diumenge, 29 de gener del 2012

La dolça terra on pens morir...


Avui, amb l’èxit de l’homenatge a J. V. Foix arran dels 25 anys de la seva desaparició, em permeto reblar el clau de l’entrada que vaig penjar el passat divendres. Amb un punt de provocació, la vaig acabar amb l’estrofa que Josep M. de Sagarra va “dedicar” al poeta sarrianenc. Sagarra tenia una certa tirada a la frivolitat, a l’estirabot; però també va saber tocar de peus a terra i criticar la falsedat burgesa quan tocava. Foix, més circumspecte, també tenia els seus moments irònics i humorístics; i no crec pas que li dolgués la referència de Sagarra.


Amb tot, què voleu que us digui, malgrat la paròdia sagarriana, a mi el poema de Foix a què fa referència és un dels que més m’agrada:

No pas l'atzar ni tampoc la impostura
Han fet del meu país la dolça terra
On visc i on pens morir. Ni el fust ni el ferre
No fan captiu a qui es don' l'aventura.

Clos segellat, oh perfecta estructura
De la mar a Ponent, i a l'alta serra
-Forests dels Pirineus-, on ma gent erra!:
A Ella els cors en la justa futura.

Sol de beutats: la Mar és el teu signe
I els teus magnes cabdills la feren dea;
Pagà tribut i un temps fores insigne.

Oh vigorosa estirp! Esclava indigna
Que cobeges viltats: Sagna, i signa
El teu rescat, i el retorn a la Idea!

divendres, 27 de gener del 2012

Diumenge, homenatge a J. V. Foix


Ahir, 26 de gener, feia 73 anys de l’entrada de l’exèrcit feixista a Barcelona i en feia 371 de la victòria dels catalans en la batalla de Montjuïc, punts d’inflexió en la història del nostre país. Si nosaltres som on som, és clar que és així perquè venim d’on venim.


La casualitat ha fet que aquesta setmana coincideixin, a més, dos homenatges a dos dels escriptors més rellevants de la nostra cultura i que, d’alguna manera, representen posicions literàries antagòniques.

Vam començar la setmana amb el recordatori oblidat i recuperat “in extremis” dels cinquanta anys de la desaparició d’un dels escriptors més populars de la nostra història: Josep M. de Sagarra.

I l’acabarem, arran dels 25 anys de la seva mort, amb l’homenatge a J. V. Foix al cementiri de Sarrià de la mà de la Fundació que vetlla per la difusió de la seva obra.

Homenatges-recordatoris com aquest són imprescindibles per a qualsevol país i el nostre no en pot quedar exclòs. Alhora, doncs, no puc deixar d’aplaudir la iniciativa del diari Ara en aquest sentit.

Jo mateix intentaré recordar (més que res per donar gràcies als serveis prestats) la figura de J. V. Foix en un bloc (“el món de Focius”) on miraré de recollir textos i notícies relatives a Foix i que com a mínim procuraré mantenir al llarg de tot aquest any.

Diumenge, doncs, no us perdeu el dossier de l’Ara (em penso que jo també hi sortiré), i l’antologia que fa Pere Gimferrer.

Vull acabar aquest primer apunt amb una cita intrigant perquè, ni que sigui en to sarcàstic, ha estat curiosa la coincidència de tots dos homenatges donada aquesta estrofa que Sagarra va “dedicar” al primer Foix:

No pas amb pompa ni seient curul
sinó a l’ínfim racó d’un autocar,
vés Foix a prendre intensament pel cul
i deixa’ns a nosaltres disfrutar del mar.

Josep Moragues: primer Ple de l'any a Olot


Temes interessants, però que han portat poc debat. L’adhesió a la Xarxa de poblacions que tenen obra d’Emília Xargay, les subvencions a entitats, la compatibilitat de treballadors de la Brigada amb altres feines, la modificació de dos aspectes del POUM...


