diumenge, 31 de gener del 2010

Ausiàs March, el ben enamorat


M’ha agradat llegir una entrevista de El Temps a en Ferran Garcia-Oliver sobre la seva darrera biografia d’Ausiàs March. Una de les qüestions que li formulen fa referència a com s’entén la manca de coneixement popular sobre els grans clàssics de la literatura catalana. En Garcia-Oliver utilitza un argument que alguna vegada jo mateix he emprat en les meves classes de Batxillerat quan m’ho han demanat: només la defensa de la pròpia tradició pot posar les coses al seu lloc, i els catalans tenim una tendència extrema a enaltir allò que és forà i a rebaixar allò que és més nostrat... Si Shakespeare, Toltoi, Dante... són grans referents globals no deu ser perquè anglesos, russos, italians... els hagin girat l’esquena!


La Núria Cadenas, que fa l’entrevista, demana al catedràtic saforí si som prou conscients, com a país, de la importància d’Ausiàs March. En Ferran Garcia-Oliver respon “No gens. Aquest és el nostre problema, que és, de fet, extraliterari i s’instal·la en el camp de la sociolingüística i la política. La nostra situació lingüística és lamentable dins de l’estat espanyol i en els contextos internacionals, perquè no tenim un estat. No tenim la protecció que escau a una societat de parlants com la nostra.”

Per a Garcia-Oliver, doncs, topem una vegada més amb la realitat de la subversió nacional, amb l’opressió cultural de l’estat centralista castellanitzador. Els clàssics espanyols, els importants de debò, els que ha de defensar l’Instituto Cervantes i el Ministerio de Cultura (i potser també el de Educación y Ciencia) són els castellans, els de l’Espanya imperial. Les cultures “perifèriques” no són més que manifestacions de provincianisme i tancament (com li passa al Barça d’en Guardiola segons els comentaristes de la metròpoli) i, és clar, ni que parlem del millor poeta del segle XV (Ausiàs March) no tenim dret a presentar-lo com a punta de llança de la poètica europea. Per a la gent de la Meseta només serà un “pueblerino” amb barretina! D’alguna manera es tracta d’allò que en termes econòmics ens hem acostumat a veure com a “boicot als productes catalans”.

                                                                                           

No sé si Ausiàs March és el poeta més important del segle XV. Sí que sé, però, que és un poeta en què hi podem trobar un pou sense fons de referents, de metàfores, d’idees, d’imatges..., d’ironia!

Només com a mostra, aquest poema que va musicar en el seu moment Raimon:

No em pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa el faça,
tenint-lo cald en lo temps de la glaça
e fresc, d'estiu, com la calor se met;
preant molt poc la valor del senyor
e concebent desalt de sa manera,
veent molt clar que té mala carrera
de canviar son estat en major.

¿Com se farà que visca sens dolor
tenint perdut lo bé que posseïa?
Clar e molt bé ho veu, si no ha follia,
que mai porà tenir estat millor.
Doncs, ¿què farà, puix altre bé no el resta,
sinó plorar lo bé del temps perdut?
Veent molt clar per si ser decebut,
mai trobarà qui el faça millor festa.

Jo són aquell qui en lo temps de tempesta,
quan les més gents festegen prop los focs
e pusc haver ab ells los propris jocs,
vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
servint senyor qui jamés fon vassall
ne el venc esment de fer mai homenatge,
en tot lleig fet hagué lo cor salvatge:
solament diu que bon guardó no em fall.

Plena de seny, lleigs desigs de mi tall:
herbes no es fan males en mon ribatge.
Sia entès com dins en mon coratge
los pensaments no em devallen avall.


Encara que el poema, com ha de ser en Ausiàs March, parli d’amor (“senyor qui jamés fon vassall”), m’ha fet gràcia el resum temàtic que en va fer Pere Bohigas per a la seva edició a “Els Nostres Clàssics” perquè m’ha semblat que ho podem aplicar fàcilment a la realitat política d’avui: no sempre el camí aparentment més recte és el millor, no fem com el petit vailet! Diu, Bohigas:

“El poeta no fa com el petit vailet que pren en avorriment el seu senyor i imprudentment l’abandona, pensant que millorarà la seva sort. Ell, al contrari, serveix un senyor sense pietat. La tornada és una declaració d’amor espiritual a “Plena de seny”.”, que és, de fet, a qui serveix el jo poètic malgrat el dolor que li infligeix, perquè a l’amor mai no s’arriba pel camí més recte!

dimecres, 27 de gener del 2010

Balanyà

Avui m’ha vingut bé fer una entrada al bloc especialment breu, sintètica. M’havia proposat no parlar directament de temes, diguem-ne, sociopolítics, però l’ocasió ha pogut més que la meva voluntat. Com sol passar sovint.




