dimarts, 31 de juliol del 2012

Ara toca apostar pel futbol olotí


Si tot va com ha d’anar, finalment el Club de Futbol Sant Roc podrà tenir un camp de gespa artificial aquesta temporada. El grup municipal d’ERC els hem donat suport des del primer moment perquè pensem que la millora de les instal·lacions és imprescindible per fomentar la pràctica esportiva.


En els últims anys, les instal·lacions esportives municipals s’han anat posant al dia: s’han fet els nous pavellons i s’han acabat els vestidors de l’estadi d’atletisme. Ens falta la piscina coberta, però els temps no són els millors per reclamar un projecte així i, de moment, les instal·lacions del CNO ja cobreixen aquesta mancança. Els camps de futbol, però, havien quedat una mica al marge (llevat de l’herba del camp del Morrot i de les reformes del camp de Sant Roc). Encara que les limitacions econòmiques de l’Ajuntament ara per ara són molt grans, pensem que cal fer un esforç per millorar-les en la mesura que sigui possible.

En el cas del camp de Sant Roc, les motivacions són importants: el paper de cohesió per al barri, el paper d’integració social en un entorn de forta immigració en aquests últims anys...; són temes que cal afegir als beneficis bàsics de la formació esportiva: difusió de pràctiques saludables, d’esforç i de convivència entre els joves... Sempre he defensat les virtuts de la pràctica esportiva i penso que l’Ajuntament té l’obligació de difondre-la, i encara menys en temps de crisi.

Com deia, sembla que la gespa artificial del camp de Sant Roc tirarà endavant en els pròxims mesos. Ens n’hem de felicitar i sobretot encoratjar la junta directiva i tota la gent que hi ha implicada del Club de Futbol Sant Roc. De ben segur que això servirà per revifar un club que, com he dit, té una funció tan important per Olot.

És clar que no ens hem de quedar aquí. Portem molts anys dient-ho però, com indico en el títol, ara toca apostar de debò pel futbol. I, per tant, hem d’acabar d’impulsar l’ampliació i millora dels camps del Morrot d’acord amb la Fundació Joan Agustí. I també hem de començar a pensar que la bona trajectòria del club insígnia de la ciutat, la Unió Esportiva Olot, mereix unes instal·lacions renovades. Com deia, no són temps de grans despeses en les arques municipals, però cal treballar-hi per trobar la millor opció que ens permeti avançar en aquest sentit. No ens podem quedar plegats de braços.

divendres, 27 de juliol del 2012

Final del curs polític a Olot


Ahir vam posar el punt final al curs polític amb el Ple de juliol. Encara queden diversos actes i l’agost serà intens, però mediàticament comencem vacances.


Es preveia un Ple tranquil per acabar, però van sorgir sorpreses inesperades... D’entrada, vam demanar què passava amb l’augment de l’IVA per als preus públics de l’ICCO que aprovàvem. En Pep Berga va contestar que no es tocarien, cosa que és una bona notícia per a la butxaca dels espectadors.

Un dels punts de debat va ser l’aprovació del Pla de Joventut. Es manté la dotació pressupostària, cosa que en els temps que corren ja és un gran què. El punt central va ser el trasllat de l’Espai Núria a l’Espai Social de la Fundació Catalunya Caixa. Pot ser interessant perquè és un espai més ampli, que s’obrirà els caps de setmana i que ens estalviarà el lloguer. També vam valorar positivament el foment de la participació dels joves en reunions i trobades (vam constatar la manca d’una “taula de joves” formalitzada) i la col·laboració amb el Consell Comarcal i entre les diverses àrees municipals. Vam preguntar per la no incorporació de l’ampliació horària de la biblioteca municipal. El regidor de cultura ens va contestar que ho havien mirat i que costaria 18.000 euros. És un tema per parlar-ne. Finalment, tots els grups hi vam estar d’acord.

