dissabte, 31 de desembre del 2011

Desitjos (polítics) d'Any Nou


(Des del punt de vista d’un militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, és clar!)


I dic polítics perquè els econòmics són evidents i perquè ja hauríem de saber que els uns van lligats amb els altres: a hores d’ara no se li pot escapar a ningú que, sense l’espoli fiscal espanyol, a Catalunya no hi hauria crisi, que no som res més que la mamella d’Espanya i l’ase de tots els cops...

Anem, doncs, als desitjos, que són ben fàcils d’endevinar.

Tenim consolidat un partit (bé: federació de dos partits) que aglutina el sobiranisme conservador. És a govern i es troba en el centre de la gestió econòmica i política del país. El desig és que no caigui en mans dels cants de sirena de l’espanyolisme, que no torni a la política de “peix al cove”, que defensi amb fermesa (i sense passos enrere) els interessos dels catalans.

De la banda del progressisme catalanista, entre el maximalisme federalista (no, sembla que encara n’hi ha que no se n’adonen) dels uns i l’immobilisme dels altres (entre PSOE i Catalunya, trien PSOE... Per cert, segons Rubalcaba, entre PSOE i més Espanya, trien més Espanya!), queda clar que només ens queda una opció. El meu desig seria que, des de l’independentisme, la direcció de la nova Esquerra Republicana veiés clar el camí que ens porti a ser l’opció d’esquerres a CiU; i l’electorat, és clar.

Amb fermesa, sense passos enrere, cap a la llibertat!

Que tinguem tots un molt bon any 2012!

diumenge, 25 de desembre del 2011

Estellés: regal de Nadal de l'INS Montsacopa


Ja va sent tradició que, quan arriba el desembre, esperem neguitosos per veure quina ens haurà preparat enguany en Càndid!


Efectivament, cada any, per aquestes dates, en Càndid Sempere (que en la classificació planiana d’”amics, coneguts i saludats” tinc el goig de comptar entre els amics des de fa una colla d’anys...) ha preparat un recital exquisit amb els seus alumnes de l’Institut Montsacopa.

Només ell sap (bé, ell i en Vicenç –a qui dedicaré una propera entrada- i en Joan Josep, i aquells que s’han trobat altres vegades en aquestes circumstàncies) les hores de dedicació, d’esforç i de treball que comporta preparar un recital com el que ens presenten.

No és fàcil interessar els alumnes per la lectura, i més difícil encara és interessar-los per la poesia i que tinguin ganes de recitar-ne en públic. Però en Càndid aconsegueix cada any que una bona colla de joves dediquin moltes hores a preparar el recital i es decideixin a sortir a l’escenari per dir el seu poema. Com pot ser que “els que manen” no vegin que aquest és el camí? Com pot ser que, quan es plantegen maneres de recuperar l’interès per la lectura entre els joves, els nostres dirigents no s’adrecin a professors com en Càndid perquè els expliqui quin és el camí? Com pot ser que acabin tenint la brillant idea que, si els alumnes no llegeixen –segons diuen ells-, la manera que ho facin sigui obligar-los a llegir pàgines i pàgines, i prou?

Enguany, en Càndid s’ha atrevit a oferir-nos textos d’un compatriota seu, en Vicent Andrés Estellés; un poeta difícil però alhora proper, que els seus alumnes ens han presentat d’una manera excel·lent. Em permeto de transcriure, a manera d’exemple, un desig des de l’Horta: “M’aclame a tu”:

M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
seguix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany, 

el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

divendres, 23 de desembre del 2011

Novetats a l'últim Ple de l'any


Ahir van tenir novetats en l’últim Ple de l’Ajuntament d’Olot: la primera novetat va ser que la gent d’ApG transmetia en directe el Ple per internet; suposo que per commemorar-ho l’alcalde va tenir el primer lapsus des del juny quan es va referir al “consistori” com a “consultori”.

Deixant de banda les bromes, el Ple no va tenir aspectes gaire rellevants. ERC vam ser els únics que ens vam abstenir en l’encàrrec de gestió al Consorci d’Acció Social de la Garrotxa del Servei d’Atenció a les Dones i dels temes de Cooperació i Solidaritat que fins ara venien desenvolupant l’IMPC i el Consell Municipal de Cooperació. Tothom va defensar que cal evitar duplicitats que impliquin despeses innecessàries.

