diumenge, 27 de gener del 2013

Mayans i Teixidor


Doncs sí, ahir van començar a Olot els actes de commemoració del centenari del naixement de Joan Teixidor. Com deia en una entrada anterior, Teixidor ha de competir amb diverses commemoracions i, en especial, amb la d’Espriu; però a Olot no hi ha color: el 2013 ha de ser l’any de Joan Teixidor.


Amb la família Teixidor gairebé al complet, Joan Josep Mayans va presentar un excel·lent concert acompanyat pel violoncel d’Eva Curtó.

Després d’una introducció amb una bona selecció de cançons musicant el poeta de Massachussets e. e. cummings, en Joan Josep va dedicar el gruix del recital a nous poemes de l’olotí Joan Teixidor. És difícil triar-ne cap, però potser hi destaca especialment “La font”, que Mayans va repetir en un darrer bis.
                                                   
Mayans va tancar el recital amb una selecció de cinc poetes diferents, units per la selecció del mateix Teixidor en unes conferències que va fer al llarg dels anys 30.

Potser perquè són textos i cançons que ja conec de fa temps, però m’agraden especialment aquestes interpretacions que fa en Joan Josep de l’”Oda infinita”, de Joan Maragall, de la famosa elegia a Súnion, de Carles Riba, o el “Feliç és Anglaterra” de John Keats en versió catalana de Marià Manent.

Per acabar, la “Balada d’Olot” de Josep M. de Garganta com a primer bis.

Feia goig veure ben plena la platea del teatre, gaudint d’un concert tan intensament poètic com aquest. I, entre el públic, a banda de la família Teixidor, el filòleg Sam D. Abrams, que ha comissariat l’exposició que presidirà aquest any Teixidor i que podrem gaudir a Olot en els pròxims mesos.

divendres, 25 de gener del 2013

Gener: Olot sense circs amb animals


Ahir va ser un dels plens més tècnics de l’actual mandat. Els punts de l’ordre del dia no van generar cap polèmica ni debat. Nosaltres només vam fer incidència, en l’apartat de l’aprovació de l’acceptació de les subvencions per al curs 2011-12 a les Escoles Bressol i a l’Escola de Música, sobre el fet que ja hem reiterat de la reducció de les subvencions de la Generalitat. Vam insistir en la importància social d’aquests àmbits i vam demanar que es mantinguessin els esforços que s’havien fet a les Escoles Bressol i que es mirés de treballar en el mateix sentit a l’Escola de Música. Se’ns va contestar que no s’augmentaria el cost per a les famílies i que no hi havia cap informació sobre les possibles subvencions per al present curs.


De seguida vam passar a l’apartat de mocions. Nosaltres vam presentar la d’Anima Naturalis per la prohibició de circs amb animals salvatges. La Clara va fer una magnífica defensa del tema i, finalment, vam comptar amb els vots favorables de CiU, PSC i PP (la fotografia correspon al moment que representants de l’associació ens vam lliurar un record per l’aprovació de la moció).

La moció de la CUP defensant la ramaderia i pel control de la fauna salvatge es va aprovar per unanimitat, però la del control de les bosses de plàstic només va comptar amb el nostre vot favorable i el del PSC.

Abans de les preguntes, vam presentar, d’urgència, la moció de l’AMI i l’ANC en suport a la Declaració de Sobirania del Parlament. PP, PxC i PSC (llevat de la Veva Ruiz) van votar en contra de la urgència. Com que amb els vots de CiU i ERC en fem prou, vam poder defensar la nostra posició que, evidentment, era en defensa del dret a decidir. En un moment determinat, vam intuir que el PSC s’abstindria perquè un dels punts de la moció demanava treballar per escampar la idea d’Estat Propi entre la població. D’acord amb l’alcalde, vam proposar d’eliminar aquest punt per intentar incorporar-hi els membres del PSC. I la sorpresa va ser que tots els membres del grup municipal olotí del PSC van votar a favor de donar suport a la declaració del Parlament i d’exigir que es faci un referèndum sobre la independència com a molt tard el 2014. Només hi van votar en contra, doncs, PxC i PP: no volen que els catalans votem!

