diumenge, 30 de maig del 2010

JERC, IDESGA i Junqueras

Dissabte més que complet i apretat: per començar, presentació de la Secció Local de les JERC a Olot; tot seguit, acte de commemoració dels deu anys d’Idesga i, per acabar, Oriol Junqueras a Santa Pau...


Que el jovent pugui trencar esquemes i que, malgrat els tòpics de conformisme i d’estar de tornada de tot, de només voler fer gresca i no preocupar-se de res més, veure com una colla de joves volen aportar el seu granet de sorra i reactivar les JERC a Olot m’omple d’una joia tan gran que la resta de comentaris sobraria.


Cal agrair l’empenta i la il·lusió de tots aquests joves, i també la de tots els seus amics que els van voler acompanyar en l’acte de presentació, per animar-se a endegar aquest projecte. Caldrà veure què passa en els pròxims mesos perquè aquests joves són capaços de tot!

Sortir dels Catòlics molt abans de finalitzar l’acte, i cap a l’Orfeó (sort que és a tocar!) per participar en la taula rodona de portaveus municipals d’Olot que havia preparat l’Institut d’Estudis Socials de la Garrotxa. Tema: com veiem l’Olot del 2020?


En el cas d’Esquerra, la resposta era ben fàcil: “una dinàmica capital comarcal d’uns Països Catalans independents en el marc de la Unió Europea”. Sembla mentida, però encara n’hi ha que no ho tenen ben clar i em vaig menjar bona part dels deu minuts que tenia per explicar la necessitat de la independència per poder sortir de la crisi i que els ajuntaments tinguem el finançament que hem de tenir per, en aquest cas, fer un Olot “de categoria”, que dirien pel sud del país!

Només vaig poder apuntar les línies generals de com veiem l’Olot del futur, i ho vaig fer a partir de dos conceptes:

1)    Orgull rural (Sí, vaig fer una mena d’”homenatge personal” als bons amics d’Alerta sometent): Olot només té futur si assumeix la seva situació i història rural en el context català. Cal saber compaginar ruralia i indústria: assumir que hem de preservar el terreny agrícola i el parc natural, i compaginar els espais de producció industrial amb aquesta realitat històrica que és un actiu per a la comarca.
2)    Més no és millor! Un altre concepte que l’auditori no acabava de voler assumir: és una idea contra el “desarrollisme” que ens ofega. No podem continuar amb el sistema de fer més carreteres, més habitatges, més polígons industrials. Al contrari: hem de fer millors comunicacions, millors llocs de treball, millors possibilitats per als emprenedors... El futur és recuperar la qualitat de vida amb millors condicions laborals.

 

Finalment, a tot córrer cap a Santa Pau! Arribar a misses dites per sentir l’Oriol, però poder continuar amb un bon sopar envoltats de tota la gent d’Esquerra d’Olot i de la vila. Gràcies a tots pel suport i l’empenta!

dijous, 27 de maig del 2010

Viabilitat de la independència

Porto ja a les espatlles unes quantes tardors, i mai no havia llegit tantes pàgines de premsa, no havia vist tants minuts de televisió i escoltat tantes hores de ràdio que parlessin de la independència de Catalunya (dels Països Catalans).


Si hi ha una cosa que s’ha posat sobre la taula en els últims anys, ha estat la possibilitat de la independència de Catalunya.

No sé ben bé de qui és mèrit (o demèrit), però aquí hem sembla que hi hem jugat una mica tots: des dels que som independentistes des que tenim “ús de raó”, fins als convençuts d’última hora o, en un altre sentit, els nostàlgics del franquisme que intenten recuperar la “España una y no cincuenta y una!”


Jo, que sóc fàcilment identificable com a militant d’Esquerra Republicana de Catalunya (i no me n’he amagat mai, ni quan només n’era “simpatitzant”), tot sovint he de continuar converses sobre el tema que comencen amb un simple “com ho veus?”

I només responc en una direcció: últimament, ho veig molt bé.

Tenim a favor de la independència tots els arguments racionals que ens hi porten. Inequívocament, si fóssim independents, tots viuríem molt millor; tots estaríem molt més tranquils; no hauríem de pagar el peatge del Tribunal (in)Constitucional, etc.

Què ens falta, doncs, per assolir-la? Per fer-la viable?

Només ens falta guanyar la partida sentimental, emotiva. Que és la més fàcil, i alhora la més difícil, de jugar.

És la més fàcil perquè els humans (els catalans especialment) són com penell que belluga el vent! Passen de la glòria a l’infern com aquell que passa de la nit al dia! I, si no, que ho preguntin a l’afeccionat blaugrana (encara que, sortosament, això també està canviant aquests últims temps).


Però també és la més difícil perquè la identificació sentimental sovint costa molt de capgirar. Ara: guanyarem la partida quan siguem capaços de convèncer que, encara que els Països Catalans esdevinguem una nació sobirana en el context de la Unió Europea, tots els catalans que ho vulguin podran seguir sentint els colors de la roja com els seus, podran seguir sent fans del Madrid, d’en Rafa Nadal o d’en Jorge Lorenzo... I, fins i tot, si volen, podran seguir comprant l’Hola (versió espanyola) per estar al corrent de les novetats de la família reial!

La diferència serà que, tots plegats, viurem molt millor!

diumenge, 23 de maig del 2010

"Ales a la cultura" per a Domènec Moli

Nascut a Figueres el 1933, lligat gairebé des de sempre a l’activitat cultural olotina, l’Ajuntament de la ciutat a través de l’Institut de Cultura ha tingut l’honor de lliurar el premi anual “Ales a la cultura” a aquesta gran persona.


Conec poc en Domènech, però tot el que sé d’ell em fa pensar que és la persona més adequada per a rebre aquesta distinció. Cap taca, cap però. Compromès, digne i lliure en les seves opinions, feina sorda i abnegada... No cal seguir.

Ahir, a can Trincheria, en Moli va fer un breu discurs sobre la cultura i el paper que té en la societat. Breu però imprescindible, immaculat. La cultura no és un compendi de produccions exògenes, singulars..., sinó el producte de la societat organitzada, del país, com indica la mateixa etimologia de la paraula: el conreu de la terra.


Cal molta modèstia, molt seny i molta senzillesa per presentar-se davant d’un auditori que s’ha reunit per lliurar unes “ales a la cultura” i plantejar el tema amb aquesta simplicitat, però alhora autoritat. L’aplom d’en Moli va ser impecable, alliçonador.

Curiosament, el fet de trobar-nos a can Trincheria, la seu de l’ICCO, em va recordar unes paraules d’en Joaquim Trincheria en el Ple de l’Ajuntament d’Olot d’aquest mateix dijous. Trincheria es lamentava que, en temps de crisi, l’Ajuntament hagués editat un parell de llibres (un dedicat a les escultures urbanes i un altre sobre una exposició) i ho titllava de “frivolitat”. Segons ell, en aquests moments, l’Ajuntament no hauria de fer cap cosa supèrflua, cap activitat que comportés un cost i que ens haguéssim pogut estalviar estalviar.

Comparteixo amb el senyor Trincheria la necessitat d’estalvi en la despesa pública. Però no només en temps de crisi, sinó en qualsevol moment. És clar que els ens públics no han de fer despeses supèrflues amb els diners de tots!

Però en discrepo profundament perquè entenc que la crisi no pot obligar a aturar el món. Que, precisament si volem sortir de la crisi, cal aplicar polítiques actives que recondueixin l’activitat econòmica. I, sobretot, com deia Domènec Moli, en aquests moments més que mai cal augmentar l’autoestima ciutadana, cal remarcar els trets característics de la societat que compartim, perquè aquesta autoestima no deixa de ser un incentiu per fer tots plegats un esforç per sortir de la crisi. La cultura és el que ens hi pot ajudar més.

dimecres, 19 de maig del 2010

Joan F. Mira: un savi

Joan F. Mira és una d’aquelles plomes privilegiades que ha donat amb escreix la nostra literatura. Per fortuna, els escriptors de gran qualitat abunden en el nostre país, cosa que ens fa sentir reconfortats per les nostres possibilitats, malgrat les circumstàncies adverses...


Avui ha pronunciat una conferència a Olot, presentada magistralment (com ell mateix, reiteradament, ha reconegut) per la Meius Ferrés.

La veritat és que no ha estat especialment loquaç, ni ha estat un brillant orador, ni ha captivat per les seves meravelloses paraules... Però quin plaer poder escoltar un savi que reflexiona (amb entrebancs) en veu alta!

“Els països són com són!” Com m’ha agradat sentir de la seva veu aquesta frase que jo subscriuria plenament! De vegades, ens fem un gran embolic intentant interpretar el món, i sovint els arbres no ens deixen veure el bosc. Les coses són com són: així de simple i així de complicat. Cal treure’n l’embolcall, “explicar-les” (que deia el mateix Mira, citant Pla), i no deixar-nos endur per les aparences.

De tot plegat, m’ha agradat especialment el tribut a Jorge Luis Borges (“l’escriptor més important del segle XX en llengua castellana”, ha dit), de qui ha recuperat la idea que totes les històries de la humanitat es redueixen a quatre arguments bàsics:

1)    La defensa de la ciutat (Troia)
2)    El periple amb el retorn a la llar (Ítaca)
3)    La cerca (Jassó)
4)    La immolació del déu

No deixa de ser interessant que un savi sàpiga guardar tribut a altres savis (nans a coll de gegants!).

I també les referències al món clàssic que encara ens identifica; però també, finalment, la diatriba en contra d’aquells que s’aprofiten de les circumstàncies sense cap mena de base o de formació: l’atac a la falsa “novel·la històrica” ha estat antològic!

En fi, m’ha acabat captivant adonar-me que, malgrat que la sensació que hom té quan llegeix els seus textos és la d’aquell que es lamenta del present i enyora temps passats, en realitat és un enamorat de la modernitat! Per a ell, cap temps passat no va ser millor, en cap moment de la humanitat s’ha viscut millor que ara. Evidentment, tot és millorable, i hem de lluitar per fer que el nostre món progressi en el benestar de les persones, però això no treu que (per molts sociòlegs i psicòlegs que hi intervinguin...!) en el passat les condicions de vida sempre eren molt pitjors.

Doncs això que deia: un savi! Només cal llegir-lo!

diumenge, 16 de maig del 2010

La Diagonal i les consultes

Escric aquesta entrada perquè no m’agradaria que algú aprofités el fracàs de l’alcalde de Barcelona per rebutjar de manera generalitzada aquest tipus de participació ciutadana.

És clar que 172.000 votants (o sigui, un 12%) –de fet, El Periódico informava que a les 00.00 de diumenge havien votat 144.000 persones, un 10.2% (si més no, em sembla “estrany”)– no és per tirar coets, ni que gairebé el 80% dels vots emesos s’hagin decandat per l’opció C –és a dir, la que no volia l’Ajuntament–; però sí que és un veritable exercici de participació democràtica.


Que la participació ha estat baixa? Que no ha sortit l’opció que volia l’Ajuntament? Que el procés ha comportat problemes? Sí, evidentment, són aspectes a tenir en compte. Però això no treu que els ciutadans de Barcelona hi han participat lliurement i que han escollit una de les opcions proposades. I no hi ha més a dir: la ciutadania ha parlat.

Més endavant (o ara mateix) potser caldrà analitzar què ens està passant. Com és que la gent no surt al carrer ni tan sols per opinar. Com és que la gent no es vol corresponsabilitzar de les decisions que afecten el futur de la ciutat i del país, etc. Però, de moment, la realitat de la consulta és aquesta, i cal valorar-la en conseqüència.


Quin és el problema, doncs? Que aquesta consulta sobre la Diagonal de Barcelona era una aposta de l’aparell del PSC per contrarestar l’efecte de naturalitat democràtica que han configurat les diverses consultes sobre la independència de Catalunya que s’han organitzat al llarg de la nació. Que els mitjans de comunicació “controlats” (o sigui: tots) han estat informant sobre la consulta diàriament, que l’Ajuntament s’ha gastat 3M€ en l’organització, amb un sistema informàtic innovador i un munt d’informadors i punts de votació, que tots els opinadors han anat valorant el procés en positiu i que tots els representants polítics de la ciutat han fet gala de la seva participació en la consulta.


I?

Doncs que, contràriament, les consultes sobre la independència s’han fet des de la voluntat popular, sense pressupost públic, amb el silenci dels mitjans de comunicació tradicionals, des del menysteniment de molts analistes, amb el distanciament d’alguns representants polítics i amb la impossibilitat, de vegades, de comptar amb els mitjans tècnics o d’infraestructures adequats.

I, tot i així, sense ser consultes vinculants (de fet, només testimonials), s’han assolit nivells de participació considerables. Malgrat el boicot dels partits o dels representants polítics que haurien volgut defensar el no.

Què passa, doncs, amb la consulta de la Diagonal. Doncs que la majoria d’analistes del PSC han criticat els resultats de les consultes sobre la independència. Han arribat a afirmar reiteradament que s’ha demostrat que és un tema que no interessa, que la ciutadania està per coses més importants...

El gran fracàs del PSC amb la consulta de la Diagonal ha estat precisament legitimar els resultats de les consultes sobre la independència: sense mitjans econòmics, sense la maquinària institucional, amb boicots, amb el silenci d’alguns mitjans de comunicació, sense valor legal, la participació ha doblat –com a mínim– la de la consulta de la Diagonal. Què diran ara els opinadors propers al PSC? És un tema que se saldarà amb unes quantes dimissions en forma de cap de turc?

I, malgrat tot, la democràcia només consisteix en la participació ciutadana. I que sigui així per molts anys!

dissabte, 15 de maig del 2010

Jornades cap a la independència, de Torroella de Montgrí

Tarda completa en les terceres jornades cap a la independència que organitza la secció local d’Esquerra Republicana de Catalunya de Torroella de Montgrí.

>> 3es Jornades cap a la independència

Tot i la intensitat de l’acte, només puc dir que ha valgut la pena. Després de la benvinguda per part del president de la Secció Local, Andreu Blanco, i de l’alcalde, Josep M. Rufí, els assistents hem pogut gaudir amb la projecció del documental “L’autodeterminació depèn de nosaltres”: un recull imprescindible de les imatges més determinants de la història recent del nostre país, fins arribar a l’esclat de joia i de participació que han significat les consultes sobre la independència.

Tot seguit, una taula rodona amb quatre convidats d’excepció. Conduïda per Jordi Martinoy, han anat desenvolupant els seus arguments en favor de la independència Oriol Junqueras, Ferran Requejo, Jaume Sobrequés i Jordi Terol.

Cadascun des del seu camp i des de la seva posició política han refermat la idea que la independència no només és possible sinó absolutament necessària per al futur de Catalunya. Cap d’ells no ha declarat que sigui una empresa fàcil, però des de la unitat d’acció i des del convenciment democràtic dels catalans poden arribar a exercir-la.

