dimecres, 29 de juny del 2011

Visca Sant Pere!

Malgrat que les celebracions, les festes, fogueres i petards han passat a la història i només queden en la ment dels més grans de quaranta anys, aquests últims anys Sant Pere ens porta notícies sonades.


Després d’un any de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut retallat i retallat i de la manifestació multitudinària del 10 de juliol, quan semblava que els catalans ens havíem tornat a adormir en la reconstrucció de l’oasi mediocre i abúlic, va i resulta que la primera enquesta del CEO que inclou a proposta d’ERC la pregunta sobre si s’està a favor o en contra de la independència de Catalunya dóna com a resultat que un 42% dels catalans hi estan a favor i només un 28% hi votarien en contra.

Com ja he dit alguna vegada, són dades que sorprenen i animen alhora, especialment per aquells que portem dècades predicant l’independentisme gairebé en el desert. De ben segur que n’hi haurà que hi voldran posar aigua al vi, que diran que no es contemplen altres opcions, que això divideix la societat i altres interpretacions que intentaran tirar pilotes fora. Especialment aquells que, en contrapartida, subratllaran que la demanda del concert econòmic genera molta més adhesió (gairebé un 75%).

No hi fa res! La dada és sensacional... I seguim fent camí!

Ara: també ens haurem de fer mirar com és que un 42% dels catalans estan a favor de la independència i, en canvi, en el millor dels casos el suport dels partits que es defineixen com a independentistes és mínim: un 4,4% a Esquerra i un 1,7% a Solidaritat.

dilluns, 27 de juny del 2011

Pere Quart: ofidis i decapitacions

Em perdonareu que recuperi una vella secció que ja havia tancat, la dels ofidis... Però aquests dies em ve molt de gust!


El món és dels que se saben moure com la serp... No cal remetre’ns al Bestiari, però aquí hi torno amb l’exemple més poètic:


SERPENT

Àvol serpent!
(Déu no vigila
la blana argila
d’Eva recent.)

El gran desastre
descrius del tot
quan deixes rastre
damunt el llot.

Però, és clar que les serps ens porten al desastre més absolut! I, si no, que li ho diguin a l’iniciador de l’estirp humana! Com molt bé ens ha recordat l’Ara, aquest mes es compleixen vint-i-cinc anys de la mort de Joan Oliver.

M’ha vingut bé enllaçar el poema de la serp amb una de les Decapitacions del 1934, especialment premonitòria de tràgics esdeveniments… Els petits dictadors homicides se solen envoltar de serps perverses (amb cita castellana inclosa del tot adequada):


XVII

Perros crueles, que non me arrepiento
llamándovos perros en forma de humanos.
     Retablo de la vida de Christo

Avia per telèfon una rialla trista
     de pur estil marxista.

Bloch l’anomenen els estranys: jo, Sara.
     Qui no la desempara?

Per segar roses la dalla us cal,
     Adolf, brètol total?

Cercaré el cap de ma companya
pel cel dels crematoris d’Alemanya.

divendres, 24 de juny del 2011

En Sergi Sol ho diu

Amb un títol que s’ha fet famós, Algú ho havia de dir, i amb un prologuista gairebé inevitable, Joan tardà, en Sergi Sol ha publicat un opuscle, breu però imprescindible, sobre el perquè de tot plegat.


Efectivament, algú havia de deixar escrit (ni que sigui per a la posteritat) allò que molts pensem del que hem viscut aquests darrers mesos, com a punt final del govern d’esquerres que ha intentat dirigir el país en aquests últims set anys.

El text de Sol mostra una sinceritat i una contundència poc comunes, però que en aquests moments són més que imprescindibles. Més que res perquè tot plegat no passi a la història sense veus crítiques que qüestionin la “veritat” oficial.

Per la mateixa contundència que empra, Sol es presenta amb una certa animadversió contra tots aquells que van col·laborar a enderrocar un govern que, com a mínim, estava carregat de bones intencions i que, a més a més, ha fet avançat el sentiment nacional del país (digui el que digui la “veritat” oficial). És clar que el seu to no ajuda gaire a la conciliació, a l’acord. Però també és cert que “algú ho havia de dir”, perquè si no ho fa ningú només ens quedarà posar cara de ximples quan ens empassem la “veritat” oficial.

