dijous, 29 de març del 2012

Nova seu d'ÒC-Garrotxa i Vaga General


Avui ha estat un dia d’emocions intenses. Pel matí, jornada de vaga general. Em pensava que la gent estava anestesiada, que s’havia empassat tots els missatges de l’stablishment, que retallades i ajustaments eren qüestió de Brussel·les, que la Reforma Laboral era una imposició necessària...


I no: la gent no s’ho empassa; la gent no està adormida. La gent té clar que la crisi és el producte del malbaratament dels recursos per part d’uns pocs que s’han enriquit i que ara, amb la “crisi”, encara s’enriquiran més a costa del poble treballador. Empresaris i treballadors ara més que mai haurien d’estar units en la lluita contra l’especulador.

Sembla mentida però, escèptic com sóc, no em pensava que els sindicats majoritaris se’n sortissin. Però avui hem viscut a Olot (i a tot Catalunya) una de les reivindicacions obreres més importants dels últims anys.

Sempre hi ha notes negatives: la violència o les pintades no serveixen per a res més que per desacreditar la reivindicació. I, per tant, són de lamentar. Però aquests incidents no poden esborrar la voluntat majoritària del poble treballador. Avui ha estat una jornada important, decisiva. I em penso que els que tenen la capacitat de decidir n’han pres bona nota. I si no és així, pitjor per a ells.

Al capvespre, però, canvi de terç: la delegació comarcal d’Òmnium Cultural inaugurava els “dijous de l’Òmnium” a la nova seu del carrer de Sant Pere Màrtir. Un nou local amb unes noves perspectives. Ple de gent per sentir l’Eulàlia Massana que presentava el nou llibre d’en Jordi Llavina, Cròniques rurals.

Presentació amena i distesa per a un volum que promet: entrevistes a catalans que encara mantenen vincles amb el món rural. Un món rural que, com defenso sempre, ens defineix i que hem de lluitar per preservar-lo de la voràgine constructivista.

Encara ens queda molt camí per fer, però hi ha molts conciutadans que fa temps que lluiten per aplanar-lo!

diumenge, 25 de març del 2012

República laica


En el darrer ple de l’Ajuntament d’Olot, l’Ignasi Mulleras, regidor de Plataforma per Catalunya, va fer una pregunta a l’alcalde sobre les protestes que havia generat una suposada crida a l’ateisme des de la biblioteca Marià Vayreda. Sembla que el grup e-cristians havia adreçat diversos correus electrònics en què es mostraven ofesos per aquesta qüestió.

L’alcalde de CiU, Josep M. Corominas, li va contestar que no hi havia res d’això, sinó que, com cada mes, la biblioteca havia seleccionat una sèrie de llibres sobre un tema concret i, en aquest cas, el tema escollit era l’ateisme.

La resta de regidors ens vam quedar sorpresos: com algú pot sentir-se ofès perquè des de la biblioteca es faci la feina que els pertoca i es difonguin temes d’interès general? O és que n’hi ha que enyoren el temps de les prohibicions, el temps de “l’índex de llibres prohibits” pel Vaticà, el temps de les cremes de llibres? Doncs, sí: per a alguns, la llibertat de pensament encara és tabú.

Aquesta anècdota m’ha recordat el meu comentari respecte al debat sobre quin ha de ser el règim lingüístic de la futura República Catalana. Jo em mostrava partidari de no començar a debatre segons quins temes que podien generar dissensions abans que el camí cap a la independència estigués arribant al seu final. Comentava que, de la mateixa manera que el tema de les llengües havia de ser un tema en què havíem d’arribar a acords nacionals, hi havia molts altres temes que caldria tractar en el seu moment.

I el tema de les religions també és un aspecte clau. No cal dir que jo estic per la llibertat absoluta de culte en el marc d’una República laica. La qual cosa vol dir que l’Estat no té una religió oficial, que no prioritza una religió sobre les altres, i que la llibertat de culte hi ha de ser absoluta.

Ara: això no vol dir que no es pugui mantenir el calendari tradicional català vinculat a festivitats cristianes. Però sí que vol dir, per exemple, que la religió no s’ha d’ensenyar a l’escola, ni que una determinada religió tingui una posició prioritària respecte de les altres. Una altra cosa és que el sistema educatiu garanteixi uns coneixements bàsics d’història de les religions i, sobretot, un coneixement de la iconografia tradicional vinculada a la interpretació de les diverses manifestacions artístiques. És clar que no podem deixar de banda quins són els nostres orígens! Però el coneixement no té res a veure amb les creences personals.

Davant la República, tots els ciutadans, tinguem les creences que tinguem, hem de ser iguals.

Però això és el que penso jo que hauria de ser la República Independent de Catalunya, una República laica. Com molts altres temes, quan ens acostem al final del camí, l’haurem d’analitzar i arribar als acords que facilitin que tots els catalans ens hi sentim còmodes.

Pel camí, haurem de suportar espectacles lamentables com el d’aquest dijous a Olot.

divendres, 23 de març del 2012

22M: primer Ple de primavera


Llarg i interessant Ple de l’Ajuntament d’Olot. En primer lloc, la liquidació del pressupost del 2011. Encara que sembli mentida, tanquem amb un lleuger superàvit i amb un endeutament controlat. A Olot, sembla que les coses es fan d’una altra manera, segurament perquè els funcionaris de la secció d’Economia tenen les coses clares, i els regidors que formem i han format part del consistori no han estirat més el braç que la màniga. Potser no és una situació envejable, però sí que ens dóna una certa tranquil·litat.

Avui només hi havia dos punts “calents”: l’acord per l’aparcament i l’entrada d’ambulàncies del nou hospital, i el plec de clàusules per un supermercat a la plaça Mercat que aporti prou capital per pensar en una plaça nova.

Pel que fa a l’Hospital, el PSC ha defensat les converses amb els propietaris que havia endegat l’equip de govern anterior; els altres grups de l’oposició (ERC, PxC i PP) hem defensat que segurament tenien bona part de raó, però hem coincidit a remarcar que és un tema que es necessitava desencallar i que l’acord a què ha arribat l’equip de govern actual potser té unes condicions pitjors per al consistori però permet seguir endavant amb els terminis previstos (CiU hi ha votat a favor, PSC en contra, i ERC, PxC i PP ens hem abstingut).

Sobre el supermercat de la plaça, nosaltres hem volgut remarcar que no era la idea que havíem presentat com a més factible (una reforma de l’actual edifici), i que tenim dubtes sobre la possibilitat de tirar endavant un nou edifici per l’elevat cost que això comporta. Evidentment, però, significarà un guany determinant per al centre d’Olot si finalment pot tirar endavant, o sigui que hem votat a favor. De fet, ho hem fet tots els grups, excepte el PSC, que s’ha abstingut.

Finalment, hem tractat dues mocions: nosaltres havíem presentat la moció perquè el govern de la Generalitat treballés en la línia de possibilitar legalment que els impostos del catalans s’ingressessin a l’Agència Tributària Catalana. És clar que PP i PxC hi ha votat en contra; estem molt contents, però, que no només CiU i RCat, sinó també el PSC hi hagin votat a favor. Els greuges i incompliments contra el Govern de Catalunya i els catalans són tan grans que acabarà posant-nos a tots d’acord.

La JNC també ha presentat una moció perquè les obres de l’AVE a les comarques gironines no pateixin endarreriments. Nosaltres hem aprofitat per subratllar que no ens preocupa tant l’AVE com la manca d’inversions en infraestructures, però que cal seguir pressionant el Govern de l’Estat perquè compleixi els seus compromisos. Aquí hem coincidit amb CiU, PSC i PxC. El PP hi ha votat en contra.

I que passem una bona Pasqua. Ah!, i el 29M vaga general, per protestar contra les polítiques regressives del Partit Popular.

dimarts, 20 de març del 2012

Pagament de tributs a l'ATC

 
Demà passat, Ple de l’Ajuntament d’Olot. ERC presenta la moció perquè la Generalitat disposi les condicions legals que facin possible pagar tots els impostos dels catalans a l’Agència Tributària Catalana. Som conscients que això no és una crida a la insubmissió fiscal. En aquests moments seria una temeritat, una irresponsabilitat, fer una crida d’aquest tipus. Demanar que la Generalitat treballi per tenir la clau de la caixa és un exercici de responsabilitat. La gent d’ERC ho tenim clar: el dia que hàgim de fer un clam contra la legalitat vigent serà per exigir la independència; la resta, només són anècdotes en el camí.

Aquesta és, doncs, la moció que presentem aquest dijous:

MOCIÓ D’ERC PER A POSSIBILITAR EL PAGAMENT DELS IMPOSTOS DE CATALUNYA A L’AGÈNCIA TRIBUTÀRIA CATALANA

Tots els poders públics, econòmics i socials reconeixen l’existència d’una situació de dèficit fiscal a què està sotmès el nostre país des de fa anys. Aquesta realitat es mostra especialment cruenta en un moment de crisi econòmica en què totes les institucions catalanes, les empreses i les famílies veuen agreujada la seva situació financera.

En aquest context, aquesta situació permanent de dèficit fiscal adquireix aparença de veritable espoli fiscal. I encara més quan veiem, per exemple, que l’Estat espanyol s’atreveix fins i tot a incrementar el tram estatal de l’IRPF que suposarà pel cap baix un increment addicional de més de 1.200 M d’€ del dèficit fiscal per al 2012 o l’actitud de deslleialtat institucional en negar la transferència a Catalunya dels 759 milions d’euros corresponents a la liquidació de la disposició addicional tercera del nostre Estatut corresponent a l’any 2008, així com del fons de competitivitat del 2011. Més recentment, sembla que encara hi haurem de sumar el repartiment territorialitzat del 0.7% de l’assignació voluntària per a entitats socials en l’IRPF.

En el marc de l’Estatut, es va creure factible la creació d’un consorci entre les agències tributàries catalana i estatal que hauria de permetre la formació d’una única agència que permetés progressar, fins i tot en el marc d’un futur pacte fiscal, en la viabilitat que els catalans poguessin pagar els seus impostos a Catalunya. Una opció que quedà en via morta pel desinterès de l’Estat per crear el consorci per a la unificació de les agències i, definitivament, amb la retallada soferta per la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut català.

Aquesta manca de lleialtat institucional i la via morta del model de finançament actual de la Generalitat, que no ens permet davant d’aquesta greu crisi fer front al manteniment de l’estat del benestar, ens aboca a recordar la possibilitat del tancament de caixes o de la insubmissió fiscal en la via per l’assoliment de la sobirania fiscal catalana.

Però cap ciutadà, cap empresa, cap administració pública pot dur a terme de manera individual aquesta pràctica o insubmissió fiscal sense que, davant la feblesa que representa ser un únic subjecte enfrontat a l’aparell de la hisenda estatal, en pagui unes dures conseqüències. Seria una greu irresponsabilitat.

Per a evitar aquestes conseqüències i per a possibilitar el pagament dels seus impostos a l’Agència Tributària Catalana, sense que hagi de patir recàrrecs o sancions de cap tipus, correspon a l’Administració de la Generalitat de Catalunya que, des de la força que li atorga la representativitat que ostenta de tots els ciutadans del nostre país, faci viable el pagament de tots els tributs generats a Catalunya a l’Agència Tributària de Catalunya.

Per tots aquests motius PROPOSEM al Ple de l’Ajuntament d’Olot:

-      Instar el Govern de la Generalitat de Catalunya que estudiï i habiliti els mecanismes legals i executius per fer possible que totes les administracions catalanes, els ciutadans de Catalunya i les empreses del nostre país liquidin els seus tributs, retencions i tot el conjunt de relacions fiscals directament i totalment a l’Agència Tributària de Catalunya.

Comunicar l’adopció d’aquest acord al president de la Generalitat de Catalunya, a la presidenta del Parlament de Catalunya, als portaveus dels grups parlamentaris del Parlament de Catalunya, al Departament d’Economia i Coneixement del Govern de la Generalitat, a l’Agència Tributària  de Catalunya i a les entitats municipalistes de Catalunya (FMC i ACM).

dissabte, 17 de març del 2012

Presentació de les "Violències" de Joan Mercader


Violències. Així es titula l’últim poemari de Joan Mercader, publicat per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat en col·laboració amb l’Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot. Va rebre el premi de poesia Jacint Verdaguer en el marc de la 30a edició dels premis literaris Calldetenes.

