dissabte, 20 de febrer del 2016

Febrer, Ple glacial

Ple de febrer. Com que l’equip de govern volia presentar el seu Pla de mandat, buit de contingut. Però bé: alguna cosa hi vam poder col·locar...


Resulta que a Olot tenim un padró de 33.944 habitants. De moment, s’hi viu prou bé; a veure si aconseguim que tothom pugui dir el mateix!

També vam aprovar el “Codi de bon govern”, que ens imposa la nova llei de transparència... Com si fins ara no haguéssim intentat assumir les nostres responsabilitats públiques tan bé com hem pogut, i necessitem un “codi” que, sobre el paper, ens marqui el camí!

Modificació del ROM: si no hi ha al·legacions, al saló de sessions hi haurà la “galeria d’olotins il·lustres”, i prou. Ens estalviarem algunes banderes i alguns retrats... Vam demanar que s’identifiquessin tots els retrats i els seus autors, i que es restauressin els que calgués.

I, mocions, ERC vam participaren la moció conjunta sobre la revisió del Pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya, però sobretot vam presentar una moció per a l’adhesió d’Olot a l’Any Ramon Casas. Pensem que és una bona iniciativa perquè permetrà mostrar que una de les peces fonamentals del nostre museu és el famós quadre “La càrrega” de Casas. Un bon moment per difondre el patrimoni i atraure, de debò, el turisme cultural. La resta de grups va votar a favor de la nostra moció.

I, finalment, un parell de preguntes: sobre el mal servei que dóna la nova concessió d’ambulàncies i les accions que es poden fer des de l’Ajuntament; i la sol·licitud de dignificar el recorregut que segueixen els veïns del barri de Sant Miquel per accedir al barri del Morrot. Per cert que, avui mateix, hem fet un magnífic recorregut amb els veïns pel barri (molt agraïts pel seu interès) en què ens han manifestat, in situ, les seves inquietuds i les seves propostes per tots els racons del barri més poblat de la ciutat (bé, de fet, els barris de Sant Miquel, les Tries i les Mates).


Un altre dia parlarem del “turisme esportiu”... I també dels correbous!

dilluns, 15 de febrer del 2016

No sóc ningú (3)

No sóc ningú però, potser perquè fa trenta anys que faig de professor, intento evitar entrar a opinar públicament sobre temes educatius... Tothom hi entén, tothom opina, tothom deixa anar la seva i, davant de tanta il·lustració, val més callar. Si, extraordinàriament, algú té ganes de debatre de debò, amb coneixement de causa i amb la intenció d’intervenir positivament en un debat tan transcendental, parlem-ne. Però normalment no és així.

Aquests dies no he pogut mantenir el meu imposat silenci! Si no pensés que l’educació i el sistema educatiu és fonamental per al futur i la salut de les societats humanes, no m’hi hauria dedicat amb tanta intensitat durant tants anys. I entenc que sigui un tema recurrent dels mass media. Però, quan escoltes i escoltes gent que no ha trepitjat mai una aula, que no té cap pràctica en l’aplicació efectiva de mètodes pedagògics, pontificar i pontificar des de la poltrona de la distància el que s’ha de fer i el que no s’ha de fer a les aules, quan sents posar pels núvols l’anècdota de torn (que han vist a l’últim reportatge de televisió o a l’últim informe del think tank que s’alimenta precisament d’això) per opinadors que el més proper a l’educació que han tingut en els últimes anys és haver portat al món un parell de fills o que han vist créixer algun nebot llunyà, donant lliçons pedagògiques a professionals que han educat tan bé com han pogut milers d’alumnes, arriba un moment que no pots més... i et desfogues! Perquè, és clar, “la culpa de tot és que tenim uns professionals ineptes que només volen cobrar a final de mes i que no estan disposats a canviar gens les lliçons que fa trenta anys que repeteixen, que no fan res per actualitzar-se pedagògicament i que no s’estimen la seva feina”.

La moda d’enguany és que a les aules es treballi per competències i... ja veurem! Manifestar el rebuig de les classes magistrals ja és més antic (com si avui per avui el sistema educatiu permetés gaires classes magistrals!). Ara: els mateixos que critiquen les classes magistrals pensen que fa molt cool pensar que els MOOC són el futur o que no hi ha res com l’últim vídeo de la master class del seu guru de capçalera (com que ho diem en anglès i amb sigles, queda més in, però és la incongruència per antonomàsia). Deixeu-me ser irònic amb la resposta: en aquest cas, el millor és fer un quiasme fonètic amb cool i mooc... (no sé si s’entén, perquè hi heu de posar el verb que més us plagui!)

Algú, si ha començat a llegir aquestes quatre ratlles, ja deu haver pensat allò de: ja hi som, un altre profe gandul i amargat que no accepta la renovació pedagògica...

Potser sí, que ja sóc una mica gran i ja porto uns quants anys de mili. Potser per això recordo que el concepte “renovació pedagògica” es va posar molt de moda a començament dels anys vuitanta, anys abans que jo comencés la meva dedicació professional, i que va donar anys de glòria al nostre sistema educatiu. Però és que la situació és tan greu que és fàcil estar-ne fins al capdamunt.

Fins al capdamunt de canviar de llei educativa cada any que canvia el govern: en els últims vint anys, hem viscut cinc lleis educatives i modificacions en el sistema gairebé cada any. La sensació que donem és que ara provem això, ara allò, depenent de les neures del ministre i del partit de torn... Què trobem a faltar?: que es reuneixin tots els actors educatius, que hi donin totes les voltes que calgui i que arribin a un sistema que s’implanti i que es deixi treballar els professionals aplicant amb temps i coherència aquest sistema. Això ho vam fer a Catalunya amb el Pacte Nacional per l’Educació. Quan es va fer la llei d’Educació, però, les coses ja van ser diferents...

Fins al capdamunt de provatures, apicatius, indicadors, registres, estadístiques, documents, protocols i classificacions que només serveixen per perdre temps i per no posar el focus en el que realment interessa: l’educació dels nostres infants.

Fins al capdamunt que els mèdia esbombin arreu les excel·lències dels últims mètodes pedagògics que han descobert a Finlàndia, Corea, Perú o la Xina, o dels mètodes que implanten en aquella escola rural, en aquella escola privada d’èlit o en aquell institut de barri. Mètodes que poden ser molt vàlids, però que els mateixos mèdia poden trobar obsolets si els comparen amb els excel·lentíssims mètodes que han descobert en el número de la setmana següent i que ens parla de Noruega, el Japó, Jamaica o Somàlia.

Fins al capdamunt que sempre que apareix un tema que genera alarma social sigui l’escola que hagi de resoldre tots els problemes, com si des de l’escola no s’estiguessin treballant des de sempre tots els temes que es poden i més, i sense qüestionar-se que en els mitjans d’informació ordinaris dels nostres alumnes precisament es potencien tots aquests elements que generen alarma social: vídeojocs, sèries, programes infames de televisió (o potser hauria de dir experiments socials...).



Fins al capdamunt que es parli d’educació i que no es deixi treballar els educadors. Que es parli d’educació i que no s’afrontin els veritables problemes del sistema educatiu. Què caldria?:

a) Consensuar amb el actors educatius un sistema educatiu que pugui perdurar en el temps i que es puguin analitzar els seus resultats a mig termini.
b) Regular com pertoca l’accés a la professió docent: és fonamental que els nous educadors tinguin un procés de pràctiques que els permeti incorporar-se al sistema amb totes les garanties (si el MIR és un bon sistema per als metges, per què no es pot implantar un sistema semblant per als docents).
c) Tenir un cos d’inspecció que faci efectivament la seva feina i que exigeixi el bon compliment dels elements del sistema. I que es deixi treballar de manera efectiva les direccions dels centres.
d) Acabar amb un sistema funcionarial obsolet i implantar un acord laboral que permeti avaluar de manera contínua la feina dels professionals del sistema públic.

Però això no interessa: només ens preocupem per si els nostres alumnes poden utilitzar el mòbil a l’aula o no, que queda més cool.


Ah, i si algú es pensa que aquest profe amargat l’endemà al matí no serà a classe molt abans que toqui el timbre d’entrada, tot esperant ansiosament l’inici de la jornada escolar per desitjar un bon dia a tots i cada un des seus alumnes i que passarà el dia treballant tan bé com podrà fins l’hora que calgui per intentar millorar l’educació dels seus alumnes és que no ha entès res de res... Però aquest sí que és un problema de la nostra societat.

dissabte, 6 de febrer del 2016

Memorial Companys a Olot

Avui, a Olot, finalment hem pogut erigir un memorial en record del president màrtir. Després d’un concurs d’idees, els ripollesos Marta Milà i Marc Torrellas han estat els encarregats de fer una instal·lació impactant que ajudarà a mantenir viva la memòria de Lluís Companys.



Personalment, he d’agrair que l’actual equip de govern m’hagi permès adreçar unes paraules en l’acte d’inauguració, que ha comptat amb la participació de l’Anna Simó, una gran persona que ha estat sempre al peu del canó, a les verdes i a les madures.

En primer lloc, cal ser conseqüents amb la història: el llarg camí comença la matinada de la diada de Santa Teresa del 1940, “per Catalunya”, clama el president abans que el foradin els projectils de l’escamot criminal. Quaranta anys més de foscor, i els primers representants d’ERC al consistori olotí, Marçal Casanovas i Joaquim Danés, comencen un llarg viatge per eliminar de la via pública els homenatges a la dictadura franquista.

Pel juny del 2010, la Clara Casanovas i jo mateix demanem que es retirin els símbols franquistes que encara queden al cementiri d’Olot. El camí segueix sent llarg, però els consistoris socialistes (Lluís Sacrest, Joan Albesa, Joaquim Monturiol...) i els convergents (Josep M. Corominas, Josep Berga...) entomen el repte i, de mica en mica, amb la convicció d’en Josep Ferrés, Olot aconsegueix esdevenir una ciutat lliure de símbols franquistes a la via pública. Hauria de ser exemple a tot l’Estat, si és volen ser tan demòcrates!

Però els regidors d’ERC pensem que no n’hi ha prou portant els símbols franquistes als museus i als llibres d’història. Cal homenatjar els defensors de la democràcia, les víctimes del franquisme. I pensem que és una bona idea (una idea que ens aporta el magnífic artista Quim Domene, i no li ho podré agrair mai prou!) aprofitar el 75è aniversari de l’assassinat de Lluís Companys per recordar totes les víctimes innocents de la dictadura.

En aquest llarg camí, que encara continua, hi ha hagut formacions polítiques olotines que han manifestat la seva disconformitat amb la idea de dedicar una dotació pressupostària (ni que siguin 15.000 euros) a un memorial, i més en temps de crisi... Des d’ERC, hem hagut de mantenir-nos ferms per exigir que la defensa de la memòria històrica és un valor social. Ens ha costat, però hi hem reeixit.

I aquesta no és una qüestió gratuïta o capriciosa, sinó una necessitat imperiosa de la nostra societat. Hem de mantenir la defensa de la democràcia, de les llibertats humanes. Hem d’erigir homenatges simbòlics a les víctimes de la tirania i de la barbàrie. Perquè, si nosaltres ho oblidem, n’hi haurà que se n’aprofitaran.

He acabat el meu discurs en l’acte inaugural llegint un fragment de Francesc Canosa que recordava la votació del parlament autonòmic de Castella i Lleó, en què tots els partits de la cambra reclamaven a la Generalitat de Catalunya el retorn a Salamanca dels papers que no s’haguessin pogut lliurar als seus legítims propietaris...

I, això, després de l’espoli de les tropes franquistes. Després que la República Federal Alemanya i la República Francesa hagin demanat perdó per haver deportat Companys a Espanya, quan encara és hora que els diversos governs democràtics espanyols hagin demanat perdó per l’assassinat o que ni tan sols s’hagin plantejat anul·lar els judicis polítics del franquisme. Quan els ciutadans Joan Carles i Felip només han sabut xiular i mirar cap a una altra banda... Després que jutges mexicans o argentins hagin demanat l’obertura de fosses comunes per reconèixer les víctimes del feixisme, quan els jutjats espanyols les volen ignorar.

Milers d’afusellats, entre els quals els alcaldes de les Preses, de Sant Feliu o de Santa Pau, encara esperen el reconeixement que els hauria de retre un règim realment democràtic.


I, per això, el camí encara continua...