Finalment, l’exrector de la Universitat de Girona, Joan Batlle, ha introduït la cloenda que ha anat a càrrec del president del partit, Joan Puigcercós. No cal dir que la seva intervenció ha anat en la mateixa línia dels ponents anteriors. Puigcercós ha assegurat que el camí cap a la independència estarà ple d’obstacles, però que només des del convenciment general serem capaços de continuar un camí que, a hores d’ara, sembla imparable. En tot cas, és el seu compromís personal.

He assistit, doncs, a una jornada densa però completament interessant, per l’organització de la qual no puc més que felicitar els companys de Torroella de Montgrí i comprometre’m a seguir lluitant per la independència del nostre país.

dimecres, 12 de maig del 2010

Maragall (Ernest) vs Montilla (Jose) vs mitjans de (in)comunicació. O, si voleu: els “nens d’Olot” vs els “nens del Raval”

Avui he sentit d’escallimpada alguns moments d’una visita del President de la Generalitat al Casal del Raval i m’ha vingut al cap l’afer dels “nens d’Olot”.

Pels que no ho recordeu, l’Ernest Maragall, com a Conseller d’Educació, passejava per una trobada de robòtica i es va parar a escoltar l’elocució d’uns nens de 2n d’ESO. Resulta que eren d’Olot i que el professor va tenir la gran pensada de fer-los improvisar la seva xerrada en castellà, quan l’havien preparat en català. Evidentment, aquests alumnes olotins van tenir algunes dificultats, tot i que ho van poder fer perfectament i, fins i tot, van quedar classificats en bona posició en el concurs de robots.


L’Ernest Maragall, en ple debat sobre la tercera hora de castellà a les escoles de Primària, va posar com a exemple aquests nens d’Olot, dient que tots els alumnes de Catalunya havien de dominar perfectament el castellà. És clar que “els nens d’Olot” entenien i parlaven perfectament en castellà, amb les dificultats inherents a usar un idioma que no és el que empres habitualment i amb l’afegit de fer-ho en un ambient difícil -en una exposició d’un concurs-, però eren capaços d’expressar-se en aquesta llengua.

Per a Maragall, això era un indici que en alguns llocs de Catalunya el castellà no és prou utilitzat i, per això, es justificava implantar-hi la tercera hora de castellà.

Anem a la visita de Montilla al Raval de Barcelona. El tall de veu que he sentit a la ràdio era d’uns nens que li preguntaven coses: fora d’algun cas escadusser, tots els alumnes que hi intervenien preguntaven en castellà. La cirereta ha estat una nena que li ha preguntat al President (en castellà, evidentment) si sabia parlar en castellà i per què sempre parlava en català.


Jose Montilla li ha contestat que evidentment que parlava en castellà, i li ha anat demanant a la nena si sabia on era el Raval (“a Barcelona”), si sabia on era Barcelona (“a Catalunya”) i que, a Catalunya, s’havia de parlar en català.

No em sorprèn que la resposta del catalaníssim Maragall sigui del tot contrària a la resposta de Montilla, l’andalús. Tampoc no em sorprèn, però m’empipa, que aquells mitjans que van fer el crit al cel perquè els “nens d’Olot” no sabien parlar castellà (parlo de mitjans de comunicació catalans, és clar!) i no era veritat; ara, quan es demostra que els “nens del Raval” no saben parlar català, CALLEN.

Per als nostres mitjans d’(in)comunicació, no saber parlar català és normal. Per als nostres mitjans d’(in)comunicació parlar castellà amb poca fluïdesa (igual que per a Maragall) no és normal. Per a Jose Montilla, l’andalús, que els nostres infants no es puguin expressar en la llengua del país no és normal. 

diumenge, 9 de maig del 2010

David Vilaseca x 2


Avui he assistit a un homenatge a en David Vilaseca. Un camió el va atropellar fatalment mentre anava amb bicicleta a la Universitat de Londres on treballava.

Familiars i antics professors i companys de la Universitat de Barcelona ens hem trobat al mític pati de l’edifici històric, convocats pels amics que havien tingut una relació més estreta amb en David, en un acte no per informal menys emotiu.