En l’apartat de precs i preguntes, jo vaig demanar si s’oferiria o no la línia de P3 de l’Escola Llar en la preinscripció. La resposta va ser que això depenia d’Ensenyament, però em va semblar que no  hi havia cap intenció d’oferir-la. Em va sorprendre que l’alcalde digués que és una qüestió que no depèn de l’Ajuntament, que en cap cas s’havia parlat de tancar l’Escola Llar i que hi podien aparèixer altres temes com la necessitat d’obrir un nou institut a Olot.

La Clara va insistir en l’ordenament dels horts urbans i dels espais perifèrics, fent especial incidència en la cabanya dels Tossols i en l’entorn de la Moixina. Se’ns va dir que s’estava treballant (ja fa força mesos de la nostra demanda...) en el reglament sobre els horts, que si calia passar a recollir la brossa dels Tossols ja es faria (però que els ciutadans ho reclamessin a la web municipal) i que ja estaven al cas del problema de la Moixina però que hi havia conflictes amb el Parc Natural, encara que de totes maneres continuarien intentant resoldre els temes.

També vam preguntar per la comissió del Parc de Pedra Tosca i la necessitat d’incorporar-hi els veïns. Se’ns va contestar que ja s’havia fet una comissió tècnica que estava iniciant els treballs i que posteriorment s’hi incorporarien els veïns.

Finalment, vam demanar sobre la possibilitat de permutar zones d’àrea blava del centre de la ciutat per àrea verda, aprofitant que l’aparcament dels Closells es farà de pagament. Sembla que l’aparcament de can Tané avança amb prou celeritat i que es mirarà de complir les necessitats dels veïns, encara que ens van recordar que hi ha places disponibles a l’aparcament subterrani de l’estació d’autobusos.

I a les 10 en punt del vespre vam acabar el Ple del mes de gener! 

dimarts, 22 de gener del 2013

23 de gener: declaració de sobirania


Sí, no ens ho sembla, però avui és un dia històric.


Els partits majoritaris del nostre país, representant el poble de Catalunya, després de molts i molts anys s’han posat d’acord i han acabat aprovant una solemne “Declaració de Sobirania”. El primer pas necessari per avançar cap a la independència del nostre país.

N’hi ha que se’n despengen, n’hi ha que traeixen els principis fonamentals de les seves respectives formacions. N’hi ha que només actuen per tacticisme, n’hi ha que només es mouen per interessos.

Però avui és un dia gran: finalment, el poble català, com no podia ser d’altra manera, es declara sobirà per decidir el seu futur. I, la resta, ja poden anar dient missa...

De res no serviran les apel·lacions a la legalitat vigent (Antígona té més de 25 segles, si algú encara no l’ha llegit, que ho faci!), de res no serviran els porucs que s’arronsen amb ben poc (ja fa molts anys que vam cremar les naus), i tampoc no faran res els interessats que clamen per no trencar l’status quo (sí, Judes va acabar penjant-se al primer arbre que va trobar)... El poble de Catalunya ha de decidir, i no hi ha res més a dir.

I això que els atacs i les tergiversacions ens arriben de totes bandes. Fins i tot n’hi ha (traint, com deia, els seus principis fonamentals) que diuen que els catalans hem de fer com el Quebec o Escòcia, que van pactar els seus referèndums... Perdoneu!: els uns i els altres van decidir que eren sobirans i, per tant, van proposar els seus respectius referèndums. La diferència és que viuen en un estat democràtic on es van adonar que, encara que les legislacions respectives no ho contemplessin, no hi havia més sortida (canadencs i britànics, demòcrates) que acceptar el resultat de les urnes.

Per què encara hi ha catalans que fan el joc als espanyols poc democràtics? Torneu-me a perdonar: no en tinc resposta!

23 de gener de 2013: el Parlament de Catalunya aprova la solemne “Declaració de Sobirania”. I tot el poble català els farem costat aplegant-nos davant de tots els ajuntaments del país.

El nostre futur només és a les nostres mans!

dissabte, 12 de gener del 2013

La mort, malgrat tot, terme necessari


Arriba al final la commemoració del vint-i-cinquè aniversari de la mort de J. V. Foix. És clar que no és un tema nou, però m’ha recordat una de les bases del pensament foixià: en la dualitat vida-mort, tots dos termes són imprescindibles, necessaris. Tot comença i tot acaba...


Ho explicitaré amb una imatge que, no per més senzilla, deixa de tenir la seva força: l’eternitat no només és impossible, sinó que és del tot indesitjable, il·lògica, incoherent.

