diumenge, 30 de desembre del 2012

2013: guanyarà el pessimista?


Agafo la bola de vidre..., i em surt la vena pessimista!


L’optimista diria que tenim una majoria sobiranista com mai no l’havíem tinguda i que el procés cap a la independència és imparable. Ningú no es farà enrere i el 2013, malgrat que serà un any difícil, servirà per assentar les bases de l’estat català que volem la majoria, que serà una realitat després del referèndum del 2014. El futur de la Catalunya independent dins de la Unió Europea és esperançador; finalment, Catalunya podrà viure en llibertat.

Però no m’ho acabo de creure i em surt el pessimista:

El 2013 serà un any terrible. Econòmicament i nacionalment parlant. Hi haurà unes grans retallades imposades pel govern de Madrid que intentaran que Catalunya incompleixi el límit de deute amb la voluntat de tenir l’excusa perfecta per intervenir l’autonomia. Paral·lelament, el govern del PP anirà aprovant (amb el vistiplau del PSOE) un seguit de lleis que reduiran a la mínima expressió la capacitat legislativa de les comunitats autònomes. Catalunya no passarà de ser una diputació ampliada sense cap mena de possibilitat organitzativa, sense marge de maniobra que no sigui gestionar malament les obligacions que imposi el govern central.

Mentrestant, continuaran generant a Catalunya un clima d’opinió contra el govern, i el faran culpable de la crisi econòmica, de la reducció de les prestacions socials, de l’estat del benestar, i de provocar artificialment l’enfrontament entre els espanyols. I, si poden fer caure el govern de Catalunya, millor: feina feta! Confiant, a més, que en trobaran molts que s’apuntaran al carro, ho promouran i ho celebraran. Alhora, desplegaran tota la maquinària diplomàtica per presentar al món una Catalunya egoista i insolidària, culpable d’abandonar els pobres espanyols quan més ho necessiten. Europa se’ns girarà d’esquenes. Més que res perquè, si els espanyols no compten amb els diners que ens roben als catalans, els hauran d’aportar els altres europeus i ja en comencen a estar fins al capdamunt. De fet, tots els estats europeus envegen el Regne d’Espanya perquè tots voldrien tenir una Catalunya per esprémer...

D’aquesta manera, el govern de Madrid preveu frenar el referèndum i alhora tenir tranquil·la la parròquia espanyolista...

Si, tot i així, el govern Mas aguanta i convoca un referèndum, el govern del PP haurà pogut tibar tant la corda, haurà mostrat tanta fermesa entre els seus, que no els costarà gens oferir alguna cosa a canvi: un nou pacte fiscal descafeïnat, per exemple. Llavors es podrà fer el demòcrata i acceptar que hi hagi un referèndum legal sobre el futur de Catalunya.

I aquí el pessimista em pregunta: i què faran els partits catalans? Segur que Unió hi tindrà un paper decisiu i que defensarà el No o l’abstenció: al capdavall, el govern espanyol ens ofereix un “pacte”... PSC i PP no cal ni dir-ho. ICV ni sí ni no, sinó tot el contrari... I Convergència, què dirà amb aquest panorama? S’ho jugarà tot a una carta o voldrà seguir sent el “partit de govern”? I, per tant, què farem el conjunt de la ciutadania? És fàcil que molts catalans dubtin i que, malauradament, no acabi guanyant el sí.

I, llavors, pobra Catalunya! Us imagineu l’endemà del referèndum, amb la victòria del No? Ja ens podem calçar! Finis Cathaloniae... Que Déu ens agafi confessats!

dijous, 27 de desembre del 2012

freeOtegi



Sí, un desig per al 2013. Com va dir el President: "No poseu portes al camp!" I el formulo recordant un poema de Ventura Gassol (que copio del magnífic bloc de Josep Bargalló) dedicat a la mort de l'alcalde de Cork, lluitador per la llibertat d'Irlanda:

LA PRESÓ DE LLEIDA. GLOSSA
               En la mort de Mac Sweney, alcalde de Cork

A la ciutat de Lleida
n'hi ha una gran presó,
de presos mai n'hi manquen,
que no n'hi manquen, no.
Té les muralles altes
que es beuen la claror:
són negres, d'esclavatge,
d'afronts i de dolor,
que els presos que hi ha dintre,
no en són de presos, no.
Són fills tots d'una pàtria
i esclaus de l'opressor
d'aquesta Catalunya
un temps bell jardí en flor,
palau de vent, de cel i de mar blava,
palau de llum i avui negra presó.
-Canteu, canteu, bons presos,
canteu-ne la cançó.
-Com cantaríem ara
si estem a la presó.
Fa temps que encar la dèiem
amb deixos d'amargor,
perdérem la tonada
i sols ens resta el plor,
tenim encar poc odi
per dar-li un altre to
que tregui el foc enfora
i a dintre ofegui el plor,
els nostres fills que puguin
ja ho sabran fer millor.
Escolta a les entrades,
no hi sents quina remor?
Són ells que ja la canten
i en fan un ball rodó.
Espera, doncs, que creixi la rotllana
i que els petits cantant-la es facin grans
i adéu, presó de la ciutat germana,
no hi haurà murs prou alts pels catalans.