 

Com ha explicat el mateix Mercader, és un poemari construït com a reacció a la destrossa paisatgística de la Garrotxa que suposen les diverses infraestructures que s’hi han construït. Des del dolor, i fins i tot la ràbia, de veure malmesos aquells entorns que ha viscut des de petit, Mercader repassa amb uns versos tràgics alguns d’aquests topants, com per exemple:


SANT QUINTÍ         

Vora l’ermita escoltes el ressò
del trànsit que tothora ofega el cel.
El llarg silenci de les tardes roses
perdura impertorbable en l’aiguaneix
d’ombroses fonts quasi oblidades,
ocultes, lluny dels solcs i les roderes.
Darrere els arbres prohibits, el sol
estima cada fulla que fa ombra.
El sol defuig el fum quan s’alça amb ira
dels pous impurs que el volen degollar.
L’ermita és un vaixell que sura ferm
entremig de borrasques feridores,
amb el bramul continuat del tro
que commina a tancar totes les portes.

dijous, 15 de març del 2012

Privats a l'Hospital Sant Jaume


 Avui el Patronat de l'Hospital Sant Jaume ha aprovat la incorporació d'activitats privades en les instal·lacions de l'entitat. No és que nosaltres hi estiguem en desacord en termes absoluts, però pensem que torna a ser aprofitar la conjuntura per potenciar la privatització de determinats serveis en perjudici de l'activitat pública, universal. Per cert, malgrat la publicació de les balances fiscals tan negatives per a Catalunya, els catalans tornem a ser els primers que hem d'implantar el copagament en la sanitat. Transcric el document que hem publicat a La Comarca:

 

Posicionament d’ERC sobre la normativa d’activitat de mútues i/o privada a la Fundació Hospital Sant Jaume d’Olot

Els actuals estatuts de la Fundació no permeten que el quart grup polític del consistori estigui representat en la Junta del Patronat de l’Hospital, la qual cosa vol dir que el grup municipal d’ERC-Olot no hi tenim representació ni vot, però en un aspecte tan important com aquest sentim la necessitat de fer arribar el nostre posicionament a la Junta del Patronat. Hem fet arribar un escrit més extens a la Junta i també ho volem expressar a la ciutadania en general amb aquest escrit.
Defensem un sistema sanitari públic, universal, de qualitat, integral i solidari i entenem que l’usuari de la sanitat pública és l’eix sobre el qual ha de girar qualsevol estratègia, o organització, amb un únic fi: el millor per la persona, sanitàriament parlant.
Partint de la base que en l’Hospital d’Olot sempre s’han atès pacients privats i/o mutualistes, sense cap mena de distinció en el tractament d’uns i altres, creiem que s’hauria de continuar garantint aquesta possibilitat; és a dir, que qualsevol persona pugui rebre qualsevol dels serveis de l’hospital dins d’un únic circuit, i per tant pensem que caldria potenciar al màxim aquesta dualitat de serveis dins d’una mateixa línia organitzativa, sense donar lloc a clients de primera i clients de segona categoria, cosa que creiem que pot arribar a passar segons com s’apliqui aquesta normativa. És clar que no estem parlant del tracte dels professionals de l’Hospital envers els pacients, que estem convençuts que serà tan bo i igualitari per tothom com fins ara, però sí que ens preocupa la possibilitat de facilitar l’accés a alguns serveis de l’Hospital per a aquells que vénen per via de mútua o privada per davant dels que accedeixen per la via pública. Sabem bé que aquesta no és pas una idea compartida per la majoria dels patrons.
Si el que es busca és finançament complementari a través de l’activitat privada per poder obtenir una millor qualitat assistencial i una modernització i eficiència dels serveis prestats, caldria que quedés molt clar de quina manera es veuran reflectides aquestes millores pel que fa al pacient de la sanitat pública. Pensem que tots el serveis que l’hospital pugui anar introduint en la seva cartera de serveis de cara a les mútues i/o privats haurien de ser també introduïts en la cartera de serveis de la xarxa pública.
Ens sembla molt bé que els mutualistes i/o privats no hagin de marxar d’Olot per rebre segons quines atencions, però ens sembla irrenunciable que a l’usuari de la xarxa pública li passi exactament el mateix.
Com que ens agrada molt que hi hagi la màxima transparència en tota la gestió que es pugui fer dels diners dels contribuents, nosaltres demanem que la gestió medico-administrativa estigui únicament en mans de l’Hospital.
Com a conclusió de la posició d’ERC-Olot direm que estem d’acord amb la possibilitat que es potenciï la gestió de l’activitat de mútues i/o privat sempre que aquesta gestió comporti uns beneficis de millora de qualitat i de quantitat en els serveis que l’Hospital ofereix al pacient de la xarxa pública sanitària. Però que, en cap cas, mai aquest pacient es pugui veure afectat negativament per aquesta nova gestió. Nosaltres desitjaríem que la gestió medico-administrativa fos feta totalment per l’Hospital i des de l’Hospital.

Diàlegs de sords


I després diran que “els polítics” no ens mereixem la fama...

 

M’ha vingut al cap la reflexió seguint les intervencions d’avui al Parlament de Catalunya. La senyora Alícia Alegret feia una interpel·lació al Govern sobre l’aeroport de Reus sobre què pensa fer el Govern perquè l’aeroport no estigui tancat durant l’hivern i potenciar la seva activitat. Ho ha fet llegint íntegrament la seva intervenció; amb una bona dicció, tot sigui dit, i amb un lleuger aire Sánchez-Camacho.

El conseller Recoder li ha contestat molt correctament que des del Govern lamenten la situació i que s’hi han dedicat tots els esforços possibles. Ara: l’aeroport de Reus és gestionat, com tots els altres aeroports de l’Estat per AENA, i poca cosa (o res) hi té a dir la Generalitat de Catalunya. Recoder ha insistit que el seu model, com el de la resta de l’Europa occidental, és que cada aeroport tingui una gestió individualitzada que faciliti la competència entre instal·lacions.

La senyora Alegret, diputada del PPC i alhora primera Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Reus en coalició amb CiU, ha tornat a pujar a la tribuna per fer la rèplica a la intervenció del conseller i, és clar, com que ha tornat a llegir íntegrament la rèplica, tot allò que ha dit la diputada del PP no tenia res a veure amb la resposta que li havia fet el conseller Recoder. Alegret ha mantingut el seu discurs de: “senyor conseller, no ens parli d’una AENA catalana”, ni de “titularitats”, ni de problemes de finançament... “Què pensa fer per dinamitzar l’aeroport de Reus!” Sort que és sòcia de govern amb CiU a Reus, i a l’ombra a Catalunya!

Jo ja no sé si és cinisme o és ignorància! Els mateixos que escanyen econòmicament  Catalunya, que impugnen l’Estatut perquè, entre altres coses, no volen descentralitzar la gestió dels aeroports; és a dir: els màxims responsables de la situació, són els que exigeixen que la Generalitat hi faci alguna cosa... I en Lluís Recoder mossegant-se la llengua...

Tot seguit hem passat a una altra paradoxa: la interpel·lació del grup de CiU al Govern ha servit perquè ens ha recordat aquelles situacions tan il·lògiques que no s’haurien de produir mai: un altre cop, després que tots els grups polítics catalans estiguessin d’acord, a Catalunya, a exigir la territorialització de la distribució del 0.7% de l’IRPF per a activitats socials (un altre espoli: els catalans som els que més contribuïm i, en canvi, només rebem la meitat del que hi apliquem; o sigui: la resta de comunitats no hi dedica tant com Catalunya i, en canvi, l’Estat els distribueix els diners dels catalans) el PSC torna a canviar quan arriba al parlament espanyol i, diluït en el PSOE, canvia el vot i demana repartir “solidàriament” aquesta aportació voluntària...

I, mentrestant, anem marejant la perdiu!

divendres, 9 de març del 2012

Suport a Sant Jaume


Avui he tornat al Ple del Consell Comarcal. Feia més d’un any que no ho havia fet, i de seguida hi he notat els canvis (majoria absolutíssima del grup de CiU i presència residual de PSC i ERC).


S’hi presentava l’aprovació de la planta de gestió de residus en uns terrenys rurals de Sant Jaume de Llierca. De fet, el tema ja s’havia tractat en l’anterior mandat, quan jo era conseller, i fins i tot abans.

