dijous, 30 de setembre del 2010

Museu del Paisatge de Catalunya

Avui, el Ple de l’Ajuntament d’Olot ha aprovat per unanimitat el projecte del nou Museu del Paisatge de Catalunya.


La veritat és que és un bon projecte, engrescador, que omple de noves possibilitats els museus d’Olot. Ja fa molts anys que el Museu Comarcal d’Olot exposa una visió museística que ha quedat una mica obsoleta. No cal dir que el fons del Museu és molt interessant, però cal saber-lo adequar a la realitat contemporània.

Amb el nou projecte, amb la marxa de l’Arxiu Comarcal al nou edifici, s’amplia l’espai d’exposició que permetrà mantenir les peces més destacades que s’exposen actualment, i que també permetrà endegar aquest nou Museu.


D’una banda, cal una millora general de les condicions de l’edifici: des de la instal·lació elèctrica a la climatització de l’espai o a la revisió dels punts de llum. Imprescindible per tenir un museu en condicions.

D’altra banda, les relacions amb el Museu Nacional d’Art de Catalunya permeten disposar d’unes possibilitats que val la pena d’aprofitar.

I tot plegat per a què? Doncs perquè potenciar els elements culturals que poden identificar més la ciutat i la comarca configura un atractiu que pot acabar donant una personalitat diferenciada per a Olot i presentar-se com a element singular que val la pena de tenir en compte. La cultura també mou l’economia.

Ara: caldrà fer un esforç molt gran per poder endegar el projecte. No cal dir que té un cost prou elevat com per pensar que es pugui tirar endavant d’avui per demà. Tot i així, cal apostar-hi fort!

Per part meva, només vull acabar felicitant de manera molt entusiasta a tots aquells que han col·laborat en el projecte. I desitjar que pugui tirar endavant al més aviat possible.

Enquestes electorals.... Quin panorama!

(Ja no estic de vaga!)

Evidentment, ho dic des del meu punt de vista, que per això ho penjo al meu bloc...


A dos mesos de les properes eleccions al Parlament de Catalunya, comencen a aparèixer enquestes que, ni de bon tros definitives, no deixen de marcar “tendències”. En aquestes primeres enquestes, el partit més perjudicat és, sens dubte, Esquerra Republicana de Catalunya. Com que és el meu, em permetré parlar-ne en una entrada posterior.


Sembla que CiU apareix reforçada i que Mas es perfila com el nou president de la Generalitat de Catalunya, el 129è. No arriba a la majoria absoluta per poder fer i desfer, però obtindrà uns bons resultats en què no semblen reflectir-se les tibantors entre tots dos partits, els problemes de finançament d’Unió, el cas Palau o el fet que homes forts del partit com Prenafeta i Alavedra hagin passat un temps a la presó. Tampoc no l’han afectat negativament els antics (o futurs) pactes amb el PP o el famós vespre d’en Mas a la Moncloa retallant l’Estatut del Parlament.


El PSC sí que rep un fort revés i sembla perdre qualsevol opció de mantenir-se al govern, si no és que acaba triomfant allò que en diem la “sociovergència”. Per primera vegada, es presenta el President de la Generalitat de Catalunya a unes eleccions que sembla perdre estrepitosament. Tot i així, la davallada tampoc no és tan catastròfica com podrien fer pensar els casos de corrupció que s’han destapat arran del cas Pretòria i el cas de l’hotel del Palau: seguirà sent, i de llarg, el segon grup de la cambra.


El PP sempre hi és. Sembla que té un sostre, però també té un sòl. I les enquestes diuen que, en aquest cas, arribarà al sostre! Que Rajoy liquidés algun dels dirigents del partit a Catalunya, que imposés Sánchez Camacho com a candidata, la qual no ha tingut mai cap paper al Parlament, que tinguessin l’escissió de la Nebrera, que hagin estat els abanderats de la lluita contra la millora de l’autogovern de Catalunya, contra la limitació de l’espoli fiscal..., res no ha influït perquè el PP no pugui millorar els seus resultats.


Pel que fa a ICV-EUiA, el tercer partit del govern, les enquestes són menys explícites, però sembla que la seva representació anirà lleugerament a la baixa. Potser ha influït la imatge del govern, potser el canvi de candidat...; el fet és, però, que manté una posició semblant a la que ha tingut en les últimes legislatures.


Segons les enquestes, potser entra Solidaritat Independentista com a nova força política, potser entra Reagrupament, potser totes dues, potser cap, però en el millor dels casos no obtindrien entre totes dues més de quatre parlamentaris. O sigui: malgrat les retallades de l’Estatut, malgrat la manifestació del 10J, malgrat l’ascens imparable de l’independentisme, sembla segur que la propera legislatura tindrà menys diputats independentistes que les anteriors... Algú s’hauria de plantejar quina imatge ha volgut donar de tota aquesta història i fins a quin punt han prevalgut els egos personals sobre la feina que s’està fent des de l’independentisme des de tants anys i anys...


El més curiós d’aquestes enquestes, però (i que consti que, com he dit des del primer moment, parlo des de la meva reflexió personal), és el resultat que vaticinen per a Ciutadans: no només manté la representació, sinó que la pot millorar! Un partit que va entrar al Parlament amb tres diputats amb uns resultats justets, justets. Que no només no han fet res de bo al llarg d’aquests quatre anys (només demostrar el seu anticatalanisme), sinó que s’han barallat entre ells de tal manera que un va marxar del Parlament, l’altre va passar al grup mixt (per integrar-se i fer propaganda d’UPyD) i la que han trobat per substituir el dimitit només fa gala del bilingüisme que defensen sent incapaç de pronunciar dues paraules seguides en català. Malgrat tot això, aquell noi que surt despullat i que només parla d’Espanya i de llibertat (oxímoron!) repetirà!

Qui ens entengui, que ens compri...!

divendres, 24 de setembre del 2010

Sortir de l'armari: Joan Margarit

Quan un poeta català que va començar a escriure en castellà la seva obra, allà als anys seixanta; quan un poeta català passa per ser un poeta bilingüe, perquè la seva obra original és en castellà inicialment i, a partir dels vuitanta, ho és en català; quan un poeta català rep el premi nacional de literatura de la Generalitat de Catalunya el 2009 i, gairebé al mateix temps, el premio nacional de literatura del Ministerio de Cultura del Regne d’Espanya..., passa que es converteix en l’escriptor ideal, segons l’equip de govern del PSC i d’ICV a l’Ajuntament de Barcelona, per dir el pregó de les Festes de la Mercè.


Però vet aquí que el citat poeta també acaba de sortir de l’armari. Finalment, ha pogut obrir els ulls i ha decidit –com tants i tants milions de catalans- que el futur del país va lligat a la seva indepèndencia.

I va i etziba a tot el consistori que l’ha contractat que és el moment de reclamar la independència de la nació.

Fora de segons quines reaccions polítiques, m’ha agradat recuperar el nom del gran poeta per recordar algun dels seus grans poemes. A les meves classes de literatura he mirat de comentar “La professora d’alemany”; aquí, però, em sembla més interessant aquest “Guerra civil”, tan explícit... Si no hagués estat per no haver pogut frenar les reaccions de quatre ximples, el món hauria evolucionat d’una altra manera...

Benvingut al club, Joan!


Guerra civil

Ciutat rancuniosa i tavernària:
digueres valentia a la imprudència
i covards als prudents.
Al raonable li digueres dèbil,
viril a l'impulsiu, mentre adulaves
proclamant-los herois, tots els teus morts.
Belles paraules no adornaren mai
tantes boques fanàtiques i indignes.
En la vella Tifundis saquejada
jugàvem tots els nens, sempre sotjats
per l'arrogància dels vencedors
i el consternat silenci dels vençuts.
Els astres sobre els horts no canviaren.

dijous, 23 de setembre del 2010

Amb la vaga general del 29S

Avui penjo la crida que ha publicat la federació comarcal d’Esquerra en suport a la vaga general. Per què? Doncs bàsicament perquè estic totalment en contra de la política econòmica que ha seguit el govern de González (perdó: Rodríguez..., no sé en què estava pensant!) Zapatero aquests últims anys i, especialment, perquè pretén aprofitar la crisi per retallar drets dels treballadors.


