diumenge, 29 d’agost del 2010

Petita aportació al centenari de Màrius Torres


Avui, 30 d’agost, fa cent anys que va néixer un dels nostres poetes més grans. La mort el va anar a buscar aviat, massa aviat: als trenta-dos anys! Tot i així, ens va poder deixar alguns dels millors versos de la nostra literatura. En petit homenatge, en copio un sonet no gaire conegut, però prou adient perquè expressa la permanència d’aquells que ens han deixat:

PRESÈNCIA

Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara
poguessin, com antany, aturar-se amb amor,
em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,
el teu record es mou en la penombra clara...

Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum.
En mesuro, amb el to i el ritme, la distància.
Ara t’atures, prop. Aspiro, rosa rància,
una ràfega ardent del teu antic perfum!

Els records, els sentits, tota la meva vida,
callen, davant l’angoixa vigilant de l’oïda
que et persegueix en el silenci on et reculls.

Si ara estengués els braços en la fosca, podria
agombolar-te encara, somni de cada dia.
però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls.



I VISCA SANT FÈLIX!

divendres, 27 d’agost del 2010

Conservem el patrimoni de la ciutat

Avui surt a La Comarca aquest article on expresso l’opinió d’ERC sobre la conservació de l’antiga muralla de la ciutat. El transcric íntegre:

Unes de les actuacions que, des d’Esquerra Republicana de Catalunya d’Olot, hem valorat més en els últims anys són les que fan referència a la dignificació i millora de les condicions del Barri Vell.


Recentment, tots els grups del consistori de l’Ajuntament d’Olot hem aprovat l’ampliació del contracte de barris perquè tenim molt clar que en el desenvolupament del nucli antic ens hi juguem bona part de les possibilitats futures de la nostra ciutat. ERC hi va donar tot el suport un cop vam tenir clar que en l’elaboració d’aquest nou pla s’havien tingut en compte els criteris de l’associació de veïns i de les entitats que hi tenen més vinculació.

És clar que això no pot ser una excusa per descuidar la resta de la ciutat, ni perquè es deixi d’invertir en equipaments i en infraestructures dels altres barris, però també és important entendre que el nucli històric ha de tenir un tractament especial perquè és el que sobretot acaba donant personalitat pròpia, singularitat, a una població.

Ara: de la mateixa manera que entenem que no es pot conservar tot, i que moltes de les actuacions per aconseguir espais lliures i menys densitat edificada en el barri vell eren molt importants malgrat les pèrdues patrimonials que això significava, també entenem que hi ha elements significatius que s’haurien de mantenir de cara a preservar aquesta personalitat de què parlàvem.

En aquest cas, ens centrarem com a exemple en el tema de la muralla. Tots sabem que la ciutat va patir els devastadors terratrèmols del segle XV que van ensorrar bona part dels edificis existents i, per això mateix i per altres motius, Olot no pot presentar gaires mostres anteriors a aquesta època.


Quan es va obrir el passeig de la Muralla, es va descobrir que de la muralla medieval que dóna nom al passeig en quedaven alguns vestigis. En aquell moment, es va optar per tapar-los perquè la seva conservació hauria fet impossible el passeig de què avui podem gaudir. De totes maneres, encara quedaven alguns edificis per enderrocar i, per tant, la part final d’aquesta muralla.

Aquest estiu, però, hem pogut llegir les declaracions de l’equip de govern en el sentit que pensa actuar amb aquestes últimes restes de la mateixa manera que fins ara. Pensem que, encara que només siguin els fonaments medievals de la muralla, no estaria de més plantejar la possibilitat de mantenir aquestes restes i condicionar la seva exposició pública. La manera de fer-ho s’hauria d’estudiar detingudament; però, com s’ha fet en altres ciutats, la seva conservació és ben possible i els resultats poden ser prou interessants. No ens podem permetre de tenir enterrats els únics vestigis dels antics murs medievals de la nostra ciutat que s’han pogut conservar.

Des del grup municipal d’ERC a l’Ajuntament d’Olot intentarem fer el que estigui en les nostres mans perquè l’exposició d’aquestes restes pugui ser efectiva.

Pere Gómez i Inglada
Portaveu del grup municipal d’ERC a l’Ajuntament d’Olot

dilluns, 23 d’agost del 2010

Lectures d'estiu: Rere els murs


Una de les lectures que he pogut fer aquest estiu és l’últim premi de novel·la històrica Nèstor Lujan (és curiós perquè en Lujan es va dedicar tota la vida al periodisme i  només va fer alguna novel·la històrica al final de la seva vida; però els amics hi són per a alguna cosa...), un premi que compta amb una nòmina interessant de guanyadors: Antoni Dalmau, Albert Salvadó, Jordi Mata, Alfred Bosch, etc.

La Núria Esponellà, a diferència d’aquests autors que van obtenir els primers premis Nèstor Lujan, no s’ha dedicat especialment a la novel·la històrica i potser per això un dels aspectes que remarca l’edició és la seva recerca d’informació, amb una bibliografia al·lusiva que pot espantar el lector.