És clar que nosaltres també defensem l’estalvi, però vam comentar que no tots els serveis que ofereix l’Ajuntament es poden traspassar a un Consorci amb el Consell Comarcal. Vam aprofitar per fer referència al nou ens de promoció econòmica que es vol crear a la Garrotxa. Com que defensem una visió pròpiament olotina, més enllà de la necessària inclusió en una voluntat comarcal, ens vam abstenir en els dos punts. La resta de grups hi va votar a favor.

També vam votar a favor (juntament amb CiU i PP) de la modificació del Reglament d’Organització Municipal que va en la línia d’augmentar la participació ciutadana. PxC hi va votar en contra, amb una aferrissada defensa. El PSC es va abstenir tot defensant que aquesta modificació no portava enlloc i que era només una qüestió d’imatge de l’equip de govern.

L’últim punt polèmic va ser l’acord amb els propietaris dels terrenys de l’illa hospitalària. El PSC hi va votar en contra, mentre que la resta de grups vam votar a favor. Ens costa uns calés, però és evident que són uns terrenys privats que caldrà comprar i això ja se sabia quan es van començar els tràmits per a l’edificació del nou hospital.

En el torn de preguntes, la Clara Casanovas va demanar pels passos que s’havien fet en relació a la Maternitat d’Elna. El regidor ens va informar que ja s’havia pogut fixar una trobada entre tots dos alcaldes per al 30 de gener, i que ja se n’havia informat el PEHOC i ACUGA, que eren les entitats que havien presentat la proposta.

Finalment, vam acabar amb un sopar de “germanor” (pagant a la catalana, com a ha de ser) per celebrar el final d’any i desitjar-nos un millor 2012.

diumenge, 18 de desembre del 2011

Llovet tanca "Les Veus de la Societat"


Com que començo a tenir una edat que em permet estar curat d’espants, ja no em sorprèn gens que encara hi hagi intel·lectuals que repeteixin els tòpics més tronats de la imaginació historicoliterària romàntica, com el que defensa que el sentiment nacional va néixer amb el Nou Règim.


Això m’ha tornat a venir al cap després d’assistir a la meravellosa xerrada (diria que gairebé monòleg artístic) d’en Jordi Llovet, il·lustre professor (també jo en vaig ser un dels afortunats a la recordada Universitat de Barcelona), com a cloenda del cicle “Les Veus de la Societat” (esperem que no acabi sent l’últim!).

Llovet és un erudit excepcional, gran professor d’estètica i de crítica literària. Ara: com tothom, fins i tot els més grans dels més grans, té les seves coses..., i algunes afirmacions més que opinables (però bé: el joc és aquest i segur que ell mateix hi està completament d’acord!).

En la seva xerrada, vaig trobar poc encertat retrobar aquella idea a què em referia més amunt. Segons Llovet, la idea de “pàtria” d’un pagès de l’Empordà, per exemple, era la seva casa i la seva família, el seu veïnat i, com a molt, la seva comarca. Segons ell, això era així fins al segle XIX, l’època dels nacionalismes.

Entenc que als imperialistes vuitcentistes els interessi afirmar la seva existència plantejant el tema d’aquesta manera: a ningú se li escapa que la idea nacional d’Espanya, Itàlia, França o Alemanya, tal com la defensen alguns avui en dia, comença en aquesta època. Però no pas, evidentment, la de les nacions més antigues.

A ningú no se li pot escapar que des que l’Empordà és Empordà, el pagès empordanès té clar quins són “els seus” i qui són “els altres”. Una concepció del món que, si voleu simplificant, correspondria aproximadament a aquella idea que va escriure un altre pagès de l’Empordà, Josep Pla, que defensava que la seva pàtria era allà on quan ell deia “Bon dia!”, li contestaven “Bon dia!”

divendres, 16 de desembre del 2011

A llegir!


He dubtat fins l’últim moment d’escriure aquesta entrada perquè en molts àmbits he trobat opinions que contrastaven amb la meva i he estat esperant, en va, trobar-ne alguna de coincident...


I no!, no n’he trobat... Però, tot i així, jo ho segueixo tenint clar. Així que deixeu-me escriure-ho, ni que sigui per una vegada! (Que el llegir no ens faci perdre l’escriure, que deia en Pedrolo).

Resulta que la consellera d’Ensenyament ha descobert que els nostres joves i infants llegeixen poc. I no se li ha acudit res més que fer un pla perquè els alumnes de Primària llegeixin 25 llibres durant el curs escolar, i els de Secundària obligatòria, 30.