Amb la vaga general del 29S

L’Executiva de la Federació Comarcal de la Garrotxa d’Esquerra Republicana de Catalunya vol mostrar el seu suport a la vaga general que, de manera unitària, han convocat els sindicats de treballadors.

En els darrers anys, després de dècades de sacrificis dels treballadors catalans, s’ha aconseguit arribar a un mínim nivell de benestar per a la majoria de la població del nostre país, amb un bon model sanitari i educatiu públic i amb un sistema de pensions sostenible, encara que ens falta molt per arribar a l’estat de benestar d’altres països europeus.


La conjuntura econòmica actual, però, després d’anys d’estirar més el braç que la màniga, de fonamentar el creixement econòmic en sectors poc diversificats i de malgastar el diner públic amb “xecs regal” quan s’acosten les eleccions, ha generat l’excusa perquè ens pretenguin rebaixar aquest nivell de benestar. No pot ser que la crisi l’hagin de pagar els treballadors.

Els anys de bonança econòmica han permès enriquir-se uns pocs privilegiats; ara que la situació no és tan positiva, no pot ser que l’única reacció sigui la retallada dels drets dels treballadors, mentre aquests pocs privilegiats continuen cobrant uns sous astronòmics o unes compensacions desmesurades;  i, sovint, són els que acaben evitant haver de pagar impostos, els que no volen contribuir al bé comú.

La reforma laboral que impulsa el govern espanyol segueix fidelment aquests paràmetres: retallar el benestar dels treballadors en lloc d’aprofitar el moment per reformar el sistema productiu, diversificant-ne els sectors i potenciant la recerca, la innovació i la productivitat de les nostres empreses.

Cal respondre amb unitat i fermesa a aquesta retallada de drets laborals que suposa la reforma impulsada pel govern espanyol, alhora que també cal defensar els drets dels treballadors catalans, per als quals Esquerra està convençuda que és imprescindible l’organització d’un Marc de Relacions Laborals Català que garanteixi la nostra independència a l’hora de poder defensar els nostres drets col·lectius.

Potser molta gent comença a estar cansada de queixar-se, desenganyada i decebuda de lluitar per defensar els seus drets sense obtenir resultats; però no podem claudicar encara que no hi veiem conseqüències immediates: el benestar de tots depèn de nosaltres, del que siguem capaços de defensar i de reivindicar. És per això que animem els treballadors garrotxins a sumar-se activament a aquesta protesta convocada per al 29 de setembre.

Des d’Esquerra, seguirem lluitant perquè la crisi no l’acabin pagant sempre els mateixos.

ERC-Garrotxa

dilluns, 20 de setembre del 2010

Felicitacions a les JERC-Olot

Diumenge de Festes del Tura van aparèixer una trentena d’enganxines amb el logotip de les JERC que embrutien els fanals del nou Firalet. La brigada municipal ja tenia prou feina intentant endur-se les restes de la batalla nocturna per poder dignificar mínimament els tradicionals balls de la faràndula per haver-se d’entretenir amb les enganxines. Algú, doncs, s’hi va fixar i, lògicament, va obrir el corresponent expedient sancionador.


El cas és que les enganxines van ser distribuïdes durant la nit per joves procedents de totes les comarques gironines sense comptar l’ús que se’n faria. Evidentment, van fer molt mal fet!

Quan els joves militants de les JERC se’n van assabentar, van ser els primers a enutjar-s’hi; especialment perquè ells sí que eren coneixedors de la importància d’aquesta obra pública recentment inaugurada per la ciutat d’Olot, perquè tenen molt clar que una cosa és la reivindicació política i una altra de ben diferent malmetre o embrutir el mobiliari urbà.

Com que els va saber tan greu com als representants del consistori i a la resta d’olotins i olotines, de seguida es van intentar posar en contacte amb l’alcalde per disculpar-se davant tota la ciutadania i per posar-se a la seva disposició pel que calgués, assumint els resultats de l’expedient sancionador.

El cert és que divendres l’alcalde no els va poder rebre en la cita que havien concertat a començament de setmana i que les enganxines del Firalet encara hi eren. Tal com van manifestar en la conversa mantinguda amb el 6è tinent d’alcalde, dissabte al vespre van organitzar una brigada de neteja i van netejar tot el que van poder. D’aquesta manera, el Firalet podria lluir amb tota la seva plenitud en la inauguració del retorn del mercat setmanal d’aquest dilluns.

Enhorabona, jerquis, per la vostra responsabilitat!

diumenge, 19 de setembre del 2010

Som Labordeta

El cantautor aragonès José Antonio Labordeta va lluitar tota la vida per fer un món millor, per fer de la seva Espanya un país integrador, comprensiu i modern; la seva veu era una veu solitària que predicava en el desert l’Espanya federal, una veu que queia simpàtica i prou. El seu somni coincidia amb l’Espanya que ens agradaria tenir com a estat veí als independentistes catalans que sabem que no estem sols al món; una Espanya justa i solidària, ben allunyada de l’Espanya real, l’Espanya que volen els poders establerts.


La mort anunciada d’en Labordeta ha coincidit amb la mort inesperada d’una companya, la Claudia Fernández, lluitadora com ell des del seu Uruguai natal i també lluitadora incansable per la independència dels Països Catalans des del seu Empordà d’adopció. Valgui per a tots dos, en la seva llengua materna, aquesta cançó del cantautor i gran polític aragonès com a record sentit per la seva pèrdua irreparable.


Somos

Somos
como esos viejos árboles
batidos por el viento
que azota desde el mar.

Hemos
perdido compañeros
paisajes y esperanzas
en nuestro caminar.

Vamos
hundiendo en las palabras
las huellas de los labios
para poder besar

tiempos
futuros y anhelados,
de manos contra manos
izando la igualdad.

Somos
como la humilde adoba
que cubre contra el tiempo
la sombra del hogar.

Hemos
perdido nuestra historia
canciones y caminos
en duro batallar.

Vamos
a echar nuevas raíces
por campos y veredas,
para poder andar

tiempos
que traigan en su entraña
esa gran utopía
que es la fraternidad.

Somos
igual que nuestra tierra
suaves como la arcilla
duros del roquedal.

Hemos
atravesado el tiempo
dejando en los secanos
nuestra lucha total.

Vamos
a hacer con el futuro
un canto a la esperanza
y poder encontrar

tiempos
cubiertos con las manos
los rostros y los labios
que sueñan libertad.

Somos
como esos viejos árboles.

dissabte, 18 de setembre del 2010

Poesia per dir

La poesia és per dir, per aprendre. Els de la meva generació vàrem aprendre poesia, vàrem conviure-hi gràcies a les cançons, les cançons dels membres d’allò que globalment en dèiem “Nova cançó”; de fet, però, la poesia sempre s’ha cantat: per als pobres, la cançó era el pa nostre de cada dia...


Avui he vist que en Jaume Subirana, un gran poeta i, sobretot un gran editor, ha publicat un volum amb cinquanta poemes dels “clàssics”, d’aquells que qualsevol català mitjanament instruït hauria de saber de memòria. Per dir..., i per cantar.

Em sembla una molt bona iniciativa, però potser caldria ser una mica més agosarat, una mica més “popular” –jo diria-, i complementar aquests grans poemes amb alguna de les musicacions que se n’han fet. Ara mateix no tinc la llista completa dels poemes antologats, però els que he vist que hi eren tots són coneguts també per cançons que s’hi ha basat.