El cert és que Rere els murs és una novel·la interessant ambientada a mitjan segle XII a l’abadia de Sant Pere de Rodes i el comtat d’Empúries. La vida dels monjos i dels serfs, les trifulgues entre els nobles i la construcció de la portada del monestir pel mestre de Cabestany hi estan perfectament relatades. S’hi palesa, doncs, la investigació històrica que ha hagut de fer la Núria Esponellà, però malgrat això la novel·la flueix sense erudicions extremes.


Potser és més pobra a l’hora de mantenir l’atenció del lector al voltant de la intriga, on apareixen diverses línies que de vegades només queden apuntades i que es resolen sobtadament o, fins i tot, només de passada. Tampoc el retrat dels protagonistes és especialment perfilat.

Així doncs: sense ser una novel·la d’aquelles que t’enganxa la trama i no la pots deixar, sense ser una novel·la de la qual et meravellen els personatges i t’hi identifiques completament, no deixa de ser una novel·la que et va interessant pel món que retrata, per la vida monàstica i per les baralles nobiliàries, etc.

En definitiva: una bona lectura d’estiu.

divendres, 20 d’agost del 2010

I, mentrestant, què?

Fa una colla de mesos, vaig escriure un article que em sembla que encara té prou vigència i, malauradament, en tindrà durant uns quants mesos més, com a mínim.

En deia: “Independència? Sí: i, de moment, què?”


Doncs això: en aquest país hi ha hagut lluitadors per la independència des que aquest nostre món és com és; o sigui: des que fa gairebé tres-cents anys els catalans vam perdre la independència (vull dir el Principat del sud del Pirineu, els de València fa un grapat d’anys més i als del nord encara hi hem de sumar una cinquantena).

Sí: encara que a la història oficial els agradi aïllar el tema, encara que vulguin negar la realitat històrica, encara que ens vulguin fer passar per allò que no som, a Catalunya sempre hi ha hagut gent que ha defensat, d’una manera o d’una altra, la nostra independència.

Malauradament, però, després d’aquelles derrotes els independentistes mai no hem estat majoritaris o, en tot cas, els intents d’acostar-nos a la independència s’han vist frustrats per la força de l’Estat espanyol.

Ara, però, la democràcia que domina el món occidental ens posa en unes circumstàncies que no havíem tingut mai: el sentiment majoritari del poble de Catalunya s’imposarà, diguin el que diguin els poders de Madrid.

Només cal que la majoria de catalans ho vulguem! Sí, però de moment això no és així. Encara que ens pesi, la realitat s’imposa. I només canviarà quan l’independentisme sigui un ideal transversal, quan el defensin tots o gairebé tots els partits de l’arc parlamentari.

El gran avenç de l’independentisme en aquests últims anys es deu precisament al fet d’haver normalitzat un sentiment que fa només una dècada era poc més que residual. Que alguns independentistes formessin part del govern de Catalunya ha permès de normalitzar el sentiment independentista i de demostrar que les possibles vies  de millora i progrés del país que ens permet Espanya s’han exhaurit o no han existit mai. Podem trobar un resum d’on veníem i a on hem arribat al llibre de l’Oriol Illa, Independentisme català. Entre el símbol i la institució.


D’acord, però tot i així el sentiment independentista encara no és majoritari a Catalunya. Cal seguir treballant, com s’ha fet en els últims anys, des de la intel·ligència, perquè la majoria de forces catalanistes el defensin. És l’única manera que el sentiment sigui majoritari, és la manera com avançarem.

Ja sé que tenim pressa; jo el primer. Però estem en un camí tan transcendental que no ens podem permetre precipitar-nos i esguerrar-ho tot. I ara què ens toca fer, doncs? Cadascú des del seu àmbit, cadascú segons les seves possibilitats, mirar d’escampar pertot el convenciment que només serem lliures un cop obtinguem la independència. Ens falta poc, però encara no hi som.

dijous, 19 d’agost del 2010

Ho hem d'anar repetint

Ja ho sabíem, però no està de més que ho anem repetint perquè no se’ns oblidi: els anys de la República van ser uns moments de canvis transcendentals, van ser uns moments d’una il·lusió en les possibilitats d’una nova època, en les possibilitats del país; de fer les coses d’una altra manera, pensant en el benestar comú...


Sí: malgrat el poc temps que va estar vigent l’Estatut d’autonomia de Catalunya, les innovacions, els canvis, i les possibilitats que s’apuntaven, feien preveure el desenvolupament d’una societat millor, d’un món en què les circumstàncies vitals de la majoria de la societat s’anirien encarrilant cap a l’aparició d’una societat molt més justa, molt més igualitària.

Avui en dia tots contemplem amb admiració les nacions escandinaves; doncs bé: no vull ser excessivament agosarat, però si no hagués estat perquè l’acció de la Generalitat de Catalunya republicana va ser derrocada completament per l’Espanya franquista, el nostre país no s’hauria desenvolupat d’una manera marcadament inferior.


