divendres, 31 de juliol del 2015

I, ara, les plebiscitàries!

Primer Ple del mandat a Olot, estrenant un govern curiós de CDC, UDC i PSC... I ERC com a grup majoritari de l’oposició. Confiem que sigui un mandat ben curt, perquè arran de les properes eleccions del 27 de setembre la independència és a tocar.



Pocs punts destacats en l’ordre del dia, llevat de les mocions... Aprovem el concurs per dues places d’agent i una de sergent de la policia. Tenim clar, menys i menys tothom ho té bastant clar, que tenim una plantilla curta. ERC vam demanar d’estudiar la possibilitat d’ampliar la plantilla per millorar la seguretat a Olot, la policia de proximitat, les campanyes de sensibilització... Veurem! L’alcalde ha reconegut un fet que vam anar destacant al llarg de l’anterior mandat: els treballadors de l’Ajuntament han hagut de patir moltes retallades i multiplicar-se per cobrir les justeses de personal; ha reconegut que potser ara comença a tocar revisar plantilles per analitzar quines necessiten ampliar-se.
En Lluís Juncà va fer el nostre particular al·legat anual en contra dels correbous. En aquest cas, però, per fi no ens vam trobar sols i els grups d’OeC i la CUP també hi van votar en contra (ens agrada especialment, perquè la CUP, quan era ApG, havia defensat els correbous). Malgrat això, la majoria CiU-PSC es va acabar imposant i seguiran havent-hi correbous per les festes, almenys per aquest any.
L’altre punt destacat de l’ordre del dia era una nova modificació de pressupost, de 748.000€! Ni ho vam poder debatre prèviament, ni vam tenir tota la informació. Hi ha molts aspectes clarament opinables i fins i tot, amb una dotació tan important, calia haver pogut plantejar dedicar una part de la dotació a aspectes socials, com les escoles bressol o l’escola de música. En fi, malgrat l’oposició, el vot a favor de la majoria de govern va tornar a ser determinant.
En l’apartat de mocions, vam aprovar per unanimitat el suport al Correllengua, però es va desestimar la proposta d’enlairar una estelada per festes del Tura, malgrat els diàfans arguments defensats per en Quinto en el sentit que vivim uns moments excepcionals que requereixen posicionaments excepcionals: només ERC i CUP hi vam votar a favor.
ERC havíem presentat dues mocions: la primera per declarar plebiscitàries les eleccions del 27S i la segona per ingressar els impostos municipals a través de l’Agència Tributària de Catalunya. OeC i PSC hi van votar en contra en el primer cas i es van abstenir en el segon. CiU hi va votar a favor i la CUP va fer un Sí-crític. Total: l’Ajuntament d’Olot reconeix el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27S i tan aviat com sigui possible ingressarà els impostos a través de l’ATC.
En l’apartat de preguntes, la Clara Casanovas va demanar per l’estat del carrer del Rengle i va recordar el dia mundial contra el tràfic de persones. L’Anna Barnadas va demanar sobre la separació d’aigües pluvials i fecals en les obres de l’avinguda de Santa Coloma i sobre el tancament del punt d’informació turística del museu dels volcans.

Bé, tot plegat, per ser el primer ple ordinari del mandat, prou interessant! I tothom a treballar pel 27S!

dimarts, 28 de juliol del 2015

Entre Lerrú i Josentonio..., votarem pel Sí! (i3)

Aquesta última entrada de la sèrie hauria de ser ben breu: no n’hem tingut prou? No hi ha prou exemples històrics que ens han demostrat que no hi ha res més a fer? No hem pogut comprovar que a la resta del món tothom qui ha pogut ha anat per feina?



I els catalans...? Doncs els uns per Lerroux (és un dir) i els altres per José Antonio (encara és un dir més gros) hem anat badant durant anys i panys.
I a hores d’ara, quan ho tenim ben a tocar, quan després d’anys de lluites i manifestacions multitudinàries i inimaginables tenim finalment l’opció de fer allò que tant havíem anhelat, correm el risc de tornar a badar.
Alguns perquè es deixen endur pels mateixos cants de sirena que ens han entrebancat durant dècades, d’altres perquè no es refien de l’honestedat dels que s’han ajuntat per defensar el Sí a la independència, d’altres... no se sap ben bé per què. El cas és que totes aquestes distorsions ens poden fer marrar el camí una altra volta.
I ara ho tenim fàcil. És clar que el govern espanyol farà tot el que podrà per impedir-ho, però si la gent té clar que vol la independència i que votarà per la independència el proper 27 de setembre, no hi haurà qui ens pari.
El 27S Junts pel Sí: “No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu!”

diumenge, 26 de juliol del 2015

Entre Lerrú i Josentonio, d'independències (II)

Volia titular l’entrada “Cants de sirena”, però em va agradar el títol de l’última entrada i he preferit mantenir l’amenaça d’escriure una segona part.