Des del primer moment, la posició del grup comarcal d’ERC ha estat ben clara: cal escoltar el municipi afectat! Ho dèiem quan el grup d’ERC a Sant Jaume era a l’oposició i, ara, quan és a govern. A més, pensem que la gent de Sant Jaume ha estat prou assenyada i ha intentat presentar opcions diferents: per què una instal·lació d’aquest tipus no pot ubicar-se en un polígon industrial? La resposta del Consell sempre ha estat la mateixa: el polígon és sòl estratègic i, per tant, val més ubicar-la en sòl agrícola.

Algú creu que un municipi no es revoltaria si li imposen una infraestructura i en el sòl que vulgui el Consell?

Com que sembla que han corregut veus sobre la possible manca d’unanimitat entre els representants d’ERC a la Garrotxa, hem volgut manifestar la nostra unitat fent-nos presents en el Ple i donant suport als nostres consellers i a la gent de Sant Jaume: no hi faltava ningú, des del presidents de la federació comarcal i de la secció local, a representants de tots els grups municipals d’ERC a la comarca, que han comptat amb el suport de la Carme Capdevila i en Salvador Ros.

La posició d’ERC sobre aquest tema sempre ha estat la mateixa i ningú no ens pot acusar de tacticisme. No es pot imposar una instal·lació així de la manera que s’està fent.

Curiosament, no he vist la mateixa lògica en les altres formacions representades al Consell (i ho vull manifestar encara que sigui arriscant-me a la polèmica): el PSC avui s’ha abstingut, quan s’havia mostrat absolutament a favor abans de les eleccions municipals; la consellera de CiU de Sant Jaume avui hi ha votat a favor, quan havia marxat del Ple del Consell abans de les eleccions del maig de l’any passat per no pronunciar-s’hi. I, sobretot, l’alcalde de Besalú, parlamentari i conseller comarcal, Lluís Guinó, ha suportat impertèrrit com el nostre portaveu, Josep Garcia, ha llegit el que deia quan el 2005 s’havia proposat Sant Ferriol per a encabir-hi una planta d’aquest tipus: “No es pot imposar una instal·lació així contra el parer del municipi”. Evidentment, ara hi ha votat a favor.

Finalment, només vull manifestar el seny que ha tingut la gent de Sant Jaume que, tot i suportar que des d’instàncies superiors se’ls imposi una instal·lació que no vol ningú, plantegen encara possibilitats alternatives a la ubicació en sòl agrícola.

Des d’ERC-Garrotxa els donem tot el suport, però malauradament la nostra representació és mínima i poca cosa hi podem fer. Malgrat tot, esperem que s’hi imposi, finalment, el seny. 

dimecres, 7 de març del 2012

El barret del governador


A la bonica i pacífica vila d’Altdorf hi arriba un pobre pagerol acompanyat del seu fill i la seva inseparable ballesta; en passar per la plaça, no fa cabal del pilar que enlaira “el barret del governador”, el símbol de l’autoritat imperial, al qual tothom ha d’honorar sisplau per força. Davant tal ultratge, les autoritats humilien el visitant obligant-lo a fer punteria contra la poma que aguanta el cap del seu fill. De tots és ben sabut que el pare encertà la poma, però que duia preparada una segona fletxa per si fallava...


Diu la llegenda que la determinació d’en Tell va provocar la revolta dels ciutadans oprimits de les terres d’Uri, Schwyz i Unterwalden i que, des de llavors, Suïssa és una confederació independent.

La governadora de l’Estat a Catalunya ens vol obligar a penjar tot de draps a les façanes dels nostres ajuntaments i allà on ella vulgui, per decret; però mai no aconseguirà esborrar la voluntat de tot un poble. Ara més que mai estem veient que Catalunya fa nosa a Espanya; que volen les nostres terres i els nostres diners, però que, com a colònia, no ens volen tal com som, ens volen anorreats, diluïts, sense ànima.

Ens imposen les seves banderes, ens limiten la nostra llengua, aboleixen la nostra presència al món i, ara, sembla que també ens voldran imposar la seva història (ja ho deia en Raimon: “T’adones, amics, que fa molts anys que ens amaguen la història i ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d’ells!”), la seva manera d’entendre el país. I, al final, també voldran que reverenciem el barret del governador.

Els catalans no tenim lloc en la seva unitat de destí en l’universal. Parem, i baixem!

diumenge, 4 de març del 2012

Els joves a IDESGA


Com que sempre he elogiat la feina d’aquesta entitat, la seva equitat i la importància de la visió plural dels seus integrants per a l’anàlisi de la societat olotina, suposo que avui em permetran fer-hi una petita crítica negativa. Amb l’ànim que això els pugui esperonar a continuar la magnífica tasca que fan.


M’imagino que era amb tota la bona intenció del món, però penso que ahir es van equivocar a l’hora de plantejar el debat sobre com veuen els joves olotins la nostra societat.

D’entrada, en Francesc va haver de disculpar-se per l’absència de dos ponents que van renunciar a última hora (ja comencem malament) i, per tant, que a la taula només hi hagués dos joves (seguim malament, és clar que el debat a dos només pot sortir polaritzat i poc divers...).

La intenció no era fer un debat de posicionaments polítics però, és clar, amb els dos joves que van quedar era difícil que no fos així. Malament, un altre cop: o fem un debat sense apriorismes polítics, o fem un debat sobre la implicació política dels joves olotins (i aquí, és clar, hi faltava gent de les JERC –deixeu que escombri cap a casa- i de molts altres grups).

Què podien esperar si els ponents eren en Jordi Gasulla (ApG) i en Joan Guirado (JNC)? Doncs que el debat fos una mena de cara a cara en què, evidentment, fa sortir malparat en Joan.

Poques vegades he vist un públic tan participatiu i tan indignat en un debat d’aquestes característiques. I, és clar, vaig pensar que molts dels joves que, des del públic, manifestaven les seves opinions podien haver estat bons representants dels joves a la taula dels ponents.

Indignats? Bé: en Joan venia a dir que tots els funcionaris eren uns incompetents i que teníem sort de l’economia privada; que les retallades eren, de fet, uns ajustaments necessaris; que si algú tenia problemes podia anar a Càrites, i que ara el país anava molt bé. I, és clar, es va haver de sentir de tot.

En Jordi gairebé només calia que fes d’espectador.

En Francesc va fer l’impossible per moderar el debat, però el mal ja estava fet.

Suposo que els amics d’IDESGA s’agafaran la meva crítica amb un to constructiu, que hi veuran entre línies els elogis i l’admiració per la majoria d’accions que han endegat al llarg de la seva dècada llarga d’experiència, i els desitjos que serveixi per esperonar-los a continuar ocupant un espai de debat plural en la nostra societat. De tant en tant, un error ens serveix d’impuls de cares al futur. D’entrada, doncs, el meu agraïment.

El català a la Catalunya independent


Després de l’article de l’Eduard Voltas a l’Ara, hi ha hagut alguns posicionaments sobre l’hipotètic paper de les llengües en una Catalunya independent. Ni que sigui com a filòleg, també em ve de gust dir-hi la meva.

Els catalans tenim la rara habilitat de fer “allò que no toca” quan no toca. Entre els que renuncien a la victòria abans de jugar el partit, amb l’excusa de no generar frustracions en el cas que fracasséssim, i els que es plantegen debats eixorcs abans d’hora, que ens fan perdre el temps i l’oremus, fa ja molts segles que el país no avança.

Plantejar com ha de ser la Catalunya independent quan encara estem lluitant per fer-la possible, em recorda el terrible fracàs que van suposar pel país els Fets de Maig: escopetades pels carrers de Barcelona vessant sang per quina mena de revolució volíem, mentre perdíem la guerra al front.

No n’hem après: seguim perdent el temps en qüestions que haurem de tractar quan toqui, però que ara no són prioritàries. Més aviat, ens desvien del camí, ens generen divisions o debats que distorsionen la marxa. Ja les farem quan siguem al cap del carrer, com també haurem de plantejar-nos com serà el parlament, quin sistema electoral triarem, quin paper hi jugarà el president, quina relació establirem amb els països del nostre entorn, etc.

Sense voler evitar el debat, però, deixeu-me que plantegi dos principis sobre la llengua:

1)    Una Catalunya independent ha d’assegurar la pervivència de la llengua pròpia del país, ha de permetre viure en català. Ara: d’altra banda, suposo que en ple segle XXI a ningú no se li passa pel cap defensar la imatge de l’anacoreta català monolingüe (és curiós, però ara mateix que acabo d’escriure això amb total convicció no tindria tan clara l’afirmació que he fet si, per comptes de català, hi poso castellà...; em penso que som una societat molt més avançada, en aquest sentit).
2)    En una Catalunya independent, tothom s’hi ha de sentir a gust, tothom ha de veure garantits els seus drets. En una Catalunya independent no hi sobra ningú (i no ens hem de cansar de manifestar-ho ni de defensar-ho); el projecte, evidentment, ha de ser integrador i obert al món.
A partir d’aquí, ja en parlarem quan sigui el moment. Ara convé que parlem de com hi arribarem i que ens hi posem a treballar. De totes maneres, pensem que la catalana no és una societat singular en aquest món que ens ha tocat de viure: tenim exemples molt propers que ens poden assenyalar el camí. Per exemple, la independència d’Irlanda no va suposar la recuperació del gaèlic; en el seu cas, van optar per una proposta en favor del bilingüisme i l’anglès va anar guanyant terreny progressivament.

D’altra banda, també hem de tenir present la possible incorporació a la futura Catalunya independent dels territoris de la Catalunya del Nord i, per tant, quin paper hauríem de reservar al francès. No cal dir, doncs, que el tema és prou complex i que s’hi haurà de treballar a fons. Però ara el debat és avançar tots junts cap a la independència, el subjecte ja l’acordarem quan l’haurem de conformar. No comencem la casa per la teulada!

dijous, 1 de març del 2012

Ardor guerrero(s)


Ja comença a costar que alguna cosa em sorprengui, però si més no encara tinc esma per fixar-m’hi. No sorprèn que sempre que toca intentar jugar a futbol contra en Pepe i els seus sigui com anar a la guerra i que mal serà que no acabis amb algun membre amputat, però diumenge passat em vaig adonar que, entre els simpàtics i gens xenòfobs crits de “puta Barça, puta Catalunya”, l’afició sempre animada del Manzanares desplegava una enorme pancarta amb el lema “Ardor guerreros”.


De seguida vaig pensar que volien reflectir l’orgull etern que els atlètics senten per l’himne de la infanteria espanyola (sobre el qual em guardaré molt d’ironitzar, ni que sigui per allò dels temps del “Cu-cut!”). Suposo que venien a dir que el Barça havia de jugar contra l’exèrcit defensor de les essències de la pàtria.

Com que, en la pancarta que van desplegar, “ardor” s’atribueix al “guerreros”, i en l’original no és ben bé així, m’ha vingut bé transcriure el gloriós himne, encara que només sigui perquè pugueu arribar a l’”épica nobleza castellana” els que tingueu prou paciència de llegir fins al final.


ARDOR GUERRERO

Ardor guerrero vibra en nuestras voces
y de amor patrio henchido el corazón,
entonemos el himno sacrosanto
del deber, de la Patria y del Honor. ¡Honor!

De los que amor y vida te consagran
escucha, España, la canción guerrera,
canción que brota de almas que son tuyas,
de labios que han besado tu Bandera;
de pechos que esperaron anhelantes
besar la Cruz aquella
que forma con la enseña de la Patria
y el arma con que habrán de defenderla.

Nuestro anhelo es tu grandeza,
que seas noble y fuerte.
Nuestro anhelo es tu grandeza,
que seas noble y fuerte;

Y por verte temida y honrada.
contentos tus hijos irán a la muerte.
Y por verte temida y honrada
contentos tus hijos irán a la muerte.

Si al caer en lucha fiera ven flotar
victoriosa la Bandera,
ante esa visión postrera,
orgullosos morirán.

Y la Patria, al que su vida le entregó
en la frente dolorida
le devuelve agradecida,
el beso que recibió.

El esplendor de gloria de otros días
tu celestial figura ha de envolver;
pues aún te queda la fiel Infantería,
que, por saber morir, sabrá vencer.

Y volverán tus hijos ansiosos al combate,
tu nombre invocarán,
y la sangre enemiga en sus espadas
y la española sangre derramada
tu nombre y sus hazañas cantarán.

Y estos soldados de tu Infantería
sienten que se apoderan de sus pechos,
con la épica nobleza castellana,
el ansia altiva de los grandes hechos,
te prometen ser fieles a tu Historia
y dignos de tu honor y de tu gloria.