En l’apartat de mocions, vam aprovar demanar la possibilitat de delegar el vot d’un regidor que no pugui assistir al Ple per causes excepcionals, i vam coincidir a lamentar que això que ja s’ha aprovat fins i tot al Parlament espanyol no s’hagi traslladat a la resta d’administracions.

El Club de Futbol Sant Roc va retirar la seva moció. Sembla ser que finalment hi haurà un acord positiu que miraré d’explicar i comentar a bastament.

I vénen les sorpreses: dos assumptes d’urgència, la modificació de l’acord sobre la plaça Mercat per una qüestió formal i l’aprovació de la celebració del correbou a Olot. Com que el tema del correbou ja és redundant, el debat no va donar més de si del que havíem comentat altres dies i les votacions van ser semblants (ERC i en Josep Ferrés –de l’equip de govern, però com a representant de RCat- en contra; la resta a favor, llevat de la Veva Ruiz –PSC- que és va abstenir).

I, finalment, la renúncia a la regidoria d’en Toni Bach. Tothom va coincidir a elogiar la seva actitud en els nou anys que ha estat regidor de l’Ajuntament.

En el torn de precs i preguntes, jo vaig aprofitar per felicitar Òmnium Garrotxa pels 40 anys de feina en favor de la llengua i perquè siguin els pregoners de les Festes del Tura, per felicitar-nos tots i especialment els botiguers perquè Olot sigui la ciutat amb més presència pública del català, i a RCR per l’organització i l’èxit del Workshop; però vaig fer un matís en forma de prec perquè en aquest Wokshop el català hi és completament absent. En Pep Berga va comentar que ja estaven al cas i que estaven treballant perquè les notícies i treballs derivats d’aquest Workshop incloguin el català. Jo vaig subratllar que en la difusió del programa també hauria estat interessant d’incorporar-l’hi, però em vaig donar per satisfet tot veient que l’equip de govern estava treballant el tema. De totes maneres, aquest matís no obsta la felicitació a RCR per la bona feina que estan fent.

La Clara va demanar que els horaris d’atenció al públic de l’Ajuntament fossin més visibles i que apareguessin amb claredat a la pàgina web, que es millorés l’estat del Montsacopa i que l’ICCO es preocupés perquè no s’exhaurissin les edicions dels contes de la faràndula.

I després de la resta de preguntes tots plegats vam desitjar que tinguéssim unes bones vacances. Doncs això: bones vacances a tothom qui en pugui fer i ànims per la tornada.

dimecres, 25 de juliol del 2012

Més estampes d'estiu a Calella


Entre les diverses anècdotes que he viscut aquests dies a la costa, n’hi ha hagut de ben interessants, però cap com la que vaig presenciar al mirador del far de Sant Sebastià.


Ens vam asseure en un banc i vam contemplar durant molta estona el panorama, especialment la bonica cala de Llafranc. En tota aquesta estona hi van passar multitud de passavolants (a peu, amb bici, amb cotxe...) de totes les procedències i aspectes possibles, i normalment parlant diverses llengües europees: francès, alemany, neerlandès, anglès, i d’altres que no vaig poder identificar amb claredat. Ningú, absolutament ningú, va fer cap més comentari que l’elogi (almenys això és el que jo intuïa) del magnífic paisatge de què podien gaudir.

Doncs, encara que sembli mentida, aquest entorn idíl·lic es va trencar sobtadament quan una parella es va parar a llegir un rètol informatiu i va exclamar-se, exaltada, “y sólo en catalán! Quién quieren que lo lea!” La veritat és que semblaven molt i molt enfadats, que a diferència de la resta de visitants europeus que hi havien passat al llarg de tota aquella estona no havien entès els pictogrames explicatius que acompanyaven la llegenda en la llengua del país, i sobretot, pobres!, no van poder gaudir gens del paisatge...

