dimecres, 30 de maig del 2012

Més que un cel de plom...


Poques històries ens poden impactar des del títol mateix i fins a la darrera pàgina com Un cel de plom. El tema és el mateix que hem trobat en altres obres, un tema que no podem oblidar en molts anys: el patiment d’una deportada en un camp d’extermini nazi. Les històries són les mateixes que les d’altres obres d’aquest tema: dolor, dolor i dolor; patiment, vexacions, fam, follies, superacions heroiques i mort, molta mort.


Però hi ha una cosa en Un cel de plom que encara fa més impactant la història, més encara que d’altres que ja han esdevingut clàssiques, més encara que K. L. Reich, que el Crist de 200.000 braços, que El violí d’Auschwitz. En cada paràgraf, en cada línia, hi veiem el record dels 96 anys de vida, de lluita, de coratge, de la Neus Català: contra la barbàrie, contra la ignomínia, contra el feixisme.

No cal dir res més. Només cal llegir-lo perquè entenguem (si és que no hem estat capaços encara d’entendre-ho) fins a quin punt l’ésser humà és capaç d’arribar a la negació més absoluta de la civilització.

A cada frase, entendrem per què, contra el negacionisme, la Neus Català no va parar fins que va retornar a França “vestida” amb els parracs ratllats del camp, per què no va poder ser lliure fins que no va poder-se fer la fotografia d’aquesta guisa. Per què va odiar tota la seva vida la cunyada que li va cremar aquests draps que la Neus guardava com la joia més preciosa. Per què, alhora, la seva cunyada tenia la necessitat de cremar-lo, d’oblidar-lo.

Per què la Neus Català no l’oblidarà mai.

I tant de bo nosaltres tampoc no ho oblidem!

diumenge, 27 de maig del 2012

Classes XL: que siguin 40!


Entre les moltes declaracions fora de to a què ens vénen acostumant els membres dels governs que han de treballar amb pressupostos retallats, n’hi ha moltes que van passant desapercebudes gairebé sisplau per força, però que tenen una incidència substancial, estructural pel que fa a l’organització del país.


La consellera Irene Rigau, donada l’obligació d’implantar les mesures d’estalvi anunciades-imposades pel ministre Wert (es veu que ell mateix, fent honor al seu nom, es declara “hooligan merengue”), ens va deixar anar la perla que ella anava a classe amb 40 companys (no cal que recordem l’Alí Babà, no siguem malpensats...) i no passava res.

I es va quedar tan ampla!

I és clar que no passava res, companya Irene! Perquè el país estava com estava, però se suposa que ara escollim governs perquè pensin com podem millorar el país, no?

No passava res, és clar. Jo també tenia 40 companys a l’aula i sé que no passava res. Però potser una quarta part dels meus companys va acabar l’EGB sense tenir el títol, i més de la meitat no van continuar estudiant estudis postobligatoris havent fet els 14 anys. Amb prou feines una quarta part van acabar aquests estudis postobligatoris (BUP o FP de segon grau), i només som 4 o 5 els que tenim una carrera universitària.

Potser per a la consellera Rigau aquest és l’objectiu del nostre sistema educatiu, però jo que m’hi he dedicat tota la vida aspiro a alguna cosa més.

Avui l’educació és molt més complexa. El paper de l’escola és molt més important que quan la consellera Rigau o jo mateix hi anàvem, el paper de les famílies s’ha desvirtuat i potser caldria repensar-lo. La imatge del professorat no és la que era, evidentment. Una classe de 40 alumnes funcionava a base de càstigs (inclosos els corporals), a base d’expulsions, a base d’excloure alumnes del sistema educatiu (i les famílies eren una prolongació de l’autoritat del mestre).

La consellera Rigau sap que això avui en dia no va així. I que és evident que en molts aspectes hem millorat. És clar que el sistema educatiu és perfectible, però la consellera sap que augmentant les ràtios a les aules només garanteix que les coses vagin pitjor.

En fi, em penso que sovint els consellers han de fer aquelles declaracions que no voldrien fer però que les circumstàncies els hi obliguen. Ara: no podem fer-nos trampes d’aquesta manera perquè les aules no es poden convertir en XL, XXL, XXXL permanentment (en aquest cas, potser sí que haurem de començar a pensar en l’Alí Babà). Si no ho evitem, el futur de la nostra societat serà encara més negre que el present que tenim.

dimarts, 22 de maig del 2012

Vaga d'ensenyament


Avui he fet vaga. D’entrada, perquè ningú no pensi allò de “ja ha sortit el corporativista”, deixaré clar que també vaig fer vaga per protestar contra la reforma laboral i per la dignitat i els drets dels treballadors.