Doncs sí: només vull dir que vivim un moment històric, que ja hem trobat casos semblants en què ens hem deixat endur per “cants de sirena” (entre Lerroux i José Antonio...) i que, finalment, hem malbaratat vilment totes les oportunitats de trobar la llibertat!
I ho volia escriure no per res, sinó per remarcar que no som pas un cas singular (o potser sí, per mesells...), perquè al llarg d’aquests cent cinquanta anys a què em referia en l’escrit anterior hi ha hagut molts pobles oprimits (infinitat de pobles oprimits!) que han assolit la seva llibertat. I els catalans..., ens ho anem mirant, per massa “purs”.
Deixem-nos estar d’hòsties i de primmiraments i fem com tots aquests d’una vegada!:
L’”Imperi” espanyol es desfà definitivament el 1898 com és ben sabut: s’independitzen Cuba, Puerto Rico i les Filipines. Els catalans ho celebren, però no s’hi apunten... I així fins al 2015! Serem capaços de canviar la història?
A l’Àfrica, el Marroc no és plenament independent fins al 1956. I l’Espanya franquista va acceptant progressivament la independència de les seves colònies a Guinea (1968), Sidi Ifni (1969) i el més que lamentable cas del Sàhara Occidental (1975).
Algú pot considerar que tot això són colònies africanes i que el món “civilitzat modern” va per altres camins.
Res més lluny de la realitat: el Sudan del Sud és des del 2011, arran d’un referèndum d’independència, el país número 196 de les nacions unides. En els últims 20 anys s'han creat 33 nous estats a tot el planeta, encara que molts d'ells com a resultat de la desintegració de la Unió Soviètica i Iugoslàvia.
Amb la dissolució de la Unió Soviètica el 1991 es van crear 15 nous països: Armènia, Azerbaidjan, Bielorússia, Estònia, Geòrgia, Kazakhstan, Kirguizistan, Letònia, Lituània, Moldàvia, Rússia, Tadjikistan, Turkmenistan, Ucraïna i Uzbekistan.
El 1990 Iugoslàvia també es va reconfigurar en cinc nous estats: Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Macedònia, Sèrbia i Montenegro i Eslovènia.
A més, 13 nous països es van declarar independents per diverses causes: Namíbia esdevé independent de Sudàfrica i el nord i el sud del Iemen es fusionen en el Iemen unificat, Alemanya de l'est i de l'oest s'unifiquen (1990);  la República de la Micronèsia, que es coneixia amb el nom d'Illes Caroline, s'independitza dels Estats Units (1991), la República Txeca i Eslovàquia esdevenen nacions independents quan Txecoslovàquia es dissol (1993); el 1993 Eritrea també s’independitza d'Etiòpia i el 1994 la República de Palau s’independenitza dels EUA.
El 2002 Timor Est va aconseguir la seva independència d'Indonèsia i el 2006 Montenegro de Sèrbia.
17 de febrer del 2008, Kosovo declara unilateralment la seva independencia de Sèrbia.
En fi, casos i casos i casos..., que no esmentaré exhaustivament perquè seria terriblement cansat. I, nosaltres, badant! Deixeu-me només explicitar els casos de Noruega, independent de Suècia el 1905 després d’un referèndum o la declaració d’independència de Finlàndia respecte a Rússia el 1917.

Ara és a les nostres mans: no badem!

diumenge, 19 de juliol del 2015

Entre Lerrú i Josentonio

I sí, malgrat la indiscutible peculiaritat dels moments que estem vivint, sembla que es repeteixen i es repeteixen, com en un déjà-vu, imatges que ens han anat acompanyant al llarg de la història... Com era aquell adagi?: “Un català és l’únic tros d’ase que ensopega dos cops amb la mateixa pedra...”?



Per no fer-me pesat, em remunto al somni federal dels dos darrers presidents catalans de la República espanyola: el primer, Estanislau Figueras va durar cinc mesos en el càrrec, de febrer a juny de 1873; el segon, Francesc Pi i Margall, el va aconseguir superar perquè va durar tot just un mes (de l’11 de juny al 18 de juliol), quan s’anaren imposant les idees unitaristes. De República federal respectuosa amb l’organització política de cada territori res de res. No cal dir que, malgrat tot, tots dos van fer la seva activitat política a Madrid i que van acabar morint-hi (més que res per allò de la catalanitat i pel “federalisme”). Com deia, comencem amb els déjà-vu...

