divendres, 27 de juliol del 2018

Què passa amb la FES


Els plens de juny i de juliol no van ser res de l’altre món. El país segueix en unes circumstàncies que fan difícil destacar elements que vagin més enllà de la política general. El cas és que en aquests plens s’ha produït el relleu de la Mireia per en Lluís Riera en el grup municipal de la CUP. Potser de vegades no acabem de coincidir-hi en tot, però tant la Mireia com en Lluís són persones que s’estimen la ciutat i que treballen intensament per millorar-la. Que tinguin molta sort tots dos en el que es proposin.



Per la resta dels punts dels plens, m’ha interessat especialment l’evolució del tema de la FES. Des del 2011 (i ja hi tinc una entrada en aquest mateix blog referint-m’hi), l’actual equip de govern de PDeCat-DC (i abans de CiU) no s’ha sentit còmode amb el paper de la Fundació d’Estudis Superiors. Sembla que ara tocava dissoldre-la (de fet, ja n’ha plegat el director, Jordi Calabuig, a qui devem una feina ingent per a la ciutat al llarg de gairebé dues dècades i que han deixat marxar sense més, sense cap reconeixement...), sembla que així ho va decidir el Consell d’Administració dirigit per l’equip de govern, però sembla que no és tan fàcil i que n’han de reorientar el funcionament.

Com que aquest estiu hi vaig poder fer un curs d’història i en aquell moment semblava que la dissolució ja era irreversible, vaig fer aquest text amb una sèrie de qüestions sobre la importància de l’existència de la FES:


Les claus del Segle XX
Les tensions i conflictes del període 1898 a 1936
Curs d’estiu – 5 i 6 de juliol a Olot (PEHOC-FES)