O sigui: ara ens tocarà fer “lectura a pes” (suposo que tots els centres educatius haurem de comprar unes bàscules per pesar la quantitat de paper que hauran digerit els nostres alumnes al llarg del curs, o sigui que algú es farà ric venent aquestes bàscules...).

Hagués sabut que el tema (que ens preocupa a molts professionals des de fa força temps) es resolia tan ràpidament, ens hauríem estalviat anys de cursos del gust per la lectura, de seminaris, tallers, taules rodones, xerrades, treballs i estudis sobre la lectura en l’ensenyament i en els joves, etc. Hagués sabut que el tema es resolia tan fàcilment com seguir el camí de Don Quixot: aquell que va perdre el senderi de tant llegir... Potser m’hauria dedicat a una altra cosa.

Perquè precisament aquest pla lector coincideix amb un fet paradoxal: resulta que ens adonem que la lectura és imprescindible per a la formació dels nostres joves (amb la qual cosa coincideixo plenament) i, en canvi, el sistema educatiu actual és el que dedica menys hores a l’ensenyament de la llengua i la literatura.

És clar, però, que si l’objectiu només és llegir quilos de paper, no cal que ensenyem a llegir, no cal que treballem per obtenir uns lectors que tinguin una gran competència lectora, no cal que els alumnes incrementin el gust per la lectura, ni per descomptat que amb la lectura els alumnes augmentin el seu esperit crític (segur que la consellera no ho toleraria...!); només cal que els alumnes llegeixin tones de paper.

I ho dic per experiència pròpia... No crec que jo pugui ser suspecte de desafecció a la lectura; més aviat al contrari: he llegit i encara llegeixo tant com he pogut; i en els meus anys adolescents llegia més d’un centenar de llibres a l’any. Ara: durant el curs escolar, amb prou feines tenia temps per llegir-me les lectures obligatòries...

N’obtindrem alguna cosa, d’obligar els nostres alumnes a llegir un llibre cada deu dies? Desapareixeran les lectures a les assignatures de llengua i literatura? Hi jugarà algun paper l’anàlisi literària, la formació lectora, la crítica? Evidentment, amb les lectures “a pes”, tot això no té cap valor. I, mentrestant, els professionals de l’ensenyament de Llengua i literatura cada cop disposem de menys temps per intentar inculcar en els nostres alumnes el “verí de la lectura”. Tant li fa: per fomentar la lectura només cal que els alumnes tinguin una hora en què estiguin obligats a llegir, i algú que controli que no aixequin la vista del paper.

Perdoneu la discrepància, però no ho entenc!

divendres, 9 de desembre del 2011

La importància de mantenir l'estil propi


Encara que no s’acabi d’endevinar pel títol, avui parlaré de literatura; però ja se sap que la literatura és més a prop que no ens pensem. Entre les moltes meravelles que depara aquest gloriós aqüeducte de la (recon)sagrada i intocable (siésqueelsinteressosnacionalsnodiuenelcontrari...) Constitució espanyola he tingut la possibilitat de gaudir d’una mica de temps per recuperar un parell de lectures que tenia pendents.


M’he endut una trista sorpresa, però, en comprovar que no acabaven de respondre al meu horitzó d’expectatives. Per què els humans tenim la necessitat de canviar allò que sabem fer, el nostre estil, tot buscant no se sap ben bé què? Només aquells que tenen l’actitud de l’ofidi en treuen algun profit de l’aparent adaptació al gust dels altres; però és un profit circumstancial, contingent... La història, el temps, sempre els acaba posant en el seu lloc.

La Carme Riera i en Ferran Torrent són dos grans escriptors, n’he llegit novel·les millors i d’altres que no m’han agradat tant. Segurament, aquests últims anys no tenen l’èxit de públic que ells voldrien, o potser passen una crisi de creació i pensen que es repeteixen, però perdre el seu estil per adaptar-se als gustos del temps no els afavoreix gens. Quina necessitat té la Carme Riera de fer una novel·la de lladres i serenos, d’uns crims a l’Autònoma? Quina necessitat té en Ferran Torrent de fer una novel·la d’espies a la València dels primers anys de postguerra? Són obres que es deixen llegir, però completament prescindibles i que, probablement, no estan a l’alçada de les mostres més característiques d’aquests gèneres ni, per descomptat, de les seves millors novel·les.