A la ciutat de Lleida
n'hi ha una gran presó.
Si quan els presos canten
fan tremolar de por,
avui que no s'hi senten ni hi respiren
gelen els ossos d'una esgarrifor.
Es miren l'un a l'altre amb cara blanca
d'una claror de morts que els ve de lluny,
senten una cançó enllà de la tanca
i el front se'ls gela i se'ls estreny el puny.
Que és la cançó que els ve del fons d'Irlanda,
mig feta d'odi i mig d'oracions
que arbora el cel més fosc de banda a banda
i salta els murs més alts de les presons.
Mac Sweney l'ha entonada
i ara volant lleuger, ni un cavall blanc,
l'ha coronat amb llum de l'estelada
i l'hi ha tret aquell regust de sang.
Tu, carceller, què hi fas aquí a la porta?
I què en treus de tombar tres cops la clau?
Per esclavitzar homes és poc forta,
és massa obert encara aquest cel blau.
A sota d'aquest cos que fermes ara,
què creus que hauràs fermat a la presó?
Mac Sweney lliure, i més encès encara,
vola al davant dels seus i els don ardor.
I ara que la mort, per més fermança,
l'ha fet un xic més blanc i més esvelt,
ja no et resta tan sols ni l'esperança
d'abatre el que ja és llum i vent i cel.
La deslliurança tant l'ha volguda tota
que no et volgué donar ni un glop de sang,
que se l'ha anat bevent de gota a gota
i només t'ha deixat la pols i el fang.
I encara aquesta pols amb l'esperança
que un vent d'adéu un dia no llunyà
ensuma l' hora de la deslliurança
la reveurà de nou i l'encendrà.
Al cor ombrós d'Irlanda
n'hi ha una gran presó:
que ja no hi queden presos,
que no n'hi queden, no.
Mac Sweney, blanc de cara,
gelat encara de la suor de mort,
ha obert un esvoranc a les muralles
i cel amunt se'ls va enduent a tots.
Uns el segueixen amb la faç tranquil•la,
uns altres erts com ell, vestits de blanc,
altres espurnejant-los la pupil•la
i uns altres amb vestits tenyits de sang.
Esperit de Mac Sweney, germà nostre,
oh, si també ens obríssiu la presó!
són tan negres els murs,
tan greu el sostre,
que no hi veiem claror.
Què en trauríem de viure aquesta vida,
ni de veure el somriure d'uns ulls blaus,
ni de tenir la taula ben guarnida,
si el cor ens deia encara: sou esclaus.

dissabte, 22 de desembre del 2012

Últim Ple de l'any


Semblava que havia de ser un Ple tranquil i de transició, però al final a resultat ser interessant i, sobretot, “sorollós”: reivindicacions de la policia municipal i dels treballadors de l’Hospital Sant Jaume, amb botzines de fons dels concentrats a fora de l’Ajuntament.

Ens trobem en uns temps convulsos, la situació econòmica és crítica i no s’estan trobant les solucions; al contrari: només paguem els més febles, els treballadors i els que tenen més necessitats de suport social. En aquest Ple mateix, per exemple, vam haver d’aprovar la supressió del pagament de la paga extraordinària dels treballadors de l’Ajuntament. La intervenció d’ERC anava en el sentit de reforçar la idea que sempre hem defensat: no hi ha més remei que aplicar-ho, però hi estem en contra perquè no aporta res i perjudica el dinamisme econòmic de la ciutat. Ens pensàvem que tots els grups compartien la nostra opinió, però ens vam trobar la sorpresa que la representant del PP ja ho trobava bé, perquè segons ella la crisi perjudica tothom i ja està bé que els treballadors públics també cobrin menys. En fi, són maneres de mirar-ho.

Pel que fa a la resta de punts, no hi va haver gaire debat llevat de l’apartat de mocions.

Primer, el grup socialista presentava una moció reclamant el pagament dels deutes de la Generalitat amb l’Ajuntament. Evidentment, tots hi vam votar a favor. Nosaltres, però, vam defensar la idea que el problema no és que la Generalitat no paga, sinó que l’Estat se’n du els calés dels catalans i després no compleix els seus compromisos amb les comunitats autònomes, en una clara voluntat de treure’ls capacitat de gestió i recentralitzar el Regne, sense importar-los que, qui en rep les conseqüències, siguin els ciutadans.

En segon lloc, Òmnium Garrotxa va presentar una moció en favor de la retirada de la llei d’Educació que impulsa el PP. Una altra mostra de la voluntat centralitzadora del govern espanyol i de l’”espanyolització” de Catalunya. Vam votar a favor ERC, PSC i CiU; en contra, PP; i PxC es va abstenir, no sense citar els dos primers versos de l’”Oda a Espanya” de Maragall. Em va anar bé, perquè vaig comentar que Joan Maragall, com el seu nét, acaba l’oda amb un rotund “Adéu, Espanya!”

D’urgència, vam presentar una resolució conjunta contra les prospeccions petrolieres amb el sistema de “fracking”, que ha generat una gran preocupació a tota la comarca. Esperem que les veus garrotxines puguin acabar frenant aquestes prospeccions.

En l’apartat de precs i preguntes, la Clara va agrair la celeritat a actuar en relació a la cruïlla del carrer Madrid amb el camí de la Teuleria i va lamentar que, finalment, la col·locació de la nova passarel·la de les Tries hagi d’anar a càrrec de l’Ajuntament.

I confiem que el proper any sigui millor i que sigui l’últim en què depenguem del Regne d’Espanya.

diumenge, 9 de desembre del 2012

La llengua, sí; la història, la geografia..., també!


Doncs això, em serveix la paròdia del lema del PP “Català” (no deien que eren aquells que estaven per solucionar els problemes “reals” de la gent, que eren superar la crisi econòmica?) per exemplificar aquesta idea.


La societat catalana en pes ha reaccionat a l’atac frontal contra la immersió lingüística que planteja el govern del Partit Popular (sí, no és el ministre Wert, és un govern d’un partit representat a Catalunya per tots els seus regidors i càrrecs polítics; que ningú no se n’amagui ni ho pretengui dissimular parlant del ministre “cornúpeta”, que deia en Sebastià Alzamora).

Significa trencar un consens que arrenca dels primers temps de la constitució espanyola; significa tornar als últims temps del franquisme.

