No ho dic jo (que també!; i, de fet, ho he repetit moltes vegades ja fa una colla d’anys...) ni els catalans (encara que cada cop siguem més els que ho anem tenint ben clar...), ho diuen ells.
Ho diuen ells i cada cop més clar. Ja ho he dit més d’una vegada, però em sembla que els exemples que van apareixent reiteradament no està més de subratllar-los, per si algú encara necessita algun exemple més per acabar-se de definir.
Enguany ha reblat el clau el president de la Federación Asturiana de Fútbol (un senyor que, tot sigui dit, no recordo ni com es diu!) quan s’ha despenjat afirmant que en Jose Mourinho i en Pep Guardiola no valoren prou els premis internacionals Príncipe de Asturias perquè són igual d’estrangers.
I sí: té tota la raó.
La raó li dóna, per exemple, l’Esperanza Aguirre quan va afirmar que el control de l’electricitat no podia marxar fora del “territorio nacional” quan Gas Natural pretenia fer-se amb el control d’Endesa. Evidentment, quan va marxar a mans italianes, ho va trobar el més normal del món. Com la resta d’espanyols que no van dir res.
Aquesta setmana mateix he llegit un article de cuina d’en Jaume Fàbrega (no acostumo a llegir articles sobre cuina, però els de Fàbrega els trobo especialment educatius i assenyats) comentant l’aparició de Antología del paladar español, del doctor en filologia hispana Juan Luis Suárez Granda, on tot allò que fa referència a les tradicions catalanes queda bandejat com a referent estranger.
No és gens estrany: tots els temaris d’història d’Espanya o d’història de la Literatura Española que són obligatoris per als alumnes catalans i de la resta de l’Estat tracten la història des d’un punt de vista castellanocèntric. Catalunya, si hi és, sempre és una anomalia, un pedaç. Allò català és tan estranger com allò portuguès.
El president de la Federació Asturiana, doncs, no va gens errat. Potser, com sempre, ens seguim equivocant els catalans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada