divendres, 28 de gener del 2011

Jaume Cabré ja ha enllestit la seva darrera novel·la

Avui hi ha hagut una nova xerrada del cicle de conferències sobre literatura i societat que ha organitzat per a aquest curs la FES d’Olot.


El ponent, immillorable: Jaume Cabré. I jo he tingut el plaer de poder-lo presentar...: tot un Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i, deia jo, futur aspirant a obtenir el Premi Nobel!

Després de la publicació de l’exitós Les veus del Pamano, el 2004, Cabré no havia publicat cap més obra de creació narrativa, i els seus fidels seguidors estàvem del tot impacients...

Doncs avui ha deixat anar la notícia al Casal Marià d’Olot! Enmig d’una interessantíssima xerrada sobre la creació literària, sobre la necessitat de captar l’interès del lector amb les paraules (Cabré ha afegit a la vella definició de la Mercè Rodoreda –“una novel·la són paraules”- el concepte “una novel·la són paraules en tensió”, paraules que són capaces de seduir el lector, de captivar la seva atenció, el seu interès lector), ha comentat el que tots anhelàvem de feia temps.

Cabré, tot just ahir, va lliurar el manuscrit de la seva propera novel·la al seu editor. Passaran mesos fins que en puguem gaudir, però el camí ja és irreversible.

Esperem que sigui tan bona com les anteriors, que tingui encara més èxit, que el situï com a capdavanter de la novel·lística europea contemporània.

Jaume Cabré afirmava en un dels seus últims articles que estava convençut que arribaríem a la independència. Jo estic convençut que Jaume Cabré tindrà el premi Nobel. No sé si primer serà el Nobel o primer serà la independència, però l’un i l’altra els tindrem. I tots hem de col·laborar-hi.

Serem allò que vulguem ser!

dijous, 27 de gener del 2011

A Olot, Ple del mes de gener

Corren aires de final de mandat...


Algú dirà el que dirà, però a mi em sembla molt correcte que l’equip de govern PSC-ApG (o ApG-ICV o... no ho sé ben bé...) no porti grans temes al Ple en aquests darrers mesos que queden per a l’actual corporació.

O sigui: pocs temes de què parlar, poques coses per dir...

Avui només hem parlat de la renovació del contracte de manteniment de les instal·lacions semafòriques. Nosaltres hem tornat a aprofitar l’oportunitat per parlar de la disfunció dels darrers semàfors que es van instal·lar a Olot, en el pla de reordenació del trànsit a la ciutat arran de l’entrada en funcionament del túnel de Bracons. A banda dels semàfors, hem aprofitat per parlar de l’estat dels passos de vianants i hem remarcat que cal revisar els de la carretera de la Canya i tots aquells que es van despintant o no es troben en condicions.

Si no fos per la moció que vam presentar en defensa de la immersió lingüística i contra la sentència del Tribunal Suprem, el Ple hauria estat tan ràpid com els darrers. S’hi van sumar CiU, PSC i ApG (ICV). PxC s’ho va estar pensant i, finalment, s’ha abstingut (no sé ben bé per què, perquè en Font ha dit que estava a favor, però ha al·ludit que és un tema que s’ha polititzat i que s’estimava més abstenir-se’n... Algú ho deu entendre!).

És clar que estava esperant què diria en Trincheria... I no m’ha sorprès! Com que havia de defensar la posició del seu partit, ha acabat donant la culpa al PSOE (mira!: hi estic d’acord!) i ha assegurat que l’únic que fèiem era crear alarmisme, que no hi hauria dues línies, i que el problema era el mal estat de l’escola pública..., que els rics ja s’espavilaven...

Literalment! A bodes em convides!: He aprofitat la meva intervenció per comentar que si el suprem ha dictaminat era perquè el partit del senyor Trincheria havia posat un recurs a la llei i que, per tant, eren els primers responsables. I també he recordat que al País Valencià, on governa el PP, hi ha dues línies. Fins ara els ha anat bé perquè la majoria triaven la línia en castellà, però últimament hi ha molta demanda de la línia en valencià... I, quin és el resultat? Doncs que la conselleria d’Educació de la Comunitat Valenciana denega la línia en valencià a 100.000 joves que voldrien cursar-la.