D’entrada, potser el mateix títol del bloc molestarà aquesta famosa família d’empresaris barcelonins, perquè el major intent de modernització de l’empresa és recórrer a l’insípid terme “Grup Balaña”, que no acabo de veure ben bé si és ortografia llatina o germànica.

El cas és que dues qüestions ben divergents com són les curses de braus i les projeccions de pel·lícules en llengua vernacla acaben relligades perquè anem a parar amb el mateix empresari, amb la mateixa empresa.

Fins fa poc, Balaña era gairebé l’únic empresari taurí dels Països Catalans, amb una fortuna que sobretot va començar a excel·lir amb els primers temps del franquisme, als anys quaranta, quan en uns moments especialment delicats compren la plaça Monumental de Barcelona.

Els Balaña formen part d’aquella burgesia barcelonina que, com els Godó, no va acabar de pair els anys de la República i van veure’s les orelles amb la revolta de les tropes africanes.

A partir d’aquí, com va passar amb molts d’altres, tot va ser bufar i fer ampolles... Espectacles!: toros, teatres i... cinemes!


Museo Virtual - ID: 6695

I aquí ve el quid de la qüestió: aquests mateixos empresaris són els que (com els Godó de La Vanguardia) controlen les sales de projecció de cinema a Catalunya i ja fa anys i panys que intenten frenar que en aquests cinemes es projectin pel·lícules en català amb la més absoluta normalitat!

País...! Només em consola que el grup del Facebook que s’ha obert per respondre a la “vaga” empresarial contra la llei del cinema, en menys de 24 hores, ja compta en el moment que penjo aquest comentari amb  més de 8.000 membres.


Alguna cosa, finalment, està canviant!

dimarts, 26 de gener del 2010

Nuklearra? Ez, ezkerrik asko!

Où sont les neiges d’antan?, que diria el poeta.

Jo no devia tenir ni quinze anys fets, però llavors estava de moda portar al cotxe la C quadribarrada, el logotip del 75è aniversari del F. C. Barcelona i, especialment entre els més “progres”, l’anagrama de la lluita contra l’energia nuclear en les diverses modalitats lingüístiques de la península, perquè encara hi havia (especialment entre els “progres”) qui creia en allò que més endavant s’ha anomenat “estat plurinacional”. Tant és, no deixa de ser una entelèquia com qualsevol altra.




De sobte veies passar Doscavalls, Quatrellaunes o Dyans6 amb els colors més virolats o estrafolaris, però amb l’indefectible “Nuclear? No, gràcies”; i, els més “progres”, en la versió més antisistema: “Nuklearra? Ez, ezkerrik asko!” Les barbes, les flors, els liles i els porros no podien faltar en el complement...




Doncs, com deia el poeta, “on són les neus d’antany?” Què se n’ha fet, del hippies lluitadors per la llibertat, de la lluita contra l’energia nuclear, exemple de la lluita contra el sistema capitalista?

Sí: el mateix que amb la resta. Hem claudicat! Encara que sembli mentida, “asko” no té res a veure amb la benvolguda població de la Ribera d’Ebre, ni amb el “fàstic” que produeix la visió de les centrals nuclears. Simplement: no en volíem, d’energia nuclear.




Per què? Perquè no era prou segura, però sobretot perquè contaminava i perquè no sabíem què fer dels residus! I això que encara havia de venir el desastre de Txernobil!

Ja ens poden dir que l’energia nuclear ha canviat molt, que ara les centrals són “segures”, que les energies alternatives no estan a l’alçada o que fins i tot són més contaminants. Però la realitat la tenim aquests dies a Ascó: hem de construir un “cementiri de residus”. I qui hi està a favor? Doncs només la gent que viu o ha viscut dels beneficis econòmics de la central nuclear.

Dit d’una altra manera: compren l’acord dels veïns amb els euros que arriben com a recompensa; però això és la mort del poble, a Ascó no s’hi podrà fer res més.

Qui voldrà comprar enciams de camps que cultiven arran de la central o del “dipòsit temporal de residus” (algú s’ha inventat mai un eufemisme més perfecte? Temporal? Sí, només són 500 o 1000 anys!)?, qui voldrà fer turisme en les platges banyades per les aigües residuals de la central?, i turisme rural: qui voldrà fer passejades per la tecnologia productora de bolets... nuclears?