Però és que la reforma que planteja el govern del PP no es queda aquí. Saltant-se tota la jurisprudència derivada de les diverses sentències del Tribunal Constitucional (sí, aquell mateix tribunal que ens és tan “favorable”...), el govern pretén dictar tots els continguts que han de seguir els alumnes que estudien al Regne d’Espanya, sense comptar que les competències en educació estan transferides a les comunitats autònomes i que no és legal que dicti “en exclusiva” allò que han de fer. En resum, és la peça clau per “espanyolitzar” els alumnes catalans, que havia afirmat Wert.

És a dir, la proposta no només limita l’ús de la llengua catalana i la relega a una posició marginal, sinó que imposarà uns continguts homogenis per a tot el Regne pel que fa a Història, Geografia, Medi Natural, Literatura, etc. I, a més, obligarà tots els alumnes a examinar-se al final de cada etapa amb exàmens centralitzats elaborats per en Wert.

En definitiva, és una llei que retorna el centralisme tan enyorat per la FAES (26M€ de subvencions públiques en els últims anys!)... No trigarem a recuperar la llista dels reis Gots, les plantilles amb els rius de la península, les proves sobre les meravelles de les capitals de província i la Formación del Espíritu Nacional.

Sort que la LEC defensa l’autonomia de centres!

Cal sortir al carrer: avui mateix, 10 de novembre, tots davant l’Ajuntament d’Olot a les 18.30!

dijous, 6 de desembre del 2012

#tenimpressa


Sí, ho hem de fer bé, però tenim pressa.


Aquests dies, malauradament ens van donant arguments contra aquells que deien que la independència només es justificava (o es reclamava) per motius econòmics: els catalans, rics, no volien pagar les comunitats pobres...

És evident que aquest argument era més que fal·laç; però també és veritat que cal donar alguna solució des de Catalunya als 800.000 aturats que tenim, al 50% de joves que busquen feina i no en troben; a tots aquells catalans i catalanes que s’han passat els millors anys de les seves vides adquirint una formació superior i que, quan és l’hora d’entrar en el mercat laboral, en queden al marge...

És clar que hi ha motius econòmics per afanyar-nos, per tenir pressa, però no són els únics, i potser tampoc no són els més importants, malgrat tot.

Potser no són els més importants perquè fa més de tres segles que Espanya ens vol fer desaparèixer com a poble, com a nació. I, per això, tenim pressa!

El govern espanyol actual vol imposar la castellanització a les nostres escoles, la recentralització a les nostres universitats, l’espanyolització a la nostra societat... Sap greu continuar l’enumeració, com si haguessin retornat els temps foscos del franquisme.

I és que, en el millor dels casos, no ens podríem permetre com a poble tenir l’espasa de Dàmocles planant sobre els  nostres caps en funció de si el govern d’Espanya fos així o aixà. Un poble no pot sobreviure en aquestes condicions.

Passa, però, que les veus (n’hi ha? D’acord, sí, jo en conec dos o tres, el del meu costat en coneix tres o quatre més...) espanyoles que defensen la “pluralitat”, que entenen la singularitat nacional del poble de Catalunya, no existeixen; o ningú no piula, per por o perquè de debò no els interessa gaire...!

Com deia Joan Fuster: ens volen destruir com a poble.

#tenimpressa

diumenge, 2 de desembre del 2012

D'Iglesias a Catà


Divendres tocava el cicle del PEHOC. Ponent, Marcelino Iglesias... En fi, tocava anar a veure què deia. I, vaja: decepció absoluta. De fet, va començar amb una descripció geogràfica dels Nogueres que semblava mofar-se de l’auditori. El primer que em va sobtar va ser la insistència en proclamar que el naixement d’una persona és aleatori: quan neixes, no tries on neixes. Deia que ell havia nascut aragonès per casualitat, i que els seus cosins eren catalans per casualitat.



Com pot ser que estiguem tan lluny. No sé si és la posició de tots els espanyols, però a Catalunya ens sobta moltíssim que és proclami la nacionalitat indestructible d’una persona en funció del seu lloc de naixement; potser perquè fem honor a allò de “terra d’acollida” o, com deia aquell, “nadie es de donde nace, sino de donde pace”. A en Marcelino això no li deu haver arribat.

Va acabar proclamant-se “federalista”, però no va acabar d’aclarir quin era aquest federalisme (a banda de referir-se al federalisme europeu); el que sí que ens va quedar clar és que era antiindependentista, tot i respectar totes les postures. Curiós que la gent del PSOE, trenta anys després, treguin la pols a aquest concepte quan la societat catalana ja és majoritàriament independentista. Ara, ja han fet tard!

Dissabte, el gran Josep Catà. Quina diferència de xerrada! Rigorosa, amb tot el seny del món però amb la contundència de les dades, va anar explicant la manera com la monarquia austriacista hispana comença a topar amb la realitat pactista de la política catalana des del segle XVI.

Les necessitats econòmiques del monarca i la voluntat d’acabar amb la confederació per arribar a un estat unificat és la base dels conflictes armats de la guerra de Separació del segle XVII i de la guerra de Successió del XVIII.

Malgrat la complexitat i la llargada, va valer la pena recordar tots aquests fets, especialment després d’haver sentit un “federalista” de l’alçada del senyor Iglesias.

dijous, 29 de novembre del 2012

Salutacions cordials als apoderats del PP


Estava esperant tenir una estoneta lliure per publicar la meva impressió sobre els resultats electorals de les passades eleccions al Parlament de Catalunya...


Però no hi ha gaire res més a dir que il·lusionar-nos per un Parlament que, per primera vegada, és majoritàriament independentista. No sé com aniran els “pactes” de legislatura, però està clar que només hi ha dues opcions de país: a) convoquem un referèndum sobre la independència de Catalunya al més aviat possible (si pot ser, abans de l’estiu); b) proclamem solemnement la independència comptant amb la majoria absoluta que hi ha al Parlament.

La resta, és literatura...

Mentrestant, però, deixeu-me comentar un fenomen “paranormal” que s’ha produït en aquestes eleccions (i no em refereixo a la desaparició, sostracció o substitució de cartells electorals, que malauradament és un tret característic de les darreres conteses electorals...).

Un fenomen que, jo que sóc de “literatura”, m’ha recordar la Invasió subtil, de Pere Calders.

Em sorprèn que la premsa nacional no se n’hagi fet més ressò, però resulta que el PP Català ha tingut l’original pensada de fer venir tota una flota de militants o afins de diverses regions espanyoles per controlar el “normal” funcionament dels col·legis electorals catalans.

Perquè s’entengui: resulta que, arribats per terra-mar-i-aire, un estol (mascles, en la seva majoria) de jovenets espanyols van aterrar a grapats per fer d’apoderats del PP a les meses electorals de tot el país, suposadament per controlar que el procés electoral català se seguia amb totes les garanties democràtiques (n’hi ha que diuen que van veure uns individus posant paperetes del PP en sobres buits, però jo no en vull donar fe...).

Sobretot, em deixa astorat que el PPC, que va havia tingut un nombre d’electors notablement superior a ERC en els comicis del 2010, no fos capaç de fer com ERC: cobrir totes les meses electorals garrotxines amb apoderats garrotxins; i que requerís la presència de militants del País Valencià, d’Aragó, de Castella... per “controlar” la nostra democràcia.

En fi, m’estalvio comentaris... Salut i democràcia!

divendres, 23 de novembre del 2012

Ple d'Olot abans de la jornada de reflexió...


Sempre és perillós fer un Ple ordinari en campanya electoral, però si toca...

Primer punt de l’ordre del dia: després de molt de temps de batallar-hi, i després dels acords a què vam arribar amb l’equip de govern, finalment hem pogut tirar endavant per assentiment la nostra proposta d’aplicació de la supressió de la paga extraordinària de desembre també a regidors, assignacions a grups municipals i a càrrecs de confiança.

S’amplien a alguns festius els horaris d’obertura dels museus de la ciutat. Hem demanat que s’estudiï l’afluència de públic en els primers mesos.

També s’ha presentat un important projecte de formació laboral per a persones en atur. És un tema especialment sensible sobre el qual cal treballar-hi intensament.

S’ha aprovat la descatalogació de can Serra: és clar que hi estem en contra i que la comissió de Patrimoni hi tindrà molt a dir; però també cal tenir present que hi ha un problema important de conservació i que de res no ens servirà mantenir l’edifici en el catàleg si no som capaços de garantir-ne el bon estat de conservació. De fet, en la tanda de preguntes, la Clara Casanovas ha demanat què passa amb l’edifici del procurador. I, efectivament, essent de propietat municipal, es troba en un estat lamentable i sense cap possibilitat (de moment) de tenir un projecte de futur. Com a màxim, garantir que no suposi un perill per als vianants.

La Federació de Veïns ha aparcat per al proper mes la moció demanant la revisió del cadastre. Nosaltres hem remarcat que caldrà reunir portaveus dels grups municipals i representants de la Federació per acordar una posició que ens serveixi per resoldre definitivament el tema.

En el torn de preguntes, PP i PxC s’han queixat que durant aquesta campanya electoral els han sostret pancartes i cartells. Doncs això: benvinguts al club de la democràcia. Encara que un fet així és censurable per antidemocràtic, això ens ha passat a tots sempre.

I, sense entrar en més detalls, fins aquí el resum del Ple de novembre.

dilluns, 19 de novembre del 2012

Kàrvadan


Encara no l’he llegit, però en començo a tenir moltes ganes, tot i el considerable volum de la història, i que el gènere no m’acaba de fer el pes. Ho reconec: mai no he estat un devot de Tolkien...


Dissabte passat, a can Tricheria, l’encarregada de fer-ne les presentacions no podia ser més solvent: la Mita Casacuberta ens va anar explanant els nusos d’una història verament sorprenent, fins al punt de reconèixer que l’havia enganxat tot i declarar, com jo mateix, que no és ben bé el seu gènere preferit. Vaja!, que això de la fantasia ens toca de ben lluny, a segons quins estranys tipus de lectors.

Va ser una gran lliçó de crítica literària, des de la ciència filològica, però també des de la passió amical. I va arribar a captar el nombrós públic. I va arribar a enganxar en la història. No va caldre gaire impuls per arrencar uns merescuts aplaudiments.

I tot seguit, l’autor, el company Carles Batlle.

Bé: fer el pas d’autor exquisit d’obres teatrals profundes i agosarades a la novel·lística d’aventures fantàstiques és un gran què.

I si, a més, ho fa a partir del reconeixement personal que era ben bé això el que estava esperant fer des de feia molts anys. I que la novel·la és el producte de molts i molts anys de treball... Solvència garantida!

Però si, a més a més, resulta que aprofita tot el seu amor excursionista per l’Alta Garrotxa per fer-ne un món fantàstic literaturitzable... No només l’èxit és sobradament garantit, sinó que ens impregna d’una emoció  tal que ens obliga a començar a empassar-nos pàgines i aventures com més aviat millor.

Potser sí que en Carles Batlle acabarà sent el Tolkien de l’Alta Garrotxa! Estic esperant tenir una mica de temps per poder-lo llegir amb passió.

divendres, 2 de novembre del 2012

Sánchez Piñol, 1714


He llegit amb interès l’últim llibre d’en Sánchez Piñol que feia anys que esperava. I m’ha agradat..., però no m’ha entusiasmat.


És clar que li havia posat el llistó molt alt, un horitzó d’expectatives difícil d’igualar: m’havia interessat La pell freda, però he de reconèixer que sóc un fan de Pandora al Congo.