Paral·lelament a aquest protofederalisme, a finals del segle XIX es va anar configurant a Catalunya un moviment obrer de tipus internacionalista i de caire ideològic molt divers: des del socialisme que acabarà fundant la UGT a l’anarquisme de la CNT, passant pels romàntics de l’esperantisme. La UGT que es funda a Barcelona el 1888 i actua de manera descentralitzada, passa a establir-se a Madrid el 1899 quan és escollit president Pablo Iglesias... Ara, però, només són casualitats homonímiques... o no? Tot va acabar discutint-se a escopetades per la plaça de Catalunya sobre si primer calia fer la revolució o guanyar la guerra, mentre anaven apareixent cadàvers pels revolts de la Rabassada.

Però és reconegut com el súmmum de la manipulació espanyolista dels obrers catalans la intervenció del gran don Alejandro Lerroux. En un moment que la Solidaritat Catalana (la unió de dretes i esquerres catalanistes) amenaçava de defensar els trets característics de la nació catalana i la seva organització política autònoma, don Alejandro rep l’encàrrec de posar-hi remei: cridat a Barcelona el 1901 mena una política republicana anticatalana des de la Unión Republicana, i quan aquest partit comença a flirtejar amb el catalanisme no té cap inconvenient a crear-ne un de nou, el Partit Republicà Radical des del qual lluitarà contra el catalanisme amb un populisme que li va comportar el sobrenom de l’”emperador del Paral·lel”. Cap problema, sobreviurà diverses dècades i acabarà presidint la segona República Espanyola en els moments que es fa més forta la dreta espanyolista. Es veu que en els millors moments regalava entrepans de xoriç als obrers afamats...

Ja ho deia en J. V. Foix en un dels seus articles d’abans de la dictadura de Primo de Rivera: en qüestions nacionals, un monàrquic espanyol i un espanyol republicà sempre es posaran d’acord!

És clar que tot plegat són minúcies al costat de l’aparició de José Antonio Primo de Rivera, àlies Josentonio, el Ausente. Quan semblava que la República i la Generalitat podien ser una bona solució per a la península, arriba amb camisa blava i el jou i les fletxes el polític apolític que està contra tots els polítics que són uns corruptes que estan portant Espanya cap a la catàstrofe i que ell liderarà un moviment nacional que recuperarà les glòries passades i tornarà l’esplendor de la mare pàtria i non plus ultra...

No sé per què, però fins i tot per la foto també tinc un déjà-vu... I molts catalans que segueixen ensopegant amb la mateixa pedra.

En fi, ara només ens falta que la Carme Chacón vulgui reeditar el seu 45% de vots i els seus 25 diputats catalans perquè tornem a evidenciar que ni així, que no hi ha res a fer... Però hauran tornat a passar deu anys més.

(pròximament, 2a part!)

diumenge, 12 de juliol del 2015

Tots amb l'Escola d'Art!

Avui he llegit un article al diari El Punt Avui en què la direcció de l’Escola d’Art d’Olot reclamava un nou edifici per a l’escola.

No m’ha suposat cap novetat perquè el nostre grup, durant la campanya electoral, ja hi havíem parlat, encara que llavors no en féssim difusió perquè aquest no és el nostre estil.
La veritat és que no feia pas gaire que havia anat a l’escola, però no m’havia adonat de les lamentables condicions en què es troba l’edifici. És clar que és un luxe tenir un centre educatiu en un edifici històric com el del convent del Carme, però també és una necessitat absoluta reclamar que un centre educatiu estigui en condicions.
De fet, si tots els olotins que exigim una millora de l’enrajolat del Firal, perquè el veiem en unes condicions lamentables, veiéssim l’estat de l’enrajolat d’algun passadís de l’escola d’art, ens posaríem les mans al cap. Lamentable. Malgrat els esforços que ens consta que estan fent l’equip directiu i tots els professors de l’escola, la situació és molt complicada. I, pel que ens van comentar, el problema de l’enrajolat encara és un dels més petits amb què es troben... Tot i així, és de lloar la feina formativa que s’està fent a l’escola, amb uns estudis atractius i diversificats que acaben donant una titulats amb una gran preparació, com demostren els diversos premis que han rebut en els últims anys.
Ho vam dir en campanya electoral i, per tant, no és cap novetat. http://www.elpuntavui.cat/article/3-politica/17-politica/854228-ciu-i-erc-dolot-duen-la-nova-escola-dart-a-la-campanya.html?tmpl=component&print=1&page= Però si de debò ens interessa l’escola d’art, si pensem que és un actiu per a la ciutat que ens singularitza i que ens fa mantenir una tradició artística de la qual ens enorgullim sempre que en parlem o ens ho recorden, si volem treballar amb la possibilitat d’estudis universitaris d’art, si defensem que l’escola d’art s’ha d’obrir a la ciutat, cal que la ciutat hi aposti definitivament.
És clar que estem parlant d’un centre que depèn de la Generalitat de Catalunya, que l’ajuntament només hi ofereix l’espai i que el manteniment és qüestió del titular administratiu, però des de la ciutat no ens podem quedar plegats de braços. Nosaltres ja parlàvem de començar a endegar el projecte de can Sacrest que pot ser un actiu molt important per al barri vell i per al barri de Sant Miquel.