Per exemple, no s’està d’explicitar la fugida d’Esquerra de l’Uriel Bertran en saber que no apareixia en els llocs més destacats de la llista electoral al Parlament de Catalunya (p. 63), o la connivència entre els lobbies empresarials catalans més espanyolistes i els líders de CiU, especialment pel que fa a Duran i Lleida (en aquest sentit, és especialment significativa la conversa que transcriu amb el cap de Política de La Vanguardia, Jordi Barbeta (p. 115).

Tampoc no deixa de banda allò que més endavant hem anomenat la “Santa Aliança” (per cert, avui mateix en Xavier Bosch comenta a l’Ara la hipotètica fusió dels bancs derivats de La Caixa i de Caja Madrid com a punt final d’aquesta estratègia espanyolitzadora de l’economia catalana, una mena de “lerrouxisme” empresarial) per les tèrboles relacions que impulsen CiU a presentar una moció de suport econòmic a les concessionàries de les autopistes de Madrid, les mateixes companyies espanyoles implicades en el cas Palau (p. 118). I, encara, l’elevat to reivindicatiu de CiU a l’oposició, malgrat els avenços nacionals que suposaven les lleis de vegueries, del cinema, d’acollida, l’exigència de nivell de català als professors universitaris, les delegacions catalanes a l’estranger, la negativa a implantar la tercera hora de castellà, la llei d’educació amb el català com a llengua vehicular, etc., i que tot fa pensar que quedaran oblidades en un calaix ara que CiU ja torna a tenir el que buscava: la cadira.

Sol tampoc no s’està de remarcar els diversos errors que ha comès Esquerra al llarg d’aquests anys. Un bon exercici d’autocrítica. Finalment, però, malgrat el to agre que manté el periodista al llarg de tot l’assaig, l’epíleg obre una porta a l’esperança: “El temps, com sempre, dictarà sentència posant cadascú al seu lloc. No malbaratem un capital polític tan important. És el moment de la responsabilitat, de tornar a sumar i de conduir al país cap a un nou horitzó. Depèn de tots, d’uns més que d’altres. Però tothom ha de saber estar a l’alçada del moment històric posant la cohesió del grup per davant de qualsevol altra consideració. Sumant, l’esquerra nacional pot arrossegar el país; si es capbussa en batalles intestines anirem de mal borràs i ho haurem de lamentar. Avui, pesi a qui pesi, podem dir amb solemnitat que ha no tot està per fer i que tot segueix sent possible.”

dimarts, 21 de juny del 2011

L'home de la maleta

Passat l’atabalament de les eleccions municipals (sí: s’ha de renunciar a alguna cosa durant aquests dies...), he pogut tornar a recuperar alguna de les meves malalties habituals com la lectura. Menys del que voldria, és clar (sí: quan et decideixes a ser representant de la ciutadania has de renunciar a moltes i moltes coses, encara que et pesi!), però de mica en mica puc anar llegint alguna cosa (els que em coneixeu, ja sabeu que sóc “malalt de lletra”!).


I, finalment, he pogut acabar L’home de la maleta, l’últim gran èxit de Ramon Solsona. Solsona és un escriptor excepcional, especialment curós en el llenguatge com podem comprovar habitualment en les seves col·laboracions radiofòniques. I, potser per això mateix, no és especialment prolix com a escriptor. Però Solsona ha escrit algunes de les pàgines més destacades de la narrativa catalana de les últimes dècades.

Qui no recorda algun moment dels contes de Línia blava, dels records de No tornarem mai més o de la denúncia (molt abans dels “indignats”, el 1998) de l’”enxufisme” en política a DG (o sigui: Director General)? (Sí, encara que alguns ho vulguin oblidar, el 1998 el tema ja era motiu novel·lesc...)

És clar que entre tota la seva producció destaca especialment Les hores detingudes, una novel·la referent de l’última dècada del segle XX.

Doncs bé: l’esforç de seguir fidelment Ramon Solsona ha valgut la pena perquè, per a mi, L’home de la maleta supera totes les anteriors.

Una obra madura i assenyada, crítica i àcida, fresca i intel·ligent; per reflexionar-hi.

El tema? Enginyós: un vidu agafa la maleta i passa un mes a casa de cada una de les seves filles. Què fem dels avis? És clar que la convivència no serà allò que en puguem dir de “flors i violes”.

L’argument? Complicat. No esperem grans accions, sinó records: l’avi recorda la seva època daurada com a músic, però sobretot la recança de ser un nen abandonat i pujat en un orfenat.

L’encert? I no només l’encert sinó el centre de l’obra: el punt de vista i el llenguatge. L’obra es presenta sempre des del punt de vista de l’avi. Un personatge especialment curiós, però entranyable malgrat tot. Però el llenguatge encara és més interessant: ens submergim durant tota l’obra en el català col·loquial de postguerra que sobreviu en la veu dels tristos protagonistes d’aquella època. Ple de girs i expressions que sorprendran als més joves, i que ens resultaran familiars als més grans.

I, finalment, encara ens depara alguna sorpresa.

dilluns, 20 de juny del 2011

Cartells de la guerra

El cartellisme català dels anys trenta sempre m’ha fascinat. Aquests dies, gràcies a l’Ara, tenim l’opció de recuperar-ne una bona colla. Avui m’ha sorprès un cartell que no tenia gaire present, potser perquè no té la força cromàtica  o la imatgeria visual d’altres. Com el “Llibertat”, de Carles Fontseré, que sempre m’ha fascinat, o l’”Aixafem el feixisme”, tan explícit.




Però el d’avui m’ha cridat l’atenció pel dramatisme i perquè és dels pocs que signa explícitament Esquerra Republicana de Catalunya: “Pare, que no veieu que ens maten?” es lamenta el fill arrapat a la falda del pare, i rebla: “No discutiu més: Uniu-vos tots!!”

És clar que fa referència a les disputes entre les diverses ideologies existents en el bàndol republicà, que van acabar en els desastrosos Fets de Maig, i que no deixaven de ser un preludi del triomf definitiu del feixisme.

No és cap novetat, però m’ha sobtat la intensitat del clam i, adaptat a la nostra època amb les modificacions que calgui, l’actualitat del prec.



dissabte, 18 de juny del 2011

L'alcalde ho demana al president

Aprofitant la presència del president de la Generalitat de Catalunya a la gala del Garrotxí de l’Any, l’Ajuntament d’Olot va organitzar una recepció oficial. Normalment, en aquest tipus d’acte l’alcalde de la localitat aprofita per fer alguna reivindicació especial sobre algun tema d’interès estrictament municipal. El president ho sol entomar, però difícilment n’adquireix cap compromís en ferm.


Ahir em vaig referir a la qüestió del Garrotxí de l’Any, avui vull comentar les peticions d’en Mia.

En Josep M. Corominas, doncs, aprofitant l’avinentesa, va fer dues demandes concretes. No les havia comentat amb els diversos grups municipals, però sí que va reiterar la coincidència majoritària en la demanda, almenys pel que havíem defensat durant la passada campanya electoral. M’hi vull referir especialment perquè, ja que en Mia ens hi va incloure ni que fos de manera general, en vull donar la meva visió personal.

En primer lloc, l’alcalde es va referir al suport de la Generalitat en la potenciació del que va anomenar “parc temàtic dels volcans”. En segon lloc, va defensar la prioritat de l’ampliació de l’Escola d’Arts i dels estudis universitaris que s’hi imparteixen.

És clar que la gent d’Esquerra hem estat a favor de la difusió de la vulcanologia (hem parlat sovint del Museu dels volcans) i de la nova seu de l’Escola d’Arts i, per tant, hi donem suport, però amb uns matisos gens menyspreables.