El debat s’ha produït en temes més “polítics”, que no pas de “gestió”.

S’havien de ratificar els estatus de l’associació de Municipis per la Independència. Cap novetat, evidentment: PP i PxC han votat en contra; el PSC s’ha abstingut; ERC i CiU hi han votat a favor. Hem aprofitat per referir-nos al cas escocès i demanar els mateixos valors democràtics que imperen al Regne Unit; alhora, hem remarcat que els més de 7.000 olotins que van votar a favor de la independència en la consulta de l’abril del 2010 avui serien majoria absoluta en el consistori i, per tant, actuacions en aquest sentit estan més que legitimades.

L’altre punt de debat s’ha produït arran de la moció presentada per l’Assemblea Independentista de la Garrotxa en el sentit d’homenatjar el general Moragues. Un altre cop, PP i PxC hi han votat en contra, així com CiU (han explicat que complir les sol·licituds de la moció se’ls feia molt complicat econòmicament i legalment). ERC i el representant de RCat a l’equip de govern hi hem votat a favor: no ens valen els arguments d’”ara no toca, que hi ha crisi!”; recordar la nostra història, els lluitadors per la llibertat, és imprescindible. I, és clar, he aprofitat per citar el poema de Guimerà, “Lo cap d’en Moragues”:

Viatger, vingues d'on vingues
si tens lo cor honrat
flecta els genolls i prega,
com fill davant lo cap
del pros Josep Moragues,
lo nostre general.

El PSC s’hi ha abstingut: diuen que no troben bé que acceptem portar a Ple mocions que no porten enlloc, perquè no afecten Olot, i que, en properes ocasions, prendran el mateix criteri: abstenir-s’hi.

En el torn de preguntes, la Clara ha demanat per la font del carrer de Sant Pere Màrtir i per l’estat deplorable del Firal: ja entenem que no s’hi pot fer una actuació integral, per motius econòmics, però tampoc es pot abandonar de la manera que s’ha fet.

El PSC ha coincidit amb nosaltres en el tema del Firal. També s’ha queixat de la publicitat que promou el consum d’alcohol en festes organitzades en equipaments municipals i, finalment, ha reclamat que es dediquin els plens a parlar de temes que afecten Olot i no pas de temes més “generals”.

L’alcalde ha respost que els temes de país són temes que ens afecten directament i que no és perdre el temps dedicar el debat dels plens a qüestions més generals que, en el fons, també ens afecten.

dimarts, 24 de gener del 2012

(re)centralització


I, doncs, què ens pensàvem?


Quan, el 1999, l’Aznar va obtenir la majoria absoluta, la dreta més espanyolista i tardofranquista va posar en marxa tota la maquinària per acabar de solucionar definitivament el problema d’Espanya: fer efectiva, finalment, la centralització de l’Estat. I, per arribar-hi, calia que es resolgués el debat Madrid-Catalunya de part de la capital de l’Estat: calia fer un pas més enllà del que havia fet el franquisme, calia centralitzar la capacitat productiva i financera de l’Estat. Catalunya havia de deixar de ser la fàbrica d’Espanya, havia de deixar de ser el centre econòmic. I ho van aconseguir.

Aquesta reflexió, que ja havia fet fa uns anys, m’ha vingut al cap després de llegir l’informe de l’Ara sobre el flux migratori de Catalunya: enguany, el país perd ciutadans, però sobretot en perd pel que fa als més preparats; Catalunya no ofereix oportunitats als seus joves més ben formats. Això, que fa anys que jo mateix lamento respecte a la meva ciutat, Olot, comença a passar a Catalunya per obra i gràcia dels plantejaments de la FAES, que no han sabut (o millor: no han volgut) reconduir els zapateristes.