He d’agrair amb entusiasme la iniciativa de l’Esteve, que ha fet més o menys improvisadament de conductor de l’acte i ens ha permès sentir les veus dels Joans, l’Enric, en Jordi, en David, la Rut, en Màrius, el mateix Esteve...

En David havia estat un alumne brillant, un professor brillant. A banda dels seus escrits d’investigació, últimament havia tingut un gran èxit quan va obtenir el premi Andròmina per la seva novel·la L’aprenentatge de la soledat. És clar que el seu futur insondable ens ha quedat estroncat... La mort sempre et deixa atònit, impotent.


Ho observava especialment en adonar-me que la mort d’en David havia permès retrobar-nos a la facultat la generació del 87. Enguany, tots ens doblem l’edat (23x2); ja no som aquells joves ufanosos que sortíem de la Universitat de Barcelona amb el títol de llicenciatura a la butxaca i tota una vida per davant.

Els rostres s’han assecat, les galtes s’han emmagrit, els cabells s’han emblanquit... Però, com deia l’Esteve, ara som nosaltres –la nostra generació- que tenim l’obligació de tirar endavant, d’ocupar la primera línia per seguir creient en nosaltres, en el nostre entorn; no podem abdicar de la responsabilitat que tenim –cadascú des del lloc que cregui més convenient- de fer que el nostre món no s’ensorri, que continuï persistint per poder ser millor.

Temps a venir ens han de succeir noves generacions en aquesta comesa; ho assumirem com puguem en el seu moment, però ara ens toca a nosaltres. No podem renunciar-hi, ni pensar que un maleït camió ens pot segar la vida com en el cas d’en David, perquè el record del seu exemple i la realitat de la seva obra ens ha de fer més forts.


Com a part d’aquest petit homenatge, m’agradaria poder-li dedicar aquest combatiu poema de Joan Salvat-Papasseit. La distribució del text és important, però costa una mica de col·locar-lo correctament, així que hi poso una foto perquè us en feu una idea els que no el coneixeu.


COLUMNA VERTEBRAL : SAGETA DE FOC

LLUITA X BELLES GESTES I ACCIONS : Eterna espiral vers l'Infinit.

VICTÒRIA

VOLUNTAT X UN DESIG BOIG DE CÓRRER; i córrer sempre als cims, així com fuig la cérvola.

JOVENTUT

Un jaç arran de la carretera
per als vells i els que cauen.
–NO HI VULGUEU SABER RES;
si acàs, que ells mateixos s'aixequin.

Hi ha un HOME a la presó
dels que avancen.
JUNTEU-VOS,
traieu-li l'embaràs que li oprimeix les mans.
PERQUÈ FACI CAMÍ.


Al desencorajat no l'atieu.
Ni al fanàtic absurd.
Deixeu-los barallar,
que es destorbin a ells sols.

Experiència,
moral,
sistemes de govern,
sistemes filosòfics,
religions:
SOFISMES

Sofismes els sofismes per als qui només veuen amb els ulls del cervell.

Mes... si cal governar i dirigir,
agafeu una tralla.
Us estimaran més, i àdhuc obeiran.
–NO VULGUEU GOVERNAR.

Amunt! Amunt! Encara més...
A on anem? No és bo preocupar-se'n.

Suara ha sortit del niu un oronell.
–AIXÒ JA ÉS UN CAMÍ.

SEMPRE AMUNT!

SAGETA DE FOC


Fitxer:Sageta de foc.jpg

Premi extraordinari de Doctorat! Evidentment, gràcies a l’il•lustre pastisser de Sarrià...

Dijous vaig rebre una carta certificada de l’Escola de Postgrau de la UAB. Em notificaven que la Comissió d’Estudis de Postgrau havia acordat atorgar-me el premi extraordinari de doctorat!

