dilluns, 26 d’agost del 2013

Temps d'innocència

Començar una obra de la Carme Riera sempre és una garantia. De fet, sempre n’he acabat la lectura convençut que és una de les més grans escriptores del país i que, quan s’ha queixat de manca d’atenció periodística, tenia tota la raó del món.


Des dels contes iniciàtics de Te deix, amor, la mar com a penyora i de Jo pos per testimoni les gavines, passant per les ja consolidades Qüestió d’amor propi o Una primavera per a Domenico Guarini, el gran èxit Dins el darrer blau, i les darreres La meitat de l’ànima, L’estiu de l’anglès i l’inusual “thriller” Natura quasi morta que encetava un camí incert que no li acabava d’escaure, com ja vaig escriure en un post de fa una colla de mesos, val la posar posar-se a llegir les obres de la Carme Riera.

Enguany ha encetat un nou camí que em penso que li escau molt més: Temps d’innocència vol ser un recorregut pels records més aviats costumistes d’una nena de vuit anys a la Mallorca dels anys 50, una mena de records personals a través de la mirada innocent de la infantesa perduda, amb un punt d’enyorança per una època que la Mallorca contemporània ha acabat superant del tot.

En aquesta mena d’autobiografia, Riera té l’encert d’emprar un llenguatge molt ric que es vol acostar al llenguatge col·loquial de l’època i que, tot sovint, la voluntat uniformitzadora de l’estàndard ha volgut esborrar.

Temps d’innocència és, doncs, una experiència ben interessant que pot ben bé obrir un nou camí literari en l’obra de Carme Riera. Potser no té el ressò mediàtic d’altres escriptors, però de ben segur que llegir les seves novel·les segueix sent un exercici ple d’emocions i que el temps acabarà posant la seva obra en el lloc que li correspon.

dijous, 22 d’agost del 2013

El català a Europa


Sí, no és cap novetat. Hi ha dues coses que uneixen els nacionalistes espanyols: Gibraltar i la catalanofòbia. González-Aznar-Rodríguez Zapatero-Rajoy són ben diferents, però coincideixen en el clam “Gibraltar, español!” i en l’impediment a ultrança que el català sigui llengua oficial de la Unió Europea. I això que als seus col·legues europeus els cau la cara de vergonya en adonar-se de la ridícula situació i sovint fan l’impossible perquè els governs espanyols de torn no posin traves a la incorporació del català amb total normalitat. Però topen sempre amb la mateixa voluntat monolingüística que tant enorgulleix els autoanomenats espanyols des de fa més de cinc-cents anys. Només cal veure la il·lusió amb què arriben a les conferències internacionals sense saber un borrall d’idiomes (“she is my frent”) o quin gran seny polític demostren tenir quan envien un ambaixador a Londres que no sap anglès, però que sap cridar als quatre vents: “Gibraltar, español!” sense saber si és a l’Àfrica o a Europa.

És curiós com la majoria d’independentistes catalans hem assumit que la presència del castellà (i de totes les llengües que s’hi parlen amb total normalitat) a Catalunya enriqueix el país i ens fa una societat més oberta i més preparada per al futur, mentre Espanya segueix entestada a presentar-se com a societat monolingüe (“Somos la Ñ”) aïllada de la resta del món.

El que no saben els senyors del PP-PSOE és que no hi fa res, en el segle XXI, l’impediment de parlar català al Parlament Europeu, al Congrés Espanyol o al Senat dels elefants; avui en dia, la vitalitat i el futur d’una llengua es juga a internet. Les empreses tenen molt clar quin és el seu mercat i, si el català té una presència important, hi jugaran; perquè, si no ho fan, ho farà la competència i sortiran perdent. Aquí és on els catalans tenim la partida guanyada i on ens hem de posar ben forts. El català és una llengua europea com qualsevol altra i les traves dels governs de Madrid no aconseguiran extingir-la mentre tots plegats la seguim emprant.

Ahir, quan el Barça va empatar al Manzanares, el públic cridava: “Que se vayan, diles que se vayan de una puta vez!” I és que ja fa temps que defenso que la independència de Catalunya és més necessària per als espanyols que per als catalans. És l’única manera d’abolir aquest nacionalisme ranci que els aïlla del món i que els impedeix progressar com a nació moderna i avançada. Mentrestant, els joves del PP aixequen el braç i els del PSOE no se sap si hi són...

dilluns, 12 d’agost del 2013

Visca la RICM!

Sí, aquests dies de vacances totals de feina i de bloc he pogut gaudir del plaer de com seria de bonic constituir la República Independent de Casa Meva!


Totes les normes les posaria jo i no es faria res que jo  no volgués! L’únic problema seria que hauria de viure ben sol i que finalment potser m’hauria de comprar una cova...

De fet, la boutade m’ha vingut al cap després d’anar empassant-me tot de declaracions d’aquí i d’allà sobre la independència de Catalunya i el procés que s’ha de seguir.

És evident que perquè un poble aspiri a la independència hi ha d’haver una majoria de ciutadans que ho vulguin i que actuïn amb una certa unitat. Això sembla que, a Catalunya, ho comencem a tenir... Però heus ací que arriben les veus discordants, i no pas des de les files de federalistes i constitucionalistes (que aquests ja sabem de quin peu calcen), sinó dels mateixos independentistes.

Ara l’un et diu que si no es fa una declaració unilateral ell no s’hi apunta, ara l’altre et diu que no participa en la via catalana perquè té ganes de fer la migdiada, ara l’altre et diu que no li cau bé el president que ens ha de portar a la llibertat i, més encara, surt el de més enllà i et diu que, si la Catalunya independent no és com ell vol, ja se la poden quedar...

Espero, confio i desitjo que tot plegat només són focs d’encenalls i que a l’hora de la veritat (amb vent de llevant o de ponent) tothom estarà a l’alçada de les circumstàncies històriques i s’hi sumarà, però mentrestant tot plegat va minant la nostra força.

Precisament volem una Catalunya independent perquè no ens imposin el que no volem. La Catalunya independent serà com vulguem tots plegats, no com vulgui un grupet o com vulguin els de fora. Si això no ho tenim clar, és difícil que ens en sortim, perquè de ben segur que no serà exactament com cadascun de nosaltres la vulgui, sinó la suma de tots plegats.

I, mentrestant, i encara que no ens acabi d’agradar, si el proper acte de força ha de ser la “via catalana” mirem entre tots plegats que sigui un èxit i emplenem els 400 quilòmetres que van del Pertús a Alcanar. Cada petit triomf ens acosta una mica més a la llibertat.