I de què va la història? Doncs d’empobrir el teixit social, empresarial, econòmic, financer, de Catalunya. No només es tracta de centralitzar tota la dinàmica a Madrid, sinó de deixar Catalunya sense l’ànima, sense la vitalitat social, que li va permetre superar fins i tot la dictadura franquista. Es tracta d’establir les grans empreses a Madrid, de situar-hi tots els bancs, de tenir-hi el control polític fent veure que existeix una descentralització autonòmica...

I ara el PP de Rajoy acabarà de reblar el clau (amb la connivència de CiU): desmunten el sistema financer català, mantenen la centralització de les vies de comunicació (segueixen imposant RENFE per empobrir les nostres comunicacions per via fèrria, fan enrere la privatització de l’aeroport de Barcelona, no fan efectiva la dotació de l’Estat per infraestructures a Catalunya...).

I, per acabar-ho d’adobar, al tradicional boicot a l’oficialització de les seleccions esportives catalanes s’hi suma l’escanyament pressupostari de TV3 i la supressió de les delegacions de la Generalitat a l’estranger (amb el vot a favor de CiU!, encara que, per exemple, la delegació catalana a París resulti més barata que la reforma del pati de l ‘ambaixada espanyola). Resultat: les empreses catalanes perden un puntal bàsic per a la seva internacionalització. Espanya no vol sentir a parlar dels 16.000M€ que facturen les empreses catalanes a fora, vol que passin per Madrid!

I per què? Perquè així aconsegueixen empobrir encara més el futur de la societat catalana.

I, encara així, no en fan prou. Tot i així, ens tenen por i han de córrer cames ajudeu-me a “pressionar” (però qui es pensen que són?) Londres perquè no cedeixi a les demandes dels escocesos i no accepti fer un referèndum per la independència, no fos cas que servís d’exemple als catalans.

Mentrestant, els catalans seguim pagant la festa i no ens queden ni les engrunes... I això que encara no hem parlat de persecució lingüística!

diumenge, 22 de gener del 2012

Olot: pista de gel?


D’entrada, tot són dubtes. La casualitat ha fet que ens hàgim posat tots d’acord per aplicar la solució genial per revitalitzar els nostres centres comercials o hi ha alguna cosa estranya en el fet que moltes ciutats catalanes plantegin una pista de gel per al període comercial de Nadal?


Els costos són assumibles? La despesa energètica és excessiva? L’ocupació d’un espai públic per un equipament privat és lícita? El cost de l’ús de la instal·lació és discriminatori per a una part de la societat? Cal?

Anem al gra: en el seu moment, ja vaig comentar que esperaria a fer-ne una valoració un cop l’equip de govern fes un balanç definitiu dels comptes.

Doncs bé, si hem de creure el que ens diu la regidoria de promoció econòmica (i no tenim cap motiu per no creure’ns-ho), l’èxit ha estat absolut: la pista ha servit per atraure públic al centre de la ciutat i ha dinamitzat l’ambient comercial al llarg d’aquest període; l’afluència de públic usuari ha estat més gran del que s’havia comptat, de manera que l’explotació ha tingut beneficis prou grans per cobrir les despeses de manteniment i de generació elèctrica (i fins i tot per pagar la taxa municipal d’ocupació de la via pública)... O sigui, que a l’Ajuntament no només no li costa un cèntim, sinó que encara ingressa quatre calerons.

Punts negatius? Sembla que el consum elèctric ha estat inferior a l’esperat, de manera que l’impacte mediambiental també ha estat menor. És a dir, en aquest sentit, un dels possibles peròs acaba molt limitat.

Potser el gran inconvenient és que l’Ajuntament promogui una activitat que només poden utilitzar aquells que tenen unes certes possibilitats econòmiques. Amb això sí que hi estic d’acord i, en aquest sentit, no puc deixar de ser crític. Caldrà pensar en alternatives de cares a la possibilitat de repetir l’experiència en propers anys. Però també hem de tenir present que no tot el que promou l’Ajuntament és gratuït i no per això s’ha de deixar de programar: una obra de teatre, una publicació, també demanen que es compri l’entrada o que es pagui el preu fixat. Una hora de patinar també és normal que tingui el seu cost. Ara: això no treu que s’hagin de buscar solucions per evitar greuges entre els ciutadans.