En fi: un despropòsit! Però encara més gran és el despropòsit que aquells mateixos que, de joves, passejaven orgullosos els seus Renault o Citroën amb els adhesius corresponents, ara són els primers que han claudicat en pro d’uns beneficis que només són “temporals”. Aquests sí: inequívocament “temporals”. Perquè arribarà el dia que la bóta de Sant Ferriol ja no rajarà! I, llavors...

dissabte, 23 de gener del 2010

Ofidis (i 4)




Per acabar aquesta sèrie dedicada especialment a aquests éssers de camí insegur i aparentment vacil·lant, recorregut esbiaixat, mirada i intencions tèrboles i indefinides, però dentellada ferma, m’agradaria citar un referent de claredat ideològica per al nostre país, un personatge que tendia a anar de dret a l’objectiu, sense segones intencions, sense malícia, però amb tota la càrrega irònica de què era capaç.




Deu ser per aquesta transparència que, quan molts partits catalans van pactar la renúncia que suposava l’estatut autonòmic per fer veure que tots plegats recuperàvem la llibertat després dels anys foscos de la dictadura, Joan Oliver (el poeta Pere Quart) va passar a ser un escriptor marginat, depurat pel poder convergent que no podia acceptar la crítica d’aquells que no volien renunciar a les ànsies de llibertat que havien mantingut al llarg de la difícil i dilatada lluita contra el franquisme.

Pere Quart, el de les Corrandes de l’Exili (“Com el Vallès no hi ha res”), va tornar de l’exili sud-americà per retrobar la mitja vida que havia deixat ençà dels Pirineus, per defensar la seva pàtria i la seva cultura perseguida, malgrat que havia de mossegar-se la llengua perquè llavors el règim no enganyava.

El pujolisme per a ell no va ser, malgrat tot, la panacea. I Joan Oliver, Pere Quart, va passar a ser un proscrit, com tants que gosaven alçar la veu per afirmar “no és això, companys; no és això”... Tants anys de lluita antifranquista no es pagaven amb les renúncies que implicava la Catalunya autonomista.

En fi, molts d’aquells que es van aprofitar de la situació quedarien perfectament retratats en aquest poema del Bestiari republicà de Pere Quart. El referent estructural medieval no lleva frescor ni profunditat a l’espurna crítica genial del poeta vallesà.

I ara sí que deixarem les serps divines reptar tranquil·les per una temporadeta, perquè elles no tenen cap culpa que Déu les qualifiqués al jardí de l’Edèn com el més malvat dels animals...


SERPENT

Àvol serpent!
(Déu no vigila
la blana argila
d’Eva recent.)

El gran desastre
descrius del tot
quan deixes rastre
damunt el llot.

diumenge, 17 de gener del 2010

Ofidis (3)




No sé que hi tinc, aquests dies, amb les serps, però hi torno!


Potser algú es va sorprendre en llegir que jo atribuïa una certa "aprensió" a les serps a preteses influències de l'educació judeocristiana. Per si algú no recorda (o és molt jove i ha tingut la sort que no l'hagin bombardejat amb aquestes històries) la Bíblia, us cito íntegre el capítol 3 del Gènesi. La maledicció a les serps és realment "impactant"!


Llegiu-lo amb calma i de ben segur que hi trobareu "detalls" que en la vostra formació cristiana (o no) passaven "desapercebuts":