És la mentida del PP.

Total: PSC, CiU, ApG i nosaltres hem votat a favor. PP, en contra; i PxC s’ha abstingut.

En el torn de precs i preguntes, la Clara ha aprofitat per transmetre la inquietud que teníem des d’ERC perquè es mirés d’habilitar convenientment el molí d’en Climent per a les tasques que hi estan desenvolupament Escoltes de la Garrotxa. Hem tingut la grata sorpresa que la gent dels Escoltes ja s’havien posat en contacte amb l’Ajuntament i ens han garantit que s’hi farà alguna cosa.

I, sense més, hem acabat de passar aquest Ple ordinari.

dimarts, 25 de gener del 2011

República vs. "omertà"

M’han anat demanant aquests dies com és que faig tanta incidència en el concepte República quan parlo de plantejaments polítics.


M’hi referiré amb un exemple que m’ha vingut al cap en sentir a la ràdio l’última d’en Berlusconi, el president del govern italià conegut periodísticament com a “il cavalliere”...

No cal donar-hi gaires voltes per entendre’n la relació. Com en molts àmbits de la nostra societat, com ha passat en moltes societats al llarg de la història, la posició del polític italià es fonamenta en uns principis ben maquiavèl·lics: es tracta de fidelitzar, es tracta de dominar, de controlar tots els canals de comunicació, tots els vehicles d’expressió pública; es tracta de comprar sensibilitats, de comprar opinió, de fer que tothom depengui –econòmicament, laboralment, socialment...- de tu, del teu poder; es tracta de silenciar la discrepància, d’eliminar aquell que no es vol sotmetre, de marginar la diferència; d’establir uns lligams, uns vincles, que tenallen tothom, que destrueixen la discordança; es tracta de la cosa nostra, es tracta de l’omertà.

Contra això, hi oposem la força dels valors republicans: la defensa de la persona en tant que la suma de posicions individuals és el que acaba configurant la societat; es tracta de la defensa de la llibertat d’expressió, de potenciar el diàleg i la discrepància per generar l’acord, sense la desqualificació de les posicions de l’altre, es tracta d’arribar al pacte entre iguals contra la imposició del poderós; es tracta de la democràcia!

diumenge, 23 de gener del 2011

Ricard Creus

Com que ahir em va quedar el cuquet, ni que sigui en desgreuge mínim, no puc més que recuperar els meus apunts poètics amb un text de Ricard Creus, del seu últim poemari.


Ben senzill i partint del tòpic d'aquell punt que ens retroba en el naixement i en la mort, però que també ens acompanya al llarg de la vida. Un exemple fantàstic de l'assumpció del sentit de la vida i de la complaença amb el que tenim.

Senzill, però carregat de sentit:


Quin llit
tan flonjo
el llit,
si no existís
s’hauria d’inventar.
Quasi tothom
hi neix i hi mor
al llit,
i a l’endemig
s’hi passa
mitja vida.
Tothom
hi acaba
despullat
de sentiments
o bé se n’omple
i amb tendresa
braceja i abraça
nuetats
entre onades
ritmades
de llençols.
Fins que arriben hores
encalmades o febroses
inacabables,
desesperades,
abans que et glaci
la inevitable pau.


El Perer del Corb, 11 de febrer de 2003

dissabte, 22 de gener del 2011

Jordi Oliveras a IDESGA

Finalment, he hagut de triar...

I això que em feia molt il·lusió anar a la presentació del llibre de Ricard Creus. Qui diu que a Olot no s’hi fan coses? Si vols fer-ne un mínim seguiment, no dónes a l’abast!


Sempre és un plaer assistir a un cicle de conferències organitzat per l’Institut d’Estudis Socials de la Garrotxa i, enguany, amb la preparació de les properes eleccions municipals, jo diria que és imprescindible. Doncs, això: sense mandra i cap a l’Orfeó (encara que ens perdem la primera part del Barça!).

Si he de ser sincer (i sempre miro de ser-ho...), la xerrada d’en Jordi m’ha decebut una mica. Ha vingut a dir que estem passant una crisi que els economistes, majoritàriament, no havien previst, però que a la Garrotxa, per la condició especial del seu teixit econòmic, ha tingut un impacte menor que en altres comarques catalanes. Segons ell, els industrials garrotxins tendeixen a dedicar-se a l’economia productiva (“els embotits sempre es consumiran”) i no s’han deixat endur per l’economia especulativa (“no han volgut vendre fum, com han fet aquelles empreses que s’han dedicat a les TIC”).

En el torn d’intervencions, fins i tot hem anat assistint a declaracions d’un cert cofoisme, negant que els joves universitaris tinguessin menys possibilitats d’accés al mercat laboral en la nostra comarca que en altres llocs, defensant que els nostres joves estan molt ben formats i que l’atur juvenil en la nostra comarca és molt inferior a la resta de Catalunya, etc.

Hi ha hagut moments que fins i tot he tingut la sensació que no hi havia crisi econòmica...

De fet, segons en Jordi Oliveras, el problema és que ens falten elements objectius per fer-nos càrrec de quina és la situació real. Si no ho he entès malament, segons ell hauríem de fer cas del PIB. Si el PIB creix, senyal que anem bé; especialment si el PIB de la Garrotxa creix més en comparació a altres llocs.

Jo, que no sóc economista, m’he abstingut d’intervenir-hi... Però el meu sentit comú em diu que hi ha molta gent a la Garrotxa que ho està passant molt malament, que hi ha moltes empreses que estan a punt de tancar o que tenen uns resultats molt negatius, que molts olotins i olotines són a l’atur, que som en un túnel i que encara no veiem la sortida de la crisi...

I el que més em preocupa és que des de l’Ajuntament d’Olot s’hi podran fer poques coses, que ens cal una nova llei de finançament local que ens permeti encarar el servei al ciutadà amb millors perspectives... Però que, sobretot, si els polítics no en som conscients, difícilment solucionarem alguna cosa, i que hem de centrar la nostra activitat política en la lluita contra la crisi, en la reactivació de l’economia olotina.

I no s’hi val dir: hem de ser optimistes. La situació és molt complicada perquè ens la prenguem amb la frivolitat de dir “a la Garrotxa, rai!”

divendres, 21 de gener del 2011

Sant Jaume de Llierca

Algú ho havia de dir: Sant Jaume de Llierca no és un municipi estrany, no és un municipi diferent de la resta de la Garrotxa, no és un municipi que ens quedi a l’altra punta del món, com si no hi tinguéssim res a veure.


La gent de Sant Jaume es mereix la consideració de tothom. La gent de Sant Jaume es mereix el nostre respecte. La gent de Sant Jaume som tots.

A qui li agradaria que poséssim un equipament imprescindible per a la bona marxa de tota la comarca en el seu municipi? A qualsevol població de la Garrotxa; només faltaria!

A qui li agradaria que poséssim un equipament que no vol ningú al seu poble? A ningú, és evident!

Per això mateix, governar i decidir no ha de voler dir imposar el criteri global sobre els interessos particulars. Governar no vol dir: això ha d’anar aquí..., i punt!

Trec el tema perquè avui el ple del Consell Comarcal de la Garrotxa ha aprovat (amb els vots a favor de l’equip de govern de CiU –excepte la consellera de Sant Jaume, que s’ha absentat del Ple- i del PSC, a l’oposició –excepte el conseller Joaquim Pagès, que s’ha abstingut-) proposar els terrenys rústics de la Coma de Sant Jaume de Llierca com els més idonis per ubicar-hi la planta de gestió de residus de la Garrotxa.

Els consellers d’Esquerra Republicana de la Catalunya hi hem votat en contra.

No perquè estiguem en contra de l’equipament. És evident que és un equipament necessari.

No perquè no creiem que s’ha de governar, i que qui governa ha de decidir; sinó perquè pensem que hi ha una altra manera de fer les coses. Hi ha una manera que és dialogar, deixar que la gent opini, deixar que la gent doni diverses opcions, deixar que la gent pugui quedar convençuda que la millor opció és la que s’ha triat.

En aquest cas, pesi a qui pesi, això no s’ha fet així: no s’ha tingut en compte l’opinió de la gent de Sant Jaume (com demostra que la consellera de CiU s’hagi absentat del Ple), com demostra que el president del Consell Comarcal hagi fet una al·legació final en defensa dels polígons industrials i que, segons ells, ha de ser l’economia productiva (=”neodesarrollismo”) la que ens faci sortir de la crisi.

És clar que des d’Esquerra proposem un altre tipus d’economia productiva: la Garrotxa no pot ser arrasada com si fos un polígon industrial; no podem veure la nostra comarca convertida en un polígon industrial. Hem de buscar l’excel·lència, hem de buscar la innovació tecnològica, hem de buscar la sostenibilitat i que la Garrotxa no perdi la seva identitat. I això vol dir comptar, en primer lloc, amb la gent que gestiona el seu territori, la proximitat. La Garrotxa mantindrà la seva peculiaritat, la seva identitat, o deixarà de ser la Garrotxa.

Des d’ERC estem convençuts que ens en sortirem, que la gent de la Garrotxa pot tenir una solvència econòmica adequada i que pot mantenir una identitat que preservi la seva qualitat de vida.

I això passa per escoltar la veu de la ciutadania, la veu de la gent que és més propera al territori, que trepitja cada dia la Garrotxa i que es juga el seu futur amb les condicions que envolten la comarca.

dimecres, 19 de gener del 2011

Fer anormal el que hauria de ser normal

Avui ha estat notícia l’ús de la nostra llengua en el Senat espanyol. Que uns representants de la ciutadania s’expressin en la seva llengua en les institucions que, en teoria, els representen i que defensen els seus interessos no hauria de ser notícia. Hauria de ser absoluta normalitat.


Com passa al Parlament Europeu: qualsevol nou estat que hi entra, exigeix (no podria ser d’una altra manera!) l’ús de la seva llengua en totes les institucions europees.

Els catalans, però, seguim havent de demanar permís per a tot. Fins i tot per obrir la boca i expressar-nos... Ben a prop, sempre tenim un vigilant que ens fiscalitza la llengua que utilitzem per parlar. I si resulta que utilitzem la nostra (és normal, no?: a Catalunya, català... El nom deu fer la cosa!) en segons quins àmbits, ens baixa un ruixat que ens deixa ben baldats.

Resulta que és un daltabaix per a Espanya que hi hagi uns ciutadans que vulguin emprar la seva llengua, que s’estimin més utilitzar la seva llengua que no pas l’espanyol. I, això, segons sembla, és un greuge terrible per a l’Estat.

Trenta anys de democràcia no han pogut resoldre el procés de centralisme i d’uniformització en què van coincidir franquistes i feixistes. Ben al contrari: en els últims anys cada cop se senten més forts... I ara, amb l’excusa de la crisi, gosen intentar ensorrar els pocs avenços que es van aconseguir implantar en els primers anys de democràcia.

Com més va, més s’evidencia que Espanya no ens hi vol. No hi ha més sortida que obtenir la independència...

I tan amics!

divendres, 14 de gener del 2011

El cementiri de Praga

Em penso que no m’ha decebut mai cap de les moltes obres de l’Umberto Eco que he llegit. Bé, potser el Baudolino, que té un inici espectacular però que acaba perdent-se en les terres del prest Joan sí que arriba a decebre una mica... i força!


Fins i tot em va agradar el foc d’encenalls de La misteriosa flama de la reina Loana, caòtica i desorbitada, però que t’acaba submergint en la societat mussoliniana, envoltats de tots els tòpics i referents de la cultura feixista.

És clar que em va entusiasmar El nom de la rosa i, sobretot, L’illa del dia abans; però a El pèndol de Foucault arriba un moment que tens ganes d’acabar..., i això no sempre és bo del tot.

L’últim lliurament Eco: una novel·la vuitcentista, escrita amb l’estil de l’època, sobre l’antijudaisme... Evidentment, pinta molt bé.

Com sempre en Eco, no és una novel·la fàcil: requereix temps i paciència, però un cop has aconseguit ambientar-te (i recordar) en l’estil de les novel·les del segle XIX, un cop has aconseguit trobar l’entrellat del personatge esquizofrènic de ressons freudians que relata la seva pròpia història, un cop has entrat en la ficció, hi ha alguna cosa que t’enganxa...

És clar que triar un narrador en primera persona que explica la seva vida al costat de les tropes garibaldines com a agent secret, que passa per diverses vicissituds fins a formar part de les files antijueves que s’estaven consolidant a l’Europa de finals del segle XIX no deixa de ser un risc. Però em sembla que no hi ha perill que el personatge ens acabi caient simpàtic...

Perfectament ambientada, amb aquella contextualització històrica que pocs saben presentar com Umberto Eco; i posats a trobar relacions amb la realitat, tractant-se d’antijudaisme, no costa gaire d’intuir quines seran les dues últimes intervencions, a finals del segle XIX, d’aquest falsificador sense escrúpols.

Com sempre, una gran novel·la d’un magnífic premi Nobel.

dimecres, 12 de gener del 2011

No, no tot s'hi val!

I llavors arriba un desgraciat matí a Tucson i ens en lamentem!


Doncs, sí: en segons quins casos, els demòcrates hem d’estar ben tristos. És clar que no hi ha una relació de causa-efecte, però només el dubte ja ens ha de fer pensar.

No s’hi val buscar constantment la confrontació. No s’hi val l’atac despietat a l’adversari. No s’hi val saltar-se les més elementals regles de respecte democràtic a les opinions dels altres. No s’hi val assenyalar suposats culpables amb el dit. No s’hi val substituir les nostres argumentacions per l’ofensa i el perjuri.

És clar que no s’hi val clavar dianes en un mapa! Això ho sap tothom: això no és democràtic, això és una amenaça.

Com no s’hi val destruir per destruir. Els polítics tenim l’obligació de ser sempre constructius. Encara que això no ens serveixi per guanyar vots, encara que perdem les eleccions. No podem jugar al pim pam pum: tu vés disparant, que alguna vegada d’encertaràs!

No s’hi val jugar arran de reglament. No podem plantejar el nostre joc amb la cossa a les cames del contrari. Potser guanyarem, però no estarem fent un món millor. Que és el que tots volem.

No s’hi val marginar el diàleg! Ja sabem que els polítics som el reflex de la societat, i que els temps que corren no són propensos al diàleg, però els polítics tenim l’obligació d’intentar anar una mica per davant, d’intentar arrossegar (si voleu “liderar”) el conjunt de la societat. Només amb el diàleg podrem solucionar les nostres tensions.

I no ens podem permetre arrossegar la societat cap al menyspreu i la desconsideració. No puc entendre la política sense el diàleg. I sense l’acord. Respectant les diferències, tots vivim en la mateixa societat i, per tant, ho vulguem o no ho vulguem estem condemnats a entendre’ns, a conviure.

No entenc, per exemple, que dos grups polítics (per molt antitètics que siguin, ideològicament parlant) no es puguin posar d’acord a l’hora de compartir espais, de gestionar una simple dinàmica de treball. Especialment quan alguns d’aquests pretenen ser l’exemple de concòrdia i harmonia, quan defensen el respecte estricte a les lleis.

Això és el que fem tots cada dia quan sortim al carrer: a casa, a la comunitat de veïns, al barri, a la feina... Tenim l’obligació de posar-nos d’acord i de conviure. I no vindrà ningú de fora que ens ho arregli.

Els grups polítics hem de ser capaços de donar exemple. Si no és així, desprestigiarem encara més la política!

dilluns, 10 de gener del 2011

50!