I, és clar, la darrera novel·la d’en Sánchez Piñol havia de ser extraordinària. I, per mi, no ho és. Després de les sorprenents novel·les que he citat, després de llegir un Pandora al Congo que constantment et sorprèn, que narrativament és una peça d’orfebreria, digna del millor prosista contemporani, fer una novel·la històrica que simplement manté l’interès narratiu m’ha acabat decebent una mica.

De fet, Victus té el problema que no aporta res de nou al tema; fins i tot, argumentalment, em va interessar més la trilogia 1714, de l’Alfred Bosch (un altre gran novel·lista de qui pot presumir el país), perquè incorpora un punt de vista forà que singularitza la narració.

És clar que Victus és una obra ben travada i que manté la tensió narrativa al llarg de les seves 600 pàgines, però n’esperàvem més després dels grandiosos èxits d’en Piñol.

D’altra banda, l’operació de màrqueting d’anunciar-la com una peça que l’havia d’escriure en castellà feia que l’haguéssim de rebre amb un interès particular. Després de llegir-la detingudament, però, no he acabat d’entendre els arguments que donava en Sánchez Piñol per al canvi de llengua.

Deixeu-me dir, d’entrada, que hi té tot el dret, evidentment. L’escriptor tria la llengua en què se sent més còmode per escriure les seves obres, només faltaria! Però si sempre ha escrit en català hi havia d’haver un motiu important pel canvi de llengua. I no l’hi he trobat: no em semblen prou arguments un suposat homenatge a l’Antoni de Villarroel (el general castellà que defensa Barcelona), ni les referències a Francesc de Castellví (el defensor de Barcelona que n’escriu la crònica en castellà); més que res perquè a mesura que he llegit el llibre, no només he anat observant que hi apareixen tot sovint expressions en català en els diàlegs, sinó que he tingut la sensació que la llengua de fons del text és catalana... Però és només una sensació, probablement derivada del fet que la majoria de personatges parlen en català. De fet, seria més justificable que l’original fos en francès, perquè hi ha molts moments de la novel·la en què el francès hi té un paper destacat. Però el castellà..., no l’he trobat enlloc.

En fi, l’anècdota lingüística, en aquest cas, és totalment irrellevant. Ara: en tot cas, si això ha de servir per ajudar a difondre els motius històrics pels quals Catalunya necessita un Estat independent, benvinguda sigui!

dijous, 1 de novembre del 2012

L'apocalipsi segons Chacón


Em pensava que algú enllà del Rubicó hi hauria un moment que posaria seny, però veig que hi ha coses que són impossibles...


La futura presidenta del PSOE (si aconsegueix esborrar del tot l’estigma de “catalana”) ja la va vessar quan es va lamentar que la independència de Catalunya l’obligaria a triar la nacionalitat del seu fill i que ella no es volia trobar en aquestes circumstàncies... (Aquests dies, per exemple, li ha respost algú tan poc susceptible de ser ni tan sols “catalanista” com en Loquillo, el cantant: deia, en una entrevista, que tant li feia la independència de Catalunya –mentida, és clar, ell que és unionista fins a la medul·la-, perquè tindria dues nacionalitats. És tan simple com això, però els espanyolistes recalcitrants no ho volen reconèixer!)

La Chacón ha acabat reblant el clau avui mateix: entre altres coses, ha dit que els independentistes volen aixecar un mur com el de Berlín...

No: perdoni, senyora Chacón. Els independentistes només parlem del dret a decidir, que cada poble ha de triar quin ha de ser el seu estatus polític; que els catalans volem estrènyer els ponts, els llaços, que ens uneixen amb els nostres veïns. No volem trencar relacions, no volem girar-nos d’esquena, no volem esborrar ningú del mapa. Només volem ser nosaltres mateixos i decidir entre tots el que volem ser de cara al futur.

Els murs els aixequen els que promouen boicots, els que fan crides al rebuig d’allò que els ve de fora, els que volen imposar, els que volen uniformitzar, els que ens volen sotmesos, els que volen “espanyolitzar” –com en Franco- els nostres alumnes. Els que només saben apel·lar a la por, els que amenacen, els que defensen que la Unió Europea no ens reconeixerà quan els únics que s’hi han pronunciat són ells mateixos... (Qui es pot arribar a creure que la UE prescindirà d’una regió rica a canvi de seguir mantenint un dels estats més insolvents d’Europa?).

Potser sí que val la pena llegir l’últim llibre d’en Sánchez Piñol (miraré de parlar-ne ben aviat) per veure que una cosa ha canviat: el 1714 ens sotmetien a força de bombes, el 2012 ens volen sotmetre amb la força de la por...

És que avui mateix hem sentit l’expresident de la Generalitat, en Montilla, argumentant que Franco també feia referèndums; gran argument a fi d’oposar-se que parli el poble. Com pot ser que un president democràtic no entengui la força d’un referèndum democràtic? Com pot ser que algú que ha lamentat la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut perquè era una llei votada pel poble, ara digui que els dictadors també fan referèndums?

Doncs això: resulta que els “demòcrates” no ens deixaran votar (a diferència d’Escòcia, del Quebec, del Kosovo...) els catalans, però es permeten fer vídeos amb el clàssic “me gusta mucho Cataluña”! Una mica en la línia del tòpic “quien bien te quiere te hará sufrir...”

Doncs, als catalans, ja ens ha passat això del patiment.

És curiós, però encara sento espanyols que, quan parlen de la independència de Catalunya, se’n riuen...; perquè pensen que és una part propietat d’Espanya. Si Catalunya demana la independència, també la pot demanar Madrid o Logroño, pensen... Encara no s’han adonat de la diferència nacional de Catalunya. No són conscients que ens han prohibit l’ús de la nostra llengua al parlament espanyol, que són el principal impediment perquè es parli a la Unió Europea, que ens posen traves a la immersió lingüística, que no volen ni sentir parlar d’una nova estructura administrativa a Catalunya, que ens volen imposar els criteris de Madrid pel que fa a horaris comercials, a convenis laborals..., que... Per què seguir?