En definitiva, si les coses són realment així, no puc deixar de constatar que la instal·lació de la pista de gel ha estat un èxit.

divendres, 20 de gener del 2012

CiU i PP, l'estranya parella?


Aquest 2012 l’he començat amb una certa crisi creativa... M’he reprimit diverses vegades per no dedicar una entrada a algun dels temes polítics d’actualitat que ens han d’acabar de deprimir (o d’economia: potser algun dia comentaré com és que a Olot, un divendres al vespre, més de 500 persones s’apleguen per sentir una xerrada del Niño Becerra!). Però avui no he pogut més...


Mira que he intentat dedicar ratlles a l’amic Pepe o al capità del Costa Concordia...; però no hi ha hagut manera! L’actualitat política m’ha vençut.

Sempre que veig l’egrègia figura de l’Artur masegada per les grapes botides del botox de l’Alícia no puc deixar de pensar en “l’abraçada de l’ós” (amb perdó: de l’óssa).

Ironies a banda, sembla que després d’una dècada de martirologi encara no n’hàgim après. I mira que no només ERC, sinó fins i tot el “nou” PSC, s’hi ha posat bé; però no hi ha hagut manera.

Fa uns anys l’Artur va anar al notari... Però d’això ja fa temps i ens n’hem oblidat. Ja no recordem com les gasten, aquesta camarilla. I mira que ens n’han donat mostres! De fet, al banc ara mateix hi tenim en Camps i en Matas... Mira que tenim clares les intencions de la FAES, d’en Bauzà, de l’Espe...

I sembla que no n’aprenem.

És clar que, a Espanya, ara manen ells. I que des d’aquí sembla que tots somiem un “pacte fiscal”. Però em penso que només n’obtindrem un argument per als Monty Python. I, mentrestant, un altre cop, ens fiquem entre les urpes de l’óssa perquè ens destrossi vilment les entranyes.

Però, probablement, la “Santa Aliança”, el “Pont Aeri”, o com es digui l’invent, no ens deixen més marge de maniobra que el que llança contra els esculls el Costa Concordia...

Això sí: sempre trobarem algun capità que, ai las!, cau per la borda i sorprenentment va a parar al refugi del bot salvavides...

divendres, 13 de gener del 2012

Mig any de govern municipal a Olot

(Valoracíó del Grup Municipal d'ERC publicada en la premsa local)


Quan CiU va presentar la seva anàlisi dels primers 100 dies de govern ja vam remarcar que ens semblava una valoració precipitada, especialment havent-hi els mesos d’estiu pel mig. Ara que portem mig any i que CiU ha presentat el seu Pla de Govern pensem que ja tenim prou elements per expressar la posició d’ERC sobre el nou govern olotí. Podem dir, d’entrada, que no coincidim amb les línies bàsiques dels seus plantejaments; però no volem deixar de manifestar com a positiva la voluntat de l’equip de govern d’incorporar-hi aportacions d’altres grups (com vam poder fer, per exemple, en els pressupostos per al present exercici).

De fet, ERC ho hem anat manifestant sempre que hem pogut al llarg de tots aquests mesos. En el seu moment, vam comentar el nostre distanciament respecte al model gerencial de gestió que presentava el nou govern. Encara és aviat per avaluar-lo definitivament, però el sobrecost que suposa ja el vam exposar en el seu dia, així com les nostres discrepàncies respecte al paper que han de tenir els regidors electes. Pel que fa a les despeses, ens sembla molt positiu que s’intentin implantar mesures d’estalvi, però això no pot anar contra la seguretat ciutadana ni la qualitat del servei (en aquest sentit, per exemple, vam demanar que es replantegessin l’apagada semafòrica nocturna). De vegades, mesures d’estalvi d’aquest tipus col·lideixen amb altres despeses que des d’ERC qualifiquem com a innecessàries, com la contractació d’una empresa externa per assessorament en matèria de comunicació.

