem que és important que Olot s’hi posicioni a favor. En aquest cas, el PSC no es va abstenir.

En el torn de preguntes, la Clara va lamentar la mala informació del tall d’aigua de la setmana passada i va fer el prec que en properes ocasions es sigui més curós a l’hora d’avisar individualment tots els usuaris.

dimecres, 13 de novembre del 2013

Rubalcaba: "Apoyaré" (2)

I sí: hi tornen! Com el famós dia de la marmota, els companys socialistes-federalistes-nonacionalistes-peròtanespanyolscomelquemés han començat la seva campanya d’assalt a la Moncloa tot intentant tornar a ensarronar els catalans.


La moma del 2003 els va durar una colla d’anys i va aconseguir que molt catalans apostessin per mantenir en Zapatero a la cadira costés el que costés i, és clar, els va agradar i s’hi van acostumar.

Però a Catalunya també va arribar el conte d’en Pere i el llop... I, és clar, els catalans no ens mamem el dit encara que alguns polítics de la “Meseta” s’ho pensin (i potser també algun nacional que ha fugit a les càlides costes de Florida per comptes de retirar-se als quarters d’hivern!).

El clam de don Alfredo P. Rubalcaba (no li diré senyor “Pérez” perquè es veu que li sap greu i s’enfada... Potser perquè la majoria de Pérez que conec ja són independentistes com jo?) a la Conferència del PSOE mostrant la seva estima pel PSC em va arribar tan endins com el vídeo electoral de tot de barons del PP proclamant el seu honest amor a Catalunya. (Ara em vénen al cap recollides de signatures i ribotades, però m’ho estalvio...)

I, és clar, la claca local, ni que sigui per mantenir momentàniament la cadira que els ha costat sang-suor-i-llàgrimes, aplaudeix efusivament les paraules buides i els posats “més falsos que els invents del TBO” no fos cas que l’amo els descavalqués per díscols i antipatriotes.

Potser algú encara no ho ha vist, però ja fa temps que els catalans ens afaitem (ara em ve al cas en Pujol parlant de les “tites, tites, tites...” i la menjadora), ens hem fet grans, hem sortit al carrer i ja no ens poden venir amb sopes d’all ni sopars de duro. És fàcil: volem votar! Com qualsevol país normal del món: com passa al Canadà, al Regne Unit, a Dinamarca, a Noruega o a les repúbliques bàltiques. I, com a demòcrates que som, acceptarem esportivament el resultat de les urnes, sense fer cap trencadissa, ni estripar-nos les vestidures.

I, encara que tot plegat no fos una burda maniobra electoral com han fet sempre els socialistes, els catalans no ens podríem conformar amb una situació nacional tan feble i inestable que depengués del govern espanyol sortint de les eleccions: si un dia guanyen els amics, anirem tirant; si guanyen els altres, amagats i a entomar el ruixat!

És tan complicat d’entendre que un país no pot tenir cap mena de futur sobrevivint d’aquesta manera? És tan complicat d’entendre que els catalans ja no acceptem paraules buides sinó que volem decidir la nostra manera de viure? És tan complicat d’entendre que, a Catalunya, ha triomfat la democràcia?


Que no ens enganyin, que no s’enganyin... No hi ha retorn!

divendres, 1 de novembre del 2013

Ple de Halloween a Olot

3 hores llargues del Ple de pressupostos en vetlla de Pont de Tots Sants. Només han faltat les castanyes i panellets (bé, potser de castanyes n’hi ha hagut alguna...).


Segueixen avançant els tràmits per fer viable l’any vinent el nou mercat municipal. Tothom d’acord.

Modificació de les condicions de la zona blava i del pàrquing del Firalet per intentar fer viable econòmicament la concessió. Ens hem abstingut perquè pensem (de fet, ens sembla que ho pensem tots) que les propostes no solucionaran el tema i que no estaria de més fer arribar a les empreses concessionàries que cal una política de difusió per acostumar els olotins a usar l’aparcament. D’acord amb el PSC que és de llarg el millor pàrquing d’Olot i, encara, hi afegiríem que no en trobarem gaires de tan ben fets.