M’imagino que, quan comences una planificació d’activitats per a tot un curs acadèmic, deu semblar una bogeria plantejar unes jornades de difusió i de treball sobre història moderna i contemporània. A qui li interessa la història en aquest racó de món? És més: com és que en ple segle XXI, tan mercantilista i anorreador, tenen sentit entitats com la FES o el PEHOC?
Doncs, gràcies a la feina abnegada i desinteressada de tots aquests organitzadors, és innegable que la formació cultural que vam tenir els divuit olotins que vam assistir a les vuit xerrades de les jornades ha de tenir un interès especial per al conjunt de la nostra societat. La formació, la preparació, mai no està de més.
Bé, potser algú amb molts interessos d’altra mena pot pensar que escoltar Salomó Marquès parlant de la renovació escolar d’aquest període o Steven Forti sobre l’evolució de la política europea en la primera part del segle XX no té cap interès per a la societat actual. Ni tampoc les reflexions d’Antoni Dalmau sobre les conseqüències dramàtiques de les diferències socials o els fils analítics de Jordi Casassas sobre l’evolució del món contemporani (aquí sí que no puc entendre de cap manera que algú pensi que escoltar Casassas és irrellevant...).
Però és que això no és flor d’un dia: ja és el cinquè curs que el PEHOC i la FES presenten unes jornades d’anàlisi de la nostra història moderna i contemporània i, per tant, són molts els olotins que han pogut gaudir d’una formació que d’altra manera no haurien pogut tenir. És cert que les possibilitats del món actual permeten formar-te de molt diverses maneres, però tenir l’opció de participar en unes xerrades presencials amb els millors investigadors del nostre país no és una activitat gens menyspreable.
I això només era el primer dia, perquè continuàvem amb Josep M. Roig, en què es veia molt més evident encara la relació d’elements històrics anteriors amb els actuals, o l’anàlisi d’un tema més concret com el sindicalisme gironí per part de Pere Bosch o el paper de la dona en aquest període amb Adriana Bàrcia, i per acabar amb les sempre interessants reflexions sobre el país d’un correcamins com Quim Nadal.
No sé quants socis té el PEHOC (em sembla que més de dos-cents, incloent-hi tots o gairebé tots els municipis de la comarca). Sí que sé que té una activitat impressionant al llarg de tot l’any: premis a treballs de recerca, cicles de xerrades, visites dominicals... I que són molts els olotins i garrotxins que en gaudeixen. Com deia abans: tenir una societat formada, preparada per analitzar el món contemporani a través del coneixement del passat i de l’entorn, no es pot menysprear així com així. Ben al contrari, les propostes del PEHOC (una entitat que camina amb pas ferm cap al seu centenari...) haurien de ser acollides amb els braços oberts per qui gestiona l’organització de la nostra societat.
Però no em preocupa especialment el destí del PEHOC, perquè és una entitat privada que ha superat etapes encara molt més fosques i no depèn d’interessos externs. Amb una Junta més que preparada i més que motivada com tenim, no hem pas de patir... La meva reflexió i el meu neguit ve sobretot per la tendència que intueixo pel que fa a la FES.
La FES és una fundació creada el 1999 amb la intenció d’acostar els estudis universitaris a la nostra comarca. Inicialment, responia a l’intent de portar una facultat universitària (de Belles Arts o del que fos) a la nostra ciutat. De seguida, però, ja es va veure que aquest objectiu era quimèric, però que la presència de la FES ens podria servir per acostar cursos i programes de nivell universitari a Olot. Amb el temps, la feina de la FES s’ha anat diversificant i, sobretot, li ha fet guanyar un prestigi acadèmic no només entre els olotins sinó molt més enllà. Són moltes les activitats formatives de la FES que gaudeixen d’un gran seguiment per part de l’alumnat però també d’una gran solvència, que han portat a Olot alumnes i professors d’arreu.
Potser soc massa apocalíptic i la nova orientació estructural de la FES no comportarà gaires canvis... Doncs si la FES funciona perquè compleix amb escreix el seu objectiu, amb uns costos perfectament suportables per a les arques municipals, per què complicar-se la vida dissolent l’entitat i fent passar la seva activitat a dependre de DINAMIG (l’institut de promoció econòmica comarcal)?
La formació global de la ciutadania ha de dependre de la promoció econòmica? Els cursos i programes de formació superior només han de tenir una significació econòmica? Quin mal fa tenir una entitat independent com la FES per organitzar activitats acadèmiques de nivell universitari?
I m’he deixat de comentar l’espai. L’entorn de can Monsà és un entorn magnífic per tenir totes aquestes activitats (a més d’acollir la UNED, el CNL, Kreas, etc.). Que la FES hi tingui la seu té el sentit també d’organització de l’espai (i, sobretot, de fer necessària la seva definitiva ampliació). Com quedarà can Monsà amb la desaparició de la FES? Seguirà acollint cursos de formació especialitzada en diversos camps?
Les respostes són molt inquietants. Potser jo ho veig molt negre i em diran que l’estructura canvia però que DINAMIG seguirà tenint la mateix activitat que tenia la FES... Permeteu-me, però, manifestar el meu escepticisme.
Potser com que l’any vinent és any electoral no hi observem gaires canvis, però temps al temps... Veurem si torna a acollir gaires cursos d’història...

dijous, 21 de juny del 2018

Un nou acord per la llengua

(Transcric l'article que m'han publicat els companys del Col·lectiu d'Ensenyants de la Garrotxa en el número de juny de la revista Traç)




Un acord social per la llengua
Pot ser una anècdota irrellevant i jocosa (de fet, va de futbol...), però em sembla significativa per situar l’estat de la qüestió. L’anècdota té l’aparença d’acudit, però és real: som en una roda de premsa d’un futbolista de primera divisió que fa més de tres anys que viu en terres del domini lingüístic català, és un brasiler poliglota (en aquest cas, l’equip en què juga és irrellevant: malauradament, això pot passar arreu); el seu equip acaba d’empatar el partit amb un gol en el temps de descompte:
Periodista: Gol “in extremis”.
Futbolista (brasiler): No entiendo el catalán.