La serp era el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet.
Preguntà, doncs, a la dona:
--Així, Déu us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí?
La dona va respondre a la serp:
--Podem menjar dels fruits de tots els arbres del jardí, però dels fruits de l'arbre que hi ha al mig del jardí, Déu ha dit que no en mengem ni els toquem, perquè moriríem.
La serp li va replicar:
--No, no moriríeu pas! Déu sap que, si un dia en menjàveu, se us obririen els ulls i seríeu igual com déus: coneixeríeu el bé i el mal.
Llavors la dona, veient que el fruit de l'arbre era bo per a menjar i feia goig de veure, i que era temptador de tenir aquell coneixement, en va collir i en va menjar; i va donar-ne també al seu home, que en menjà amb ella. Llavors a tots dos se'ls obriren els ulls i es van adonar que anaven nus. Van cosir fulles de figuera i se'n feren faldars.
Quan l'home i la dona van sentir els passos del Senyor-Déu, que es passejava pel jardí a l'aire fresc de la tarda, es van amagar entremig dels arbres del jardí, perquè el Senyor-Déu no els veiés.
Però el Senyor-Déu cridà l'home i li va dir:
--On ets?
10 Ell li va respondre:
--He sentit que et passejaves pel jardí i, com que vaig nu, he tingut por i m'he amagat.
11 El Senyor-Déu li replicà:
--Qui t'ha fet saber que anaves nu? És que has menjat del fruit de l'arbre que jo t'havia prohibit?
12 L'home va respondre:
--La dona que has posat al meu costat m'ha ofert el fruit de l'arbre i n'he menjat.
13 Llavors el Senyor-Déu va dir a la dona:
--Per què ho has fet, això?
Ella va respondre:
--La serp m'ha enganyat i n'he menjat.
14 El Senyor-Déu va dir a la serp:
--Ja que has fet això, seràs la més maleïda de totes les bèsties i de tots els animals feréstecs. T'arrossegaràs damunt el ventre i menjaràs pols tota la vida. 15 Posaré enemistat entre tu i la dona, entre el teu llinatge i el seu. Ell t'atacarà al cap i tu l'atacaràs al taló.
16 Després digué a la dona:
--Et faré patir les grans fatigues de l'embaràs i donaràs a llum enmig de dolors. Desitjaràs el teu home, i ell et voldrà dominar.
17 Després va dir a l'home:
--Ja que t'has escoltat la teva dona i has menjat el fruit de l'arbre que jo t'havia prohibit, la terra serà maleïda per culpa teva: tota la vida passaràs fatigues per treure'n l'aliment. 18 La terra et produirà cards i espines, i t'hauràs d'alimentar d'allò que donin els camps. 19 Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d'on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs.
20 L'home va donar a la seva dona el nom d'Eva, perquè ella ha estat la mare de tots els qui viuen.
21 Llavors el Senyor-Déu va fer túniques de pell i va vestir l'home i la dona.
22 Després el Senyor-Déu digué:
--L'home s'ha tornat com un de nosaltres: ja coneix el bé i el mal! I si ara agafa el fruit de l'arbre de la vida, el cull i en menja, viurà per sempre!
23 Llavors el Senyor-Déu va expulsar l'home del jardí de l'Edèn, perquè treballés la terra d'on havia estat tret. 24 Un cop l'hagué expulsat, va posar a l'orient de l'Edèn els querubins amb la flama de l'espasa fulgurant per a guardar el camí de l'arbre de la vida.


Ofidis (2)

Com que no sóc un fan de l'obscurantisme, necessito refer una mica la imatge de l'entrada anterior i posar-ho més fàcil a l'esforçat lector (gràcies!).





Em serà molt senzill: no hi ha res com començar un tema ben tòpic i tradicional com el de la serp per trobar-hi infinitat de referents. En el fons, molts van a parar allà mateix (o sigui que la lectura d'aquest en facilita la de l'anterior), de manera que, si hi poseu una mica d'interès, tot serà molt més clar!


Quin clàssic: Josep Carner! Qui no voldria haver estat Carner algun dia de la seva vida? Sempre que en recordo alguna cosa, només m'arriba a sortir un comentari: quin geni, quin prodigi!





Per relacionar tot plegat, una de ben senzilla sobre les serps:





Serpent

M’arrossego bé
i em cabdello als arbres;
mai no m’ha calgut
un parell de cames.

Destrossada carn,
que d’altres la cerquin;
jo menjo només
preses que bateguin.

Poder absolut
és el que m’encanta;
que l’hegui tot jorn
bo i arrossegant-me.









Digueu-me si, d'una manera més subtil, podeu arribar a dir ben bé allò que voleu dir. I, qui no ho entengui, que s'ho faci mirar!

dissabte, 16 de gener del 2010

Ofidis: perfídia!




No podeu arribar a saber les ganes que tenia de fer aquesta entrada. Se’m resistia i se’m resistia (perquè ja se sap que allò de quedar bé sempre es prioritza), però al final he hagut de donar el braç a tòrcer.

Espero que els que m’heu criticat perquè les meves ironies (digueu-li com vulgueu) no s’acabaven d’entendre  -especialment si no estàveu acostumats al meu “estil”- no m’ho tingueu en compte!

Sí: avui especialment vull ser d’allò més críptic. Tant com pugui. O sigui: per a la interpretació del missatge us haureu (si en teniu delit) d’esmussar el cervell tan com si estiguéssiu davant d’una peça abstracta.