No he seguit tota la producció de la Carme Riera, però sí que em van agradar els seus primers reculls de contes (Te deix, amor, la mar com a penyora i Jo pos per testimoni les gavines), obres de culte en la seva època, més endavant he pogut gaudir d’altres obres com l’excel·lent Dins el darrer blau o la destacadíssima Una primavera per a Domenico Guarini; de les últimes, sobretot em va agradar, La meitat de l’ànima. Obres penetrants, intel·ligents, que et transporten a un univers ple de noves sensacions que la Riera és capaç de crear com ningú... Natura quasi morta, cal? Potser només com a “divertimento”. Però, per a mi, desmereix molt la resta de la seva producció.


Sí que sóc un assidu d’en Ferran Torrent. Aquella manera peculiar de descriure la visió particular d’una determinada València té alguna cosa que m’atrau, com em passa encara amb els seus articles setmanals a l’Ara. Vaig començar a llegir les seves novel·les policíaques des de ben jove i l’he seguit fins ara. M’han agradat especialment, més que no pas les històries de “records”, les novel·les en què aprofita per denunciar la corrupció política que s’ha instal·lat en el País Valencià, com a Societat limitada o Espècies protegides... Ombres en la nit, Cal? Construir una trama que ens porta des de la persecució dels nazis a la supervivència d’uns maquis a València? Com deia, es deixa llegir, però no crec que sigui una gran aportació a la seva producció.

Potser les novel·les anteriors de tots dos no acabaven de tenir la sortida de públic que volien, però canviar totalment el seu estil per guanyar-lo no crec que sigui una bona tàctica. Només és bona per a la serp, per a l’aprofitat, però això no els fa cap favor a la seva literatura, perquè al final sempre acaba passant factura, fins i tot a l’ofidi.

En fi, gràcies a la promoció de l’Ara, em penso que em dedicaré als clàssics de la Bernat Metge. Aquests sí que no canvien l’estil en funció dels gustos del públic, no són fruit de circumstàncies contingents. I els ofidis..., els veus a venir d’una hora lluny i acaben desapareixent!

dimarts, 6 de desembre del 2011

Joan Herrera


He llegit l’entrevista que l’Ara ha publicat aquest dilluns a Joan Herrera. Des del respecte al Secretari General d’una formació com ICV, que s’ha mantingut fidel als seus principis i des de la coincidència en molts aspectes de la seva ideologia (i que felicito pels bons resultats obtinguts en les darreres eleccions), m’ha sorprès que encara defensi continuar fent entrar el clau per la cabota.


Des dels primers anys de la transició, la seva formació ha mantingut la defensa del dret d’autodeterminació dels pobles peninsulars. L’avala la insistència a defensar la seva independència respecte a les formacions espanyoles; però això els manté en un difícil equilibri que fa que ara hi siguin ara no... En l’entrevista, per exemple, defensa que ICV ha de tenir una veu al Congrés, però no explica la seva relació amb Equo (quina vinculació tindran amb Compromís, per exemple?), ni quina relació manté o mantindrà amb IU. Al capdavall, massa equilibris (uns equilibris, però, que també han de fer altres formacions i que també acaben passant més o menys desapercebudes com, per exemple, la realitat dels parlamentaris europeus de CiU: es presenten en una mateixa llista, però acaben en formacions europees diferents –els d’UDC amb el PP; els de CDC, amb els liberals-).

Com tampoc no explica, malgrat l’èxit electoral indiscutible, la presència de Joan Coscubiela, un candidat que potser és nou en el parlamentarisme, però que fa una colla d’anys que viu del càrrec a Comissions Obreres, que també fa molts anys que es defineixen com a “federals”, però que no han mogut un dit per avançar en aquest sentit.

El que m’ha sorprès més, com deia, és que Joan Herrera segueix defensant la via federal, segueix creient que Espanya pot canviar la constitució en aquest sentit. I rebla: “i, en tot cas, si aquest plantejament no prospera, llavors sí que caldrà defensar la via independentista”.

Quan deixarem de topar contra la mateixa paret?

divendres, 2 de desembre del 2011

En mans del PP


La veritat és que no tinc gaires paraules perquè tot el que digui em quedarà curt, feble. Per això, en aquest cas, em valc del tòpic que una imatge val més que mil paraules:

Portada ARA, 2 desembre 2011

Primer van ser les brutals retallades pressupostàries l’endemà mateix de les eleccions del 20N sense que ningú hagués piulat res durant la campanya, no fos cas que perdessin cap vot. Muts, i amb el bat preparat!