M’ha vingut al cap tot plegat després de llegir l’estudi de la Gemma Domènech i la Rosa M. Gil sobre Un nou model d’arquitectura al servei d’una idea de país.

Hi descriuen la feina que van fer els joves arquitectes organitzats al voltant del grup del GATCPAC: en els pocs anys de la República, presenten projectes i edificis en la línia moderna del racionalisme. Escoles, hospitals, cases per a obrers (que en deien en aquell moment), per millorar les condicions de vida dels ciutadans.

On haurien arribat si haguessin pogut desenvolupar amb normalitat democràtica els seus dissenys?


El cert és que els arquitectes d’aquest grup van patir totes les variants de la desfeta: morts a la guerra, exiliats, empresonats, deportats lluny de Catalunya, depurats sense poder exercir com a arquitectes i, els més “afortunats” passant pel sedàs de l’anquilosada arquitectura franquista: res de modernitats!

On va anar el país? On van anar a parar aquest conjunt d’arquitectes avançats al seu temps? Posem només com a exemple Josep Lluís Sert: un dels arquitectes més ben valorats dels EUA! I, mentrestant, nosaltres havent d’aguantar l’arquitectura imperial del Valle de los Caídos.

dilluns, 16 d’agost del 2010

Països Catalans: Frédérick Bousquet

Aquests dies que he estat revisant el tema del nom de la nostra nació, m’ha vingut a les mans el resum sobre la història del terme Països Catalans que publica l’historiador Albert Botran a l’últim número de la revista “Eines”, el 12, que publica la fundació Josep Irla .

No està de més, de tant en tant, que et recordin d’on venim, encara que sigui una història prou coneguda per tots. Quan, ja fa molts anys, diguem que jo era jove, durant l’anomenada “transició”, tothom tenia clar que existien els Països Catalans i que aquest era el terme correcte per designar la nostra nació (de la mateixa manera que tots, tots, i tots els partits d’esquerres que no eren independentistes tenien clar que eren republicans i federalistes i que els Països Catalans eren una nació).

El pas dels anys, doncs, ha fet que molts d’aquells rectifiquessin terriblement els seus principis. Evidentment, aquí no m’hi trobaran.

Ara: deia en una altra entrada que, tot i que els noms, els conceptes, són importants i que l’existència d’un nom fa les coses més fàcils, no és absolutament imprescindible. Quan sigui l’hora, “ja ho trobarem...” Com el van trobar les colònies independitzades el 1776 de l’Imperi britànic.


Molt més important és reconèixer que tenim una història, una llengua i una cultura comunes, i que les dinàmiques internes dels nostres països tenen unes coincidències decisives que ens uneixen com a nació. S’hi refereix Botran en el seu estudi, tot i que també alerta de possibles disfuncions:

“La legitimitat de la proposta dels Països Catalans en l’àmbit dels estudis acadèmics no ve donada únicament per una sèrie de gegants intel·lectuals que hem citat al llarg de l’article. Pot interpretar-se, fonamentalment, com una invitació a pensar la diversitat. Les dificultats d’una explicació global del conjunt dels territoris catalans, en realitat, són qüestions derivades de la capacitat de fer-ho. Una capacitat que té a veure amb el coneixement mínim de tots els territoris.”

Un desconeixement que, evidentment, cal atribuir als investigadors, però al qual també contribueixen les traves que s’han posat des de totes bandes a la implantació d’un espai català de comunicació. L’hispanocentrisme dels nostres mitjans de comunicació arriba a situacions completament esquizofrèniques: no només molts ens volen fer creure que tot allò que passa al País Valencià o les Illes ens és més llunyà que, per exemple, les corrides de toros de Compostel·la, sinó que reiteradament ens oblidem d’allò que en diríem la “catalanitat”.


Per exemple, el resum dels campionats d’Europa de natació només tenia en compte les medalles dels nedadors espanyols i, en tot cas, en destacava les de nedadors catalans (catalans del Principat; valencians i balears no compten). Ara: evidentment, dedicaven tota l’atenció al que fins aquests moments és l’única medalla d’or de la natació espanyola, en la prova dels 50m papallona, el cordovès Rafael Muñoz; passaven per alt, en canvi, que el medalla de plata tenia un cognom ben català, Frédérick Bousquet, entre altres coses perquè és de Perpinyà. Però, això, als nostres mitjans de comunicació no els interessa...

diumenge, 15 d’agost del 2010

Rèquiem


El poeta català Agustí Bartra va conèixer la mort del seu pare mentre estava exiliat a Mèxic. Gairebé com un impuls intern, la va sortir aquest “rèquiem” en el seu record, que va publicar el 1948. N’extrec un fragment en suport a l’amic que s’ha trobat en el mateix destret:


Els meus llavis de sol et defensen del gebre,
i en els mots que ara dic
    T’ajauràs com un mite
    vestit d’alga i crepuscle.
Novament sóc l’infant del teu verd somni antic,
    mà petita,
pes d’ocell en ton muscle.