D’entrada, quan en Joaquim de Trincheria va treure en un Ple municipal el concepte “parc temàtic”, ja vaig quedar ben sorprès. Ahir mateix, en Mia el va tornar a utilitzar. Vigilem: això de “parc temàtic” no m’acaba d’agradar perquè sona molt a Port Aventura... (ja em perdonareu la brometa!) El Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa és un actiu importantíssim per a la nostra ciutat; no el podem convertir en un parc d’atracció turística descontrolada. És clar que el turisme hi és important, i que cal potenciar els punts d’informació, els centres de documentació i, sobretot, el museu dels volcans i la vulcanologia. El turisme és fonamental, però s’ha de saber gestionar.

El gran compromís comú hauria de ser el respecte a aquest entorn natural que ens singularitza i que ens defineix. Cal que ens comprometem a no tirar endavant cap actuació que malmeti l’entorn. El futur és el progrés de la ciutat en convivència amb el PNZVGx i aprofitant alhora les grans possibilitats que ens ofereix. No el podem convertir en el Port Aventura de la natura.

Pel que fa a l’Escola d’Arts, és evident que tots els grups estarem sempre a favor que el Departament d’Ensenyament n’ampliï i en millori les instal·lacions i els estudis que s’hi imparteixen. Però dit això –i com vam comentar durant la campanya- no ens pensem que, en el millor dels casos possibles, la creació d’una Facultat de Belles Arts a Olot ens resoldrà el problema que tenim amb els estudis universitaris. Essent, evidentment, una demanda positiva, una Facultat només ens portaria un grapat de joves estudiants que no comportarien un canvi decisiu en la configuració de la ciutat, ni tan sols en la configuració del barri vell. Una Facultat de Belles Arts no és una Universitat. En aquest sentit, mai no ens podrem comparar amb Girona o amb Vic.

Pel que fa als estudis universitaris, nosaltres pensem que el més important és potenciar els estudis a distància, millorant el suport a la UOC i a la UNED, que ja tenen més estudiants olotins que els que tindria aquesta hipotètica Facultat de Belles Arts. I, d’altra banda, la petició econòmica al president de la Generalitat hauria d’anar més en la línia de donar suport als nostres estudiants, amb beques d’allotjament i, especialment, amb beques de transport, així com la demanda de la millora del transport públic que facilités la mobilitat dels nostres estudiants i, si cal, potenciar que puguin estudiar a Vic o a Girona, però que romanguin a Olot en la mesura del possible. Això sí que canviaria la configuració de la ciutat.

Pel que fa al barri vell, penso que el que pot comportar més dinamisme són les dues actuacions previstes en la zona de la plaça Campdenmàs: viver d’empreses a ca la Bouera i centre cívic a can Tané. Aquests equipaments, juntament amb les facilitats que cal donar a l’obertura de nous negocis en la zona, sí que poden millorar les condicions del barri.

Finalment, i posats a demanar sobre allò que creiem que és més prioritari, sempre he defensat que, un cop garantida la reforma de la plaça Mercat, ens cal un equipament de referència per a la creació d’empreses. I, és clar, per a aquest nou equipament també necessitarem el suport de la Generalitat de Catalunya.

Artur Mas al Garrotxí de l'Any

El Centre d’Iniciatives Turístiques (CIT) és una entitat creada amb la millor voluntat del món: el progrés turístic d’Olot i la Garrotxa. Per això mateix, organitza tota una sèrie d’actes al llarg de l’any que tenen més o menys seguiment: l’elecció d’Hereu i Pubilla de la Garrotxa, l’Homenatge a la Mare, la Batalla de les Flors, el Carnaval, el Garrotxí de l’Any...


N’hi ha que m’atrauen més, n’hi ha que no m’atrauen tant...

Això del Garrotxí de l’Any... No sabria ben bé què dir-ne... Com sempre, com tot el que fa la gent del CIT, segur que està carregat de bones intencions. D’això no en dubto pas.