Encara no s’han adonat que això també els passava abans del 1975 amb el Sàhara Occidental, abans del 1955 amb el Marroc, abans del 1898 amb Cuba i les Filipines... I que durant el segle XXI ho tornaran a viure amb Catalunya (i la resta dels Països Catalans), amb Euskal Herria, amb les Canàries, amb Ceuta i Melilla...

I no entenen que Gibraltar mai no voldrà ser espanyola!

És molt fàcil! Si els espanyols volen saber què és democràcia (allò que fa lliures els ciutadans d’un país), què és un Estat modern, només han de llegir la sentència de l’Alt Tribunal del Canadà en resposta a les demandes del Quebec sobre un referèndum d’independència. I s’adonaran que no poden silenciar la veu del poble.

dissabte, 27 d’octubre del 2012

Olot, ciutat catalana, lliure i sobirana!


Ple d’octubre: ple de pressupostos. Potser és el Ple més àrid  i llarg de tot l’any, el Ple que tracta més de “números”, el més “infumable”. És clar, però, que és el més important de tots. Hi decidim les línies mestres que regiran l’actuació municipal de tot l’any vinent.


En aquest cas, l’apartat dels pressupostos va tirar endavant amb el vot a favor de l’equip de govern i l’abstenció de tots els grups de l’oposició.

Pel que fa a la posició d’ERC, vam partir del mateix criteri que els anys anteriors. Els resultats electorals no ens posaven en una posició per exigir grans coses i, per tant, havíem d’intentar acordar amb l’equip de govern qüestions que crèiem prou interessants per poder incloure en els pressupostos encara que aquests, en línies generals, fossin els de l’equip de govern.

Les qüestions que vam treballar van ser partir de no incrementar la càrrega impositiva sobre la ciutadania més enllà de l’IPC. Finalment, la proposta incloïa la congelació d’impostos i taxes, cosa que celebrem especialment.

Un tema no lligat exactament amb els pressupostos de l’any vinent que també vam demanar va ser la reducció a les retribucions “polítiques” del mateix percentatge en què es veuran afectats els treballadors municipals. Un acord verbal a què es va comprometre l’equip de govern per fer-lo efectiu en els mesos de novembre o desembre.

També vam demanar tirar endavant els acords amb el CF Sant Roc i amb la UEO sobre els camps d’herba artificial: quan un club com el Sant Roc et demana suport per reactivar la dinàmica del club i que ells hi posaran els esforços que calguin i quan un fundació com la Joan Agustí, que està fet una feina social tan i tan destacada, l’Ajuntament no s’hi pot girar d’esquena. La UEO i el Sant Roc estan fent una feina impressionant d’educació del jovent i de cohesió social; des de l’administració local, hem de fer els esforços que calguin per ajudar-los. A més, la millora de les instal·lacions esportives és un actiu imprescindible perquè la nostra ciutat continuï constituint un actiu atractiu per promoure el turisme esportiu que pot suposar un referent de reactivació econòmica d’Olot.

Pel que fa al terreny cultural, també vam acordar acabar de complir el projecte de senyalització dels espais de memòria històrica. L’actuació s’inclou en els pressupostos del 2012, de manera que en els propers mesos tindrem notícies positives en aquest sentit.

Només no ens vam poder posar d’acord en l’acompliment del pla d’equiparació salarial de les treballadores de les escoles bressol amb la resta de treballadors de l’Ajuntament. L’equip de govern pensava que no era el moment per mantenir-lo, donades les retallades en aquest àmbit; nosaltres pensem, però, que una cosa no treu l’altra i que, si la manca de dotació de la Generalitat ha comportat una reducció de treballadors de l’àrea, això no treu que les treballadores hagin de tenir el tracte just que es mereixen.
Fins aquí, les propostes. En el Ple, vam manifestar els elements en què ens trobàvem més còmodes, tot i que no vam deixar de manifestar la distància respecte, per exemple, a la retallada del pressupost del Cornamusam o de la FES.

Tot i així, i gràcies a la voluntat de diàleg de l’equip de govern, ens vam abstenir, de manera que amb això en feien prou per aprovar el pressupost. La resta de grups de l’oposició també es va abstenir.

Altres temes interessants del Ple van començar en les felicitacions inicials als èxits dels olotins. A banda de la felicitació al CPAO pel subcampionat del món, nosaltres vam demanar que s’inclogués el suport del consistori (garantit per haver aprovat una moció d’ERC en el Ple de setembre) al president i les patinadores a poder-se fer una foto amb les banderes que volguessin i, per tant, lamentar l’agressió que van patir en la seva arribada a l’aeroport del Prat.


Finalment, el consistori va aprovar (amb els vots de l’equip de govern i del grup municipal d’ERC) la moció que declarava Olot com a ciutat catalana, lliure i sobirana, i que instava el president i el parlament de Catalunya a avançar cap a la declaració d’independència del nostre país. PP i PxC hi van votar en contra; el PSC es va abstenir.

diumenge, 21 d’octubre del 2012

Ramon Madaula i el federalisme del PSC


Acabo de sentir a l’Ara l’entrevista que en Carles Capdevila li ha fet a Ramon Madaula. Hi exposa que s’acaba de fer del PSC perquè és el moment de parlar clar i de posicionar-se públicament i pensa que el federalisme que defensa el PSC és la millor opció per a Catalunya.


Com que en Ramon Madaula hi diu que voldria poder parlar amb un independentista per veure si el pot convèncer, jo que no hi puc parlar em limito a escriure’n quatre ratlles.

Ho sento, però no l’entenc.