S’estremia ta veu en el vol de les aus
    i en el so de l’esquella.
Un gest teu feia alçar mos atònits ulls blaus
    de la fulla a l’estrella.
Si em perdia entre el vent o en els foscos camins
    només tu, quan tornava,
a la nit, veies l’àngel columnari dels pins
    que amb mi entrava.

Per tu el sostre de casa emparava ma son,
l'or del pa es repetia a la rodona taula
    i el doll clar de la font
a l’oïda del càntir abocava sa faula.
Jo fugia de portes i fumosos carrers,
    i, entre grills i bardisses,
veia els núvols estendre per damunt dels pallers
    la gran ombra d’Ulisses...

Tu llaurares ma vida amb arades de foc
i sembrares amb ritme de joiosa campana.
Ton hivern no ha pogut veure alçar l’altar groc
    de ma sega llunyana
ni sentir el puny de llum de ta saba en mos cants.
T’he sabut amb els grisos cabdells de les esperes
    a les mans.
Orenetes d’espines -oh mortals primaveres!-
    van niuar en tes parpelles sagnants.

dimecres, 11 d’agost del 2010

Què guanyarem amb la independència?, 2

Als convençuts dels beneficis i de la necessitat de la independència ens costa molt entendre com encara hi ha gent al nostre país que no ho vegi clar.

Els motius, els arguments, són tan evidents que ens fem creus que no hi hagi un clam majoritari per la independència. De fet, com deia en el comentari anterior citant l’informe de Centre Català de Negocis, els beneficis econòmics per a cada un dels catalans serien incalculables. Adéu crisi!


I, tot i així, l’opció independentista encara no és majoritària. Ho podem entendre?

I tant que ho podem entendre! Hi ha molts factors que dificulten que tothom faci el pas; hi posaré els exemples que em semblen més rellevants:

En primer lloc, el sentiment espanyol. Encara que a molts ens sembli mentida, hi ha molta gent a Catalunya que se sent espanyola. Bé: no hi fa res. Tothom es pot sentir com vulgui; en una Catalunya independent, molts catalans es podran seguir sentint espanyols... I, fins i tot, depèn de com regulin el tema les noves lleis de l’Estat veí fins i tot podran seguir sent espanyols (us sona allò de la doble nacionalitat?).

En segon lloc, perquè molts ho veuen impossible. De vegades tenim un escepticisme tan gran per les coses que ens fa no voler creure en res. No se sap ben bé com, però ens han inculcat una manera de ser que impossibilita fer cap pas. Total, pel que servirà... És clar que a aquest estat d’esperit hi ha contribuït molt la campanya de desprestigi de la política que hem anat patint aquests últims anys.

Per no cansar, vaig de dret a la qüestió que em sembla més important: la por al canvi. Què passarà? Els més grans encara tenen por que torni a venir una guerra... Les revolucions només triomfen quan la gent no té por a perdre el que té, quan la gent arrisca per un  futur millor. I, avui per avui, encara hi ha molta gent que té por a perdre el que té.

No s’adonen que, des de fa vint anys (com a mínim), l’aposta de l’Estat va en sentit contrari als interessos dels catalans. No s’adonen que cada passa que fa l’Estat espanyol (mani el PSOE o mani el PP) suposa cargolar més el país. A Espanya (com sempre, fan tard, i nosaltres al darrere) s’han proposat el que van començar a fer els francesos fa gairebé quatre cents anys: tot per la capital. L’Espe ho deia ben clar: “Madrid, la suma de todos”. I tant!: tots els calés, les infraestructures, els grans esdeveniments econòmics, les empreses... cap a Madrid! (Em sembla que la recent concentració de caixes imposada pel PSOE també és un bon exemple: sobretot, que hi hagi fusions de caixes de territoris ben allunyats i que la seu sigui a Madrid!)

Però em penso que en aquest sentit alguna cosa està a punt de canviar. L’exemple més clar de la por al canvi és la passada, i exitosa, campanya del PSC: vota’ns a nosaltres perquè si no ho fas “ells” (l’home del sac, el PP) tornaran.


Doncs bé: la gent els va votar a ells i han acabat veient que uns i altres són iguals. Tant PP com PSOE, a l’hora d’entendre l’Estat se’n van a Compostel·la a veure els toros per visualitzar el greuge que fan els catalans a les seves glòries nacionals.


Ara: si PP i PSOE són el mateix, si a Espanya no s’alça cap veu en defensa de la diversitat, si això del federalisme és un exotisme anglogermànic, què ens queda?


La solució és fàcil: la majoria de catalans estem perdent la por.

diumenge, 8 d’agost del 2010

Què guanyarem amb la independència?