Avui per avui, no costa gens complementar l’edició en paper amb un CD amb les cançons. Ho fa, magistralment, la Fundació J. V. Foix amb les edicions d’enregistraments del poeta.

Tot i així, l’edició no desmereix gens la seva intenció i potser sí que caldria donar-li una gran difusió perquè tots els catalans coneguéssim els referents poètics que haurien de ser imprescindibles.


Jaume Subirana, 50 poemes per saber de memòria, amb pròleg de Narcís Comadira. Ara Llibres. Barcelona, 2010.

dimarts, 14 de setembre del 2010

Foix a "La Publicitat"

Com que per a mi va ser com un regal, me’l faig jo mateix avui pel meu aniversari!

Finalment, l’Institut d’Estudis Catalans em va publicar aquest mes de juliol la meva tesi sobre l’obra periodística de J. V. Foix al diari La Publicitat. De fet, vaig fer-ne la lectura ja fa cinc anys, pel maig del 2005! Però, per l’empenta del meu cunyat, vaig presentar-la al premi de filologia Lluís Nicolau d’Olwer que atorga l’IEC. Això va ser ja fa més de tres anys, l’abril del 2007! El premi comportava la publicació de l’obra guanyadora, però com que les coses de l’edició tenen el seu ritme no s’ha pogut publicar fins ara. La il·lusió que em fa, però, és la mateixa!


La tesi no deixa de ser un “totxo” apte només per a especialistes que tinguin ganes de cremar-se les celles, però per fer-ne una vaga idea transcric la nota que vaig passar a l’editorial per a la difusió. De totes maneres, pocs escriptors arriben a acostar-se a l'interès i la profunditat de J. V. Foix. O sigui que, en el fons, val molt la pena. I per molts anys!


Entre el 1922 (des del moment en què el diari passa a ser exclusivament en català) fins a l’esclat de la guerra del 36, J. V. Foix desenvolupa una intensa activitat periodística a les pàgines de La Publicitat, que havia passat a ser un òrgan de comunicació vinculat a la formació política Acció Catalana.  L’estudi pretén fer un acostament a aquesta intensa activitat periodística i mostrar-ne el paper destacat, gairebé exclusiu, que tenia en la producció creativa del publicista, molt superior a l’espai que ocupava la seva creació poètica. Els diversos pseudònims que va emprar Foix al llarg d’aquests anys i, en molts casos, la voluntat d’anonimat han implicat que probablement aquesta activitat periodística no fos prou coneguda amb el pas dels anys. D’altra banda, l’estudi també es centra en la relació de Foix amb Acció Catalana i amb la situació política de l’època, així com les valoracions que fa sobre els diversos esdeveniments que se succeeixen al llarg d’aquest període. Només l’esclat de la guerra i la impossibilitat de mantenir la seva activitat periodística, des de la llibertat i en la seva llengua, van fer que Foix centrés la seva creació literària en altres àmbits.

dilluns, 13 de setembre del 2010

Pere el Gran: sense ficció

Només quatre ratlles sobre l’Onze de Setembre i sobre Pere el Gran.

Ahir van passar per TV3, la nostra, el documental sobre la investigació de les restes de Pere II. Ja ho vaig comentar en una altra entrada: per aquells que hem llegit la crònica de Desclot, o la de Muntaner, la investigació tenia una emoció especial.


Sobre el documental... Bé: tot és millorable. No sé ben bé per què, però els catalans d’ara tenim la tendència a menystenir la nostra història, menysvalorar-la. Sense la defensa dels seus dominis que va fer Pere el Gran davant la invasió dels francesos amb el consentiment del Papa (de fet, havia excomunicat els catalans i aquesta invasió era considerada una croada), difícilment la nació catalana hauria sobreviscut. Sense la independència que significava la Confederació catalanoaragonesa, els catalans no hauríem arribat al segle XXI o ho hauríem fet com a mer folklore regional.