En Ramon Madaula defensa que la tasca del PSC és convèncer en Rubalcaba perquè el PSOE accepti el federalisme. Que no ha passat res en aquest país en les últimes dècades? Pretenem tornar a la casella inicial, com qui juga a l’oca? Entenem el mite de Sísif o ens hem tornat masoquistes?

Madaula parla de la coherència del plantejament del PSC (i, per això, se n’ha fet militant). Potser algú li hauria de fer notar que, dijous, els parlamentaris del PSC voten en contra de la possibilitat de fer un referèndum legal sobre la independència de Catalunya; i, dilluns, el president del PSC fa una conferència sobre la voluntat de poder fer un referèndum legal sobre la independència de Catalunya.

Coherència? I torno: no ho entenc.

En Ramon Madaula diu que podria entendre la independència de Catalunya per raons polítiques (?: és que hi ha raons que no siguin polítiques per a la independència d’un país?), però que no pot ser independentista per motius culturals (?: hi torno a posar l’interrogant, perquè em sembla que ara és ell el que no ha entès res). Diu, textualment, que li sabria greu sentir com a estrangers Miguel Hernández, Machado, Lorca o Valle Inclán. I ho diu en Madaula, que s’ha fet famós amb textos de Mamet, Shakespeare o Rostand. Culturalment, els veu més llunyans perquè són estrangers? Li són més propers Echegaray, el Duque de Rivas o Zorrilla?

Jo potser no hi entenc gaire, però per exemplificar-ho només amb la literatura em trobo més proper a García Márquez, Neruda, Sartre, Joyce, Piradello o Dostoievsky que de molts escriptors connacionals meus.

La independència d’un país no té res a veure amb els referents literaris de cada un. El món cultural personal, privat, no deixa de ser un referent individual que, per sort, avui en dia traspassa totes les fronteres possibles (si voleu, tots podem ser “ciutadans del món” en aquest sentit) i, per tant, no hi fa res que tal i tal escriptor siguin del teu estat o no perquè t’hi puguis sentir més a prop o més lluny.

Això podria ser així si el TNC només programés autors catalans, si TV3 només passés pel·lícules o sèries fetes a Catalunya, si els programadors de concerts només programessin cantants catalans, etc. Però això no ha estat mai, ni ho serà mai així. La societat catalana és prou intel·ligent per entendre que cal estar oberts al món, que volem mantenir el contacte amb tothom, que formem part activa de la construcció d’Europa...

I, precisament, el tema és aquest: si no som independents, no hi serem comptats.

Volem ser independents perquè volem organitzar-nos políticament sense que ens diguin des de Madrid com ho hem de fer. Volem ser independents perquè volem tenir veu pròpia als organismes internacionals, a la Unió Europea.

Sense la independència, a Madrid tant si mana el PP com si mana el PSOE ens han demostrat sobradament que ens volen silenciar, que no volen defensar la nostra llengua a Europa...

Ens ho han dit clarament: ens volen “espanyolitzar”. Com deia en Ferreres, parlar de federalisme des de Catalunya només ho pot fer algú que s’ha passat totes aquestes dècades a Venus i no s’ha assabentat de res.

Això, o que li agrada perdre al joc de l’oca i disfruta tornant a la casella inicial.

dissabte, 20 d’octubre del 2012

Jordi Castellanos


Avui s’ha mort en Jordi Castellanos, un d’aquells humanistes discrets que poblen el nostre país i que ens van desapareixent de mica en mica, però inexorablement. No sé fins a quin punt sabrem substituir-los, però em fa por que en el camp de les Humanitats no acabem d’estar a l’altura.
Vaig conèixer en Jordi, evidentment, a través dels seus estudis de literatura contemporània mentre estudiava a la Universitat de Barcelona. I, més tard, el vaig poder conèixer en persona quan vaig passar a fer el doctorat a la Universitat Autònoma de Barcelona. Feia un curs de narrativa popular dels anys 30. Una temàtica inexplorada, interessantíssima. Estic convençut que, llevat d’ell, ningú no en sabia (ni en sap) res de res.

No cal dir que el rigor, la seriositat dels plantejaments, la profunditat..., estaven més que garantits. Arran d’aquesta assignatura vaig poder fer un buidat dels escrits de la Revista d’Olot, que em va acabar de donar la pràctica necessària per plantejar-me la tesi doctoral que vaig acabar fent. En Castellanos, pou de documentació i de coneixements, ens va captivar en un curs que podia haver estat àrid, insofrible...

Quan, un any després, vaig haver-me de plantejar el treball de recerca del doctorat, no vaig dubtar gaire a trucar a la porta d’en Jordi Castellanos. Honest de mena, malgrat (o potser per això) la saviesa, va veure que el tipus de treball que li plantejava s’encarava més aviat en la línia d’investigació d’un gran especialista que jo no havia tingut el plaer de tenir com a professor i que m’acabaria dirigint el treball i la tesi magistralment, en Josep. M. Balaguer.

L’última vegada que vaig veure en Jordi Castellanos va ser anys després durant la lectura de la meva tesi. Actuava de president del tribunal i en va fer uns comentaris tan elogiosos que mai no els oblidaré i li estaré agraït per sempre.

La mort sempre és penosa, però encara ho és més quan s’endú, encara joves, personatges d’aquesta vàlua; perquè el país, la societat, els necessita: els necessitem i se’ns en van, i no sé si els sabrem substituir.

diumenge, 14 d’octubre del 2012

15O: Diada?


Potser algun dia el 15 d’octubre serà una data clau de la Catalunya independent.


El 15 d’octubre del 1940 van afusellar Lluís Companys perquè era el president del govern de Catalunya, perquè representava tots els catalans, que no havien volgut deixar de ser catalans a mans dels feixistes absolutistes.

Algun dia m’agradaria poder anar a Barcelona, a les sis de la matinada d’un 15 d’octubre, per rememorar el camí que va haver de fer el nostre president.