En les darreres setmanes, hem observat com les línies del Pla de Govern tendeixen a desentendre’s de determinats organismes que, fins ara, havien fet una feina prou important per a Olot. No ens agraden els dubtes sobre el futur de la Fundació d’Estudis Superiors (d’entrada, se n’ha reduït el pressupost i s’han eliminat cicles de xerrades) o del Museu dels Sants. Tampoc no vam votar a favor de traspassar els serveis del Consell Municipal de Cooperació i del Servei d’Informació i Atenció a les Dones al Consorci d’Acció Social de la Garrotxa perquè entenem que aquesta operació s’emmarca en la substitució de l’IMPC per una mena de consorci de promoció comarcal que no veiem viable. Sempre hem defensat la reconversió de l’IMPC, però no pas la cessió de la promoció econòmica olotina a un consorci amb visió comarcal.

També tenim molts dubtes sobre el futur del Barri Vell. Sembla que es deixarà de banda el viver d’empreses de Ca la Bouera i no sabem què passarà amb Can Tané. Ara: no hem de deixar de remarcar que ens semblen positives algunes actuacions per dinamitzar-ne el comerç o els treballs per portar estudis universitaris a la nostra ciutat. De totes maneres, pensem que s’ha de tenir un full de ruta ben definit per el nucli històric de la nostra ciutat

Per acabar, i per no entrar en més detalls, també tenim dubtes sobre el futur de la plaça Mercat. En el nostre programa electoral defensàvem, tocant de peus a terra, una reforma de la plaça d’acord amb les possibilitats de la ciutat i amb les necessitats dels placers. El govern de CiU treballa amb la possibilitat de fer un edifici de nova planta. Seguim tenint dubtes perquè si finalment aquest projecte no acaba de tirar endavant haurem perdut un temps preciós per avançar en aquesta reforma tan necessària per dinamitzar el centre de la ciutat.

Les divergències de base són, doncs, nombroses, com hem anat posant de manifest al llarg dels diversos plens que s’han esdevingut en aquests mesos. Tot i així, com vam manifestar el mes de juny en la presa de possessió de l’actual consistori, seguim estenent la mà al govern de CiU per col·laborar en tots aquells temes que creiem positius per al futur d’Olot, des d’una visió constructiva de la nostra ciutat. Volem ser una oposició útil, volem defensar el nostre futur.

dimecres, 4 de gener del 2012

Punset, regal de Reis!


De fet, un punset sempre és un bon regal, un quadre d’en Vicenç Masdemont Punset, és clar. M’ha vingut al cap perquè aquestes setmanes està exposant a Bèlgica:


Vicenç Punset

Com ja vaig comentar en l’entrada anterior sobre els recitals poètics d’en Càndid, també tinc el goig de poder comptar en Vicenç entre els meus amics.

En Vicenç és allò que en diríem “un artista”: en tot el que fa –els quadres, els dissenys, els logotips, etc.-, sempre hi ha la mà decidida de l’artista, l’enginy, la gràcia, l’originalitat, aquell traç, aquell detall que converteix l’objecte en obra d’art.

Sempre l’he vist col·laborant en el que calgui: els recitals, les revistes, les felicitacions, els homenatges...; i és que en Vicenç s’estima la feina: la d’artista i la de professor.

Vicenç Punset

Sovint li he comentat que podria viure només de la seva tasca com a artista; però, quan li ho comento, veig en els seus ulls aquella fe en l’educació, allò que en dirien “vocació”, i em convenço que els seus alumnes tenen una gran fortuna de poder-lo tenir com a professor.

Que per molts anys els Reis ens portin un punset!