Bé: d’entrada, 22.000M€/any! Que no és poc! La Gemma Aguilera a El temps d’aquesta setmana resumeix l’informe del Cercle Català de Negocis sobre què podríem fer els catalans (és una hipòtesi de les moltes possibles) amb aquests diners que generosament regalem als espanyols perquè els malgastin.

Evidentment, en primer lloc, sortiríem de la crisi. Avui em limito a copiar aquest article de El temps. Un altre dia en faré un comentari més personal centrant-me en el tema de: “I, si és tan evident, per què encara no som independents?”

(Perdoneu l’extensió, però em sembla que val la pena!)

Catalunya amb 22.000 milions més a la butxaca
  
El Cercle Català de Negocis assegura que Catalunya podria sortir de la crisi demà mateix si recuperés els 22.000 milions d’euros anuals d’espoli fiscal. EL TEMPS ha accedit als càlculs de l’entitat per a un estat català que presentaran aquesta setmana.

Històricament, Catalunya ha preservat una economia amb trets diferencials respecte a d’altres economies de l’estat espanyol. Més industrialitzada i avançada, amb creixements del PIB superiors a la mitjana, fou la locomotora d’Espanya. Però la crisi financera i econòmica mundial, i també l’espoli fiscal continuat, han rebaixat la qualificació de l’estructura econòmica del Principat. Una taxa d’extinció d’empreses molt elevada, nivells d’atur que freguen ja la mitjana espanyola i greus problemes pressupostaris a la Generalitat i la resta d’institucions públiques del país posen de manifest que la gallina dels ous d’or aviat deixarà de pondre.

El nou finançament per a Catalunya pactat després de l’aprovació de l’Estatut havia de pal·liar, que no suprimir, els efectes nefastos de l’espoli, des de Madrid anomenat solidaritat interterritorial, que en el cas del Principat és ja el 10,2 % del seu PIB, el 7,4 % al País Valencià i el 14,2 % a les Illes Balears. Però la realitat és que en els dos primers pressupostos de l’estat, la disposició addicional tercera de l’Estatut, que havia de garantir una inversió mínima igual a l’aportació catalana al PIB espanyol, no s’ha complert. Quina altra solució hi pot haver? El concert econòmic, que, de fet, tampoc no eliminaria el dèficit totalment. 

Ara bé, si Catalunya fos un estat, recaptaria íntegrament tots els seus impostos i no hauria de contribuir al finançament d’altres economies. Per tant, l’espoli desapareixeria, i els 22.000 milions d’euros que cada any s’escolen en el trajecte Catalunya-Madrid es quedarien a casa i s’invertirien exclusivament en territori català. Aquesta és la tesi que defensa, entre d’altres entitats, el Cercle Català de Negocis (CNN), que assegura que “Catalunya podria sortir de la crisi demà mateix si fos independent”. El president d’aquesta unió d’empresaris, Ramon Carner, argumenta que “l’espoli fiscal ofega la nostra economia, l’Estat no inverteix els nostres impostos en infrastructures ni per donar suport al teixit empresarial”, i matisa que “ja no és només de justícia, és una qüestió pràctica i de supervivència: Espanya no es reforma i nosaltres, que som empresaris, sabem que hem d’adaptar-nos constantment a l’entorn global per ser competitius”.

En aquest sentit, el CCN ha elaborat un informe, Rendes immediates de la independència, per determinar com s’invertirien en una Catalunya independent els 22.000 milions d’euros de dèficit fiscal anuals, que el 2008 representà el 10,2 % del PIB. El CCN proposa invertir aquests diners en cinc partides diferents que, al seu entendre, crearien de forma immediata les condicions per a iniciar una ràpida recuperació econòmica. 

Reducció d’impostos. Replantejar a la baixa el cistell d’impostos de la Generalitat “és imprescindible per a generar riquesa”, apunta l’informe, que afirma que els empresaris han de poder reinvertir en els seus negocis, un fet que impulsaria la creació de nous llocs de treball. La taxa d’atur a Catalunya es va situar el mes passat en el 14,4 %, el 22,7 % al País Valencià i a les Illes Balears es va enfilar fins al 22,4 %. El document planteja la necessitat d’implantar mesures per atraure les inversions estrangeres al país –la majoria de multinacionals ubiquen la seva seu a Madrid, on és el poder financer i polític, així com les millors infrastructures de comunicació–, i una manera d’aconseguir-ho seria “reduint l’impost de societats al 20 %”.
A banda d’intervenir en els tributs sobre l’activitat empresarial i professional, també caldria incrementar els sous dels treballadors per tal d’incentivar el consum. Un objectiu que es pot aconseguir reduint l’IRPF en tots els seus trams (del 24 % al 15 %, del 28 % al 20 %, del 37 % al 28 % i del 43 % al 35 %). El paquet de mesures de reducció d’impostos, i per tant, l’amorització de les pèrdues que tindria la càixa de la Generalitat pel fet de deixar de percebre uns ingressos per la via impositiva, seria possible segons els càlculs amb 8.200 milions d’euros anuals (l’equivalent al 36 % del dèficit fiscal anual).