El cert és que va ser una notícia completament inesperada. Sobretot perquè vaig presentar la meva tesi (i vaig obtenir el grau de Doctor) la primavera del 2005.

Primer, elucubracions: deu ser que en l’àmbit de la Filologia Catalana es presenten poques tesis i no poden constituir un tribunal anual sinó que ho deuen fer en plurianualitats (cada cinc anys?)...


Tot i així, la notícia (encara que només sigui a títol de “menció honorífica”) no deixa de satisfer-me en gran manera. I més quan ja era un tema amb el qual no hi comptava.

Benvingut sigui, doncs, el premi extraordinari. Ara: com tot el que he fet relacionat amb la tesi i el doctorat, el mèrit no és meu. Evidentment, el mèrit només és del gran pastisser de Sarrià. Quina ploma!


En homenatge (i agraïment), només puc fer que recordar-ne un poema:


Sol, i de dol

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
em veig sovint per fosques solituds,
en prats ignots i munts de llicorella
i gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
deleges foll? Vers quina meravella
d'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
de fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

o en tuc de neu, jo retrob el paratge
on ja vaguí, i, de Déu, el parany
per heure'm tot. O del diable engany.

dimecres, 5 de maig del 2010

Compromís!

No sé ben bé per què, però avui m’ha vingut bé recordar aquest text del poeta basc Gabriel Celaya que, més o menys com tothom, vaig conèixer a partir de la cançó d’un altre basc il·lustre: Paco Ibáñez.


I sí: el missatge és ben clar. La lluita continua...


 

La poesía es un arma cargada de futuro

Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
como un pulso que golpea las tinieblas,

cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades.

Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.

Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.

Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.

Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos.



dissabte, 1 de maig del 2010

Bernat Puigtobella i la nació (literària) catalana

Avui he assistit al Casal Marià a una conferència d’en Bernat Puigtobella en la qual feia una anàlisi de la situació de la literatura catalana actual.


En realitat, en Puigtobella s’ha limitat a presentar una visió ben simplista de la novel·lística catalana del segle XX. Res de nou, fora d’algunes cites de novel·listes ben actuals com Empar Moliner, Toni Sala o Jordi Puntí.

A banda dels elogis generals, el que sí m’ha interessat especialment és l’inici de la seva dissertació.


Segons Puigtobella, en un moment que hi ha una certa crisi d’identitat, que els catalans ens preguntem què significa ser català, la literatura ens dóna la resposta: en els textos publicats, especialment novel·lístics, els catalans podem trobar la resposta del que som.

En realitat, aquest és un tema universal. Tan universal que fins i tot el president de la República francesa ha obert un debat sobre allò que identifica la nació gal·la.

Evidentment, en Puigtobella ha volgut portar l’aigua al seu molí i ha centrat la identificació nacional amb el fet literari; però és evident que hi ha infinitat d’aspectes culturals i socials que són els que identifiquen la nació i ens distingeixen d’altres.

Quan he visitat Euskadi, m’he adonat que trepitjava una altra nació: els mitjans de comunicació eren diferents dels que jo seguia habitualment, les formes de distracció social també: els clubs esportius que se seguien, les activitats tradicionals com la pilota o el rem, les formes de relació social, etc.


Encara que avui en dia a Catalunya ens sembli que segurament no hi ha aquests trets d’identificació nacional, si ens hi parem a pensar mínimament els hi trobarem, i no només en la importància que té el Barça en la societat catalana: les lectures –com diu en Puigtobella- són unes lectures ben nostrades, l’organització del lleure, la música que seguim, els mitjans d’informació, les festes populars, les diades assenyalades (Sant Jordi, Sant Esteve, els Reis...) són ben pròpies de la nostra nació i etc. etc.

Encara que alguns no ho vulguin, som ben diferents. I, probablement, passaran molts anys fins que aquestes diferències no ens les puguin esborrar... O potser no ho aconseguiran mai!