Els ofidis són presents en les arts mèdiques, guaridores, però jo (que no en tinc cap simpatia especial) els relaciono millor amb la perfídia, la maldat, l’interès... Deu ser la meva formació judeocristiana que, malauradament (o no!), s’ha imposat a les arrels hel·lèniques del meu petit país. (I vinga tòpics!)

Doncs, sí: quan menys t’ho esperes, quan més tranquil passeges per viaranys i rodals, ensopegues de sobte amb aquests éssers esmunyedissos, de caminar tèrbol, desigual, però ferms i decidits. Aquells que, enlloc de seguir el camí recte, fan giragonses, ziga-zagues, marrades i subterfugis i, en el moment precís, claven dentellada en la innocent presa (ai las!, aquell que bada i es confia, ignorant del gran perill que corre...).

Digueu-me “bíblic”, però en aquests casos sempre em ve al cap la jugada d’Eva al jardí de l’Edèn!




I llavors, malgrat trencar l’equilibri de l’ordre biològic, em vénen ganes de ventar una pluja de rocs al malèfic intrús...

Per il·lustrar aquesta idea, em plau triar un poema d’un dels autors més “foscos” que conec (bàsicament, per no fugir del tema críptic), l’Albert Roig, gran poeta de les Terres de l’Ebre (com que seran vegueria –un dia o altre!- em permeto escriure el concepte amb majúscula). Per un moment (i agafeu-ho metafòricament), voldria ser la mà que empunya el còdol...

Has sorprés l’esglaiada
Vibra, i encara fuga.
Que ràpida és la pedra,
Mà d’ànsia, i la mira
      L’escurçó que s’esgarra
I és rúbrica a l’espígol.
Vos intrigua el desvari
Inoïble, el roig cinabri
      De la sanguina. Com
Paisatge, la pintura
Que es degrada. Llepasses
      De mà impenitent,
Papaterres perboca
La frisança que acaben.


I, si no heu entès res, no patiu: ja us he dit que era volgudament abstrús. Però, tot i així, us recomano que, com qualsevol quadre avantguardista, us el torneu a mirar per gaudir-ne almenys les formes.

PS: I que consti que, encara que ho sembli, no tinc res contra les serps. Potser només una mica de respecte... (de totes maneres, estic convençut que, quan heu vist les primeres imatges del bloc, la majoria heu tingut una reacció de "respecte"!)

diumenge, 10 de gener del 2010

L'origen del "Toc, toc..." (i 3)

És així, si us plau

 —Toc, toc.
—¿Qui és?
—La Mort.


La Mort ve descalça:
quan se'n va duu socs
que van fent
cloc... cloc... cloc... cloc...


—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—¿Qui és?
...cloc... cloc... cloc... cloc...


Efectivament, l'origen és aquest poema de Vicent Andrés Estellés, que també és final! Qui truca? Qui hi ha a l'altra banda de la porta? No cal dir-ho: la resposta és prou tràgica com per perdre-hi més temps (com el pagès de Kafka, no podem badar...).


A l'altre costat no hi ha ningú que no vulgui la nostra desaparició com a nació.


Que diferent, fins i tot, la resposta que hi ha al Canadà, a Bèlgica! Canadencs, belgues..., quan quebequesos, flamencs..., es lamenten de la seva situació en l'estat, demanen més autonomia o la independència, intenten acostar posicions, intenten que quebequesos i flamencs se sentin ben tractats en el seu estat.


A Espanya, no! A Espanya, qualsevol que demani comprensió per a la seva nació és maltractat, és menyspreat, és atacat. Tot en pro de la indissoluble unitat de la pàtria espanyola (o sigui: castellana) que es manté invariable des dels orígens dels temps (des de la creació o, com a molt aviat, des d'Adam i Eva).


De fet, Espanya fa dos-cents anys que no ha paït que no és l'Espanya Imperial que els havien venut els àustries del segle XVI. A Espanya (ho recorda Maragall; algun dia el citaré "in extenso"!) encara no han paït la pèrdua de les últimes colònies ultramarines, el que van anomenar la crisi del 98 (1898!) i s'aferren a mantenir les colònies peninsulars (els regnes de Navarra i els de la Corona d'Aragó!). Però Espanya només és això: decadència i viure del "cuento"!


Quan entendrem els catalans que no som espanyols, que els espanyols són ells i que no ens volen, que  només volen els nostres calés? Ni federalistes ni mandangues!:


Resultat de les balances fiscals del 2008: cada català va regalar 3.000 euros a Espanya! 12.000 euros anuals per a una família de 4 membres. Som conscients de la mangnitud de la tragèdia? Cada família catalana podria tenir un cotxe nou gratis cada dos anys! O canviar de casa cada quinze anys, gratis!