Més infrastructures. L’anunci per part del ministeri de Foment de la reducció de la partida destinada a infrastructures de transport a Catalunya, que inclou la paralització de diverses obres cabdals per al país, així com la gestió centralitzada de les principals infrastructures que actuen de plataforma internacional de l’economia catalana –els ports i els aeroports–, ha empitjorat encara més la situació de l’economia catalana. Tots els estudis internacionals coincideixen a assenyalar que Barcelona és un dels millors indrets de tot el món per a invertir-hi i instal·lar-hi seus de multinacionals, però aquests mateixos estudis penalitzen la capital catalana en els rànquings per la seva precària oferta d’infrastructures. Uns ports sense política comercial pròpia i un aeroport sotmès als capricis d’AENA i de la companyia de bandera Iberia impedeixen que aquesta plataforma hagi esdevingut ja un veritable hub intercontinental. 

Per a redreçar la fortalesa de l’economia i per a atraure nous inversors cal millorar les infraestructures del país, des de  ports, aeroports, trens i carreteres fins a escoles, universitats i centres d’investigació. Segons els càlculs del CNN, aquestes millores poden ser una realitat destinant-hi només 2.600 milions d’euros anuals (el 12 % del dèficit fiscal actual).

Millorar les polítiques socials. En aquest apartat, el CCN constata una necessitat urgent d’augmentar la quantitat i la qualitat dels serveis públics relacionats amb l’estat del benestar. Fa referència a la sanitat i a l’educació pública, invertint en més beques per a estudiants a tots els nivells, més ajudes a la dependència i més llars per a la tercera edat. En aquest apartat, els càlculs d’inversió necessaris per a crear una situació estable se situen en els 2.100 milions d’euros anuals, és a dir, el     10 % dels 22.000 milions d’euros que avui es perden per l’espoli fiscal. 

Augmentar les pensions. Aquest és l’apartat en què es notaria una millora més substancial, a parer del CCN. Un català cobraria 2.500 euros més de pensió si aquesta estigués regida per una Seguretat Social pròpia, segons un estudi que va elaborar el Cercle d’Estudis Sobiranistes (CES).
El treball La balança fiscal del sistema de Seguretat Social català amb l’Administració central concloïa que, amb dades del 2007, la diferència entre el que aporten els catalans i el que reben a través de pensions és de 3.644 milions d’euros: l’1,85 % del PIB i el    14,7 % dels ingressos aportats al sistema. Un sistema de Seguretat Social propi català faria que els jubliats catalans cobressin unes pensions raonablement més elevades de les que perceben ara. L’explicació és que Catalunya genera més ingressos a la Seguretat Social que la resta de l’estat per la seva més alta taxa d’ocupació i per la seva major cotització mitjana. El fet que la pensió mitjana no reflecteixi la major productivitat de l’economia catalana provoca que aquestes pensions siguin inferiors a les que s’obtindrien amb un sistema propi de Seguretat Social.
Amb aquesta anàlisi, el CCN calcula que les pensions contributives i no contributives haurien d’incrementar-se una mitjanan del 10 %, però adverteix que s’hauria de crear un Fons Català de Reserves de Pensions, i també reduir la cotització a la Seguretat Social almenys un altre 10 %. Per acomplir aquests percentatges, caldria destinar-hi 6.400 milions d’euros anuals, el 30 per cent del dèficit fiscal actual. 

Crear una estructura d’estat. Lògicament, si Catalunya esdevingués un estat de ple dret dins el marc de la UE, hauria de generar una infrastructura pròpia. El cost de l’estat propi només suposaria el 12 % del dèficit fiscal actual, 2.600 milions, segons el CCN.
Això vol dir que Catalunya s’estalviaria un 88 % de pressupost només en aquest aspecte. Amb aquest 12 % del dèficit fiscal actual, “Catalunya pagaria la seva contribució a la Unió Europea, crearia ambaixades i encara quedarien diners per resoldre possibles imprevistos”. Aquests contratemps són allò que el CCN anomena “el roc a la faixa”. Un possible entrebanc seria un hipotètic boicot als productes catalans. En cas de ser així, aquest boicot no duraria més de tres mesos, segons estudis realitzats. Sigui com sigui, el CCN no proposa un trencament de les relacions amb l’estat espanyol en l’àmbit comercial, sinó una relació com la que s’establiria amb qualsevol altre país. 

Els condicionants polítics. Aquests són els cinc blocs que presenta el CCN, que en el seu informe deixa clar que el pes d’aquests cinc eixos pot variar en funció del govern que hi hagi. Així, considera que una formació com ERC donaria més pes que no pas una de CiU a les polítiques socials. “L’última paraula en aquest equilibri la tindran els polítics escollits pels ciutadans”, aclareix l’informe. 