La prova més clara d’aquesta possibilitat la tenim en la croada precedent contra els càtars (els francesos anaven de croada en croada per justificar les seves ànsies de riqueses –no sé per què però això em sona a algunes històries que hem viscut i patim últimament al món-). Aquí Pere el Catòlic, l’avi de Pere el Gran, no va poder vèncer a Muret i així els va anar als occitans.


Doncs bé: el motiu del comentari és precisament aquest. El documental passava molt de puntetes sobre la importància dels esdeveniments i es limitava a centrar-se en els motius de la mort del rei i en la cara feia. Una altra ocasió perduda per explicar qui som i d’on venim, i com ens ha costat arribar-hi.

I, com que som pels volts de l’11 de setembre, ho aprofito per fer un apunt sobre la Diada. Més que res perquè començo a estar una mica cansat de sentir parlar de celebracions, de nacionalisme, de divisió, i sobretot de democràcia i de constitució.

Que ho tinguem ben clar: l’11 de setembre de 1714 els catalans vam perdre la independència per culpa de la invasió francoespanyola. Els catalans que van lluitar per no ser derrotats tenien molt clar per què es defensaven fins a la mort. Els catalans vam perdre la independència per la força de les armes i, de moment, no hi ha hagut cap democràcia ni cap constitució que ens hagi demanat si volem recuperar aquella independència o no. Mentre no ho puguem fer, els Onzes de Setembre han de ser dies de reivindicació patriòtica. La resta és imperialisme.

dissabte, 11 de setembre del 2010

Una Diada diferent

Avui he tornat a tenir el plaer de llegir el discurs de l'homenatge als defensors de la ciutat de Barcelona i de la independència de Catalunya:



Un any més venim tots junts a complir amb el deure moral d’homenatjar aquells que, fa 296 anys, van donar la seva vida per les llibertats de Catalunya.

Enguany, però, no és un any més. Les circumstàncies polítiques que viu la nostra nació fan que la commemoració d’avui sigui ben diferent.

Després de la sentència del Tribunal Constitucional, i de les que encara han de venir, ha quedat demostrat que els catalans no som benvinguts a Espanya. Les llibertats per les quals van lluitar els nostres avantpassats aquell 11 de setembre de 1714 van quedar abolides per la força de les armes i ara ha quedat demostrat definitivament que els espanyols volen impedir com sigui que els catalans tinguem més autogovern. Ha quedat demostrat que els espanyols no ens volen, que només volen quatre províncies que treballin i que produeixin per poder enriquir la seva capital.

Ells ho tenen molt clar: “España se escribe con Ñ”!

Al llarg dels anys hem fet evident que necessitem més autogovern per poder mantenir els nostres trets nacionals, allò que ens singularitza i que ens identifica per no acabar esdevenint una colònia. Però també és evident que Espanya només vol això: una Catalunya colonitzada. Només vol una mamella que pot fer rajar quan vulgui i com vulgui sense cap mena de consideració.

Els catalans ho sabem; només hi ha un camí que garanteixi la continuïtat del nostre poble: la independència.

Però ara vivim uns moments diferents. Respecte a altres processos històrics, respecte al setge de 1714, respecte als bombardejos de Barcelona, respecte a la insurrecció de l’exèrcit franquista, hi ha un fet que ha canviat completament el panorama i que ens dóna totes les possibilitats d’èxit a diferència de moments anteriors: la democràcia. Avui per avui, a la Unió Europa, en aquest món occidental del segle XXI que vivim, no es pot acceptar un estat que no doni la veu als seus ciutadans, no es pot acceptar un estat en què la decisió política de quatre jutges passi per davant de la decisió de tot un poble.

El referèndum sobre el futur polític de Catalunya ens ha de donar la independència. És clar que no serà fàcil; ningú diu que ens serà fàcil. Però sí que ho tenim molt més fàcil que com ho van tenir tots els patriotes que al llarg de la història van donar fins i tot la vida per defensar les llibertats de la nostra nació.