De moment, però, a la Garrotxa hem volgut intentar mantenir la memòria del president com bonament hem pogut. Avui, diumenge 14, 72 anys després de l’execució de Companys, m’ha tocar iniciar el recorregut des del carrer de Lluís Companys, a Olot. I ho he volgut fer amb aquest poema de Ventura Gassol. Hi sobra cap més paraula:

AL PRESIDENT COMPANYS

No digueu que ell és mort -no mor l’alosa,
ni el gra de blat ni el roserer florit-,
Digueu només que el president reposa
Entre els braços materns, amorosit.

No digueu que ell és mort –la mort és cosa
dels homes sense rels a l’Infinit-,
digueu només que té la boca closa
I la cançó de l’herba sobre el pit.

No digueu que ell és mort –la Mort seria
perdre’s en el no-res, i aquell que un dia
acaronà la pàtria amb el peu nu,
i es fa pols amb la terra que l’aferra,
no podem dir que és mort-, ell s’ha fet terra,
i aquesta terra ets tu i ets tu i ets tu ...

dimecres, 10 d’octubre del 2012

Tots els colors del VERD!


És clar que tot plegat era ben previsible. Aquests dies, però, les manifestacions del ministre Wert han aconseguit que m’espavilés. Volia parlar de feixisme, d’incultura, de franquisme i de dictadura, d’imposició i de colonialisme...; però m’he acabat mossegant la llengua.


I em deia: ja s’ho faran! Però em sap greu pels espanyols. De debò: ja fa temps que em sap molt greu que els espanyols hagin de suportar un ministre de cultura, d’educació i d’esports com aquest. Perquè no se’l mereixen. Espanya i els espanyols valen molt més que això (i com aquest ministre, evidentment, molts d’altres); però la seva tossuderia per impedir la independència d’Euskadi i de Catalunya els porta a defensar aquesta mena d’individus.

Per això mateix, estic convençut des de fa temps que l’única via possible perquè Espanya i els espanyols trobin el seu camí democràtic en el món del segle XXI és la independència de les nostres nacions.

I, per això, dedicada a la incultura del ministre Wert, aquesta magnífica cançó d’en Raimon. I ja hem dit prou: s’ha acabat el bròquil! Gora!

PAÍS BASC

Tots els colors del verd
sota un cel de plom
que el sol vol trencar.
Tots els colors del verd
en aquell mes de maig.
Portava el vent la força
d'un poble que ha sofert tant.
Portava la força el vent
d'un poble que ens han amagat.

Tots els colors del verd
sota un cel ben tancat.

I l'aigua és sempre vida
entre munyanyes i valls.
I l'aigua és sempre vida
sota la grisor del cel.

Tots els colors del verd
en aquell mes de maig.

És tan vell i arrelat,
tan antic com el temps
el dolor d'aquella gent.
És tan vell i arrelat,
com tots els colors del verd
en aquell mes de maig.

Tots els colors del verd,
gora Euskadi, diuen fort
la gent, la terra i el mar
allà al País Basc.

diumenge, 30 de setembre del 2012

Ara no toca?


Algunes de les reticències respecte a les demandes de llibertat del poble català em recorden l’”ara no toca” que va fer famós el president Pujol, recentment reconvertit a l’independentisme (per la força de la raó i la dura realitat).


Què vol dir ara no toca? Amb l’excusa que són temps de crisi econòmica, que l’important és superar aquestes dificultats i que la millor manera de sortir-ne és “todos juntos”, molts pretenen esborrar les reivindicacions catalanes i disfressar-les d’egoisme i d’insolidaritat.

Doncs no se’n sortiran, perquè els barruts no se’n surten mai. Com si no portéssim tres-cents anys intentant sobreviure malgrat els bombardejos i els intents genocides. Com si no haguéssim intentat construir un Estat diferent després de la dictadura franquista perquè els catalans ens hi sentíssim còmodes defensant la nostra cultura, la nostra idiosincràsia. I només hem rebut rebuig i insults.

Com si no haguéssim fet la prova del cotó amb la reforma de l’Estatut!

És que el 2005 hi havia crisi? I la resposta va ser no, com ara: passar el ribot fins que no es reconegués gens allò que havia aprovat el Parlament. I, per postres, la campanya de recollida de signatures del PP, les impugnacions davant del constitucional, i la sentència del 2010. Tampoc no tocava, llavors? I quan ha de tocar?

Però és que a més a més el govern espanyol (ni tampoc l’oposició) no té cap interès a complir la llei. Ens acusen, als independentistes, de reivindicar un referèndum il·legal (com en una dictadura, segons ells, la gent ha de callar); i els primers que incompleixen la legalitat són els governs del PP i del PSOE. Avui mateix, els pressupostos de l’Estat del 2013 confirmen que el govern incomplirà una altra vegada la disposició addicional tercera de l’Estatut (sí, fins i tot incompleixen l’Estatut que el constitucional va aprovar!) que obliga a invertir en infraestructures el percentatge del PIB de Catalunya respecte al conjunt de l’Estat. Catalunya té un 18,8% i l’Estat només hi vol invertir un 11,9%

En Montoro diu que no hi ha diners per complir la llei (que “ara no toca”). Jo no sóc economista, però a mi em sembla que complir una llei que parla en termes de percentatges no ha de ser tan difícil, no? Si tens un pressupost per a infraestructures, doncs el primer que has de fer és apartar el 18,8% i dedicar-lo a inversions a Catalunya. És fàcil, no? Doncs ni això.

Això vol dir que els gironins ens seguirem matant a la N-II perquè l’Estat no vol desdoblar la carretera: s’estima més seguir construint AVEs que no porten enlloc.

No, no és una qüestió d’”ara no toca”. És una qüestió de “volem ser LLIURES!” Ara, i sempre. I ho serem!