Evidentment, el periodista se sorprèn que no entengui l’expressió llatina i la hi tradueix, però no se sorprèn que, després de tres anys al país, el jugador no tingui ni idea de català; ja no és que no entengui el català, és que no sap ni com sona..., i ningú no se sorprèn.
El model d’escola catalana, la immersió lingüística, sembla que ha estat exitós. Segurament tot es pot millorar, però al final de l’escolarització obligatòria l’alumnat té un domini suficient del català, el castellà i l’anglès (i també de l’occità a l’Aran). De fet, els últims estudis indiquen que, a diferència de les sensacions negatives que solem tenir, el nostre alumnat acaba l’etapa d’ESO amb un coneixement de l’anglès superior a la mitjana europea.
És clar que la situació no és idíl·lica i que s’hi hauria d’apostar molt més. Per posar un exemple, penso que el coneixement de l’anglès no millorarà del tot fins que no s’hi dediquin 4 hores setmanals amb un màxim de 15 alumnes des del primer curs de Primària i que s’utilitzi com a llengua vehicular en qualsevol moment puntual del currículum de Secundària. En tot cas, però, no estem tan malament com pensàvem.
Però tornem a l’anècdota del futbolista: la normalitat del desconeixement de la llengua torna a aparèixer en el nostre entorn. L’escola catalana ha ajudat molt en la normalització del seu ús en el sistema educatiu, però la realitat social dels últims anys és ben diferent de la que teníem fa uns anys. La forta atracció de Barcelona (i per extensió de la resta del país), en aquest món globalitzat del segle XXI, ha comportat que arribin a Catalunya centenars de milers de persones, cadascú amb la seva llengua, de països rics i de països pobres. El castellà i l’anglès són eines imprescindibles per comunicar-se amb el món i amb aquesta nova realitat, però no podem oblidar que allò que ens atorga personalitat és la llengua pròpia del país.
En temps pretèrits, teníem clar que el català era un signe d’identitat nacional i precisament per això en molts moments de la història va ser prohibit o perseguit. Òmnium Cultural, per exemple, va néixer per defensar la llengua en els temps foscos del franquisme; la immersió lingüística va ser impulsada des de les zones amb més immigració perquè la llengua no suposés obstacle per a la cohesió social, perquè continuéssim sent un sol poble; als anys 80, tot el país tenia clar que calia reparar el mal que les prohibicions franquistes havien fet en la llengua i s’hi van dedicar múltiples esforços: a la premsa, als teatres, a les administracions, al carrer...
Tot i així, aquesta recuperació no va ser del tot reeixida: no cal insistir en els casos més flagrants en els camps de la justícia, del cinema o de l’etiquetatge, perquè avui els problemes es multipliquen i l’obsessió per arraconar la llengua del país creix. Ara ja no ens sorprèn que el nostre Parlament no parli català, que la retolació dels establiments públics no sigui en català, que hi hagi grups polítics que defensin la supressió de l’escola catalana o, tornant a l’anècdota inicial, que un futbolista brasiler poliglota no tingui ni idea de què és el català després de tres anys vivint a casa nostra.
Podem estar orgullosos de ser un país amb tres llengües oficials i que, a més, els nostres joves coneguin a bastament l’anglès per comunicar-se amb el món, però no podem recular en la idea que la llengua pròpia (el català, i l’occità a l’Aran) sigui la llengua que dona cohesió a la societat, que és allò que ens identifica, que cal preservar i difondre, i que entre tots plegats hauríem d’arribar a l’acord social que és imprescindible que tot aquell que vulgui viure en aquest país arribi a conèixer. Per coherència i per cohesió.
És clar que no és una qüestió d’imposició, és clar que ningú no ha de perdre els seus drets, és clar que ens equivocaríem si renunciéssim a la gran diversitat lingüística que hi ha al nostre país, és clar que hem de preservar l’ensenyament i l’ús del castellà i de l’anglès, però no ens podem permetre una situació en què la llengua pròpia sigui una llengua arraconada, minoritària, prescindible... Si és així, arribarem a contemplar com acaba desapareixent, per innecessària.
I, per això, com deia en el títol, ens cal tornar a un nou acord social en defensa del coneixement i l’ús de la llengua, com a llengua pròpia i prioritària del país.

dilluns, 28 de maig del 2018

El Ple d'en Cisquet


Ple de maig intens. Amb moltes mocions i fins i tot una declaració unànime de rebuig a la sentència de “la Manada”: com a societat, tenim un greu problema i ens hi hem de posar tots des de la mateixa base del sistema i fins a l’últim graó; des dels pares i els educadors de totes les etapes fins a la política i l’ordenament judicial. No pot ser que tolerem actituds com aquesta i, per descomptat, sentències més o menys exculpatòries. Tenim molt de camí per recórrer i ens hi hem de posar ara mateix.