Si no fos perquè la frase que van exclamar no era de collita pròpia, sinó que l’hem sentida i l’hem llegida en entorns mediàtics ben interessats, m’hauria sabut greu per aquells xicots que havien ensopegat amb alguna cosa que els havia perjudicat, però com que es van limitar a repetir allò que els havien ficat al cap simplement vaig pensar el mateix que penso constantment: per la salut (mental i física) i per la normalitat (social) de tothom, només ens queda el camí de la independència.

Aquesta anècdota estava molt en consonància, per exemple, amb les declaracions d’Emilio Cuatrecasas, president d’una tal “Barcelona Global”, que va deixar anar sense ruboritzar-se ni apel·lar a la memòria de Joseantonio que el català és un problema per atraure talent a Barcelona. No sé per què, però quan ho vaig llegir vaig pensar en aquells que afirmen sense manies: Itàlia està molt bé, llàstima que està plena d’italians...

Casualment, aquestes estampes van coincidir amb el temps amb una altra que es va produir a Madrid, però que vaig llegir a Calella: resulta que un cop que els diputats del PSC a Madrid havien decidit votar diferent que la resta del grup del PSOE, van i s’equivoquen! I després demanen disculpes perquè havien votat, com la resta del PSOE, a favor del corredor ferroviari central... Una anècdota que només va estar a l’alçada de les declaracions de Pere Navarro tot afirmant que el Concert econòmic estava obsolet, que el futur era l’Europa federal... I es va quedar tan ample!

Suposo que encara s’imaginen que hi ha algú que se’ls crueu, no?

Per cert que, parlant d’inversions ferroviàries, també vaig llegir aquests dies que el BNG ha trencat les relacions amb CiU perquè la federació s’ha mostrat contrària a les inversions de l’AVE de Madrid a A Coruña...

Com deia més amunt, cada cop és més evident que per la salut mental i física de tots plegats només hi ha el camí de la independència.

Per acabar, un apunt d’avui mateix: s’ha mort don Gregorio Peces Barba, pare de la Constitución. He celebrat que en els telenotícies de TV3 s’acompanyés la notícia amb les imatges de les últimes declaracions de don Gregorio, que em van fer escriure aquesta entrada el 29 d’octubre de l’any passat. Sort que “la xarxa” en dóna testimoni:


dimarts, 24 de juliol del 2012

Recordem les Formigues


Sí, de vegades cal recordar les Formigues, President! És clar que, en aquest cas, no són les formigues treballadores que acumulen i acumulen granet a granet per poder passar l’hivern amb penes i treballs... Això ja ho hem fet massa! Però resulta que el que hem anat acumulant les “formigues catalanes” a còpia d’esforços, després va i acaba aprofitant als altres, que s’han passat l’estiu jaient a la tombona!


No! En aquest cas, em referia a les illes Formigues que he tingut la sort de contemplar tota aquesta setmana des de Calella de Palafrugell. I, és clar, m’ha vingut al cap la gesta de la batalla de les illes Formigues.

Tot el món “civilitzat” s’havia aliat contra els catalans: fins i tot el Papa havia decretat una croada que afavoria la posició del rei de França. Evidentment, les possibilitats de reeixir-ne eren escasses.

Però Pere el Gran tenia clar que només hi havia una opció possible: lluitar fins al final. I comptava amb els millors: l’almirall Roger de Llúria.

És clar que podia haver optat per dialogar, per intentar trobar una solució pactada, per renunciar al que era seu... Però hi ha moments en la història que cal ser ferms: aferrar el timó amb mans segures, assentar els peus en terra, encarar proa endavant i afrontar els embats que apareguin...

Pere el Gran tenia clar que aquell era un moment històric i no va dubtar a confiar en el seu almirall. Aquell 28 d’agost del 1285 va canviar la història de Catalunya perquè algú va decidir que era més important “plantar cara” que arrupir-se cercant un recer inexistent, que amagar el cap sota l’ala...