N’hi ha que diuen que la independència posa en perill la cohesió social. Ben al contrari: Trencar la cohesió social és mantenir un estat que ens fa pagar als catalans tot allò que no volen pagar els espanyols. Trencar la cohesió social és fer que els catalans siguin ciutadans de segona, amb totes les obligacions i amb menys drets que els altres. Trencar la cohesió social és no apostar per un marc català de relacions laborals que garanteixi que tots els treballadors catalans, que tots els pensionistes catalans, tinguin un tracte just i que els seus impostos no serveixin per engrossir les finances de la capital de l’Estat que ens extorsiona.

En els últims anys, hem avançat en tot allò que hem pogut:
- volem cinema en català,
- volem el català a les universitats,
- volem decidir les nostres lleis i el nostre marc d’acció social,
- volem que el síndic de greuges ens pugui defensar, i volem una justícia catalana,
- volem que els nostres impostos serveixin perquè les condicions dels catalans millorin.

I hem demostrat que tot això només ho podem aconseguir amb la independència.

D’aquí a un parell de mesos tenim unes noves eleccions autonòmiques. Esquerra Republicana de Catalunya aposta per donar la veu als ciutadans, per convocar un Referèndum sobre el futur polític del nostre país, perquè sigui “el poble” qui decideixi què vol. No hi ha res més democràtic que això. Tots nosaltres apostem perquè d’aquí a quatre anys, l’Onze de Setembre del 2014, quan es compleixin 300 anys de la nostra submissió a Espanya, els catalans ja no haguem de votar mai més per la configuració d’un Parlament autonòmic, perquè ja haurem votat el Parlament del nou Estat Lliure de Catalunya.

Visca Catalunya lliure!

diumenge, 5 de setembre del 2010

Vicent Andrés Estellés faria 86 anys


No m’acaba d’agradar això d’apuntar-me a tots els recordatoris que campen discretament a tots els racons de la geografia del nostre país. Però com que Vicent Andrés Estellés és un dels meus favorits no me’n puc estar (almenys per aquest any) i m’afegeixo a l’efemèride amb un poema que és tota una declaració ideològica: no hi ha res com gaudir dels plaers de la vida! I, un cop descansats, ja en parlarem!

Aquí va, doncs:


El pimentó torrat

Res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó, tallat en tires.

Cante, llavors, distret,
raone amb l'oli cru,
amb els productes de la terra.

M'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.

L'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor
del pimentó torrat.

Després, en un pessic
del dit gros i el dit índex,
amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó,
l'enlaire àvidament,
eucarísticament,
me'l mire en l'aire.

De vegades arribe a l'èxtasi,
a l'orgasme.

Cloc els ulls i me'l fot.

dissabte, 4 de setembre del 2010

Més lectures d'estiu: El darrer manuscrit

He llegit amb delectació aquesta novel·la de Bartomeu Mestres, que s’encara amb un tema recurrent (els vencedors en la guerra d’Espanya) però des d’un punt de vista singular, gens usual.


L’estructura de la novel·la parteix d’un tòpic formal: les confessions manuscrites del protagonista, desgavellades i inconnexes, que van a parar a mans de l’editor poc abans de la mort de l’autor.

El context illenc permet introduir variants lingüístiques i filològiques especialment interessants pel que suposen d’acostament a la realitat popular, a la parla d’una època que està en vies d’extinció, si és que ja no ho ha fet irremeiablement.


Però l’interès i la peculiaritat de l’obra rau especialment en les condicions psicològiques del protagonista: un cap d’estació del tren de Felanitx, vinculat amb la falange, que ens explica els fets més significatius i truculents de la seva història i que el menaran al suïcidi amb què acabarà els seus dies.

Evidentment, no hi ha cap perill d’empatitzar amb aquest individu, la qual cosa encara singularitza més l’atractiu d’una novel·la que pot ser ben bé el relat psicològic d’un dels períodes més tèrbols de la nostra història.

Una lectura per recomanar..., si hi tenim el fetge una mica avesat!