Dels molts temes que s’hi van tractar, començaré per la moció d’ERC per identificar i potenciar els “comerços històrics o singulars” d’Olot. És clar que pel camí se n’han perdut molts i que s’hi havia d’haver fet alguna cosa, però com diu aquell “val més tard que mai”. Les ciutats se’ns van despersonalitzant, amb franquícies i superfícies comercials que ocupen l’espai del comerç tradicional, cosa que només contribueix a perdre singularitat, a fer que tots els centres urbans siguin iguals, a perdre interès. Hem de preservar allò que ens fa diferents: en aquest món globalitzat que ens ha tocat de viure, la diferència és rellevant.
De la resta del Ple, en vull destacar el començament, l’informe del Síndic que, a banda d’analitzar les demandes dels ciutadans d’Olot, li va permetre comentar la situació poc democràtica derivada dels fets de l’1 d’octubre. En Rafel Ribó va ser prou explícit posant de relleu les actuacions fora mida de la policia i de la justícia espanyoles i va insinuar allò que tots pensem: alguna veu europea de relleu es va posar en contacte amb les autoritats espanyoles a partir del migdia de la jornada del Referèndum i va fer que parés la carnisseria que estaven provocant les forces policials.
Per acabar, em vull referir a la moció presentada per l’Associació d’espresos polítics del franquisme per recuperar la memòria d’en “Cisquet”, Francesc Serrat Pujolar, maqui olotí afusellat al Camp de la Bota, fill de l’últim alcalde republicà d’Olot, Joan Serrat. És imprescindible, recuperar la memòria històrica i recordar aquells lluitadors per les llibertats republicanes que va voler silenciar la Dictadura. Tot el que puguem serà poca cosa per revertir tants i tants anys de silenci imposat, del qual encara no n’hem sabut sortir i potser no en sabrem sortir mai del tot.

diumenge, 22 d’abril del 2018

Abril, plaça de l'U d'octubre de 2017

Pocs temes rellevants en aquest ple del mes d’abril de l’Ajuntament d’Olot. De fet, es va fer en horari poc habitual de tarda perquè els regidors poguessin assistir a la inauguració del Sismògraf. Més d’un deuria pensar que, per la pasta que ens costa, com a mínim sortim a les fotos! De totes maneres, ja està bé que un esdeveniment cultural tingui prou relleu com per canviar l’horari del Ple. Ara: si s’hagués previst convenientment, el més fàcil hauria estat que no coincidissin d’horari, no? Un altre dia ens hauran d’explicar l’entorn escollit per la presentació...



Del Ple, només vull remarcar que, finalment, després de diverses consultes i d’analitzar les propostes de la Comissió del Nomenclàtor, el Ple va escollir l’actual plaça del Teatre com a  ubicació de la plaça de l’U d’Octubre de 2017. La proposta d’ERC sobre l’avinguda dels Reis Catòlics quedarà per a la nova avinguda de la República per quan la puguem fer efectiva! El nostre grup va acceptar trobar altres ubicacions en benefici del consens i la proposta final és prou interessant: un espai cèntric en què s’hi desenvolupen prou activitats i que permet ubicar-hi els elements identificadors que calgui; a més, a l’espai adjacent de la Carbonera també hi va haver instal·lat un lloc de votació que la ciutadania va defensar durant tota la jornada del Referèndum.
Nosaltres hauríem volgut la unanimitat de vot entre totes les forces polítiques representades en el consistori, però això no va ser possible per la presència del PSC, que tampoc no va votar a favor de la moció per l’alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats i que va votar en contra de donar suport als Comitès en Defensa de la República i la resistència civil activa i no violenta. La veritat és que em va fer una mica de pena sentir el seu portaveu declarant-se republicà i defensant el republicanisme del PSOE.
Són temps en què les falses estratègies queden retratades a la llum pública. De moment, nosaltres, conscients que la lluita pacífica és l’única via possible i només obté resultats a llarg termini, i que de res no valen actituds maximalistes sense tenir prou suport per defensar-les, seguim!
(La foto és de Ràdio Olot)

dimarts, 27 de març del 2018

Ple de març: Malagrida i Stolpersteine

Comença la primavera, potser la #primaveracatalana, potser aconseguirem la llibertat. El Ple de l’Ajuntament d’Olot, però, segueix avançant amb temes de poc relleu. L’equip de govern de CiU (ara pdecat-dc) lamenta haver expulsat el PSC i quedar-se en minoria, almenys això sembla per algunes sortides de to de l’alcalde: encara no han après a governar en minoria, encara no han entès que els temes que porten al Ple s’han de pactar prèviament amb altres grups del consistori. Suposo que ho acabaran entenent.



Aquí només volia parlar de la moció d’ERC, però va aparèixer un tema sobrevingut i sorprenent. Amb l’aparició d’un grup de famílies que lamentaven la suposada supressió d’una línia de l’Escola Malagrida, l’alcalde va fer una cosa que jo no havia viscut mai en un Ple i crec que és un mal precedent: va aturar el Ple, va donar la paraula a representants de les famílies i va encetar un debat que no tocava. Està molt bé que tothom tingui veu al Ple municipal, de fet el Reglament ja ho permet si se segueixen els procediments regulats, però acceptar la interrupció d’un Ple és un precedent que si ho fan altres col·lectius no ens acabarà agradant gens. Està molt bé que la ciutadania entengui la importància del que es decideix en un Ple, però també estaria bé que se seguissin els canals corresponents: sol·licitar reunions amb alcaldia o amb els grups municipals i sol·licitar incloure en l’ordre del dia del Ple la intervenció del col·lectiu. Òbviament, el meu comentari només fa referència a aquesta interrupció irregular que pot resultar un mal precedent. Pel que fa a la reivindicació de les famílies sobre l’Escola Malagrida i l’educació pública, no cal que hi insisteixi gaire. Sempre que ha passat alguna cosa amb les escoles públiques d’Olot, el grup municipal d’ERC i jo mateix ens hi hem manifestat a favor i hem ajudat en tot el possible. És clar que cal analitzar el tema amb rigor i amb totes les dades, però és important tenir present que amb l’escola pública ens estem jugant la cohesió social d’aquest país. Defensem l’escola pública tant com puguem.
Tornem al Ple. Com deia, volia parlar de la moció d’ERC “per homenatjar els olotins deportats als camps nazis”. No és cap novetat, perquè ja fa anys que s’està endegant aquest projecte, però a les nostres comarques de moment només s’hi ha sumat la ciutat de Girona. Es tracta de marcar els llocs on van viure els deportats amb unes llambordes “que fan ensopegar”, el projecte “stolpersteine”. Amb el temps, per molt doloroses que fossin les circumstàncies, tot s’acaba oblidant; de fet, a casa nostra l’oblit va ser una imposició i una necessitat de supervivència. Ens sembla que els camps d’extermini ens toquen de molt lluny, no tenen res a veure amb nosaltres, encara que òbviament reprovem i lamentem aquell genocidi dramàtic. Però sí: els catalans que els nazis detenien en territori francès, que no eren reconeguts pel règim franquista i no en volien saber res (llevat del president Companys), eren deportats als camps d’extermini. Entre aquests hi ha un grapat d’olotins. No els podem oblidar, són les nostres gotes de sang que acreixen el gran genocidi, és bo que els olotins ho tinguem present i, amb el seu record, el record de totes les víctimes. Les nostres llambordes seran una baula més que unirà els centenars de milers que es van escampant per tota Europa. La memòria ens farà lliures.

diumenge, 25 de febrer del 2018

Ple de febrer, referèndum


Aquesta vegada vam tenir un Ple molt interessant, amb diversos temes que van generar prou debat i alguna moció que es va aprovar contra el parer de l’equip de govern. De vegades, va semblar que l’ambient es tensava en excés... És el meu parer d’exregidor, però em sembla que l’equip de govern encara no ha paït que ara està en minoria i que, sense el suport del PSC, si vol aprovar els temes que presenten al Ple sense problemes, abans els haurà de pactar amb algú altre. No sé si ho sabran fer...



Deia que van sortir temes prou interessants: la presa de possessió del company de la CUP, Raül Massanella, el debat sobre la subvenció a Olot TV, la renovació del nomenament a en Tavi Algueró com a Alcalde de barri de Batet de la Serra, l’adhesió a la Xarxa de Ciutats Educadores de les comarques gironines, la moció en suport a les mobilitzacions per al 8 de Març, la de suport a la xarxa de carrils bici i la de millora de la seguretat de la carretera de les Feixes.
També vam aprovar una petita modificació del pressupost de les obres del Firal: a la zona del Drac hi va haver una trobada inesperada (com va dir l’alcalde, ja era previsible que trobéssim algun entrebanc d’aquest tipus), cosa que ha provocat un petit desviament econòmic. Ara: l’espai soterrani de la llibreria va quedar al descobert i, quan va posar-se a ploure, es va fer malbé tot el material que hi havia. L’Ajuntament, com a responsable de les obres, no podia haver facilitat un magatzem perquè s’hi pogués haver endreçat convenientment mentre no acabaven de tapar el forat?
Per mi, el moment més important va ser quan el grup d’ERC vam presentar la moció per homenatjar el referèndum de l’1 d’Octubre. Nosaltres pensàvem que canviar el nom de l’avinguda dels Reis Catòlics era prou important per dignificar la importància de la data. Tots els grups, però, per diversos motius van pensar que no és una bona idea i que cal pensar en altres opcions. Bé: no hi ha cap problema a modificar la nostra proposta si això ha de ser en benefici de l’acord. Però és clar que l’espai ha de ser un lloc especialment rellevant i, si pot ser, que tingui relació amb algun entorn vinculat al referèndum d’aquell dia.
Algú ens va retreure que havia estat molt partidista que ERC presentés una moció sobre l’1 d’Octubre. Bé: és evident que el referèndum el vam fer entre tots i que va ser possible per la gran participació de la ciutadania. Però també és evident que les mocions les presentem els grups polítics amb la intenció que tirin endavant les propostes que cadascú creu que són més interessants. És el funcionament d’un ple municipal: els grups polítics presenten mocions; no per partidisme, sinó perquè és el que toca. Amb l’actual ROM, també hi ha entitats que poden presentar mocions al Ple. Nosaltres sempre ho hem defensat i animem que entitats i organitzacions ho facin, cadascú des de la seva òptica i amb les seves possibilitats. El grup municipal d’ERC sempre hem presentat les mocions que, segons la nostra visió d’Olot, creiem que serveixen per millorar la ciutat i la convivència ciutadana; i ho seguirem fent, perquè és la nostra obligació.
Ja tenim clar que canviar el nom d’un carrer o una plaça implica molt remenament, especialment per als veïns que hi viuen; però també sabem que el nomenclàtor de l’entramat urbà diu molt d’una ciutat. Per això, quan hi ha canvis polítics importants, de seguida patim canvis de plaques de carrers i places. No és la intenció del grup municipal d’ERC. Però sí que volem remarcar que els noms d’alguns carrers de la ciutat són bastant millorables i no ens haurien de caure els anells si, amb una revisió a fons de l’origen o motivació de segons quins noms, podem fer un pas endavant i tenir una nomenclatura més endreçada. Ara, després de la moció, la comissió del nomenclàtor, d’acord amb els grups polítics i amb les entitats sobiranistes, farà les propostes que cregui convenients perquè un espai adient passi a anomenar-se “del referèndum de l’1 d’Octubre de 2017”. Una data que la gent d’Olot no oblidarà mai.

dissabte, 20 de gener del 2018

1,9 milions

El primer Ple de l’Ajuntament d’Olot del mes de gener va ser el més plàcid de tot el mandat. Potser per primera vegada no va arribar a les dues hores de durada. Cap tema especialment interessant, llevat de la renúncia per motius personals del regidor de la CUP, Lluís Rubió. Ha estat un gran regidor. Li agraïm la feina de tots aquests anys.

(Foto de cadenaser. La hi poso perquè queda clar con dispara l'escopeter... proporcionalitat!)


Personalment, només em va interessar ell debat sobre l’alberg i la residència d’estudiants per al Barri Vell. Sí, finalment! Des d’ERC-Olot ens hi podem posar totes les medalles perquè, des que jo vaig començar a ser regidor del consistori hem estat fent propostes i llençant idees sobre aquest tema, especialment vinculades a l’espai de l’hospital (fins i tot ho dèiem abans d’acabar-se de construir l’hospital nou). Més d’una vegada, en els intents d’acord per als pressupostos, hem proposat a l’equip de govern d’estudiar aquesta possibilitat... I sempre se’ns ha menystingut amb l’excusa que econòmicament no era viable. Doncs bé: estem molt contents perquè, finalment, aquesta idea vagi avançant i entrant en l’imaginari d’altres grups.
Qualsevol ciutat com Olot hauria de remenar cel i terra, i fer l’impossible, per intentar que molts joves hi volguessin viure durant la setmana mentre estan immersos en la seva formació acadèmica. Penso que a Olot no s’hi ha treballat mai prou.
Però bé: com que no hi ha prou temes per fer una entrada al blog amb una mica de profunditat, em permeto comentar un tema de política nacional que és prou candent durant aquestes setmanes.
Hem viscut l’intent més gran d’avançar cap a la independència nacional i la construcció de la República Catalana dels últims segles. Tot plegat encara no ha acabat, però tenim presos polítics, exiliats i el govern intervingut per una interpretació il·legal (com s’acabarà confirmant, tard o d’hora) de l’article 155 de la Constitució espanyola. Hem acceptat les eleccions il·legítimes del 21 de desembre, convocades pel president del govern espanyol i n’hem acceptat els resultats.
I hem tornat a guanyar. Els partits independentistes hem tornat a guanyar les eleccions i estem legitimats per continuar la construcció de la República Catalana. Però a mi em preocupa especialment el milió nou-cents mil catalans que han optat per votar les formacions que van impulsar l’aplicació fraudulenta de l’article 155 i la suspensió de l’autonomia a Catalunya.
1,9 milions de conciutadans que estan d’acord a ser governats des de Madrid. 1,9 milions de catalans que estan d’acord que hi hagi presos polítics i polítics exiliats. 1,9 milions que estan d’acord amb les porres dels piolins per reprimir els veïns que volien votar en un referèndum convocat des del Parlament de Catalunya després d’una sessió perfectament constitucional (malgrat el que pretenien els partits de la supressió de l’autonomia: C’s-PSC-PPC). 1,9 milions que estan d’acord que l’estat gastés 87 milions (segons diuen ells...) en la repressió a Catalunya i el que convingués per garantir la unitat d’Espanya, i que no els importa que els toqui pagar-los en forma de més impostos i menys ajudes. 1,9 milions que estan d’acord que l’Estat hagi utilitzat tots els recursos extorsionadors possibles perquè empreses amb seu social a Catalunya en marxin...
Són molts.
Són molts catalans que no donen suport al projecte de creació de la República Catalana. I això vol dir que ens queda molta feina per fer, que hem de treballar perquè els opositors a la República siguin molts menys, que hem d’arribar a una part dels nostres conveïns que encara no han entès el nostre projecte guanyador. Hem d’arribar-hi i fer-los entendre que la República Catalana serà beneficiosa per tothom. Menys pels poderosos, és clar!
Ho hem de fer. I ho hem de fer al més ràpidament possible, perquè no podem esperar gens ni mica. I, a banda de convèncer els nostres conveïns, ens hem de deslligar també al més ràpidament possible de la dependència de l’íbex35. Hem de construir un sistema financer, econòmic, de proveïment totalment deslligat de les empreses que viuen de les martingales del sistema econòmic espanyol. Hem de tenir entitats financeres, empreses subministradores d’energia, d’alimentació, de transport exclusivament catalanes. És a dir: hem de fer aquelles estructures que no hem estat capaços de fer en tots aquests anys d’autonomia.
Sempre que hem optat per un enfrontament directe (i ho hem fet des del segle XVI), hem acabat perdent bous i esquelles. Ara tenim l’oportunitat de construir la República Catalana, però ho hem de fer aprofitant les possibilitats que ens permet un govern autonòmic. En pocs mesos, quan tinguem la certesa que som més i que tenim tots els mecanismes preparats, serà el moment. Fins llavors, ens cal fer-ho bé i aplegar totes les forces del món.