És clar que he dubtat sobre l’eficàcia de fer una vaga d’ensenyament en aquestes condicions: la situació econòmica és precària i cal entendre les mesures d’estalvi que es veu obligat a implantar el govern. A més, deixar de fer un dia de classe tampoc no representa una mesura de força que pugui fer repensar gaire res a qui té la capacitat de decisió, a banda dels calerons que em restaran del sou retallat que ens han deixat.

Ara: tinc el convenciment que les mesures que es volen aplicar a l’ensenyament de cares al proper curs són d’una gravetat extrema i cal, com a mínim, que siguem capaços de manifestar l’oposició de tots els col·lectius implicats. És més: jo que fa més de vint-i-cinc anys que em dedico a l’ensenyament i que vaig tenir la sort de no conèixer la precarietat de l’ensenyament primari previllarpalasí (o sigui: de petit ja em va tocar començar amb l’EGB) em penso que no havia viscut unes circumstàncies pitjors que les que ens volen plantejar. Només amb l’exemple de l’increment d’un 20% del nombre d’alumnes a les aules ja n’hi ha prou per fer-nos a la idea de la magnitud de la tragèdia (al Batxillerat representa la possibilitat de fer grups de 46 alumnes, cosa que jo no havia vist mai; encara que la realitat actual amb 38 alumnes a l’aula tampoc no és per tirar coets!). O sigui: tot plegat em fa pensar en les condicions extremes del primer franquisme sense les condicions contextuals (afortunadament) d’aquell franquisme.

Per no allargar, doncs, la llista de greuges, ho resumiré dient que hi ha motius més que sobrats per entendre que la qualitat del nostre ensenyament pot rebre un cop mortal (a tots els nivells), cosa més que suficient per fer una protesta radical.

Em diran que no hi ha diners i que es veuen obligats a retallar, que hem viscut molts anys de bonança i que hem malgastat el que teníem. Bé, en tot cas, potser caldria començar retallant tot allò que hem afegit durant aquests anys i que ara no ens podem permetre, però en cap cas tocar els elements centrals de l’educació. Potser no s’havien de pagar menjadors o transports (potser s’havia d’apostar per acostar els centres als usuaris i no pas a l’inrevés?), potser no s’havien de crear centres de recursos pedagògics o equips d’atenció pedagògica, potser no s’havien de donar permisos o llicències retribuïts al professorat, potser no s’havien de pagar cursos de formació o estades a l’estranger per aprendre idiomes, potser no s’havien de subvencionar portàtils a tot l’alumnat... Només potser.

Políticament, sempre m’he manifestat d’esquerres. Quan, en els últims anys, s’ha posat en entredit la diferència entre les dretes i les esquerres, he acabat tenint clar què separa els uns dels altres. La gent d’esquerra defensem la qualitat universal dels serveis públics essencials. És a dir: entre altres garanties, tota la ciutadania ha de tenir un accés gratuït a la justícia, a la seguretat, a la sanitat i, sobretot, a l’ensenyament. I l’administració ha de garantir la qualitat d’aquest servei. Segons ho veig, la dreta està d’acord que tots aquests serveis estiguin coberts, però té una tendència a afavorir-ne la privatització: si algú vol tenir un millor servei, que se’l pagui. És el fonament de la societat dels Estats Units d’Amèrica, per exemple. Les esquerres hauríem d’apostar per la millora contínua de la qualitat dels serveis públics universals: per a tota la població, no només per a qui s’ho pugui permetre.

Per això sempre he defensat que cal exigir als professionals dels serveis públics (ensenyament inclòs, és clar) un nivell de qualitat màxim. Per això, sempre he defensat que cal un sistema d’inspecció i de control de la feina que fan aquests professionals: cal que el servei sigui exquisit. Ara: l’administració ha de garantir que les condicions de treball siguin òptimes per poder desenvolupar correctament la seva feina. I les actuals mesures aplicades a l’ensenyament no ho permeten. Ens estem carregant l’ensenyament públic (o, si voleu, sostingut amb diners públics)!

Que l’actual crisi econòmica no serveixi d’excusa a la dreta per reduir la qualitat del servei públic universal i afavorir la privatització de la qualitat que només podran pagar una minoria.

Per exemple: com podem incrementar les taxes universitàries o fer pagar una matrícula als CF de Grau Superior sense ampliar la dotació de beques per als que no tenen possibilitats econòmiques? Ens podem permetre excloure dels estudis superiors una part de la població per motius econòmics? No, aquesta societat no m’agrada.