Després, la presidenta del Parlament adoba el terreny censurant els termes “espoli fiscal” i “Espanya ens roba”. Es veu que els parlamentaris ara no poden dir la veritat.

Finalment, ahir, el president Mas sentencia que no aspira al pacte fiscal fins que no hagi acabat la crisi. Que no hi havia crisi l’any passat quan en va fer bandera durant la seva campanya electoral. Que no ho sabia, llavors?

I encara volen fer creure que no tenen un pacte formal i que ja tornen a ser en mans del PP.

Entre el “Viva Ejpaña” d’en Bono, i l’”Ara no toca” dels convergents, només ens queda el camí del mig..., o l’article 25!

El votant de CiU es pot haver sentit estafat?

Retallades: ploure sobre mullat

(Transcric l'article que em publica el setmanari La Comarca aquesta setmana):


Ens ho han dit i ens ho han tornat a dir, ens ho han exemplificat amb Grècia i amb Itàlia, i ens han amenaçat amb terribles focs infernals. D’acord, ja ho hem entès: ens cal reduir la despesa.


Molt bé. Això ja ho hem entès. Però és just que sempre toqui rebre als mateixos? Els treballadors de l’administració (funcionaris o no, amb plaça o sense plaça fixa) tornaran a veure reduïdes les seves retribucions; tornarem a apujar els impostos sobre els carburants; apujarem el cànon de l’aigua, els transports públics i les taxes universitàries; tornarem a proposar el copagament en diversos serveis, etc.

Ben al contrari: el futur president del govern espanyol, en una de les poques declaracions que ha fet, s’ha apressat a comentar que ells no pensen en el copagament...

És a dir: tornem a estar igual que sempre. D’una banda, en comptes d’invertir en la promoció de feines qualificades, en comptes d’estalviar evitant inversions i subvencions inútils, en comptes d’obtenir ingressos dels que més en tenen (recordem la supressió de l’impost de successions per als rics), ens tornen a dir que hem de ser els treballadors els qui fem un esforç; i, encara més, amb menys ingressos haurem de pagar la benzina més cara, l’aigua i els transports públics, i a més pagarem unes receptes que a Espanya potser seran gratis...

Més greu, però, és que hem deixat de parlar del dèficit fiscal: pel cap baix, seguirem regalant a Espanya 16.000M€ cada any (perquè ells no paguin les receptes, perquè els gastin en la seva televisió sense anuncis, per subvencionar les seves autopistes i els seus trens que no agafa ningú, etc.); uns diners que, si ens els quedéssim perquè són ben nostres, reduirien a zero el dèficit de la Generalitat i, per tant, no caldria fer cap “retallada”, no ens caldria fer una altra vegada els esforços que ens tornen a demanar. Plou sobre mullat, i a sobre “paguem el beure”...

Jo sóc dels que pensa que amb els diners de tots no s’hi juga, que les administracions tenen l’obligació de gestionar els seus pressupostos de manera exquisida, que s’han de controlar totes les despeses per petites que siguin, i que cal estalviar tot el que sigui superficial, tot el que es pugui estalviar. Però les administracions també tenen l’obligació de gestionar tots els serveis públics de manera que millorin el benestar col·lectiu; estan obligades a donar un bon servei.

Hi posaré només dos exemples: el manteniment d’una televisió pública de qualitat (TV3) és fonamental per preservar la nostra identitat col·lectiva, per tenir una veu pròpia que ens comuniqui amb el món. En un moment en què tots els referents comunicatius passen per Madrid, en què les empreses privades passen per moltes dificultats, la televisió pública catalana està fent un servei imprescindible a la nostra llengua i al nostre país. La reducció de l’oferta de TV3 acabarà suposant un perjudici irrecuperable per a la nostra cultura. Cal buscar solucions diferents al tancament o a la reducció i, sobretot, preservar la seva independència.

A nivell local, ho vam comentar quan vam aprovar a l’Ajuntament d’Olot la reducció d’alguns serveis del TPO. Entenem que són temps difícils i que no podem mantenir línies que van buides; per tant, hi vam votar a favor. Però, al costat de la “retallada”, hi ha d’haver la voluntat de millorar el servei, de buscar fórmules que en potenciïn l’ús, que els ingressos derivats dels augments d’usuaris no només evitin la supressió d’oferta sinó que en possibilitin l’augment.

En època de crisi, és clar que cal pensar en retallades; però també cal pensar en alternatives que no acabin perjudicant-nos, com sembla que acabarà passant. Contra la retallada, la millora del servei!