Gemma Aguilera

dissabte, 7 d’agost del 2010

Uns països (i una llengua) sense nom?, 2

Rosa Calafat, en el seu estudi Per a un és ètic del llenguatge, que ja he comentat en una altra entrada, acaba explicant la dificultat per designar els nostres països amb un nom que els defineixi. Comenta les traves a l’expressió Països Catalans i, fins i tot, recorda un dels mites de la nostra joventut, el Josep Guia del És molt senzill, digueu-li Catalunya.


Calafat hi ressegueix la tesi que no tenir un nom definit ens afebleix, i acaba el seu llibre amb aquesta frase: “I ara què fem? Tenim la plena consciència que anam pel món sense nom?”

Bé, és clar que presentar-se en societat amb un nom fa les coses molt més fàcils. I fins i tot facilita l’enorgulliment per identificar-nos-hi (la mateixa Calafat recorda el valor simbòlic referint-se a l’última novel·la de Vicenç Villatoro, Tenim un nom).


Sí, però de vegades la complexitat de la realitat no permet la simplificació nominal. Si les coses són fàcils, les solucions són també senzilles. Si la realitat és complexa, la solució no pot ser bufar i fer ampolles. I per això la situació del nostre país (dels nostres països) és la que és.

Ara: tenir un nom que ens identifiqui com a nació i amb el qual tothom s’hi senti còmode és absolutament imprescindible per trobar una sortida a la nostra penosa situació? Penso que el nom no fa la cosa. Al contrari, la dificultat del nom és per la realitat de la “cosa”.

Però, històricament, aquest tema s’ha hagut de resoldre en moltes altres situacions també prou complicades i s’hi ha trobat una solució sense que el nom hagi comportat més entrebancs. Al contrari, si aquestes realitats han patit complicacions no ha estat ben bé per una qüestió de noms.

Penso, per exemple, en Iugoslàvia, en Txecoslovàquia, en Senegàmbia... Però també en denominacions totalment artificials que van fer més fortuna com URSS, o en d’altres que són plenament vigents com Regne Unit o com Estats Units d’Amèrica. Si ens hi parem a pensar, quin poc sentit té aquest nom i, en canvi, quina forta realitat designa!

Evidentment, els catalans no hem de renunciar a un nom que ens designi plenament, però penso que tampoc no ens hi hem de capficar especialment perquè aquest no és el problema més gran amb què ens enfrontem. De totes maneres, per acabar-ho d’adobar i per recuperar el to poètic que fa setmanes que he deixat, no em puc resistir a acabar el tema amb aquesta lletra d’Obrint pas:


Del sud

Del sud, d´allà on la terra mor, d´allà on la calor, no em deixa veure el sol.
Sóc del sud i el meu caminar, s´ha fet tan complicat, que ja no veig el nord.
Del sud, la terra dels enganys, la terra d´amargors que sempre assequen plors.
Sóc del sud, país que ja no hi és, que s´amaga del temps, dins el cor de la gent.

Sóc del sud del meu cor. Sóc del sud del meu món.
Sóc del sud del record, d´uns països sense nom.
Sóc del sud dels sentiments. Sóc del sud de les arrels.
Sóc del sud i porte als ulls, llàgrimes de lluita i futur.

Del sud, d´allà on la terra mor, d´allà on la calor, no em deixa veure el sol.
Sóc del sud i el meu caminar, s´ha fet tan complicat, que ja no veig el nord.
Del sud, la terra dels enganys, la terra d´amargors que sempre assequen plors.
Sóc del sud, del front meridional, del parlar refugiat del somni exiliat.

Sóc del sud del meu cor. Sóc del sud del meu món.
Sóc del sud del record, d´uns països sense nom.
Sóc del sud dels sentiments. Sóc del sud de les arrels.
Sóc del sud i porte als ulls, llàgrimes de lluita i futur.

dijous, 5 d’agost del 2010

Uns països (i una llengua) sense nom?

Acabo de llegir el darrer premi (ex aequo) d’assaig breu Josep Irla que promou la Fundació del mateix nom, una d’aquelles fundacions vinculades a partits polítics que no han rebut la visita dels herois nacionals Millet i Montull.


La filòloga andritxola Rosa Calafat a Per a un ús ètic del llenguatge no descobreix grans novetats en relació a la nostra realitat lingüística, però aquesta situació anòmala que patim (de tants anys!) no està de més que ens l’anem repetint i descrivint per si queda algú que encara en tingui dubtes. A més, la brevetat i contundència de l’assaig, i l’amenitat del discurs i dels exemples de Calafat col·laboren a assumir fàcilment els principis bàsics de d’aquesta situació, uns exemples que sempre són contemporanis (majoritàriament del 2009 o del mateix 2010), cosa que encara el fa més necessari.


Que tenim uns enemics poderosos ja ho sabíem; que utilitzen totes les armes al seu abast, també; que el defecte més gran dels catalans és l’autoodi ja fa temps que ens ho diuen; i que la màxima “divideix i venceràs” ens ha impedit ser una de les cultures més presents en el context internacional també ho comencem a veure. Tot i així, els exemples i anècdotes que subratlla la Rosa Calafat és difícil que ens puguin deixar indiferents.