Pensar que la vida eterna seria com el destí de Prometeu encadenat per sempre més a una roca tot contemplant l’immens horitzó on diàriament el sol es pon sense que hagi passat res de res, sense que hagi de passar res de res...

La mort és necessària perquè, sense ella, la vida no tindria cap sentit: una inútil espera de no-res.

Ho explica Foix en un magnífic poema de fa quaranta anys, que em permeto reproduir per cloure aquest any d’homenatge en record de la seva mort:

TOTS HI SEREM AL PORT AMB LA DESCONEGUDA

A Gabriel Ferrater

Baixàvem, ulls tancats, per la impossible escala
quan la sal i la sang de la marea
embruixen el sorral. Deies -no ho deies tot!-
que aquella nit amb tremolor d'espiga
i navilis antics amb veles esquinçades
era una torre amb remolins de gralles,
un clam de ganivets damunt la gola nua,
el crit d'un paper escrit quan les amors s'esbalcen,
una mà que es marceix amb cendra i carbonissa
o la porta enreixada que dóna al pati mort.

No ho deies tot! I hi érem tots tibats,
pujant i davallant en immòbils esperes,
ulls clucs també, cadascú amb el seu somni.
Si l'un feia el granger en làcties cingleres,
o escodrinyava el Nom en llibres corsecats
d'epilèptics teòlegs que estronquen les fonts,
l'altre i els seus, amb febre de tenebres,
feixaven la rabassa de la pluja
o ventaven el foc de llurs sofrences,
frèvols com els amants quan l'aurora es deixonda.

Cercàvem palpejant la porta de les noies
en carrers somniats amb silenci de gruta,
i en resseguíem les cambres nocturnes
com qui s'amaga a l'espessor dels blats.
Elles no hi eren, i ho endevinàvem.
Llur veu havia fuit com un pètal sense ombra
i, cor alt, refusàvem el coixí dels rocs.
Els reixats de la porta de l'escala
passen clarors que projecten esferes
amb pins de sol, damunt la calç calenta.

Totes les reixes tenen llur parany
i temem que llur ombra ens faci presoners.
Cada graó ens acosta al Llibre de l'Exili
i amb ull llanós veiem ço que és ofert.
No hi ha pas caça per al qui no fita;
ni el nou ardent, o advers!, per als folls del passat.
No és llibert ni franc qui no s'oblida
o es mira a l'aigua, amb clac i faldons llargs.
No són unicolors els esquemes dels atles:
el grec hi té el seu turc i el polonès, el rus.

No ho deies tot: Si ho haguéssim sabut!
T'hauríem ensenyat els miralls de la clota
passada la contrada on qui es té dret, l'escapcen.
No emmirallen qui els mira, ans bé un seguici
de maniquins embuatats i rígids
amb una cuca al front, d'antena llarga,
i aparencen aquells que potser som:
pròdigs o retinents, servents o mestrejants,
atàvics augurals, gallejants de la història.
- Som molts, murmura l'eco, i la borda és de pobres.

A l'hora del crepuscle hauríem vist
els capells florejants de dames florentines
que el sol s'emporta amb grogors de panotxa
lilàs amunt; i els cors com s'assosseguen ...
I quan el primer estel espurna al pic més rost
hauríem escoltat, on els còdols floregen,
la passada dels vents amb brogit de tenora
i el clam esperançat de les formes captives.
La ment capta l'etern en l'ampla pau
i un no res grana i creix en un somriure.

Ésser i traspàs fan un: tot muda i tot roman;
tots hi serem al Port amb la desconeguda.

Gener de 1973

dijous, 10 de gener del 2013

L'Olot que volem aquest 2013


(Transcric el text que hem publicat des del Grup Municipal d’Olot)

Hem començat un any decisiu per a Catalunya, un any que se’ns presenta com mai no n’havíem vist cap altre. Per primer cop en la nostra llarga història, estem en disposició d’avançar cap a un referèndum democràtic en què se’ns demanarà a tots quina Catalunya volem. A Olot no en podem quedar al marge: des de la nostra ciutat hem de donar suport explícit a aquest històric procés.

Alhora, però, no podem deixar de banda que comença un any dur per a la majoria dels olotins. La crisi econòmica que ja fa alguns anys que patim persistirà. Des de l’Ajuntament caldrà intentar atenuar-ne els efectes. El repte fonamental ha de ser enfortir la cohesió de la nostra ciutat, donar suport als més desafavorits i començar a sortir de la crisi.

A ERC treballarem perquè la taula d’habitatge municipal rutlli eficaçment i aconsegueixi evitar més desnonaments a la nostra ciutat. Donarem suport a totes aquelles iniciatives socials que ajudin a fer passar l’any als nostres veïns més necessitats.

Caldrà seguir lluitant perquè la crisi no serveixi d’excusa per atacar els drets de les classes treballadores. Com hem fet sempre, ERC estarà al costat de les reivindicacions sindicals. Entre tots hem d’evitar nous expedients de regulació d’ocupació a la nostra ciutat.

Al mateix temps, des de l’Ajuntament cal treballar per ajudar a la creació d’empreses. Hem de fer que funcionin els vivers d’empreses existents i promoure’n de nous. El trasllat de la caserna de bombers i de l’hospital comarcal ens ofereixen uns equipaments que poden ser claus en aquest impuls de creació d’ocupació. També apostarem perquè el nou mercat municipal segueixi endavant sense entrebancs.

Per aquestes i altres raons, des d’ERC sempre hem volgut motivar el conjunt dels ciutadans a participar en els afers col·lectius. Cal promoure més encara la participació ciutadana: tothom ha de saber que els representants que hem escollit democràticament estan al servei del poble i que en els plens municipals es decideixen els aspectes més importants del futur d’Olot. Convidem tots els olotins a participar-hi activament, fent les aportacions que més convinguin a tots. Només entre tots plegats ens en sortirem.

En la mesura que els pressupostos municipals ho permetin, cal que mantinguem els serveis socials a la nostra ciutat. Està bé l’esforç que s’ha fet per a les llars d’infants, però també cal insistir a mantenir unes condicions acceptables per a la nostra escola de música. Alhora, cal mantenir el suport a les diverses entitats socials, culturals i esportives que configuren un teixit importantíssim per a la nostra societat.

Hem de saber aprofitar més i millor les possibilitats d’Olot pel que fa al turisme cultural i, sobretot, esportiu. En aquest sentit, el camp d’herba de Sant Roc i les noves instal·lacions del Morrot són una bona oportunitat per ajudar a dinamitzar aquest sector. A nivell d’estudis superiors, el paper de la FES ha de seguir sent determinant.

També és interessant la potencialitat del turisme gastronòmic de km zero, i la consolidació de la nova Fira Orígens, que va en aquesta línia.

Però també és fonamental preservar les condicions del nostre entorn natural: tenim el repte de la variant nord que reclamem fa temps, però hem d’aconseguir que sigui el màxim de respectuosa amb el medi ambient. En aquest aspecte, ens oposem a les anunciades prospeccions petrolíferes que es volen fer mitjançant el destructiu mètode del fracking.
Acabem desitjant a tothom un bon any i posant-nos a disposició dels ciutadans pel que convingui.

Grup municipal d’ERC-Olot

dimecres, 2 de gener del 2013

Any Teixidor


D’acord que Espriu és Espriu, i que enguany també tenim els centenaris de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i de Joaquim Amat-Piniella, però a Olot el nostre centenari ha de ser el de Joan Teixidor.


I això que venim dels centenaris de Pere Calders, Tísner i Joan Sales... Quina gran generació va sortir dels anys de la Mancomunitat i l’Escola Catalana, terriblement estroncada per la guerra i devastada per la dictadura i l’exili.

Quina formació som capaços d’oferir quan hem tingut una mica de llibertat... I quina formació podrem arribar a donar quan siguem independents! Quines ganes de comprovar-ho!

Però per començar amb l’any Teixidor, el poema inicial de Fluvià:

Pròleg

La petita ciutat encara m’acompanya
i el riu que la travessa em farà de camí;
ara que ja arribo a l’última frontera
i només em tocava viure en el record.
Hi haurà plany i joia en la meva complanta
i una llum de tardor en les hores d’estiu;
el blau és net i pur i el verd una catifa
i la nit que m’abriga és un seguit d’estrelles.
Anem pel món perduts tot al llarg d’aquest joc,
imaginant paisatges i un lloc per somiar,
el reialme perdut de la nostra infantesa
i una tarda oblidada fan amarg el somriure.
L’horitzó ja no hi és, va fugint i s’escapa.
Cansat i decebut arribaré a l’origen,
Com Ulisses pel pèlag i el fill pròdig pels camps.
Ve l’hora del retorn, veig la casa dels avis.