Faig vaga.

dissabte, 19 de maig del 2012

Correbou, mercat, pedra tosca i altres símbols


Els darrers plens de l’Ajuntament d’Olot solen acabar prou tard per la incorporació de mocions que presenten partits, entitats i particulars interessats a fer sentir la seva veu. Nosaltres sempre hem apostat per la participació ciutadana en la política i sempre aplaudim la presentació d’aquestes mocions; des de la nostra posició, ens sorprèn que determinats grups polítics es queixin o manifestin la seva oposició a la inclusió d’aquest tipus de mocions. Evidentment que els plens no es poden eternitzar, però penso que els representants polítics tenim l’obligació de donar la veu a la ciutadania i d’actuar en conseqüència.

A banda de les mocions, el Ple d’aquesta setmana incloïa un tema que serà central en aquest mandat. L’equip de govern ha decidit que la seva gran obra de mandat serà la construcció d’una nova plaça mercat i va fent passos per aconseguir-ho. En aquest cas, presentava l’estudi de viabilitat del projecte, que significa una inversió privada de més de 8 milions d’euros (l’Ajuntament, a través de possibles subvencions d’altres institucions, preveu dedicar-n’hi només 400.000). Potser és un projecte una mica optimista, donades les circumstàncies econòmiques, però és realment engrescador que el centre de la nostra ciutat pugui tenir una infraestructura com  aquesta. Hi vam votar a favor tots els grups, llevat del PSC que es va abstenir.

Un altre punt de l’ordre del dia era donar compte de la  concessió del correbou de les festes del Tura per al proper trienni. Nosaltres, com sempre, no vam desaprofitar l’oportunitat per mostrar-nos contraris a la celebració d’aquest tipus d’actes: encara que empleni la plaça de públic, ni és tradicional, ni aporta res de positiu, ni és educatiu, ben al contrari.

Pel que fa a les mocions, la Clara va defensar la que havíem presentat nosaltres en el sentit de dinamitzar el Parc de Pedra Tosca de la Garrotxa. Com que l’equip de govern no tenia la voluntat de dedicar-hi recursos econòmics, vam haver de modificar la moció en benefici que fos aprovada sense problemes. En el fons, l’Ajuntament es compromet a impulsar un grup de treball que decideixi què s’hi ha de fer. Es va aprovar per unanimitat.

La Magda Ripoll va presentar la moció de Reagrupament en favor de la iniciativa ciutadana davant el Parlament europeu perquè s’aprovi que els estats nous producte d’una escissió d’un estat de la Unió segueixin “de facto” en la UE. Es va aprovar només amb el nostre suport i el de l’equip de govern. Tot i que jo vaig manifestar que no ens preocupava gens pel que fa als Països Catalans o Euskal Herria, perquè Europa ens acceptaria amb els braços oberts (potser qui tindria problemes per mantenir-se en la Unió seria el Regne d’Espanya!), el PP i PxC hi van votar en contra, i el PSC va tornar al discurs que ells s’estimen més no participar en aquest tipus de moció i s’hi van abstenir.

Lamentablement, el punt central del Ple va ser la moció que van presentar un grup de familiars de les víctimes dels fets del Triai demanant que no es retiri el monument a “los Caídos”. El PP hi va votar a favor i també PxC (tot i que en el mandat anterior havia optat per abstenir-se en la moció que ERC va presentar demanant la retirada dels símbols franquistes). La resta de grups, que vam votar en contra, vam insistir que no es tractava d’oblidar les víctimes, d’amagar la història, que no era una actuació contra ningú, sinó en favor de la democràcia i de complir la llei de la Memòria Històrica. Es manté el monument i només es retiren els símbols i les inscripcions franquistes. Em va sorprendre la resposta dels familiars que havien presentat la moció: no volen que es toqui ni una pedra. De moment, doncs, la retirada dels símbols de la dictadura (que havíem demanat en la nostra moció del juny del 2010) segueix endavant.

En el torn de preguntes, la Clara va insistir en el tema de les voreres adaptades que no acaben d’arranjar-se com ens havien promès, va fer notar el mal estat de la tanca d’un solar abandonat del carrer Fontanella, va demanar què passava amb la passarel·la de les Tries i que s’analitzés si valia la pena mantenir les cartelleres de les parets de l’Hospici.

I després de més de dues hores i mitja vam tancar el Ple.

divendres, 11 de maig del 2012

Uribe: punt i seguit al "Temps de paraules"


Avui hem tancat a Can Trincheria el cicle Abril, temps de paraules d’enguany. Encara que hi havia una certa “contraprogramació” (al casal Marià el PEHOC havia portat l’Arcadi Oliveras en un moment especialment oportú), la sala d’actes s’ha emplenat per sentir la xerrada de l’escriptor biscaí d’Ondarroa Kirmen Uribe. Ha valgut la pena: en Kirmen ha fet una xerrada distesa, amb anècdotes d’escriptura i lectura de fragments de la seva novel·la Bilbao-Nova York-Bilbao.


M’ha sorprès refermar una idea que amb el temps he anat madurant: tot i l’orgull, els bascos tenen una idea de la seva llengua una mica peculiar. Se sorprenen que algú que no sigui basc la pugui parlar i entendre amb normalitat. M’imagino que encara tenen aquella idea de “llengua difícil i minoritària” que els estrangers no poden parlar i que molts bascos són incapaços de sentir com a seva. Ho dic perquè la presentadora de l’acte, l’Alba Colomer, parla amb fluïdesa l’euskera i el mateix Kirmen Uribe ha quedat ben parat. En el camí cap a la normalitat, encara els queda molt per recórrer. De fet, em penso que fins que no siguin independents aquest camí no el recorreran mai.

Per cloure l’acte, en Kirmen ha llegit un parell dels seus poemes, que han tingut molt bona acollida. Com a tast, també en copio un que em fa gràcia perquè el títol en euskera ens remet a la nostra història més propera, si més no per qüestions antroponímiques.

Irla

Horixe da zoriona,
orduka lan egiten duen behargina.
Anne Sexton

Igandea da hondartzan asmo oneko jendearentzat.
Hango harrabots urruna entzuten da irlatik.

Uretara sartu gara biluzik.
Anemonak, trikuak, barbarinak ikusi ditugu hondoan.
Begira, haizeak garia bezala mugitzen du urak hondarra.
Urpera sartu eta azpitik begiratu zaitut.
Atsegin dut esku eta zangoen mugimendu geldoa,
atsegin sabelpeek itsasbelarren forma hartzean.

Lehorrera igo gara. Bero da eta itzal egiten dute pinuek.
Gaziak dira zure besoak, gazia bularra, sabela gazia.
Ilargia itsasoarekin lotzen duen indar berak
lotu gaitu geu ere.
Mendeak segundu bihurtu dira eta segunduak mende.
Udare zurituak gure gorputzak.

Anemonak, trikuak, barbarinak ikusi ditugu hondoan.
Igandea da hondartzan asmo oneko jendearentzat.



Illa

O sigui que això és la felicitat,
aquest treballador per hores.
Anne Sexton


És diumenge a la platja per a la gent de bona voluntat.
Des de l’illa se sent el seu renou llunyà.

Ens hem ficat a l’aigua despullats.
Al fons hem vist rogers, anemones, eriçons.
Mira, l’aigua mou la sorra com el vent mou el blat.
M’he submergit i t’he mirat des de sota.
M’agrada el teu pausat moviment de braços i cames,
m’agrada quan el pubis t’agafa forma d’alga.

Hem sortit de l’aigua. Fa calor i els pins ombregen.
Els teus braços estan salats, salat el pit, salat el ventre.
La mateixa força que lliga la lluna i el mar
també ens ha lligat a nosaltres.
Els segles s’han convertit en segons i els segons, en segles.
Peres sense pell, els nostres cossos.

Al fons hem vist rogers, anemones, eriçons.
És diumenge a la platja per a la gent de bona voluntat.



El punt i seguit del títol respon a la idea que, a Olot, la literatura i la poesia no s’acaben per l’abril ni per Sant Jordi. S’acaba el cicle, però continuen els Dijous d’Òmnium, els actes de la llibreria Dòria i molts d’altres... I esperem que algun dia es reprenguin “Les Veus de la Societat”!

dijous, 10 de maig del 2012

Concepció Carreras


Després de més de deu dies de silenci obligat per l’estrès d’ocupacions vàries, tinc una estoneta per reprendre aquestes entrades. De fet, quan no m’hi poso, em sembla que trobo a faltar alguna cosa... Però, és clar, el temps és el que és i no dóna per més!


Començo (tard) les entrades del mes de maig com ha de ser, amb un apunt poètic (que per allò de la C l’he de dedicar a en Càndid, gran poeta-professor o professor-poeta, com vulgueu!) derivat d’una de les moltes activitats que m’han ocupat aquests darrers dies.

Dilluns vaig poder assistir a can Trincheria a la presentació de l’antologia de la insigne poetessa olotina Concepció Carreras, a partir del treball que durant anys ha fet la Carme Ramilo.

Com ha de ser, en transcric un poema per allò d’”obrir boca” (i espero poder recuperar la “tranquil·litat” per reprendre aquestes entrades amb normalitat):

QUINA FIBLADA EL COR!

Quan m’han assabentat que no em volia,
quina fiblada el cor! Però amatent
he disfressat amb deixos d’ironia
l’acerbitat de ma dolor latent!
I mentre que el somriure clivellava
el llavi mentider, trèmul i blanc,
a doll calent sentia que em saltava
                        del cor la pròpia sang!