Hi poso una cita (per no cansar, no m’estendré) extreta del segon principi: “Diversitat cultural versus comunicació globalitzada”. Un principi que es centra a desmuntar la idea que hi ha cultures que no serveixen per comunicar-se amb el món, que només serveixen per fornir estretor de mires, tancament.

El tema és la pràctica contra natura del bilingüisme:

“Dins el metro de Roma (Nadal del 2009) hi ha uns panells indicatius –acompanyats d’indicador de veu- que van marcant les parades que corresponen a la línia. Fins aquí, com a tots els metros del món, supòs. El panell i la veu informen: “Prossima fermata: Ottavia”. Hi havia un bon grapat d’espanyols, des d’unes cinc estacions abans, que els portàvem dins el mateix vagó. No es varen descompassar gens a l’hora de baixar a la parada que tenien prevista. Ho varen entendre, tot i que la llengua que els ho comunicava era l’italià; també hi havia japonesos, un grapat d’anglesos... Ningú no es va donar per no comunicat. Amb independència de la llengua, tot era al lloc que havia de ser perquè els mots només indicassin el que volien indicar. Per què el català no comunica als estrangers –llegiu-hi extern al català- el que els comunica l’italià? Per què les senyalitzacions a Barcelona, a Palma i a València es fan sovint en un català acompanyat del castellà? Quina de totes dues es converteix en llengua de comunicació per als estrangers? I fonamentalment, què vol dir llengua de comunicació?”


El llibre de la Rosa Calafat acaba plantejant un dubte: ens hem adonat de la importància de ser una nació sense nom? Com ens podem presentar així al món?

Com que ja m’he allargat massa, un altre dia comentaré aquest tema del nom no fa la cosa, o sí?

dimecres, 4 d’agost del 2010

Joaquim Ventalló, un entre tants

Acabo de llegir la biografia de Joaquim Ventalló que ha publicat Pau Vinyes i Roig. Cent anys dedicats al periodisme.


Bé: cent anys ben bé no. Com tots els que van viure el segle XX, van haver de passar per les vicissituds de la travessa del desert (o dels deserts, segons com es miri).

Ventalló s’incorpora en el tumultuós món del periodisme el 1917, als divuit anys. Però, ves per on, la primera topada amb les inèpcies d’aquest Estat que ens maltracta el va fer marxar a la guerra de l’Àfrica (abans i durant la dictadura): resulta que els fills dels amics del cacic carlí que dominava el Vallès s’escapaven d’anar-hi i en Ventalló –a qui no se li havia perdut res en defensa de les glòries hispanes-, encara que per sorteig no li tocava, va acabar anant-hi en substitució dels joves de les famílies tradicionalistes i espanyolíssimes. Trenta-quatre mesos de guerra!

Retornat a Catalunya, s’incorpora a la redacció de La Publicitat on, evidentment, pateix les retallades de la censura dictatorial. Ben aviat també s’incorpora a la redacció de L’Opinió; o sigui que passa a formar part d’un dels grups que, juntament amb l’Estat Català de Macià i el Partit Republicà Catalanista de Companys, constitueixen pel març del 1931 Esquerra Republicana de Catalunya, el partit que guanyarà les eleccions.


Formant part de les llistes municipals, Ventalló serà escollit en el consistori de la ciutat de Barcelona en què es mantindrà fins al 1934. Recordem que L’Opinió va ser clausurada arran dels Fets d’Octubre, de manera que Ventalló s’ha d’obrir camí a La Rambla, diari propietat de Josep Sunyol, el president del FC Barcelona assassinat pels franquistes tot just iniciada la guerra.


Doncs bé, a La Rambla és on culminen els mals averanys del personatge. En els últims anys de la República, una colla de sapastres emparats sota el paraigua de l’anarquisme es volien fer amos i senyors dels carrers de Catalunya. El periodista Josep M. Planes ho havia denunciat i, un bon dia, el van trobar pels marges de la Rabassada. Ventalló, com altres periodistes, ho va denunciar i hi va incloure més fets delictius i assassinats per part de membres de la CNT.

El setembre del 1936 va rebre l’avís que era a la llista negra i sembla que va escapar per unes poques hores a la visita anunciada. Començava per Ventalló un llarg exili: com molts, perseguit pels uns i perseguit pels altres!


Ventalló va poder tornar a Catalunya el 1943 gràcies a les influències d’un germà ben situat en el règim franquista. Això, però, no li va estalviar uns dies de presó i, sobretot, la prohibició d’exercir el periodisme. Joaquim Ventalló va haver d’esperar fins a la llei de premsa del 1966, promulgada pel ministre franquista Manuel Fraga Iribarne, per poder tornar a la seva professió. 30 anys de silenci i represa amb 67! Per catalanista, per esquerranós, per defensar la llibertat.