Tot això ho gaudeixen a Espanya per obra de la generositat dels catalans. I encara ens diuen insolidaris i que perseguim el castellà a Catalunya.


Quan deixarem de trucar a la porta?

dijous, 7 de gener del 2010

Toc, toc... (2)




Sí, ja ho sé. Quan fa molt i molt de temps, molts i molts anys, que has pres un partit, una determinació, costa molt desdir-te’n, desfer-te’n. Rectificar.

Sembla que les teves conviccions estiguin tan arrelades al teu ésser que ets capaç de fer mil martingales per convèncer-te que el camí que vas iniciar, ja fa molts anys, segueix sent el millor, l’únic possible.

Per canviar determinacions així cal ser molt valent, cal tenir una fermesa d’esperit tal que et permeti reconèixer en un moment donat que el camí que vas iniciar no és el bo. En un moment de lucidesa, cal saber dir: “Perdoneu, em vaig equivocar.” Cal tenir molt valor per arribar aquí després de tota una vida encegat.




Com li passa a aquell que guia una excursió, una sortida, un viatge, i ha de triar un camí en una cruïlla i s’entesta a seguir i seguir el camí triat encara que el temps i el cansament li facin evident el seu error. Persistirà i persistirà per no reconèixer-lo!

I, sovint, el problema no és un mateix, sinó què diran! Quan la teva tribu t’ha acollit perquè has triat el seu mateix camí, adonar-te que és un error, que tots estan equivocats, et fa pensar que potser val més fer veure que encara hi creus, que encara és possible, perquè d’aquesta manera la teva tribu et seguirà acceptant. Si, en un moment determinat, ben armat de valor i de convenciment, vas i els dius que tot plegat era un error, que s’ha de seguir un altre camí, no saps pas com reaccionaran. Potser et rebutjaran, potser no voldran saber mai més res de tu...




Deixeu-me que forci una mica la interpretació, però et podria passar com al Gregor Samsa de La Metamorfosi de Franz Kafka, que un bon dia es desperta transformat en un insecte monstruós, o així és com el veuen tots els seus familiars.

I, és clar, perquè no us vegin com en Gregor, us esforceu per seguir el camí equivocat, fent veure que encara us el creieu!

“Quan, un matí, Gregor Samsa va despertar-se d'uns somnis neguitosos, es va trobar al llit transformat en un insecte monstruós. Jeia damunt l'esquena dura, com una closca, i, si aixecava una mica el cap, es veia la panxa de color marró, segmentada per estreps arquejats, com una volta, tan prominent que el cobrellit, a punt de relliscar del tot, amb prou feines s'aguantava. Les cames, molt nombroses i dolorosament primes en comparació amb la grandària habitual de Samsa, s'agitaven indefenses davant els seus ulls.

«Què m'ha passat?», va pensar. Allò no era un somni. La seva habitació, una habitació normal per un home, per bé que una mica petita, es veia endreçada entre les parets tan ben conegudes. A la paret, damunt la taula on hi havia un mostrari de teixits desmanegat -Samsa era viatjant- hi penjava una imatge que feia poc havia retallat d'una revista il·lustrada i havia emmarcat amb un marc daurat molt bonic. Representava una dona asseguda, encarcarada, guarnida amb un barret i un boà de pells, que escometia l'espectador amb un immens maniguet de pells en el qual s'amagava tot l'avantbraç. La mirada de Gregor es va dirigir cap a la finestra, i el mal temps -se sentia com repicaven les gotes de pluja contra l'ampit de zinc de la finestra- el va fer posar molt melancòlic. «¿I si dormia una mica més, i em treia del cap aquestes fantasies?», va pensar, però això era del tot impracticable, perquè tenia el costum de dormir del costat dret, i en el seu estat actual no podia posar-se d'aquella manera. Amb quina força no va girar-se cap a la dreta!; però es gronxava per tornar a quedar sempre d'esquena. Ho va intentar un munt de vegades, va tancar els ulls per no veure les cames bellugant-se, i només va desistir quan va notar un dolor en un costat, un dolor suau i sord que sentia per primera vegada.

«Déu meu! -va pensar-, quin ofici més esgotador he triat. Un dia sí un dia no de viatge. Aquests afers porten pitjors maldecaps que si es té un negoci propi, a casa; i al damunt aquesta plaga dels viatges, la preocupació per l'enllaç dels trens, els menjars irregulars i dolents, els contactes efímers amb persones sempre diferents, que mai no us tracten amb cordialitat. Que se'n vagi tot al carall!» Va sentir una lleugera punxada a la panxa; i movent l'esquena es va acostar al capçal del llit per poder aixecar millor el cap; va localitzar l'indret que li feia picor -era ple de nítids puntets petits i blancs que no va saber explicar-se-, i volia gratar-se'l amb una cama, però la va enretirar de seguida perquè aquell contacte va produir-li esgarrifances.”

diumenge, 3 de gener del 2010

Toc, toc: que hi ha algú?




Portem molts anys en un estat que es diu democràtic (més de trenta!) perquè encara ens hagin de fer por amb la història que vindrà el llop.

Portem molts anys sentint que s’ha de trucar a les portes d’Espanya perquè la solució és un estat federal. “Jo sóc federal”, diuen alguns catalans (a mi això només em fa pensar en aquells soldadets de color blau i de color gris que representaven la guerra de secessió americana: federals i confederals).

I, ara, com a últim recurs encara ens vénen amb la història que no hem d’amagar el que hi perdrem! El que hi perdrem? Vejam:

1. Què perdran els empresaris catalans amb la independència?: Res de res! Que una part important de les vendes és a Espanya? Sí, però també una part important de les vendes d’Espanya són a Catalunya. El poder adquisitiu dels catalans pujarà, i ja seria hora que els catalans comencéssim a consumir més productes de casa! Ara: amb la internacionalització de la societat actual, dependre bàsicament d’un client és un error gravíssim. Per sort, el boicot que de tant en tant s’ha promogut des d’Espanya ha provocat que els nostres empresaris busquessin obrir mercats i han descobert que el mercat europeu i internacional és molt més fiable i ric que no pas l’espanyol.

2. Som federals! Molt bé, fantàstic...: em voleu dir amb qui us voleu federar? Ens podem passar dècades trucant a la porta “Toc, toc: que hi ha algú?” i a l’altre costat ningú no en fa cabal!

Que no ens passi el que explica aquell conte de Franz Kafka (“Davant la llei”) que recupera per a una de les seves novel·les, El Procés. De fet, Orson Welles el col·loca a l’inici de la seva famosa versió cinematogràfica.




Kafka hi retrata una societat dominada per la burocràcia, que processa un ciutadà, Joseph K., sense que sàpiga de què se l’acusa ni com defensar-se’n. Probablement, el fet que Kafka fos txec i de família jueva el va portar a descriure les absurditats del sistema polític austrohongarès.

És una mica llarg, però si el llegiu amb paciència hi podeu observar tot de símbols que us recordaran el present català. No cal que insisteixi que el dedico als catalans que encara es diuen “federals”, no fos cas que els passi com al pagès de la història (que es mor trucant a la porta):