Potser ha arribat el moment d’apostar-hi fermament i començar a posar fil a l’agulla!

dimecres, 8 de juliol del 2015

Curs d'estiu del PEHOC: la Catalunya del segle XVIII

Avui hem acabat el segon curs estival d’història organitzat pel PEHOC. No cal dir que és un luxe poder participar en aquests esdeveniments culturals que es produeixen a Olot, durant l’estiu i al llarg de tot l’any.


Vull donar les gràcies especialment al PEHOC i al seu director, l’amic Jesús Gutiérrez, per la possibilitat d’impulsar-lo; al company Josep Catà per dirigir-lo; i a la FES, i especialment a la Marta Fontaniol, per encarregar-se de gestionar-lo.

No cal dir-ho: ha estat tot un plaer participar-hi. I, en aquest cas, no només com a alumne del curs “La Catalunya del segle XVIII. De la desfeta política a la renaixença econòmica”, sinó col·laborant amb la Mita Casacuberta amb un diàleg crític sobre la novel·la Senyoria, de Jaume Cabré.

Ha estat un curs de tres dies, matí i tarda, rodó.  Historiadors especialistes en l’època ens han estat presentant la seva visió sobre la Catalunya del segle XVIII: Agustí Alcoberro, Francesc Roca, Àngel Casals, Jordi Miravet, Lluís Roura, Valentí Gual, Miquel Àngel Fumanal i Pere Gifre. No cal dir-ho, un altre cop: tot un luxe!

I, com deia, m’ha agradat especialment l’experiència a dues veus que vam fer la Mita Casacuberta i jo mateix sobre la Senyoria de Cabré. No sé si al públic li va agradar o no, però jo m’ho vaig passar molt bé rellegint una lectura que havia fet ja fa un quart de segle i que em va tornar records oblidats. Vam improvisar, amb la Mita, un debat sobre la novel·la històrica i sobre l’estil literari que em va motivar prou, un debat estilístic i literari que no sempre és fàcil de fer.

Com deia: no sé si a tots els participants del curs els va atreure prou la iniciativa, però a mi m’ha resultat una experiència altament estimulant.


Olot no es pot permetre renunciar a aquests fòrums. Per això, espero que la proposta de l’any vinent sobre el segle XIX encara sigui més engrescadora. I, per tant, animaré tant com pugui en Pep Catà, el PEHOC i la FES perquè no desisteixin de l’oferta.

divendres, 3 de juliol del 2015

Publicarem les retribucions als nostres regidors

Primer Ple del nou mandat, el que s’anomena col·loquialment “Ple del Cartipàs”. S’hi distribueixen les responsabilitats de cada regidor, el règim de sessions i les retribucions.

És clar que és un dia important perquè marca l’organització del govern de la ciutat per a tot el mandat. M’estalvio de comentar-lo perquè és el que convé al govern de CiU-PSC, i no hi ha res a dir. Com a oposició, seguirem treballant perquè es prenguin les millors decisions sobre el futur de la ciutat, però no deixa que ara el govern té una majoria absoluta.

El tema principal del dia és el de les retribucions als regidors. Des del nostre grup, vam comentar el següent:

Ens presenten un model de retribucions molt semblant al que ens havien presentat fa 4 anys.
En aquell moment ja vam manifestar que estàvem en contra del seu model i que el nostre model de retribucions s’acostava més al que havia presidit el govern socialista d’en Lluís Sacrest. La incorporació del PSC al govern, doncs, no ha canviat gens aquesta qüestió.
Ens canvien la dedicació parcial d’alcaldia per la del Delegat de Serveis Generals, cosa que ho deixa igual, i només s’amplia amb una mitja dedicació del Delegat d’ensenyament, fruit del pacte de Govern. Són, per tant, 2 dedicacions i mitja, quan la RSAL permet un màxim de 10.
D’altra banda, l’alcalde deixa de tenir la dedicació parcial del 95% quan nosaltres pensem que l’alcalde d’Olot hauria de tenir un salari fix, i únic, per part de la ciutat, com havíem manifestat en la campanya electoral.
Ja ho vam argumentar fa 4 anys i ja vam concretar que en cap cas dubtàvem de les hores de dedicació de l’alcalde i dels regidors, que són moltes i estem convençuts que ho seguiran sent, tant per part dels regidors de l’equip de govern com de l’oposició.
No és un problema d’hores de dedicació sinó de model retributiu.
Nosaltres pensem que els alcaldes i els regidors han de tenir unes retribucions com pertoca a les seves responsabilitats i en aquest cas, la llei de règim local ens marca uns criteris que veiem prou lògics i adequats a les responsabilitats dels governants. En aquest cas, un màxim de 55.000 euros bruts.
D’altra banda, pensem que les retribucions per assistència amb la suma de la JGL i de la Comissió de coordinació de grup ens donen una xifra molt elevada, com ja havíem comentat fa 4 anys.
Han modificat molt lleugerament a la baixa aquestes assistències, però la xifra resultant ens segueix semblant excessiva per ser unes percepcions compatibles al 100% amb altres salaris o indemnitzacions públics o privats.
No s’ha modificat la percepció per Ple ni per JP, cosa que considerem correcta.
No trobem bé, però, que no es posi un límit en el nombre de percepcions per assistències al Ple, a la Junta de Portaveus, a la Junta de Govern Local i a la Coordinació de grup. En aquest últim cas, es diu “com a màxim 1 per setmana”, però en les altres reunions no es posa límit. Seria tan fàcil com dir fins a un màxim de 12 o 48 percepcions, segons siguin mensuals o setmanals.
D’altra banda, ja que tindrem un portal d’administració oberta, vam demanar que mensualment hi figuressin les percepcions que hem tingut tots els regidors, en un exercici de transparència, ja que poden ser diferents d’un mes a un altre en funció del nombre de reunions. (Mentre no estigui en funcionament aquest nou portal, ERC penjarà a la seva pàgina web les retribucions mensuals dels seus regidors).
En total, doncs, la proposta és la següent:
Ple 475€ (mensual)
JGL 160€ (setmanal. Alcaldia i 7 tinents de govern)
JP 95€ (mensual)
Comissió de coordinació de grup 160€ (setmanal. Tot l’equip de govern)

I, per tant, hi vam votar en contra.

Pel que fa a la dotació per als grups municipals, fa 4 anys ja havíem lamentat un increment d’aquestes dotacions quan nosaltres havíem demanat que es congelessin. Són unes dotacions importants especialment per als grups que estem a l’oposició perquè ens permeten gestionar les despeses d’organització del grup i de difusió de la nostra tasca. L’equip de govern ja té altres canals per poder-ho fer.
En aquest cas, nosaltres havíem comentat la possibilitat de reduir en un 10 o un 15% les aportacions als grups municipals per a aquest mandat.
Finalment, la proposta que se’ns va fer comportava una reducció del 10% i, per tant, vam votar a favor.

Finalment, es va aprovar la proposta de personal eventual (altrament dit, “de confiança”). També, com fa 4 anys, ens proposaven la contractació de la figura d’un gerent i d’una persona de comunicació adjunta a l’alcaldia.
Encara que en aquest apartat també estem molt per sota del límit que ens marca la llei (un màxim de 7 dedicacions), pensem, com fa quatre anys, que l’aparició de la figura del gerent és una derivada de l’organització de l’equip de govern, amb només dues persones i mitja amb dedicació parcial. Insistim que la incorporació del PSC al govern de CiU, no ha canviat gens l’estructura.

Ja ho vam dir fa quatre anys, pensem que els regidors són els que haurien de fer les funcions de gerència, que per això ens hem presentat a unes eleccions, i, per tant, estem en desacord amb la figura del gerent. I per això vam votar en contra, encara que sí que estàvem d’acord amb la necessitat de tenir un responsable de comunicació.