Números rodons. Avui vull dedicar aquest breu comentari a un amic que en fa cinquanta i que segurament molts coneixereu: el president comarcal de la Garrotxa d’Esquerra Republicana de Catalunya, Jaume Cabanyes.

Sí, ja ho sé que no ho sembla. Però Kronos és implacable: en Jaume fa 50 anys.


He conegut poques persones amb la seva capacitat de treball, amb la seva humilitat, amb la seva honestedat i altruisme. I per això mateix em sembla que es mereix sobradament que li posi quatre ratlles, com a mínim.

Sovint sense pensar en el seu propi futur, sovint descartant ofertes que li poden garantir la seva situació professional, sovint només pensant en el país... (en el nostre, és clar, tan maltractat!), sovint només pensant en els companys..., sovint només pensant en el partit... (en ERC, és clar, el que pensem que ens acabarà portant la llibertat!), de vegades ha deixat de banda el seu benestar personal, la família (fins i tot en circumstàncies luctuoses o ben difícils), perquè tenia clar quin era el seu deure social.

I això havent d’aguantar segons quins comentaris, segons quines afirmacions... De gent, és clar, que no el coneix.

Per molts anys, Jaume! Que en facis 50 més, com a mínim!

Mira! Tinc ganes de dedicar-te un tango, encara que et soni estrany!!!

Volver
Música: Carlos Gardel
Letra: Alfredo Le Pera 


Yo adivino el parpadeo
de las luces que a lo lejos
van marcando mi retorno...
Son las mismas que alumbraron
con sus pálidos reflejos
hondas horas de dolor...


Y aunque no quise el regreso,
siempre se vuelve al primer amor...
La vieja calle donde el eco dijo
tuya es su vida, tuyo es su querer,
bajo el burlón mirar de las estrellas
que con indiferencia hoy me ven volver...


Volver...
con la frente marchita,
las nieves del tiempo platearon mi sien...
Sentir...
que es un soplo la vida,
que veinte años no es nada,
que febril la mirada,
errante en las sombras,
te busca y te nombra.
Vivir...
con el alma aferrada
a un dulce recuerdo
que lloro otra vez...


Tengo miedo del encuentro
con el pasado que vuelve
a enfrentarse con mi vida...
Tengo miedo de las noches
que pobladas de recuerdos
encadenan mi soñar...


Pero el viajero que huye
tarde o temprano detiene su andar...
Y aunque el olvido, que todo destruye,
haya matado mi vieja ilusión,
guardo escondida una esperanza humilde
que es toda la fortuna de mi corazón.

diumenge, 9 de gener del 2011

La Masia!

Demà lliuraran el trofeu de millor jugador del futbol mundial a un jugador format a la Masia. No sé si això havia passat mai abans (crec que no), però és un premi a una manera de fer que hauríem de valorar i d'estudiar com es mereix. Ho vull remarcar perquè, com que conec una mica la trajectòria de tot plegat, és normal que aquesta bonança no duri sempre i llavors començarem a sentir que si això i que si allò... No em voldria equivocar, però arribarà el dia que sentirem dir pestes fins i tot d'en Pep!

No és fàcil arribar on s'ha arribat! És mes, crec que això no ho tingut mai cap club:


I això tampoc:


Ni això:


I van vuit jugadors titulars del millor equip del món formats a la Masia. I em deixo els suplents per no carregar  tota la pàgina de fotos i més fotos.

Però no em resisteixo a posar aquesta última, perquè sense en Pedraza res de tot això que hem vist aquests últims anys s'hauria esdevingut...

dimecres, 5 de gener del 2011

Carta als Reis, és clar!

No, avui no parlaré de desitjos per a l’any vinent, ni de demandes al nou govern o d’esperances irrealitzables que un dia o un altre s’acabaran acomplint, de ben segur.

I, encara que vulgui parlar de condició humana, tampoc no recuperaré la vella sèrie dedicada als ofidis i que tant va agradar...

Avui vull estendre’m sobre un tema que és més vell que l’anar a peu, més vell que la perfídia, més que l’interès econòmic... Què? L’egoisme!


Benvolguts Reis Mags, vosaltres que sou màgics, podeu desterrar de la humanitat l’egoisme que ens impedeix avançar socialment?

Com pot ser que aquells que estan més a prop del bé comú, que aquells que s’han d’abocar a donar suport al col·lectiu, que aquells que només s’haurien de preocupar pels altres, pel desenvolupament de tota la societat..., siguin els que més es miren el melic?

Aquells que deuen tot el que són al benestar social no poden decidir, no poden triar, en funció del que els interessa individualment, en funció del seu benefici personal, sinó en funció del conjunt, en funció que les condicions per a tots siguin millors.

I resulta que no és així: les coses s’acaben decidint en funció dels interessos particulars, en funció de “a mi, què m’interessa”, en funció del profit personal, en funció de “jo ja estic bé”... Egoisme.

I la resta? Els altres que els ajudi Déu! Mentrestant, jo que sóc un servidor públic me n’aprofito i faig veure que sóc el primer interessat que les coses del comú funcionin millor... Però només ho faig veure! En la política, en l’educació, en la sanitat, en la seguretat, en l’atenció personal...

Benvolguts Reis Mags, vosaltres que sou màgics, podeu fer que el món canviï?

dissabte, 1 de gener del 2011

Any nou, noves formes

Ara no és qüestió d’estar a la que salta i anar retraient pas a pas, punt per punt, les actuacions que tenen a veure amb l’actual govern que contrasten amb les reaccions que provocava l’anterior situació, amb CiU a l’oposició.


M’hi he referit en tractar del pacte amb el PSC (quan ho va fer Esquerra, semblava que havia pactat amb el dimoni, la qual cosa evidentment era un gran pecat), amb la renúncia a les vegueries i la defensa de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (justament el contrari que havia defensat CiU: reclamava una vegueria pel Penedès i per a la Vall d’Aran, i es lamentava que l’Àrea Metropolitana era el preu que Esquerra pagava al PSC. El que valia a l’oposició, al govern ja no val...).

Doncs això: pel bé del país, no hem d’estar retraient cada incongruència que vagi apareixent i hem de mirar de ser positius i recolzar tot allò que serveixi per tirar endavant.

No em puc estar, però, de comentar una altra d’aquestes diferències. Hem estat set anys aguantant crítiques i més crítiques sobre els sous dels càrrecs públics, les despeses que comporten, etc. Doncs bé: ara resulta que si l’Artur Mas no ha pogut fer el govern que volia és perquè els polítics tenen unes condicions molt pitjors que les que tindrien en segons quines activitats. El que abans era crítica ferotge, ara és comprensió total.

M’ho he trobat en diversos articles i declaracions, però copio el primer paràgraf de l’editorial de La Comarca d’Olot, perquè em sembla ben significatiu:

“Poques cares polítiques noves al Govern de la Generalitat. De ben segur que ha de ser difícil triar onze ajudants per governar Catalunya. D'una part cal escollir els millors i per l'altra aquests han d’estar disponibles. Els sous de possibles polítics que provenen del sector privat fa inviable que molts d’ells renunciïn a les actuals remuneracions per tal d'acceptar un treball que pot ser molt temptador. Però, en definitiva, un treball que els suposarà haver de renunciar a una part del pressupost al qual estan habituats i, al mateix temps, entrar en una dinàmica en la qual hauran d’escoltar a centenars de persones per discutir-los-hi el seu treball amb arguments polítics i insults de ressentits. Les anàlisis de gestió sobre les quals descansaven les seves decisions s’hauran de fonamentar ara en les pautes que els assessors polítics decideixen en funció de les enquestes i la tendència social propicia a la captació de vots. Per tant, l’espectre del Govern no ofereix cares noves, si bé és cert que alguns no eren consellers de CiU, tots ells són productes manufacturats de la política. La gran majoria són teòrics de la gestió i poc habituats a enfrontar-se a la realitat de la gestió amb responsabilitat directa i personal.”

En fi: mirarem de ser positius i treballarem perquè el país avanci.