“Davant la llei, s’hi està un guarda de la porta. Hi arriba un home de  pagès, i prega al guarda que el deixi entrar dins la llei. Però el guarda diu que ara no li pot concedir l’entrada. L’home s’hi repensa i pregunta si doncs podrà entrar més endavant. –És possible –diu el guarda-, però ara no-. Vist que la porta de la llei és oberta com sempre i que el guarda s’enretira a un costat, el pagès s’ajup per mirar endins, a través de la porta. Quan el guarda se n’adona, riu i diu: -Si tanta gana en tens, prova doncs d’entrar, encara que jo t’ho prohibeixo. Ara, fixa-t’hi bé: tinc força. I sóc només el més baix dels guardes. Però a l’entrada de cada sala hi ha guardes, i cadascun té més força que el d’abans. Només la vista del tercer, ni jo mateix ja no la puc suportar-. Tals dificultats, el pagès no se les esperava, i pensa que la llei haurà de ser accessible a tothom i sempre, però quan ara es mira millor el guarda, amb el seu capot de pells, el gran nas punxegut, la llarga, prima i negra barba tàrtara, decideix que val més d’esperar-se fins a obtenir el permís per entrar. El guarda li dóna un tamboret i el deixa seure al costat de la porta. Seu allà dies i anys. Fa moltes provatures perquè el deixin entrar, i cansa el guarda amb els seus precs. El guarda se l’escolta sovint i el sotmet a petits interrogatoris, li pregunta coses de la seva terra i moltes altres, però són preguntes fetes amb indiferència, com les que fan els grans senyors, i per concloure li diu sempre que encara no el pot deixar entrar. El pagès, que s’ha proveït molt bé per al seu viatge, ho esmerça tot, i fins les coses de més de valor, a subornar el guarda. Ben cert que el guarda ho accepta tot, però diu: -Només t’ho prenc perquè no et pensis que has omès res-. Durant molts d’anys, el pagès observa el guarda gairebé sense parar. Oblida els altres guardes, i li sembla que aquest primer és l’única trava per a l’entrada dins la llei. Els primers anys renega ben fort per la malastrugança, però després, quan es fa vell, només rondina entre dents. Es torna criatura, i com que amb tants anys de fixar-se en el guarda li ha arribat a conèixer fins les puces del coll de pells, suplica també a les puces que l’ajudin i que li mudin la disposició del porter. Ve un dia que la vista se li afebleix, i no sap si al seu voltant es va fent fosc o si només són els ulls que l’enganyen. Però aleshores distingeix dins la fosca una lluor mai apagada, que surt de la porta de la llei. Ja no viu gaire més temps. Abans de morir, tota l’experiència de tots aquells anys se li aplega dins el cap per formar una pregunta que encara no ha fet mai al guarda. Li fa un senyal, car ja no pot ni aixecar el cos, que se li torna ert. El guarda s’ha d’ajupir molt, perquè la diferència de l’estatura també ha augmentat molt, i no pas a favor del pagès. –Què vols que et digui encara? –li pregunta el guarda -, mai no en tens prou-. –I doncs –diu l’home-, si tothom vol arribar fins a la llei, ¿com és que tots aquests anys ningú sinó jo no ha demanat per entrar?- El porter s’adona que el pagès és al punt de la mort, i per tocar-li encara l’orella que es perd li clama amb una veuarra enorme: -Per aquí ningú més no podia entrar, perquè aquesta entrada no es destinava sinó a tu. Ara me’n vaig i la tanco-.”

(Franz Kafka, El procés. Barcelona, 1991. Club de Butxaca, 98. Proa. Pàgs. 247-9)

divendres, 1 de gener del 2010

2010 X LA POLÍTICA!

Sí: així de clar. Penso que un bon desig per al 2010 seria que entre tots plegats recuperéssim el sentit de la política, la importància de la gestió pública, la transcendència que el bé comú estigui en mans de la gent, en mans de qui el conjunt de la ciutadania hagi decidit que circumstancialment se n’encarregui.




No és veritat el reduccionisme que s’ha volgut implantar des de determinades instàncies: no tots els polítics són iguals. Ben al contrari: estic convençut que la majoria de polítics són honestos i que dediquen els millors anys de la seva vida al bé públic.

Tampoc no penso que sigui certa una altra de les afirmacions que ens volen fer empassar amb tota la barra del món: “que manin els rics perquè aquests ja els tenen fets i no han de robar res”. S’ha demostrat: el caler crida el caler i qui en té sempre en vol més.




Tots aquests comentaris són distorsions interessades. Distorsions interessades del poder i dels poderosos. El poder econòmic, el poder mediàtic, el poder religiós... no necessiten la política per influir en la societat; al contrari: la política els fa nosa, perquè és l’única manera que té el poble, la societat, de no deixar-se endur pels poderosos.

I no hi ha més secret: des que el món és món, des que els humans ens hem constituït en societats, en “polis”, hi ha d’haver una forma de govern, una “política”. I no hi ha volta de fulla: oligarquia o democràcia.




O ens creiem que la política l’hem de fe entre tots, recuperant la democràcia de debò (la que s’interposa entre els poders fàctics), o sempre manaran els mateixos, com ha passat durant segles i segles fins que algú no va dir prou.




Jo no vull un país independent on sempre manin els mateixos: digueu-me idealista, però vull una comunitat de gent lliure que escull els seus representants i que els canvia periòdicament perquè hi puguin dedicar eventualment els millors dels seus esforços sense “apoltronar-se” en una cadira perquè es pensen que sense ells la gent no sabria fer res. Els politics no hi són per enriquir-se (“para forrarse”, com deia en Zaplana) ni per ego personal, els politics estan –i no pot ser de cap més manera- per fer un servei a la comunitat.

Sense la política, sense la democràcia, només hi ha la dictadura: la imposició dels poderosos sobre la comunitat. I d’això, a casa nostra, n’estem prou escaldats com per no voler-hi tornar!

Que aquest 2010 sigui l’any de recuperació de la política! Que tinguem un molt bon any!