Aprovem per unanimitat els dies de festa local del 2014: 8 i 9 de setembre; i l’encàrrec de gestió del nou director de l’IME. Pensem que la persona escollida té prou experiència i està prou qualificada per fer una bona tasca. D’entrada, ERC ja hem demanat que haurà de mirar de millorar l’oferta d’escoles bressol municipal per tal de tenir més usuaris el curs vinent.

També hem aprovat el Pla d’acció per a l’energia sostenible. Ens ha semblat que, per a tots els grups, era una qüestió de tràmit; però per a nosaltres no ho és pas. És un tema que ens interessa especialment i, mira’t amb detall, pensem que és un pla prou ambiciós, però que deixa les grans aportacions per al període 2015-2020. Serà, doncs, en el proper mandat, que podrem començar a veure’n els resultats.

El gran tema, però, han estat els pressupostos i les ordenances fiscals. Com que ja n’hem parlat a bastament, no m’entretindré comentant-ho: tots els grups de l’oposició ens hi hem abstingut. Era difícil fer-ho diferent donada la congelació de la majoria d’ordenances i la contenció en les inversions.

A banda dels acords amb l’equip de govern, nosaltres hem volgut subratllar alguns aspectes concrets: encara que no tinguin una concreció pressupostària, hem volgut reiterar la voluntat (d’acord amb l’equip de govern) de promoure les escoles bressol, de fer un pla d’actuacions als barris de Sant Miquel, les Mates i les Tries, de millorar les condicions de la zona de la Moixina, o de fer un pla d’usos del Firal. També hem lamentat que no hi hagués una partida específica per a participació ciutadana o que es deixés de fer (almenys de moment) el Sismògraf i l’antologia del centenari de Berga i Boix. També hem fet notar la poca dotació de la FES i, sobretot, el fet que es deixen de cobrir molts llocs de treball municipals. Hem insinuat que caldria repensar les vacants de la plantilla de policia i, sobretot, hem remarcat que no ens agrada la reducció de jornada de dos conserges d’escoles municipals. Malgrat tot, les línies generals i els acords a què hem arribar són prou grans per poder-nos abstenir (ens abstenim perquè qui redacta els pressupostos és l’equip de govern, no pas nosaltres) i, d’aquesta manera, garantir que es poden aprovar.
El debat s’ha produït en l’apartat de mocions. Ja sabíem que generaria problemes, perquè en la Junta de Portaveus hi havia algun grup que no volia acceptar la nostra moció.

Donat que ERC ha presentat una querella per la revisió dels judicis sumaríssims del franquisme contra càrrecs públics d’ERC, entre els quals el de Lluís Companys i els de dos alcaldes olotins, des d’ERC-Olot vam creure convenient demanar el suport del consistori olotí. L’equip de govern de CiU-RCat hi ha donat suport absolut; PP i PxC han sortit amb el tema que és una demanda “extemporània” (sic) i, per això, hi ha votat en contra. El PSC ha manifestat que no és un tema que afecti Olot i s’han abstingut. En fi, que tothom defensi la posició que cregui convenient; el cas és que la moció ha prosperat i, des d’ERC, agraïm el suport de CiU-RCat.

Finalment, PxC presentava una moció en condemna del terrorisme d’ETA i en record de les seves víctimes. Hem volgut subratllar que, evidentment, ERC estava a favor del redactat de la moció (que defensava la llibertat i la democràcia) perquè està en contra de qualsevol mena de violència i, per tant, de terrorisme, es digui ETA o es digui GAL, i en favor de les víctimes, siguin del color que siguin. A favor de la democràcia i en contra de la dictadura. Per la qual cosa hem lamentat que el grup de PxC, que presentava aquesta moció, no s’hagués adherit a la moció que hem presentat nosaltres i que, sobretot, hagués marxat del Ple en una ocasió anterior per no haver de condemnar la dictadura franquista. El portaveu de PxC ha manifestat que no havien marxat del Ple per això, però ha tornat a evitar condemnar la dictadura. Tothom hi ha votat a favor, menys el PSC que s’ha tornat a abstenir.


I, a quarts d’onze, tothom a menjar panellets i castanyes!