Després de les illes Formigues (i de les altres batalles navals que van succeir), l’almirall Roger de Llúria va poder sentenciar (segons diuen les cròniques) les paraules que l’han acabat de fer famós: responent al comte de Foix sobre la impossibilitat d’enemistar-se amb el rei de França perquè era tan poderós que podia construir 300 galeres en un any, Llúria deia que no li feia cap por ni que en bastís 1000 perquè només que comptés amb 100 galeres noliejades pel rei d’Aragó en faria prou per demostrar la seva superioritat i pensava que a partir de llavors “ningú, ni fins i tot cap peix, no gosaria sortir al mar si no duia gravat a la cua l’escut del rei d’Aragó!”

Vénen temps transcendentals per a la història del país. Vénen temps que cal recordar la història de la batalla de les illes Formigues. Quan l’enemic no vol sentir raons, cal mantenir-se ferms al timó!

dissabte, 14 de juliol del 2012

I la FES, quin és el problema?


Aquesta setmana, ha quedat ajornat el canvi dels estatuts de la Fundació d’Estudis Superiors. L’actual equip de govern d’Olot (CiU i RCat) ha defensat aquest canvi amb dos arguments: agilitzar les actuacions del Patronat i despolititzar-lo.
 
Perdoneu-me, però no ho entenc.

La FES es va fundar ja fa una dotzena d’anys quan al govern d’Olot hi havia un pacte PSC-ERC. La idea era crear un àmbit de gestió prou ampli perquè tota la societat olotina se sentís vinculada a la intenció d’acostar estudis universitaris a Olot. En aquell moment, l’equip de govern va tenir clar que en el patronat de la FES hi havia d’estar representat tothom: tots els grups polítics de l’Ajuntament d’Olot i del Consell Comarcal de la Garrotxa, totes les entitats que feien estudis superiors a la Garrotxa i tots els representants d’empresaris i de treballadors, perquè tothom se sentís partícip dels objectius de la FES.

Ja fa dotze anys d’això i aquesta organització no hi ha generat cap mena de problema.

1) Agilitzar: l’excusa és que un patronat format per moltes persones no és operatiu, que els patrons van a una reunió en què parlen dos i els altres escolten i no diuen res. I jo penso: si realment això fos així (jo he estat quatre anys patró de la FES i no he assistit a cap reunió en què els patrons no opinessin o no expressessin les seves idees sobre el funcionament de la FES, però bé...), senyal que tots els patrons estaven d’acord amb les actuacions de la FES i amb el seu pressupost. Per cert, si això fos així, els patrons representants del grup municipal de CiU a l’oposició no expressaven cap inconvenient als plans anuals de la FES, senyal que hi estaven d’acord, no?

2) Despolititzar: doncs precisament, segons veig jo, és el contrari. Es tracta de passar d’un patronat en què fins ara tothom hi és comptat (i com a representants dels grups polítics escollits democràticament per la ciutadania en unes eleccions municipals tenen una presència significativa) a un patronat en què només hi ha membres de l’equip de govern. No es tracta de despolititzar la FES, es tracta de controlar-la des del grup polític majoritari a l’Ajuntament d’Olot.

Si realment es tractés d’agilitzar el funcionament de la FES, potser caldria una modificació en el Consell Rector (que és l’òrgan que gestiona l’actuació ordinària de la Fundació), no pas un canvi radical del Patronat (que només es reuneix un o dos cops l’any, i que n’aprova el pressupost i el pla de treball).

Si es tracta de despolititzar-la, per què es vol suprimir el Consell Tutor?: un consell sense representació política, en què han participat una gran quantitat d’olotins i de garrotxins experts en els diversos àmbits d’actuació de la FES?

Entenem que es vulgui suprimir el Consell Assessor (un grup de professors universitaris que no ha acabat de funcionar, malgrat que la intenció era garantir la qualitat de les actuacions de la Fundació), però no entenem la supressió d’un consell que funciona i que garanteix que les actuacions de la FES són adequades als interessos del conjunt de la ciutadania, com fa el Consell Tutor.

