Apel·les Mestres: "No passareu!"

Els amics del Pim, pam, pum... ens van recordar la figura d’Apel·les Mestres amb la seva versió de Liliana. La teoria diu que Mestres era un d’aquells joves modernistes que defensaven “l’art per l’art” maragallià. A la pràctica, però, com en el cas de Maragall, trobem en aquests joves (i ja no tan joves!) un compromís inqüestionable amb la societat i amb el país. D’aquella època han passat prop de cent anys, i la realitat textual ens ensenya que avui per avui ens pensem haver avançat molt, però una comparació amb els textos d’aquella època (per exemple els d’Apel·les Mestres mateix) ens deixa en un paper més trist que no ens semblava.

Ho exemplificaré amb dos poemes de Mestres. El primer és un famosíssim poema pacifista contra la invasió de Bèlgica durant la Guerra Gran. Més endavant, els defensors de Madrid contra els feixistes en la Guerra d’Espanya en van utilitzar una versió. Per aquest poema, Mestres fou investit cavaller de la Legió d’Honor francesa.

LA CANÇÓ DELS INVADITS
 
No passareu, i si passeu
serà damunt d’un clap de cendres;
les nostres vides les prendreu;
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà per més que feu,
          no passareu.

No passareu, i si passeu,
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà per més que feu,
          no passareu.

No passareu, i si passeu,
decidirà més tard la història,
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà per més que feu,
          no passareu.

A sang i foc avançareu
de fortalesa en fortalesa;
però, què hi fa! si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa.
Per ço cantem: per més que feu,
          no passareu.

Semblaria, doncs, que Apel·les Mestres tingués una visió europeista i fraternal i deixés de banda la lluita nacional del seu país. Però, evidentment, com en Maragall, això no era així. Efectivament, pacifista i europeista, i també demòcrata, però sobretot català. I que no ens ho amaguin. Mestres va morir l’endemà de la revolta militar del 18 de juliol de 1936. El seu record oficial estaria més que justificat, però sembla que això no serà així i ens estimarem més recordar lluitadors per la llibertat i la democràcia que no siguin tan provincians com per escriure en català i per defensar la llibertat de Catalunya.

HIMNE A CATALUNYA

Dolça terra catalana, noble terra on hem nascut, torna a ser la sobirana que altres dies has sigut. Catalunya primer morta que enjunyida per ningú, seràs lliure perquè ets forta, seràs forta perquè ets tu. Quatre pals de sang roenta barren l’or de ton escut. És la sang que et fa valenta contra el jou de servitud. Catalunya primer morta que enjunyida per ningú, seràs lliure perquè ets forta, seràs forta perquè ets tu. El teu nom, llegat dels avis, per nosaltres és sagrat. Catalunya en nostres llavis vol dir Pàtria i Llibertat. Catalunya primer morta que enjunyida per ningú, seràs lliure perquè ets forta, seràs forta perquè ets tu. Dignes fill de tes entranyes et volem més alta encar, forta i gran com tes muntanyes, clara i bella com ton mar. Catalunya primer morta que enjunyida per ningú, seràs lliure perquè ets forta, seràs forta perquè ets tu.