Ara: alhora tinc tota una sèrie de dubtes que no em deixen trobar-hi el què. Quan sento això del Garrotxí de l’Any, per escollir el “millor de tots nosaltres”, hi ha alguna cosa que no m’agrada, i que no és ben bé la freakada que es va treure de la màniga El Periódico amb el premi del Català de l’Any. No sé per què però em domina la sensació de provincianisme... No em sabria avenir a un hipotètic “Francès de l’Any!”

Més que premiar una trajectòria, una idea, una il·lusió, tinc la sensació que hi domina l’acte en si, l’”etiqueta”. El bo i millor de la societat garrotxina amb les seves millors gales... No sé ben bé quin sentit té tot plegat de cares a la promoció de la comarca!

I, encara, quan sento això de “el millor de tots nosaltres” no puc deixar de pensar en el “govern dels millors” que predicava la CiU de l’Artur Mas en les últimes eleccions, precisament avui que hem tingut l’honor de rebre el nostre President a Olot.

I encara més: no puc deixar de pensar en aquella edició en què els convidats eren els Prínceps de Girona, en un moment que la monarquia estava molt en entredit arran de la crema d’efígies monàrquiques i la creació de la Fundació Príncep de Girona, liderada per l’extinta Caixa de Girona.

Doncs això: reconeixent la bona voluntat (però també la quantitat de recursos públics que reben) dels organitzadors, no deixo de tenir un munt de dubtes que no em deixen escatir una visió clara de tot plegat.

En fi, potser serà un altre any!

dilluns, 13 de juny del 2011

La Fundació Tommy Robredo i la Penya Barcelonista

Aquest diumenge, com sol passar, ha estat un diumenge ple de sensacions agradables.


Primer, lliurament de premis del 3r torneig Santi Silvas. Per a mi és especialment emotiu, perquè en Santi també va ser alumne meu: ple d’il·lusió i energia, malgrat les circumstàncies que el limitaven.

La veritat és que és de lloar que un professional com en Tommy recordi els seus orígens i els seus amics i tingui aquest detall d’organitzar un torneig per a aquells que ho tenen més difícil que els altres. Poder contemplar la vitalitat dels participants en el torneig és tota una injecció d’energia positiva per a tothom. Al capdavall, la vida triomfa!

I, tot seguit, dinar multitudinari excel·lentment organitzat per la Penya Barcelonista d’Olot i Comarca: també ha valgut molt la pena contemplar les cues de barcelonistes garrotxins que es volien fer la foto amb les copes de la Lliga espanyola i de la Champions i... amb l’Avi del Barça!

Ha valgut la pena, i també ha valgut la pena observar com, malgrat tot, la bona harmonia entre les diverses entitats de la ciutat subsisteix. I també ha valgut la pena contemplar com representants de l’altra penya blaugrana de la ciutat, els Almogàvers Garrotxins, participaven de la celebració de la Penya Barcelonista. Tant de bo sigui un inici per resoldre velles tibantors, un inici per reconstituir ponts de diàleg i que la convivència harmoniosa guiï els destins de les dues penyes blaugranes de la ciutat.

dissabte, 11 de juny del 2011

Nou consistori a Olot

Avui hem fet a Olot, com a la resta de Catalunya, el ple de constitució del nou consistori. No he presentat la meva candidatura per a alcalde. La gent d’Esquerra teníem clar que els resultats no eren per treure pit, que la gent ha optat pel retorn a CiU, i així ho hem volgut fer notar votant en blanc. Malauradament, en aquesta constitució del consistori, respecte a fa quatre anys, hi ha hagut menys regidors que han promès el càrrec “per imperatiu legal” i més que han jurat el càrrec, en comptes de prometre’l. I això que tothom diu que avui som més independentistes que fa quatre anys...

Aquesta és l’explicació de vot del nostre grup:

Defensa del vot d’ERC en l’elecció de l’alcalde (2011)

Quan ens presentàvem a les passades eleccions ho fèiem, com sempre, amb la voluntat de rebre prou suport popular per optar a l’alcaldia. Els resultats no ens han acompanyat i pensem que no seria lògic mantenir aquesta posició. Treballarem per millorar aquests resultats. Pensem que els valors que defensa Esquerra Republicana de Catalunya, una esquerra integradora, independentista i de progrés, haurien de tenir una representació més nombrosa en aquest consistori. Malgrat això, volem agrair a tots els olotins que ens han votat i ens han donat la possibilitat, a la Clara i mi mateix, de poder tornar a representar a tots els olotins a l’Ajuntament. Treballarem, com sempre hem fet, no només pels que ens han votat, sinó per tots, treballarem per Olot.