En definitiva: ni agilització, ni despolitització. Es tracta de perdre diversitat política, de perdre amplitud de contacte amb la ciutadania i amb el món educatiu, per...?

Fins aquí la realitat; la resta és especulació. No goso afirmar quines intencions amaga l’equip de govern per plantejar aquests canvis en una Fundació que ha tingut una trajectòria modèlica, avalada per multitud de contactes amb el món universitari.

NOTA: Com que són temps molt dolents per a la política i la gent (amb raó) és molt susceptible, no vull deixar de subratllar que cap membre del patronat o dels diversos consells de la FES no ha cobrat mai ni un cèntim per qualsevol de les seves actuacions com a membre del patronat o del consell.

dimecres, 11 de juliol del 2012

Ja ha començat a treballar el nou CAC?


Aquests dies he comprovat que les notícies de “la nostra” comencen a tenir un aire..., com ho podria dir que quedés dissimulat?: un aire “esbiaixat”!


No només han adoptat un descarat espanyolisme a l’hora de fer el seguiment dels europeus de futbol o del mundial de Fórmula 1, sinó que passen de puntetes (o directament les obvien) de notícies que a algun membre del nou CAC li poden resultar poc gratificants, per dir-ho d’alguna manera...

Per exemple: s’estan celebrant a la Ribagorça els jocs de l’alta muntanya, els Sky Games. Resulta que Catalunya és primera potència en aquest esport i que els esportistes catalans guanyaran moltes proves; però resulta que la Federació Espanyola ha vetat la participació dels catalans i l’organització ha decidit que podrien participar però sense pujar al podi. Doncs bé, en aquests jocs s’han produït situacions molt significatives: xiulades al podi perquè no hi eren els guanyadors reals, amenaces a esportistes catalans que competeixen amb la Federació Espanyola, esportistes que celebren el triomf amb l’estelada malgrat que el president de la Federació els amenaça de no cobrar, etc. Què s’ha dit a les notícies de “la nostra”?

Com també han passat desapercebudes dues efemèrides ben significatives: avui, 10 de juliol, es compleix el segon any de la manifestació més gran que mai ha viscut Catalunya, i també s’han complert 1.000 dies d’empresonament de l’Arnaldo Otegui. Què s’ha dit a les notícies de “la nostra”?

Avui la policia ha fet un cop molt important a un grup de feixistes espanyols: malgrat que entre l’arsenal requisat hi havia multitud de banderes franquistes, a les notícies de “la nostra” sempre s’hi han referit com a grup “neonazi”, en cap cas han parlat de grup d’extrema dreta espanyola.

Per cert, que ara també resulta que segons “la nostra” les cases no s’escorcollen, sinó que es registren. Ves a saber amb quin “registre” en donaran fe!

diumenge, 8 de juliol del 2012

Robert Manera


Poques vegades assisteixo a un acte amb aquesta sensació de convenciment, de tranquil·litat, de comoditat pel que hi vaig a fer...


En aquest cas, es tractava de la inauguració de l’exposició que els amics d’en Robert havien preparat a la Sala Oberta del Museu Comarcal: “L’art de ser honest, l’instint de recerca.”

Vaig conèixer en Robert ja fa molts anys, en una faceta que segurament no passarà a la història de l’art, però que per a mi és molt significativa: quan jo vaig començar la meva llarga i intensa etapa com a entrenador del CB Olot, en Robert era l’entrenador dels equips femenins de l’escola Verntallat.

Va ser tot un plaer poder entrenar la seva família (filles i nebodes) Manera-Bassols-Casi i la resta de grans jugadores que s’havien format a partir del seny i les bones maneres d’en Robert. Sobretot, li agraeixo un aspecte que no és gens senzill: malgrat ser pare, i malgrat ser exentrenador, mai no va voler interferir en la meva feina quan entrenava les seves expupil·les al cadet, al júnior, al sènior...

Qui coneix el món de l’esport, pot arribar a entendre la qualitat humana d’aquesta actitud. I jo no puc més que constatar-ho i deixar-ne memòria.

Avui m’ha agradat molt poder compartir uns minuts amb les seves filles i la seva dona. Però sobretot m’ha agradat constatar en l’actitud dels assistents a la presentació, l’honestedat de tot plegat que certifica el títol de l’exposició.

Com que la meva vinculació amb en Robert era purament esportiva, ben poc havia vist de la seva faceta artística (tret d’alguna altra exposició o d’algun quadre escadusser), i només puc dir una cosa: m’ha agradat molt! Segur que la Pilar Farrés hi ha tingut alguna cosa a veure, però la diversitat de l’art d’en Robert m’ha impactat especialment.

Malauradament, les persones marxem; però ens pot quedar l’obra i la memòria!

dijous, 5 de juliol del 2012

Presentació a Tortellà de "La carpeta"


Segona part de la darrera entrada del bloc, amb quatre apunts sobre la presentació a Tortellà.


Tarda calorosa d’estiu. Casino de Tortellà. 18.00 hores de la tarda.

La veritat és que el temps convidava a passar l’estona a la fresca de la piscina més que no pas a sentir una presentació d’un llibre. Però una seixantena d’esforçats tortellanencs i garrotxins van estimar-se més mantenir la seva fidelitat a la memòria de l’insigne Joan Roura-Parella i es van acostar a la sala d’actes de Casino per sentir què hi dèiem.

El vicerector de la UdG es va esplaiar en la importància de recuperar la història, les històries dels nostres exiliats, perquè les noves generacions en tinguin coneixement i s’adonin de la importància dels processos històrics i socials de cares a construir una societat millor.

En Conrad Vilanou va explicar la presència de Roura-Parella als Estats Units en una universitat dominada per la religiositat dels quàquers. El pensador tortellanenc hi va desenvolupar la seva activitat docent fins als seus últims dies.

El moment més emotiu va ser quan en Josep Roura va explicar alguns detalls que recordava de les visites estiuenques de l’oncle. Gràcies al seu record, en Josep va poder preservar tota la documentació que en Joan Roura-Parella va deixar a la seva casa de Tortellà. Una part de la qual són les cartes que configuren la base de La carpeta de l’oncle.

La Lu i jo vam explicar la redacció del llibre. Com havíem d’intuir el fil argumental dels records dispersos d’en Josep i com vam sintetitzar una correspondència que calia posar-la a l’abast de tothom. Més que una edició erudita de més de cinc-centes cartes, la nostra voluntat era fer una síntesi del recorregut de Joan Roura-Parella des de l’exili, a través del que anem intuint en els comentaris dels seus corresponsals. Paga la pena!

En Quim Pagès, autèntic impulsor de l’obra, va cloure la presentació destacant la importància de recuperar la figura de Joan Roura-Parella per a Tortellà. Cal mantenir el record dels fills il·lustres de la població.

dimecres, 4 de juliol del 2012

La carpeta de l'oncle


Hi ha feines que t’han comportat molts esforços i no saps ben bé per què però n’estàs satisfet i penses: “Ha valgut la pena!”


Quantes vegades no hem patit pel “malaguanyat esforç”, perquè quan acabes la feina que t’ha costat tant penses: “i què?” Si sempre poguéssim tenir aquella sensació, si abans de començar-la ja tinguéssim sempre clar que hauria valgut la pena seríem més feliços, estaríem més satisfets.

Això em va passar quan, ja abans de començar la feina, em vaig adonar que valdria la pena: tot va començar perquè en Quim Pagès tenia molt d’interès que la Lu i jo anéssim a Tortellà. Hi vivia en Josep Roura, el nebot d’en Joan Roura-Parella, i conservava uns papers de l’oncle que guardava des de feia dècades.