Pensem que els olotins han expressat democràticament la seva voluntat que en Josep M. Corominas sigui el proper alcalde. El nostre vot en blanc, doncs, correspon a aquest criteri. No hem arribat a cap acord amb el grup de Convergència i Unió i tampoc no és la nostra intenció arribar a un acord de govern. El grup d’Esquerra Republicana, com ja vam fer en l’anterior mandat, treballarem des de l’oposició amb total llibertat, donant suport a totes aquelles propostes de l’equip de govern que s’adiguin amb el nostre programa, fent propostes en positiu i oposant-nos en la mesura de les nostres possibilitats a tots aquells temes que no segueixin els nostres criteris de progrés.

Volem aprofitar aquest moment per recordar que, si no hi ha cap sorpresa d’última hora, d’aquest consistori sortirà un govern en minoria que haurà de comptar amb els altres grups per tirar endavant les seves propostes.

Malgrat els resultats que hem comentat, doncs, la situació no s’allunya gaire de la que havíem defensat com a ideal durant la campanya electoral: ara ens cal treballar JUNTS per Olot. Comencem un període molt important per al futur de la nostra ciutat i, en la mesura que siguem capaços de treballar tots junts, ens en sortirem.

Així doncs, presentem el nostre vot en blanc en aquesta elecció del proper alcalde d’Olot amb la voluntat d’estendre la mà al futur equip de govern en totes aquelles propostes que considerem positives per a la ciutat, amb el convenciment que tenim quatre anys engrescadors per endavant i amb la il·lusió que al final d’aquests quatre anys puguem dir que tenim un Olot millor.

Per això mateix, volem acabar desitjant-nos a tots plegats, i especialment a l’alcalde i al seu equip de govern, que tinguem un bon mandat.

Moltes gràcies.

Xevi Casademont i la immigració andalusa

Aquesta tarda he pogut assistir (tot esperant el Ple de demà) a un d’aquells actes que m’omplen de satisfacció: un exalumne que demostra tot el que ha arribat a progressar.


Sí, en Xevi també havia estat alumne meu, i és molt bo.

L’Ajuntament li va atorgar la beca d’estudis socials per fer un estudi sobre la immigració andalusa a Olot entre el 1950 i el 1975. Em sembla que ja es pot consultar a internet, però avui en feia una mena de presentació oficial.

Es nota que en Xevi sent molt proper el tema de la immigració; bé: de fet, s’hi dedica. I que té molt clar quin és el tractament que se li ha de donar. Entendre que els fenòmens migratoris no són, en cap cas, extraordinaris ens ajudarà molt a entendre la situació actual de Catalunya. Des d’IDESGA, ja van fer una aproximació molt interessant amb el treball sobre Els nous olotins, però fer un estudi més detallat i concret sobre la immigració andalusa, com ha fet en Xevi, omple un espai que ens ha de donar unes dades i unes posicions molt interessants.

És clar que no se’ns escapa que la immigració andalusa a Catalunya (i a Olot) va ser molt important durant els anys 50 i 60, però tenir unes dades objectives i contextualitzades en faciliten la comprensió. Eviten allò que se sol fer: parlar per parlar.

En Xevi ha posat les dades sobre la taula i, sobretot, les ha contextualitzades. Tothom en pot fer la seva anàlisi, però ningú no podrà negar les dades objectives.

Penso que la immigració (totes les migracions) s’ha de tractar així: amb xifres i dades i fugint de tòpics, “sensacions” i opinions gratuïtes.

No cal dir que felicito en Xevi per la seva feina (aquesta i la que fa habitualment) i que intentaré llegir el seu treball així que pugui. 

dilluns, 6 de juny del 2011

Personalismes i l'Ara

Avui mateix, el diari Ara cita el meu bloc per exemplificar l’”enuig” de les bases del partit per la renúncia a la militància del company Josep-Lluís Carod-Rovira.


La meva intenció a l’hora d’escriure les quatre ratlles de l’altre dia no era ben bé mostrar-ne l’”enuig”, sinó evidenciar la constatació que sovint només ens preocupem pels noms, per les cares, i no acabem de reflexionar sobre què dimonis fem aquí; quin és el nostre objectiu i com volem arribar-hi.

En aquella entrada, volia subratllar que l’objectiu no té res a veure amb les cares, amb els noms, sinó amb la ideologia i l’estratègia.

En aquests moments, a ERC ens equivocarem si només ens mirem les cares, la imatge. No sé com, però tots plegats hem de fer un cop de puny sobre la taula i defensar les idees. Tenim un objectiu: la independència del nostre país i el benestar comú. Haurem de triar la millor estratègia per arribar-hi. I, deixem-nos d’orgues, això no depèn de les cares sinó del camí que hem de fer.

El proper Congrés del partit no ha de tenir com a objectiu un canvi de cares, de cromos, sinó una revisió a fons de l’estratègia que hem de seguir per arribar als nostres objectius, que no hem de modificar ni una micra: la independència i el benestar.

Posem a qui hi posem, el seu objectiu ha de ser aquest. I, depèn de tots plegats, no només de la direcció, que ens en sortim. Per això m’empipa que en Josep-Lluís plegui dient que no està d’acord amb no sé ben bé qui. El partit, només faltaria, està per sobre de qui eventualment el dirigeix (i això també va per en Carretero i per en Beltran). Si realment pensem que els objectius són aquests, no trobarem cap lloc millor per defensar-los.

I deixem de banda els personalismes.

dissabte, 4 de juny del 2011

Prou personalismes

Avui s’ha acabat produint la notícia que en Carod-Rovira ha volgut continuar la tradició encetada per Hortalà i Colom d’expresidents d’Esquerra que acaben marxant del partit que havien dirigit.


No acabo d’entendre com és que aquells que, un dia, van encapçalar el partit, en van dirigir el seu destí, no saben trobar-hi el seu lloc un cop han de passar a una altra funció menys destacada. És clar que el seu paper hauria de seguir sent important, però per un motiu o per un altre ho acaben engegant a rodar.

M’imagino que els motius es deuen reduir a una qüestió de personalisme (és clar que puc estar equivocat; és només una suposició), a pensar-se que tot el món gira al voltant d’una persona. És la idea de “lideratge” que tan sovint ens volen inculcar. I, és clar, quan un ja no lidera és incapaç d’encaixar enlloc.

M’ho reafirma haver llegit en la carta de comiat d’en Carod que s’ha filtrat a la premsa que continua refermant la seva idea que, amb ell al davant, es van aconseguir els millors resultats d’Esquerra des de la República.

I tant! Això és inqüestionable! Però atribuir-se a si mateix els centenars de milers de vots que va tenir el partit n’exclou el treball que hi van fer els milers de militants i de simpatitzants que penjaven cartells, organitzaven actes i difonien el missatge d’Esquerra arreu del país. És clar que la figura d’en Carod era determinant per a aquells resultats, però la feina de tots també hi va comptar.

La feina d’un partit va més enllà del que puguin fer en un moment determinat els seus presidents. Els milers de militants hi tenen molt a veure i, sobretot, el seu missatge. Les persones són importants, però encara ho són més les idees i la il·lusió que transmeten.

A Esquerra, Carod a banda, estem immersos en el debat de la futura presidència. Ens tornarem a equivocar si ho reduïm a una qüestió de noms, a una qüestió de persones. Ha de passar davant el debat de les idees, què volem que sigui el nostre partit, el partit que ens ha de dur a la independència del país.

Pel que fa a les persones, ja les hi posarem, amb la feina de tots. En positiu! I no hi sobra ningú que vulgui treballar-hi, sense personalismes!