Només d’arribar-hi, ja vam observar la idolatria que en aquella família servava la memòria d’en Joan Roura-Parella. De sobte, va baixar en Josep amb una carpeta prou voluminosa per adonar-nos que, efectivament, allà hi havia molts papers. Bé, de fet, tot eren cartes que havia rebut en Joan Roura des del seu exili. I, només d’interpretar algunes de les signatures, ja em va interessar enormement. Com deia més amunt: la feina valdria la pena.

El cas és que, entre una cosa i l’altra, va costar trobar temps per posar-nos-hi; però finalment ho vam aconseguir i vam donar el text per bo: un tast exquisit del recorregut de Joan Roura-Parella al llarg de tot el seu exili vist a través de les cartes que corresponsals distingits de tot el món li enviaven.

En Conrad Vilanou i en Mon Marquès hi van posar la part erudita, nosaltres hi vam subratllar la part “literària”.

El resultat? Només de veure, el dia de la presentació a Tortellà, l’emoció que emplenava el nebot, en Josep, podíem dir clarament que havia valgut la pena. Llegiu-lo, i veureu fins a quin punt l’oblit de la història, l’exili, ens han arribat a empobrir, perquè hi descobrireu tot un personatge, en Joan Roura-Parella, de Tortellà.

dilluns, 2 de juliol del 2012

Escolis del Ple de juny


Ara que he tingut més calma per repassar els comentaris que es van fer al llarg del Ple de dijous passat, i que he pogut veure’n el vídeo, tinc temps per comentar un parell d’anècdotes que em van semblar tremendament rellevants i que, per qüestions de metodologia, no podem comentar en el mateix Ple.
                     
Em sap molt de greu, perquè a nivell municipal hi ha molts aspectes en què coindicim amb la gent del grup municipal socialista, però a nivell general ens distancien moltíssimes coses. Vaja!, que cada cop estem més lluny. En Pitu Guix, responent la meva referència a la sentència del tribunal Suprem, en el sentit que des d’Espanya sempre ens arriben males notícies i que, fins que no siguem independents, no estarem tranquils, va i deixa anar que les referències del representant d’ERC a Espanya no tenen raó de ser, perquè la sentència només respon a la posició de persones singulars que no representen els espanyols, perquè a Espanya hi ha molta gent que ens entén i hi tenim molts amics. I llavors va i em retreu la posició de la Marta Mata, impulsora de la immersió a Catalunya...

Uf!: el representant del PSC afirmant que els jutges del tribunal Suprem només tenen una posició personal... Em sap greu perquè això denota una manca de comprensió dels òrgans d’un sistema democràtic. Ni el tribunal Superior de Justícia, ni el Suprem, ni el Constitucional no són només persones, sinó la garantia de l’Estat de Dret. La seva posició és la posició de l’Estat. I resulta que el PSC ho vol reduir a “posicions singulars”. Si no fos perquè em posaria allà on no em demanen, tinc el convenciment que avui per avui la Marta Mata votaria afirmativament en un referèndum sobre la independència de Catalunya. El país ha canviat molt, i Espanya ens ha ensenyat la seva pell de debò.

L’altre comentari que voldria retreure correspon al senyor Mulleras, portaveu de Plataforma per Catalunya. Sense venir a tomb, després del meu comentari referit a les posicions del grup socialista, ens interpel·la i es refereix textualment a la sorpresa que li causen les nostres discrepàncies, quan fa poc “havien format part del mateix govern”.

Són paraules que es comenten soles: venint d’on vénen, no és estrany que no entenguin què vol dir “govern de coalició”. Ho especifico per si de cas: que diversos partits s’uneixin per fer govern en un moment que no hi ha una majoria definida és el més normal del món democràtic. I això, evidentment, no vol dir que les posicions ideològiques d’aquests partits siguin les mateixes. Només faltaria! Em penso que ens queda molta feina per fer!

Per cert, enllaço el vídeo del Ple per si n’hi ha d’interessats: